In Memoriam

Haciendo alusión a los Pastores de la Iglesia, nuestro Papa Francisco, dice que éstos, deben oler a oveja.

Y el Pastor huele a oveja,

si entra en el redil,

y se roza con ellas.

Si camina a su lado,

y está mientras sestean.

Si carga sobre sus hombros,

al cordero parido en la pradera.

Si sabe reunirlas,

Cuando de él, se alejan.

Así fue Mosen Joaquim. Pastor. Y como ya olía a oveja, el Señor le ha llevado con El, al redil eterno. En este barrio dels Pins y durante varios años, estuvo su “aprisco”.

Aquí, atendió, animó, amparó y acogió a todos.

En momentos difíciles, supo implicarse y dar la cara.

Fue un sacerdote bueno y serio, pero a la vez, cercano y afable.

Quienes trabajamos durante tanto tiempo, codo a codo con él, lo podemos afirmar, porque es verdad.

El fue promotor y alma mater, de un montón de actividades y acicate de los que estábamos a su lado, para hacerlas realidades. Además, fue un innovador en el ejercicio de la Pastoral parroquial.

Le preocuparon todos los problemas del barrio y fue muy respetuoso con la gente del mismo.

A todos conocía, a todos trataba bien, por todos trabajaba.

De ello, pueden dar fe muchas personas y más, nosotras, las entonces Hna. Dolores y Pilar que tanto tiempo trabajamos a su lado.

Y como quiera que después de marcharse dels Pins, siguió siendo Pastor de otras ovejas y del olor de las mismas, la ropa de Mosén Joaquim quedó impregnada, se puede decir con toda certeza, este Pastor olía, como sus ovejas.

Por eso, con el Pastor Supremo, está pastando ya en los Prado Eternos.

Nos despedimos con un saludo afectuoso de todos vosotros y elevando una oración al cielo por el eterno descanso de Mosen Joaquim.

Pilar i Dolores

Mn. Ramon Bosch, missioner al Togo durant més de quaranta anys.

"Àfrica és el continent més ric del món, però, de fet, és el més pobre"

Mn. Ramon Bosch a la diòcesi de Dapaong, al Togo, on ha estat treballant fins a aquest any

Mn. Ramon Bosch i Brugada, prevere diocesà que ha servit en terres de missió més de quaranta anys, està de retorn a casa, a Olot. Ha portat a terme la seva darrera i llarga etapa missionera a la diòcesi de Dapaong, al Togo, on ha deixat un altre olotí, Mn. Joan Soler, que segueix les petjades prou fondes del nostre entrevistat.

Com neix la vocació missionera?

Sentia que aquesta era la meva. En ser ordenat vaig servir com a vicari a Lloret, però sabia que volia ser missioner. En plantejar-ho al bisbe Cartañà, em va demanar un temps de reflexió i, en seguir fidel a la idea d'anar a missions, em va dir: "si fos jove com tu, també hi aniria". Seguidament a Burgos, a l'Institut Espanyol de Missions Estrangeres, vaig seguir un curs de formació, un altre any a Rhodèsia (l'actual Zimbabwe), quatre anys a Roma i, definitivament al Togo. Hi vàrem anar un grup de sis preveres espanyols, de diferents diòcesis, però personalment sempre he restat incardinat a la meva, a Girona.

AI Togo, quina implantació té l'islam?

És notable, però mai no hem tingut cap problema. Ans al contrari. Els set bisbes catòlics del país -que té una extensió semblant a la de Catalunya- tradicionalment signen una carta conjunta al final del període del Ramadà. I els dirigents religiosos islàmics són convidats a les celebracions cristianes anyals.

Com eren acollits els missioners que procedien d'Europa i, en general, de països de tradició colonial?

Molt ben acollits. Tothom és creient, pots parlar de Déu amb ells i t'escolten amb el màxim respecte. Més enllà de la religió que practica cada persona, els cristians, els catòlics, som vistos amb gran consideració.

Els missioners evangelitzen, però també eduquen i ajuden al desenvolupament de la societat d'aquells països. Què és prioritari?

Nosaltres evangelitzem. Però evangelitzar vol dir fer-ho amb amor i caritat.

No es pot fer una cosa sense l'altra.

Com ha evolucionat el Togo, amb la perspectiva de quasi quaranta anys de presència i evangelització?

Ha fet una evolució positiva molt important, especialment en els àmbits de les infraestructures: vies de comunicació, electrificació ... El fet que sigui un país sense recursos estratègics -no hi ha ni petroli, ni or, ni diamants- ha evitat conflictes sagnants com han patit altres indrets d'Àfrica. El Togo viu bàsicament de l'agricultura i del petit comerç, i del gran treball que fan les dones, la gran esperança d'Àfrica. Igualment s'ha avançat molt en el procés educatiu, especialment entre les noves generacions.

Resta la feina d'alfabetització entre els adults, però tothom s'ha adonat que els cal saber llegir i escriure, i això és molt positiu. La llengua vehicular és el francès, per una qüestió pràctica, ja que el gran nombre de llengües i dialectes locals ho aconsella. D'altra manera es faria impossible.

I el nivell de vocacions religioses i al sacerdoci?

Gràcies a Déu no en manquen. A voltes, penso que aviat caldrà que vinguin aquí. El mateix es pot dir dels religiosos i religioses. S'han organitzat grups vocacionals. S'estableix que per començar els estudis al seminari cal tenir el títol de batxiller, i no superar uns límits d'edat. Tenim mig miler de seminaristes en el país que, com he dit, és semblant a Catalunya. Els set bisbes togolesos són nadius.

Aquí ens disposem a viure el Domund. Com es viu allà?

Allà també es fa la col·lecta en la jornada del Domund i s'insisteix que cal pregar per tots els que ens ajuden.

En aquest ajut s'inclouen les ONG?

La feina de les ONG és important si té continuïtat. Per exemple, Mans Unides ens ajuda molt, perquè permet portar a terme projectes concrets, que són responsabilitat dels que estem allà, i es verifica. L'acció puntual sense seguiment no sempre és eficaç. Les organitzacions catòliques de França (Secours Catholique), dels Estats Units, d'Alemanya, funcionen.

Ens adonem, des d'aquí, de quina és la veritable realitat d'Àfrica?

Es fa difícil des del benestar d'aquí adonar-nos de la realitat d'allà. Àfrica és el continent més ric del món, però, de fet, és el més pobre. Ens cal saber valorar que bona part del benestar de què gaudim aquí ve d'allà. Viure aquesta unió permet que l'home sigui més home. Per aconseguir que l'Àfrica gaudeixi de la seva pròpia riquesa calen acords econòmics més justos. Allà també cal un 'bon governament, lluitar decididament contra la corrupció... en resum, són realitats que s'han de viure.

I què podem fer des d'aquí, més enllà d'aquesta jornada del Domund?

La nostra missió està agermanada amb la parròquia del barri dels Pins de Blanes, que no sols ha sensibilitzat els seus feligresos. Tenim el suport d'institucions blanenques, començant per l'Ajuntament. Aquests contactes són molt positius. Des dels dibuixos dels infants d'allà i d'aquí als voluntaris que ens han acompanyat, a tots els volem agrair els seus ajuts. Hi he deixat de rector Mn. Joan Soler, que porta a terme una gran tasca, especialment entre els joves d'allà, com ja ho havia fet a les parròquies d'aquí en les quals havia servit.

Com es veu el futur a missions?

Amb fe i esperança. Hem vist, en el cas d'Àfrica, com, malgrat les enormes dificultats, s'avança i es millora. La importància del paper de les dones és cabdal . Són i seran el veritable motor per garantir, primer, la subsistència de les famílies i, després, el desenvolupament. I el més important: es fan presents en llocs de responsabilitat política. Són el futur.

J. Víctor Gay

Article publicat a la revista "El Senyal"

Octubre de 2011

S’ha fet molta feina (Els Pins_Blanes)

1r premi del Concurs d'AFIC - Alfonso Revaliente



   Aquest mes de juny s’han celebrat els 50 anys de l’entrega de les claus d’un grup de 224 habitatges de protecció oficial, anomenat Ntra. Sra. del Vilar, al barri dels Pins de Blanes. Aquest grup va ser construït per la Obra Sindical del Hogar, que projectava i dirigia la construcció d’habitatges en zones de fort increment demogràfic i que anaven destinats, principalment, a la població obrera que, en el cas dels Pins, era bàsicament immigrant. Altres exemples a la província de Girona són el grup de Sant Narcís i de Sant Daniel a Girona, de Ntra. Sra del Remei a Olot, o Ntra. Sra. dels Turers a Banyoles. Popularment, aquests grups es coneixen com a cases barates.

   Normalment aquests grups es construïen als afores de les poblacions, per reduir-ne el seu cost, ja que els terrenys s’expropiaven a uns preus realment baixos. En el nostre cas, a aquesta distància física s’hi va afegir la distància institucional que feia que les autoritats del poble ignoressin durant molts anys les necessitats (socials, culturals, i d’infraestructura) del barri. Moltes d’aquestes mancances van ser superades gràcies al paper de la parròquia del barri, que va coordinar i desenvolupar tota una sèrie d’activitats encaminades a obtenir una cohesió social i una identitat pròpia que va ser l’admiració de molts i l’enveja d’alguns que contraposaven el dinamisme dels Pins a l’estancament d’altres zones més conservadores i fidels a lo establert pel règim i les seves autoritats. Totes aquestes activitats es van fer conjuntament amb molta gent compromesa, amb principis, incansable i amb molta valentia. Tothom, des de les seves possibilitats, va aportar el seu gra de sorra per tirar endavant un barri que, en molts casos, ho ha fet de manera autodidacta i amb poc ajut de qui el podia donar.

   Sens dubte, aquest dinamisme va ser afavorit pel canvi profund en l’església amb l’acabament del Concili Vaticà II, a finals de 1965, que tanta gent a nivell jeràrquic de l’església ha llençat a l’oblit durant tot aquest temps. Els canvis es van orientar tant a nivell organitzatiu, com d’implicació social, com per l’ús de la llengua del poble en la litúrgia i altres actes, i en el marc del Concili Vaticà II, l’obertura de la parròquia a les activitats democràtiques va accentuar molt el compromís social de la parròquia. Així varen permetre que als locals socials s’hi fessin trobades i conferències de signe divers, que no eren ben vistes per una dictadura que torpedinava i desacreditava qualsevol organització política o sindical que lluités per la llibertat. Aquests dies de celebració, hem recordat algunes d’aquestes activitats, entre les que destacaríem les conferències de diferent temàtica social (relació pares-fills, la família, l’educació dels fills, el matrimoni, el divorci, ) a càrrec entre d’altres de personalitats com el bisbe Jubany o el psiquiatre Lluis Folch i Camarasa; també hem recordat les sessions de cineclub organitzades per l’Agrupació Juvenil de la Parròquia de temes d’actualitat de l’època com les drogues, la delinqüència juvenil o l’alliberament de l’home amb una assistència mitjana de més de 700 joves, o els cursos de matèries tan diverses com corte y confección, brodat a màquina, francès, cuina o mecanografia, o l‘escola nocturna que va funcionar els primers anys.

   Les mancances en serveis socials van fer que la parròquia s’impliqués en la gestió d’un parvulari infantil que va estar actiu fins a finals dels 80, o en la organització d’un Casal d’Estiu amb la col•laboració activa dels Maristes de Malgrat de Mar, i de les monges del Cor de Maria i de les Hermanas de San José (tothom recorda la dedicació de la Dolores i la Pilar, que aquests dies s’han desplaçat des de Córdoba per acompanyar-nos en aquesta celebració). Però el que més petjada va deixar va ser la reconstrucció d’una casa de colònies a Santa Ceclina, al terme de Caldes de Malavella, l’any 1973; el paper de l’Agrupació Parroquial de Pares de Família va ser cabdal per a organitzar diferents camps de treball (el primer amb l’assistència d’unes 180 persones) i per assumir un dèficit econòmic que poc a poc es va anar superant, per oferir a tots els seus associats un servei de colònies pels infants que es va fer fins a principis dels 90.

   A nivell cultural tothom reconeix la excel•lent organització per organitzar els Jocs Florals de la Joventut durant 15 anys, en els que participaren autors de renom actual com Vicenç Villatoro, David Jou i Pere Fons. Aquests Jocs Florals formaven part de les festes del barri (primer anomenades de la Sagrada Família, i posteriorment de Primavera, nom que es manté a l’actualitat), que també van ser promogudes des de la parròquia.

   També destaquem el compromís social amb el món obrer; en aquest sentit, la parròquia va acollir altres grups que desenvolupaven la seva activitat sindical i política en la clandestinitat. El fet més conegut és el tancament a l’església dels Pins d’uns 300 vaguistes de Safa. L’acció marca un cert canvi de rumb en el Blanes de postguerra, especialment pel que fa a la vertebració del sindicalisme clandestí i democràtic. Lentament, els jurats d’empresa previstos en les lleis franquistes deixaren pas als sindicats democràtics i als comitès d’empresa.

    La pàgina 4 del Full Parroquial es va convertir en el butlletí del barri, havent de superar la censura pròpia de l’època. Llegint-los avui, és de valorar la valentia amb que es van afrontar problemes socials i com es plantejaven reflexions, sempre des d’una òptica cristiana però a la vegada molt pragmàtica, sobre fets que principalment afectaven a la família i al món obrer.

Tots aquests fets van fer que molta gent de fora del barri s’impliqués en el moviment eucarístic i parroquial, i molts d’ells mantenen encara aquest vincle; això és una clara mostra de feina ben feta, de molta feina molt ben feta.

   El que ha quedat de tots aquests anys han estat uns valors que avui dia semblen molt difícils d’implantar: el valor del compromís, de l’esforç, de la generositat i, un altre no menys important, la recerca del bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals. I, sens dubte, la parròquia ha estat la catapulta de tots aquests valors.

   Hi ha una dita que diu que “no es tracta d’afegir anys a la nostra vida, sino d’afegir vida als nostres anys”, i sens dubte, aquells primers anys van estar plens de vida, sempre al voltant de la Parròquia, sembrant una llavor per poder-ne obtenir un fruit més endavant, potser per ells mateixos, potser pels seus fills... els deuria ser molt gratificant poder veure com anava agafant cos la idea de comunitat i de barri que pretenien, sense aspirar a grans coses, sense ostentacions, sense elevades pretensions... simplement una cosa tan natural com la de gaudir tots plegats d’unes condicions bàsiques per a una qualitat de vida digna.

   Per aquest motiu, valorem, reconeixem i agraïm el paper de la parròquia exercint el paper social i religiós que s’espera d’una església dins d’una comunitat, per damunt de la ideologia política i religiosa dels seus habitants, cohesionant a gent de manera de pensar ben diferent però que, més enllà d’això, estava unida per un be comú: el nostre barri. Ens agradaria que aquest exemple s’estengués a tots els nivells jeràrquics de l’església, i que la distància entre l’església propera al poble i les altes institucions desaparegués; si fos així, estem convençuts que la desafecció actual envers a l’església com a institució es reduiria sensiblement.

Finalment, volem donar les gràcies a tots els mossens que han passat per la parròquia per donar vida al barri, i esperem celebrar molt anys més amb tots ells.

La Junta de la Comunitat de Propietaris Nostra Senyora del Vilar – Els Pins (Blanes)

Paraules del Sr. Portas.... en boca de son fill.

A casa som testimonis del que Mn. Joaquim anomena com a ‘segon seminari’, al barri d’Els Pins de Blanes, del 1963 al 1975. Es va trobar un barri de recent creació (el grup de vivendes principal s’havia adjudicat el 1961), en una situació molt precària de serveis i amb una barreja de cultures degut al fort component d’immigració.

L’any que ve celebrarem el 50è aniversari de l’adjudicació de les vivendes, i quan fem un repàs d’aquests 50 anys, ens adonem de la gran activitat que es va generar als seus inicis: les festes del barri, les reunions de diferents tipus d’agrupacions (des de religioses fins a les sindicals), els Jocs Florals, la reconstrucció de Santa Ceclina com a casa de colònies, l’important moviment catequista (en la que s’implicava força gent d’altres barris que fugien de la disciplina ‘carca’ del centre). I al darrera de tots aquests punts, hi havia sempre la figura de Mn. Joaquim com a promotor i coordinador, juntament amb un munt de gent amb moltes ganes de crear un ambient de germanor dins del barri, incansables, lluitadors, inconformistes, persistents, i amb ganes de que canviessin moltes coses.

En el cas de Mn. Joaquim, tinc una anècdota recent que demostra que encara manté vius aquests adjectius: repassant la vida del barri, jo li comentava que avui dia, tot és més fàcil, i que per això s’havia perdut l’ambient d’unitat que hi havia enguany; ell em va contestar: ‘no t’equivoquis, nosaltres ho teníem més fàcil, perquè sabiem contra què i contra qui havíem de lluitar, i avui dia això està molt dispers’.

Sé que a ell no li agrada ser nostàlgic, però crec que és inevitable en una persona que ha deixat empremta en un barri tan heterogeni com el d’Els Pins; i no només se’l recorda al barri, com ho demostra el fet de que se’l va convidar a presidir el solemne ofici d'un acte tan blanenc com és l’aplec del Vilar.

Per confirmar el que he comentat fins ara, voldria finalitzar aquest comentari amb un escrit que el meu pare va deixar escrit sobre la figura de Mn. Joaquim:

Entre el 1964 i el 1975 tinguérem l’oportunitat de conèixer i tractar Mn. Joaquim Casadevall i Mallorquí, després d’un període de temps passat des del 1961 en que s’adjudicaren les 204 vivendes construïdes per la llavors Obra Sindical del Hogar y Arquitectura, depenent del Ministerio de la Vivienda. En el cas concret que ens ocupa, el 80% dels beneficiaris procedien de diversos indrets d’Espanya que anaven emigrant a Catalunya en busca d’unes millors condicions de vida. Blanes era ja als anys 50 un centre industrial important que en una sola factoria ocupava 2500 obrers, és a dir, que era molt difícil trobar cap família en que algun dels seus membres ni hi depengués laboralment. En aquest context es repartiren les vivendes l’any 1961 i passat un període de transició aparegué Mn. Casadevall, que com he dit abans, va viure amb nosaltres per espai de dotze anys. Venia en un temps de repressió social (accentuada a Blanes per la composició del seu teixit social) i ja des del principi dedicà els seus esforços per atreure’s l’estima i consideració dels feligresos. Pensem que entre el 80 al 90% no assistien a cap acte religiós i molts no havien entrat al temple si no fos per algun funeral. En aquestes circumstàncies adverses es mogué Mn. Joaquim, visitant i donant-se a conèixer a totes les llars, fins obtenir un respecte que la gran majoria dels feligresos li reconeixien. Podia entrar a totes les cases amb la seguretat que seria ben rebut, al marge del comportament o pensament religiós. Amb el desig de fomentar el tracte entre els veïns, a partir de 1966 promogué amb un grup de veïns la preparació i celebració cada any de les festes del barri, primer sota la denominació de la Sagrada Família i més tard com a Festes de Primavera. Ressaltar només que els dotze anys d’estada entre nosaltres resultaren ben fructífers.

~ Xavier Portas Perpiñà