‘Botó vermell’ per silenciar l’odi

El Parlament Europeu interromprà l’emissió per TV i internet dels discursos insultants dels seus membres

Les multes i càstigs imposats pel Parlament Europeu als seus diputats per utilitzar un llenguatge racista, xenòfob o insultant en les intervencions no han tingut l’efecte dissuasiu buscat. “2.980 euros. La llibertat d’expressió surt cara a Brussel·les”, es va burlar del britànic Nigel Farage (UKIP) quan se li va imposar la sanció més gran possible per faltar al respecte a Herman Van Rompuy, llavors president del Consell Europeu. Els incidents per l’ús propagandístic que després fan a internet dels seus minuts de fama han anat a més en aquesta legislatura. També la frustració de molts eurodiputats, que han decidit prendre mesures dràstiques per impedir aquest tipus d’actuacions a la Cambra.

“El president pot decidir interrompre la retransmissió en directe de la sessió en cas que es doni un llenguatge o conducta difamatòria, racista o insultant”, afirma un nou passatge de l’article 165 de les normes de procediment de la casa aprovat al desembre per l’Eurocambra. La institució ha iniciat els preparatius per crear el dispositiu tècnic necessari per executar la mesura. L’activació del botó vermell –com se'l coneix informalment– tindrà com a efecte la interrupció de l’emissió per televisió, internet i el circuit intern de la institució. La decisió sobre el seu ús quedarà en mans de la persona que presideixi en aquell moment la reunió, i és aplicable a plens i comissions parlamentàries.

“Interrupció de l’emissió en directe. Decisió del president. Article 165.5 de les normes de procediment”, resa el missatge que el servei audiovisual de la institució emetrà quan es dugui a la pràctica la decisió. L’ Eurocambra no ha fet cap comunicació pública fins a la data sobre la mesura. La intervenció de l’eurodiputat continuarà sent gravada encara que no es difongui en directe però el president “podrà decidir esborrar” després dels arxius de la institució “les parts del discurs que continguin llenguatge difamatori, racista o xenòfob”, afirma el reglament.

La norma vigeix des del passat 16 de gener, però encara no s’ha aplicat. Fonts de la institució admeten que implica endinsar-se per un camí molt delicat i dubten que s’arribi a dur a la pràctica. “Crea més problemes dels que resoldrà”, reconeixen. Un dels riscos més citats, a més del de censura, és que acabi sent un regal per a polítics com Farage o Marine Le Pen que, segons com s’ utilitzés, no dubta­rien a denunciar la censura europea i presentar-se com màrtirs de la llibertat d’expressió. Sembla difícil, a més, impedir la seva difusió per altres vies, per exemple a través dels telèfons mòbils o tauletes dels mateixos eurodiputats. 

La decisió forma part de la reforma de les regles internes de la Cambra proposada per Richard Corbett, eurodiputat laborista ­britànic, que preveu a més un enduriment dels càstigs als parlamentaris que violin les normes de la institució. “Hi ha hagut incidents horribles de discurs racista per part d’eurodiputats. Ho fan en part perquè el Parlament Europeu els dona la plataforma per fer-ho, per difondre’l en directe i reutilitzar el vídeo com a propaganda,” argumenta Corbett a preguntes d’aquest diari. Actualment, “si un parlamentari comencés a dir que s’ha de gasar tots els jueus o alguna cosa en aquesta línia no tenim mitjans per frenar-lo i evitar que sigui emès en directe a tot el continent”. La mesura, assegura Richard Corbett, està reservada per a “situa­cions extremes”.

La iniciativa va ser consultada i debatuda amb organitzacions que treballen en la lluita contra el racisme, la xenofòbia, la defensa dels drets dels homosexuals o els refugiats. La Xarxa Europea Contra el Racisme ( ENAR) aplaudeix la decisió i lamenta que pugui faltar voluntat política per dur-la a la pràctica. “ Pensem que és una cosa positiva per frenar la difusió dels discursos d’incitació a l’odi i el racisme. El Parlament Europeu no pot ser utilitzat com un vehicle per a la seva transmissió”, afirma Sarah Chander, representant ­­de l’organització ENAR. “Alguns eurodiputats i organitzacions han criticat la mesura per les implicacions que pot tenir per a la llibertat d’expressió, però continua semblant-nos una cosa positiva”, reconeix Chander, que proposa aplicar mecanismes d’a­valuació i control per evitar possibles abusos.

El reglament preveu, per exemple, que sigui la conferència de presidents de l’ Eurocambra qui decideixi a posteriori els fragments que s’han d’esborrar de l’ arxiu audiovisual de la institució, que exerceix la funció d’acta oficial. Aquesta possibilitat ja existia abans de l’última reforma i s’ha utilitzat esporàdicament per evitar que constessin passatges que es consideren insultants per a la institució. La perspectiva d’un ús molt més ampli d’aquesta potestat ha sembrat la preocupació entre alguns funcionaris comunitaris, que temen una purga de les fonts originals de la història de la Unió Europea.

Internet i les xarxes socials han multiplicat fins a extrems fa uns anys impensables la difusió del que s’esdevé a la c ambra parlamentària europea. Els partits d’extrema dreta han demostrat ser especialment hàbils per explotar les seves compareixences a Estrasburg o Brussel·les amb finalitats propagandístiques. Vuit dels deu vídeos que apareixen en primer lloc a YouTube al buscar, en anglès, Parlament Europeu tenen com a protagonista Farage, veterà eurodiputat britànic. Entre els que han tingut més èxit figuren el seu discurs triomfal després del Brexit o els seus insults a Van Rompuy. També han tingut àmplia difusió els vídeos d’un eurodiputat neonazi grec insultant els turcs o un de polonès que va titllar d’escombraries als refugiats.

“Molts eurodiputats estan farts que alguns utilitzin tècniques subversives per captar l’atenció i això acabi tapant la feina seriosa de la majoria”, afirmen fonts parlamentàries. Es va veure aquesta setmana en el ple celebrat a Brussel·les, quan Seb Dance, un laborista britànic, va ensenyar un cartell amb la frase: “Està mentint-vos”, apuntant Farage durant la seva intervenció a favor de Donald Trump. “Ho vaig fer per frustració. Estava fart que difonguin missatges na­cionalistes i populistes com si fossin la solució als problemes de la gent”, va explicar Dance. No es pot intervenir perquè, com a cap de grup, “té assignats tres minuts de temps de paraula”.

El Parlament Europeu ha iniciat els procediments interns per donar compliment a la nova normativa. Mentre es treballa en la creació d’“un o diversos dispositius tècnics, actualment inexistents, per intervenir de forma manual o automàtica en la difusió i l’enregistrament”, explica una nota interna, els tècnics de la institució han posat en marxa un procediment manual per poder activar-lo si algun president de sessió decideix prémer el botó.

Beatriz Navarro

07/02/2017

La Vanguardia

Les àvies de Lesbos tenen memòria

Emilia Kamvisi veu repetida la història de la seva mare en els refugiats que arriben a l’illa. Denuncia l’Europa que els tanca les portes

Emilia Kamvisi, l'avia de Lesbos candidata al Nobel de la Pau / XAVIER BERTRAL

L’Emilia Kamvisi, als 84 anys, s’ha arremangat per ajudar els refugiats que arriben a la platja, a pocs metres de casa seva, buscant la seguretat d’Europa. Viu al poblet de Skala Sykamineas, al nord de l ’illa grega de Lesbos, el punt més pròxim a la costa turca: són només 10 quilòmetres, una franja de l’Egeu que separa dos mons. El setembre passat un fotògraf va captar el moment en què l’àvia, asseguda en un banc amb les seves amigues Maritsa i Stratia, donava un biberó a un nadó sirià davant la mirada somrient de la seva mare, feliç perquè acabaven d’arribar vius a terra ferma. La foto va fer la volta al món i va convertir l’Emilia en candidata al premi Nobel de la pau. L’han nominada juntament amb el pescador Stratis Valiamos, que ha tret milers de refugiats de l’aigua. Tots dos simbolitzen un esforç d’acollida de la gent humil que contrasta amb la política de tancament de fronteres dels governs europeus.

“ Ens feia molta pena i molta ràbia veure com arribaven: espantats, mullats, amb les criatures xopes, plorant. Cada dia anàvem al banc de davant la platja, a seure amb ells, a fer-los companyia. Arribaven sis, set, vuit barques: no hi podíem parlar, però ens abraçaven, ens feien petons”, explica l’àvia al menjador de casa seva, una petita casa de pescadors. Damunt la taula, sobre un tapís de ganxet i entre les fotografies dels seus quinze néts, hi té emmarcada la imatge que l’ha fet sortir de l’anonimat. “Va arribar una barca i en va sortir una noia amb el seu nadó i el marit. Jo li vaig aguantar la criatura mentre ella es posava roba eixuta. El petit va començar a plorar i vaig demanar que em portessin llet: només necessitava l’escalfor d’una abraçada i un biberó; res més”. L’àvia no es considera cap heroïna: “No he fet res d’especial”.

Illa de pas

A Lesbos han vist arribar refugiats tota la vida i, de fet, la majoria dels seus habitants són fills i néts de gent que un dia hi va arribar en una barcassa i les mans buides. Per la seva ubicació al sud de l’estret dels Dardanels, l’illa ha sigut sempre un punt de pas natural a l’est del Mediterrani. Lesbos va ser un centre cultural de la Grècia clàssica, base d’operacions d’exèrcits i mercaders: Homer la descriu a la 'Ilíada ', i va ser la llar de la poeta Safo, el segle VI aC, símbol de l’amor entre dones.

El 1922 l’illa ja s’havia trobat en la primera línia d’una altra onada de refugiats, que va deixar imatges molt semblants a les que veiem avui. Aleshores eren grecs expulsats de Turquia, i avui són sirians, iraquians i afganesos. Però l’estàtua del port de la capital, que representa una dona amb tres criatures (la més petita a coll, les altres entre les faldilles) i que commemora aquell èxode de la I Guerra Mundial, ben bé podria haver-se inspirat en una dona arribada la setmana passada.

Gairebé tots els habitants de Lesbos són descendents dels refugiats que van arribar als anys 20 i han crescut sentint les històries de patiment de les seves mares, àvies o besàvies. “La meva mare també va venir de Turquia i jo sé que ser refugiat és un mal molt gran. Quan van arribar dormien en un soterrani on es guardaven les olives, però aleshores els ajudaven, no com ara”, reflexiona l’Emilia mentre ens ofereix una galeta.

La crisi de refugiats de l’Àsia Menor va esclatar quan el govern grec, amb el suport de la Gran Bretanya i la resta d’aliats, va impulsar la Gran Idea: expandir-se en zones de l’antic Imperi Otomà on hi havia una presència històrica de població grega. L’aventura militar va acabar en desastre i el 1922 les forces turques, comandades per un jove Mustafà Kemal Atatürk, van arrasar Esmirna i altres ciutats gregues de l’Àsia Menor. Milers de persones van fugir en precàries barcasses de fusta. Després Turquia i Grècia van pactar un intercanvi forçat de població. Amb tot plegat, un milió i mig de grecs de l’Àsia Menor es van establir a Grècia en dos anys. Compartien la cultura i la llengua gregues però en general se’ls va tractar com a pàries.

I és comparant-la amb aquesta dolorosa experiència de la seva mare que l’Emilia, com gairebé tothom a Lesbos, veu la crisi d’avui. Des de l’inici de la Guerra de l’Iraq, el 2003, que el degoteig de refugiats és diari, però ningú s’esperava que arribaria a les proporcions de la tardor i l’hivern passats. En els quatre primers mesos de l’any han arribat a l’illa -que té la metitat de superfície que Mallorca- gairebé 90.000 refugiats, tants com la població local. L’any passat van ser més de 800.000.

N’ha quedat un testimoni que posa els pèls de punta: un turó on s’acumulen centenars de milers d’armilles salvavides, la muntanya de la vergonya d’Europa. N’hi ha de joguina, per a criatures, però les d’adult no són més segures: la majoria són d’imitació i quan s’amaren d’aigua encara enfonsen més la gent. Fins i tot en això els traficants, emparats en la clandestinitat, fan negoci amb el blindatge de les fronteres europees. Quan es tanca una porta gran, sempre se n’obre una de més petita, més cara i més perillosa.

El cementiri d'armilles salvavides que s'han retirat de les platges. / XAVIER BERTRAL Molts illencs constaten com es repeteix la història. “Sempre són els mateixos els que paguen els plats trencats”, sentencia l’ Spyros, un pescador que en els últims mesos ha tret més gent que peixos del mar. No es deixen dur pels discursos alarmistes, i més que buscar problemes intenten trobar solucions. N’hi ha que tenen por de perdre el poc que els queda i d’altres temen que els turistes no tornin mai més. Alguns espavilats fan negoci amb els seus taxis o oferint aigua i menjar a preus inflats. També són una font d’ingressos els milers de voluntaris, cooperants, periodistes i personal internacional que han arribat a l’illa en els últims mesos. Però la majoria de la gent de Lesbos actua sense qüestionar-se res : “Aquesta illa s’ha construit amb refugiats i els hem d’ajudar, no podem fer altra cosa”, diu la propietària d’un hotel a Skala.

El 2014 el degoteig de refugiats es va convertir en un flux, sobretot a causa de l’agreujament de la guerra de Síria. L’Ajuntament va habilitar l’antiga base militar de Mória com a lloc de registre i alguns voluntaris van posar en marxa el camp de Pikpa, per a les famílies més vulnerables, com les que van patir el naufragi que el 28 d’octubre va deixar 40 morts. Molts illencs i turistes que passaven les vacances a l’illa es van organitzar per portar aigua, aliments i roba seca als nouvinguts.

Aquesta fràgil estructura de solidaritat, amb un estat com el grec en bancarrota i sense una presència significativa de les ONG i els organismes internacionals, es va acabar col·lapsant aquest estiu, quan cada dia arribaven a l’illa més de cinquanta pasteres (els dies de més bona mar, fins a sis mil persones) gairebé totes a Skala Sykamineas. Els voluntaris i les ONG van jugar un paper clau en les vides dels centenars de milers de persones que han transitat per l’illa: el rescat, l’atenció mèdica, la roba eixuta, un got de te calent o un espai per descansar... L’eina clau de coordinació era el WhatsApp: servia per avisar de l’albirament d’una pastera, enviar gent a socórrer els nàufrags, comunicar-ho als diferents grups de guàrdia i mobilitzar metges o el que calgués.

Al setembre els socorristes de la badalonina Proactiva Open Arms es van decidir a treballar a l’illa i van prendre com a base d’operacions l’hostal To Kyma, a l’extrem del poblet, davant la platja. La costa turca es veu tan a prop que sembla mentida que algú pugui morir en el camí. “Les barques són com closques de nou que es desmunten durant la travessa”, explica Nico Proto, argentí de naixement i mallorquí d’adopció, mentre pilota la llanxa ràpida equipada amb radars amb què fan les guàrdies de matinada.

Fabricades amb lona de camió encolada sobre una estructura de ferro i un terra format per planxes que quan es desencaixen perforen la nau des de dins, les barcasses, sobrecarregades fins al doble de la seva capacitat, són conduïdes pels mateixos refugiats, que sovint no tenen cap experiència al mar. Viatgen de nit per esquivar els guardacostes turcs, i el més petit problema pot acabar en tragèdia. “De vegades no han manxat la gasolina o el motor es para i no el saben tornar a engegar i queden a la deriva”, explica el socorrista. “Molts acaben tocant terra en penya-segats, perquè segueixen la llum del far, que justament és allà per indicar el perill, però ells no ho saben”. Morts absurdes, més encara si tenim en compte que un ferri fa aquest mateix trajecte diversos cops al dia en una hora, per 10 euros. Els refugiats han pagat entre 600 i 1.000 euros per cap a les màfies. Com va escriure la poeta somali Warsan Shire, “ningú posa el seu fill en un bot tret que l’aigua sigui més segura que la terra”.

SUPERVIVENTS D’UN ATAC QUÍMIC

En pastera van arribar també la Menar i el Brahim, una parella de la ciutat siriana de Homs, i les seves cinc criatures. Els més grans, dos bessons de 8 anys, pateixen trastorns mentals. Els pares expliquen que el 2012 van respirar gasos tòxics en un atac amb armes químiques llançat per l’exèrcit sirià. Els petits, dos nadons de mesos, també bessons, dormen a la casa prefabricada del camp de Kara Tepe, on l’Ajuntament acull les famílies més vulnerables. El seu relat és esfereïdor: van fugir dels atacs del règim fins a la ciutat de Raqqa, que més tard va ser ocupada per l’Estat Islàmic. Després van marxar a Turquia i han carregat (literalment) els seus fills fins a Lesbos. Ara esperen a l’illa el programa europeu de reassentament, però els socis de la UE només han acollit fins ara poc més d’un miler de refugiats dels 160.000 compromesos.

Des del 20 de març Lesbos ha deixat de ser la principal porta d’entrada a Europa: l’acord firmat per la UE per deportar a Turquia tothom que arribi a Grècia sense papers l’ha convertit en la primera trinxera de l’Europa fortalesa. El centre de Mória és ara una presó on 3.000 persones estan detingudes tot i que no han comès cap delicte, esperant que la seva sol·licitud d’asil sigui denegada perquè ara la UE considera formalment Turquia un país segur per als refugiats. L’Emilia es revolta contra l’acord: “ No volen tornar, diuen que és millor que els matin, que no volen tornar a Turquia, perquè allà no hi tenen feina ni cap futur. Tant de bo que els deixin continuar el seu viatge. Que cada país europeu se’n quedi uns quants i que puguin viure com la gent normal”. La seva veu destil·la més impotència que indignació. I no pot evitar emocionar-se quan s’imagina la seva mare en el mateix tràngol.

Les coses han canviat radicalment des del 4 d’abril. Vaixells de guerra de l’OTAN patrullen ara en les aigües de l’Egeu. D’ençà que va entrar en vigor l’acord amb Turquia , ja gairebé no arriben pasteres i les poques que s’acosten a Lesbos són aturades i interceptades pels guardacostes i els vaixells de Frontex, l’agència europea de protecció de fronteres. Els recullen a l’aigua i porten els refugiats al port i d’allà a la presó. A Mória la premsa no hi té accés. Poc després de la visita del papa Francesc, alguns interns han pogut contactar amb periodistes per denunciar que no els donen prou llet infantil per alimentar els nadons.

LA PORTA ES TANCA

Molts voluntaris han decidit marxar perquè ja ni tan sols tenen contacte amb els refugiats, i les autoritats gregues han desmantellat els antics campaments informals, com el de No Borders Kitchen. Diversos voluntaris han sigut processats amb el pretext que assistir els refugiats és col·laborar amb la immigració i·legal. La porta d’entrada a Europa es tanca i la pregunta és si el govern turc seguirà blindant la frontera i a quin preu. I si es així, quina serà la pròxima porta petita, més perillosa i més cara, per als que continuaran buscant un lloc segur a Europa.

UNA PENSIÓ DE 400 EUROS

L’àvia té una pensió de 400 euros però ni tan sols la cobra íntegra, “vivim en un país en bancarrota i l’estat no té diners”. I encara quan cuina per als seus néts, un cop a la setmana, fa llarg, pensant que ha de tenir alguna cosa a la nevera perquè potser arribarà una barcassa de nit i una altra noia embarassada li demanarà d’anar al lavabo. L’Emilia s’indigna amb les imatges de criatures gasejades al camp de refugiats d’Idomeni per l’exèrcit macedoni. “Allà a la frontera els maldiuen i els peguen. Que no ho veu Europa? No té força per obrir la frontera? Jo només demano una cosa: que els deixin passar, perquè fugen de la guerra, com va fugir la meva mare. Són els mateixos governs que fan la guerra i després barren el pas a la gent que en vol fugir”.

L’Emilia parla d’Europa com d’un estrany, en tercera persona. Una entitat aliena, llunyana, que pren decisions sense sentit, que no respon als problemes. Molts grecs continuen pensant que pertànyer a la UE els protegeix de caure en l’abisme on ha caigut el Pròxim Orient. Però l’àvia de Lesbos ja no hi creu: “Europa no fa res de bo. Només mira pel seu interès. No tenen cor. Les guerres, per què les fan? I els nens, què han fet per ells? Sabeu quantes criatures s’han ofegat aquí, en aquest racó de mar? I Europa no fa res. Zero. Molta Europa , però res”.

Cristina Mas

24/04/2016

Ara.cat

La traïció

L’Europa de la llum agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació i esdevé ombra

En aquests moments sento un fàstic profund, un fàstic dins del fàstic, una nàusea seca, amarga, àcida. És un fàstic que puja per la boca de l’estómac, on habita la bilis, i després de cremar la tràquea explota en un vòmit de sang. És el fàstic de la vergonya, de la culpa, el fàstic d’aquesta Europa que ven la seva superioritat tot a cent, perduda la seva ànima goethiana en els negocis foscos que perpetra amb el diable. És el fàstic d’una Europa ferida, envilida, derrotada, incapaç de superar la lascívia espúria i la baixesa moral.

És el fàstic per la traïció a tots, a tants, tantes vegades en la història, aquesta traïció que queda segellada en els acords dels seus Chamberlain amb els seus Hitler. És el fàstic per uns estats altius, avariciosos i prepotents que només treuen la cartera perquè un aprenent de tirà construeixi un mur de Berlín per tancar amb pany i forrellat milers de vides desesperades. És el fàstic d’Europa agenollant-se davant un Putin a la turca, que se sap impune a les agressions i barbàries.

I així, perpetrada la ignomínia, l’Europa de la llum s’apaga en els camps de refugiats, agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació, sucumbeix a les pors i es converteix en l’Europa de les ombres. Aquestes ombres són la traïció. La traïció als milions d’éssers humans que fugen de l’horror i es troben amb el rebuig. La traïció als centenars de periodistes que Erdogan persegueix, reprimeix i empresona; la traïció al gran diari Zaman, intervingut per la policia; la traïció als seus directius, acusats de terrorisme per haver publicat documents que avalarien la complicitat dels serveis d’intel·ligència turcs amb l’Estat Islàmic; la traïció als kurds bombardejats, perseguits, deixats a la seva sort perquè l’Estat Islàmic els massacri; la traïció als manifestants del parc Geli, tirotejats per la policia; la traïció als qui han denunciat, amb perill de les seves vides, la corrupció als voltants de la presidència, incloent-hi el mercat negre del petroli que ven l’Estat Islàmic; la traïció a l’esperit d’un Atatürk que va intentar convertir Turquia en una gran i sòlida democràcia; la traïció a les dones turques que lluiten amb valentia per frenar la creixent pressió de l’islamisme que imposa Erdogan; la traïció a tots els ciutadans turcs que lluiten per frenar el procés autoritari que està perpetrant un cop blanc a la democràcia. La traïció als sirians, que veuen com la frontera turca és porosa per als seguidors gihadistes. La traïció…

L’acord multimilionari amb Turquia perquè amagui, tanqui, controli i domini milions de persones desesperades és un dels actes més foscos, més negres d’aquesta Europa a la deriva. Hem tret el talonari per comprar el diable, i pel camí li perdonem totes les maldats. Pobra Europa, tan perduda, tan pèrfida, tan trista. Va creure’s que era un bell somni, i és un fosc malson.

Pilar Rahola

19/03/2016

La Vanguardia

El pacte amb Turquia per a l'expulsió de refugiats vulnera cinc tractats internacionals

El controvertit preacord restringeix el dret d'asil i incompleix la Declaració Universal de Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la UE

Foto per: Sakis Mitrolidis

 Més de 100 organitzacions convoquen manifestacions en 52 ciutats espanyoles per exigir al Govern espanyol que bloquegi l'acord "il·legal i immoral" a Brussel·les.

El controvertit pacte per frenar l'incessant flux d'immigrants i refugiats cap a Europa assolit la setmana passada amb Turquia, que haurà de ser ratificat al Consell Europeu previst aquest dijous i divendres a Brussel·les, ha encès totes les alarmes a l'ONU i en les organitzacions humanitàries. Després de la sorpresa inicial, fins i tot alguns països de la Unió Europea (UE), que inicialment no van posar traves al pla, han arribat a airejar els seus dubtes sobre la possible il·legalitat del preacord, que en el capítol més polèmic obre la porta a la devolució automàtica i massiva de tots els estrangers arribats a les costes de Grècia des de Turquia, incloent-hi els refugiats sirians.

En la pràctica, el preacord negociat a iniciativa de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu --a canvi d'accelerar les negociacions d'adhesió a la UE de Turquia i duplicar l'ajuda a Ankara fins a 6.000 milions d'euros, entre altres punts-- qüestiona el dret d'asil i vulnera la legislació humanitària europea i internacional, que impedeix les expulsions col·lectives i les deportacions a països “no segurs”. En concret, el polèmic pacte incompleix almenys cinc convencions o tractats sobre drets humans, des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins a la Carta de Drets Fonamentals de la UE, passant per la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats (1951) o la mateixa Convenció Europea de Drets Humans, en vigor des del 1953.

El dret d'asil, que quedaria greument restringit si s'aprova el pla amb Turquia, està explícitament garantit en la Declaració Universal dels Drets Humans, en què l'article 14 assenyala: “En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a disfrutar-ne, en altres països”. Així mateix, està promulgat en la Carta de Drets Fonamentals de la UE, proclamada el 2000. En l'article 18, aquest text “garanteix el dret d'asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 i del Protocol del 31 de gener de 1967 sobre l'Estatut dels Refugiats i de conformitat amb el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea”. Tot seguit, l'article 19 és taxatiu: “Es prohibeixen les expulsions col·lectives”, assenyala, i prossegueix: “Ningú podrà ser retornat, expulsat o extradit a un Estat en què corri un risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants”.

Dret a interposar recurs

En la Convenció Europea de Drets Humans també s'hi declaren “prohibides les expulsions col·lectives d'estrangers” (protocol IV, article 4), i en qualsevol cas, es reconeix sempre el dret a un “recurs efectiu”. “Tota persona amb drets i llibertats reconeguts en el present conveni que hagin sigut violats té dret a la concessió d'un recurs efectiu davant una instància oficial, fins i tot quan la violació hagi sigut comesa per persones que actuïn en l'exercici de les seves funcions oficials” (article 13).

El pacte amb Ankara sobre refugiats tampoc respecta la prohibició d'expulsió o devolució inclosa en la Convenció de Ginebra, que en l'article 33 estableix: “Cap Estat Contractant podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera un refugiat a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o de les seves opinions polítiques”. El fet que Turquia hagi subscrit aquesta convenció però només concedeixi l'estatus de refugiat a ciutadans europeus suscita dubtes que pugui ser considerat un “país segur”, capaç d'oferir protecció als refugiats d'altres nacionalitats.

Protecció especial als menors

Finalment, el preacord també infringeix la Convenció sobre els Drets del Nen, el tractat universal que es va aprovar el 1989 per defensar al món els drets de la infància, un dels col·lectius més vulnerables en l'actual crisi migratòria. En aquest conveni es fixa el dret a la reunificació familiar i a l'assistència jurídica en qualsevol infracció legal, però sobretot, s'estableixen els drets dels nens refugiats, a qui “es proporcionarà protecció especial (…) i és obligació de l'Estat cooperar amb els organismes competents per garantir aquesta protecció i assistència” (article 22).

Els arguments del respecte als drets humans i a la legalitat internacional formen part de diverses campanyes ciutadanes llançades aquests dies per impedir l'aprovació definitiva del pacte UE-Turquia. L'oenagé Intermón Oxfam ha impulsat una recollida de signatures per exigir al Govern espanyol que bloquegi aquest preacord a Brussel·les, mentre que Amnistia Internacional ha impulsat una altra petició semblant adreçada al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Més de 100 organitzacions, entre elles sindicats, oenagés i partits polítics, han convocat per a aquest dimecres concentracions en 52 ciutats espanyoles contra la “vergonya” de l'acord “il·legal i immoral” amb Turquia i per exigir el veto d'Espanya al projecte.

Martí Benach

15/03/2016

El Periódico

Refugiats/Exiliats

El dia 6 vaig ser a la sortida, guiada per Salomó Marquès, que el Museu d'Història va fer a la Ruta de l'Exili. Vam visitar el MUME de la Jonquera, la Mina Canta de la Vajol i, a Argelers de la Marenda, el lloc on hi havia hagut el camp de concentració i el cementiri dels espanyols i el Museu Memorial que l'Ajuntament d'Argelers ha muntat per recordar la retirada dels republicans espanyols.

El mateix dia s'esqueia el 77è aniversari de la caiguda de Figueres en mans dels rebels franquistes, dos dies després de la caiguda de Girona, mentre una riuada de republicans, militars i civils, dones i criatures, anava cap a l'exili per fugir de la violenta repressió que es desfermà després de l'ocupació franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passaren la frontera unes 500.000 persones. Travessaren el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. A mitjan febrer de 1939, al camp d'Argelers, hi havia uns 100.000 refugiats. Les pèssimes condicions dels camps i l'estat en què molts hi arribaren feren que uns 7.000 hi morissin. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya. Mentrestant, alguns mitjans d'informació francesos deien que molts dels exiliats eren lladres, assassins i prostitutes.

No vaig poder evitar de pensar que ara la història es repeteix. Ja fa molts mesos que arriba, sobretot als països orientals de la UE, en bona part procedent de Turquia, una onada de refugiats que fugen de la guerra de Síria i altres països d'orient. Refugiats que, com els espanyols de la guerra civil, són rebutjats o allotjats en condicions molt precàries.

A mig fer l'escrit llegeixo un titular del dia: "La UE només s'ha repartit 497 dels 160.000 refugiats." La xifra de 160.000 és la que els governs europeus es comprometeren a acollir el mes de setembre. Al ritme actual, diu la informació, la UE acabarà de complir el seu compromís el 2149. Quina vergonya!

Fem un repàs a informacions recents:

- Mentre Espanya ha acollit només 18 dels 16.000 refugiats que havia de rebre, el Canadà ja n'ha rebut 16.000 dels 25.000 a què s'havia compromès.

- L'any 2015 han perdut la vida a la Mediterrània unes 3.770 persones, sense comptar els desapareguts.

- Eslovàquia, Hongria i Polònia només deixen entrar refugiats cristians.

- Hi ha països que els confisquen béns i en limiten el reagrupament familiar.

- Suècia en deportarà la meitat dels que hi han demanat asil polític.

- Holanda vol que es retornin a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia.

- L'Europol diu que només d'arribar a Europa s'ha perdut la pista de 10.000 nens refugiats.

Són informacions escruixidores que no ens poden deixar indiferents. L'article 3 de la Declaració de Drets Humans diu que "tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." Si Europa s'ho cregués realment i actués amb aquesta convicció, la situació actual no es produiria. Al món globalitzat d'ara el més important no són les persones sinó els beneficis econòmics de les grans, i no tan grans, corporacions.

Cal que, a més de col·laborar amb les organitzacions que ajuden els refugiats, fem servir tots els mitjans de participació que ens permet el sistema polític per pressionar els governants a fi que n'alleugin la situació.

Mentre les vendes d'armament d'Espanya a l'Aràbia Saudita, entre el 2010 i el 2014, van pujar a 744 milions d'euros, el primer semestre del 2015 van ascendir a 447,6 milions d'euros, el 26% del total d'exportacions d'armament. I sembla comprovat que aquest país en passa a Estat Islàmic. No ho trobeu absurd i execrable?

Xavier Merino i Serra 

 Membre de Justícia i Pau 

15/02/2016 

Diari de Girona

Sentiment de por, sentiment de culpa

Els atacs de divendres passat a la nit al centre de París tornen a desvetllar algunes reaccions que no per comprensibles resulten menys alarmants. És molt difícil calibrar les reaccions col·lectives, i fins i tot individuals, en un moment de dol i por així, però si no ens hi esforcem per fer-ho tenim totes les de perdre, encara més.

Aquests dies se senten i es llegeixen nombroses opinions que d’una manera o altra vénen a dir que si passen aquestes calamitats (com els atemptats de París, Londres, Madrid o Nova York) és perquè d’alguna manera nosaltres, els ciutadans d’Occident, ens ho hem guanyat, a causa del patiment que suposadament hem infligit a determinats països i cultures. Ja que parlem de religions, deu ser el sentit de la culpa judeocristià, o alguna cosa per l’estil. El cas és que es veu que deu quedar més o menys progre afirmar que si aquestes coses passen és perquè d’alguna manera ens les mereixem.

Doncs miri, no és així. Ningú mereix això. Ni vostè que em llegeix, ni l’analista de torn, ni jo, ni el centenar llarg de persones mortes o executades divendres al centre de París, ni ningú. La geopolítica és una disciplina complicada amb viaranys difícils d’escatir, certament, però si ens ataquen d’aquesta manera el que no podem fer és ajupir el cap i remugar que potser sí que hem fet qui sap què per merèixer una massacre d’aquest tipus.

No es pot ser tan fluix ni tan errat de comptes. Al contrari, potser hauríem de començar a reivindicar que el nostre racó de món és el racó de món on -i a més amb molta diferència- prevalen les llibertats ciutadanes i la dignitat humana. Ni els ressentiments polítics ni les diferències culturals no expliquen -ni encara menys justifiquen- una explosió de violència. Aquests ressentiments no compensen una sola vida humana, i ja no diguem la de centenars.

Al costat de l’absurditat de la culpa, hi ha l’absurditat de la por, que sovint condueix a la irracionalitat i a la venjança. Un gran poeta, Blai Bonet, va escriure: “No tingueu por, la por és dels animals”. Un vers excel·lent, però em temo que una mica massa optimista, perquè malauradament la por no ha estat mai patrimoni de les bèsties, i em temo que fins i tot els humans som els primers que els hi inculquem.

Amb aquestes reflexions només vull dir que cap acte de barbàrie ha de servir per justificar tampoc cap acte extrem de força, ni encara menys cap mena d’argument xenòfob. Protegim els nostres germans de religió musulmana, i a nosaltres mateixos, de tota mena de fanàtics, tant dels que vénen de les seves terres com dels que surten de les nostres (bona part dels terroristes que actuen en nom de l’Estat Islàmic són de naixença europea).

La culpa i la por no són més que dues cares d’una mateixa moneda, que és la moneda de la negació de la vida. I una civilització governada per aquests dos sentiments està abocada al fracàs.

Sebastià Alzamora

15/11/2015

Ara.cat

Europa reallotja només 116 refugiats dels 160.000 previstos

El debat intern que obre la immigració dins dels estats alenteix el procés

“Una gota a l’oceà”. Així es va referir el primer ministre grec, Alexis Tsipras, a les sis primeres famílies -30 persones sirianes i iraquianes- que van marxar ahir d’Atenes per començar una nova vida a Luxemburg. Eren les primeres reallotjades per Grècia en el marc d’un programa acordat per la Unió Europea. Fins ara, sumant-hi els 86 que han sortit recentment d’Itàlia cap a països del nord, s’han reallotjat només 116 refugiats dels 160.000 previstos.

Unes declaracions del director de Frontex, Fabrice Leggeri, citades pel diari alemany Bild ratificaven la percepció del líder grec: l’organisme ha registrat aquest any 800.000 arribades irregulars a la UE i s’estima que encara no és el seu punt màxim. Tot plegat desembocava en crítiques a les autoritats europees: “El 2 d’octubre vam demanar als estats membres 775 funcionaris de fronteres. Ens n’han enviat 326, i no donem l’abast”, concloïa Leggeri. Des d’Atenes, Tsipras hi afegia un bri d’esperança: “Esperem que això es converteixi en un torrent, i després en un riu d’humanitat i responsabilitat compartides, perquè aquests són els fonaments de la Unió Europea”.

La portaveu comunitària per a la Migració, Tove Ernst, detallava des de Brussel·les que aquest petit grup de refugiats s’havia sotmès prèviament a un procés d’identificació i registre, i que les seves sol·licituds d’asil serien avaluades i processades individualment.

Elena Sánchez, investigadora del Cidob, va explicar a l’ARA que encara que els mecanismes de Brussel·les són lents i hermètics les persones seleccionades pel programa de reallotjament solen ser les més vulnerables, amb familiars al lloc de destí i que porten més temps identificades al país de sortida.

Lentitud? “Una fase inicial”

El portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, va admetre que el programa està funcionant amb lentitud i va afirmar que li agradaria veure que s’implementa de manera “més ambiciosa”, però va excusar-se dient que està en una “fase inicial”.

Sánchez assegura que un dels motius d’aquesta “lentitud és que el reallotjament es durà a terme en un període de dos anys”, i defensa que aquests primers episodis haurien de servir per desmentir el discurs polític que alertava d’una allau d’arribades: “Se sabia que era desmesurat”. No tots els estats membres han signat l’acord, amb l’argument de falta de recursos i infraestructures o de risc d’inestabilitat.

És aquí on Xavier Aragall, expert en migracions del IEMed, situa les principals causes d’un “retard” de l’aplicació del projecte: el debat intern que ha obert la immigració en cada un dels països i la “crisi institucional” que viu la UE.

Aragall considera que el programa, finançat pels Vint-i-vuit i que està quantificat en 780 milions d’euros, el va motivar la fotografia de l’Ailan, el nen mort a la costa turca, però creu que és poc més que una escenificació per demostrar que s’està fent alguna cosa.

Clicar a la imatge per veure-la correctament

Més trasllats, no se sap quan

Fins ara s’han ofert 2.314 places, de quinze dels estats, i els pròxims vols s’espera que tinguin com a destí França, Finlàndia i Espanya, encara que es és pràcticament impossible esbrinar detalls sobre com i quan seran les arribades.

Sigui com sigui, la crisi dels refugiats està marcant clarament l’agenda política comunitària, i ahir la UE feia saber que vol que també s’hi impliquin la resta de líders mundials. Amb l’entrada al continent de més de mig milió de persones aquest any han aflorat sentiments que, segons els líders, posen en perill l’acord sobre les fronteres comunitàries internes.

Per això la intenció de les autoritats europees és que s’abordi la qüestió durant la pròxima reunió del G-20, que se celebrarà a mitjans de novembre a Turquia, on està previst tractar qüestions sobre cooperació econòmica, comerç i canvi climàtic.

La preocupació s’estén a països com Suècia, que ahir demanava a la UE que se l’inclogui en el pla de reallotjament com a país emissor, com Grècia i Itàlia. “La situació actual no és sostenible. Suècia no pot acollir més persones, com acostumem a fer: les autoritats i els municipis estan en una situació límit”, va dir el primer ministre suec, Stefan Löfven, en una roda de premsa amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk.

Gerard de Josep
05/11/2015
Ara.cat