Reggie Edgerton, creador de l'exoesquelet que permet caminar als paralítics
Edat? De petit vaig començar a reconstruir el puzle del moviment humà i avui les peces comencen a encaixar. Sóc americà, però aquesta investigació és de tots. La mèdul·la espinal no és un cable del cervell al cos, sinó cervell també i pot regenerar-se. Col.laboro amb Step by step a Barcelona.
Estic veient com camina aquest senyor que feia 17 anys que anava amb cadira de rodes... Jo m'emociono cada vegada que un dels meus pacients s'aixeca de la cadira i em mira als ulls...
...
...Després de mirar-se al mirall, perquè encara no pot sentir que està dret. Necessiten veure-ho.
Però qui camina: ells o l'exosquelet? Posar-los-hi, no és com lligar-los a una moto?
Al principi, l'exosquelet es posa dret per ells i els fa caminar i, a poc a poc, el cervell va reaprenent i cada vegada caminen més ells i menys la màquina.
Així que hi ha més feina que miracle.
Res de miracles: fa quatre dècades que treballo en proves biomecàniques amb un equip de bioenginyers, mèdics, genetistes... Per anar avançant pas a pas i aconseguir el que està veient.
Com?
És un com de tota una vida. Jo era un nedador entusiasta i després vaig ser entrenador... M'apassionava l'esport i com el cos humà s'enfrontava a tots els seus reptes. Per això, em vaig doctorar a l'UCLA amb una tesi sobre com la natació millorava la part física i la ment dels hemiplègics. D'això deu fer més de quaranta anys.
Quan se li va ocórrer l'exosquelet?
El moment epifànic el vaig viure amb grans investigadors a Suècia: vam descobrir que, fins i tot després d'una paràlisi, la medul·la espinal mantenia capacitats que a les rates paralitzades els permetien certa mobilitat amb ajuda biomecànica... Per què no a humans?
Per què no?
La mèdul.la espinal no és un simple cable que transmet al cos les ordres del cervell: ella mateixa és cervell. Per això, les espècies de les quals descendim són capaces de regenerar els membres, fins i tot després d'una greu i llarga paràlisi, i recuperar la mobilitat.
He vist en els seus vídeos les rates paralítiques que tornen a caminar sobre la cinta.
I vam pensar que potser els humans, que havien perdut aquesta capacitat regenerativa amb l'evolució, podrien recuperar-la amb estímuls, perquè en cara és allà en algun lloc de la nostra herència biològica.
I el National Health Institute els va ajudar.
Ara pot veure aquí que, amb estimulació elèctrica transcutània i una rehabilitació fisioterapèutica exigent, podem activar circuits que reconnectin el cervell amb les neurones que controlen els músculs...
Costa de creure, però ho estic veient.
No es cregui tot el que veu i continuï qüestionant el que ja ha demostrat. Jo ho faig, perquè només estem en la fase de prototip d'una línia de recerca que anirà avançant generació rere generació. Diguem que, encara que ja tenim un motor de vapor que funciona, el nostre vehicle té rodes de fusta.
Quants pacients experimenten amb els seus robots biomecànics?
Quinze.
Per què tan pocs?
Perquè falten diners. En calen molts per poder fabricar en massa aquests prototips. La tecnologia existeix, però cal molta més in versió.
Qui va ser el primer que va tornar a caminar amb el seu prototip d'exosquelet?
Recordo un jugador de beisbol famosíssim als Estats Units, Rob Summers. En Rob va patir un accident de trànsit terrible que el va deixar en una cadira de rodes durant anys... I connectat al nostre primer prototip... Es va posar dret.
...
Es va mirar al mirall, perquè ell encara no notava que estava dret i després em va mirar a mi...
Veig que s'emociona una altra vegada.
És que em va mirar als ulls i em va dir: "Gràcies, Reggie". Aquell dia em va explicar, després de mesos de rehabilitació duríssima, que la bufeta li havia millorat molt amb l'exorobot.
Som un sistema i tot està connectat.
...
En només un any assegut, perds la meitat de la massa muscular. En Rob feia anys que anava amb la cadira i ara tornava a poder moure's i em va anar explicant com, a més dels músculs, anava recuperant autoestima i confiança. I va poder fer d'entrenador de beisbol... Caminant!
Fantàstic per en Rob!
Fins que un dia em va picar l'ullet i em va dir: "Ja no necessito via gra".
Me n'alegro per ell i per la seva parella.
Som un sistema, no una combinació de peces de mecano. Així que l'exorobot no només proporciona mobilitat, perquè la mobilitat fa també que, a poc a poc, el cervell i tot el cos reaccionin al moviment quotidià i millorin.
I els veig tots, aquí, il.lusionats.
Ho estem. Però al principi, en tenim prou que no es desmaïn o caiguin.
Christopher Reeves, Superman, també els va ajudar arran de la seva paràlisi.
Ens vam conèixer en un congrés quan ell ja era un gran activista a favor de totes les línies de recerca. Quan ens acomiadàvem, em va dir: "Miri'm, miri'ns a tots nosaltres, i ara torni a treballar i no vagi al laboratori mai... mai!... pensant que només és un dia més".
...
I ja veu que per a mi avui no és un dia més. Cap no ho és. Ara m'il.lusiona pensar que totes les línies a les quals Reeves va donar suport -les cèl.lules mare, la biomecànica i tota la tecnologia que comencem a provar-... totes aniran confluint. Reeves estarà d'alguna manera en tot... I dret.
Molta feina i res mes
Potser hi ha miracles, però només si te'ls guanyes cada dia durant molts anys; i no els aconsegueixes tu, sinó el teu equip quan sou capaços de treballar junts. Potser llavors comencen a produir-se, com ara davant els meus ulls a la nau de Step by Step, on admiro l'esforç dels pacients amb els seus exosquelets
per tornar a posar-se drets. Edgerton els aconsella amb veu calmada i metòdica com han de fer el següent pas. I, després, m'explica tota una vida dedicada a fer que passi el que li deien una vegada i una altra que era impossible. Quan l'escolto, descobreixo l'última propietat dels miracles: si continues treballant, no s'acaben mai. I quan me'n vaig, Edggerton i el seu equip continuen treballant.
Lluís Amiguet
16/11/2015
