Les persones amb trastorn mental reivindiquen la seva capacitat laboral
Les persones diagnosticades amb depressió poden treballar? La tragèdia aèria de Germanwings -en què el copilot, Andreas Lubitz, que havia patit un episodi de depressió greu, va estavellar voluntàriament l’avió als Alps- ha reobert el debat. Un debat que, a parer d’Enric Arqués, president del Fòrum de Salut Mental, és artificial, ja que un trastorn mental no és una condició permanent. “Preguntar-se si les persones amb depressió o trastorn mental poden treballar és una bestiesa. No només poden, sinó que n’hi ha que ja ho fan!” Enmig d’un brot o una crisi no es pot treballar o prendre decisions, “però no s’ha de confondre una situació puntual amb una situació permanent”, diu. Considera que el que cal qüestionar-se és si la societat integra laboralment aquestes persones, ja que l’estigma que acompanya els trastorns mentals fa que sovint no se’n parli obertament.
 |
| ACCEPTACIÓ A LA FEINA: L’entorn laboral de Montse Baró va ser molt comprensiu amb ella quan va revelar que patia un trastorn bipolar. / FRANCESC MELCION |
“Així com hem aconseguit integrar altres discapacitats en el món laboral -ceguesa, sordesa...-, l’estereotip és que les persones afectades per un trastorn mental són absentistes, imprevisibles, poc treballadores, perilloses...”, diu Arqués, que també és membre de la junta d’Obertament, una entitat que lluita per trencar l’estigma. I la tragèdia de Germanwings l’ha agreujat encara més “perquè s’ha confós criminal amb trastorn mental, i es pot arribar a generalitzar que totes les persones amb trastorns mentals són criminals, i això és terrible”.
Enric Aragonès, metge de família i investigador especialitzat en salut mental, apunta que, en casos de depressió lleu, mantenir les rutines laborals pot ser “beneficiós”, ja que és bo per a l’autoestima i permet a l’afectat socialitzar-se i trencar així la “tendència a l’aïllament”.
Però no és fàcil dir que s’ha patit un trastorn bipolar, depressió o esquizofrènia. ¿S’ha de comunicar a l’empresa? L’ideal seria poder-ho explicar. “Però quan ho fan s’acaba l’entrevista de feina, no els truquen o no els renoven el contracte. L’estigma no és abstracte i no s’arrisquen”, explica Arqués. Aquestes persones han de fer front a moltes barreres per poder accedir al mercat laboral. El 80% de les persones afectades per un trastorn mental greu estan a l’atur, segons dades de les Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental (Feafes). Un 28% dels ciutadans reconeixen que no entrevistarien per a una feina una persona amb problemes mentals. En el cas de la depressió també costa dir-ho, ja que “encara es relaciona amb feblesa i falta de caràcter”, assenyala Guillermo Mattioli, president de la secció de psicologia clínica del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Aquest professional considera que en casos de depressió només s’ha d’explicar si l’afectat creu que això el pot ajudar, “perquè a una persona amb depressió tothom li dóna consells inútils”.
El deure de no discriminar
I què passa quan l’afectat s’ha d’agafar la baixa laboral? Enmig d’una crisi depressiva, “a part dels símptomes propis de tristesa i insomni hi ha símptomes que afecten la capacitat laboral, com fatiga, problemes per mantenir la concentració i falta d’il·lusió”, explica Aragonès. I Mattioli recorda que també hi ha medicació que pot ser invalidant o restar reflexos, cosa que impedeix, per exemple, conduir. En aquests casos, Enric Arqués recorda que les relacions laborals estan regides per drets i deures i si una persona té un problema de salut que li impedeix treballar, té l’obligació de comunicar-ho, però l’empresa també té el deure de “no discriminar després per aquest fet”.
La invisibilitat dels afectats per un trastorn mental contrasta amb l’elevada incidència d’aquestes malalties. Es calcula que a l’estat espanyol un 30% dels pacients atesos en l’atenció primària consulten per temes relacionats amb la salut mental i la gran majoria tenen trastorns menors, com símptomes d’angoixa i depressió. “Els més complicats o els que no responen al tractament es deriven als serveis especialitzats”, explica el metge de família Enric Aragonès. El primer repte amb què es troben els professionals és distingir si aquests símptomes -insomni, inapetència, falta de motivació, fatiga...- són patològics o no. “Perquè perdre la feina, separar-se o passar un dol no és una malaltia, és la vida -diu Mattioli-. El problema és quan el patiment no té un motiu o és per poca cosa”. Els experts alerten, però, que hem convertit el malestar en malaltia perquè hi ha poca tolerància emocional.
Ús excessiu d’ansiolítics
Els professionals reconeixen que els antidepressius no són eficaços per tractar trastorns lleus o moderats però, tot i així, s’estan receptant. En el rànquing dels deu medicaments més receptats a Catalunya hi trobem dos ansiolítics: lorazepam i alprazolam. “El consum d’ansiolítics està per sobre de la mitjana europea -alerta Mercè Barau, vocal d’atenció farmacèutica del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona-. I el que em preocupa és que no s’haurien de prendre durant més de quatre setmanes, i hi ha qui pren pastilles per l’insomni o l’ansietat durant anys”. A més, creen dependència. I afegeix: “El que podem arreglar amb el psicòleg ho solucionem amb un psicofàrmac”.
A vegades és el pacient qui pressiona perquè se li receptin ansiolítics però els professionals també reconeixen que falten psicòlegs a la xarxa pública per atendre l’allau de consultes.
Lara Bonilla
11/04/2015
Els investigadors han comparat en ratolins l’eficàcia d’aquest tractament amb la d’un antidepressiu convencional (la fluoxetina, coneguda com Prozac). “Els resultats mostren que amb només una setmana de tractament amb l’oligonucleòtid s’aconsegueix un efecte antidepressiu igual o superior a l’obtingut després de quatre setmanes de tractament amb fluoxetina”, explica Analía Bortolozzi, directora de la investigació amb Francesc Artigas.
