A petició pròpia, la seva cara no sortia a la pantalla i la càmera mostrava les seves mans, els gestos nerviosos, el rostre commogut de Josep Cuní, que l’entrevistava amb la delicadesa pròpia del tema. Els que érem al plató vam poder veure els seus ulls aquosos, el dolor bategant per tots els porus, la mirada perduda. Quan se’n va anar, estava plorant. El seu nom és Manuel; el seu cognom, el d’un pare trencat; el seu cas, el que ha denunciat perquè no surti impune el botxí del seu fill. És el pare que ha donat a conèixer els abusos sexuals que va patir el seu fill, presumptament en mans del professor de gimnàstica, a l’escola dels Maristes de les Corts. Al seu correu abusosenmaristas@gmail.com s’acumulen les denúncies contra aquest presumpte pederasta, que va estar més de 20 anys impartint gimnàstica, i ja són molts els pares que s’han posat en contacte amb en Manuel.
Per descomptat, tot és molt delicat per endinsar-se en qüestions de detall que, a més, estan sub iúdice. L’escola assegura que va actuar immediatament quan va conèixer el primer cas, sobretot perquè el mateix professor va reconèixer els fets. En Manuel, en canvi, assegura que no hi va haver tal celeritat. Sigui com sigui, la dimensió de l’escàndol està creixent alhora que la seva dimensió judicial, i sembla que podríem estar davant un cas de pederàstia de gran magnitud.
De moment el tangible és el dolor d’en Manuel. Explica que el seu fill no l’abraça, que no pot abraçar-lo, que el contacte amb el pare el retorna als presumptes abusos del professor, i que estimant-lo com a fill, el rebutja per ser home. Parla d’un adolescent trencat, espantat, aïllat, incapaç de forjar-se una identitat sòlida per avançar. I mentre relata els aspectes menys escabrosos dels abusos –encara que ni els ínfims són poc escabrosos–, la imatge de la infantesa destruïda es projecta a la retina. És l’horror de la pederàstia, la pitjor de les pràctiques delictives vinculades al sexe perquè ataca la baula més feble de la societat. Asseguren els experts que en la vida d’un pederasta hi ha desenes de víctimes i la mitjana se situa entre 50 i 60 nens atacats. És a dir, desenes d’infanteses truncades per cada tipus repugnant, cada malalt letal, cada abusador que surt al carrer a caçar. Sovint treballant a prop dels nostres fills, eternament obsessionats per envoltar-se de nens. I quan cacen, les seves víctimes no poden fer-hi res perquè són vulnerables, delicades, indefenses. Ells tenen la maldat i el poder.
En aquest cas, no sé pas si van fallar els mecanismes d’alerta a l’escola, encara que és cert que va estar massa anys com a professor impune. No sé si ha fallat la justícia, perquè les primeres denúncies són de fa cinc anys. Caldrà conèixer-ne els detalls, però de moment tenim el dolor d’un pare amb el seu fill destrossat. I quants més com ell en la vida d’aquest professor? Un de sol ja tenyeix d’horror aquest article...
Pilar Rahola
06/02/2016
