Amnistia Internacional alerta de la imposició del discurs de l'odi al món

L'informe anual de l'ONG denuncia el retrocés global dels drets humans i l'expansió del missatge de la por per part de dirigents com Trump, Orban, Erdogan o Duterte

El secretari general d'Amnistía Internacional, Salil Shetty, presentant l'informe de l'organització a París. (AP)

"Un fosc viatge en el temps pel que fa a la situació dels drets humans". Segons Amnistia Internacional, el retrocés global que s'està produint en matèria de drets humans fa que el món actual s'assembli cada vegada més al dels anys 30. En el seu informe anual, l'organització ha volgut centrar-se en com el missatge de l'odi ha crescut durant el 2016, i ha fet aflorar el costat més fosc de la naturalesa humana. L'ONG assenyala diversos dirigents polítics com a responsables d'un discurs que ha dut el món a la divisió política i la ira.

Amnistia Internacional tem que la victòria electoral de Donald Trump es prengui com a model per legitimar en altres països posicions contra els drets i les llibertats. L'hongarès Viktor Orbán, el turc Recep Tayyip Erdogan o el filipí Rodrigo Duterte són altres dels dirigents a qui Amnistia assenyala com a impulsors d'aquest missatge de la por. Trump, però, rep una menció especial pels discursos "xenòfobs" que va fer durant la seva campanya electoral.

Pel que fa els drets dels migrants i dels refugiats, l'informe assegura que 36 països han violat el dret internacional expulsant-los il·legalment a països on els seus drets estaven clarament amenaçats. I s'acusa els polítics i els governs de tolerar-ho i fomentar-ho. Davant la falta de reacció de la política, el secretari general de l'organització, Salil Shetty, reclama que la ciutadania es mobilitzi i veu com un exemple a seguir la manifestació de dissabte a Barcelona a favor de l'acollida de refugiats:

"El poble català és ben conegut per la generositat i la solidaritat internacional. Per què la gent només ha de protestar per l'arribada dels refugiats? Per què no ha de protestar a favor dels drets dels refugiats? Em sembla que és un senyal molt benvingut."

Es preveu un 2017 alarmant

Amnistia Internacional alerta que les crisis del 2016 "corren el risc d'exacerbar-se" durant el 2017 a causa de "l'absència de voluntat política en matèria de drets humans". L'organització veu "una escena internacional inestable" amb "una llarga llista de crisis sense que es constati una voluntat real de resoldre-les", entre les quals cita Síria, el Iemen, Líbia, l'Afganistan, Burundi, l'Iraq o el Sudan del Sud, entre d'altres.

L'informe assenyala que, al llarg de l'any passat, es van cometre crims de guerra en 23 països. De cara a aquest 2017, remarca que el "nou ordre mundial, en el qual els drets humans es consideren un obstacle als drets nacionals, afebleix perillosament la capacitat de combatre les atrocitats comeses al planeta".

Tv3

22/02/2017

Ccma.cat

Alerta: racisme sense complexos

Els experts avisen de la “normalització” d’actituds racistes, que atribueixen als discursos polítics que vinculen crisi amb immigració i atien la por a l’altre

Dos homes immigrants conversant ahir al Raval, un dels barris de Barcelona amb més presència de població estrangera. / XAVIER BERTRAL

“De racisme i xenofòbia ja n’hi havia abans, el que passa és que eren més invisibles. Ara es fan visibles i hi ha un efecte expansiu”, assegura Sergi Fàbregues, sociòleg i professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC. Què ha passat perquè el racisme ocult hagi sortit de l’armari? Els motius cal buscar-los en la crisi econòmica i en els moviments socials i polítics -com el Brexit, Donald Trump o Marine Le Pen- que s’alimenten d’aquesta situació social.

Els experts alerten de la “normalització” de les actituds xenòfobes. En només dos dies, s’han denunciat públicament dues agressions de caràcter racista. Una noia d’origen indi va explicar en una carta a El Periódico que el 18 de gener un grup d’estudiants de 12 anys la van insultar quan viatjava en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat, referint-s’hi com a “fastigosa” i ampliant tot seguit el menyspreu a diverses altres races, “de classe molt inferior a la nostra”. Els estudiants van poder dir tot això sense que ningú del vagó els recriminés la seva actitud.

I amb el hashtag #TotessomFatima, la xarxa va plena aquests dies de missatges de suport a la regidora de Participació i Convivència de Badalona, Fàtima Taleb, que ha denunciat que des de fa un any i mig és víctima de diverses situacions de xenofòbia pel seu origen marroquí i la seva fe musulmana. Les últimes, la setmana passada, quan un home li va escopir al mig del carrer i tres dies després una noia va començar a insultar-la pel carrer. “S’hi van sumar familiars seus i altres persones que passaven pel carrer, pensant que tenien el dret” de fer-ho, ha explicat en una carta publicada a la web del seu partit, Guanyem Badalona en Comú. Taleb atribueix aquestes actituds islamòfobes i xenòfobes al discurs “d’odi” de l’exalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, del PP.

La portaveu de SOS Racisme, Jose Peñín, alerta que les actituds racistes s’han “legitimat” per influència dels discursos de polítics i personatges públics, “des de Trump fins al discurs antiimmigració de la majoria de països europeus”. “Si ho diuen ells, per què no ho he de dir jo?”, pensa segons ella la gent.

La por al diferent

“La gent perd la feina, té menys recursos i hi ha més precarietat, i hi ha discursos polítics que s’alimenten d’aquestes situacions límit”, alerta Fàbregues. És llavors quan actituds racistes que semblaven ocultes i invisibles surten a la llum i tenen un efecte expansiu. “El discurs identitari té a veure amb la xenofòbia, s’accentua la por a l’altre, al diferent, i això é s el que ha passat amb el Brexit o amb l’ascens de Donald Trump”, indica aquest sociòleg.

Jordi Pàmies, professor de ciències de l’educació de la UAB i membre de CERMigracions, un grup expert en migració, constata “un repunt” de les actituds racistes, però considera que no és una situació “sobrevinguda” sinó que s’ha anat “cuinant a poc a poc” des dels discursos polítics però també des de la “quotidianitat”. La crisi i els conflictes bèl·lics modifiquen l’ordre sociodemogràfic mundial i s’accentuen els fluxos migratoris. Això és aprofitat per alguns líders polítics per vincular l’atur, la pobresa o la inseguretat a l’arribada de refugiats i estrangers. “Amb la crisi hi ha hagut un desplaçament d’autòctons cap a feines menys qualificades i és llavors quan es veu els immigrants com una amenaça” i aflora el sentiment xenòfob “més ocult”, explica Fàbregues.

No es denuncia

Les agressions racistes que surten a la llum són només una petita part del que es denuncia i per això SOS Racisme considera que se li ha de reconèixer a Fàtima Taleb el valor de posar el debat sobre la taula. “Moltes persones no denuncien per por, perquè pensen que no servirà de res, per desconfiança en el sistema jurídic o perquè han normalitzat aquestes situacions”, explica Pàmies, que també posa l’accent sobre un racisme menys explícit, que es tradueix en dificultats per accedir “a l’habitatge, a una feina o a tenir els mateixos drets”.

Només el 10% dels casos d’islamofòbia es denuncien, segons l’informe Islamofòbia a Espanya, que també destaca que Catalunya és la comunitat on es produeix un nombre més gran de casos d’islamofòbia.

Els dos casos que han transcendit als mitjans són exemples dels molts altres que es produeixen cada dia. L’escriptora Marta Rojals explicava ahir al seu compte de Twitter que havia sigut testimoni de com uns joves de 17 o 18 anys humiliaven un home pakistanès en un autobús nocturn davant l’actitud impassible del conductor -els agressors eren als seients del davant del vehicle- i de la resta de viatgers, majoritàriament joves. Rojals relatava ahir a l’ARA que els joves es reien de com anava vestit i l’assimilaven a un terrorista preguntant-li on duia amagada la bomba davant del silenci de tothom. Fins i tot van arribar a donar-li copets a la cara.

Ella va intentar aturar-los, demanar respecte per aquell home, però no li van fer cas. En un principi, va dir, els va descol·locar que algú els cridés l’atenció, i asseguraven que coneixien l’home i era “amic” seu perquè treballava en un comerç del seu barri. L’home callava però semblava agrair el suport d’un dels viatgers davant l’actitud dels joves. Ahir Rojals es dolia d’haver acabat callant per por de ser també humiliada o alguna cosa pitjor, ja que viatjava sola i eren les tres de la matinada, va puntualitzar ahir.

També internet ha sigut un mitjà on aquest racisme ocult ha guanyat visibilitat i s’ha normalitzat últimament. I d’aquesta “legitimació d’actituds racistes tampoc se n’escapen els nens, com demostren els insults de caràcter xenòfob que va rebre la noia d’origen indi als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per part d’un grup d’estudiants de primer d’ESO. “La gent jove són part de la societat i cal una feina important de sensibilització i prevenció perquè tan important és el que es diu com el que no es diu”, conclou la portaveu de SOS Racisme.

Lara Bonilla/Elena Freixa

01/02/2017

Ara.cat

Esposes abans d’hora

Alemanya estudia vetar casaments de nenes refugiades abans dels 18 anys

Vides joves. Adolescents afganeses en un àpat festiu en un centre de refugiats de Berlín, al març. No són menors d'edat casades. (Getty)

La crisi dels refugiats a Europa ha implicat realitats complexes, algunes ja presents en àmbits tancats de la societat occidental, que ara s’han incrementat en nombre. Entre els 890.000 sol·licitants d’asil, la majoria procedents de Síria, l’ Iraq i l’ Afganistan, que ­segons xifres oficials van arribar a Alemanya l’any passat, també hi havia matrimonis en què un dels cònjuges –en alguns casos tots dos– era menor d’edat. Gairebé sempre són les dones les que tenen menys de 18 anys; algunes fins i tot només en tenen 14. El futur d’aquestes adolescents casades és incert i genera ­inquietud.

Per evitar nous casos i resoldre els ja existents, les autoritats es plantegen prohibir totalment el matrimoni de menors de 18 anys, ja que actualment a Alemanya és possible casar-se als 16 anys si es compleixen dues condicions: que hi hagi autorització d’un jutjat de família, i que l’altre cònjuge tingui 18 anys o més. També es plantegen ­declarar no vàlids els matrimonis celebrats a l’estranger en què un dels cònjuges és menor d’edat. ( Ara mateix Alemanya considera legal qualsevol matrimoni, civil o religiós, celebrat legalment al país d’origen­.)

“El nostre país no pot permetre que les noies es casin abans dels 16 anys; i en principi fins i tot els matrimonis als 16 i fins als 18 anys no haurien de ser reconeguts”, va afirmar al novembre el ministre de Justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas. Les estadístiques indiquen que al juliol hi havia a Alemanya 1.475 menors estrangers inscrits com a casats. D’aquests menors, la gran majoria (1.152) eren nenes i noies. Molts d’aquests menors són sol·licitants d’asil de Síria, l’ Afganistan i l’ Iraq, però també de països europeus (vegeu requadre). Les dades procedeixen de l’Oficina Federal Administrativa (BVA), amb seu a Colònia, que tem que les xifres reals siguin molt més altes.

Ha causat un debat intens el cas de l’ Alia i l’Amir (noms ficticis), desemmascarat fa uns mesos pel diari Die Welt. Quan va arribar a Alemanya l’agost del 2015, la casada Alia tenia 15 anys. Per aquest motiu, per decisió de l’Oficina de Protecció de Menors, va ser apartada del seu marit i cosí Amir, que llavors en tenia 21, i posada sota tutela del Ministeri de Família en una llar per a menors. Se’ls va autoritzar a veure’s només en presència d’una tercera persona. L’Amir va protestar, i el tribunal de Bamberg va sentenciar que Alemanya havia de reconèixer la legalitat d’aquell casament celebrat a Síria, ja que l’Alia s’hi mostrava conforme; res no indicava que la unió hagués estat forçada. L’Oficina de Protecció de Menors va fer una apel·lació, al·legant que ella no era encara prou madura, però el Tribunal Suprem va resoldre que la parella podia seguir junta. Segons el parer de l’Unicef i de l’oenagé suïssa Terre de Femmes –que aquests mesos ha fet a Berlín representacions de carrer de casaments entre menors com a forma de denúncia–, aquesta sentència és un precedent perillós.

També l’associació SOS- Kinderdörfer (a Espanya, Aldees Infantils SOS) denuncia les condicions en què es fan actualment molts casaments de nenes refugiades, que rarament tenen una altra opció que no sigui acceptar. “Els matrimonis d’adolescents amb homes molt més grans que elles són especialment freqüents a Síria –sosté aquesta oenagé internacional–. Abans de la guerra, en 13 de cada 100 matrimonis, almenys un dels cònjuges no havia complert encara 18 anys.

Actualment, això passa en el 51% dels matrimonis. Es tracta sobretot de matrimonis forçats celebrats als camps de refugiats de Jordània, el Líban, l’ Iraq i Turquia”. En alguns casos, les famílies desesperades creuen que estan fent el millor: consideren que casar les seves filles menors amb algun parent o amic abans de marxar cap a Europa equival a protegir-les d’agressions sexuals durant el viatge.

El pla del ministre Maas és prohibir tots els matrimonis de menors de 16 anys sense excepció, però no era aquesta la seva idea inicial. De fet, al si de la coalició governamental de democristians i socialdemòcrates hi ha divisió d’opinions. Els primers –és a dir, la CDU, partit de la cancellera, Angela Merkel, i els seus socis bavaresos de la CSU– volen la prohibició total, mentre que el socialdemòcrata SPD havia plantejat excepcions. Motiu: segons diversos experts, anul·lar casaments pot perjudicar les noies ja casades, sobretot si estan embarassades, o hi ha un nadó en la parella.

Així, la responsable governamental de Migració, Refugiats i Integració, Aydan Özoguz, va alertar dels riscos d’una anul·lació genèrica. La socialdemòcrata Özoguz, d’origen turc, va valorar les bones intencions de la iniciativa, però va avisar que la prohibició total podria condemnar les menors casades a l’aïllament social. “Si els seus matrimonis deixen d’estar reconeguts, elles podrien quedar-se sense herència i sense ingressos; els seus fills es convertirien en il·legítims, i per a moltes significaria no poder tornar als seus països d’origen”, va argüir Özoguz.

El Ministeri de Justícia presentarà un projecte de llei definitiu abans de final d’any. El primer esborrany preveia, per als matrimonis de menors ja existents, una anul·lació per decisió judicial després d’estudiar cada cas; no incloïa un veto general. “És molt important que cada decisió presa es dirigeixi sempre al benestar de la noia afectada”, va dir el ministre Maas. Però els diferents punts de vista al si del Govern encara poden oferir novetats.

María-Paz López

06/12/2016

La Vanguardia

'Mare Mortum'

El 2016 tornarà a ser l’any amb més morts al Mediterrani, que s’ha convertit en la frontera més desigual i més perillosa del món

Clicar damunt l'imatge per fer-la més gran

El Centre Internacional de Recerca per la Pau d’Estocolm, un dels referents mundials en la matèria, anomena guerra els conflictes armats que provoquen més d’un miler de morts en un any. Per sota d’aquest llindar hi ha els conflictes armats menors. Seguint aquest criteri, el que està passant avui al Mediterrani podria considerar-se una autèntica guerra a la immigració. Abans que s’acabi l’any ja s’han comptabilitzat 3.654 morts, mig miler més que el 2015 en aquestes dates. Són més morts que els que es registren a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia o el Kurdistan. I aquests són els cossos sense vida que s’han recuperat: els que s’ha empassat l’aigua o han tornat arrossegats a les costes de Líbia no compten enlloc. Un indici de la magnitud de la tragèdia és que pescadors de gambes tunisians han hagut de renunciar a preuats caladors per les grans quantitats de restes humanes que hi trobaven. Esfereïdor.

Marcos Chércoles, socorrista barceloní de Proactiva Open Arms, ha sigut testimoni directe del desastre en els seus principals escenaris: va formar part del primer equip que va arribar a l’illa grega de Lesbos, ara fa un any, i acaba de tornar d’una missió amb l’ Astral, el veler de luxe reconvertit en vaixell de rescat que l’ONG ha començat a fer operar aquest estiu al Mediterrani central, amb base a Malta. “Aquesta ruta des de Líbia és molt més perillosa: a Lesbos havien de navegar 12 o 14 milles, en embarcacions molt més petites; ara han de passar moltes més hores al mar, i viatgen en barques inflables amb 150 o 200 persones o en barcasses de fusta on hi encabeixen fins a mil persones”.

Cada naufragi és com si caigués al mar un creuer o un avió de passatgers: “No porten aigua, ni aliments, ni roba, ni prou combustible. I encara hi ha classes: els que poden pagar més van a la superfície i els que tenen menys calés van a les bodegues inferiors”. Fa només dues setmanes, Chércoles i els seus companys es van trobar sols envoltats de dues mil persones en aquestes precàries embarcacions.

“Vam avisar el centre de coordinació de Roma, però els altres vaixells estaven lluny i van trigar set hores a arribar: mentrestant, nosaltres vam carregar criatures i dones a l’ Astral, i ens vam dedicar a intentar mantenir la calma, repartir-los aigua i armilles salvavides... Però l’angoixa creixia i de cop va començar a sortir fum de la barca de fusta. Hi vam pujar amb extintors, però molts es van espantar i van saltar a l’aigua. Va morir molta gent”.

“Finalment van arribar els altres vaixells i van poder fer el rescat, però quan vaig entrar en una embarcació de goma per comprovar si hi quedava algú no em podia creure el que veia: hi havia una trentena de cossos apilats”. L’equip no va dubtar a fer-se càrrec també dels morts: els van identificar, els van posar en sacs i van remolcar la barcassa amb els cadàvers tota la nit fins que van trobar un vaixell de guardacostes que va acceptar-los: “Ens neguem a acceptar que desaparegui més gent sense nom, que només són un número, o que no compten enlloc. Ho vam fer per respecte”.

De què fugen

Els nàufrags són famílies que fugen dels bombardejos (d’Al-Assad, de Putin o dels Estats Units) a Síria, de la mà de ferro de la dictadura eritrea, de la neteja ètnica a l’Iraq, de l’integrisme (es digui Estat Islàmic, Boko Haram, Al-Shabaab o Al-Qaida). O són joves que fugen d’un futur sense cap expectativa.

Mentre que les arribades al Mediterrani central s’han mantingut estables, l’acord entre la UE i Turquia per externalitzar el control de les fronteres europees ha suposat una caiguda dràstica de les arribades a Grècia: si l’any passat eren mig milió de persones, aquest any no han passat de 170.000, la gran majoria del gener al març. La conclusió és clara: tot i que el nombre de gent que arrisca la vida al Mediterrani s’ha reduït a la meitat, la vigilància de fronteres els ha empès a un camí molt més llarg i més perillós. Per això el nombre de morts no para de créixer.

La responsabilitat d’Europa

“El responsable dels morts al Mediterrani és una Europa que es nega a obrir vies legals i segures per als refugiats, com estableixen els tractats i les convencions internacionals que ha firmat”, denuncia Paula Farias, responsable d’operacions de rescat al Mediterrani de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització calcula que a Líbia hi ha unes 800.000 persones (de l’Àfrica subsahariana o del Pròxim Orient) que estan esperant el moment de creuar. “Europa és qui ha posat el fossar dels cocodrils per frenar una part de la gent. Està utilitzant el mar com una frontera, i això és inadmissible. Però per molts mars, murs, tanques i acords d’extradició que es posin en marxa la gent no deixarà de venir, perquè ni poden tornar a casa ni poden quedar-se a Líbia: l’únic que s’aconsegueix és arraconar-los a camins més perillosos, més cars i més controlats per les màfies”. Tant MSF com Proactiva Open Arms reclamen que, en compliment dels tractats internacionals, es garanteixin vies legals i segures d’entrada a Europa.

Farias rebutja els arguments dels governs per posar barreres als refugiats. “¿Que no hi caben? ¿Que són molts? Això són excuses. Si Europa no té múscul social per atendre’ls, ¿qui ho podrà fer? Turquia, el Líban o Jordània fan un esforç molt més gran amb molts menys recursos. Dir que el sistema europeu està col·lapsat és una mala excusa”.

Blanca Garcés, investigadora del Cidob, apunta també a la responsabilitat europea i assenyala els últims acords entre la UE i diversos països africans per “externalitzar la vigilància de les fronteres d’Europa”. Garcés recorda que Espanya va ser pionera en aquest tipus d’acords en l’època de Zapatero i assegura que, més que el volum de persones retornades a aquests països, ha servit perquè aquests vigilants externalitzats -sovint amb un nul respecte als drets humans- exerceixin un control sobre la gent que vol marxar. “Europa es limita a posar en mans de tercers el blindatge de les seves fronteres: ho va fer primer amb Turquia i ara amb països subsaharians. I amb això en certa manera es converteix en ostatge de les seves polítiques... com li passa a Espanya amb el Marroc, que utilitza els migrants com a moneda de canvi en qualsevol negociació”.

Nova agència de fronteres

Garcés també alerta de l’impacte que tindrà la nova agència europea de vigilància de fronteres, l’European Border and Coast Guard: “Que una de les principals mesures que es prenguin com a conseqüència de l’anomenada crisi de refugiats del 2015 sigui crear aquesta agència demostra que la resposta europea se centra sobretot en el control de fronteres, el retorn i la cooperació amb tercers països. En contrast, s’oblida el més important: abordar les causes en origen, obrir vies segures d’entrada, garantir el compliment de la legalitat europea i internacional i establir un sistema equitatiu de responsabilitat entre els Estats membres. Per tant, més control, més retorn i menys protecció”.

Cristina Mas

23/10/2016

Ara.cat

Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 

El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia

Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei

A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama

Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain

20/09/2016

El Periódico

Més de 4.000 immigrants i refugiats han mort des de començament d'any a l'intentar arribar a Europa

La xifra suposa el 26% més respecte al mateix període, del gener al juliol, de l'any passat

Foto de: RICARDO GARCIA VILANOVA

Un total de 4.027 immigrants i refugiats han mort des que ha començat el 2016 quan intentaven arribar a Europa, a través del Mediterrani, les rutes de l'Àfrica del nord o la frontera entre Síria i Turquia, segons les últimes estimacions de l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

Tres quartes parts dels refugiats i immigrants, un total de 3.120, han perdut la vida quan navegaven pel mar Mediterrani, segons ha explicat Joel Millman, portaveu de l'OIM, en una trobada amb periodistes.

La ruta marítima més perillosa és la que arriba a Itàlia, que ha segat la vida a 2.692 persones. El nombre de morts en l'itinerari que té com a destí les costes gregues és de 383 i 45 les persones que no han aconseguit arribar al litoral espanyol.

Bandes organitzades 

En les rutes africanes, al seu torn, s'han comptabilitzat fins a 342 morts. Aquestes persones han sigut víctimes de bandes organitzades que es dediquen a conduir els sense papers en un llarg viatge realitzat en pèssimes condicions a través del desert. L'OIM ha advertit del creixent nombre de víctimes per violència als itineraris africans.

Els emigrants i refugiats procedents de Síria també han pagat un alt tribut. Des que va començar aquest any, un total de 64 sol·licitants d'asil sirians han mort a mans de guardes de frontera turcs.

L'informe de l'OIM s'ha fet públic després de la troballa de 120 cossos sense vida a les platges de Sabrata, ciutat líbia situada a 70 quilòmetres a l'oest de Trípoli. La setmana passada, van ser descoberts 87 cossos, als quals se n'han de sumar 33 que van aparèixer els dies previs.

Es desconeix si les persones mortes davant de les costes líbies formaven part d'una o diverses embarcacions que van naufragar en ple viatge.

Balanç global

La xifra d'immigrants i refugiats morts del gener al juliol del 2016 representa un augment del 26% respecte al balanç global dels set primers mesos del 2015.

Pel que fa a les arribades d'immigrants i refugiats per mar fins a Europa, l'OIM n'ha registrat fins a 251.557 en aquest mateix període. A Itàlia i Grècia s'han registrat prop de 20.000 noves arribades durant el mes de juliol.

Dilluns passat, 1.500 persones van ser rescatades davant de les costes de Líbia, segons els guardacostes italians, cosa que va elevar a 8.000 les salvades en aquesta part del Mediterrani en tan sols cinc dies.

Reuters

02/08/2016

El Periódico

Les entitats socials d'Església, "les més eficaces en detectar noves necessitats"

Parlar de xifres, estadístiques o percentatges en temes com la pobresa, l'acció social o les necessitats bàsiques sovint podria semblar fred o distant, però és necessari. Els números no menteixen i sentir que 1,2 milions de persones es beneficien de l'acció social de les entitats d'Església si més no aclapara. Aquest dissabte al matí s'ha presentat l'informe 'Les entitats d'acció social d'Església', un estudi realitzat per la Fundació Pere Tarrés, la càtedra d'Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili i el Campus Docent Sant Joan de Déu. Una radiografia que ha comptat amb dues parts, una primera part qualitativa, i una altra quantitativa.

El delegat de Pastoral Social, Josep M. Jubany, ha remarcat la necessitat d'un informe com aquest: "Es desconeix l'acció que fan petites entitats sovint a recer de parròquies o congregacions", un treball sovint silenciat que pel director de Formació Consultoria i Estudis de la Fundació Pere Tarrés, Rafael Ruiz de Gauna, aglutina una necessitat: "explicitar què fem les entitats d'Església".

La presentació, a càrrec d'Àngel Belzunegui, de la Càtedra d'Inclusió Social de la URV, i Marina Aguilar, investigadora de la Pere Tarrés, ha estat moderada pel periodista Jordi Llisterri i ha posat de manifest algunes conclusions importants que situen a les entitats socials d'Església com "les més eficaces en detectar les noves necessitats". Belzunegui ha recordat que al 2007 va ser Càritas qui va començar aparlar de crisi. Unes entitats que "treballen com vasos capil·lars, detecten canvis socials i noves pobreses".

A continuació algunes xifres que posa de manifest l'estudi:

• El número de beneficiaris de les entitats socials d'Església són 1,2 milions de persones, que representaria un 16% dels catalans.
• Mobilitzen 18.850 voluntaris, majoritàriament dones, entre 50 i 60 anys.
• Gestionen 168 milions d'euros cada any i un 65% provenen d'ingressos privats. Cada euro de l'Administració destinat a les entitats d'Església es multiplica per quatre.

 

El 42% de les entitats van néixer a partir d'Instituts de vida consagrada. El 39% a partir e parròquies de diòcesi, i el 19% a partir de la iniciativa de laics. Això està canviant. Les congregacions envelleixen o desapareixen i s'està produint una concentració de l'acció social. Algunes entitats tradicionalment de congregacions i ordes religiosos són sovint assumides per altres institucions eclesials.

Les entitats socials d'Església tenen una activitat molt adreçada a la persona, amb una atenció integrada. Pel que fa a l'àmbit d'acció, moltes treballen en diversos camps, però el primer àmbit és per aquest ordre: el socioeducatiu, el socioeconòmic, el sociolaboral, i el sociosanitari, sent aquest darrer àmbit el més especialitzat.

El número de beneficiaris d'aquestes entitats arriba al 1,2. Curiosament concorda amb la xifra de pobres a Catalunya. Els usuaris han canviat notablement. Ara hi ha un 61% de persones amb nacionalitat espanyola. Destaca que el 40% dels usuaris atesos estan sols. Hi ha persones multivulnerables, que necessiten una atenció integral. 

El voluntariat és el gruix, això diferencia les entitats d'Església d'altres grans organitzacions. El 83,4% són voluntaris, majoritàriament dones, entre 50 i 60 anys. L'acció social de l'Església està feminitzada. L'impacte econòmic de la feina que realitzen les entitats d'Església és de 96 milions d'€. El 65% dels recursos venen de fons privats. Això desmenteix la idea sovint estesa de que l'Estat manté l'Església. El 35% d'ingressos restants provenen de convenis amb l'Administració, per fer la feina que el Govern no pot assumir. L'informe posa de manifest que cada euro de l'Administració destinat a les entitats d'Església es multiplica per quatre. 

Glòria Barrete

06/06/2016

CatalunyaReligió.Cat

Un nou naufragi al Mediterrani fa reviure el reclam de vies segures per als migrants

Quatre pasteres amb 400 migrants desapareixen davant la costa d'Egipte

Oxfam Intermón va organitzar ahir un acte a Barcelona en record del naufragi de 800 persones a la costa de Líbia ara fa un any. Simbòlicament es van dibuixar a l’asfalt les siluetes de totes les víctimes. / OXFAM INTERMÓN

Fa exactament un any, el 19 d’abril del 2015, Europa es va llevar consternada per la mort a la costa de Líbia de 800 persones que intentaven creuar el Mediterrani a bord d’una precària embarcació. La tragèdia que es va viure la nit anterior al canal de Sicília -l’enèsima en un any en què van morir fins a 2.892 migrants a la ruta entre Líbia i Itàlia- va posar la qüestió migratòria al centre de l’agenda europea. Les cimeres, promeses i mesures que se’n van derivar, però, no van aconseguir ni frenar l’activitat de les màfies al Mediterrani ni, encara més important, aturar les morts. Al contrari.

Els actes de record de les víctimes del naufragi de fa un any -com el que ahir van organitzar a Barcelona Oxfam Intermón i Stop Mare Mortum- quedaran marcats per una nova “tragèdia”, en paraules del govern italià. Segons informacions de la BBC, quatre embarcacions amb 400 persones -la majoria de les quals provinents de Somàlia, Etiòpia i Eritrea- haurien desaparegut recentment davant de la costa egípcia després d’iniciar el viatge cap a Europa. Tot i que la marina militar italiana va evitar confirmar el naufragi, Roma va donar credibilitat a les informacions aparegudes a la premsa. “És un motiu més per dir a Europa que no ha d’alçar murs, sinó multiplicar els seus esforços de cara a l’Àfrica”, va dir el ministre italià d’Exteriors, Paolo Gentiloni, en relació al naufragi, mentre que el govern somali ja confirmava ahir al vespre la mort d’entre 200 i 300 ciutadans del seu país.

A falta de conèixer més detalls del naufragi, però, l a nova tragèdia demostra que el risc de morir en la ruta migratòria entre el nord d’Àfrica i Itàlia -la més perillosa- no espanta els que busquen un futur millor en territori europeu. De fet, segons demostren les dades, l’ús d’aquesta ruta va en augment.

El registre de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) indica que la xifra de migrants que han arribat a Itàlia per mar en el primer trimestre del 2016 (18.777) gairebé dobla la dels que ho van fer l’any anterior (10.165). Només durant el març d’aquest any, a més, 9.676 persones han arribat a la costa italiana després de jugar-se la vida al mar, enfront de les 3.828 del mes anterior, va destacar ahir l’agència europea de control de fronteres (Frontex).

Dades de l'ACNUR sobre l'arribada de migrants i refugiats al Mediterrani (Clicar al damunt per augmentar)

Per contra, l’acord entre la Unió Europea (UE) i Turquia, així com el tancament de les fronteres a la ruta dels Balcans, hauria frenat el nombre d’arribades a Grècia. Tot i que 26.971 refugiats van aconseguir arribar al març a les illes de l’Egeu, la xifra representa menys de la meitat dels que ho van fer al febrer (57.066). Frontex nega, per ara, que hi hagi hagut un “transvasament” de migrants de la ruta grega a la italiana i associa l’augment del flux al canal de Sicília -on, en lloc de sirians, la majoria són subsaharians- a l’arribada del bon temps.

Vies segures i drets garantits

“Les decisions que ha pres Europa en l’últim any són absolutament errònies”, lamenta a l’ARA el director d’Oxfam Intermón a Catalunya, Francesc Mateu, que recorda com després del gran naufragi del 2015 la UE va tenir una “reacció estranya”, basada en un “control de fronteres més estricte” i en la creació de hotspots (centres de registre) on “no hi ha cap garantia que s’estigui complint la llei”; és a dir, que s’estiguin tramitant degudament les peticions d’asil dels migrants.

Oxfam Intermón deixa clar que per fer front a la crisi humanitària actual és necessari establir rutes segures per als refugiats. Una estratègia que, en el cas dels sirians -recorda Mateu-, passa pel reassentament des dels camps de refugiats de països com Turquia, Jordània i el Líban. Pel que fa als subsaharians que arriben a Itàlia, la majoria considerats “immigrants econòmics”, Mateu recorda que en molts casos “vénen igualment de situacions de conflicte”. Però si ni una interpretació generosa del dret a asil permet acollir-los, afegeix, que com a mínim se’ls garanteixi assistència i “els drets de la Carta europea”. “Si s’han de retornar, que es faci d’acord amb el dret internacional”, conclou.

Marc Toro

18/04/2016

Ara.cat

El 21% dels immigrats que atén Creu Roja no tenen cap ingrés

Les condicions laborals del col·lectiu han empitjorat

La meitat dels treballadors no tenen contracte

Dones immigrades en una mercat de Salt. Foto d'arxiu: LLUÍS SERRAT

Les situacions de pobresa i vulnerabilitat entre les persones d'origen immigrant que van arribar a les comarques gironines durant els anys de bonança s'han cronificat arran de la crisi. Aquest fet es posa de manifest a partir de les dades presentades ahir per responsables de Creu Roja a Girona i que corresponen al 9è estudi de l'Observatori, que està centrat, en aquesta ocasió, en “les persones immigrades en situació vulnerable”. L'estudi s'ha fet a partir de 191 enquestes telefòniques a usuaris del programa de lluita contra la pobresa de Creu Roja el 2015, que n'atén uns 2.500. Segons aquest estudi, set de cada deu persones immigrades han vist empitjorar les seves condicions laborals en els últims cinc anys. La fotografia d'aquest col·lectiu és que un 54% no tenen un lloc de treball i, entre les persones que treballen, un 68% tenen uns ingressos inferiors a 600 euros mensuals (un 10% per sota del salari mínim interprofessional). Cal destacar que, d'entre el 30% dels immigrats que tenen un lloc del treball, la meitat no tenen contracte. Aquest percentatge de treballadors immigrats sense contracte és el més alt de Catalunya. A més, hi ha un 21,5% que no tenen cap mena d'ingrés estable.

A més de la precarietat laboral, només un 45,5% dels immigrats reben algun tipus de prestació. I sobre aquesta qüestió la directora de l'Observatori, Pilar Millán, va fer notar que, contràriament a la creença popular, un 69% de la població autòctona rep alguna prestació envers el 50% de la població immigrada. L'estudi també fa notar els problemes del col·lectiu per fer front a les despeses, de manera que més del 50% de les persones immigrades que s'adrecen a Creu Roja tenen alguna mensualitat pendent de pagament. Les dificultats econòmiques també afecten la cobertura de les necessitats bàsiques, com ara l'alimentació, i un 56,5% dels enquestats depenen d'ajudes. En aquest sentit, ressalta que un 28% dels nens han de dinar a casa perquè els pares no poden pagar-los el menjador i un 67% tenen problemes per garantir-los una alimentació adequada durant les vacances escolars.

Repercussió en la salut

Les representants de Creu Roja van indicar que la situació de vulnerabilitat en què està el col·lectiu ha afectat la seva salut física o emocional en prop del 68% dels casos. Amb tot, Millán va posar en relleu la fortalesa mental del col·lectiu per fer front a algunes situacions que resultarien força més insuportables per a la majoria d'autòctons. La responsable d'immigració i persones refugiades de Creu Roja a Girona, Anna Serra, va denunciar les traves administratives amb què el col·lectiu immigrat topa i que els impedeixen de tenir un ple accés als drets socials.

Núria Astorch

04/03/2016

El Punt Avui

L'home que no volia asil

L’escriptor Juan Tomás Ávila Laurel resumeix el dolor dels que han de fugir del seu país

El novel·lista, assagista, dramaturg i poeta guineà Juan Tomás Ávila Laurel, de 49 anys, és un dels escriptors africans actuals més reconeguts. Membre de la secció catalana del PEN Club Internacional, una associació mundial d’autors que promou la llibertat d’expressió, ha pronunciat conferències en diverses universitats d’Europa i Amèrica. Escriu en castellà i les seves obres, mereixedores de premis internacionals, s’han traduït a l’anglès. És autor d’una dotzena de novel·les, llibres de relats, peces de teatre i poemaris. Dos dels seus títols més aplaudits són Avión de ricos, ladrón de cerdos (El Cobre Ediciones) i Arde el monte de noche (Calambur Editorial).

Juan Tomás Ávila Laurel és tot això i moltes coses més.

La mirada d’aquest home valent resumeix el dolor dels que han de fugir del seu país amb el que duen a sobre. Sempre va resultar incòmode per al règim de Teodoro Obiang, al poder des del 1979 i el dictador més longeu de l’Àfrica des de la caiguda de Gaddafi. Al principi no s’escoltava gaire els precs dels amics, que li demanaven que es traslladés a un altre lloc més cèntric, “on estiguis sempre envoltat de gent”. Vivia al barri d’Ela Nguema, als afores de Malabo, en una casa aïllada. Al final els va fer cas.

La resta és als seus llibres, que retraten un país dirigit com un vedat privat. Va aprofitar que tenia un visat espanyol encara en vigor perquè havia viatjat feia poc a Espanya per fer-hi unes xerrades i va volar de Malabo a Madrid. La premsa internacional va parlar del cas perquè va estar set dies en vaga de fam per denunciar la connivència entre Obiang i les autoritats espanyoles. “Per desgràcia, llavors i ara els negocis són més importants que els éssers humans”. No entén que Espanya tingui tan poca memòria. Durant la Guerra Civil, explica, països com Mèxic van rebre amb els braços oberts milers i milers de refugiats espanyols. “I ara, quan podria tornar el favor, és gasiva i mesquina”. En el fons, aquesta actitud delata un pòsit colonial, el dels que pensen barbaritats com aquesta: “És normal que ens acollissin perquè nosaltres som savis, civilitzats. Però com volen que ara acollim sirians, ucraïnesos, eritreus, sud-sudanesos...? Ells no s’ho mereixen, no són civilitzats”.

L’escriptor forma part del PEN català, que al seu torn és una de les associacions que integren la xarxa Asil.cat. El 2011, quan va arribar a Barcelona, li van proposar que demanés asil polític. Però s’hi va negar perquè creia que això equivalia a trencar la possibilitat de tornar. “Hi ha expatriats que arriben als països d’acollida però deixen l’ànima enrere, a molts quilòmetres de distància”. Va viure sis mesos sense papers. El 2012 va obtenir un permís de residència temporal sense dret a treballar que ja ha renovat una vegada.

Ningú, cap llei, cap dictadura, no pot impedir que treballi. És escriptor. Ha començat un nou llibre que porta com a títol provisional Brevísimo diccionario sobre Dios, las mujeres y las mentiras. Ja n’ha escrit 13 pàgines. En el primer paràgraf, Juan Antonio Ávila Laurel explica que “la majoria de les religions del món es dissoldrien si descobrissin que Déu és una dona”. I si descobrissin que és una dona negra? Riu i repeteix les seves pròpies paraules: “Eritreus, sud-sudanesos... Ells no s’ho mereixen, no són civilitzats”. Reconeix amb impotència que la societat encara dóna molt valor al color de la pell. Potser per això al jardí de casa, a Valldoreix, hi té una marededéu de Montserrat de guix, completament blanca. Una moreneta albina. No hi ha res pitjor que el dolor del desplaçament forçat perquè “tu pots ser de l’Afganistan o d’un país malson com el meu, a causa de l’opressió que pateix, però sempre serà el teu país. El lloc on et vas enamorar per primera vegada, on vas aprendre a pescar. Tu ets aquest país”.

No ha fet cas de cap consells i ha tornat a Guinea Equatorial tres vegades. No ha tingut mai tanta percepció del perill com la primera vegada que va tornar a trepitjar la seva terra i alguns dels seus éssers estimats es van senyar en veure’l, com si fossin davant d’un fantasma. La seva àvia, que el va criar com una segona mare, li va dir: “No pensava que et tornaria a veure viu”. Les guerres, les migracions forçoses, la fam... Tot passa per diners, “perquè uns facin negoci amb la desgràcia dels altres”, explica mentre fulleja un volum atrotinat, llegit mil vegades, d’El llano en llamas, de Juan Rulfo. Aquest llibre de relats conté un dels contes més tristos de la literatura, Es que somos tan tristes, sobre un camperol que intenta evitar tant sí com no que la seva filla petita es vegi obligada a prostituir-se, com les seves germanes. Una vaca i un vedell són tota la seva esperança, però els animals moren i el camperol veu de sobte com els pits menuts de la noia es comencen a inflar, com si ja comencessin a “treballar per a la seva perdició”.

En el camí a Europa he mort cent vegades

El Servei d'Atenció a l'Im­migrant, Emigrant i Refugiat és un organisme depenent de l'Ajuntament de Barcelona que presta ajuda en matèria d'estrangeria i asil. El2014 va atendre 426 persones i, des de principis d'aquest d'any, 527. Les peticions d'ajuda es dis­pararan aquest any, motiu pel qual la partida pressupostària destinada al servei s'ha dupli­cat:de 100.000 a 200.000 euros. No hi ha un registre definitiu dels sol·licitants d'asil. No tots els immigrants acudeixen a organismes d'ajuda, ja siguin institucionals o oenagés. Molts viuen, com reconeix l'Ajuntament, "en uns llimbs jurídics". No és un fenomen nou, Asil.cat, que ha recordat que l'incre­ment de l'arribada de refugiats a la Unió Europea "és una constant des del 2013". Síria ha posat el dit a la nafra, però "malgrat la gravetat de la situació allà, també hi ha per­sones que busquen refugi a Catalunya des d'altres països, com Ucraïna o l'Afganistan". No tots els refugiats fugen de la guerra o de la fam. La religió i l'opció sexual també poden obligar molts éssers humans a fugir. I tots han viscut experiències traumàti­ques que els converteixen en un col·lectiu "especialment vulnerable", diu un dels re­presentants de les oenagés que integren la xarxa d'Asil.cat. Aquest portaveu resumeix el drama així:"Un refugiat sirià ha dit que es penedeix d'haver abandonat el seu país. Hauria d'haver mort allà, a la seva terra, as­segura, perquè en el camí cap a Europa ha mort cent vegades"

Domingo Marchena

02/09/2015

La Vanguardia

Europa i els refugiats

Protestants Anti-Refugiats cridant traïdora a Angela Merkel [EPA]

Angela Merkel va anar el darrer dimecres 26 d'Agost, va visitar un centre de refugiats a Saxònia, per llançar un missatge contra la intolerància xenòfoba a Alemanya. Feia deu anys que la cancellera no trepitjava un alberg d'aquest tipus i va ser rebuda al crit de "traïdora­"­.­ La pressió dels seus socis de govern (socialistes) i els últims episodis de violència de la ultradreta van aconsellar el gest. Arriba tard, però no hi ha gaires governants -no polítics en l'oposició- que vagin a centres d'immigrants­.

Europa està immersa en la crisi migratòria més gran des de la Segona Guerra Mundial. Aquest estiu s'han succeït les imatges de famílies senceres de refugiats -es ­veien tants nens, en aquestes fotografies...- fugint de països en guerra. Els hem vist arribant en fràgils barques de joguina a les idíl·liques illes gregues, amuntegats en vells vaixells controlats per les màfies que parteixen de Líbia, saltant filats a Macedònia i Hongria, camuflant-se de mil maneres en l'esquelet dels camions al port de Calais...

Aquestes imatges, que indueixen a la compassió i sacsegen consciències, també desperten temors i atien discursos xenòfobs. S'atribueixen molts prejudicis a Alemanya, però és de justícia recordar que aquest país va acollir l'any passat 60.000 refugiats. Espanya, 2.000. L'opulenta Europa atreia fa deu anys immigrants a la recerca d'una vida millor, però ara el 80% dels que arriben són refugiats que fugen de guerres d'extermini. Què pot frenar qui intenta desesperadament salvar la pròpia vida i la dels seus?

La UE va decidir repartir els asilats entre diversos països i la insolidaritat va alçar la veu. L'Europa que commemora els 70 anys del final d'una guerra que va provocar l'èxode de milions de persones oblida amb facilitat. I anar a un centre de refugiats no dóna vots.

M. Dolores García

27/08/2015

La Vanguardia

Senegalesos a Catalunya: més enllà del ‘top manta’

La mort d’un senegalès aquesta setmana a Salou en una operació contra el ‘top manta’ ha tornat obrir el debat sobre aquesta activitat. La majoria de persones que s’hi dediquen són del Senegal. El 2014 hi havia, oficialment, més de 20.000 senegalesos a Catalunya, però no tots es dedicaven a la venda ambulant. Quatre protagonistes expliquen la seva història i trenquen els estereotips que hi ha entorn del col·lectiu 

Ela Diaby: 

 “M’he arribat a penedir d’haver vingut”

L’Ela Diaby (23 anys) va arribar a Santa Coloma de Gramenet sense haver complert la majoria d’edat. Tenia clar que havia de deixar la seva família a la regió senegalesa de Tambacounda per triomfar a Catalunya en el món del futbol i després poder retornar als seus pares tot el que havien fet per ell. “La fama europea ens porta a tots a voler millorar la vida que tenim. Vaig pensar que si venia aquí tindria més sort per arribar més lluny”, explica amb una claredat aclaparadora. Les expectatives, però, van xocar de ple amb la realitat. “A vegades et preguntes on anirà a parar tot això i t’enfonses. Hi ha hagut moments en què ho he passat molt malament i m’he arribat a penedir d’haver vingut”, lamenta. Malgrat això, no ha abaixat els braços i ha fet tot el possible per aconseguir el seu somni, que amb el pas de del temps -i per una lesió- va passar de ser futbolista a haver de lluitar per aconseguir els papers i una feina. “Necessitava un contracte de treball per tenir els papers, però no hi havia feina per la crisi, i quan en trobava em demanaven els papers”. És un peix que es mossega la cua.

Per sort, va trobar feina en el negoci d’un amic, també senegalès. Però fins a aquell moment tot va ser molt dur per a ell. La seva fam per trobar feina i aprendre mai no va minvar. De fet, la seva actitud i la seva educació han sigut un element clau per créixer com a persona sense el suport familiar. Amb una humilitat constant, l’Ela fa tot el que està a les seves mans per tirar endavant. De seguida que va poder es va inscriure a l’escola d’adults, on va aprendre castellà i es va treure l’ESO. Després volia fer un grau mitjà d’electrònica, però no s’ho podia permetre. Amb l’anglès li passa el mateix, ja que es vol apuntar a una acadèmia però no la pot pagar. Per això mateix ha hagut de trobar una solució: a la biblioteca del seu barri s’hi deixa veure sovint, llegint sobre futbol, estudiant pel seu compte i buscant feina als diaris.

Abans d’ajudar el seu amic amb el negoci, feia petites feines per anar sortint del pas. Cobrant de tant en tant per carregar caixes o ajudar amb mudances. “És dur, però és millor tenir 20 euros amb una feina que et faci suar molt que robar una persona”, aclareix contundent. Agraeix tenir salut i diu que és el més important. No vol fer llàstima, vol fer-se valer per ell mateix i mai no rebutja consells. Quan té diners truca als seus pares, tot i que li costa molt: “Sempre em fan plorar. Em demanen com em va la vida i per què no torno al Senegal, que amb el seu amor tot anirà bé”. Sincer, obert i delicat, l’Ela sap que ha madurat aquests anys que fa que és a Santa Coloma, i amb 23 anys, amb el seu optimisme, malgrat tot, fa somriure la seva família.

Jadirata Balde: 

“Vull que els meus fills puguin decidir on volen viure”

“Jo no vaig viatjar a Europa per buscar feina, simplement anava a buscar el meu marit”. La Jadirata Balde, de 37 anys, va arribar a Barcelona amb només 16. Provenia de la regió de Casamance i a la capital catalana l’esperava el seu marit. En arribar, es va trobar els mateixos problemes que la majoria dels seus compatriotes: l’idioma i aconseguir els papers. Va viatjar a Barcelona amb un permís de reagrupament, de manera que se li concedia residir-hi, però no treballar. Un altre dels principals xocs que es va trobar va ser la falta de suport familiar. “Allà, quan et cases, te’n vas a casa del marit. Però tens familiars i persones pròximes. Aquí és tot a la inversa. Ets tu, el teu marit i ja no existeix res més”, lamenta. Si ha de dir el que li ha resultat més complicat, ho té clar: “Tenia 16 anys i era molt jove per pensar. Vinc de bastant lluny de la ciutat. Vaig arribar a Dakar i ja em pensava que era a Europa. Vaig sortir de la selva per arribar a un altre món”. Mai no va pensar que fos tan difícil i l’adaptació a una nova realitat va ser un escull que va trigar anys a superar. Després d’estar entre sis i set anys fent de mestressa de casa, a la Jadirata no li va quedar més remei que crear-se una nova realitat: “Em vaig separar. Tenia 23 anys, una nena de 3 i un nadó de 6 mesos... I espavila’t sola”, retrata amb emoció. Durant una temporada va haver de dormir en cases d’acollida. D’aquest moment, però, recorda les persones que més suport li han donat. “Són els segons pares dels meus fills”, comenta orgullosa.

La Jadirata va començar a estudiar per fer-se una nova vida. Els edificis, els cotxes i la modernitat d’un món tecnològicament i estructuralment més desenvolupat ja no li feien por. Per fer pujar la seva família ara treballa en una perruqueria del Raval, a tocar de la Rambla, no gaire lluny de casa. Aquesta feina li ha permès millorar la seva adaptació. De tota manera, lamenta que sempre hi ha persones que, fins que no els han agafat confiança i no veuen el que fan, rebutgen la gent com ella. “No me’n pendeixo perquè he arreglat alguna cosa de la meva vida, però vull tornar al Senegal”, explica. Les circumstàncies familiars l’hi han impedit: “Havia de criar els meus fills aquí”. “El meu somni és tornar allà d’on vinc”, recorda enyorada. De totes maneres, reflexiona que no vol que els seus fills hagin de passar el procés d’adaptació que va viure ella quan va venir a Barcelona. Vol que els seus fills, que han nascut aquí, puguin decidir on volen viure.

Mamadou Saliou: 

“Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns”

“Vaig pensar que podia triomfar tranquil·lament al Barça perquè no sóc gaire alt, com els seus futbolistes”. Ho explica el Mamadou Saliou, de només 22 anys, mentre vigila el seu negoci al cor del Raval. Desconeixia una realitat no tan brillant com creia. “Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns, sobretot si ets immigrant, amb totes les dificultats que et pots trobar”, lamenta. Relata que, en arribar amb 16 anys a Barcelona, li permetien residir, però no “sobreviure”. Com que no era major d’edat, podia passar per diversos centres de menors i tenia dret a documentació sense haver de tenir feina. En fer els 18 anys, n’havia de trobar per tenir els papers. Gràcies a la seva xarxa de contactes, que ha anat formant amb el seu carisma, va poder aconseguir una feina. Però res no va ser fàcil: “He hagut d’estar tres anys fent tot tipus de preparacions i cursos. I fins i tot coses que no m’han agradat. Vaig haver de dir que ja n’hi havia prou, perquè això és una mentida. No pots estar en una empresa fent bona feina, que et felicitin, però que quan se t’acabi el contracte ja preparin un altre jove per entrar al teu lloc. El treball en pràctiques és treball gratis”, critica. Per això mateix, després del desencant, va decidir emprendre altres vies. Al carrer Hospital número 12 hi ha Ben Bike -va crear l’empresa amb un altre soci-, un negoci de lloguer de bicicletes des d’on va guanyant diners per poder subsistir.

Rutes per l’altra Barcelona

També ha creat un projecte personal amb l’organització Diandé Àfrica. “El meu somni, ara, és tornar al meu país i ajudar qui més ho necessita. Escolaritzar nens i crear llocs de treball amb la construcció de l’escola que estem fent”, relata. A més del lloguer de bicicletes, Mamadou també organitza rutes turístiques per Barcelona. El seu objectiu, però, no és mostrar la Barcelona de la Sagrada Família, sinó endinsar-se per les zones amb dificultats i conscienciar la gent. Quan viatja al Senegal, el Mamadou també parla amb els nens de la regió per explicar-los la veritable realitat que es viu al continent europeu i que desconeixen.

En relació als estereotips, el Mamadou també es mostra crític: “Esclar que n’hi ha. Quan véns de fora, ets això: algú de fora. No és el mateix que jo prepari el meu currículum per portar a una empresa que no pas que el preparis tu. Ells primer llegiran el teu”, lamenta. Per posar-hi remei, el Mamadou creu necessària una mescla de cultures i sensibilització.

Michel DouDou: 

“Amb la dansa puc sobreviure, però no solucionar-ho tot”

“Aquí la gent no entén la vida que tenim al Senegal, igual que nosaltres no entenem la vida d’aquí, com la manera de viure de les famílies”. Aquesta anàlisi que fa el Michel Doudou, segons ell, es demostra a cada instant. Familiar, comprensiu i acollidor a casa seva, s’encarrega de cuidar el seu fill mentre explica la seva vida. Va créixer amb tota la família al Senegal, entre Thiès, M’bour i Dakar. Quan va venir a Barcelona, primer el 2003, i de manera definitiva el 2009, no comprenia l’ímpetu de la gent de voler viure independitzada. “Allà la casa sempre està animada. Si passa alguna cosa dolenta, sempre hi ha algú al teu costat. Aquí, aquesta connexió permanent amb els familiars ja no la tens”, explica. Ell no va venir per viure sol, sinó per poder ajudar, precisament, els seus i recórrer el camí que sempre ha volgut fer: “El meu somni era venir aquí, treballar i guanyar molt per després tornar al meu país”. El pas del temps, però, li va fer veure que no podia ser així.

Quan havia d’aconseguir els papers vivia sense calma: “T’ocupa tot el cap, no estàs tranquil, vas estressat. Així és com ho he viscut i no recomano a ningú viure sense tenir papers”, afirma. Per aconseguir-los es va casar amb una dona gallega que va conèixer al Senegal, mentre impartia un curs de dansa africana. La principal energia que el fa viure és, de fet, la dansa i l’art. “M’ajuda a tapar moltes coses, com la tristesa. Quan no estic bé vaig al curs de dansa, veig les meves alumnes, ballem, gaudim, i de sobte m’oblido de tot el que va malament”, explica. La dansa no només és un motor d’ajuda, sinó també un petit motor econòmic. Però sap que el problema és que l’art és difícil i que no es cobra gaire. “Amb la dansa puc sobreviure, però no puc solucionar-ho tot: tinc un lloguer, un fill i la família a l’Àfrica, que espera cada final de mes que enviï diners per sobreviure”. Són set a la família i només dos nois -al Senegal, la feina és majoritàriament per a homes.

Per poder ballar i sobreviure, el Michel necessita trobar una feina. Ha fet formació de cuina, però mai no ha tingut sort. La principal dificultat és trobar una feina estable que li permeti viatjar i no haver d’anul·lar els contractes signats per fer classes en diversos territoris. A més, els diners que guanya tampoc no són suficients per complir el seu somni: muntar una escola de dansa al Senegal, amb teatre, estudi de gravació i habitacions per allotjar gent. No perd l’entusiasme i assegura que “el millor record de viure aquí és tenir una família”.

Martí Gelabert

15/08/2015

Ara.cat