“En l’islamisme també hi ha col·lectius feministes”

Cristina Moreno, investiga al Middle East Centre, com a especialista en ciències socials als països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, coneix i denuncia la injustícia de la mirada eurocèntrica

Cristina Moreno Almeida viu a Londres i és experta en nacionalismes, gènere i cultures joves i urbanes al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. / O.S.

És investigadora en ciències socials i rebutja qualsevol generalització. Cristina Moreno Almeida (Las Palmas de Gran Canaria, 1979) viu i treballa a Londres i forma part del grup d’investigadors del Middle East Centre de la London School of Economics and Political Science (LSE). Experta en estudis culturals sobre el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient en temes com nacionalismes, gènere o raça, i sobretot en cultures joves i urbanes i mitjans de comunicació i de participació. Cristina Moreno va passar uns dies a Mallorca per fer una mirada crítica a l’exposició Waste lands, del museu Es Baluard, una mostra de dones artistes dels països àrabs que proposa una reflexió sobre realitats destruïdes i empobrides per les guerres i moltes altres causes. Cristina Moreno coneix totes aquestes fonts de destrucció, però també valora les de construcció.

Com interpretem les diverses realitats del món àrab des d’Europa?

El primer problema sorgeix en parlar de món àrab. És molest i imprecís perquè es pren una identitat com a dominant alhora que se silencien moltes altres cultures que conformen el que, amb més precisió però també amb reduccionisme, es diu nord d’Àfrica i Pròxim Orient, un terme geogràfic que prefereixo. Cal pensar que, per posar un exemple, als Emirats Àrabs només un 10% de la població és emiratina. Si ens referim al món àrab com a terme general, amaguem identitats importants.

Torno a formular la pregunta: mirem i interpretem el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient des d’una posició eurocèntrica?

Absolutament sí. I quan diem “eurocentrisme” també hi hem d’incloure els Estats Units, el Canadà, etc. En tot cas, l’eurocentrisme és hereu de la Il·lustració, amb la preponderància de França, i és cert: mirem el món des d’aquesta òptica única i també antiga, immobilista. Apliquem una visió eurocentrista del que ha de ser la democràcia, com si no hi hagués altres maneres d’entendre-la. És una visió amb la qual no puc estar d’acord. Són nombrosos els islamistes que estan a favor de la democràcia, especialment al Marroc, on he viscut uns anys, i també hi ha col·lectius feministes en l’islamisme, grups que, per cert, fan una tasca del tot meritòria. Així mateix, tot i la religió islàmica, hi ha moltes veus que estan parlant de laïcisme. Democràcia, feminisme i laïcisme són temes molt candents entre els islamistes.

No creu que és contradictori el feminisme i haver-se de tapar els cabells, la cara o el cos?

La qüestió és molt més complexa i sobretot diversa. Des de l’eurocentrisme es veu la dona sempre en actitud de resistència o d’opressió. Jo reivindico que cal mirar més enllà per no fer-ne una lectura simplista i tipificada. Pensar que les dones del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient són pobretes i que no saben el que volen és un gran error. I el vel en certes societats és un senyal de puresa i també una forma de seducció, com ho poden ser, per exemple, les ulleres en una altra societat.

No es pot negar el masclisme, tot i que no en tinguin l’exclusivitat.

Hi ha molt masclisme, però a vegades em demano per què parlem gairebé exclusivament de masclisme quan reivindiquem nous codis de família. Des del 2003 al Marroc també són reivindicats per una part de la població. Hi ha diferents sistemes de patriarcat. Tot i que sigui només com a exemple per demostrar la diversitat ens podem fixar en el fet que a l’Aràbia Saudita en certa manera és més fàcil ser homosexual en públic que no hetero. Vull insistir que la realitat és molt variada i, a més, cal estudiar-la per classes socials, per entorns urbans i rurals... Hi ha grans diferències. De fet, molts dels països de la zona estan utilitzant les qüestions de gènere per demostrar que són països moderns. És una utilització política -als Estats Units també es van utilitzar, i en molts altres països- de la qual les feministes són conscients, com ho són els músics de rap, als quals també se’ls utilitza.

És experta en rap, sobretot del Marroc. Sembla un llenguatge que hauria d’estar poc arrelat al nord d’Àfrica. En quin sentit l’utilitzen els músics de rap?

Com a tot arreu, el rap va néixer per fer festa a les barriades marginals. El rap en llengua àrab també busca donar un missatge i transmetre una estètica. Se’ls considerava occidentalitzats i ara ja són autèntiques estrelles. El mateix govern els contracta per als festivals, també per mostrar un Marroc modern. En tot cas, el que ara es percep amb més força és la reivindicació de la seva identitat africana, que sempre havia sigut considerada marginal. El mateix rei del Marroc ha fet nombrosos viatges a altres països africans per enfortir unes relacions que no tenia.

Durant tota la conversa ha plantejat la dificultat que hi ha de mirar l’altre i d’explicar-lo.

Realment és molt difícil, perquè ens força a deixar de banda els nostres privilegis. T’has de desconstruir per tenir en compte que els llenguatges, els gestos, els costums són diferents i s’han d’explicar diferent. Ens oblidem que molta gent no pensa de la mateixa manera que nosaltres. I els mitjans de comunicació necessiten una història, una única història, per satisfer la manera de representar l’altre. Haver d’explicar la diversitat no ven i és complex.

Cristina Ros

25/05/2016

Ara.cat

Ens volen esborrar de la terra

Nadia Murad, una jove yazidita que va ser esclava sexual de l’Estat Islàmic a l’Iraq, lluita per salvar el seu poble

SEGRESTADA A MOSSUL: L’intent fallit d’escapar-se va ser castigat amb una violació col·lectiva 

“ICH LIEBE... GERMANY”: Va fugir i es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones refugiades

Avui Nadia Murad, candidata al Nobel de la Pau, aparenta més anys dels que té (Yorgos Karahalis - AP)

Poques vegades se senten aplaudiments al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, però quan Nadia Murad Basi va acabar la seva intervenció, una tarda del desembre passat, no es va contenir. El seu va ser un testimoni poc habitual. Membre de la minoria yazidita, la Nadia sap el que és viure sota les “forces del mal”, com anomena l’Estat Islàmic (EI).

Quan tenia 19 anys, va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants d’aquesta organització terrorista. Va aconseguir fugir i demanar asil a Alemanya, on li han donat sostre, ajut econòmic i assistència mèdica i psicològica. Es disculpa amb gestos per no parlar anglès o alemany, però aconsegueix dir “Ich liebe... Germany” (estimo Alemanya) i es posa la mà al cor. El seu cap està en altres coses.

La Nadia va entendre de seguida que explicar les seves terribles experiències a un psicòleg en una habitació tancada ajudaria poc el seu poble. I així va ser com, de la mà de Yazda, una organització creada per membres de la diàspora yazidita als Estats Units, va decidir explicar la seva història, demanar justícia i parar el que no dubta a qualificar de genocidi. En pocs mesos ha visitat el Parlament britànic, el Bundestag, els Senat de França i els EUA; s’ha reunit amb el president del Parlament Europeu, el president d’Egipte i el primer ministre noruec. A tots els ha explicat la seva història i la dels yazidites, una comunitat molt conservadora, practicant d’una de les religions més antigues i amenaçades del món.

El 3 d’agost del 2014 milicians armats i uniformats de l’EI van entrar a Kojo, un poble agrícola del nord de l’Iraq (1.700 habitants) on vivia amb la seva mare i els seus dotze germans. Els van donar l’opció de convertir-se a l’islam o morir. Dies després, els van reunir a tots a l’edifici de l’escola. “L’objectiu era eliminar tots els yazidites perquè per a ells som heretges”, explica. “Separaven les dones dels homes i els nens. Els homes els van matar, entre ells sis dels meus germans”. A la seva mare se la van emportar amb altres dones grans i no l’ha tornada a veure. “A nosaltres, les noies i els nens, ens van portar amb autobús a una altra regió amb altres famílies yazidites”. Va ser una repressió sistemàtica i deliberada per destruir la seva identitat. “La violació és una arma de guerra que destrossa les dones per sempre”, afirma la Nadia.

També és una arma per aniquilar un poble. Els yazidites repudien les dones violades. Ningú no s’hi vol casar. Només el convenciment que aquesta pràctica els condemnava a l’extinció els ha fet canviar d’opinió i readmetre les dones víctimes de l’EI.

Els gihadistes van agrupar les joves yazidites a Mossul. Les van fotografiar per poder-les vendre. Un home es va acostar a la Nadia. “Estava petrificada de por”, va explicar a l’ONU. “Quan vaig aixecar la mirada vaig veure un home enorme, un monstre. Vaig plorar i plorar. Li deia que era massa jove per a ell, però em va pegar i em va donar puntades de peu. Després es va acostar un home més petit i li vaig implorar que se m’emportés ell. Tenia tanta por del primer...”.

Aquest home li va exigir que es convertís a l’islam. Després li va ordenar com vestir-se i maquillar-se, i finalment la va violar. “Em va humiliar cada dia, em va forçar a portar roba que no em tapava el cos, em va torturar...”.

La Nadia ens explica la seva història en una cafeteria de Brussel·les, amb ajuda d’un traductor de kurmanji. Confessa que se sentia morta en vida. “Al principi no vaig pensar que pogués escapar, perquè hi havia milicians per tot arreu. La primera vegada que ho vaig intentar em van enxampar abans de sortir de l’edifici”.

La van torturar i va rebre el càstig previst: una violació col·lectiva. Sis guàrdies van fer torns fins que ella va perdre el coneixement. Després la van vendre, la van portar a una altra ciutat i va passar per altres mans fins que va tornar a Mossul.

Van passar tres mesos de captiveri i abusos fins que va aconseguir fugir. Al carrer va trucar a diverses portes. Una família sunnita la va acollir i la va ajudar a sortir de la zona de l’EI. Va aconseguir reunir-se amb un germà i arribar, en condicions lamentables, a un camp de refugiats al Kurdistan. Després, amb una germana i unes cunyades, es va acollir a un programa del Govern alemany per a dones vulnerables.

La Nadia conserva fotos anteriors a la guerra. Era una jove alegre, vestida amb colors forts, enjoiada, molt maquillada. Avui, amb els cabells recollits en una senzilla trena, aparenta molts més anys dels que té. Recupera el somriure quan recorda els somnis de llavors. “No teníem el privilegi de viatjar a altres països, i no somiava amb això, però m’encantava l’escola”. Estava a punt d’acabar secundària i volia estudiar Història a la universitat. Ara només somia que es faci justícia per tornar a la seva terra i enterrar els seus morts.

L’EI va assassinar milers de yazidites a l’estiu del 2014 al voltant de Sinjar, al nord de l’Iraq, i va fer que hi hagués centenars de milers de desplaçats. Aquella atrocitat va divulgar per tot el món la realitat d’aquesta minoria. Malgrat que els kurds han recuperat terreny a l’EI, encara hi ha uns 3.400 yazidites retinguts. La majoria són dones i nens, i entre ells, familiars de la Nadia.

Yazda ha localitzat 35 fosses comunes, prova del probable genocidi. Un informe de l’ONU avala aquesta tesi i apunta que l’EI podria haver comès aquest i altres crims de guerra contra els yazidites. “Molta gent no creurà la meva història”, reconeix la Nadia. “Abans jo també pensava que aquestes brutalitats eren cosa d’altres temps, però encara passen. Els gihadistes arrenquen els nens dels braços de les mares i els porten a camps d’entrenament”.

Aquesta setmana, davant l’intergrup de llibertat religiosa del Parlament Europeu, la Nadia va demanar: “Que el genocidi sigui reconegut. Si no ho fan tots els parlaments del món, desapareixerem (...) Els gihadistes de l’EI ens volen eliminar de la faç de la terra. Són una amenaça per al món sencer, no només per a nosaltres”.

El Govern iraquià ha proposat la Nadia pel Nobel de la Pau però a ella no la impressiona. “Els dirigents iraquians coneixien la situació però no van fer res”, critica. “Només es van interessar quan Egipte i altres països van parlar de mi. Han estat els últims de reconèixer el cas”.

La religió yazidita

La yazidita és una antiquíssima i complexa religió mesopotàmica, anterior a l'islam. Ret culte a l'àngel caigut (Malak Taus, representat per un paó), figura que els seus fidels interpreten de manera diferent a la Bíblia i l'Àlcora. Creuen que les seves llàgrimes van apagar les flames de l'infern, Déu el va perdonar i el va fer cap dels àngels. L'EI té als adoradors del diable a l'espiell. La comunitat, molt tancada, la formen 400.000 ànimes a l'Iraq, Sírira i Turquia.

Beatriz Navarro

29/02/2016

La Vanguardia

Sentiment de por, sentiment de culpa

Els atacs de divendres passat a la nit al centre de París tornen a desvetllar algunes reaccions que no per comprensibles resulten menys alarmants. És molt difícil calibrar les reaccions col·lectives, i fins i tot individuals, en un moment de dol i por així, però si no ens hi esforcem per fer-ho tenim totes les de perdre, encara més.

Aquests dies se senten i es llegeixen nombroses opinions que d’una manera o altra vénen a dir que si passen aquestes calamitats (com els atemptats de París, Londres, Madrid o Nova York) és perquè d’alguna manera nosaltres, els ciutadans d’Occident, ens ho hem guanyat, a causa del patiment que suposadament hem infligit a determinats països i cultures. Ja que parlem de religions, deu ser el sentit de la culpa judeocristià, o alguna cosa per l’estil. El cas és que es veu que deu quedar més o menys progre afirmar que si aquestes coses passen és perquè d’alguna manera ens les mereixem.

Doncs miri, no és així. Ningú mereix això. Ni vostè que em llegeix, ni l’analista de torn, ni jo, ni el centenar llarg de persones mortes o executades divendres al centre de París, ni ningú. La geopolítica és una disciplina complicada amb viaranys difícils d’escatir, certament, però si ens ataquen d’aquesta manera el que no podem fer és ajupir el cap i remugar que potser sí que hem fet qui sap què per merèixer una massacre d’aquest tipus.

No es pot ser tan fluix ni tan errat de comptes. Al contrari, potser hauríem de començar a reivindicar que el nostre racó de món és el racó de món on -i a més amb molta diferència- prevalen les llibertats ciutadanes i la dignitat humana. Ni els ressentiments polítics ni les diferències culturals no expliquen -ni encara menys justifiquen- una explosió de violència. Aquests ressentiments no compensen una sola vida humana, i ja no diguem la de centenars.

Al costat de l’absurditat de la culpa, hi ha l’absurditat de la por, que sovint condueix a la irracionalitat i a la venjança. Un gran poeta, Blai Bonet, va escriure: “No tingueu por, la por és dels animals”. Un vers excel·lent, però em temo que una mica massa optimista, perquè malauradament la por no ha estat mai patrimoni de les bèsties, i em temo que fins i tot els humans som els primers que els hi inculquem.

Amb aquestes reflexions només vull dir que cap acte de barbàrie ha de servir per justificar tampoc cap acte extrem de força, ni encara menys cap mena d’argument xenòfob. Protegim els nostres germans de religió musulmana, i a nosaltres mateixos, de tota mena de fanàtics, tant dels que vénen de les seves terres com dels que surten de les nostres (bona part dels terroristes que actuen en nom de l’Estat Islàmic són de naixença europea).

La culpa i la por no són més que dues cares d’una mateixa moneda, que és la moneda de la negació de la vida. I una civilització governada per aquests dos sentiments està abocada al fracàs.

Sebastià Alzamora

15/11/2015

Ara.cat

Arraconar els musulmans d’Europa és fer el joc als jihadistes

La sociòloga Nilüfer Göle (Ankara, 1953) és una de les veus més brillants sobre el paper de l’islam a Europa, l’espai públic, el significat del laïcisme avui i les modernitats múltiples. Ha visitat Barcelona convidada per la Fundació Catalunya - La Pedrera

Des del 2001 treballa a la facultat de sociologia de Science Po i ha ensenyat al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i al Van Leer Jerusalem Institute. El seu últim llibre, Musulmans au quotidien, recull els resultats d’una recerca en 21 ciutats europees sobre temes com el halal, el vel, la construcció de mesquites o la circumcisió.

Què es va trencar amb els atacs a Charlie Hebdo i al supermercat kosher de París?

Hi ha una dinàmica europea transnacional, com es va veure amb les controvèrsies sobre les caricatures. La nostra memòria avui, europea, es construeix al voltant de l’islam, ja sigui amb ruptures pacífiques o violentes. I el que vull destacar d’aquells dies és la resposta de la gent, que serà determinant en el futur. La societat francesa va ocupar espontàniament la plaça de la República, el mateix dia, al vespre, quan encara no s’havia detingut els terroristes. I després, la gran manifestació, que va ser un moment transformador per a tots els qui hi vam participar. Era la democràcia de la plaça pública, que va reunir gent molt diferent. No per defensar la laïcitat, sinó per dir “no tenim por”, “volem construir societat, creant lligams”. I els musulmans que van dir “no en el meu nom”. No vam caure a la trampa dels moviments neopopulistes. Més tard, a Noruega, els musulmans van fer una cadena humana per protegir una sinagoga. És la ciutadania transformadora, que ocupa l’espai públic, es dóna les mans i demostra que una altra política és possible.

I el fenomen de l’Estat Islàmic, com ha afectat l’imaginari sobre l’islam i els musulmans a Europa?

Hi ha una nova cara: el terrorisme de Daesh [acrònim en àrab de l’Estat Islàmic]. És la seva manera de controlar el territori i els musulmans: volen redefinir les fronteres, ocupar un poder en un lloc definit, aterrint la població. No és com Al-Qaida, és una nova dinàmica que a més es beneficia d’una posada en escena de la violència als mitjans de comunicació. És important l’espai públic i mediàtic que ocupa Daesh, per fer por a la gent. En l’era moderna les atrocitats se solien amagar (com fa el règim de Baixar al-Assad), però ells les fan servir com a propaganda. Hi ha una asimetria, perquè les atrocitats que s’utilitzen com a propaganda circulen als mitjans, que són utilitzats pels terroristes. I una minoria de musulmans a Europa es deixen fascinar per una cosa que no té res a veure amb l’islam, que és terror pur i criminal. I això planteja problemes per a la democràcia europea, perquè fa presoners els musulmans ordinaris. La qüestió de la visibilitat està encara més exacerbada: tot el que és visual i sensorial domina el nostre món i no tenim temps de traduir les sensacions. Necessitem temps per desxifrar-les, desconstruir l’agressivitat crua que ens mostren les imatges.

A Barcelona, el 2015, no hi ha cap mesquita.

Perquè no volem donar visibilitat als musulmans a Europa. I crec que si no els donem un lloc, si els arraconem en la vida quotidiana, acabem jugant el mateix joc que els jihadistes, que prometen crear un altre món. L’espai públic és integrador, però només podem interactuar-hi. Si diem que l’espai públic és només “nostre”, aleshores els “altres” han de marxar a un altre lloc.

Hem tingut mobilitzacions massives als carrers de Barcelona, Londres o París contra la guerra a l’Iraq, però no n’hi ha hagut contra la guerra de Síria.

L’esquerra calla en el debat sobre el paper de la religió. I en canvi els moviments neopopulistes utilitzen el repertori de l’esquerra pervertint-lo, i ho fan contra l’islam. Marine Le Pen no és com el seu pare: es diu feminista, laica, partidària de les elits republicanes! No són com els racistes dels anys 80. I quan es tracta de l’islam, l’esquerra calla, i la nova dreta pren la paraula. En el cas de Síria, a més, han actuat a partir d’interessos, no de principis democràtics. Daesh és un producte del règim d’Al-Assad i de la guerra de l’Iraq. Amb els refugiats, oblidem que són països musulmans els qui carreguen el pes de la crisi. Però ara ja no se’ls pot contenir a les fronteres de Turquia. No sabem fins on arribarà. Hi ha una cosa que és clara: Europa no es pot entendre sense el Pròxim Orient, som interdependents i rebutjar Turquia és com girar l’esquena a aquesta realitat. I Europa no mostra prou capacitat política.

Ara Europa negocia amb Turquia perquè aturi els refugiats dins les seves fronteres.

Em sembla una instrumentalització. El 2005 hi va haver una oportunitat perduda per apropar Turquia a Europa, i ara no podem fer com si res. I la situació a Turquia avui és molt difícil: no els podem deixar allà. Les eleccions s’han fet en una atmosfera molt greu. A l’atemptat d’Ankara van morir els portaveus de la pau, els qui jo considero la millor cara del país. Hi ha dol i també còlera, però això és més fort que la por. Cal aturar el cicle infernal de propaganda i terror. El moviment del parc de Gezi va demostrar que Turquia és una societat plural, d’identitats múltiples (kurds, alauites, LGBTI, feministes, animalistes...), que només amb opressió es pot reduir a un relat nacional sunnita majoritari. Turquia no és només el projecte d’Erdogan.

Cristina Mas

01/11/2015

Ara.cat

Els tuaregs mai no estarem amb els islamistes terroristes

Moussa Ag Assarid, tuareg independentista

Tinc uns 40 anys, desconec la data del meu naixement. Sóc tuareg, vaig néixer al desert del nord de Mali i visc entre París i l’Azawad. Tinc catorze germans. Estic casat i tinc un fill de dos anys. Sóc demòcrata. Sóc musulmà. El meu poble busca la independència.

Vostè em va dir una frase que no he oblidat...

Quina?

“Tu tens rellotge, jo tinc temps”.

És la filosofia del meu poble, els tuaregs, els senyors del desert.

Ja fa sis anys...

Sí, i han passat tantes coses en aquest temps... Moltes famílies tuaregs de Mali han hagut de refugiar-se en països limítrofs...

Per què?

Hem declarat la independència de l’Azawad i el Govern de Bamako, capital de Mali, ens ha declarat la guerra. És perillós ara viure a l’Azawad.

Què és l’Azawad?

El nord de Mali, on vivim els tuaregs, songhais, peuls i moros, altres pobles del desert amb els quals ens hem agermanat.

I el Govern de Mali els ataca?

Sí. Ens hem de defensar del seu exèrcit. Si ara jo aterrés a l’aeroport de Bamako..., m’empresonarien!

Què ha fet vostè?

Promoure la independència de l’Azawad i representar els seus interessos culturals: faig diplomàcia pel món.

A Madrid no li faran cas.

Ho he vist. A Catalunya sí que he establert diversos contactes. És l’hora dels pobles, no dels estats! Ens donen suport corsos, bretons, bascos, i també els holandesos.

Desdenya els estats..., però en vol un.

N’hi hauria prou amb una autonomia forta, però Bamako ens ignora i maltracta. Quina via queda?

Fa sis anys no em va dir que fos independentista...

Perquè no ho era.

I per què ara sí?

Em vaig desviure per ajudar el meu poble i obtenir suport del Govern per a escoles, el cens, infraestructures... I només hem rebut menyspreus, negatives i falses promeses.

Un exemple.

He hagut de pagar de la meva pròpia butxaca el cens del meu clan, unes 500 persones!

Amb quins recursos?

Dels meus llibres i ajuda d’alguna fundació.

I ara què passarà?

L’exèrcit de Mali ens va atacar al gener i els vam fer fora. Sóc pacifista i mai no atacarem Bamako, però reivindico l’autodefensa.

D’on treuen armes?

Molts tuaregs treballaven a l’exèrcit de Gaddafi i van desertar quan el dictador libi va atacar el seu propi poble. Van tornar a Mali amb armes. Amb elles ens defensem.

Què voldria per a l’Azawad?

Un estatut jurídic pactat amb Bamako. O independència. Convocar eleccions lliures. Un govern democràtic i social, que cuidi la nostra llengua i cultura i que exploti els nostres recursos naturals de manera sostenible, en benefici de tota la població.

Quins recursos tenen?

A més dels nostres ramats de camells, cabres i ovelles, a l’Azawad hi ha fosfats i altres minerals. I hi pot haver petroli.

Bamako combatrà qualsevol escissió.

I ens difama: ens acusa d’aliar-nos amb els terroristes d’Al-Qaida presents a la zona.

I és veritat?

Mentida! Rebutgem els islamistes rigoristes, repudiem terrorisme i violència.

Però fan la guerra...

Només com a autodefensa. Vaig plorar la matança dels caricaturistes de Charlie Hebdo: jo era amic personal del dibuixant Charb, assassinat, i de la seva família.

Però vostè és musulmà, oi?

Sí, religiós i practicant, però la violència i el crim són l’antireligió..., per més que a mi m’ofenguin aquestes caricatures.

El van ofendre molt?

Tant com a un cristià una burla sobre Jesucrist. Que també em molesta, perquè Jesús és un profeta de l’islam. Respecteu els profetes! Però no justifico el crim, i entenc que el caricaturista només està jugant, no atacant el profeta Mahoma.

No s’aliaran amb els rigoristes per frenar els soldats de Bamako?

Mai! Seria el final de la nostra cultura. Moussa, no enyora els seus dies d’infant com a pastor de cabres? Sí, moltes nits em desperto somiant que sóc a la meva tenda del desert cuidant el ramat del meu pare. Però de seguida penso: “Val la pena, estàs lluitant per la dignitat i felicitat de la teva gent!”.

I tot per culpa d’aquell llibre...

Es refereix a l’exemplar d’El petit príncep que li va caure de la motxilla a un periodista que seguia al ral·li París-Dakar...

Sí, vostè era un nen i es va entossudir a llegir-lo, m’explicava...

Vaig convèncer el pare que em deixés compaginar ramat i escola... Vaig aprendre a llegir, vaig estudiar, i així vaig poder viatjar a França i cursar Empresarials i Comunicació.

Els nens tuaregs van avui a l’escola?

Els soldats del Govern han destrossat escoles i material escolar: el moment és difícil! I sé que el nostre futur depèn que els nostres nens estudiïn. Això m’angoixa i m’obsessiona. Aviat organitzaré una caravana des d’Europa fins a l’Azawad que ens ajudarà a fundar escoles, i passaré per Barcelona. La ignorància és la mare de tots els mals del món!

Diplomàcia i escola

L'entrevista que li vaig fer sis anys enrere ha tingut milions de lectors a tot el món, via internet, traduïda a diversos idiomes.

La serenitat de la seva filosofia tuareg va captivar lectors de tots els continents. Sobtadament em va trucar l'altre dia: tornava a ser a Barcelona i em volia veure. El vaig conèixer amb turbant i túnica tuareg, i em va aparèixer amb vestit i corbata: estava contactant amb polítics i periodistes d'aquí per explicar el que passa "là-bas" (allà a baix). Per a la foto es vesteix amb roba tradicional, perquè ens entri per la vista l'orgull del seu poble. Volem un islam demòcrata?: donem suport a www.lacaravanadelcorazon.com A més ara publica Los niños del desierto (Sirpus).   

Víctor-M. Amela

23/05/2015

La Vanguardia

Casaments forçats

* L'Associació de Dones Pakistaneses inicia una campanya per denunciar les unions concertades de noies menors

* Els Mossos d'Esquadra van intervenir l'any 2014 en 10 casos, tot i que n'hi ha força més no impedits 

Moltes noies catalanes d'origen pakistanès menors d'edat, normalment estudiants d'ESO, estan sent obligades a casar-se, sovint amb homes que viuen al Pakistan als qui no coneixen de res, parents quasi sempre. Quan acaben els estudis obligatoris i fan 16 anys, abans d'entrar al batxillerat, o bé la família “fan venir” el marit a Catalunya o bé els seus pares les envien al Pakistan, majoritàriament en contra de la seva voluntat, perquè formin la seva pròpia família.

L'alerta la fa pública Huma Jamshed, doctora en Química i fundadora i presidenta de l'Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Pakistaneses (Acesop), una ONG que treballa per millorar la qualitat de vida de les dones pakistaneses i immigrants en general, que ha iniciat una campanya per denunciar aquestes pràctiques. Jamshed ha denunciat els matrimonis forçats amb menors en diverses ocasions. En una conferència a l'Institut Europeu de la Mediterrània, IMED, admetia que “hem de treballar molt i fer molta mediació perquè els homes pakistanesos respectin la cultura Occidental, perquè viuen aquí, i han de respectar la decisió dels seus fills i filles”, va insistir Jamshed, una lluitadora pels drets de les dones que assegura que els matrimonis forçats, que estan prohibits al Pakistan, fa molts anys que es practiquen a casa nostra. “A les llars pakistaneses existeixen maltractaments perquè molts homes no accepten que les seves dones o filles intentin integrar-se a la societat on viuen”, va denunciar. Segons Huma Jamshed, “moltes noies que van a la universitat ho amaguen a les famílies perquè els seus pares no ho tolerarien”. Assegura aquesta activista, musulmana i feminista, que “moltes noies que vénen als cursos que organitzem nosaltres ens expliquen que els seus pares no ho volen perquè els diuen que anant a classe estan fent mal a la seva cultura i tradició”. Assegura Jamshed que el principal problema de les dones pakistaneses és que “no són autosuficients”.

Aquesta realitat submergida és coneguda pels Mossos d'Esquadra, que tenen activat un protocol específic per detectar-los i per actuar-hi aïllant la noia si els ho sol·licita, o si els serveis socials poden detectar-ho, per exemple.

Segons les dades sobre violència masclista, els Mossos d'Esquadra van impedir l'any 2014 deu casos de matrimonis forçats, sis dels quals afectaven noies menors d'edat. Cinc d'aquests casos van tenir lloc a les comarques de Girona i un sisè al Baix Llobregat. En la majoria de casos són les nenes les qui, a través dels serveis socials o l'escola, acaben demanant ajuda i forcen una intervenció, per això es creu que els casos en què hi ha hagut una intervenció policial són la punta de l'iceberg dels que es donen en realitat. Per això les associacions de dones, com ara les de les dones pakistaneses, intenten fer campanyes perquè les afectades denunciïn una pràctica castigada pel Codi Penal de l'Estat.

Les dades sobre l'acció policial davant de casos de casaments forçats revelen que l'any 2013 va ser, amb 26 casos, un dels anys en què es van detectar més delictes d'aquest tipus. En aquella ocasió es va detectar fins a 15 casaments no consentits que afectaven menors d'edat: cinc de les comarques de Girona, cinc més de l'àrea metropolitana de Barcelona, dues de la zona de Badalona, una del Baix Llobregat i dues més a les comarques de Lleida i del Camp de Tarragona.

Però aquestes dades amaguen, probablement, més cassos no coneguts per l'opacitat de les comunitats immigrants que els acullen. La por de les noies joves o fins i tot menors encara complica més qualsevol denúncia. “Dono tot el meu suport a la campanya que està duent a terme Jamshed perquè fa una feina molt important sota molta pressió”, afirma Salwa El Gharbi, catalana d'origen marroquí, presidenta de l'Associació de Formació, Consultoria Aplicada i Recerca, que insisteix que “d'aquesta situació també en són víctimes joves marroquines. I hi afegeix: “És important abordar aquest tema des de la pedagogia, perquè si no s'aborda bé i es fa demagògia, s'ataca una comunitat, aleshores aquesta s'hi aferra i el tema es converteix en tabú, la qual cosa fa molt difícil tractar la qüestió i trobar-hi solució”.

La xifra

Moltes noies d'origen pakistanès van a la universitat i no ho diuen perquè els pares no ho tolerarien

Huma Jamshed

Presidenta dones Pakistaneses

6

noies

menors d'edat van poder ser rescatades pels Mossos d'un casament forçat durant l'any 2014. Cinc eren de les comarques gironines.

L'Islam prohibeix els matrimonis induïts

Imams i experts en l'Islam han manifestat en reiterades ocasions que l'Islam prohibeix el matrimoni forçat i que, segons l'Islam, el matrimoni només és vàlid si els dos cònjuges l'accepten per voluntat pròpia i lliure. El respecte vers els pares és un principi important de l'Islam, però mai per sobre dels drets dels fills respecte a l'elecció de parella. El consentiment donat lliurement és un requisit, també, per als matrimonis cristians, jueus, hindús i sikhs. Així queda reflectit en el ‘Protocol per a l'abordatge dels matrimonis forçats' dels Mossos, que reconeix que, tot i estar prohibit, els matrimonis forçats –una altra forma d'opressió de les dones– són una pràctica vigent a molts països, que no vol dir generalitzada. També es donen en l'ètnia gitana.

Els matrimonis forçats –recorda el protocol policial per combatre aquesta pràctica– s'estableixen per diverses raons; les principals es poden agrupar en l'honor familiar, la tradició i la religió. Moltes comunitats entenen el matrimoni com el començament de la relació entre dues famílies. El matrimoni, doncs, reforça els vincles entre les des famílies dels contraents en el sentit d'augmentar el prestigi de les famílies dins la comunitat, conservar riqueses i béns o augmentar-los. Moltes comunitats creuen que l'elecció de parella és massa important per deixar-la en mans dels fills.

Mireia Rourera

02/05/2015

El Punt Avui

Invocacions

Alguna cosa devia fallar el 8 de juny passat quan el suprem pontífex va convocar a Roma el president d'Israel i el president de l'autoritat nacional palestina per elevar junts unes oracions per la pau en aquella zona. Veient els esdeveniments dels últims dies, sembla que els convidats deurien tenir al cap altres coses, i això que va ser una trobada més diplomàtica que no pas religiosa. De fet, el plantejament original, que hi ha un únic Déu i que judaisme, cristianisme i islamisme són tres religions germanes, és una hipòtesi diplomàtica, no pas teològica. 

En realitat, malgrat la seqüència evolutiva, són tres divinitats distintes i tres tradicions incompatibles, cosa que no vol dir que els fidels estiguin condemnats a enfrontar-se. 

En la, així anomenada, Invocació per la Pau d'aquell dia, membres destacats d'aquestes tres religions es van aplegar en els jardins vaticans i van resar els uns al costat dels altres, però no pas junts. Paraules que des d'una fe són sagrades, des d'una altra són mera literatura en el millor dels casos. Resar és com somiar; no n'hi ha prou d'estar en el mateix llit i entrar en la fase rem en el mateix moment per compartir un somni; això no passa, cadascú té el seu. Per acabar-ho d'adobar, va passar que jueus i cristians es van atenir fidelment als textos prèviament consensuats; “només els musulmans –explica Sandro Magister en el seu reputat blog sobre l'Església– es van ací i allà destacar durant la pregària amb improvisacions llegides i cantades que van alarmar alguns dels jueus presents per algunes accentuacions unilaterals, especialment sobre la qüestió de Jerusalem”. 

Hi ha qui diu que, en una de les sortides de protocol, un imam va deixar anar un passatge de l'Alcorà (2:286) que diu “que Allah ens ajudi en la victòria contra els infidels”. No és la mena de súplica que hom espera trobar en una cerimònia interreligiosa, encara menys en un acte que havia de fer palesa l'“ardent i compartida aspiració a la pau”; però sembla que el Vaticà ha preferit passar-ho per alt i que sigui el que Déu (per triplicat) vulgui.

Manuel Castaño

16/07/14

El Punt Avui