Quan una noia somriu a aquella àvia que està reclosa en el seu ganxet, i els seus llavis dibuixen, de sobte, aquell somrís massa temps entaforat, tal vegada podem pensar que, malgrat tot, aquest món tan modern que ens ha tocat viure no és dolent del tot. Quan un noi escolta, tot cofoi, les "batalletes" d'un avi que, per un instant, es torna a sentir un xic important, tal vegada podem pensar que el món potser no s'ha tornat boig del tot. Quan una noia passeja agafada del bracet d'una àvia que, amb passes parsimonioses, li parla de les boniques flors d'aquell jardí, tal vegada podem pensar que la vida és bella de debò. Ho torno a dir: una idea genial!
Entre tots hem bastit un món en el qual tot es belluga de pressa, a una velocitat que ens roba el temps. La vida passa a tota brida al costat nostre, tan de pressa que, amb prou feines, ens resta un instant per gaudir-ne. Un cert dia ens adonem que la vida està a punt de concloure i que, a causa de la bena que ens cobria els ulls, no hem vist ni tan sols els seu bonic color; ens trobem en un ai aparcats en un raconet de la nostra societat i, allí, envoltats per altres persones tothora assegudes, esperem el final. Però un dia ens visiten un noi i una noia que amb el millor dels seus somriures ens alegren per fi la vida. I es crea un vincle tan profund que, de ben segur, aquell noi i aquella noia mantindran sempre en un lloc privilegiat de la seva memòria l'emoció que han viscut al costat d'una gent gran amb la qual s'han sentit bé de debò.
Ho torno a dir novament: Una idea genial!
