Els últims sis monjos de Mossul

Mar Matta, el monestir cristià més antic de l’Iraq, no ha sucumbit als jihadistes 

Foto de Diego Ibarra

Enfilat dalt d’un turó del mont Alfaf -que vol dir “els milers”, en siríac- s’erigeix imponent el monestir de Mar Matta (Sant Mateu), a la plana de Nínive, al nord de Mossul. Només 20 quilòmetres de distància el separen de les fronteres del Califat Islàmic.

Fundat, expliquen, l’any 361 després de Crist pel monjo ermità sant Mateu, és el monestir siroortodox més antic de l’Iraq. Aquest extraordinari mirador de la història que ha estat espectador de conquestes, guerres i catàstrofes com incendis i terratrèmols llangueix davant l’escomesa dels jihadistes i ara es troba al bell mig de la zona on s’està desplegant l’ofensiva de la coalició per recuperar Mossul.

L’abadia va estar a punt d’ensorrar-se quan els sequaços de l’Estat Islàmic van dominar els poblets cristians de la plana de Nínive el 6 d’agost del 2014. Més de 240.000 cristians es van veure obligats a fugir de casa seva i buscar refugi al veí Kurdistan iraquià. Els monjos, els seminaristes i una seixantena de famílies cristianes de Mossul a qui havien acollit van haver d’abandonar el monestir. “Els peixmergues van frenar l’avanç jihadista a pocs quilòmetres d’aquí”, recorda fra Iussef Ibrahim, de 42 anys i marmessor del temple. Des de llavors, el front no s’ha mogut, i el monestir queda a només cinc quilòmetres de l’última línia defensiva dels peixmergues. Fra Iussef i cinc monjos més van tornar al cap de pocs dies al monestir amb la solemne promesa que no l’abandonarien mai. “No ens n’anirem. Esperarem aquí el nostre destí”, emfatitza el monjo. Amb ells van tornar també dues famílies de refugiats cristians de Mossul que els han acompanyat tot aquest temps. El claustre de l’abadia amb centenars de dormitoris vacants per a pelegrins, a més d’una altra ala amb les cel·les dels monjos, té un aspecte desmanegat. Tot just se sent un murmuri a tot el monestir. De tant en tant, la xiulada ululant d’un projectil d’un morter que esclata a la llunyania pertorba la tranquil·litat d’aquest místic lloc. “En segles passats va arribar a albergar més de 7.000 monjos”, exclama amb nostàlgia fra Iussef, abans d’afegir: “Abans rebíem fins a cent pelegrins diaris”.

Els monjos segueixen oficiant la missa dominical, a la qual assisteixen uns quants feligresos que arriben d’Irbil o de les altres dues províncies del Kurdistan iraquià. “Cada 15 de setembre, quan es commemora l’aniversari de la mort de sant Mateu, el monestir estava ple. Solien venir milers de cristians de tot l’Iraq”, recorda el monjo.

Aquells temps d’abans, lamentablement, ja no tornaran.

La comunitat cristiana a l’Iraq està desapareixent, literalment. Més del 35 per cent dels cristians de l’Iraq han emigrat a països d’Europa i el Canadà. “Els cristians no tenen intenció de tornar a l’Iraq. Esperem el pitjor per a la nostra comunitat. No hi ha esperances, desapareixerem del Pròxim Orient”, lamenta fra Iussef.

“Estem sols. Fa molts anys que la comunitat internacional ha abandonat els cristians a l’Iraq”, critica el monjo. “Des que es va derrocar Saddam Hussein [després de la invasió de les forces nord-americanes el 2003] no hi ha hagut estabilitat al país. Les minories han deixat d’estar protegides”, denuncia el monjo.

Segons la seva opinió, la persecució de les minories a l’Iraq no és només conseqüència del fonamentalisme islàmic, amb l’auge de l’Estat Islàmic, sinó que també respon a “càlculs polítics i projectes de desintegració del Pròxim Orient que es remunten al 1984”.

“Fa més de 30 anys que la política dels Estats Units a l’Iraq ha estat la de dividir el país per afeblir-lo i poder establir així un nou ordre regional”, manifesta el monjo. “¿On era Occident quan van massacrar als cristians el 2006 a Dora, suburbi de Bagdad, o el 2008 a Mossul?”, clama fra Iussef, a qui la insurgència sunnita va matar el germà, que era diaca a Mossul.

Les persecucions i matances de cristians del 2004 al 2008 van forçar desenes de milers de fidels a desplaçar-se cap al Kurdistan iraquià o a emigrar a un altre país. Als peus de la muntanya on està situat l’enclavament Mar Matta hi ha tres poblacions cristianes, dues de les quals es van formar a finals de la dècada passada amb famílies cristianes que van fugir de Mossul. Però, ara, igual que les altres 51 poblacions de la plana de Nínive, Meriki, Magora i Al Barak són pobles fantasma.

“Sense els cristians de l’Iraq s’extingirà una cultura mil·lenària i una de les llengües més ancestrals de Mesopotàmia, l’arameu [la llengua que parlava Jesús]”, adverteix fra Iussef.

Els vetustos murs de Mar Matta atresoren una de les biblioteques més antigues d’obres cristianes. Manuscrits de les Sagrades Escriptures que daten de fa més de 1.400 anys podrien patir un destí similar al d’altres temples o monuments cristians, com la Tomba de Jonàs a Mossul, l’antic monestir de Mar Behnam a Qaraqoix, o les esglésies de Bartella -dues localitats cristianes encara sota control de l’EI-, que han estat destruïts pels jihadistes.

“Els manuscrits de més valor històric, així com les relíquies de sant Mateu, han estat trasllats a un lloc segur”, assenyala fra Iussef, mentre ens ensenya la petita cripta on fins fa poc descansaven les restes del fundador del monestir i els ossos dels primers abats que van regir el temple.

Altres obres religioses com les escriptures del Nou Testament i les de les vides de sants, que es compten per milers, han estat reubicades a les prestatgeries d’un habitacle apartat del monestir per protegir-les.

El Raed apareix davant nostre com una visió. És difícil topar-se amb algun dels pocs habitants del monestir. Com la majoria de cristians de Mossul, ell i la seva família van fugir el 18 de juliol del 2014, el dia que va expirar el termini donat per l’Estat Islàmic perquè totes les famílies d’aquesta comunitat religiosa abandonessin la ciutat. “L’Estat Islàmic ens va donar un ultimàtum: convertir-nos a l’islam, afrontar la mort o anar-nos-en sense endur-nos res. Així que no vam tenir més remei que abandonar casa nostra”, explica el Raed.

“Ens ho van prendre tot. A la sortida de Mossul ens van parar en un lloc de control i ens van confiscar totes les nostres pertinences. Es van endur els diners que teníem, totes les joies, fins i tot l’anell de casats, i també ens van prendre la documentació”, explica aquest refugiat.

“Estem molt agraïts per l’ajuda dels monjos. Si no fos per ells no tindríem on anar”, reconeix el Raed, que ajuda a la cuina i en el manteniment de l’abadia com a mostra de gratitud.

El Raed explica que quan l’Estat Islàmic va arribar a Mossul es va alçar com a “alliberador” de les minories religioses. “Ens van dir: «Hem vingut a alliberar-vos. Som els vostres germans i amb nosaltres estareu fora de perill»”, rememora el Raed, reproduint el missatge que van donar els jihadistes. Al principi es van traslladar amb uns familiars a la veïna localitat de Baixiqa, llar de la minoria xabak (musulmans xiïtes kurds), dels yazidites i dels cristians assiris, que va caure després en mans de l’EI. “Vam tornar a Mossul i ens hi vam estar unes dues setmanes, fins que el 18 de juliol vam haver de triar entre l’exili, la conversió o la mort”, sentencia aquest refugiat cristià.

“Ara estem fora de perill però hem pagat un preu molt alt. Em fa por no poder tornar mai a Mossul”, diu amb desassossec el Raed.

Ethel Bonet

23/10/2016

Ara.cat

El pecat de ser cristians

L’Estat Islàmic, Al-Qaida i grups rebels sirians s’han acarnissat amb els religiosos catòlics bolcats en l’Orient Mitjà 

Quan fa uns mesos vaig ­visitar Homs, el pare ­Michel Daud, culte i ­poliglot, em va mostrar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria. Va ser assassinat al mateix jardí per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. En el seu Libro de horas de Beirut, Amador Vega l’esmenta quan coincideix amb ell en una anterior estada a la Universitat Saint Joseph de la capital libanesa. Els gihadistes de l’ Estat Islàmic, d’ Al-Qaida, però també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant. El destacat sacerdot jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, ha estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu.

Són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’ Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013. Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban.

No només capellans i monges han sofert mort, persecució i segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria, d’ Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror. El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’ Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

“Avui ens trobem al sud de Roma –amenaçava un dels seus portaveus en un vídeo–, sobre la terra musulmana líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”. El Papa va declarar: “Els egipcis van ser assassinats pel sol fet de ser cristians”.

L’agonia dels cristians àrabs es va agreujar amb les guerres dels EUA contra l’Iraq el 1991 i el 2003, la seva contesa intestina, i ara amb la devastació i l’èxode de la població siriana. És un fet indiscutible que durant el règim de Saddam Hussein aquesta minoria va viure en un ambient de seguretat, com també ha passat a Síria sota el règim dels Assad.

Fa tres anys vaig entrevistar a Beirut monsenyor Georges Casmussa, que havia estat arquebisbe siríac catòlic a Mossul i que va sortir sa i estalvi d’un segrest en aquella ciutat de l’antiga Mesopotàmia. “Tots els nord-americans i els europeus –em deia– preserven abans que res els seus interessos estratègics i econòmics. Ens venen les seves armes, promouen els conflictes de l’ Orient Mitjà i quan aquests ­països són destruïts ens venen la seva tecnologia. Els neoconservadors dels Estats Units i els extremistes d’Israel aspiren a balcanitzar l’ Orient Mitjà en petits països o estats confessionals. Occident, si vol ajudar els cristians, no n’ha de fomentar l’èxode, sinó actuar perquè puguin continuar vivint a la seva terra”.

Els cristians de l’Iraq, de Síria, viuen en aquestes terres des de fa 2.000 anys, des dels dies de la primera evangelització. La seva presència és molt anterior a la de l’islam. Sempre van participar en la vida política i cultural d’aquests pobles i han servit de pont entre Orient i Occident. Com ha passat en altres països de la regió i en altres èpoques històriques, els cristians, vinculats per les seves creençes amb Occident i per la seva comunió cultural amb Orient, han patit les batzegades de la política colonial. Per als extremistes de l’islam, defensors de la gihad, és fàcil assimilar-los o almenys considerar-los simpatitzants de l’Occident cristià, de la potència dels EUA, ­aliats dels croats. Als pobles d’ Orient, enmig del seu pluralisme cultural amenaçat, els cristians han estat la seva sal.

Tomàs Alcoverro

28/08/2016

La Vanguardia

Cristians

Els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món

Una de les moltes ximpleries del bonisme és la seva aversió a considerar els cristians com una minoria perseguida. Acostumats a llançar els seus dards contra el catolicisme, se senten incòmodes davant la idea que els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món. L’afirmació pot semblar rotunda, però les dades són encara més rotundes, i m’hi referiré en aquest article. Però malgrat que les evidències hi són, que les matances s’acumulen, les persecucions creixen i la desaparició de comunitats cristianes antiquíssimes als seus territoris ancestrals és un drama irreversible, malgrat tota la dimensió del drama, mai no s’esmenta aquesta realitat punyent, perquè no forma part del políticament correcte.

L’últim exemple l’ha donat el Govern català en un penós comunicat que tenia, com a voluntat, la solidaritat amb les víctimes de l’atemptat de Lahore. Vegem. L’atemptat tenia un únic objectiu mortífer, proclamat per la mateixa Jamaat-ul-Ahrar, l’organització terrorista, escissió del tràgicament conegut Moviment Talibà del Pakistan, el famós Tehrik. I com a mostra, el comunicat dels assassins: “Reivindiquem l’autoria de l’atac contra els cristians que celebraven la Pasqua”. Amb l’afegit: “És el nostre missatge al Govern que durem a terme aquest tipus d’atacs fins que la xaria s’imposi al país”. Cal afegir que els talibans acumulen desenes d’atemptats contra cristians pakistanesos i que fins i tot, en l’atemptat a l’escola de Peshawar, van separar els nens cristians dels musulmans, per després decapitar-los. Tanmateix, el comunicat català, dirigit als pakistanesos a Catalunya, ni parlava de cristians, ni de terrorisme islamista, ni de res que pogués contradir el catecisme progre. Només es feia referència a víctimes genèriques i a l’horror del mal, com si aquest mal no tingués noms i cognoms. És a dir, uns passaven per allà i els va atacar alguna cosa…

Doncs aquesta cosa és molt coneguda i les víctimes eren cristianes perquè aquest és un objectiu central d’aquest terrorisme. I per tal que l’Oriol Amorós i el Govern ho recordin en el següent comunicat de dol que irremeiablement hauran que fer –perquè això només pot anar a pitjor–, els ofereixo algunes xifres calentes d’aquesta persecució frontal, tant per part dels terroristes, com pels països musulmans que els ofeguen amb lleis repressives. Les dades: 200 milions de cristians tenen negats els drets, fins al punt de ser condemnats a mort només per mostrar una creu; la xifra de cristians assassinats ha superat, segons l’OSCE, els 100.000; del milió i mig de cristians a l’Iraq, només en queden 400.000 i són massius els desplaçaments de cristians a tot Orient Mitjà. Si hi hagués espai, el detall d’aquestes xifres genèriques seria una vergonya encara més punyent i, tanmateix, silenciada. Estan matant cristians per la seva fe. Ja n’hi ha prou d’amagar-ho.

Pilar Rahola

30/03/2016

La Vanguardia

Una monja argentina relata l'horror i la persecució a Síria

 ENTREVISTA A SOR MARIA DE GUADALUPE 

02/10/2015

MÈXIC DF

El Observador

Clicar damunt el vídeo per veure la entrevista

La dramàtica situació de les famílies cristianes. La germana Guadalupe és missionera a Alep. Explica la vida sota el drama de la guerra i el setge als cristians.

Maria de Guadalupe somriu. Tot el temps somriu. El gest amb prou feines es mitiga quan comença el seu relat. "Jo vaig arribar a Alep al gener de 2011, quan no passava res. Era una ciutat occidentalitzada, de classe mitjana acomodada. Era el cor econòmic de Síria. Quan van començar les protestes tots van pensar que era esporàdic, llunyà. Però poc a poc va començar a pujar i ens va arribar a nosaltres. Quan ens vam adonar ja teníem a la porta els trets, els bombardejos, els avions ", li explica a Clarín.

Va créixer a San Luis, però es va ordenar a Mendoza, a l'Institut del Verb Encarnat. Porta 18 anys a l'Orient Mitjà, i els últims quatre els ha passat a la ciutat siriana d'Alep, on la guerra castiga sense pietat als seus habitants. "L'amenaça és permanent perquè la guerra és en plena ciutat; disparen a l'atzar, no respecten res, ni escoles, ni hospitals, ni esglésies ", diu amb veu suau, plena de pena.

Guadalupe ve a l'Argentina a visitar la seva família, però en pocs dies torna a Síria per seguir ajudant als pocs catòlics que queden. És un dels sectors més castigats per l'odi religiós que mostren els fonamentalistes a la regió, com els ultraislámics de l'Estat Islàmic (ISIS) i del Front al Nusra.

"Els fonamentalistes han pres diversos barris d'Alep. I en aquests barris ja no queden cristians. Els han matat o, en el millor dels casos, els van donar una hora per sortir. I la gent sortia amb el que podia, carregant als seus fills, als seus malalts. Agafava el que podia i se n'anava. Ara, des dels barris que tenen presos disparen cap als barris cristians amb míssils, coets, armes de tota mena ".

L'èxode de cristians és enorme. "De 1.200.000 cristians que hi havia a Síria només queden uns 400.000, és terrible", assenyala Guadalupe. Però al mateix temps rescata el valor de molts que segueixen anant a missa. "Hi ha un gran temor entre els cristians, però també és gran la fortalesa que tenen. Per a mi és un privilegi estar allà. L'exemple que ens estan donant com a cristians és terrible ".

La vida es va convertir en un acte es supervivència quotidiana. "S'ha acabat el menjar, les verdures, les fruites, la carn. Estem tancats dins de la ciutat. S'ha acabat el combustible, el gas. És molt difícil aconseguir una garrafa. I també la llum, perquè els grups rebels van prendre les usinas. Llavors tenim una o dues hores d'electricitat al dia ", relata. Aconseguir alguna cosa en Alep és arriscar-se a rebre un tret.

Com fan per subsistir, per aconseguir menjar, per exemple?

Nosaltres sortim poc, només per el necessari. Hi ha bombardejos permanents, trets perduts. Vas caminant pel carrer i piquen bales al teu costat. Et pot caure un projectil en qualsevol moment. Un sempre camina molt ràpid, sobretot on hi ha franctiradors. Ja sabem els carrers on hi ha franctiradors i passem corrent, i contra la paret. Un ja coneix la ciutat i com ha de manejar. Després, quan et toca et toca. Així s'ho planteja la gent: si m'ha de tocar, que em toqui.

No només una vida de mancances, sinó també de resignació.

És una cadena de catàstrofes perquè una cosa porta a una altra. No hi ha aigua potable, es talla per la falta d'energia. Un dia torna i cal estar atent per aprofitar-la i carregar tot el que un pugui. La gent ho festeja, el mateix que quan hi ha menjar. És increïble com canvien els valors.

Porten 4 anys en aquesta situació. Com es suporta tant de temps?

Un s'acostuma perquè has de seguir vivint. Jo recordo les primeres les canonades. Quan cauen és una explosió molt forta, tremola tot, s'obren les finestres per l'ona expansiva, veus fum d'una banda, foc de l'altra. Al principi ens quedàvem paralitzats. Però ara no. S'obre la porta per l'explosió, vas a tancar-la i seguim conversant. Un s'habitua, lamentablement. Una de les poques coses que li fa perdre el somriure a Guadalupe és quan parla dels nois. "La vida dels nens és tremenda. Molts d'ells van passar la seva infància enmig de la guerra. Com no quedaran traumats ". "Sabés què fan", diu amb ulls de sorpresa, "en lloc d'intercanviar figuretes intercanvien bales. Porten una capseta amb les bales que troben i les canvien ens ells. És dramàtic ".

Davant tant drama, molts es refugien en l'espiritualitat. "La guerra et canvia, trobaràs un altre sentit a la vida. Molts s'aferren més a Déu. La fe et sosté, inclusivament per mantenir-te sa del cap ", reflexiona Guadalupe, somrient, sempre somrient.

Daniel Vittar

31/05/2015

Clarín

L'EIIS s'acarnissa amb les dones i els cristians

 Fàtua gihadista a l'Iraq per a l'ablació massiva 

Foto: Kamal Akrayi/EPA

Mossul s'ha convertit en l'epicentre de les bàrbares pràctiques del govern dels gihadistes, que somien establir el seu califat medieval a Mesopotàmia. Ahir van destruir la mesquita on es creu que està enterrat el profeta Jonàs, ubicada en un recinte arqueològic del segle VIII, i van difondre una fàtua que ordena fer l'ablació del clítoris a totes les dones entre els 11 i el 49 anys d'edat.

L'autenticitat d'aquesta fàtua de l'EIIS -que domina àmplies zones de l'Iraq i Síria- no està clara i la circumsició femenina no és habitual a l'Iraq, encara que sí el nord de l'Àfrica i altres regions de l'Orient Mitjà. Diverses fonts consideren que la fàtua sortiria d'un document programàtic de fa un any.

En totcas, Jacqueline Badcock, coordinadora de les activitats humanitàries de l'ONU a l'Iraq, ha calculat que el nombre de dones afectades es podria acostar als quatre milions.

Durant el règim baasista esclafat per l'exèrcit nord-americà en la guerra del 2003, l'Iraq era un dels estats àrabs que més respectava les dones.

Amb el triomf dels grups retrògrads musulmans després dels miratges de les primaveres àrabs, s'ha estès la pràctica de l'ablació. L'ONU va instar el 2012 la seva prohibició a tot el món.

Les dones, els xiïtes i els cristians són molt vulnerables davant les hordes d'Abu Bakr al-Bagdadi, líder de l'EIIS i autoproclamat califa a la gran mesquita de Mossul.

A la ciutat amb prou feines queden una vintena de famílies cristianes. Algunes van ser forçades a convertir-se a l'islam, d'altres es van sotmetre a la llei medieval del dhimi o impost que es pagava a l'edat mitjana per poder guardar una identitat religiosa no islàmica.

Els gihadistes van marcar les portes de les cases abandonades, van profanar les esglésies, van espoliar els seus béns, les joies i diners que s'emportaven els foragitats pel terror en el seu camí cap al poble de Qaraqosh, ara vigilat pels peixmergues kurds que l'han inclòs a la seva zona autònoma. Sacerdots i fidels van agrair el Govern d'Irbil, al territori del qual s'han refugiat molts cristians, la seva protecció.

Patriarques com monsenyor Ignasi Efrem II, patriarca de l'Església siríaca ortodoxa, han denunciat a Beirut els països que donen suport i armen l'EIIS, lamentant la indiferència de l'ONU, la passivitat dels governs i dels cristians d'Occident. "Volem que l'ONU denunciï el crim contra la humanitat comès a Mossul", ha dit.

La ciutat es va convertir al cristianisme en temps apostòlics. En l'època otomana va ser una de les seves principals urbs cristianes, amb Alep i Alexandria. Més de quaranta esglésies i almenys set catedrals hi van ser erigides.

Tomás Alcoverro

25/07/14

La Vanguardia

Invocacions

Alguna cosa devia fallar el 8 de juny passat quan el suprem pontífex va convocar a Roma el president d'Israel i el president de l'autoritat nacional palestina per elevar junts unes oracions per la pau en aquella zona. Veient els esdeveniments dels últims dies, sembla que els convidats deurien tenir al cap altres coses, i això que va ser una trobada més diplomàtica que no pas religiosa. De fet, el plantejament original, que hi ha un únic Déu i que judaisme, cristianisme i islamisme són tres religions germanes, és una hipòtesi diplomàtica, no pas teològica. 

En realitat, malgrat la seqüència evolutiva, són tres divinitats distintes i tres tradicions incompatibles, cosa que no vol dir que els fidels estiguin condemnats a enfrontar-se. 

En la, així anomenada, Invocació per la Pau d'aquell dia, membres destacats d'aquestes tres religions es van aplegar en els jardins vaticans i van resar els uns al costat dels altres, però no pas junts. Paraules que des d'una fe són sagrades, des d'una altra són mera literatura en el millor dels casos. Resar és com somiar; no n'hi ha prou d'estar en el mateix llit i entrar en la fase rem en el mateix moment per compartir un somni; això no passa, cadascú té el seu. Per acabar-ho d'adobar, va passar que jueus i cristians es van atenir fidelment als textos prèviament consensuats; “només els musulmans –explica Sandro Magister en el seu reputat blog sobre l'Església– es van ací i allà destacar durant la pregària amb improvisacions llegides i cantades que van alarmar alguns dels jueus presents per algunes accentuacions unilaterals, especialment sobre la qüestió de Jerusalem”. 

Hi ha qui diu que, en una de les sortides de protocol, un imam va deixar anar un passatge de l'Alcorà (2:286) que diu “que Allah ens ajudi en la victòria contra els infidels”. No és la mena de súplica que hom espera trobar en una cerimònia interreligiosa, encara menys en un acte que havia de fer palesa l'“ardent i compartida aspiració a la pau”; però sembla que el Vaticà ha preferit passar-ho per alt i que sigui el que Déu (per triplicat) vulgui.

Manuel Castaño

16/07/14

El Punt Avui