“Quan et relaxes, et penedeixes de tot i tens por de tu mateix”

Els homes que han exercit violència contra la parella poden recórrer de manera voluntària al servei d’atenció que ofereix l’Ajuntament de Barcelona

El Pau -nom fictici- fa gairebé un any que va al SAH i assegura que amb la teràpia grupal ha pogut identificar la violència. / PERE VIRGILI

El Pau -nom fictici- tot just arriba als 30 anys. Fa gairebé un any que visita el Servei d’Atenció a Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona, un centre dirigit a homes per a la promoció de relacions no violentes. “Soc aquí perquè vaig estar a punt de cometre un acte de violència física cap a la meva parella”, explica, i afegeix: “Mai ha passat res molt greu, però ha estat a punt de passar. Hi ha hagut situacions de nerviosisme i de molta tensió, no arribes a posar-li la mà al damunt, però hi veus la possibilitat”.

El Pau va veure de petit com el seu pare maltractava físicament la seva mare. “També vaig veure molta amenaça i violència psicològica, la perseguia...”, relata. Com que era el més gran dels germans va ser molt més conscient de la situació. Precisament, la seva mare va ser una de les persones que el van encoratjar a visitar el SAH. Un dels requisits perquè els homes puguin ser atesos al centre és que hi vagin de manera voluntària.

Laila Aljende és psicòloga del SAH, ha sigut la terapeuta del Pau i assegura que “no existeix un perfil de maltractador”. “Haver tingut un pare que ha maltractat la teva mare no farà que tu facis el mateix amb la teva parella -diu Aljende-. De la mateixa manera, que el teu pare no hagi maltractat mai la teva mare tampoc vol dir que tinguis una bona educació emocional; no hi ha una relació lineal”. Ara bé, el Pau reconeix que el va influir: “Jo tenia normalitzat des de petit que un home havia de controlar la seva dona; la dona havia d’estar-se a casa i si feia alguna cosa havia de donar explicacions. A més, s’hi ha de sumar el meu caràcter gelós i que si les coses no surten com vull, m’enfado”.

En aquest sentit, Aljende assegura que molts dels homes que tracten en el SAH “tenen baixa tolerància a la frustració” i que una dinàmica tan interioritzada és difícil de canviar en poc temps, però “una part de la feina té a veure amb empoderar la persona en la seva capacitat de canvi; si la persona no es creu que pot canviar, tirarà la tovallola”.

“On vas així vestida?”

Tirar gots a terra, donar cops de puny a la porta, cridar-li, insultar-la, dir-li que la roba que porta posada no li agrada... aquestes eren algunes de les actituds del Pau cap a la seva parella. “Ella es rebel·lava i em deia: «Això m’ho poso jo perquè vull»... i sort que treia el seu caràcter, perquè gràcies al seu enfrontament avui soc aquí i això forma part del passat, amb una altra noia més submisa potser hauria sigut pitjor”, assegura, mentre afegeix que al SAH ha après que totes aquestes actituds que tenia “també són violència”.

Aquesta és la tercera parella del Pau i encara segueixen junts: “Quan et relaxes, et penedeixes de tot i tens por de tu mateix, que algun dia en un moment d’inconsciència puguis fer alguna cosa greu”, perquè segons el Pau, “no actues amb consciència, ja que t’estimes la persona que tens davant, per això després sents una ràbia i una violència que no es corresponen amb el que sents de debò”.

En una ocasió, fins i tot hi van haver d’intervenir els Mossos d’Esquadra: “Sort que jo ja havia marxat, perquè si no se m’haurien emportat detingut, simplement per la declaració dels veïns que van sentir cops i crits. Per sort, no va passar d’aquí”.

El SAH ofereix atenció terapèutica personalitzada. En un primer moment, en la fase d’acollida, un tècnic valora la demanda d’atenció. Després s’inicia la fase de tractament, que pot ser individual i/o grupal, i també hi ha una fase de seguiment, un cop finalitzada la intervenció.

El Pau ha participat un cop per setmana en una reunió grupal de dues hores de durada durant nou mesos: “M’ha aportat moltes coses. Escoltar la història dels altres i veure la manera de reaccionar que han tingut t’ensenya molt més del que et pugui dir un psicòleg”.

El Pau ara ja té l’alta i fins tot ja parla de paternitat amb la seva parella, tot i que assegura que fins que no vegi que hi ha estabilitat durant uns mesos no s’hi posaran. “Ella ja em pressiona, però”, diu somrient. “Com que ja té l’alta, fem un seguiment al cap d’un mes, de sis mesos, d’un any i de dos anys. En qualsevol moment, els usuaris poden reobrir el cas si ho consideren necessari”, explica Aljende.

Contacte amb les parelles

En la fase d’acollida, una de les primeres accions que es duen a terme és contactar amb les parelles o exparelles dels usuaris del SAH per avaluar el risc en què es troben i per contrastar versions. El contacte el fa la psicòloga de dones, Raquel González: “Mirem si estan ateses en algun servei específic de violència. Pot ser que reaccionin a la defensiva, diuen que no n’hi ha per tant. Les etiquetes no agraden. Però demanar ajuda per a l’home és diferent i, a vegades, pot ser una porta d’entrada per a elles”.

La Maria -nom fictici- va ser atesa durant anys pel SARA, el servei municipal d’atenció adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, a causa de la relació amb el seu exmarit. La seva actual parella -a diferència de l’exmarit-és usuari del SAH. “Després de separar-me i de fer teràpia al SARA vaig refer la meva vida. Amb la nova parella vaig tornar a identificar conductes de violència i vaig descobrir que existia el SAH. Ell va decidir venir”, diu.

La Maria assegura que, malgrat el tractament al SARA, sempre hi ha el dubte: “L’excuses i et dius: «I si és l’alcohol? Segur que no tornarà a passar», però sempre dus l’escut posat, perquè ja t’ha passat una vegada”.

La Maria ha notat un canvi des que la seva parella visita el SAH, però assegura que la por que torni a passar sempre hi és i anima les dones que estiguin en la mateixa situació que ella a ser fortes: “Davant de qualsevol dubte, falta de respecte o violència física o psíquica cal contactar amb aquests serveis. Això no vol dir que s’acabi la relació. És veritat que a vegades, tot i les mil coses que et passen, segueixes estimant aquella persona i aguantes i aguantes”.

En el cas de la Maria, van ser els Mossos d’Esquadra els que li van recomanar el SARA, però també la van dissuadir de denunciar perquè no hi havia hagut violència física per part del seu exmarit. “Els maltractaments psíquics són pitjors. Jo, en segons quins moments, hauria preferit que m’hagués pegat. Fins i tot em vaig enfrontar a ell perquè ho fes. Estàs totalment indefensa i no trobes sortida, i la violència física és més fàcil de demostrar”, afirma furiosa i plorosa, i afegeix que la justícia “subestima la violència psíquica”.

La seva actual parella es mostrava violenta amb el consum d’alcohol. “L’alcohol és un deshinibidor”, explica Aljende, però insisteix que no hi ha un perfil concret de maltractadors. De fet, dels 154 homes atesos al SAH el 2016, un 58% no consumien tòxics.

Serveis municipals per a les dones

SARA

El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) és el servei municipal d’atenció integral adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, i a persones del seu entorn pròxim directament afectades. Ofereix informació i assessorament, tractament psicològic, assessorament legal, inserció laboral i accés a recursos específics de protecció.

SAS

El Servei d’Atenció Socioeducativa de l’Agència ABITS per al Treball Sexual (SAS) és el centre municipal d’atenció integral per a dones que exerceixen treball sexual i per a víctimes d’explotació sexual. Ofereix orientació social, sanitària, laboral i/o jurídica i atenció psicològica.

SAH

El Servei d’Atenció a Homes per a la promoció de relacions no violentes (SAH) és un centre municipal que ofereix informació, assessorament i atenció als homes que volen aconseguir relacions sentimentals construïdes des de la no-violència, el respecte i la igualtat. El requisit per ser atès en aquest centre és anar-hi voluntàriament. També contacten amb les parelles o exparelles d’aquests homes per avaluar el risc en què es troben.

PIAD

Els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD) són serveis municipals de proximitat que ofereixen informació i atenció en tots aquells temes que interessen i preocupen a les dones. Possibiliten l’accés a altres recursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu, cultural i educatiu, entre d’altres. També hi ofereixen assessorament jurídic i psicològic de manera gratuïta.

CIRD

El Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones (CIRD) és un servei de l’Ajuntament que té com a objectiu donar suport i promoure l’equitat de gènere en els projectes, progames i actuacions de l’organització municipal i de les entitats públiques i privades de la ciutat. Ofereix informació, suport i assessorament tècnic especialitzat. Accions i recursos de formació i difusió.

Georgina Ferri

12/03/2017

Ara.cat

“Jo veig el nen que plora en cada pacient”

Luigi Cancrini, psiquiatre; director científic del Centre d’Ajuda al Nen Maltractat (Roma)

78 anys. Romà. Casat dues vegades, 5 fills i 4 netes. Vaig ser ministre amb el PCI a l’ombra. La política no ha de ser una professió, perquè la distància amb la vida de la gent és enorme. Temo el populisme: delegar la teva sort en un altre la teva sort. Els humans som naturalment bons, els traumes ens tornen dolents.

Creu que naixem bons?

Sí que ho crec. El natural és estar ben disposat per als altres. L’home és naturalment sociable, deia Marx.

... i un llop per a l’home, deia Hobbes.

La meva experiència m’ha convençut que l’humà es converteix en un llop per als altres quan té dificultats a la seva infantesa.

Ho investiga des dels anys setanta, vostè.

En aquella dècada vaig fundar el Centre d’Estudis de Teràpia Familiar i Relacional i des d’en fa vint anys dirigeixo el Centre d’Ajuda al Nen Maltractat de l’Ajuntament de Roma.

Tot es remunta a la infantesa?

La cura en la infantesa és fonamental per a la salut mental futura. No hi ha prou atenció als nens que pateixen, i aquest és també un problema polític.

Es fa en la infantesa, la persona antisocial?

Sí, en la infantesa es consolida el nucli de patologia que es transformarà en trastorn de personalitat. La majoria dels drogoaddictes pateixen trastorn límit de personalitat, la causa de les addiccions és la infelicitat, el desequilibri. Al nen que roba, no se li passa amb l’edat: si no s’atén en la infantesa, serà un lladre.

Proposa una atenció psicoterapèutica pública i de qualitat, per a la infantesa?

Sí, perquè si no s’intervé durant la infantesa tindrem molts psicòpates, drogoaddictes, persones amb trastorn alimentari i tota la mostra de patologies imaginables. Però si aconseguim intervenir en la infantesa, podem canviar el món.

Sona utòpic.

La política ha de donar recursos i els professionals han d’aprendre com tractar aquests nens. Les universitats no ensenyen a treballar amb nens que pateixen descurança i maltractament. El nostre coneixement científic és molt superior al que apliquem, no ha arribat ni a la cultura ni als serveis.

Els nens viuen sotmesos a imatges de violència. Com els afecta?

Les faules i els contes sempre han estat molt violents. La Blancaneu, La Ventafocs... parlen de maltractament. El nen està acostumat al fet que hi ha perills però que es poden superar sent fort i comptant amb l’amor d’algú.

Aquesta és la solució, l’amor?

Sí, a les faules i a la vida. Jo veig el nen que plora en cada pacient. Hitler, Stalin i Franco eren nens que ploraven, tots amb unes històries familiars terribles. El maltractament i la descurança dels nens poden produir monstres molt nocius si el nen és intel·ligent, té carisma i força personal.

Aquells dictadors, haurien tingut solució si els haguessin tractat d’adults?

És difícil, però seria interessant una validació de salut mental abans de presentar-se com a president.

Malgrat tot és optimista, vostè.

Els meus primers records son de bombardejos. Vaig passar por, però vaig tenir els meus de pares que em varen protegir amb el seu afecte. Això t’ancora a l’esperança i a la confiança en la vida. Et porta a creure que el futur pot ser millor i que en gran manera depèn de com ho facis tu.

Això és el que pretén donar-los, als nens?

És que si hi ha inseguretat en la imatge que un nen té de la seva mare, en com la sent, hi ha un punt de ruptura en la persona.

I és així, en totes les cultures?

Sí, ho he constatat treballant amb famílies de tot el món. Els vincles són la trama de la vida: soc el resultat dels meus vincles. Si el vincle familiar es trenca massa aviat, hi ha conseqüències: la ferida que em produeix és un condicionant del meu futur.

És freqüent.

Sí, però no és necessari. Cal posar molta atenció en els primers anys de vida. El problema no són les baralles dels pares, sempre que no siguin violentes: es pot barallar i cuidar el fill. El problema és l’abandonament i el maltractament.

I si falta el pare?

La mare li pot donar el que necessita. N’hi ha moltes, de combinacions. Però si hi ha massa dolor i l’afronta en solitari, és destructiu. Si el nen està connectat amb altres i hi pot posar paraules, és una experiència de creixement; i això és una cosa que hem d’aprendre: compartir i acceptar el dolor com a oportunitat de créixer.

Com aconseguir que expressi el seu dolor?

Roman en silenci al seu costat, esperant: temps i presència.

Dir que tot es defineix dels 0 als 3 anys és una condemna.

Cal tornar enrere en l’experiència d’abandonament com més aviat millor. L’adolescència, quan aquests problemes es manifesten, és un bon moment, no és una condemna, només és més difícil. És més intel·ligent intervenir abans.

Aquesta és la seva lluita.

El nen que ha estat abandonat té el sentiment de no valer res i cal ajudar-lo a reconstruir la seva història.

Com?

És impressionant veure de quina manera pot canviar l’actitud envers si mateix i envers la vida qui pensava que l’havien abandonat quan entén que no el podien cuidar, que el fet que el confiessin a d’altres també és un acte d’amor.

L’oportunitat d’un altre punt de vista.

És la imatge interna de la seva mare biològica el que canvia, i això canvia la seva harmonia de vida. Ho he vist tantes vegades..., he vist com una reconstrucció clara, neta, pot canviar l’organització psíquica de la persona.

Ima Sanchís

01/03/2017

La Vanguardia

L’àvia (o l’avi) té Alzheimer

La notícia que l’avi o l’àvia té Alzheimer sacseja tota la família, també els més petits de casa. Cal fer-los partícips de la situació perquè la visquin amb la màxima normalitat

Pasqual Maragall passejant amb un dels seus néts / FAMÍLIA MARAGALL PERE VIRGILI

El Jan té 9 anys. Quan en tenia 5 i estava aprenent a sumar i restar acostumava a posar-li deures de matemàtiques a la seva àvia, la Isabel, a qui feia poc que li havien diagnosticat Alzheimer. Tenia 80 anys i tot just havia anat a viure amb la família. El Jan, tot i no ser del tot conscient del que estava passant, va començar a intuir que a la seva àvia li anava bé exercitar la memòria. Ella ja no el podia dur al parc com quan era més petit. Ara el necessitava a ell, igual que a tota la família. “El Jan, al principi, semblava que no volia acceptar la malaltia de l’àvia, em deia que anéssim a un altre metge, que el que visitava la iaia no en sabia”, explica la Carme Través, mare del nen i filla de la Isabel. “La meva mare sempre havia sigut molt energètica, jugava a futbol amb ell i tot”, afegeix. La família li va explicar al Jan el que passava, i li va demanar que fos pacient amb l’àvia, que no s’impacientés. “A poc a poc, ha anat vivint tot el procés, i, tot i no poder jugar amb ella a les mateixes coses, han anat trobant alternatives de manera natural”, explica la Carme.

Avui el Jan ja no posa deures a la iaia Isabel, que ha fet 85 anys. Les sumes i les restes les tenen superades, i la seva afició principal és jugar al dòmino. S’ho passen molt bé, diu el Jan, i, segons explica, malgrat la malaltia, l’àvia és una crac i guanya sovint. L’àvia també s’ho passa bé veient els partits d’hoquei del seu net, que l’ajuda sempre que pot. “Té problemes d’equilibri, i quan s’aixeca el Jan és el primer que va a ajudar-la”, explica la Carme. “La malaltia passa per moltes etapes i ara sabem que és un llarg procés i que encara ens queden per viure junts molts bons moments i ser feliços”, afegeix la mare.

“La malaltia passa per moltes etapes i ara sabem que és un llarg procés i que encara ens queden per viure junts molts bons moments i ser feliços”

Carme Través

El Jan, tot i que quan l’àvia té algun mareig es posa nerviós, ha anat creixent amb la malaltia i, per tant, la veu amb certa naturalitat. En gran mesura, la manera com un net o una neta viu la malaltia de l’avi o de l’àvia dependrà de com l’encari la resta de la família, del seu propi caràcter i de l’edat. Els nets més grans, els que han conegut més els avis mentre estaven bé, són els que acostumen a patir més.

PETITS I GRANS

“Si l’avi es pot aixecar de la taula mentre dinem, per què jo no?”, li va dir un dia el Nolasc al seu pare quan tenia uns cinc anys. L’acabaven de renyar durant un dinar familiar, pel que sembla bastant caòtic. El Nolasc és un dels cinc nets de Pasqual Maragall. Ara té 8 anys i, com la seva germana Júlia, que en té 4, encara no havia nascut quan al seu avi li van diagnosticar la malaltia i la va fer pública en una roda de premsa l’any 2007. “¿I com li dius al nen que no faci el que veu que està fent l’avi, que és un adult?”, explica el Guim, un dels tres fills de Maragall. A poc a poc, els ha anat explicant per què el seu avi fa certes coses, tot i que no toqui per l’edat. Què li està passant al seu cervell. I, malgrat tot, quines són les coses bones que poden continuar disfrutant amb ell. Per als nens, “tot és molt natural perquè des de ben petits han conviscut amb la malaltia de l’avi, i van descobrint les coses a mesura que passen”, explica el Guim, que recentment els ha comprat un conte en què s’explica què fa un alcalde, i amb el qual els ha pogut explicar algunes de les moltes coses que ha fet el seu avi al llarg de la vida.

En la seva biblioteca infantil també hi ha altres contes pensats per explicar la malaltia als nens, heretats dels cosins més grans, el Gabriel i el Nuno, que avui tenen 16 i 13 anys respectivament. Ells sí que van viure l’inici de la malaltia. El Nuno tan sols tenia 3 anys i el Gabriel 6. Ell va ser el que va quedar més impactat per la notícia. “La vivència de l’un i l’altre ha sigut molt diferent per la diferència d’edat”, explica Cristina Maragall, mare dels dos nens, filla de l’expresident de la Generalitat i portaveu de la Fundació Maragall. Entre moltes altres coses, la Cristina està molt involucrada en el programa de la fundació per als cuidadors i les famílies.

El Gabriel, com que és més gran, havia tingut molta relació amb l’avi. “Ja amb els primers símptomes va reaccionar molt malament”, explica la Cristina. “Ho va viure com els adults. Va passar per un dol, amb molta ràbia, després va venir la tristesa i, a continuació, l’acceptació”, afegeix. “Però el Nuno ho ha viscut amb més naturalitat, perquè era molt més petit i ho ha anat vivint a poc a poc”.

A la recerca dels records oblidats

Gràcies al suport de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB), l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació ONCE, l’Institut de Ciència i Teatre (INCiTe) ha creat A la recerca dels records oblidats, un espectacle familiar sobre memòria i Alzheimer que poden demanar les escoles. Més informació.

Com a mare, la Cristina creu que la clau és explicar la situació als nens amb molta naturalitat, a mesura que van passant les coses, i, sobretot, no alarmar-los, encara que es tracti d’una malaltia de la qual se sap que mai hi haurà una notícia que suposi una millora. “Els malalts viuen molts anys i poden ser anys de felicitat”, diu. Justament aquest és un dels primers missatges que ella va voler transmetre al seu fill gran quan va veure que s’impacientava davant els primers canvis de la malaltia, que li costaven de pair. Per exemple, es posaven a parar taula junts, l’avi no ho feia bé i s’enfadaven. “Jo li deia que tot plegat anava per llarg, que calia tenir paciència, no impacientar-se perquè no serveix de res, i disfrutar al màxim dels bons moments”, explica la Cristina.

Avui, el Nolasc i el Nuno passen moltes estones amb l’avi fent el que més li agrada: llegir el diari, mirar pel·lícules i escoltar música, activitats que no li agrada fer sol. “Si el deixen sol, tan bon punt es descuiden ja el tenen allà al costat, demanant que vagin amb ell. Sempre vol companyia”.

COMPLICITAT I EMPATIA

Passat aquest procés, el cert és que tant els nets de Pasqual Maragall com el net de la Isabel han desenvolupat una relació molt especial amb els avis. “Els nens acaben comprenent la malaltia millor que els adults, que l’hem estigmatitzat perquè ens costa d’entendre. Creiem que estem programats per aprendre i no pas per anar enrere i tornar a comportar-nos com nens”, reflexiona la Cristina. Per contra, els nens aborden el malalt des dels sentiments, des de l’afecte. “La seva relació no és tan elaborada, és més natural: hi ha alguna cosa en la mirada franca del nen i del malalt que va més enllà”, conclou la Cristina.

Propostes de lectura

‘Sara, la petita fada: la iaia es perd!’ De Marga M. Garriga 

La Sara i la seva família preparen l’habitació per a l’àvia Maria, que ve a viure amb ells. Està malalta i volen ajudar-la perquè se senti millor. La seva malaltia li fa oblidar algunes coses. Un dia apareixen a l’habitació de la Sara centenars d’estrelles brillants. La fada Mina li explicarà quines són les claus per entendre la malaltia que pateix l’àvia. 

Còmic a internet: ‘Alzheimer, ¿qué tiene el abuelo?’ 

Còmic escrit per la doctora Mercè Boada, neuròloga i directora de la Fundació ACE, Institut Català de Neurociències Aplicades.

Mònica L. Ferrado

25/02/2017

Ara.cat

“Els meus fills tenen dues mares”

Sílvia Cadanet parla de la seva experiència com a mare i del fet que encara es consideri inhabitual que dues persones del mateix sexe tinguin fills.

Sosté que una de les coses que més la sobten és que molta gent ho veu bé sempre que passi a casa d'altres.

Sílvia Cadanet, tècnica en educació infantil i pallassa, fotografiada a Girona. Foto: DIEGO ORLANDO MACHIMBARRENA.

Em considero una persona conformista, impacient i alegre, i per mi l'amor és confiança i estimació, ser capaç de donar sense esperar rebre, i rebre sense sentir que has de donar a canvi. Hi ha diferents tipus d'amors: d'amics, de familiars, de la parella i dels fills. La societat ha estat inculcant que es necessita la figura paterna perquè una família sigui feliç, però ara sembla que la cosa està canviant. Benauradament.

La meva parella i jo tenim dos fills, ella no en volia tenir però jo la vaig convèncer. Vam anar a una clínica. Ella va tenir un fill biològic i després en vaig tenir un jo, quan ja tenia quaranta anys. Va ser un procés complicat, em va costar quedar-me embarassada per l'edat, jo que sempre havia dit que volia ser mare jove... Ara tenim uns fills preciosos i que a més de ser germans perquè viuen sota el mateix sostre, ho són també, com tots els altres, perquè les seves mares són parella. També vam poder aconseguir que ho fossin genèticament parlant, vam demanar que fos el mateix donant.

Tinc dos fills preciosos i m'agradaria tenir-ne més, però de moment ho tenim molt difícil, potser en un futur, una acollida... Per ser mare del fill de la meva parella –vull dir perquè tingués el meu cognom, perquè de mare ja en sóc, tingui o no tingui el cognom!– vam haver de fer papers! No ets ningú avui en dia si no fas papers! Ens vam haver de casar o simplement havia d'adoptar-lo. Considero que a la societat potser li falta una mica d'obertura de paràmetres. És a dir, que siguem mares de dos fills no és res de l'altre món, no? Vaja, avui en dia, sembla que no hauria de ser rar... però això comporta que en alguns cercles se'ns conegui. Uns nens amb dues mares és un motiu que surt del que és, no vull dir correcte o normal, podríem dir que habitual.

A la meva mare li agradava la idea que jo volgués ser mare, però tenir una parella del mateix sexe ja no li agradava gaire, va tardar més d'un any per acceptar la situació i un altre per normalitzar-la. Ara totes dues es porten molt bé, s'ho expliquen tot. Que la meva mare trigués una mica a adaptar-se, ho entenc, però malgrat l'edat i les seves creences, ho ha fet. El que més em sobta és que molta gent ho veu bé, però, però... si passa a casa d'altres. Crec que el que passa és que ho toleren però en realitat no ho accepten.

Els meus fills i els seus amics ho viuen amb una naturalitat que tomba d'esquena. És de grans, que ho espatllem tot. Evidentment que els amics dels meus fills pregunten, és normal que siguin curiosos, només faltaria! Ara, un cop ho saben, es queden tan amples! Quan eren més petits i els anàvem a buscar a l'escola, ens preguntaven: “Tu ets la seva mare?” “Sí.” “I ella?” “També.” “Ah, d'acord!” I seguien jugant com si res.

Què pot desitjar una mare per als seus fills? Jo desitjo que siguin bones persones, que siguin feliços i que puguin riure una estona cada dia. De fet, és el que desitja la meva mare per a mi.

Els homes i les dones som diferents, és obvi. Però hi ha moltes coses en què hauríem de ser tractats amb igualtat, com per exemple els salaris. A la nostra societat hi ha desigualtat.

Sóc filla, mare, educadora i pallassa. M'encanta fer riure a petits i grans, tinc espectacles per a diferents públics, inclòs un per a adults. Fent espectacles per a petits m'ho passo bé però amb els adults… m'ho passo molt bé. Quan actuo amb els nens puc veure que són sincers. Si els agrada l'espectacle es queden embadalits mirant, escoltant, participant...

Quan faig de pallassa em vesteixo diferent. Porto faldilles, talons i em maquillo. M'agrada aquesta indumentària, però en el meu dia a dia, com a tècnica en educació infantil en una escola, no em vesteixo mai d'aquesta manera. Per aquest motiu, gaudeixo podent ser una altra persona quan faig de pallassa, perquè tinc dos estils diferents sense deixar de ser la mateixa persona. En aquesta societat encara estem molt lligats a allò de què diran, i al políticament correcte. Hem de deixar que la gent visqui com vulgui! Nosaltres adorem els nostres fills i qui ens ha de venir a dir que no rebran l'educació adequada perquè tenen dues mares? Au va! Hi ha molt malalt!

En la nostra societat hi ha titelles, com en el teatre, que es deixen manipular pels altres, pel que diran, pels veïns, per la societat... Mireu, que tothom visqui com li plagui, que si és feliç segur que farà feliç els que l'envolten. Jo sóc feliç i tinc una família preciosa!

Clara Coll i Miquel Rodríguez

07/12/2016

El Punt Avui

Suportar la insuportable mort d’un fill

Diversos autors han reflexionat sobre com s’ha de gestionar un dels dolors més profunds que pot deparar la vida 

Viure és caminar per la corda fluixa. Les tradicions espirituals ens diuen que els cops rebuts, inesperats, indesitjats, són també oportunitats: oportunitats de ser més humils, de no quedar-nos enganxats en les emocions i les afliccions. Oportunitats, en definitiva, de ser més conscients i agraïts de tot allò que se’ns dóna i se’ns pren. Però, quan el cop és profund, salvatge, assolir un mínim estat de serenor és quimèric. I dels pitjors cops, n’hi ha d’impensables, com ara la mort d’un fill. ¿Es pot superar? Possiblement no. I suportar? Si més no, molts dels testimonis que han passat aquest esfereïdor tràngol demostren que sí. Quan acceptem que el que ha passat no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és, minva -fins a desaparèixer?- tota sublevació, tota negació del que ja no té marxa enrere. Però el camí per arribar a l’estat de suportar el que és insuportable no és curt ni igual per a tothom. És un camí sovint impracticable, que ens empeny i ens succiona quan no tenim gens de ganes de seguir; camí que es fa a ell mateix i del qual és fàcil sortir per errar esmaperduts.

Després de la contracció

Claudio Naranjo, un dels màxims referents actuals de l’anomenada psicologia transpersonal, va passar per aquesta vivència quan el Matías, el seu únic fill, va morir amb 11 anys en un accident de cotxe. Segons explica ell al llibre d’entrevistes Claudio Naranjo. La vida y sus enseñanzas. Un encuentro con Javier Esteban (publicat per Kairós), en un moment donat va deixar de plorar i es va preguntar: “Per qui ploro, per ell o per mi?” Arran d’aquest interrogant, Naranjo segueix: “Em vaig adonar que no plorava per mi, perquè jo podria perfectament suportar la seva absència si aquesta absència hagués tingut sentit, com si es tractés d’un llarg viatge; però vaig veure que tampoc plorava per ell, ja que tenia fe que era en un món millor i que per a ell la seva mort no era una tragèdia. D’aquesta manera, el patiment que havia estat sentint va quedar sense objecte i es va transformar tot ell en una forta presència del Matías... Vaig sentir llavors com que el tornava a estimar d’una manera més intensa que abans, quan encara vivia. Em vaig sentir com banyat d’ell i vaig saber que ja no tenia sentit plorar més. Així és com, afortunadament, va canviar l’experiència de la seva mort”.

Tal com assenyala Javier Esteban sobre aquest episodi: “En el dors del patiment pel dol del seu únic fill, l’acceptació i l’amor van transformar l’existència de Claudio Naranjo. En aquelles circumstàncies terribles i paradoxals es va gestar el seu renaixement espiritual”. Els canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor -i no una fugida o una falta d’acceptació- els trobem en primer lloc en el món religiós. És el cas de la monja Ubbiri en temps de Gautama Buda, embogida de dolor per la mort de la seva filla fins que va escoltar les paraules del Buda que li recordaven que, si les nenes mortes eren milers, per què només plorava per una, i llavors va despertar. També trobem canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor en l’àmbit artístic. Pensem en Elizabeth Gaskell, gran escriptora victoriana del segleXIX que va començar a publicar per superar la depressió que li havia causat la mort del seu fill. Els casos són molts i ens acompanyen, però encara és més útil quan algú descriu aquest procés d’una manera molt més detallada i propera, sense èpica.

Testimoni interior

“La ràbia va prendre el lloc de la paràlisi. La ràbia s’encruelia en... en què? Com denominar allò que m’havia pres el meu fill? La mort no tenia cos, només era forma, transició, no tenia terme. Que pogués tancar els ulls cent vegades i dir «Torna, estimat fill meu!» i que no servís de res... Això era el que em feia cridar de ràbia. Que allà hi hagués la barrera de la mort. La mort, que m’ho havia pres tot”, confessa Wolfgang Hermann a Despedida que no cesa (Editorial Periférica), un llibre que no va poder escriure fins deu anys després de la sobtada mort del seu únic fill. Testimoni dolorós i reconstructor alhora, vital. “¿On era la meva rebel·lia, la meva sublevació? ¿Sublevació contra un anònim? Tant és. ¿On era el meu enuig amb Déu? Havia consumit totes les meves forces en la sublevació. Estava cansat, esgotat”. Hermann va descrivint totes les etapes de dol amb la màxima lleugeresa que li permet parlar de tanta pesantor: “Si jo tremolava, si l’angoixa sortia del no-res per devorar-me, això volia dir que allà hi havia alguna cosa, que hi havia alguna cosa més que el no-res. Sí, alguna cosa. I aquesta cosa, feia poc, encara havia sigut jo. Aquella cosa estava esborrada i ara caminava pel bosc com una cosa diferent, com algú diferent. Si aprenia a acceptar que, no sent ja res com havia sigut, jo tampoc era ja el d’abans, llavors s’obriria una resclosa. Fos qui fos el que era allà, havia de ser algú. Potser jo seria capaç d’acostumar-m’hi”.

En el seu comiat incessant que pren forma de llibre, Wolfgang Hermann també anota interrogants en l’aire, a dins: “El temps ¿arribaria a passar alguna vegada? ¿Hi hauria un despertar d’aquella paràlisi? ¿Un despertar per a què, per a qui? Devia ser aquella la pregunta: per a qui? [...] Només em queda el record, la memòria, l’espai interior que ningú em pot prendre. ¿Que ningú em pot prendre? ¿És que la irrupció de la catàstrofe en la meva vida no va esclafar el meu espai interior?”

El trontoll per la corda fluixa ja no ens el prendrà, mai, ningú, però malgrat tot pot continuar havent-hi corda, fràgil, finíssima, però corda al cap i a la fi. ¿Com podem començar a entreveure-la de nou i seguir endavant? En un bell passatge del llibre, Hermann descriu el detonant ínfim, decisiu, d’aquest continuar vivint: “Un matí, una merla va cantar la seva cançó amb un vigor diferent i una altra la va rellevar en el seu cant, i una tercera va afegir-hi la seva veu, i entre totes van embastar una espessa cortina de sons que va embolcallar la casa. Vaig sentir en el meu interior una diminuta guspira d’alegria, vaig respirar fondo”. Una guspira incipient, reconstructora. “Vaig entendre que, malgrat tot, la vida seguia allà, al voltant nostre, dins nostre”.

Dídac P. Lagarriga

01/12/2016

Ara.cat

Adopcions truncades

Les famílies que es veuen incapaces de fer-se càrrec dels fills adoptats ho viuen en silenci amb sentiments de culpa i fracàs

No la suporto, no l’estimo”. Quan Mercedes Mas Soler verbalitza amb aquesta cruesa els seus sentiments cap a R., la filla adoptiva que havia desitjat amb totes les seves forces i amb qui durant vuit anys va intentar superar dificultats serioses d’adaptació, admet que se sent “una merda”. Però si ha accedit a explicar la seva història a La Vanguardia és perquè creu que la seva experiència pot ajudar a aixecar el tabú que envolta una situació tan extremadament dolorosa com una adopció truncada. Una realitat silenciada que, oficialment, a Catalunya afecta un 1,5% de les famílies adoptives, percentatge que s’eleva al 6% quan els nens aterren a la nova llar a partir dels sis anys.

Segons les expertes consultades per aquest diari, l’estimació podria ser la punta de l’iceberg, ja que entre el 30% i el 40% dels ingressats en centres terapèutics i d’acollida de menors són adoptats. Què és una adopció truncada? “Es tracta de nens les famílies dels quals no es troben en disposició de continuar fent-se’n càrrec i que passen a la tutela de les administracions públiques, i poden ser objecte d’una nova adopció.

És una situació similar a la de les famílies biològiques amb fills conflictius que, quan es veuen superades per la situació, acudeixen als serveis de protecció de menors, encara que en aquests casos no es presentin com un abandonament”, aclareix Marga Muñiz, terapeuta familiar experta en adopció internacional i autora del llibre Els nens no vénen de París. En els dos casos la situació és molt traumàtica, però per als nens adoptats suposa un doble abandonament.

“Normalment el nen no té una segona oportunitat, quan el porten a una institució està molt ferit i ja no té l’edat ni les ganes de tornar a començar”, constata Ana Berastegui, investigadora i directora de la càtedra Família i Discapacitat, que precisa que l’adopció a Espanya és “irrevocable”, per la qual cosa no es poden tornar els nens als països d’origen.

“El sistema és idèntic al d’un fill biològic, no hi ha un mecanisme pel qual puguis deixar de ser pare encara que el teu fill estigui en una institució”, explicita Be­rastegui.

Tot i això, en no existir llaços de sang, la ruptura té un sentit més radical. Per als pares, que han passat per un procés llarg –amb moltes expectatives– abans d’a­collir la criatura, la sensació de fracàs és immensa.

“Hi ha molta culpa i molta vergonya, que es porta en secret, perquè és molt difícil d’assumir, per a un mateix i de cara a la societat”, sosté Berastegui, que considera “terapèutic” que es pugui abordar un assumpte sobre el qual altres països europeus estan trencant el silenci.

A França, per primera vegada el Ministeri d’Exteriors ha facilitat xifres: en els últims dos anys uns 40 nens adoptats a l’estranger han estat tornats als serveis socials, la qual cosa equival a un 2% de les adopcions. El tema s’aborda al llibre titulat Mala mare, en què una dona explica la dolorosa experiència que va viure, i s’ha començat a qüestionar el sistema. “Alguns nens presenten múltiples problemes de comportament. Situem els futurs pares en la posició de terapeutes. Això és posar el llistó molt alt”, reconeix Nahalie Parent, presidenta de l’associació francesa Infantesa i Família d’ Adopció.

“En general, es tracta de nens que tenen uns problemes tan fortament arrelats, com a resultat del seu passat, que són incapaços de vincular-se i arribar a sentir-se part de la família per molts esforços que aquesta família faci”, explica Muñiz. Quan s’afegeixen discapacitats derivades de patologies com la síndrome alcohòlica fetal, que fins fa poc no eren diagnosticades, la situació resulta de vegades insuperable.

A Espanya, on les adopcions internacionals són un fenomen més recent, no hi ha xifres oficials. Muñiz parla d’un 1,5% de ruptures –la qual cosa significaria que en un període de 10 anys uns 500 nens passen a dependre del sistema de protecció de menors– i assenyala que, en països amb més tradició en aquest terreny com Holanda (5%), Suècia (6%) i la Gran Bretanya (11%), els percentatges són més elevats.

Berastegui assenyala dues etapes especialment delicades en una adopció: el primer any, en el qual s’ha de crear el vincle entre la criatura i els pares, i l’adolescència, quan els problemes més o menys latents es manifesten. “Els joves es pregunten pels seus orígens i es posa a prova el vincle”.

L’augment d’adopcions truncades que estan detectant els especialistes en els últims anys es relaciona amb el fet que molts dels nens adoptats a començaments de la dècada passada estan arribant a aquesta etapa.

“Fa uns quinze anys l’adopció estava molt idealitzada i hi va haver un boom d’adopcions internacionals, era com una moda”, argumenta Agnès Russiñol, directora de l’ Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). Reconeix que aleshores es va tendir a subestimar “la motxilla emocional” d’aquests nens, especialment els que han passat els primers anys en un orfenat. “Són criatures que han patit molt, de vegades han estat objecte de maltractament, per la qual cosa requereixen famílies molt preparades per fer una feina de reparació”, afegeix Russiñol.

“La gent adopta pensant que l’amor ho cura tot. És una condició sine qua non, però no n’hi ha prou, no hem de ser naïfs”, adverteix Eva Gispert, presidenta de l’associació Família i Adopció. Segons la seva experiència, la idea que com més petit sigui el nen menys problemes psicològics arrossega és errònia. “Les seqüeles també poden venir d’un embaràs sota un gran estrès”, assenyala Gispert. A la seva associació cada dia arriben més pares amb “situacions desesperades, un enorme sentiment de culpa i una gran sensació de desemparament”.

Per a les expertes, la tasca de prevenció i d’informació abans d’adoptar és fonamental. “Durant molt de temps, hem tingut els processos més laxos de tot Europa. A Bèlgica, el 30% dels aspirants no reben la idoneïtat, mentre a Espanya el percentatge és del 3%”, subratlla Berastegui.

“Les adopcions internacionals són un contracte privat entre l’agència d’adopció i la família”, precisa Russiñol, que demana de “no banalitzar” unes ruptures en les quals “tothom pateix molt” i que el seu departament té “la responsabilitat” d’atendre. Per això, considera que cal “reforçar la preparació de les famílies perquè la gent sàpiga on es fica” encara que admet les dificultats de finançament. El departament ha creat un grup de treball per determinar els recursos que es necessiten per afrontar aquestes situacions.

Per evitar arribar a l’extrem de la separació, tant Russiñol com altres especialistes animen els pares adoptius a buscar ajuda quan sorgeixen problemes d’adaptació o de comportament. “No s’ha d’esperar que la situació es degradi i sigui massa tard”, opina Gispert, que adverteix sobre la falta de terapeutes amb la preparació adequada per atendre aquesta demanda.

Elianne Ros

06/11/2016

La Vanguardia

Mal educats o malalts?

Un estudi d'Amalgama 7 qüestiona que alguns trastorns de conducta d'adolescents conflictius responguin a malalties mentals

Demanen una resposta més integral en què participin tots els estaments socials

Un grup d'adolescents a la porta d'un institut de secundària de Reus Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

A la Maria la van adoptar de petita. Quan tenia 15 anys, la seva mare adoptiva va morir i ella va abocar tota la seva impotència i tota la seva ràbia contra el seu pare. “La mort de la meva dona va generar un caos dintre seu terrible i es va tornar agressiva amb mi”, explicava ahir el Nico. Li va costar sis mesos prendre una decisió, però al final es va posar en contacte amb Amalgama-7, una institució dedicada a l'atenció d'adolescents i les seves famílies. Ara la Maria continua en un dels centres residencials d'aquesta entitat, però passa els caps de setmana a casa i la relació amb el pare és “perfecta”, segons relatava ahir el Nico. “Ella està bé. Accepta el no i quan no hi està d'acord ja no es mostra violenta.”

El Nico va explicar ahir la seva experiència en una jornada organitzada per Amalgama-7 per debatre fins a quin punt alguns comportaments conflictius dels adolescents tenen un origen en un trastorn mental o simplement responen a un malestar que, detectat a temps, podria canalitzar-se i evitar les conseqüències. El Samuel, de 16 anys, va donar el testimoni en primera persona. Fa dos anys va començar a consumir drogues. En excés. “No trobava el meu lloc al món, em sentia diferent i exclòs.” A l'institut “no responien al que necessitava” i a casa “distorsionava la realitat”. Fins que un dia el van haver d'ingressar. Va anar a Amalgama-7 i després d'un any i mig en un centre ha començat a fer un grau mitjà en esports en el medi natural. “Ja n'estic fora. Em sento molt madur i amb ganes de compartir la meva felicitat i de dir a altres joves que busquin motivacions per seguir endavant perquè les drogues són l'epicentre on cauen totes les bombes.”

La Maria i el Samuel són casos de superació. Casos d'èxit. I Amalgama-7 els va presentar ahir per reivindicar un nou enfocament en l'atenció a l'adolescència amb comportament de risc. El seu director, Jordi Royo, recorda que a l'Estat un 20% dels joves entre 14 i 24 anys han abandonat els estudis sense haver acabat l'ESO, quan a Europa la mitjana és de l'11%. Això, segons Royo, fa perillar l'objectiu d'aconseguir reduir l'abandonament escolar fins al 15% l'any 2020. “Un jove pot ser molt egocèntric, pot tenir dificultats per acceptar normes i límits, pot tenir baixa tolerància a la frustració o pot tenir problemes d'atenció o, fins i tot, un policonsum de drogues, però en tot cas s'ha de precisar molt el diagnòstic quan aquests nens són atesos en un centre de salut”, reclama Royo. I ho diu amb coneixement de causa. Amalgama 7, que ha obert més de 5.000 històries clíniques des de l'any 1997, ha fet un estudi amb 1.281 adolescents que ha posat de manifest que “bona part dels que arriben al centre ja vénen amb un diagnòstic que en el 60% dels casos no podem confirmar”. La majoria són casos de trastorn de dèficit d'atenció, el controvertit TDH, que, segons Royo, “està sobrediagnosticat”. De fet, els estudis poblacionals parlen d'una incidència del 5% entre els nens i adolescents, quan, segons va informar ahir la directora del Pla de Salut Mental i Addiccions, Cristina Molina, a Catalunya es diagnostica aquest trastorn al 26% dels joves atesos als centres de salut mental. Royo demana que es compleixin els objectius del pla de salut i “s'ofereixi una atenció integral sanitària i educativa a infants i adolescents”.

5.000

denúncies per violència filio-parental 

són les que va rebre la Fiscalia General de l'Estat l'any 2014, 

3.000 més que el 2006. 

Això vol dir que aquest tipus de conflicte es dóna en un 7 o un 10% de les llars, segons la Societat per l'Estudi de la violència filio-parental.

Virtudes Pérez

21/10/2016

El Punt Avui

Conviure amb la discapacitat

Amb el temps i els recursos adequats, pares, mares i germans s’acaben adaptant a la nova situació que suposa tenir un infant amb discapacitat a casa

Tots disposem de fortaleses i estratègies que ens permeten afrontar situacions inesperades. Les famílies amb infants amb discapacitat també ho fan: es reorganitzen, busquen informació i recursos i s’adapten, cadascuna al seu ritme. Aquestes famílies també compten amb entitats i professionals que els poden acompanyar, entenent en tot moment que “aquest acompanyament significa estar al costat de les persones, oferint-los suport, informació i recursos però respectant el seu procés i entenent que no és una cosa que ningú pugui fer per elles”, destaca la terapeuta familiar Àngels Ponce.

Isabel Quiñones, el seu home i la seva filla Andrea van haver de recórrer aquest camí fa gairebé 13 anys, quan va néixer el Lluís (a qui veiem en les fotos que il·lustren aquest reportatge). El nen va néixer sense cap tipus de trastorn, però al cap d’un mes va tenir una hemorràgia intracranial que li va provocar paràlisi cerebral. “En aquell moment -recorda la Isabel- el sentiment era el d’haver perdut un fill i tenir-ne un de diferent, que no era el que volíem”. La família va prendre consciència de seguida de les limitacions de la criatura: “A mesura que passava el temps i comparaves el Lluís amb altres nens t’adonaves de la gravetat de les seves lesions”.

Reorganització familiar

L’arribada del Lluís va capgirar la vida familiar, lògicament. Primer van ser tres mesos a l’UCI, durant els quals els seus pares van poder gaudir d’un horari flexible a la feina que els va permetre compaginar-la amb les cures del seu fill. La mare de la Isabel també es va traslladar a casa de la seva filla per donar un cop de mà. “La iaia ens ajuda com ningú ens pot arribar a ajudar, amb amor, energia, paciència i força; mai li podré agrair prou tot el que fa”.

Des del punt de vista econòmic, la família va haver de destinar molts recursos a les teràpies alternatives, al material ortopèdic, al menjar i a fer adaptacions a la llar. No obstant això, el més dur d’aquells primers anys va ser el fet de no dormir. “El Lluís no dormia. Només ho feia uns 20 minuts al dia i, per tant, havíem de fer guàrdies. Entre setmana, com que treballàvem, la meva mare es quedava desperta a la nit i durant el cap de setmana el meu home i jo fèiem torns”, recorda la Isabel.

Els germans

L’Andrea, que ara estudia farmàcia, recorda perfectament l’arribada del seu germà. Ella tenia sis anys. “Al principi estava molt contenta, però quan em vaig adonar que estaven més pendents d’ell que de mi vaig fer les típiques rebequeries; estava una mica gelosa”, afirma. Al principi tampoc volia acceptar la discapacitat del seu germà. “Vaig trigar força a afrontar el problema -prossegueix-, potser per por a no saber què fer amb ell, ja que és una situació en la qual si no t’hi trobes no saps com comportar-te”.

Els germans dels infants amb discapacitat sovint són els grans oblidats de la família, ja que falta informació i eines adequades que els facin comprendre què li passa al seu germà. De la mateixa manera que cada nen és únic i diferent, no hi ha una única manera d’explicar la discapacitat, tot i que hi ha algunes qüestions que cal tenir presents a l’hora d’explicar a aquests germans la nova situació. Una de les més importants, segons Israel Belchi, de Plena Inclusió Catalunya, “és respondre a totes les preguntes amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat”. “Cal donar-los informació a mesura que la van demanant i animar-los a preguntar sobre tot allò que els inquieta o preocupa”, apunta Belchi. També és important fer-los veure que, encara que puguin semblar diferents, els nens amb discapacitat “són iguals que la resta d’infants en allò que és essencial”. “Per tant, és recomanable fer-los veure tot el que són capaços de fer i també tot allò en què poden necessitar algun tipus de suport, recordant que tots necessitem ajuda en algunes situacions”, prossegueix Belchi.

Aprenentatge

Com a fruit de la convivència amb el seu germà, l’Andrea reconeix haver madurat abans que els nens de la seva edat. El viatge ha sigut com una muntanya russa i cada etapa ha estat marcada per uns sentiments. “Al principi sentia por i estava gelosa pel fet de no saber què li passava al Lluís i veure que abans l’atenció se centrava només en mi i llavors ja no. Més tard vaig passar per una etapa de comprensió i frustració, ja que veia que el meu germà era diferent dels germans dels altres i ningú es posava en la meva pell. A partir de cert moment, t’hi acostumes i l’estimes per sobre de totes les coses”, explica l’Andrea, que va voler implicar-se en la cura del seu germà i es va fer càrrec “de coses senzilles com posar-li el pijama, donar-li el menjar, posar-li les fèrules, ajudar-lo a l’hora del bany, etc.”

Tota relació implica generositat, comprensió, pactes i sacrificis. Un aprenentatge, en definitiva, que no és aliè a les persones que conviuen amb un germà amb discapacitat. “Molts d’ells asseguren que els ha servit per intentar posar-se en el lloc dels altres, per tenir més paciència, per valorar i gaudir de les coses petites que acostumen a passar desapercebudes i per ser millor persona”, subratlla Israel Belchi.

Normalització

El paper de la família extensa i dels amics ha sigut clau en el redisseny de la vida familiar i ara quasi totes les activitats que duen a terme estan adaptades perquè el Lluís també s’hi apunti, “de manera que normalitzem la seva situació com a infant i la nostra com a família”, subratlla la Isabel. Tot i que el seu fill “necessita una documentació especial, així com un menjar especial que cal dur preparat de casa, i du una vàlvula al cap que impedeix que pugui passar pels arcs magnètics dels aeroports”, la família sencera ha viatjat a Tunísia, les illes Canàries i Orlando, entre altres llocs. Un parell de cops a l’any també fan una excursió amb els amics “gràcies als cotxes escombra, on el Lluís fa de copilot i on tots fem torns per pujar-lo, baixar-lo o fer el que calgui”, continua la Isabel.

Un altre fet que ha ajudat a normalitzar la situació del Lluís ha sigut que, com qualsevol infant, ell també va a l’escola des dels tres anys. Es tracta de l’escola d’educació especial Esclat, a Barcelona. Aquesta família rubinenca l’hi porta diàriament encoratjada per la bona relació que el Lluís ha establert amb la direcció i el professorat i la felicitat que mostra un cop arriba al centre, després que la seva mare el desperti molt suaument, li faci els seus massatges d’estimulació, li doni l’esmorzar i el vesteixi. Els dimecres el Lluís també fa musicoteràpia a l’Escola Municipal de Música de Rubí. “El Lluís és un nen molt estimat per tots els professors i sempre ens informem dels concerts, ja que també és un gran músic!”, conclou orgullosa la Isabel.

Com potenciar una inclusió plena?

Oriol Guim, director de l’escola d’educació especial Esclat: “Els infants amb discapacitat tenen dret a la felicitat, com tothom. Cal desterrar la idea que la diferència és dolenta, al contrari: la diversitat és una font de riquesa que ens fa millors a tots i, per tant, cal reconèixer-la com un valor, no com un problema”. Israel Belchi, de Plena Inclusió Catalunya: “Les persones amb discapacitat són un col·lectiu divers [...], però totes tenen en comú que volen el mateix que tu i que jo. Tenen desitjos, somnis, projectes, opinions i reptes. Treballen, estudien, tenen parella, surten amb els amics, opinen, voten o fan esport”. Àngels Ponce, terapeuta familiar: “Hauríem de deixar de marcar la diferència entre els que tenen una discapacitat i els que no per construir una imatge basada en el que tenim en comú. A partir d’aquí, és molt més natural pensar que tots necessitem suport en un aspecte o altre”.

Esther Escolán

28/08/2016

Ara.cat

Assetjament a l’assetjament

Les intervencions ‘antibullying’ a les escoles topen contra la cultura familiar

La professora va ensenyar un bitllet impecable de 20 euros a la vintena d’alumnes que atenien la seva classe. Té valor?, va preguntar. Esclar!, va contestar el grup a l’uníson. Gelats, hamburgueses, llaminadures, roba. Quantes coses es poden comprar amb un bitllet blau quan es tenen 12 anys. Inespe­radament, la tutora va arrugar el bitllet fins a reduir-lo a una bola, després el va llançar a terra i va saltar-hi a sobre, trepitjant-lo. L’aula va emmudir. Vint parells d’ulls van mirar com recollia el parrac de paper, el desenvolu­pava donant-li la seva forma original i el mostrava, marcat de plecs com a cicatrius. Va repetir la pregunta: Té valor?

Hi ha nens amb l’autoestima impecable, com bitllets tot just sortits de fàbrica. D’altres estan fets un nyap perquè algú els ha ­arrugat i trepitjat repetidament davant la mirada dels seus companys i la inacció dels adults. “Cada dia, a l’hora del pati, una alumna d’un centre de Lleida se n’anava al lavabo, s’asseia sobre la tassa del vàter i es menjava l’entrepà fins que tornava a sonar el timbre”, relata Gemma Filella, investigadora de la Universitat de Lleida i autora d’un videojoc contra el bullying. Aquests van ser els esbarjos d’aquella nena de setembre a maig, mes en què es va advertir de la seva absència al pati. “L’assetjament escolar –indica Filella– adquireix dimensions que no imaginem perquè es fa a l’esquena dels adults”, continua, “que tampoc no actuen amb una bona gestió emocional quan ho descobreixen”. La investigadora, que ha recorregut desenes d’ escoles catalanes i ha donat formació a docents, ha topat amb pares que defensen els seus fills assetjadors i amb professors que accepten certs comportaments que amb una mirada més ètica són reprovables. “Hi ha confusió sobre quan i com actuar davant les incidències escolars”, afirma Filella, que ha provat el programa Happy en 1.500 alumnes. “Als professors els costa de diferenciar entre una desavinença accidental, un brot de violència, o un assetjament fet al llarg de dies”. I quina és la responsabilitat de l’escola quan el bullying es produeix fora del recinte? I què passa quan s’estén a les xarxes socials?

Sovint, els professors treuen importància a uns fets per paci­ficar el grup. “Cal deixar-los que s’arreglin sols”, consideren. Una de les claus, indiquen els experts en assetjament, és que els nois no tenen prou confiança que rebran suport si ho expliquen als adults encara que evidenciïn el seu patiment. Els mateixos ­mestres que van rebre formació antibullying admeten que no ­tenen prou coneixement sobre aquest tema i reclamen més ­formació per saber veure amb altres ulls la problemàtica i actuar en conseqüència. 

Per a aquella nena que es refugiava al lavabo, com per a altres nois, l’escola és un horror. Potser no hi ha cops que deixin blaus, ­però s’utilitzen paraules, insinuacions a WhatsApp o fotografies alterades a Facebook. En tot cas, reben la humiliació d’un company, aclamat per uns quants seguidors, i observat, divertidament o silenciosament, per la resta del grup. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que entre un i dos nens de cada deu són ­assetjats. Segons Save the Children, al nostre país fins i tot un 22% dels nens de secundària pateixen bul­lying, una acció que deixa conseqüències en el futur. Com els bitllets, valen l’equivalent a 20 euros, però la seva aparença no és la mateixa ni per als altres ni per a si mateixos. La manca d’autoestima condicionarà la seva trajectòria de vida.

Segons els experts, hi ha diverses explicacions psicològiques al fenomen de l’assetjament escolar basades en el fet que l’agressor utilitza la violència per resoldre problemes amb els seus iguals o que arrosseguen conflictes de casa. Es pot donar en personalitats complexes, amb baixa tolerància a la frustració i poca empatia, dificultats per complir les normes i respectar els límits. Són personatges que hi ha en tota mena d’escoles, però que sobreviuen millor a les escoles que busquen resultats alts introduint estratègies de competició entre els alumnes.

“Sovint, els agressors busquen popularitat, ser reconeguts pel grup”, explica Jenny Dettmann, directora del Colegio Escandinavo de Madrid. “Llavors cal ensenyar formes positives per aconseguir-ho”. Des que aquest any s’han desenvolupat els programes Kiva en aquesta escola s’han produït millores evidents en la convivència al centre, nascut com a ­cooperativa de pares nòrdics, entre els valors màxims del qual hi ha el respecte. “Tot el claustre té ara ulls per al benestar dels nens –afirma la directora–. Sabem què hem de fer per prevenir i actuar”. El resultat és la tranquil·litat al ­pati i la devolució de la confiança dels nens, més conscients també, en els adults.

Falten els pares. Durant el curs es va produir un cas d’assetjament. El protocol Kiva es va activar immediatament. Es va anotar tot. Qui en va informar, qui n’era la víctima, qui hi va participar. Per simplificar: es va arribar a un compromís de bona convivència i es va sancionar el responsable. “Són només nens”, es van queixar els pares de l’agressor. “Així es fan forts i aprenen a ­conviure”, ­argumentaven. La universitat finlandesa no havia previst que els pares, una peça fonamental en l’engranatge antibullying, desautoritzés l’escola en la seva ac­tuació a favor del respecte. A l’abric d’experiències semblants al món llatí, Kiva s’està plantejant crear eines per a les famílies en el seu programa en castellà (ara només es dóna en anglès).

Filella també té experiències ­similars, de pares que minimitzen els fets adduint que són bromes i defensen la lògica de la super­vivència. Una alumna li va dir: “Aquesta molt bé tot això que expliques, poder dir que et sents ­malament, que l’actitud de l’altre et fa mal, acudir a un adult si fa ­falta. Però això no serveix fora de l’escola. Ningú a la meva família no ho entendria”.

Carina Farreras

06/07/2016

La Vanguardia