La mortalitat postoperatòria dels tumors digestius cau un 50% en una dècada

Salut subratlla que la millora és fruit de la reordenació de l'atenció oncològica que es va produir el 2012

La mortalitat postoperatòria del càncer digestiu es redueix un 50% en una dècada / GETTY IMAGES

Els malalts de càncer que moren fins a 30 dies després de ser operats d'un tumor digestiu -càncer d'esòfag, pàncrees, recte i metàstasi hepàtiques- han disminuït més d'un 50% a Catalunya en una dècada, sobretot després d'aplicar una instrucció el 2012 per reordenar l'atenció oncològica i concentrar-la en hospitals més preparats per tractar aquestes patologies.

Aquesta és una de les principals conclusions que han presenta el departament de Salut aquest dilluns en el marc dels informes de la Central de Resultats relatius el 2015. L'acte ha comptat amb la participació del director de l' Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (Aquas), Toni Dedeu; la directora general de l'Àrea d'Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut ( CatSalut), Cristina Nadal, i el president del Consell d'Administració de l'Aquas, Antoni Trilla.

"El resultat de les polítiques de reagrupació i concentració del tractament de patologies del càncer dóna bons resultats en el sentit que redueix molt la mortalitat", ha afirmat Nadal. Ha exemplificat que la cirurgia oncològica digestiva d'alta especialització en càncer d'esòfag s'ha concentrat en només 15 hospitals, fet que ha permès un descens del 75% de la mortalitat en aquesta patologia, que ha registrat la major reducció.

La caiguda de la mortalitat per metàstasi hepàtiques ha estat del 57%; del 54% per càncer de recte, i del 52% per càncer de pàncrees: "S'ha vist que el resultat de concentrar els serveis millora de manera ostensible els resultats i baixa la mortalitat de la població tractada per situacions molt crítiques", segons Dedeu.

Ara bé, sobre l'evolució de la mortalitat a 30 dies als hospitals del Sistema Sanitari Integral d'Utilització Pública (Siscat) en malalties com l' ictus, l'infart i la fractura del coll de fèmur, entre d'altres, ha augmentat un 0,9%, un percentatge semblant a la de la resta de l'Estat.

"Aquest any és el primer del segle XXI en què mor més gent de la que neix", una situació que es va produir al segle passat dues vegades: el 1918 a causa de les defuncions de la grip espanyola i el 1939 al final de la Guerra Civil, ha exposat Erada, que ho ha atribuït a l'augment de l'envelliment i del descens d'immigrants, si bé són dades que s'han d'estudiar.

L'informe monogràfic sobre diabetis de la Central de Resultats també mostra que Catalunya té una taxa d'hospitalització per complicacions de la diabetis del 66,7, una de les més baixes en l'àmbit europeu, en comparació amb França, 173,6: Finlàndia, 152,1; Irlanda ,133; Regne Unit, 72,5, i Països Baixos, 68,8.

Segons Dedeu, "s'està treballant de manera molt holística", ja que intervenen molts nivells assistencials, fet que permet reduir els reingressos per complicacions, si bé Catalunya ha de millorar en la taxa d'obesitat en població infantil i reduir l'índex de tabaquisme, ha afegit el director de l'Aquas en relació amb els aspectes a millorar del sistema.

10 aliments que no poden faltar en una dieta anticàncer

Una dieta diversa i equilibrada és una eina eficaç per lluitar contra la malaltia, però alguns aliments resulten especialment útils

Fa només un mes i mig de la publicació, per part de l' OMS, d'un exhaustiu informe en què es vinculava el consum de carn amb el càncer i que va causar una enorme controvèrsia. Però des de fa anys la preocupació pel càncer s'ha traduït no només en una sèrie de consells sobre aliments que cal evitar sinó també en consells sobre aliments que cal prendre.

Pot una dieta concreta prevenir el càncer? És possible evitar la malaltia en funció dels aliments que ingerim? La resposta sembla afirmativa, fins a un cert punt. Diferents estudis científics apunten a l'existència d'aliments que són doblement útils en la lluita contra el càncer. En primer lloc, perquè ajuden a evitar que la malaltia aparegui. I, en segon lloc, perquè ajuden a combatre-la un cop ja s'ha manifestat.

Sobre el càncer s'ha escrit molt, i sovint amb arguments contradictoris. El 2015 es va obrir amb un estudi que apuntava que la genètica tenia més pes que l'estil de vida a l'hora de desencadenar un càncer… i es va tancar amb un altre que deia exactament el contrari, que l'estil de vida n'és el primer condicionant.

Sigui com sigui, i més enllà de la discussió sobre com s'origina el càncer, hi ha un ampli consens sobre els passos que cal seguir per limitar al màxim la incidència de la malaltia: fer exercici físic i mantenir-se actiu, limitar la ingesta d'alcohol, no fumar, protegir la pell del sol… Però, de manera crucial, un dels consells que es repeteix més sovint té relació amb l'alimentació.

La dieta que ha de seguir una persona que vulgui disminuir el risc de tenir càncer no varia gaire de la que ha de seguir qualsevol persona interessada a tenir una bona salut. No es tracta tant d'obsessionar-se amb el consum d'aliments concrets sinó de seguir una dieta variada i equilibrada.

Dit d'una altra manera, una dieta saludable és la millor garantia contra moltes malalties, com ara el càncer. Així, per exemple, entre els aliments més citats per mantenir el càncer a ratlla hi ha la fruita i les verdures. Però de fruita i verdura cal menjar-ne cada dia no només per evitar el càncer, sinó també perquè són una font d'antioxidants, com la vitamina C o el betacarotè. Ara bé, metges i experts en nutrició apunten a alguns aliments específics per lluitar contra el càncer. Aquests en són alguns:

1. All La pudor és desagradable per a molts, i és persistent: tant l'alè com la pell ens delaten quan hem menjat all. Però, malgrat tot, els experts apunten que és justament el sulfur que conté —i que és el que en provoca l'olor— el responsable de la seva eficàcia contra el càncer: neteja l'organisme de substàncies tòxiques, accelera la renovació de l'ADN, mata les cèl·lules cancerígenes, mata bacteris com l'H. pylori (present en alguns càncers d'estómac) i redueix el risc de càncer de còlon. Si, tot i els seus múltiples beneficis, no en suportes l'olor o el gust, hi ha altres alternatives raonables com ara la ceba i el porro.
2. Bròquil I qui diu bròquil diu col o coliflor. No és certament el menjar més glamurós, ni el més popular, ni el més fàcil de posar a taula quan hi ha nens a casa. Però totes aquestes verdures generen uns enzims que hi juguen un paper protector. Però no només en creen ells, d'enzims, sinó que també n'estimulem els que tenim a l'estómac. Són enzims que purifiquen les toxines i funcionen, en la pràctica, com a agents que maten els microbis. Alguns estudis afirmen que tenen un paper molt important per evitar el càncer de boca, esòfag i estómac.
3. Pastanaga Més popular que el bròquil però igualment útil gràcies al betacarotè, que protegeix les cèl·lules contra algunes toxines i atura el creixement de les cèl·lules cancerígenes. Com el bròquil, en proves fetes en laboratori s'ha demostrat eficaç contra el càncer d'estómac, boca i esòfag, però també contra el càncer d'úter. En estudis fets amb rates s'ha descobert que el falcarinol, present en les pastanagues, ajuda a prevenir el desenvolupament dels tumors.
4. Tomàquet Els tomàquets són rics en licopè, un poderós antioxidant que, en algunes proves fetes en laboratori, ha demostrat la seva eficàcia a l'hora de combatre alguns càncers, com el de mama, pulmons, úter i, en especial, pròstata. Alguns estudis suggereixen que l'eficàcia del licopè és doble: per una banda, estimula el sistema immunològic del cos; per l'altra, alenteix el creixement anòmal de les cèl·lules, cosa que permet aturar els tumors.
5. Espinacs Els espinacs i altres verdures de fulla verda ajuden a netejar el cos de radicals lliures, unes molècules que envelleixen el nostre organisme. Diferents estudis han apuntat que les persones que mengen espinacs de manera regular tenen menys tendència a desenvolupar càncer d'esòfag. Altres treballs també apunten a una reducció en el cas de càncers com el d'ovaris, pulmons i colorectal. Els espinacs ajuden el cos a renovar les cèl·lules i a reparar l'ADN.
6. Maduixes I gerds, nabius… tots els fruits vermells són rics en antioxidants, i els antioxidants són els millors aliats contra el càncer. Plens de flavonoides, aconsegueixen aturar el dany en l'ADN i, a més, redueixen la inflamació. Hi ha molts estudis que afirmen que els fruits vermells són una eina molt eficaç per lluitar contra el càncer de boca, esòfag i estómac.
7. Pomes Una poma ens proporciona el 10% de la fibra i la vitamina C que hem de prendre cada dia. A més, són riques en antioxidants. En proves fetes en laboratori, s'ha comprovat que els flavonoides, presents en les pomes, alenteixen el desenvolupament de determinats tipus de càncer, com el de còlon, pulmó i mama. A més, la fibra que conté ajuda a controlar el pes, i cal tenir present que tenir massa greix incrementa de forma notable la possibilitat de tenir càncer.
8. Soja Fa uns anys era una desconeguda a casa nostra però avui és a tot arreu, fins i tot en cafeteries humils. En brots, en llet, en iogurts, en salsa, en tofu… la soja s'ha incorporat amb força a la nostra dieta. Una incorporació tardana però providencial, perquè la soja és una excel·lent font de fibra, magnesi, potassi i ferro. En ser rica en proteïnes, i contenir estrògens, alguns científics temien que la soja incrementés el risc de patir càncer de mama. Però cap estudi ha pogut vincular la soja al càncer de mama i, en canvi, sí que n'hi ha que afirmen que disminueix el creixement de certs tumors i, fins i tot, arriba a destruir cèl·lules cancerígenes. És el cas, per exemple, del càncer de pròstata.
9. Te El consum de te ha estat vinculat a la salut des de temps immemorials, i és aquesta connexió la que va estimular l'interès dels científics per determinar si podia jugar un paper en la prevenció i la lluita contra el càncer. La resposta és afirmativa, sobretot en el cas del te verd. Nombrosos estudis afirmen que els poderosos antioxidants presents en el te verd estimulen els enzims que frenen la malaltia. A més de tenir molts antioxidants, la qual cosa el converteix en una poderosa arma per lluitar contra les radicals lliures i protegir les cèl·lules, el te també és útil per protegir de determinades radiacions.
10. Cereals integrals Els cereals integrals també semblen jugar un paper important en la prevenció i la lluita contra el càncer, sobretot l'intestinal i el colorectal. El motiu és que són rics en antioxidants i fibra. A més d'incorporar a la dieta cereals com la civada, l'espelta o l'ordi cal menjar de forma regular pa, arròs i pasta. Sempre, això sí, integrals, tot i que paradoxalment hi ha un problema: els pesticides s'acumulen més en els grans integrals, per la qual cosa és millor consumir-ne de producció ecològica.

I les proteïnes? 

D'aquest llistat es desprèn que la fruita i la verdura han de constituir el gruix d'una dieta sana i eficaç en la lluita contra el càncer. Què cal fer, doncs, amb les proteïnes? Fa anys que la carn se situa en el centre de la polèmica, però l'informe de l'OMS ha disparat encara més els dubtes i les alarmes. La resposta, segons els experts, és que la proteïna que ingerim ha de procedir principalment del peix, els ous i els llegums. Pel que fa a la carn, i en contra del que molta gent creu, no només és tolerable sinó també necessària, ja que aporta nutrients imprescindibles, ferro, zinc, vitamines… Cal, senzillament, menjar-ne amb moderació, perquè molts estudis confirmen que com més carn s'ingereix més creix el risc de patir càncer, sobretot intestinal. Per estar-ne segurs, el millor és ser 'antics': al teu plat cal que hi hagi un 20% de proteïna animal i un 80% de verdures i llegums. Com en els vells temps.

Europa Press

18/07/2016

Ara.cat

Un terç del menjar que comprem va a les escombraries... i cada cop més

L’Agència de Salut prepara una proposta de llei perquè els grans supermercats no puguin llençar menjar

Clicar damunt per fer la imatge més gran

Si el malbaratament alimentari fos un país, seria la tercera potència en emissió de gasos hivernacle, només per darrere de la Xina i els Estats Units. Cada any, l’atmosfera absorbeix 3.300 milions de tones de diòxid de carboni per aliments que algú ha comprat -o cultivat- i que han acabat a les escombraries, segons dades de la FAO. L’aigua invertida anualment per produir tots aquests aliments, 250.000 milions de metres cúbics, és l’equivalent al cabal anual del riu Volga, o tres vegades el llac Léman, a Suïssa. Si l’estany de Sant Maurici, al Parc d’Aigüestortes, tingués un tap al fons i el llac fos buidat i omplert cent vegades, pel forat s’escolaria l’equivalent a l’aigua desaprofitada cada any per produir tots els aliments malgastats. Econòmicament, el malbaratament alimentari suposa 750.000 milions de dòlars, el mateix que el PIB de l’Aràbia Saudita. En total, gairebé el 30% dels aliments són malbaratats arreu del món. Només el menjar que es llença a la Unió Europea -al voltant de 100 milions de tones- podria evitar tota la fam del món dues vegades, d’acord amb dades de la Comissió Europea. Segons alerta el programa europeu Refresh, que compta amb la col·laboració del centre català de recerca CREDA, si no s’hi posa remei, el malbaratament alimentari a l’Europa dels 28 podria arribar a la xifra de 120 milions de tones el 2020.

Les xifres d’aquest problema d’abast mundial són devastadores. Catalunya tampoc en surt gaire ben parada. Els catalans malbaraten cada any 35 quilos per persona de menjar, prou per alimentar 500.000 persones durant 365 dies, segons les últimes dades disponibles, corresponents a l’estudi Diagnosi del malbaratament alimentari,elaborat el 2011 per l’Agència de Residus de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquests 35 quilos no hi ha comptabilitzats els aliments que es llencen en el sector primari, en la distribució a l’engròs o en la indústria agroalimentària, uns actors que, si s’afegissin a l’equació, farien pujar la xifra a 76 quilos de menjar malbaratat per persona. La mitjana espanyola, incloent-hi tots aquests conceptes, és de 49 quilos, segons el Bio Intelligence Service 2010, l’estudi de referència per a Europa. Altres barems -la disparitat de dades i mètodes de comptabilització és un dels grans problemes a l’hora d’abordar la qüestió del malbaratament- xifren en 173 quilos per persona el menjar que es llença a Europa, segons l’estudi Estimates of European food waste levels, publicat el març del 2016 per l’Institut de Recerca Mediambiental de Suïssa (IVL).

“No som prou conscients de la gran quantitat de menjar que arribem a llençar”, diu Raquel Díaz, investigadora del CREDA. A les famílies és on se’n llença més. De les 262.471 tones d’aliments que cada any van a les escombraries catalanes, el 58% surt de les cases particulars (151.800 tones). Els supermercats són responsables d’un 16%, i els bars i restaurants, d’un 12%. El sector del comerç al detall (fruiteries, carnisseries, peixateries, forns de pa...) representen un 9% del total, amb una superfície total de venda similar a la dels supermercats. Els serveis de càtering i restauració de les institucions sumen un 4%, mentre que els mercats municipals són el sector amb un menor percentatge de malbaratament, l’1%.

El perquè del malbaratament

Però, per què es produeix aquest malbaratament? A les famílies sovint el problema té a veure amb una mala planificació de les compres i poca consciència del que es menja i es llença. “Malgrat que ha augmentat la preocupació per qüestions mediambientals, el malbaratament alimentari no s’ha considerat un problema social fins fa poc”, diu l’informe de l’Agència Catalana de Residus. La interpretació errònia de les dates de caducitat o consum preferent també porta a llençar aliments encara comestibles, sobretot a les famílies monoparentals o unipersonals, on es generen més restes alimentàries que a les famílies extenses, ja que les racions dels supermercats no estan pensades per a les del primer tipus.

Els supermercats són el segon agent que més menjar malbarata: 42.098 tones a l’any. Precisament per això, després de dos anys de treball, l’Agència de Salut Pública de Catalunya acaba de redactar una proposta de llei perquè els grans supermercats no puguin llençar menjar, segons ha pogut saber l’ARA. La proposta obligaria les superfícies comercials de més de 400 m a arribar a acords amb entitats socials per tal que el menjar que descarten -perquè falta poc perquè caduqui, per exemple- no es malbarati. És el mateix que, des de l’any passat, França imposa als súpers del país de forma pionera. La llei que prepara l’Agència de Salut Pública també inclou un segon punt perquè s’eximeixi de responsabilitat les entitats o empreses que facin donacions de menjar. Aquesta modificació permetria que les entitats socials rebessin fins a 40 vegades més aliments. El tercer punt de la proposta de llei, que es debatrà en la seva totalitat amb el Tercer Sector Social abans que vaig al Parlament, té a veure amb l’impuls de la formació contra el malbaratament.

Dins del rànquing de malbaratadors, als supermercats els segueix la restauració i els càterings d’escoles, residències o hospitals. En aquests agents, l’origen del malbaratament solen ser aliments no consumits o productes mal conservats. A l’engròs, per la seva banda, són habituals les pèrdues per aliments degradats o mal conservats, en alguns casos pel trencament de la cadena de fred; i al sector primari, finalment, molts aliments són rebutjats per la seva forma i color, o per excedents.

En aquest últim sector, el motiu del malbaratament és de vegades especialment dolorós: molts aliments són rebutjats perquè es consideren lletjos i no compleixen els estàndards de mida o aspecte, però són totalment comestibles. No hi ha dades a escala catalana del que s’arriba a llençar en aquest tram de la cadena, però la FAO xifra en gairebé 100 milions de tones el menjar malbaratat durant la producció agrícola, 20 en la postcollita i l’emmagatzematge, 20 en la transformació i 10 en la distribució -el consum el xifra en 100 milions més.

Segons l’Agència Catalana de Residus, els reptes a l’hora d’encarar el problema del malbaratament són bàsicament dos: prendre consciència que les restes alimentàries són un recurs -malgrat que la normativa les considera un residu- i recuperar el valor de l’aliment.

En aquest sentit, la investigadora del CREDA Raquel Díaz recalca la necessitat d’una sensibilització i una educació més grans: “La nostra cultura alimentària s’ha impregnat de l’hàbit de la societat de consum de fer servir i llençar, ja sigui roba, electrodomèstics o menjar. Si com a societat valoréssim més l’alimentació, no es produiria tant de malbaratament”, assenyala.

Data de caducitat vs. data de consum preferent: una confusió problemàtica

El desconeixement sobre el significat real de la data de caducitat i la data de consum preferent és un dels motius pels quals es malbaraten més aliments a escala domèstica. Només en el cas dels productes peribles a curt termini -aquells que si es fan malbé poden representar un risc per a la salut humana-, l’embalatge inclou la data de caducitat. La resta de productes inclouen només la data de consum preferent, que en cap cas significa que un cop superada hi hagi un risc per a la salut. És senzillament una recomanació i només determina que, fins aquella data, el producte mantindrà totes les seves propietats organolèptiques intactes (sabor, olor, color, textura...). Més enllà de la data de consum preferent, només si el producte dóna mostres d’estar en males condicions (fa pudor, canvia de color, aspecte) pot representar algun risc.

En tot cas, les indicacions de la data de caducitat i la data de consum preferent es basen, principalment, en assajos de la qualitat dels aliments i són potestat del fabricant. No hi ha unes normes oficials que determinin els assajos que s’han de realitzar ni la metodologia que s’ha d’emprar per avaluar la data de consum preferent o la de caducitat. Per tant, aquests dos indicadors només són informació del fabricant al consumidor. No és una data marcada per cap norma ni legislació i no està sotmesa a validacions per part de l’administració, que no té cap paper a l’hora de determinar-la, tret de la supervisió de l’existència de l’etiqueta. Així, pot ser apte consumir un producte alimentari més enllà de les dates de durada mínima, ja sigui la data de consum preferent o la de caducitat, si s’ha mantingut en les condicions de conservació adequades.

Selena Soro

11/06/2016

Ara.cat

Ortorèxia: l’obsessió per "menjar sa"

Cada cop més persones pateixen aquest trastorn, que encara no ha sigut reconegut mèdicament 

L’excessiva preocupació per menjar bé balla sobre una perillosa línia vermella. Traspassar-la pot ser l’inici d’una patologia coneguda com a ortorèxia, l’obsessió per menjar sa. Tot i que no està reconeguda en cap sistema de classificació mèdica, els experts la defineixen com “una obsessió pel menjar sa que comporta serioses limitacions en la vida de les persones que la pateixen”, explica Toni Grau, cap de coneixement i investigació de l’Institut de Trastorns de la Conducta Alimentària (ITA).

Les persones afectades paren una atenció malaltissa a l’origen i composició dels aliments, i exclouen de l’alimentació qualsevol producte alimentari del qual no puguin verificar la procedència o que no s’adapti als altíssims requeriments de qualitat que imposen aquestes persones. Segons el psicòleg i neurocientífic Isaías Mena i el dietista Guillem Mena, aquestes persones exclouen aliments perquè creuen que porten herbicides, pesticides o substàncies artificials, i pels materials o processos utilitzats durant el procés d’elaboració del producte.

“Aquesta excessiva escrupolositat deriva en dietes deficitàries i importants limitacions psicosocials, especialment quan s’eviten àpats socials en els quals no es puguin controlar els aliments”, diu Grau. El problema és que l’alimentació es converteix en principi organitzador de la seva vida, ja que dediquen una enorme quantitat de temps no només a comprar els productes sinó també a preparar-los: tallar les verdures sempre de la mateixa manera, evitar el contacte entre diferents tipus d’aliments i fer servir estris i recipients especials.

“Els pensaments cada cop giren més al voltant de l’alimentació, igual com les converses i les activitats, com ara fer tallers de cuina i consumir literatura gastronòmica”, afegeix Grau. Els efectes de la malnutrició poden trigar temps a manifestar-se, però en canvi els símptomes psicològics es poden identificar en les primeres fases. S’ha de dir que tot i que no es tracti d’un diagnòstic clínic reconegut al DSM-5 (el manual diagnòstic dels trastorns mentals), aquests tipus de trastorns desperten cada cop més interès social i entre els professionals per les seves característiques i per la seva tendència a l’alça, afegeix Nathalie P. Lizeretti, coordinadora del grup de treball en intel·ligència emocional del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, que també explica que la rigidesa associada a l’obsessió fa que algunes persones mirin d’imposar les seves regles i prohibicions als altres, especialment a l’entorn familiar, una circumstància que pot conduir a una disfunció en les dinàmiques familiars i socials.

Més de tres hores al dia?

Segons Grau, el diagnòstic es confirma si el pacient dedica més de tres hores al dia a pensar sobre la dieta i manifesta més preocupació per la qualitat dels aliments que pel plaer de consumir-los. També es té en consideració si disminueix la qualitat de vida a mesura que augmenta l’obsessió per la dieta i si manifesta sentiments de culpa.

Altres factors són una planificació excessiva de què es menjarà i un aïllament social provocat pel tipus d’alimentació. Lizeretti afegeix que un símptoma és l’angoixa i un elevat estrès emocional relacionat amb l’elecció d’aliments que es consideren insans, que porta associada “una considerable baixada de pes” que, a diferència d’altres trastorns alimentaris, no és l’objectiu principal de les persones que pateixen el trastorn.

Algunes d’aquestes creences tenen a veure amb la idea de considerar els aliments únicament com a font de salut i no de plaer, notar malestar quan s’està a prop dels aliments prohibits, tenir una fe exagerada en la inclusió o exclusió de certs aliments per prevenir o curar una malaltia, fer un judici moral dels altres respecte als seus hàbits dietètics, patir una distorsió de la imatge corporal en sentit d’“impuresa” i persistir en la creença que les seves pràctiques promouen la salut, malgrat una evident desnutrició, diu Lizeretti.

Grau explica que això s’ha vist afavorit per factors socials i ambientals com “l’excés d’informació, no sempre contrastada i sovint contradictòria, sobre els beneficis de certs aliments considerats saludables i la demonització de determinats components alimentaris” -com els denominats superaliments, als quals s’atribueixen innumerables efectes terapèutics sobre l’organisme, o, en sentit invers, la declaració de l’Organització Mundial de la Salut, fa poc, de determinats aliments processats com a directament cancerígens.

Hi ha factors de la personalitat que poden afavorir aquesta malaltia, com ara ser una persona rígida i controladora. Per grups de població, els més vulnerables són les dones i els adolescents, a més de persones que es dediquen a qualsevol esport que associï l’alimentació amb el rendiment. Lizeretti avisa que es tracta d’un trastorn al qual es pot arribar a través d’al·lèrgies alimentaries, exercici físic, teràpies naturals i tècniques meditatives, entre d’altres, quan es porten a l’extrem.

Conscienciar del problema

El tractament té com a primer objectiu aconseguir una consciència adequada del problema. “Molt sovint justifiquen la seva conducta com un estil de vida, que, per altra banda, té bona premsa”, explica Grau. Les estratègies demanen la participació d’un metge, un nutricionista, un psiquiatre i un psicòleg, que treballen per reestructurar els pensaments i les conductes, de manera que el tractament segueix els mateixos principis que en el cas d’un trastorn de la conducta alimentària habitual, amb l’excepció del treball amb la imatge corporal, un símptoma inexistent en els casos d’ortorèxia.

Ni a Catalunya ni a Espanya hi ha dades publicades sobre la prevalença d’aquest trastorn, però alguns centres especialitzats, com l’ITA, estimen que entre el 0,5% i l’1% de la població pot estar afectada. “S’espera que en els pròxims anys aquesta xifra augmenti”, avisen des del centre. Durant la primera dècada del segle XXI hauria de ser una tendència creixent cada any. Per a Lizeretti, aquesta i altres malalties noves només tenen sentit com a conseqüència d’una societat del benestar. Els nous estils de vida, l’excessiva preocupació per la imatge corporal i els canvis en l’alimentació han fet que la incidència d’aquest i altres trastorns augmentin de manera ràpida i considerable els últims anys. “Només cal veure el gran increment de botigues de productes ecològics, bio, macrobiòtics i altres negocis que es creen al voltant de l’ideal del menjar sa, a més de la quantitat d’anuncis publicitaris que fan referència a aquest tema”, destaca.

Una història controvertida

Els primers casos van sorgir a finals dels 70, amb l’explosió del vegetarianisme als EUA, però fins a finals dels 90 no van ser detectats i estudiats. Un de ben curiós, en primera persona, és el del primer metge que en va descriure un quadre el 1996: el nord-americà Steve Bratman. Va ser durant 25 anys membre del moviment dels aliments naturals i als anys 70 formava part d’una comunitat dietètica. Va crear la seva pròpia dieta, que incloïa només vegetals cultivats en un hort propi que havia de mastegar almenys 50 vegades, i altres pràctiques com castigar-se després d’ingerir aliments prohibits. Després d’haver sigut conscient d’haver desenvolupat un veritable trastorn obsessiu es va sotmetre a una teràpia. “Actualment es dedica a fer xerrades contra la restricció de l’alimentació”, explica Grau, que assenyala que l’any 2000 va publicar el llibre Health food junkies, en què va descriure les principals característiques de l’ortorèxia.

Natàlia Costa

01/06/2016

Ara.cat

Integral, sense greix, sense sucre… l'engany dels aliments 'saludables'

La conscienciació sobre la importància de la dieta ha omplert les botigues de productes que es presenten com a saludables. Però les aparences enganyen 

Realment integral, o simplement enfosquit? / GETTY

Sense greix, sense gluten, sense sucre, vegà, integral… Els supermercats són plens de productes que s'anuncien amb un reclam que els presenta com a saludables. Però, ho són realment? Es tracta d'opcions realment beneficioses per a la salut, o de simples estratègies de màrqueting?

L'augment sostingut dels casos d'obesitat, de diabetis, de malalties cardiovasculars o de càncer ha disparat les alarmes entre la població, que constata amb preocupació com moltes de les malalties més habituals no són inevitables sinó la conseqüència del nostre estil de vida. Això ha generat una gran conscienciació sobre la importància de la dieta per a la nostra salut. Sabem que gaudir de més o menys salut depèn, en bona mesura, d'allò que mengem, la qual cosa vol dir que la salut comença en els passadissos dels supermercats. L'acte de saber comprar, de saber triar, s'ha convertit en un fet molt important.

Triar bé és important per evitar problemes, però triar bé no és fàcil. Sotmesos com estem a una allau d'informació, sovint contradictòria, no tenim ni el temps ni les ganes per llegir amb atenció totes i cadascuna de les etiquetes dels productes que comprem. I allà on no arriba la nostra atenció, arriba l'emoció. Els fabricants ho saben, i concentren els seus esforços a fer creure al consumidor que els seus productes són naturals, que són baixos en calories, que tenen poc greix, que no tenen conservants. Les fotografies o il·lustracions no mostren mai una fàbrica, una instal·lació industrial, sinó la cuina d'una masia; no hi ha enormes contenidors d'alumini sinó galledes de fusta. Els colors són càlids, tot i que també abunda el verd, per associar el producte al camp, a allò natural. En la part frontal, amb lletres grans, un reclam positiu: integral, artesà, natural, sense sucres afegits…

Sense greix

Galetes, iogurts, gelats… Cada vegada hi ha més productes que anuncien entre les seves presumptes virtuts el fet de no tenir greix. Això té dos problemes. El primer és considerar que el greix és, per definició, dolent, cosa que no és certa: l'organisme necessita greixos per funcionar correctament. Els productes que s'anuncien com a 0% MG no només no tenen greixos dolents, com els saturats, sinó que tampoc no en tenen de bons, com els monoinsaturats, útils per lluitar contra el colesterol. L'altre problema és creure que si són baixos en greixos vol dir que no engreixen i que, per tant, podem menjar-ne més quantitat, quan la realitat és que el fet que no tinguin greix, o en tinguin poc, no vol dir que no tinguin calories.

Aquests productes tenen un altre problema, molt més important que les calories. Els aliments sense greix són insípids, no tenen sabor. I si no tenen gust de res no els tornarem a comprar. Com soluciona la indústria el problema? Doncs afegint-hi dosis extres de sal, olis vegetals refinats i, sobretot, sucre. Per això acaben tenint moltes calories, i per això poden acabar sent menys saludables que els productes normals. Finalment, hi ha un fet especialment paradoxal quan mengem aliments sense greix: si no ens n'anem a córrer immediatament després de menjar-nos un iogurt sense greix —amb la intenció de cremar l'energia acumulada— l'organisme convertirà aquest sucre… en greix!

Integral

Durant dècades, només els pobres consumien pa integral. La immensa majoria de la població volia pa blanc, perquè l'associava amb un estatus socioeconòmic més elevat. Els últims anys, però, l'augment de la conscienciació sobre la importància de la dieta i la voluntat de deixar de banda els productes industrials en benefici dels naturals ha fet que molta gent recuperi els aliments integrals, no només el pa, sinó també la pasta, l' arròs o els cereals… És cert que els productes integrals ens omplen més que els refinats, cosa que ens pot ajudar a reduir les dosis. També és cert que, com que tenen més fibra, ajuden a prevenir algunes malalties. En canvi, no és cert que, per ells mateixos, els aliments integrals ens ajudin a aprimar-nos. Si són industrials acostumen a tenir molta sal, greixos hidrogenats i sucre refinat.

Però el principal problema amb els aliments integrals és molt més bàsic: saber si realment ho són. Les botigues estan plenes de falsos integrals, aliments normals als quals se'ls ha afegit algun producte natural (com la melassa) o químic per fer que tinguin un color més fosc. Per ser realment integral, el pa ha d'estar elaborat amb farina integral. És difícil que en tingui un 100%, però ha de tenir-ne com més millor. Als supermercats es troben galetes que s'anuncien com a integrals quan en realitat només tenen un 20% de cereals o farines integrals. I cal tenir present que tot el percentatge restant el formen farines refinades. La trampa és clara: fer servir una proporció mínima de grans integrals però envasar el producte en paquets de color marró amb reclams que diguin ' integral' o ' ric en fibra'. Objectiu, despistar el consumidor.

Un cas semblant al del pa o les galetes integrals és el del sucre morè. En part moguts per un estereotip, en part pel sentit comú, molta gent creu que el sucre integral és més saludable que el blanc. Una percepció que es veu estimulada per la campanya de conscienciació que intenta que la població redueixi el consum de sucre, un dels culpables de l'epidèmia d'obesitat a Occident. Malauradament, milers de consumidors que agafen del supermercat sucres que s'anuncien com a integrals el que estan comprant és sucre blanc refinat, però a un preu molt superior. Com en el cas del pa o la pasta, el que fan els fabricants és afegir-hi melassa per tal d'enfosquir-lo. L'autèntic sucre morè s'elabora amb el suc de la canya de sucre, sense refinar i sense processar. Es troba a les botigues de dietètica. És humit, i es queda enganxat.

'Light'

Seguim parlant de sucre. La mateixa conscienciació que ens porta a allunyar-nos dels productes sense greix ens fa optar per productes sense sucre. I, també aquí, la indústria ha reaccionat omplint els prestatges de productes que donen als consumidors allò que busquen. Però les aparences enganyen, i l'engany comença pel nom. Quan veiem la paraula 'light' en un envàs blanc o amb colors clars que connoten una sensació de lleugeresa, assumim de manera automàtica que aquell producte no engreixa. En realitat, per ser 'light' un producte només ha de contenir un 50% menys de sucre que un altre de normal. Pot semblar una reducció considerable, però tenint en compte l'elevada quantitat de sucre amb què es confeccionen els aliments, aquest 50% ens deixa en un nivell encara molt alt.

Un altre parany és el dels productes ' sense sucres afegits', una nova moda. No en tenen, de sucres afegits, però sí tota mena d'edulcorants com el sorbitol, que fa que acabin tenint les mateixes calories que els productes normals. A més, els productes 'light' sovint contenen més greixos saturats, una estratègia que busca compensar la falta de sabor, en un procés invers al que se segueix en el cas dels productes sense greix als quals s'afegeix sucre. El resultat és que un producte 'light' o sense sucres afegits pot acabar ser tan o més calorífic, i certament menys saludable, que un de normal. Finalment, cal anar amb compte amb els productes ' sense sucre'. És cert que no en porten, però ha estat substituït per ingredients com la fructosa o la mel; són més cars i tenen millor premsa però, pel que fa al cos, actuen exactament igual que el sucre i, per tant, cal restringir-ne el consum.

I com que la indústria sempre reacciona amb rapidesa a les modes, els supermercats comencen a oferir productes que asseguren haver estat endolcits amb estèvia. L'estèvia és una planta amb una extraordinària capacitat d'endolcir, molt superior a la del sucre. La Unió Europea no n'ha autoritzat la venda, més enllà d'extractes, però molts blogs en parlem com si fos un aliment miracle i aquesta reputació explica per què comença a estar a tot arreu, des de la xocolata fins a les galetes, passant pels sucs de fruita o els refrescos de cola. El motiu és obvi: veiem la paraula 'estèvia' al costat d'una fulla de color verd dibuixada, i en un paquet amb colors elegants, i immediatament arribem a la conclusió que aquell producte és millor, més saludable. Però si abans de ficar-lo al carro de la compra llegim amb atenció l'etiqueta descobrirem que la proporció d'estèvia és insignificant, el mínim imprescindible per publicitar el producte, sovint menys d'un 1%. En la lletra petita, aquesta ínfima quantitat d'estèvia conviu al costat d'altres edulcorants, que òbviament no apareixen en la part frontal dels paquets.

Intuïció, emoció, prejudicis

Caure en el parany és fàcil, i evitar-ho molt complicat. La norma general és desconfiar de paraules com ' natural' o ' artesà'. Cal recordar que allò que llegim en els paquets no és informació —excepte la lletra petita— sinó publicitat. Però el principal problema és combatre la nostra pròpia psicologia, que ens fa autoenganyar-nos amb facilitat. Sabem que hem de menjar sà, però tenim gana, no tenim temps, busquem coses saboroses… i sovint ens decantem per opcions que ens fan sentir menys culpables, perquè semblen més saludables. Però que ho semblin no vol dir que ho siguin.

Quan entrem a un supermercat ens veiem bombardejats amb centenars d'estímuls visuals. Els fabricants volen que ens decantem pels seus productes, però la competència és ferotge. Triomfen els que se'n surten millor a l'hora d'unir les tècniques del màrqueting a les de la psicologia, i la indústria de l'alimentació, amb dècades d'experiència a les seves espatlles, sap molt bé com fer-ho. És conscient que la preocupació per la salut ens impulsa a comprar tot allò que es presenti com a natural, tradicional, artesà, i a evitar tot el que interpretem com a nociu. Una complexa barreja d'intuïció i perjudicis que, en contra del que pugui semblar, no està guiada per la raó sinó per l'emoció, per les impressions. Unes impressions que, malauradament, sovint són falses.

Isidre Estévez

16/03/2016

Ara.cat

La cuina alternativa

Maria Àngels Mestre publica un receptari macrobiòtic per “ajudar a autocurar-se”

Aquesta arquitecta que va superar la fibromiàlgia amb una aproximació holística no trepitja el supermercat

Fa uns quants anys que Maria Àngels Mestre no compra al supermercat. De fet, l’última vegada que hi va entrar i es va posar a mirar les etiquetes dels aliments en va sortir només amb un paquet de paper higiènic. Té els seus motius, que ha anat desgranant en diversos llibres, i que plasma ara a Recetas macrobióticas para la salud, fruit de la seva investigació i de l’experiència personal. Mestre havia estat diagnosticada de fibromiàlgia el 2002, va arribar a estar paralitzada al llit, amb l’autoestima sota terra, fins que va decidir fer un tomb radical a la seva vida i gestionar el procés de curació. Un dels pilars, explica, va ser el canvi en l’alimentació.

La seva intenció no és convertir-se en metgessa, sinó traslladar aquesta experiència personal i els coneixements que ha anat adquirint per a qui vulgui informar-se i endinsar-se en la macrobiòtica. La salut s’ha d’entendre, indica, com una harmonia espiritual, emocional mental, bioenergètica i física, un conjunt en el qual l’alimentació actua com la primera medecina. Per això, en el seu nou llibre escriu sobre “els aliments naturals bàsics” per mantenir-se sa. I entén que l’alimentació macrobiòtica és “una amenaça a l’estructura de poder perquè ens fa autònoms, autosuficients i responsables de la nostra salut. La macrobiòtica –prossegueix– potencia les capacitats per autocurar-se”.

Per començar, defensa cuinar els aliments ecològics integrals i de la nostra terra i indica que els aliments preparats com conserves i congelats poden semblar el mateix, però són un problema per a la salut energètica. “Un producte fresc –explica– té un alt valor nutritiu a causa de l’energia que ens aporta”. L’elecció dels aliments que fa segueix els ensenyaments del primer impulsor de la macrobiòtica a Occident, Georges Ohsawa.

Maria Àngels Mestre resumeix i ordena de manera didàctica els principis d’aquesta alimentació, explica com s’han de cuinar i assegura que les seves receptes són gustoses. Quant a la facilitat per comprar aquests aliments, assegura que cada vegada hi ha més botigues a la ciutat. Els mercats tenen parades ecològiques i s’obren nous comerços, hi ha herboristeries a tots els barris... El llibre parteix dels principis yin-yang en l’alimentació, base de la macrobiòtica, per buscar els productes que s’allunyen dels extrems, “que esgoten l’energia i porten a posar-se malalt”.

En aquesta zona d’equilibri hi ha les verdures rodones (ceba, bròcoli, col...), les verdures d’arrel (nap, pastanaga, rave...), les algues, els cereals integrals, les llavors oleaginoses (de carbassa, gira-sol...), lleguminoses (cigrons, llenties, mongetes...) o el peix (millor petit). Segons l’opinió d’aquesta arquitecta que va penjar els plànols per dedicarse a divulgar la seva experiència de superació de la fibromiàlgia, cal apartar-se d’“aliments que emmalalteixen” com els transgènics, el menjar porqueria, els lactis, la carn (sobretot les processades), les barbacoes, el sucre o les farines blanques. I també anima a evitar el menjar industrial pels “additius tòxics”, especialment el potenciador de sabor glutamat monosòdic i l’aspartam (edulcorant). Queda clar que a Maria Àngels Mestre no tornaran a veure-la al supermercat.

Cristina Sen

22/02/2016

La Vanguardia

Envasats fins al coll

A la cuina, cada dia tens més feina a obrir envasats. Endívies encel·lofanades, hamburgueses de peix o de carn envasades al buit, tofu plastificat, pa de blat de moro amb pinta de porexpan, enciam net i embossat... Encara que compris a la peixateria o a la carnisseria de tota la vida, tampoc et deslliures de desembolicar una pila d'embolcalls i envasos tipus tupper que pots congelar directament, això sí, per estalviar-te temps. Vagis on vagis, compres i menges envasats. Acabo d'arribar d'un poble de la vall d'Hostoles, un paratge meravellós, amb una llonganissa envasada com a record; abans que tingués temps de demanar que me l'emboliquessin amb paper ja me l'he trobat segellada dins d'una bossa amb base d'alumini. Com que ja l'havien pesada i hi havia cua rere meu, hi he consentit a desgrat.

He de reconèixer que, tot plegat, queda molt estètic i crea més sensació de seguretat higiènica, sobretot si ets primmirat de mena i tens escrúpols amb la presentació d'aliments. L'envàs t'assegura que es conserva millor; suposadament, es manté més fresc i més protegit, etc. De vegades m'he de reprimir les ganes d'agafar unes quantes fulles de col o un mocador de farcell –vés a saber on trobar-lo ara mateix– i tornar als usos ancestrals. Però ja s'encarreguen de recordar-me que això seria com tornar a les cavernes i que tot és qüestió de saber gestionar bé les deixalles. Que si el contenidor groc, el verd, el gris i el de la mare que... Tinc la sensació que la higiene està en algun altre lloc perdut, al país sensat del cistell i de la bossa de roba on vas posant-ho tot sense por de contaminar-te. Em pregunto si hem arribat a un punt de no retorn ¿No serà que tanta dèria higiènica ens ha fet perdre una mica l'oremus i que, en matèria mediambiental, hi ha més hipocresia que quilos d'envasos?

És curiós que el Parlament Europeu s'hagi posat a regular l'ús de bosses de plàstic amb una nova normativa que pretén reduir-ne la quantitat i, en canvi, no digui res dels envasats, que són la nineta dels ulls de les grans superfícies, que des de fa unes quantes dècades els han convertit en accessoris imprescindibles. També resulta incoherent que aquest mateix Parlament prohibeixi la reutilització de caixes de fruita i de verdura als mercats europeus. Aquesta és una mesura bastant absurda, tenint en compte que es dediquen tants esforços a reciclar. Pel que fa als envasats, la moda a l'ús els ha atorgat l'etiqueta d'higiene i salut, servida amb dates de caducitat i precintes segellats. És un estil de vida mascareta que no sé si ens fa més feliços, però està clar que ens converteix en superproductors de deixalles inútils que creen més contaminació.

Avui dia el mercat de plats preparats en safates de cartró, safates profundes de plàstic o bosses és un segment que creix a passos de gegant i el desenvolupament de tota aquesta producció està fixat per les empreses d'envasat, d'empaquetat i de control, senyalització i etiquetatge.

La conseqüència és que anem acumulant envasos a dojo, fent pila a les escombraries i escalfant productes amb plàstic al micromones, fet que alguns experts alimentaris asseguren que és del tot nociu. Però tot sigui per la sagrada comoditat. Des dels anys cinquanta, el plàstic ha irromput al mercat amb una força brutal.

Llegeixo que avui dia es fan servir uns dos milions de bosses cada minut. Això deu ser un volum suficient per omplir el camps del Barça? No m'obligueu a fer número; sóc de ciències inexactes. Ens diuen que l'Agència de Residus de Catalunya (ARC) ha pactat voluntàriament amb el sector comercial que les bosses no siguin gratuïtes, posant com a termini el 2018. Ho qualifiquen de “pacte sense precedents”. Per alguna cosa s'ha de començar, d'acord. Però, què fem per desenganxar-nos dels plàstics en general? O és que els envasos estan fets de matèria virtual?

Núria Esponellà

31/08/2015

El Punt Avui