Si et controla, no t’estima

Creix un 10% la violència masclista entre menors que no identifiquen el maltractament 

No ens hauríem imaginat mai que això ens pogués passar a nosaltres. Som una família de classe mitjana (tots dos funcionaris), en què tant ell com jo creiem que tenim una relació molt igualitària, i així ho transmetem a la nostra única filla. L’ eduquem en el respecte, en la igualtat d’oportunitats, en la independència... Però sembla que de tot això res no li deixa empremta. Als 16 anys va començar a canviar. Va començar a sortir amb un noi de 21 anys, i aviat va deixar de parlar-nos, va canviar de manera de vestir, de pentinar-se, de maquillar-se. Es va tancar en si mateixa, sense que nosaltres, els pares, poguéssim fer-hi res... Fins que un dia vaig entrar al lavabo i li vaig veure uns blaus. La maltractava!”. La Maria (nom fictici per voluntat explícita) i el seu marit van acompanyar la seva filla a interposar la corresponent denúncia davant la Policia Nacional d’Alcalá de Henares.

Ell ha estat condemnat. La jove, que va deixar els estudis, es recupera psicològicament. Però com va arribar a aquesta situació? La resposta de la seva mare és clara: “No va saber entendre que l’estava controlant fins a anul·lar-la completament”. Segons l’estudi Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut , promogut per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat , un 33% dels menors no identifiquen els comportaments de control com a maltractament. És a dir, una de cada tres menors considera inevitable o acceptable en algunes circumstàncies “controlar els horaris de la parella”, “impedir a la parella que vegi la seva família o amistats, no permetre que la parella treballi o estudiï” o “dir-li les coses que pot o no pot fer”. Una de cada deu pot arribar a admetre la violència verbal, és a dir, que la insulti i la vexi tant en privat com en públic. Aquesta permissivitat, afegida a l’ús de serveis de missatgeria que permeten la comunicació instantània a través dels smartphones, és a l’origen de l’increment dels casos de violència de gènere en els menors, tal com han reiterat moltes vegades tant la delegada del Govern per a la Violència de Gènere, Blanca Hernández, com la presidenta de l’Observatori per a la Violència de Gènere del Consell General del Poder Judicial, Ángeles Carmona. 

Una prova d’això és que en els primers sis mesos d’aquest any els jutges han dictat ordres o mesures de protecció per a 354 menors, mentre que un centenar de nois que no han complert els 18 anys han estat condemnats per maltractament (en la majoria de casos el maltractador és major d’edat), segons les últimes estadístiques del CGPJ. Des del telèfon ANAR, al qual es deriven les trucades rebudes al 016 relatives a violència de gènere dels menors, també alerten d’aquest increment. Des del 2009 s’han multiplicat gairebé per 10 el nombre de trucades denunciant aquest tipus de violència. “Només l’any passat l’increment del nombre de trucades va ser de 34,9%”, assenyalen en l’informe relatiu al 2015. En aquest període van rebre 2684 trucades, que corresponien a 1741 casos. No tots corresponien a menors maltractades per les seves parelles o exparelles, també feien referència a la situació de maltractament que vivien a casa. Gairebé 400 casos es corresponien a cas de violència masclista soferta per menors. 

L’estudi Ciberassetjament com a manera d’exercir la violència de gènere en la joventut , elaborat també pel Ministeri d’Igualtat , alerta de la falta de consciència d’una part dels joves que el control que s’exerceix a través d’internet forma part de les “pràctiques de risc”. “La naturalitat amb què els joves fan anar internet els fa percebre aquest mitjà com un àmbit social més”, adverteixen els autors. L’increment de casos, la constatació que les xarxes socials poden afavorir l’assetjament i la falta de consciència dels menors obliga a adoptar mesures. Algunes se sentiran dijous vinent i divendres, els dies que el CGPJ celebra el IV congrés sobre violència de gènere, en el qual s’abordarà específicament el tema de la violència masclista en menors.

Des de la Fundació ANAR tenen clar que, després d’haver-se analitzat reiterades vegades quins són els problemes, les solucions passen per l’educació. “L’educació és la vacuna contra la violència”, assenyalen des d’aquesta entitat. Així mateix, s’insisteix en la necessitat de continuar treballant en les tasques de sensibilització i informació per part dels governs central i autonòmics, els cossos de seguretat, els centres escolars i les oenagés “perquè aquestes campanyes funcionen i ajuden els ­menors a prendre consciència d’aquesta violència”. Així mateix, exigeixen recursos públics especialitzats en menors víctimes de violència de gènere, ­inexistent en algunes comunitats. “També considerem imprescindible que tot menor agressor rebi el tractament educatiu i terapèutic necessari, perquè no continuï buscant futures víctimes,” expliquen.

Celeste López

01/11/2016

La Vanguardia

Així són els assetjadors i els assetjats a les escoles

Qualsevol tret que faci diferent un noi és una excusa per a un agressor, observen els psicòlegs

Els experts animen els alumnes que són testimonis d'un cas de 'bullying' a denunciar-lo i a donar-li visibilitat

Quaranta anys d'escola en democràcia, amb un model de coeducació que va generalitzar les aules mixtes, amb l'acceptació més o menys majoritària que les orientacions sexuals són diverses i els joves encara segueixen anomenant "marica" el company que volen humiliar i "puta" la noia que volen desdenyar. “Totes dues són les contrafigures que tenen com a referència els adolescents en la construcció de la seva masculinitat i de la seva feminitat”, afirma el sociòleg Gerard Coll-Planas, professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC) i coordinador de les jornades sobre “Perspectives 'trans' en l'àmbit educatiu”, celebrades el juliol passat.

Per a un xaval no hi ha res pitjor que ser tractat de marica. Per a elles, el més insultant és ser titllades de putes. I el ‘bullying’ és, en opinió de Coll-Planas, una expressió d'aquesta fase de construcció de la pròpia identitat, “una expressió que genera violència contra el que és diferent”. “No n'hi ha prou de fer-los una xerrada o d'organitzar un taller, entre altres raons, perquè el seu efecte acaba resultant mínim davant la quantitat de models i d'informacions que reben aquests nois diàriament”, objecta el sociòleg de la UVic. Es tracta, insisteix, d'un problema més complex, que no només es manifesta en forma d'homofòbia, “també de xenofòbia, de racisme, d'intolerància”.

El perfil de la víctima d'assetjament escolar parla de nens (sí, de nens, perquè el ‘bullying’ pot començar als vuit anys) amb una personalitat feble i insegura, amb una baixa autoestima –que pot ser conseqüència, d'altra banda, del mateix assetjament-, que desemboca en fracassos o dificultats escolars, en nivells alts d'ansietat i en una fòbia absoluta al col·legi. L'agressor els elegeix moltes vegades per les seves característiques físiques, perquè porten ulleres, perquè estan grassonets o pel seu color de cabells. Qualsevol tret que els faci diferents del grup és una excusa.

El suport del grup

“L'assetjador, que sol ser una persona que busca el reconeixement dels companys, aprofita aquestes diferències per caricaturitzar la víctima, ridiculitzar-la, perquè així li és més fàcil aconseguir el suport del grup, un grup que moltes vegades no té una escala de valors formada”, constata Ferran Barri, psicòleg clínic i psicopedagog i orientador en un institut de secundària. Els agressors, prossegueix Barri, “són hàbils manipuladors, moltes vegades nois amb problemes d'afectivitat en les seves famílies i que es reforcen fent coses que els fan sentir-se líders”.

Dos de cada tres estudiants que són testimonis d'un cas d'assetjament escolar prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. “I aquesta és la primera conducta que s'ha de modificar”, afirma Ferran Resina, subinspector dels Mossos d’Esquadra i cap de la unitat central de Proximitat i Atenció al Ciutadà de la policia catalana. Resina considera que, igual que en el seu moment es va treballar per visibilitzar la violència masclista i denunciar-la, amb el ‘bullying’ s'ha de seguir una estratègia similar. “Els que han sigut testimonis d'un cas, els anomenats espectadors, han de fer un pas endavant”, els anima el policia, responsable de les xerrades que des del 2004 realitzen els Mossos a les escoles. Només en l'últim curs van assistir a aquestes sessions unes 120.000 persones, entre alumnes, pares i professors.

Perquè el ‘bullying’ (i ara més amb el ‘ciberbullying’ o assetjament a través d'internet i les xarxes socials) no caduca. “Deixa seqüeles, almenys des del punt de vista psicològic, que es mantenen durant anys”, adverteix Ferran Barri. Una d'elles, explica aquest associat del Col·legi de Psicologia de Catalunya, és que l'assetjador pot seguir sent una persona que reprodueix al llarg de la seva vida relacions de domini, fins al punt de poder arribar a ser un maltractador, mentre que la víctima “sol ser una persona amb dificultats per relacionar-se amb els altres, introvertida, perquè no ha sabut desenvolupar el seu propi patró de conducta social”. Això els converteix, per exemple, en persones amb problemes, fins i tot, per trobar una feina.

Maria Jesús Ibáñez

08/09/2016

El Periódico

Creix el nombre de menors detinguts per masclisme

Els Mossos han actuat contra vint joves en els primers sis mesos de l'any, un menys que durant tot el 2015

La majoria de les víctimes de violència de gènere tenen menys de 20 anys 

Un grup de noies , en la passada manifestació del Dia de la Dona a Barcelona Foto: ORIOL DURAN.

El masclisme entre alguns joves va a l'alça a Catalunya. Els Mossos d'Esquadra han detingut un total de 20 menors d'edat per violència masclista contra la seva parella durant aquest primer semestre de l'any, un cas menys que els joves denunciats (21) en tot el 2015. Els homes majors d'edat detinguts per violència de gènere són 2.504, dada similar a la registrada de gener a juny de l'any passat. Pel que fa a la violència masclista en l'àmbit familiar, els menors detinguts són un total de 54, i durant tot l'any passat van pujar fins als 105.

Les víctimes de violència masclista són força joves també, segons les darreres estadístiques de la policia catalana. Així, del total de 582 dones que han denunciat haver estat víctimes d'una agressió masclista o contra la seva llibertat sexual aquest any, la majoria (386) tenen menys de 20 anys. Pel que fa als agressors masclistes i sexuals, del 543 denunciats, el grup més nombrós té entre 31 i 40 anys (133 homes), seguits pels de 21 a 30 (110 homes) i els menors de 20 anys (108).

A més, s'han denunciat set matrimonis forçats a Catalunya, cinc dels quals de noies menors d'edat, mentre que l'any passat van pujar fins als quinze casos, vuit dels quals de nenes.

Els jutjats també recullen aquesta xacra social. En el primer trimestre del 2016, un total de 42 menors han estat processats, dos dels quals a Catalunya, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Aquests dos joves castigats a una mesura educativa per haver comès un delicte relacionat amb la violència masclista eren nois estrangers d'entre 16 i 17 anys. La majoria dels castigats a l'Estat, però, tenen nacionalitat espanyola. L'any passat, van ser jutjats per violència masclista 146 menors, nou dels quals a Catalunya. D'aquests nou, n'hi havia dos de 14 (edat mínima penal) i 15 anys.

LA XIFRA

3

dones mortes

per violència de gènere hi ha hagut a Catalunya fins al 2 d'agost del 2016. L'any passat, n'hi va haver sis.

La meitat de denúncies, arxivades

En l'estadística sobre els jutjats de violència contra la dona, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) assegura que la tendència general és un augment del 8,4% del nombre d'ordres i mesures de protecció a les víctimes durant el primer trimestre del 2016. A Catalunya no es compleix pas. Els jutjats catalans continuen liderant la llista d'ordres de protecció denegades, amb un 58% (751) del total, mentre que la mitjana espanyola és del 37% aquest any. El mateix passa amb les mesures de protecció, com ara l'allunyament. A Catalunya, només se'n van aprovar el 52% (56), mentre que la mitjana estatal és del 77%. Pel que fa a les mesures civils, hi ha un augment de la suspensió de la guarda i custòdia dels fills a l'agressor i protecció del menor, però no es detalla per comunitats. Tot i els esforços, el 49% de les 4.723 denúncies presentades a Catalunya aquest trimestre van ser arxivades pels jutges perquè “no resultava justificada la perpetració del delicte”. El percentatge a l'Estat espanyol és del 44%.

M. Piulachs

06/08/2016

El Punt Avui

Els perills del ‘sexting’

Problemes psicològics, legals o sexuals són els riscos d’una pràctica que afecta un terç dels joves

El Jordi, un nom fictici, ha rebut en un parell d’ocasions fotografies al WhatsApp d’una

companya de classe amb poca roba. “Portava només la part de baix d’un biquini i estava d’esquena amb la cara mirant a la càmera”, explica. El Jordi té només 15 anys. Com ell, un terç dels adolescents d’entre 14 i 18 anys han rebut imatges de menors despullats o gairebé nus al seu telèfon mòbil, segons un estudi elaborat per la Universitat de Lleida (UdL). Aquesta pràctica es coneix com a sexting. La xarxa que més s’utilitza per posar-ho en pràctica és, amb molta diferència, el WhatsApp, seguida del Facebook. “La majoria de conductes d’aquest terç són passives, és a dir, que reben les imatges”, detalla una de les investigadores que ha dut a terme l’estudi, Carolina Villacampa. De fet, l’enquesta destaca que el percentatge de joves que tenen conductes actives -reenviament de les imatges, difusió o producció- és només el 8% del total.

Quan el Jordi va rebre les imatges, no hi va donar cap mena d’importància. “Diria que una la vaig esborrar i l’altra, no ho recordo”, explica mentre la busca al mòbil sense èxit. La seva reacció és l’habitual, ja que més de la meitat (56%) dels 489 estudiants enquestats tampoc hi veuen perills, en la pràctica del sexting. “Quan se’ls preguntava si s’havien sentit molestos, angoixats o avergonyits amb les fotografies, la majoria deien que no, que no els produïen sentiments negatius”, detalla Villacampa. Els alumnes que van realitzar l’enquesta l’any passat cursaven tercer i quart d’ESO o bé batxillerat en cinc instituts de les comarques de Ponent.

“Aquest tipus de comportament forma part de l’espectre de necessitats que tenen els joves i pot tenir moltes funcions alhora: des de buscar informació fins a la pràctica de la seducció”, explica Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Entre la vergonya i la culpa

El sexting, però, té els seus perills. La majoria són desconeguts per als adolescents com el Jordi. “Un cop envies o reenvies una imatge per un canal, en perds el control, algú la pot penjar a qualsevol xarxa social”, apunta Villacampa. Els dos experts alerten que aquest pas pot tenir conseqüències jurídiques, com delictes contra la intimitat o la pròpia imatge. La situació, però, encara es pot agreujar més, ja que, en tractar-se de fotografies de menors amb un contingut sexual explícit, poden acabar derivant en un delicte de pornografia infantil.

A banda de les repercussions delictives, aquesta pràctica pot provocar enganys que distorsionin la maduresa sexual de l’adolescent. “El creixement sexual hauria de ser ordenat i amb relacions interpersonals més establertes, que estan lluny de la cruesa del sexting ”, explica el catedràtic de la UB. A més a més, afegeix, si els pares o professors enxampen el jove hi ha el risc que es tanqui en ell mateix. També a nivell psicològic pot provocar sentiments de culpa, vergonya i comportaments que afectin la seva identitat sexual. “El que s’entén com a pràctiques sexuals normals es podrien convertir en parafílies”, adverteix Pueyo. Altres conseqüències encara més greus, apunten, són l’assetjament o el ciberassetjament que pot patir l’adolescent per part dels seus companys. “Aquí el dany és més potent perquè afecta la seva integritat física i la sexual, que queda molt exposada”, alerta el catedràtic de la UB.

Davant d’aquesta situació, els experts fan una crida perquè s’eduqui els joves sobre tots aquests perills, de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits, com el de les relacions sexuals. “No se’ls ha d’incentivar a practicar-ne, però sí que se’ls ha d’informar de les conseqüències que pot tenir i se’ls ha de dir que, si envien imatges, ho facin sempre a persones amb qui tinguin molta confiança”, puntualitza la professora de la UdL. Tenint en compte que els consells dels adults, com pares o professors, no acostumen a tenir gaire efecte sobre els adolescents, la investigadora també aconsella que s’agafin joves d’edats més grans perquè els facin de tutors a l’hora de donar pautes sobre un funcionament segur de les xarxes social. De fet, aquesta fórmula ja s’està duent a terme en diversos països, com per exemple el Canadà.

Villacampa i Pueyo coincideixen que mesures com la prohibició de les xarxes socials o el controls dels mòbils no tenen cap sentit. “L’únic que poden provocar és precisament l’efecte contrari”, diu el catedràtic. La mateixa Generalitat, davant de l’increment del sexting entre els joves, ha penjat a la seva pàgina web (jovecat.gencat.cat) els perills que comporta i les recomanacions per evitar-los.

El 80% dels adults el practiquen

Però no només són els adolescents els que fan sexting. Segons la investigadora de la UdL, a mesura que l’edat augmenta també creix el percentatge d’aquesta pràctica. Un estudi de la Universitat de Drexel (EUA) publicat ara fa un any ho corroborava. L’enquesta es va fer a 870 persones d’entre 18 i 82 anys. Un 80% admetien haver-ne fet en algun moment de la vida i, entre ells, un 82% durant l’últim any. El 75% dels participants en l’estudi l’havien practicat amb la seva parella, i un 43%, en alguna relació esporàdica. A diferència dels joves, l’estudi defensa que el sexting és positiu per als adults perquè millora la vida sexual de la parella. Ara bé, també té el seu vessant negatiu: el revenge porn (porno de la venjança). Consisteix a publicar fotografies o vídeos sexuals sense el permís de la persona que els protagonitza com un acte de venjança. Les víctimes acostumen a ser exparelles.

Elisabet Escriche

30/07/2016

Ara.cat

Assetjament a l’assetjament

Les intervencions ‘antibullying’ a les escoles topen contra la cultura familiar

La professora va ensenyar un bitllet impecable de 20 euros a la vintena d’alumnes que atenien la seva classe. Té valor?, va preguntar. Esclar!, va contestar el grup a l’uníson. Gelats, hamburgueses, llaminadures, roba. Quantes coses es poden comprar amb un bitllet blau quan es tenen 12 anys. Inespe­radament, la tutora va arrugar el bitllet fins a reduir-lo a una bola, després el va llançar a terra i va saltar-hi a sobre, trepitjant-lo. L’aula va emmudir. Vint parells d’ulls van mirar com recollia el parrac de paper, el desenvolu­pava donant-li la seva forma original i el mostrava, marcat de plecs com a cicatrius. Va repetir la pregunta: Té valor?

Hi ha nens amb l’autoestima impecable, com bitllets tot just sortits de fàbrica. D’altres estan fets un nyap perquè algú els ha ­arrugat i trepitjat repetidament davant la mirada dels seus companys i la inacció dels adults. “Cada dia, a l’hora del pati, una alumna d’un centre de Lleida se n’anava al lavabo, s’asseia sobre la tassa del vàter i es menjava l’entrepà fins que tornava a sonar el timbre”, relata Gemma Filella, investigadora de la Universitat de Lleida i autora d’un videojoc contra el bullying. Aquests van ser els esbarjos d’aquella nena de setembre a maig, mes en què es va advertir de la seva absència al pati. “L’assetjament escolar –indica Filella– adquireix dimensions que no imaginem perquè es fa a l’esquena dels adults”, continua, “que tampoc no actuen amb una bona gestió emocional quan ho descobreixen”. La investigadora, que ha recorregut desenes d’ escoles catalanes i ha donat formació a docents, ha topat amb pares que defensen els seus fills assetjadors i amb professors que accepten certs comportaments que amb una mirada més ètica són reprovables. “Hi ha confusió sobre quan i com actuar davant les incidències escolars”, afirma Filella, que ha provat el programa Happy en 1.500 alumnes. “Als professors els costa de diferenciar entre una desavinença accidental, un brot de violència, o un assetjament fet al llarg de dies”. I quina és la responsabilitat de l’escola quan el bullying es produeix fora del recinte? I què passa quan s’estén a les xarxes socials?

Sovint, els professors treuen importància a uns fets per paci­ficar el grup. “Cal deixar-los que s’arreglin sols”, consideren. Una de les claus, indiquen els experts en assetjament, és que els nois no tenen prou confiança que rebran suport si ho expliquen als adults encara que evidenciïn el seu patiment. Els mateixos ­mestres que van rebre formació antibullying admeten que no ­tenen prou coneixement sobre aquest tema i reclamen més ­formació per saber veure amb altres ulls la problemàtica i actuar en conseqüència. 

Per a aquella nena que es refugiava al lavabo, com per a altres nois, l’escola és un horror. Potser no hi ha cops que deixin blaus, ­però s’utilitzen paraules, insinuacions a WhatsApp o fotografies alterades a Facebook. En tot cas, reben la humiliació d’un company, aclamat per uns quants seguidors, i observat, divertidament o silenciosament, per la resta del grup. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que entre un i dos nens de cada deu són ­assetjats. Segons Save the Children, al nostre país fins i tot un 22% dels nens de secundària pateixen bul­lying, una acció que deixa conseqüències en el futur. Com els bitllets, valen l’equivalent a 20 euros, però la seva aparença no és la mateixa ni per als altres ni per a si mateixos. La manca d’autoestima condicionarà la seva trajectòria de vida.

Segons els experts, hi ha diverses explicacions psicològiques al fenomen de l’assetjament escolar basades en el fet que l’agressor utilitza la violència per resoldre problemes amb els seus iguals o que arrosseguen conflictes de casa. Es pot donar en personalitats complexes, amb baixa tolerància a la frustració i poca empatia, dificultats per complir les normes i respectar els límits. Són personatges que hi ha en tota mena d’escoles, però que sobreviuen millor a les escoles que busquen resultats alts introduint estratègies de competició entre els alumnes.

“Sovint, els agressors busquen popularitat, ser reconeguts pel grup”, explica Jenny Dettmann, directora del Colegio Escandinavo de Madrid. “Llavors cal ensenyar formes positives per aconseguir-ho”. Des que aquest any s’han desenvolupat els programes Kiva en aquesta escola s’han produït millores evidents en la convivència al centre, nascut com a ­cooperativa de pares nòrdics, entre els valors màxims del qual hi ha el respecte. “Tot el claustre té ara ulls per al benestar dels nens –afirma la directora–. Sabem què hem de fer per prevenir i actuar”. El resultat és la tranquil·litat al ­pati i la devolució de la confiança dels nens, més conscients també, en els adults.

Falten els pares. Durant el curs es va produir un cas d’assetjament. El protocol Kiva es va activar immediatament. Es va anotar tot. Qui en va informar, qui n’era la víctima, qui hi va participar. Per simplificar: es va arribar a un compromís de bona convivència i es va sancionar el responsable. “Són només nens”, es van queixar els pares de l’agressor. “Així es fan forts i aprenen a ­conviure”, ­argumentaven. La universitat finlandesa no havia previst que els pares, una peça fonamental en l’engranatge antibullying, desautoritzés l’escola en la seva ac­tuació a favor del respecte. A l’abric d’experiències semblants al món llatí, Kiva s’està plantejant crear eines per a les famílies en el seu programa en castellà (ara només es dóna en anglès).

Filella també té experiències ­similars, de pares que minimitzen els fets adduint que són bromes i defensen la lògica de la super­vivència. Una alumna li va dir: “Aquesta molt bé tot això que expliques, poder dir que et sents ­malament, que l’actitud de l’altre et fa mal, acudir a un adult si fa ­falta. Però això no serveix fora de l’escola. Ningú a la meva família no ho entendria”.

Carina Farreras

06/07/2016

La Vanguardia