Un any sense…

Per un article a Le Monde m’assabento d’una curiosa moda dels Estats Units: la que consisteix a passar un any privant-se d’alguna cosa. Per exemple, Mark Zuckerberg ha declarat que el 2014 no menjarà animals, tret que els hagi matat ell mateix (pescarà truites?, criarà un xai al balcó o un porc a la banyera?, sortirà al camp a la recerca de formigues per fer-se un entrepà?...). D’altres s’han proposat diferents desafiaments: no comprar objectes made in China; renunciar a dotze coses (xocolata, ascensors, mòbil…), una cada mes; passar quatre setmanes sense seure… Però potser l’experiment més interessant és el del periodista novaiorquès A.J. Jacobs, que va fer una llista d’instruccions contingudes a la Bíblia (n’hi van sortir 700) i es va disposar a obeir-les totes. En algun cas, ho confessa, va haver de fer una miqueta de trampa (a l’adúltera la va lapidar amb pedretes i demanant-li permís) i, en d’altres, trampa del tot: el seu fill li havia clavat una puntada de peu, i el precepte bíblic és ben clar: “A qui pegui la mare o el pare, se li aplicarà pena de mort”.

Pintura Safet Zec

El com d’aquestes pintoresques aventures no és cap misteri: és el que estan desitjant explicar-nos els seus protagonistes, gairebé tots han escrit un llibre i fan el que sigui per vendre’l: Jacobs es passejava per Manhattan amb barba i túnica blanca… Però a mi el que m’intriga és el perquè. És la por larvada d’una societat hiperconsumista, preparant-se per al dia en què hagi de consumir menys? Consisteix en aquesta actitud moderna (a l’estil Guinness book of records) de fixar-se un objectiu i aconseguir-lo, sense perdre el temps preguntant-se quin sentit té?... I quin sentit té, en efecte, sotmetre’s a un llibre sagrat, si és per concloure, com Jacobs, que hem d’aplicar només els mandats benèvols?

Escollir quines normes et ve de gust obeir i quines no, no contradiu, per definició, la religió, que és un tot, com l’ordenament jurídic? Aquesta és la paradoxa que manifesten aquests experiments. Pretenent apartar-se de la societat de consum, són en realitat una manera perversa de consum: avui em ve de gust beure un mojito; demà, privar-me de l’ascensor, i demà passat, aplicaré el segon manament però no els altres nou… I és que és més fàcil prescindir de l’ascensor o de la xocolata que ser de veritat crítics amb la ideologia –en aquest cas, la del self-service– que ens envolta.

Laura Freixes

28/08/14

La Vanguardia