Amb els pares a la presó

Els fills de reclusos són les víctimes oblidades de la reclusió. Criatures que pateixen la condemna de viure sense la seva família sense tenir-ne cap culpa 

La filla de la Mònica i en Javier no sap que els seus pares són a la presó. “La vaig deixar amb la meva família quan tenia dos anys perquè no podia superar l’addicció a les drogues”, explica la Mònica, plorant, mentre reconeix que la troba molt a faltar. Ara la Laura ja en té nou i continua pensant que els seus pares són lluny treballant. Aquesta i altres confidències les fa la jove reclusa en els tallers per a mares i pares que organitza l’associació Niños sin Barreras a la presó de Can Brians 2. Aquesta entitat dóna suport als fills de pares presos, que estan condemnats a viure sense la seva família i a patir l’oblit de la societat sense tenir-ne cap culpa. Així els ho explica la Carme, una de les voluntàries d’aquestes sessions: “Els fills són les grans víctimes, pateixen la condemna d’estar separats dels pares, són els grans desconeguts de la societat, però vosaltres seguiu sent pares i teniu una responsabilitat”. La Míriam, l’altra voluntària, deixa clar als presos quina és la finalitat d’aquesta iniciativa: “No és un taller terapèutic. L’objectiu és avançar en la relació amb els vostres fills entenent com viuen ells aquesta situació”. Els vis-a-vis posen en relleu les dificultats de comunicació entre pares i fills. “El pare no se sap comunicar i els diem que els expliquin coses de quan eren petits per despertar el que tenen dins seu”, remarca l’Antonio, un altre voluntari, que sentencia que “són tallers per aprendre a fer de pares”.

Alguns no ho tenen fàcil. Com en Fede, que té quatre fills i no té contacte amb cap d’ells: “Consumir m’ha fet ficar la pota molts cops, han patit molt i jo he plorat molt. Els conec perquè els vaig buscar pel Facebook, però no els hauria reconegut perquè han canviat molt”. En Gerardo només parla amb el seu fill gran, que en té 22 i que el farà avi. Amb la petita, que ara ha fet deu anys, no. “La mare se’ls va emportar a Amèrica i a ella li ha prohibit parlar amb mi per telèfon”.

Després de projectar un vídeo en què presos francesos expliquen la seva experiència amb els seus fills, reconeixent els errors que han comès, la Carmen fa una crida a sincerar-se: “No poden créixer amb una mentida, el nen observa, els familiars parlen i al final tot se sap. El vincle que s’ha trencat s’ha de reconstruir perquè la canalla té dret a estar amb els seus pares, a conèixer-los”. L’Antonio revela que “hi ha pares que no volen que vinguin els seus fills, però és un dret del fill veure el pare”. “La mentida es pot convertir en un problema perquè es pensen que prefereixen treballar que veure’ls, creuen que s’han portat malament i que els castiguen”, afegeix. La Carmen subratlla en aquesta primera sessió que els fills són incondicionals per animar-los a fer el pas: “Ells no ens jutgen pel que hem fet sinó per l’esforç que estem fent, tot i que no vol dir que ho oblidin”.

El director de l’entitat, Elías Kastner, assenyala que el context en què han crescut els reclusos no hi ajuda: “La pobresa humana i cultural dels presos amb antecedents de maltractaments i abandonaments dificulta la connexió amb els fills. A ser pare se n’aprèn sent-ne i quan són detinguts perden aquesta possibilitat. Els tallers ofereixen l’espai per pensar què significa ser pare, després depèn de cadascú”.

Complicitat

Kastner és el fundador d’aquesta entitat, que es va crear el 2003 amb la voluntat d’oferir una casa d’acollida a les mares sense recursos que sortien de la presó. Dos anys després l’entitat va fer un gir de 180 graus: “M’adono que la situació dels fills és pitjor que la dels pares, que no hi ha cap organització a l’Estat que lluiti perquè tinguin una infància al màxim de normal, perquè estan condemnats sense estar-ho”. L’associació passa a anomenar-se com es diu ara, Niños sin Barreras, i se centra en els infants. La tasca principal és acompanyar els fills a les presons a veure els pares, exportant un projecte amb gran èxit a França i que el mateix Kastner portava a terme abans de venir a Catalunya: “Oferim voluntaris com a adults de referència que els recullen i els porten a la presó. No són xofers només, després de la visita d’una hora i mitja, en què també són presents, van a passejar, parlen i fan alguna activitat. Rellevem la figura paternal”.

Aquests acompanyaments es fan com a mínim un cop al mes i duren dos o tres anys, però es poden allargar més temps, i això fa que el vincle entre els voluntaris i la canalla sigui molt fort: “La relació és molt íntima, diferent de la que puguin tenir amb els funcionaris, perquè els voluntaris ho fan perquè ho senten”. És un servei que considera essencial malgrat que els obstacles són majúsculs: “Conservar el vincle familiar li permet mantenir la seva identitat, però a vegades el nen no vol o no és positiu per a ell, perquè hi ha mares o pares drogoaddictes o violents amb els quals es desaconsella la visita”.

Marina Portabella fa més de tres anys que porta tres nens petits a veure la seva mare a Brians 2: “Al pare, que també està pres, no els hi portem perquè viuen amb l’àvia i és ella qui els acompanya a veure’l”. Portabella confessa que “per a un nen tenir el pare a la presó és una vergonya, està molt estigmatitzat i no en parlen amb els amics, els diuen que és mort”. “En canvi, compartir aquest secret amb tu els fa ser còmplices, perquè no els jutges. La teva figura és molt amable per a ells, per als pares i per al centre, que t’ho agraeix perquè el comportament dels reclusos millora”, afegeix.

Amor incondicional

La majoria de reclusos volen restablir la relació amb els seus fills: “N’hi ha que es mostren reticents al fet que els vagin a veure, sobretot si els fills són grans, perquè han de reconèixer els seus errors. Però són una minoria, la pèrdua de llibertat és tan bèstia, estar incomunicat és tan dur, que ho demanen”. L’amor dels fills ho posa fàcil: “El nano no el veu com un delinqüent, sinó com el pare. Mai el jutgen, no m’he trobat cap fill que no hi vulgui anar”. Però quan es fan grans la cosa canvia: “Quan són adolescents ho porten pitjor, tenen ràbia perquè els han deixat sols i ho pateixen en silenci”. Les preguntes vénen després: “En el vis-a-vis no pregunten mai sobre el delicte, perquè no ho volen verbalitzar. És quan surten de la presó que els ho demanen”.

Carles Soler també és voluntari i fa sis anys que fa acompanyaments: “És una experiència molt enriquidora i els pares t’ho agraeixen perquè veuen que és una tasca voluntària i et respecten molt. El pare que visito ara, que és gitano, es refereix a mi com «el tío Carlos»”. El més complicat és saber gestionar les emocions dels nens: “Quan anem en cotxe cap a la presó estan molt contents, però quan acaba la sessió estan molt tristos per deixar el pare allà, i a la tornada s’adormen de la tensió emocional”.

També procuren que no els manipulin: “Mirem que no critiquin la mare o el pare, que no intentin influenciar-los”. Soler no és gaire optimista amb el futur d’aquests nens: “Viuen en un ambient de violència i alguns tenen molts familiars a la presó. Quan siguin grans veig complicat que surtin d’aquest cercle”. En qualsevol cas, defensa la seva tasca: “Cal fer-ho, però has d’estar preparat per al trencament. Te’ls estimes i t’estimen amb bogeria, però has de tenir clares les regles del joc”. Portabella creu que la falta de voluntaris obeeix al fet que “suposa una implicació emocional en un ambient hostil i no tothom hi està disposat”. Ells, però, continuaran trencant barreres.

Xavier Tedó

04/06/2016

Ara.cat

Els pares també ploren

LA GESTIÓ DELS SENTIMENTS AL SI DE LA FAMÍLIA

Ocultar als fills les emocions negatives a casa és una factura que els nens paguen després quan han d’afrontar tots sols els problemes

Els pares també ploren i han de fer-ho davant dels fills. Però a molts progenitors els costa d’adoptar aquest paper. Protegir els menors de les emocions negatives és un error, consideren els experts en l’aprenentatge de les emocions, ja que el nen ha d’estar preparat tant per celebrar les bones notícies com per digerir les dolentes. “No plorar davant dels fills o ocultar-los estats de tristesa és un flac favor cap a ells”, indica Francesc Núñez, sociòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest estudiós de la sociologia de les emocions afirma que tots els nens han de passar per aquest aprenentatge, ja que “l’ocultació per part dels seus pares d’estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar després les seves pròpies emocions”. De tota manera, no cal obsessionar-s’hi. “Aquest sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple diari del que és bo i el que és dolent”, afegeix aquest expert.

La psicòloga de la UOC Noemí Guillamón apunta alguns consells per preparar els fills per quan arribi el moment d’afrontar, tots sols, les seves pròpies emocions. El més important, recalca aquesta professora, “és evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre”. Una recomanació que pot resultar de difícil aplicació per a alguns pares. Però Guillamón insisteix: “És un error pensar que el nen estarà millor si se li oculten els problemes del seu entorn”. Això no vol dir, matisa aquesta psicòloga, que calgui fer partícip el menor “de tots els problemes dels grans, però sí explicar-li, si el seu pare o mare estan tristos, a què es deu aquesta situació. Sempre amb un llenguatge que el petit entengui”.

Un altre mal propi dels nens d’aquesta nova era és la sobreprotecció. Es tenen menys fills i, quan només se’n cria a un o dos, “aquests nens es converteixen en la peça fonamental de les famílies”, considera Francesc Núñez. I afegeix: “Si en algun moment s’havia pensat en l’amor (i la parella) com la font de l’autorealització dels individus, ara aquest focus s’ha adreçat cap als fills; són ells la font d’autorealització per a moltes mares (principalment) i pares. I també, l’autorealització dels fills (el seu benestar) s’ha convertit en el nucli central dels desvetllaments dels progenitors”.

Caure en la trampa de la sobreprotecció és “fer creure al nen que mai no hi ha problemes, construir una bombolla irreal que fa pensar a aquest menor que tot en aquest món és perfecte”, indica Noemí Guillamón. Amb aquest comportament “es crea una generació de nens amb poca confiança en les seves capacitats, amb baixa autoestima i tolerància a la frustració ja que no han hagut d’esforçar-se per aconseguir res”. Quan se sobreprotegeix un nen de les emo­cions negatives se li està ­transmetent el missatge “que no confiem en ell, en la seva força, creativitat o autonomia i tampoc en la seva capacitat per assimilar aquestes situacions i adaptar-se als canvis”, afegeix Noemí ­Guillamón.

Aquesta psicòloga de la UOC insisteix que la clau d’un bon aprenentatge de les emocions passa per “transmetre als fills la idea que els problemes es poden resoldre, que no són una ame­naça sinó un repte, i que gairebé totes les situacions poden superar-se i que es pot aprendre i créixer amb aquestes experiències”. Francesc Núñez apunta, en aquest sentit, que “les emo­cions no tenen una base biològica, són principalment socials i cal aprendre a sentir-les i a reconèixer-les (en un mateix i en els altres) i sobretot (això és el que les fa socials) cal saber interpretar-les”. Per més que s’intenti no plorar o mostrar tristesa davant els fills, mai no es podrà protegir aquests menors de les emocions. Per això els experts recomanen “ensenyar a sentir-les i canalitzar-les i a saber com cal respondre davant elles”, indica Núñez, que també és director del màster en Humanitats de la UOC.

Cal partir de la base, afegeix aquest mateix sociòleg, “ que les emocions negatives (bàsiques) són més que les positives, i és per això que l’aprenentatge familiar per afrontar-les és fonamental, ja que disminueixen la nostra potència d’existir, la nostra ­capacitat d’acció. Reconèixer-les ajudarà aquests fills a respondre adequadament a aquestes situacions”.

Noemí Guillamón recomana que a les cases “es doni el permís per expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia...) i contenir-les de forma sana”. Hi ha una edat a partir de la qual ja poden explicar-se algunes coses o en les que es recomana ocultar-ne d’altres? Francesc Núñez respon que “l’aprenentatge emocional és, principalment, social i per tant no hi ha edats biològiques en les quals s’estigui més preparat per a unes emocions o unes altres”. Això dependrà –afegeix aquest psi­còleg– del context social (i fa­miliar) en el qual s’aprèn i es ­madura”.

La clau de l’èxit, reitera aquest sociòleg, està en “ser conscient de la necessitat d’aquest aprenentatge de les emocions”. I si es tenen recursos per fer-ho –conti­nua Núñez– “cal expressar davant els fills tant les emocions positives com les negatives i ­ensenyar-los a gestionar-les de la millor manera possible”. Una lliçó que a la majoria de mares i pares se’ls entravessa, fins al punt “de fer molt malament les coses en aquesta part que és tan important en la l’educació dels fills”.

Javier Ricou

30/03/2016

La Vanguardia

Un peu a casa i l’altre a l’hospital

El Servei de Neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron consolida el projecte Quasiacasa, que permet als pares i mares de nadons amb diverses patologies consolidar les cures que els han d’aplicar al seu domicili, i que han après durant la seva estada a l’hospital

“Fill meu, ja no dormiràs sol cap nit; a partir d’avui jo t’acompanyaré, aquesta i totes les nits”. És el primer que li va dir la Natalia Joaqui al seu fill, l’Ignasi, quan van poder dormir junts per primer cop a l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’Ignasi va néixer abans d’hora el setembre passat, a les 26 setmanes de gestació i amb 750 grams de pes. Portava 80 dies ingressat a la unitat de cures intensives, envoltat de màquines que entre altres coses li garantien l’oxigen que necessitava -a causa de la seva displàsia broncopulmonar- pels seus pulmons immadurs.

Just abans de sortir de l’hospital, el seu pare i la seva mare necessitaven seguretat i formació per fer a casa les cures que requeria en aquells moments el nounat. Amb el programa Quasiacasa, durant 48 hores van conviure amb ell a l’hospital com si fossin a casa, en una habitació condicionada per ser tan semblant com fos possible a una llar. Tots sols, sense el personal de l’hospital, en una habitació condicionada com ho seria un petit apartament, amb un llit per als pares, el bressol i un bany. En definitiva, es tracta d’una mena d’entrenament abans de sortir definitivament i “independitzar-se” de l’equip mèdic que els havia estat donant suport fins aleshores. “Fins a aquell dia no sabia el que era estar amb el nen durant 24 hores seguides”, diu la Natàlia. Ara ja fa més de dos mesos que és a casa i tot plegat forma part del passat. Com a bon prematur, l’Ignasi és petit, però tot un lluitador que ha deixat enrere les complicacions i no para de créixer.

Com a casa, enlloc

L’Ignasi és un dels 70 nadons que han passat pel projecte Quasiacasa. Tots han estat ingressats un temps a l’hospital des del moment de néixer per problemes de salut. Requereixen tractaments especials, com per exemple ventilació mecànica, cànules de traqueotomia, sondes de gastrostomia o nutrició parenteral. Es tracta de cures que, quan la salut del nadó ja és prou bona, els pares poden assumir a casa si fan abans la formació adequada. És aconsellable pels beneficis que això comporta. Està demostrat que a casa aquests nadons augmenten de pes i milloren de salut en tots els sentits.

Després de mesos d’ingrés, quan els pares reben la notícia que el seu fill està a punt per marxar sovint senten pànic. “Han passat molt de temps a l’hospital, i per moltes situacions. Per tant, el primer que cal és aconseguir que guanyin seguretat, que vegin que sols se’n surten”, explica el doctor Félix Castillo, cap del servei de neonatologia. “De fet, abans d’arribar al programa Quasiacasa, ja des del mateix naixement, des del servei de nounats de Vall d’Hebron impliquem els pares en les cures”, afegeix. Se’ls informa des del primer moment que quan el nen estigui millor se’ls formarà perquè se’n facin càrrec ells mateixos a casa.

“A mi el que més por em feia eren les nits, que vomités o fes apnees i jo no me n’adonés, però aquella mateixa primera nit que vam dormir plegats vaig adonar-me que encara que jo dormís estava alerta i me n’adonaria”, explica la Natalia. També va sortir preparada per respondre davant les taquicàrdies que l’Ignasi podia patir. “Tu aprens a detectar-ho, quan el veus pàl·lid, dèbil... I t’ensenyen els estímuls que necessita per fer-lo reaccionar”, explica. “Aquella nit sols a l’hospital vaig ser conscient de tot el que havia après i de com coneixia el meu fill”, afegeix.

Més bona salut

L’Ignasi ja fa gairebé tres mesos que és a casa. Del seu passat a l’UCI tan sols en queda la cançó que la mare li va cantar per bressolar-lo des del primer dia, Singing in the rain. “L’hi cantava fluixet i s’adormia, pensava que en aquell moment estàvem passant per una tempesta, i ara encara l’hi canto”, explica la Natàlia. Tan bon punt van arribar a casa, la criatura va començar a millorar i a guanyar pes.

“A casa estan molt més tranquils, perquè els pares estan relaxats i perquè l’entorn hospitalari sempre és més estressant. El seu ritme de creixement es dobla i estar a l’hospital sempre suposa un risc d’infeccions que no convenen a aquests infants”, explica el doctor Castillo.

Més prematurs

“Aquest tipus de programes són necessaris perquè cada cop tenim més nadons que sobreviuen i una morbiditat [efecte d’una malaltia en una població] més complexa”, afirma Castillo. Bona part d’aquests nadons són prematurs. A Catalunya 7,3 nadons de cada 100 neixen abans d’hora. Els últims anys s’ha detectat un increment seriós d’aquest fenomen, relacionat amb el retard de la maternitat. Altres factors que hi influeixen són les infeccions vaginals, el tabac, el consum d’alcohol i les tècniques de reproducció assistida, que incideixen en el nombre de parts múltiples, que presenten un risc més alt de prematuritat. Aquests nadons neixen amb una immaduresa orgànica i sistèmica que els fa més vulnerables a les malalties i més sensibles als agents externs.

A l’hospital infantil Sant Joan de Déu compten amb un programa similar, Me’n Vaig a Casa. Per començar, la filosofia del servei de nounats és permetre que els pares puguin estar amb el nadó ingressat les 24 hores del dia. Així ja es comencen a implicar en les seves cures des del principi. Cada dimarts, l’equip d’infermeria porta a terme sessions informatives grupals i individuals per a pares i mares. També compten amb el que anomenen el Box E, habitacions on el pare i/o la mare poden conviure amb el nadó 24 hores tots sols, abans de tenir l’alta i tornar a casa. “La infermera és a fora, per si la criden, però no fa res, ho fan tot ells”, explica el doctor Martín Iriondo, cap del servei de neonatologia de Sant Joan de Déu.

En els casos més complexos, els pares també passen per aquest programa de 24 hores, però a més hi ha la possibilitat d’aplicar l’alta domiciliària de manera precoç, comptant amb un equip d’infermeria que visita la família a casa amb certa periodicitat, en funció de cada cas. “Això tan sols és factible quan viuen en una àrea d’influència d’un màxim de 40 quilòmetres respecte a l’hospital”, explica Iriondo. Amb totes aquestes mesures, Iriondo calcula que s’aconsegueix que les criatures marxin a casa unes dues setmanes abans de l’estàndard.

De Vic a la Vall d’Hebron

El cas de la Laia, que va néixer per cesària a les 37 setmanes de gestació a l’hospital de Vic, no està lligat a la prematuritat, sinó al fet que nasqués amb la síndrome de Pierre Robin, una malaltia en què les criatures no tenen la mandíbula prou desenvolupada. Això fa que la llengua quedi endarrerida i el paladar sigui obert (això es coneix com a fissura de paladar). És a dir, la criatura no pot respirar bé perquè la llengua obstrueix, ni menjar bé, perquè la llengua és curta. No pot succionar i la llet pot pujar-li al nas . “Ràpidament, el pediatre de l’hospital de Vic es va posar en contacte amb la Vall d’Hebron”, explica la Sara Portet, mare de la Laia. Una UCI mòbil va traslladar la Laia des de Vic fins a Barcelona.

Durant tot aquest temps, la Sara va aprendre un munt de coses sobre les cures de la Laia. En el seu procés, l’alimentació ha sigut el més complicat. A causa del problema a la mandíbula la nena no podia succionar prou bé i, per tant, calia trobar opcions per a l’alletament. La mare, la Sara, es treia amb el tirallets la llet que li donava en dosis molt petites amb una xeringa i per una petita sonda, sempre vigilant que la llet no li anés als pulmons. També va aprendre a fer amb la nena exercicis diaris per estirar la llengua.

Dos dies abans de Nadal, els metges els van dir que estaven a punt per anar a casa, i van passar al programa Quasiacasa. Tot i que amb el que havien après estaven molt preparats, s’hi van haver d’estar 48 hores perquè les primeres 24 la criatura va perdre pes i van veure que calia canviar la llet.

També els van fer un curs de reanimació per poder afrontar una possible aturada cardiorespiratòria. A casa, les preses de llet, cada tres hores, són llargues, però l’entorn familiar ajuda que millori la salut de la nena. Ara ja no porta la sonda i tan sols queda esperar si quan compleixi un any el seu problema s’haurà solucionat per si sol en créixer o si caldrà operar. En tot cas, l’agafarà ben preparada.

Mònica L. Ferrado

19/03/2016

Ara.cat

Un pare pot manipular un fill perquè odiï l’altre progenitor?

Juristes i psicòlegs no es posen d’acord sobre si s’ha de reconèixer la síndrome d’alienació parental

Salvador Nos i el seu fill Marcel aquest estiu a la piscina de la urbanització on viuen. La seva relació és molt estreta. / CRISTINA CALDERER

“La síndrome d’alienació parental [SAP] és un desordre que es produeix en el context de conflictes de custòdia entre els pares. La seva manifestació primària és la campanya de denigració d’un fill contra un dels pares, una campanya que no té cap justificació o és exagerada cap al pare objectiu”. Aquesta és la definició que va elaborar el psiquiatre nord-americà Richard Gardner el 1985 per explicar aquest fet comú en alguns divorcis conflictius, tot i que hi ha molta controvèrsia entre juristes i psicòlegs sobre si s’ha de reconèixer com una síndrome clínica. La descripció de Gardner continua així: “[La SAP] És el resultat d’una combinació de programació -rentat de cervell- i adoctrinament d’un dels pares i de les pròpies contribucions dels fills en la creació d’un malvat”.

El cas Marcel Nos

Retiren la pàtria potestat al pare per manipular el fill

Marcel Nos és un noi de 13 anys sobre el qual hi ha el dubte de si pateix aquesta síndrome. Els seus pares es van divorciar el 2007 amb una alta conflictivitat. El jutge va donar la custòdia a la mare, però amb un règim de visites al pare, que incomplia molt sovint perquè es quedava el Marcel més temps del que deia la sentència. Després d’anys de litigis, el 22 de juliol del 2014 una jutge de l’Audiència Provincial de Barcelona va denegar al pare, Salvador Nos, la petició de modificació de mesures de la custòdia, vigents des del 2008. 

L’ARA ha tingut accés a la sentència de la jutge Maria Dolors Viñas, que és molt dura amb el comportament del pare del Marcel: “En aquests moments el fill menor ha desenvolupat un rebuig absolut cap a la figura materna i ha manifestat la voluntat de viure amb el pare. [...] S’aprecien clarament els efectes d’una manipulació paterna”. També afegeix que el pare té una conducta “antieducativa” i que té “limitacions en les habilitats parentals”. La jutge també cita l’informe del pèrit, que conclou: “És necessari neutralitzar el pare. El menor rebutja la mare per la influència del pare i hi ha una distorsió de la realitat perquè la informació que el pare transmet al fill no és rigorosa”. Amb aquesta sentència tan clara, la jutge no només va rebutjar la petició de modificació de la custòdia del Marcel i va mantenir-la exclusiva per a la mare, sinó que va prendre també la pàtria potestat al pare. Aquesta és la decisió més extrema i última en casos de SAP.

Arguments en contra

La SAP és un concepte desprestigiat i massa simplista

“La SAP no està reconeguda com a entitat clínica, igual que no existeix la síndrome de la classe turista. Que una dona sigui capaç d’aconseguir aquest rentat de cervell mentre el nen continua anant a l’escola i va veient el pare en les hores que li toca, és tècnicament quasi impossible”. Miguel Lorente Acosta, professor de medicina legal de la Universitat de Granada, en nega l’existència mèdica, i recorda que al principi la SAP s’anomenava la síndrome de la mare maliciosa, que tenia unes connotacions clares i que, per això, li van canviar el nom per un de més “neutral”. En general, aquesta manipulació dels fills, a diferència del cas de Marcel Nos, és més habitual que la facin les mares cap als pares. Per aquest motiu el professor Lorente afirma: “La SAP és tota una construcció fruit de la cultura masclista perquè es juga amb els estereotips que les dones són dolentes i perverses”.

També nega l’existència de la síndrome d’alienació parental la doctora Connie Capdevila Brophy, psicòloga clínica i mediadora familiar: “La SAP ve de fa anys als Estats Units, però s’ha desprestigiat molt el concepte i allà ja hi ha molts jutjats que ho han descartat com a única explicació”. La doctora Capdevila recorda que va haver-hi una campanya per incloure la SAP a la llista de trastorns patològics dels manuals reconeguts internacionalment: el CIE-10 de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el DSM-5 de l’Associació Americana de Psiquiatria, però totes dues ho van rebutjar. “Es volia fer servir una terminologia mèdica per explicar un comportament familiar o social”, explica la doctora.

Arguments a favor

Judicialment és un concepte acceptat i que s’utilitza

No tots els professionals mèdics descarten l’existència de la síndrome d’alienació parental. “Si es reconegués mèdicament seria molt més fàcil a nivell judicial i ens evitaria haver de parlar de maltractaments. Si s’acceptés l’existència de la SAP, començaríem a veure el menor com una víctima i no com qui provoca el rebuig”, admet Elvira Floriach, psicòloga clínica especialista en família i pèrita judicial. De fet, és en l’àmbit dels juristes on més clar ho tenen, com explica Eduard Baviera, advocat matrimonialista: “Hi ha mil sentències que parlen de la SAP. Els metges potser no ho veuen com una malaltia, però judicialment està plenament acceptat. Tothom està d’acord que hi ha pares que posen els fills en contra de l’altre pare. En podem dir com vulguin”. La professora de dret civil de la Universitat de Granada María del Carmen García Garnica posava de manifest aquesta disfunció en un article en una revista especialitzada: “Malgrat els dubtes i la polèmica que ha acompanyat la SAP, i l’existència d’algun pronunciament radicalment contrari, la nostra jurisprudència ha anat reconeixent la situació descrita per aquesta síndrome, encara que molt sovint fugint de l’ús de la controvertida denominació per qualificar els fets”. Aquest és el cas de la sentència sobre la custòdia de Marcel Nos. 

El magistrat Pascual Ortuño, de la sala dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, especialitzada en matèria de dret de família, explica que els jutges es troben en una situació incòmoda: “Com a jutges no podem donar la raó als uns o als altres [dels que estan a favor i en contra de reconèixer la SAP], però la manipulació dels fills sí que existeix”.

Albert Solé

12/10/2015

Ara.cat