Sindicats i professionals sanitaris alerten del col·lapse a les urgències hospitalàries

Salut reconeix que estan "saturades", però que és un "patró típic" provocat per l'increment de la demanda d'aquesta època de l'any

Imatge de col·lapse captada a l'hospital Parc Taulí, a Sabadell, per treballadors del centre

Llits als passadissos, temps d’espera que poden arribar a les 12 hores i pacients sense llits per ser ingressats. Les urgències estan col·lapsades. Així ho denuncien sindicats, com Metges de Catalunya, i professionals d’urgències de diversos hospitals catalans, que alerten que estan atenent els pacients en condicions límit. Des del departament de Salut eviten parlar de col·lapse, però admeten que hi ha una situació de “saturació”. La directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut, Cristina Nadal, assegura que és el “patró típic” d’aquests mesos de l’any, quan s’incrementa més la demanda.

"La grip ha estat la gota que ha fet vessar el got", ha dit a l'ARA el cirurgià d'urgències del Consorci Sanitari de Terrassa Xavier Lleonart, que aquest dimecres tenien 25 pacients a urgències pendents d'un llit per poder ingressar-los. Però la situació ve de lluny i el secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, ha explicat a l'ARA que la grip no és el que fa col·lapsar les urgències, sinó "les retallades que s'han patit durant els últims 6 anys de crisi econòmica" en són les principals responsables, ja que "han fet perdre entre 9.000 i 10.000 milions d'euros", cosa que evidencia que la situació ara "sigui molt tensa".

Segons Puig, "el col·lapse és generalitzat a molts hospitals de Catalunya", i s'ha vist afectat per la "pèrdua de més de 1.000 metges de família en els últims cinc anys", cosa que denuncia que ha fet que "un milió i mig de persones quedessin sense facultatiu".

Incrementar el nombre de llits o obrir les plantes que estan tancades, podria ser una de les solucions a tota aquesta situació. Alerta que en els últims 6 anys "s'han perdut al voltant de 1.200 llits". De fet, Puig explica que Catalunya té al voltant de 3 llits per cada 1.000 habitants "quan la mitjana europea és de 5". Des del departament de Salut, però, Nadal assegura que "el model sanitari europeu funciona diferent del català i no es pot comparar".

Absorbir l'increment de demanda

Salut defensa que cada any el departament incrementa els recursos per fer front a l'augment de demanda que hi ha en aquesta època de l'any. Així, aquest any han aportat 16,8 milions d'euros, un milió d'euros més que l'any passat, "la xifra més alta dels últims anys", assegura Nadal. Cada centre és "l'encarregat de gestionar els recursos que rep a mesura que s'incrementa la demanda", explica.

Per fer front a l'augment del nombre de pacients, a l'hospital Parc Taulí de Sabadell aquest dimarts van obrir les plantes que tenien tancades, concretament, 14 llits. Tot i això, la portaveu del col·lectiu de professionals sanitaris que s'han unit amb el nom Professionals d'urgències que no podem més, assegura que el "col·lapse encara no ha millorat" i que en una de les unitats d'urgències que té capacitat per a 38 persones, "se n'han atès 73, cosa que comporta posar llits als passadissos i pacients en cadires". A l'hospital de Mataró la demanda ha crescut un 30% en tres dies, segons el cirurgià d'urgències Jordi Cruz.

A l'hospital de Sant Pau de Barcelona la situació també és similar, ja que en els últims dies han atès entre 40 i 60 pacients que estan pendents d'ingressar, quan la xifra normal és d'entre 20 i 30 persones. Segons el cap clínic d'urgències d'aquest hospital, Iván Díaz, estan al 100% d'ocupació i aquesta situació provoca "retards en les visites dels pacients no-crítics de fins a 6 hores".

Els llits als passadissos s'han convertit en una imatge habitual quan hi ha un augment del nombre de pacients. Una imatge que la directora de l'Àrea d'Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut explica que estan intentant revertir amb la preparació "d'un pla de dispositius intermedis" per tal de millorar "la dinàmica interhospitalària" i evitar aquestes situacions. "Això implica temps i no es pot fer d'un dia per l'altre", defensa Nadal.

Segons dades del departament de Salut, des del 2014 els serveis d'urgències atenen un 3% més de pacients de mitjana cada any. El 2015, la xifra es va situar en 5,8 milions de persones ateses a hospitals, Centres d'Atenció Primària (CAP) i Serveis d'Emergències Mèdiques (SEM). Només els centres hospitalaris han rebut de mitjana en l'últim any 9.500 visites diàries als serveis d'urgències.

Mireia Esteve

04/01/2017

Ara.cat

Uns quaranta nens, un d’ells ingressat a l’UCI, afectats per enterovirus

Els hospitals catalans, alertats per identificar casos d’encefalitis o altres afeccions neurològiques agudes

El Departament de Salut va emetre ahir un comunicat breu en què anunciava uns quaranta casos de nens de menys de sis anys amb afeccions neurològiques agudes per enterovirus, “la gran majoria dels quals han evolucionat favorablement”. N’hi ha alguns que no van evolucionar tan favorablement i es troben en estat greu, encara que Salut no va aclarir ahir en quin grau de gravetat ni quants nens. Estan vigilant possibles encefalitis agudes. Almenys hi ha un cas a la unitat de cures intensives (UCI) i, segons el Diari de Tarragona, a l’hospital Joan XXIII hi ha sis nens ingressats que es troben aïllats.

Tots els hospitals i pediatres han estat avisats i han rebut un protocol d’actuació contra un tipus d’enterovirus –un calaix de sastre amb més d’un centenar de serotips diferents responsables de quadres ben diversos– que ara està donant aquests símptomes d’encefa­litis o paràlisi flàccida aguda. Aclareixen que es tracta d’un tipus no pòlio (aquesta malaltia també la causa un entero­virus).

Aquests patògens acostumen a aparèixer cada primavera i cada tardor i habitualment provoquen símptomes de refredat i en ocasions han afectat greument infants amb asma, com va passar als Estats Units el 2014. També causen faringitis, problemes intestinals o meningitis asèptica. I segons el protocol que han rebut els hospitals, “habitualment l’evolució d’a- questes infeccions és lleu, ­autolimitada i sense seqüeles”. Només en poques ocasions, com ha passat les darreres dues setmanes, s’han observat quadres neurològics greus.

En el breu comunicat, el Departament de Salut de la Ge­neralitat demana als pares que extremin les mesures hi­gièniques (l’enterovirus s’encomana per via fecal-oral i ­respiratòria), “com rentar-se les mans amb aigua i sabó”. I re­comanen consultar el pediatre si el nen té “somnolència, decaïment, tremolors o algun altre símptoma neurològic que vagi acompanyat de febre”.

Aquestes mesures d’higiene són especialment estrictes en el cas de nens hospitalitzats, on es convida a evitar al màxim el contacte perquè l’ enterovirus trobat en algun dels casos sol afectar les vies respiratòries. Així que la precaució és tant pel contacte directe com per tos o esternuts. Els nens afectats no poden anar a l’escola.

Segons el protocol, en el 90 per cent dels casos, els enterovirus es troben a la faringe durant la primera setmana després els primers símptomes i es queden a la femta durant dues setmanes més. Però "els virus poden sobreviure en superfícies permeten la transmissió per fomites), adverteixen. Les anàlisis de les mostres dels nens afectats per el enterovirus es concentraran en el laboratori de l'hospital de Sant Pau.

Ana Macpherson

18/05/2016

La Vanguardia 

El que cal saber dels enterovirus

Què són?

Els Enterovirus són un gènere de virus associats amb diverses malalties humanes i dels mamífers. S’han trobat 66 serotips. Sobre la base de les malalties humanes i de mamífers s’havien classificat en un principi en quatre grups: poliovirus, Coxsackie A virus (CA), Coxsackie B virus (CB). Els ecovirus, actualment es nomenen amb nombres consecutius: EV68, EV69, EV70, i EV71, etc.

Com apareixen?

Els enterovirus afecten a milions de persones en tot el món cada any, sovint es troben en les secrecions respiratòries (per exemple, saliva, esputs o moc nasal). La poliomelitis la causa l’enterovirus, poliovirus.

Els símptomes

Les infeccions d’eneterovirus s’estenen per la ruta fecal-oral. Els símptomes són molt amplis.

Així, solen provocar infeccions respiratòries o gastrointestinals de caràcter lleu. En l’actual cas, són les soques del virus no pòlio les que han provocat alteracions neurològiques.

El virus provoca quadres respiratoris i gastrointestinals lleus, amb simptomatologia similar a la d’una grip. Febre, conjuntivitis, vòmits, diarrea i, ocasionalment, erupcions cutànies són els símptomes comuns que provoca aquest microorganisme.

Cal alarmar-se?

L’alarma neix perquè s’ha detectat un elevat nombre de casos que han desenvolupat alteracions neurològiques més greus que la meningitis vírica. Els pediatres han diagnosticat quadres clínics d’encefalitis (una infecció al tronc cerebral i l’encèfal que provoca somnolència, inestabilitat de la marxa, tremolors i paràlisis).

Es pot tractar?

No hi ha vacunes ni tractaments efectius més que per pal·liar la simptomatologia que presentin els pacients. Per això, els experts recomanen extremar les mesures preventives com la higiene de mans amb aigua i sabó per evitar la transmissió.

“El metge em va dir que patir Crohn és tenir un volcà a dins”

Tanit Tubau, presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu i malalta de crohn 

"A veces puta y otras maravillosa", així és com Tanit Tubau defineix una vida que no sempre li ha posat les coses fàcils però que ha après a gaudir al màxim i amb valentia. I aquest és literalment el títol del seu llibre: un relat en primera persona de la malaltia de Crohn. Tubau té 26 anys i és presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Als 21 va fundar Crohn-ik, un projecte que es proposa recaptar fons per a la recerca sobre la malaltia, un trastorn intestinal que perjudica l’aparell digestiu però que pot causar complicacions fora del tracte gastrointestinal. “El sistema immunitari del teu propi cos ataca per error i destrueix el teixit corporal sa”, relata. Actualment es troba millor gràcies a un trasplantament de cèl·lules mare.

Al llibre reculls la teva pròpia experiència amb el Crohn.

Sí. "A veces puta y otras maravillosa" és un llibre biogràfic, epistolar. Cada capítol és una carta, un correu electrònic o una sèrie de missatges instantanis, explicant a algú concret un moment de la meva vida. No he volgut parlar només dels mals moments, de les èpoques que he passat a l’hospital, sinó que també he escrit sobre els bons moments, ficcionant certs aspectes, per tancar la narrativa. La vida pot ser molt puta però també t’ho passes superbé.

Al text, veiem com et fas gran i a la vegada t’enfrontes a la malaltia.

És la malaltia precisament qui m’ha fet gran. Si no la tingués, seria una altra persona.

Et van diagnosticar Crohn amb 9 anys. Vas entendre què passava?

No. Em preocupava poder fer la comunió amb les companyes de classe. I també vaig pensar: “Que guai, dormiré a l’hospital”. No era conscient de com canviaria tot. El meu metge de Sant Joan de Déu em va dir que tenia un volcà a dins, i que a vegades estaria adormit i a vegades es despertaria. I així ha sigut.

El Crohn és encara un trastorn poc conegut?

Per sort o per desgràcia cada cop som més els que el patim. I això comporta que hi hagi més recerca i també més gent que n’ha sentit a parlar.

Vas fundar Crohn-ik amb la intenció de recaptar diners per a la recerca sobre la malaltia.

Amb Crohn-ik he organitzat activitats de divulgació i cinc concerts. Tres a la sala Luz de Gas, un a Madrid i un a Berga, d’on és la meva família. Amb gent com Manel Fuentes, Bruno Oro i Txarango. Al primer concert vam recollir 17.000 euros. Feia un mes que m’havien operat. M’acabaven de donar d’alta i els meus metges i cirurgians van venir a veure-ho. Ara, amb el llibre, un euro de cada exemplar va destinat a l’Hospital Clínic per a recerca. Dóna visibilitat a la malaltia. Els que em coneixen saben de memòria què és i què significa [somriu]. Però jo he tingut Crohn en un grau molt alt, no sempre es presenta amb tanta intensitat.

Morfina, coma induït, quimioteràpia i alimentació parenteral, entre d’altres. Sent tan jove, com ha sigut conviure amb tractaments i hospitals?

Hi ha moments en què m’he perdut moltes de les coses que podien fer les meves amigues. A batxillerat va coincidir que estava una mica millor i, de sobte, em compensava més viure l’adolescència que estudiar. Després vaig empitjorar. Un any sabia que hauria de passar el Cap d’Any a l’hospital, així que vaig fer la revetlla a l’octubre. O una vegada a Eivissa vaig pujar dalt d’un roc enorme i no sabia què fer: plorava perquè quan tornés a Barcelona m’havien de tornar a ingressar, però allà tenia les meves amigues, per convèncer-me que baixés. Hi ha hagut èpoques en què he estat ingressada cinc o sis mesos, amb la meva mare sempre al costat. Moments en què li van dir que ja no hi havia res a fer. Tant a Sant Joan de Déu com al Clínic, metges i infermeres són part de la meva família. Han cantat i han rigut amb mi, m’han vist enfadada i tirar endavant.

Hi ha algun fragment del llibre que haguessis d’escriure sí o sí?

Sí. Després d’haver estat en coma, quan vaig posar-me bona me’n vaig viatjar expressament a l’Havana a donar les gràcies a unes persones que no coneixia. Eren coneguts d’una amiga meva que sé que van voler pensar en mi, resar per mi, enviar-me la seva energia. Tenen una empatia, una solidaritat cap als altres, que aquí ens és estranya.

Pilar Màrquez Ambròs

04/05/2016

Ara.cat

Un peu a casa i l’altre a l’hospital

El Servei de Neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron consolida el projecte Quasiacasa, que permet als pares i mares de nadons amb diverses patologies consolidar les cures que els han d’aplicar al seu domicili, i que han après durant la seva estada a l’hospital

“Fill meu, ja no dormiràs sol cap nit; a partir d’avui jo t’acompanyaré, aquesta i totes les nits”. És el primer que li va dir la Natalia Joaqui al seu fill, l’Ignasi, quan van poder dormir junts per primer cop a l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’Ignasi va néixer abans d’hora el setembre passat, a les 26 setmanes de gestació i amb 750 grams de pes. Portava 80 dies ingressat a la unitat de cures intensives, envoltat de màquines que entre altres coses li garantien l’oxigen que necessitava -a causa de la seva displàsia broncopulmonar- pels seus pulmons immadurs.

Just abans de sortir de l’hospital, el seu pare i la seva mare necessitaven seguretat i formació per fer a casa les cures que requeria en aquells moments el nounat. Amb el programa Quasiacasa, durant 48 hores van conviure amb ell a l’hospital com si fossin a casa, en una habitació condicionada per ser tan semblant com fos possible a una llar. Tots sols, sense el personal de l’hospital, en una habitació condicionada com ho seria un petit apartament, amb un llit per als pares, el bressol i un bany. En definitiva, es tracta d’una mena d’entrenament abans de sortir definitivament i “independitzar-se” de l’equip mèdic que els havia estat donant suport fins aleshores. “Fins a aquell dia no sabia el que era estar amb el nen durant 24 hores seguides”, diu la Natàlia. Ara ja fa més de dos mesos que és a casa i tot plegat forma part del passat. Com a bon prematur, l’Ignasi és petit, però tot un lluitador que ha deixat enrere les complicacions i no para de créixer.

Com a casa, enlloc

L’Ignasi és un dels 70 nadons que han passat pel projecte Quasiacasa. Tots han estat ingressats un temps a l’hospital des del moment de néixer per problemes de salut. Requereixen tractaments especials, com per exemple ventilació mecànica, cànules de traqueotomia, sondes de gastrostomia o nutrició parenteral. Es tracta de cures que, quan la salut del nadó ja és prou bona, els pares poden assumir a casa si fan abans la formació adequada. És aconsellable pels beneficis que això comporta. Està demostrat que a casa aquests nadons augmenten de pes i milloren de salut en tots els sentits.

Després de mesos d’ingrés, quan els pares reben la notícia que el seu fill està a punt per marxar sovint senten pànic. “Han passat molt de temps a l’hospital, i per moltes situacions. Per tant, el primer que cal és aconseguir que guanyin seguretat, que vegin que sols se’n surten”, explica el doctor Félix Castillo, cap del servei de neonatologia. “De fet, abans d’arribar al programa Quasiacasa, ja des del mateix naixement, des del servei de nounats de Vall d’Hebron impliquem els pares en les cures”, afegeix. Se’ls informa des del primer moment que quan el nen estigui millor se’ls formarà perquè se’n facin càrrec ells mateixos a casa.

“A mi el que més por em feia eren les nits, que vomités o fes apnees i jo no me n’adonés, però aquella mateixa primera nit que vam dormir plegats vaig adonar-me que encara que jo dormís estava alerta i me n’adonaria”, explica la Natalia. També va sortir preparada per respondre davant les taquicàrdies que l’Ignasi podia patir. “Tu aprens a detectar-ho, quan el veus pàl·lid, dèbil... I t’ensenyen els estímuls que necessita per fer-lo reaccionar”, explica. “Aquella nit sols a l’hospital vaig ser conscient de tot el que havia après i de com coneixia el meu fill”, afegeix.

Més bona salut

L’Ignasi ja fa gairebé tres mesos que és a casa. Del seu passat a l’UCI tan sols en queda la cançó que la mare li va cantar per bressolar-lo des del primer dia, Singing in the rain. “L’hi cantava fluixet i s’adormia, pensava que en aquell moment estàvem passant per una tempesta, i ara encara l’hi canto”, explica la Natàlia. Tan bon punt van arribar a casa, la criatura va començar a millorar i a guanyar pes.

“A casa estan molt més tranquils, perquè els pares estan relaxats i perquè l’entorn hospitalari sempre és més estressant. El seu ritme de creixement es dobla i estar a l’hospital sempre suposa un risc d’infeccions que no convenen a aquests infants”, explica el doctor Castillo.

Més prematurs

“Aquest tipus de programes són necessaris perquè cada cop tenim més nadons que sobreviuen i una morbiditat [efecte d’una malaltia en una població] més complexa”, afirma Castillo. Bona part d’aquests nadons són prematurs. A Catalunya 7,3 nadons de cada 100 neixen abans d’hora. Els últims anys s’ha detectat un increment seriós d’aquest fenomen, relacionat amb el retard de la maternitat. Altres factors que hi influeixen són les infeccions vaginals, el tabac, el consum d’alcohol i les tècniques de reproducció assistida, que incideixen en el nombre de parts múltiples, que presenten un risc més alt de prematuritat. Aquests nadons neixen amb una immaduresa orgànica i sistèmica que els fa més vulnerables a les malalties i més sensibles als agents externs.

A l’hospital infantil Sant Joan de Déu compten amb un programa similar, Me’n Vaig a Casa. Per començar, la filosofia del servei de nounats és permetre que els pares puguin estar amb el nadó ingressat les 24 hores del dia. Així ja es comencen a implicar en les seves cures des del principi. Cada dimarts, l’equip d’infermeria porta a terme sessions informatives grupals i individuals per a pares i mares. També compten amb el que anomenen el Box E, habitacions on el pare i/o la mare poden conviure amb el nadó 24 hores tots sols, abans de tenir l’alta i tornar a casa. “La infermera és a fora, per si la criden, però no fa res, ho fan tot ells”, explica el doctor Martín Iriondo, cap del servei de neonatologia de Sant Joan de Déu.

En els casos més complexos, els pares també passen per aquest programa de 24 hores, però a més hi ha la possibilitat d’aplicar l’alta domiciliària de manera precoç, comptant amb un equip d’infermeria que visita la família a casa amb certa periodicitat, en funció de cada cas. “Això tan sols és factible quan viuen en una àrea d’influència d’un màxim de 40 quilòmetres respecte a l’hospital”, explica Iriondo. Amb totes aquestes mesures, Iriondo calcula que s’aconsegueix que les criatures marxin a casa unes dues setmanes abans de l’estàndard.

De Vic a la Vall d’Hebron

El cas de la Laia, que va néixer per cesària a les 37 setmanes de gestació a l’hospital de Vic, no està lligat a la prematuritat, sinó al fet que nasqués amb la síndrome de Pierre Robin, una malaltia en què les criatures no tenen la mandíbula prou desenvolupada. Això fa que la llengua quedi endarrerida i el paladar sigui obert (això es coneix com a fissura de paladar). És a dir, la criatura no pot respirar bé perquè la llengua obstrueix, ni menjar bé, perquè la llengua és curta. No pot succionar i la llet pot pujar-li al nas . “Ràpidament, el pediatre de l’hospital de Vic es va posar en contacte amb la Vall d’Hebron”, explica la Sara Portet, mare de la Laia. Una UCI mòbil va traslladar la Laia des de Vic fins a Barcelona.

Durant tot aquest temps, la Sara va aprendre un munt de coses sobre les cures de la Laia. En el seu procés, l’alimentació ha sigut el més complicat. A causa del problema a la mandíbula la nena no podia succionar prou bé i, per tant, calia trobar opcions per a l’alletament. La mare, la Sara, es treia amb el tirallets la llet que li donava en dosis molt petites amb una xeringa i per una petita sonda, sempre vigilant que la llet no li anés als pulmons. També va aprendre a fer amb la nena exercicis diaris per estirar la llengua.

Dos dies abans de Nadal, els metges els van dir que estaven a punt per anar a casa, i van passar al programa Quasiacasa. Tot i que amb el que havien après estaven molt preparats, s’hi van haver d’estar 48 hores perquè les primeres 24 la criatura va perdre pes i van veure que calia canviar la llet.

També els van fer un curs de reanimació per poder afrontar una possible aturada cardiorespiratòria. A casa, les preses de llet, cada tres hores, són llargues, però l’entorn familiar ajuda que millori la salut de la nena. Ara ja no porta la sonda i tan sols queda esperar si quan compleixi un any el seu problema s’haurà solucionat per si sol en créixer o si caldrà operar. En tot cas, l’agafarà ben preparada.

Mònica L. Ferrado

19/03/2016

Ara.cat

“Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia”

Infermera ‘child life’ Pionera Núria Serrallonga és infermera i psicòloga, i treballa com a ‘child life’ a l’Hospital Sant Joan de Déu, una figura present en tots els hospitals infantils dels Estats Units, per exemple. A Catalunya i a la resta de l’Estat ella és l’única reconeguda com a tal.

Núria Serrallonga a l’Hospital Sant Joan de Déu d’Esplugues amb una eina de treball important, els ninos de drap. / CRISTINA CALDERER

Si un nen plora, el seu cor plora. No és una metàfora, és literal. Amb la tensió es descarrega més adrenalina, el cos s’activa, tot costa molt més i la sensació de dolor és més gran. Si les constants vitals s’alteren, qualsevol intervenció, una cirurgia o una punxada, va pitjor. I la mala vivència es pot convertir en un trauma que arrossegui d’adult. Evitar-ho és la feina de la Núria Serrallonga.

Què és una child life?

És un professional sanitari que treballa a la frontera entre la infermeria i la psicologia. No tracto el malalt, faig profilaxi i prevenció dels problemes que pot implicar la vivència traumàtica de l’hospitalització i la malaltia. Cal que el nen ho visqui bé.

Què és el que els fa més por?

Cada nen és diferent. Però en general la palma se l’enduen les punxades. Hi ha nens a qui els fa més por una punxada que la cirurgia.

I com fas fora aquestes pors?

Has d’arribar al nen treballant les inquietuds i per això hi has de parlar sobre què li faran. Amb els pares cal treballar l’angoixa. Solen situar la preocupació en un punt diferent.

Una mala punxada no s’oblida...

Sí, sovint la por són males experiències. Si tenen fixada a la ment la idea que els han fet mal, cal millorar l’experiència per substituir el record per un de positiu. El nen que té por a la punxada sovint explica que per poder-los posar la injecció els havien immobilitzat subjectant-los fort. Nosaltres mai ho fem així, sempre demanem que seguin a la falda de la mare, que és on estan més tranquils.

I com s’arriba al nen?

El més complicat no és què els fa por, sinó per què. El joc és una gran eina. Per exemple, si els han d’operar i detecto que els preocupen les agulles, doncs juguem i posem una via al nino. Així poden veure-la, tocar-la, conèixer-la a nivell sensorial... I la percepció comença a canviar. I li expliquem molt bé per què és important allò que li han de fer. I li donem responsabilitat: la seva feina és estar quiet perquè tot anirà millor. Parlem també de la postura o de les distraccions que prefereix. És molt important deixar-los triar. En cas d’operació els fem un tour perquè vegin el quiròfan i l’UCI. Sovint els pregunto com se l’imaginaven i em diuen que tota fosca, com la infermeria del Harry Potter. I no hi té res a veure, té molta llum natural, colors, peixos dibuixats... Res a veure.

A més dels jocs, teniu els Pallapupes, fins i tot gossos... Va ser complicat normalitzar-ne la presència?

Ara ja són un membre més de l’equip, fa 15 anys que treballen amb nosaltres. Al principi va costar molt, hi havia metges que els veien amb prejudicis, com si no fos seriós. I en poc temps es van convertir en imprescindibles. Els mateixos que havien dubtat els demanaven.

Ets l’única child life a tot l’Estat. N’hi hauria d’haver més...

Sí, som imprescindibles per prevenir situacions traumàtiques que poden marcar el nen per a tota la vida. Si no es fa una feina abans, es poden crear situacions traumàtiques. Als Estats Units tots els hospitals pediàtrics tenen una child life per cada 20-25 malalts. Sant Joan de Déu en tindria 20, i repartides per unitats.

Com et vas formar?

Tinc família a Chicago i quan hi anava a l’estiu ho aprofitava per fer estades al Children’s Memorial. Hi vaig conèixer la feina de la child life.

I en tornar?

Calia convèncer el gerent d’aleshores de l’hospital per incorporar la figura. Va costar. Uns 6 anys intentant convèncer tothom. Recordo un germà de Sant Joan de Déu dient-me: “Ens en sortirem”. Hi va haver un canvi de gerència i van accedir a una prova. Se’n van veure els beneficis i la connexió amb la filosofia d’atenció holística de l’hospital.

I ara ve gent a formar-se amb tu.

Sí. Fins i tot l’any vinent començarem un màster universitari en child life amb la Universitat de Barcelona.

Com ha canviat l’hospital amb totes aquestes mesures?

Fa molts anys entrar al quiròfan era un autèntic drama: crits, puntades de peu, pares desesperats... El moment de la separació era horrorós. Ara els pares entren al quiròfan i el nen se’ls adorm als braços. Cal preparar-los molt bé: si no s’hi veuen amb cor val més que no entrin. Els hem de resoldre dubtes i han de poder estar pendents del nen, no dels professionals.

Explica’ns un cas recent.

Em va venir a veure l’àvia d’una nena de 6 anys a qui havien d’operar de l’esquena. Em va dir que plorava a l’escola, que estava molt trista. Li preguntava: “Quan em tallaran l’esquena?” Va venir i li vaig estar ensenyant el bisturí elèctric, i vam treballar per canviar la idea que la tallarien per la d’un instrument amb què la tractarien per dins per guarir-la.

Tenen por de morir?

Viuen molt el present, és el seu món. Parlen de l’anestèsia i la cirurgia, però no solen parlar de la mort. I els pares et diuen que els preocupa que passi alguna cosa, però no ho pregunten obertament.

Conviure amb el patiment dels nens no és traumàtic?

Aprens a desconnectar. Aquí hi ha molt de patiment i els nens necessiten que nosaltres estiguem bé.

Mònica L. Ferrado

10/03/2016

Ara.cat

Un Hospital sense Por

Sant Joan de Déu es transforma perquè els nens malalts s’hi sentin bé 

El pas per l’hospital, ja sigui per un trau al cap, perquè es dispara la febre o per un càncer, deixa una profunda empremta en els pacients petits. Per això és tan important pels gestors de l’infantil Sant Joan de Déu que cada transformació que es faci a les instal·lacions –un pla de deu anys– tingui com a objectiu que nens de qualsevol edat s’hi puguin estar sense por.

A l’hospital de dia les columnes semblen troncs d’arbres i una gelosia que representa una pineda esmorteeix l’entrada de llum exterior És una pretensió que va molt més enllà del confort i la seguretat professional. “Intentem que el pacient se sorprengui, que passin coses sempre que vingui”, resumeix l’arquitecta Rosa Clotet. És la responsable, juntament amb Joan Llongueras i els grafistes Rai Pinto i Dani Rubio, que hi hagi un tobogan per passar d’un pis a altre, que hi hagi matalassos perquè els més petits saltin sense parar mentre s’esperen per entrar a la consulta sense que ningú no es queixi, que la llum de les habitacions de l’hospital de dia, on pacients en quimioteràpia passen molt de temps, estigui tamisada no per unes persianes, sinó per una espècie de gelosia que sembla una pineda, que el TAC sigui una nau espacial o que la nova unitat de cirurgia ambulatòria hagi de tenir el sostre ple d’estels.

A la capçalera del llit de l’hospital de dia hi ha esquirols. Als passadissos nous, els animals representats a mida natural per cilindres de colors van començar sent un entreteniment per a la vista i la imaginació, però ara també ho són per a les orelles: algun nen va tenir la pensada de posar una moneda sobre els cilindres que, quan baixa d’un a l’altre, produeix una melodia. “Amb això no hi comptàvem”, reconeix M. Josep Planas directora de planificació de l’hospital. “Però cada canvi s’ha estudiat a fons i hem rebut l’opinió de totes les professions que intervenen a l’hospital i de les famílies, perquè ells també són aquí dins”.

I els seus suggeriments s’atenen. Per exemple, al nou hospital de dia hi ha, a petició de les famílies, dos seients al costat del malalt, no un, i també una habitació amb microones i nevera (hi passen moltes setmanes tan- cats). I un lloc on es pot plorar i estar tot sol. També van demanar emportar-se el plafó de fotos de l’hospital de dia antic al nou. “Es creen forts llaços sentimentals”, aclareix M. Josep Planas. A l’àrea d’oncologia, on les estades són llargues, hi ha dues habitacions sacrificades per als pares.

Cada transformació, una cosa que es va fent a poc a poc perquè no es pot tancar ni un dia, busca millores que no tenen res a veure amb la tecnologia punta i la seguretat professional, que això ja es dóna per descomptat. Per exemple, a la nova UCI, que estarà a punt a finals de l’any que ve, els llits estaran en un espai amb parets, no cortines, i amb lloc per dormir els pares. A la maternitat, els arquitectes van dissenyar una superfície per a cada habitació on s’inclou tot el que és necessari per explorar i rentar el nadó, de manera que des del llit de la mare.

Esperes Entretingudes

Anar a un hospital no és agradable. N’hi ha a qui no els agrada ni anar-hi de visita. Però es fa encara més costerut quan està relacionat amb la malaltia d’un nen. L’angoixa en una sala d’espera i la por abans d’un diagnòstic es converteixen en moments difícils d’oblidar. No hi ha pares que no retinguin a la memòria haver passat una llarga nit asseguts a urgències amb el nen als braços o la sensació de desesperació quan te l’arrenquen d’aquests mateixos braços per portar-lo al quiròfan o fer-li una prova. I què passa després? Doncs que el nen veu una bata blanca i surt corrents; una agulla a cinc metres i es posa a plorar. Un trauma difícil de superar quan només tens set anys, però en què l’entorn i les formes al final hi tenen molt a dir.

Sí, sí, les formes. Perquè si el metge o la infermera van vestits de colors alegres la reacció del re sempre sigui visible. “Perquè pugui aprendre i preguntar el que vulgui Més car? No necessàriament, però segur que el pediatre triga més a passar visita”, explica la directora de planificació. I sempre buscant llum natural, “per ajudar a orientar-se”.

Els canvis no sempre han estat ben rebuts pels professionals. Com quan van proposar que entressin els pallassos al quiròfan fins que el pacient s’adormís. Ara és una rutina, com també posar l’anestèsia local en braços de la mare i no tombats a la llitera. Els nens estan absolutament distrets, i fins i tot quan els posen la màscara els pallassos els ensenyen a inspirar jugant. Així que ara els anestesistes reclamen el seu pallasso de quiròfan.

La qüestió dels gossos va costar una mica més. Gossos a l’hospital! Són uns autèntics professionals que inciten el nen a camimenor és diferent. La desconfiança es mitiga. I si quan entra a l’hospital Sant Joan de Déu descobreix un tobogan gegant pel qual pot lliscar una vegada i una altra, fins que la mare li talla el rotllo i li diu que s’ha llevat a dos quarts de set del matí per fer-li una anàlisi de sang i no per jugar, és senyal que ha aconseguit oblidar-se de la temuda agulla.

Aquesta intenció de diluir la forta càrrega emocional que pot provocar anar a un hospital, ja sigui de manera puntual o periòdica, és la que està transfornar una vegada i una altra a rehabilitació, encara que els faci una mica de mal. Gossos que asserenen el nen angoixat per la por del que li espera i d’un patiment que no entén. I el súmmum va ser l’entrada de músics a nounats. L’espai estèril per excel·lència, envaït primant el Sant Joan de Déu en una gran ludoteca. Els nens hi juguen i l’espai s’ha dissenyat pensant en ells.

Les esperes en consultes externes es fan més entretingudes si es poden esgotar saltant en matalassos o admirant un gran escenari de Playmobil amb drac i castell. Fins i tot resulta divertit seguir l’itinerari que condueix als diferents serveis marcats al terra de l’hospital. Se segueix la línia de l’ovella, el gat, l’ànec, l’abella... La duresa de l’hospital es dilueix, hi continua sent però fa de més bon suportar. mer per les mares i ara pels músics. “I de sobte, així que sona la música, es fa el silenci, ja no hi ha veus ni plors i tot queda en calma i amb cares somrients”, descriu M. Josep Planas. Els pallassos, els gossos i els músics costen entre 80.000 i 100.00 euros a l’any. “Són uns diners que demanem als donants. No podem encomanar aquesta tasca a voluntaris, perquè els necessitem cada dia, no ens poden fallar”.

És més car? “Cada canvi l’estudiem i el preparem molt prèviament. I el nostre compromís és que sigui una obra sostenible en tots els sentits. Per exemple, que generi menys despesa energètica”, defensa l’arquitecta. Per exemple: el filtre tèrmic que suposa la gelosia del bosc a les vidrieres de l’hospital de dia redueix un 35% l’aire condicionat.

Ana Macpherson/Silvia Angulo 

20/07/2015 

La Vanguardia