Fawzia Koofi és definida a la seva pàgina web oficial (www.fawziakoofi.org)
com una jove líder política que vol canviar el seu país i convertir-lo en un
lloc on els drets humans siguin respectats. Desig difícil enmig d’un
Afganistan marcat per la guerra, des de fa anys, amb les conseqüències
tràgiques que ha tingut per al país, sobretot per a les dones, per a les
nenes i també per als nens.
Fawzia pertany a una família en què la política ha tingut un paper molt
important, el seu pare va ser membre del parlament durant vint-i-cinc anys i
va morir assassinat.
Va ser la dinovena filla dels vint-i-tres fills que va tenir el seu pare, i l’última
filla de la seva mare, la segona esposa. Va néixer enmig del camp. Durant
els mesos d’estiu, la mare i un grup de criats realitzaven un viatge per dur
els ramats fins als cims més alts de les muntanyes, on l’herba creixia més
bona. El viatge era una escapatòria d’una vida familiar difícil. L’any en què
Fawzia va néixer la seva mare passava per especials dificultats, tretze
mesos abans, davant de la casa gran, amb parets de fang, on vivien, va
observar com baixava de les muntanyes una comitiva de casament, el nuvi
era el seu marit, prenia així la setena esposa, una noia de 14 anys.
El part de Fawzia va durar trenta hores.
La mare va patir molt i va experimentar una gran decepció quan va veure
que era una nena. Després del part, la mare va estar a punt de morir, i
ningú no es va preocupar del nadó que acabava d’arribar al món. La van
deixar fora de la tenda, sota un sol fortíssim. Va estar allà gairebé tot el dia,
plorant amb totes les forces, però ningú no li va fer cas, tots creien que la
naturalesa faria el que havia de fer i
moriria. Però quan es van apiadar d’ella i la
van entrar a dintre, la mare, que ja estava
més bé, va observar horroritzada que la
cara de la nena estava plena de cremades
del sol. La frustració del naixement es va
convertir en un amor que li va fer prometre
que lluitaria perquè mai no li passés res de
dolent a aquella nena, ja que Déu havia
volgut que visqués.
I va sobreviure, i va travessar guerres, i va
tenir sempre una obstinada voluntat
d’aprendre, d’anar a escola, la qual cosa la
va convertir en una persona diferent,
lluitadora per les desigualtats i la pobresa,
al costat de les dones. En una de les
últimes pàgines del llibre (de l'editorial Aguilar) ens explica que,
quan camina actualment pels carrers de
Kabul, sempre somriu en veure la maca imatge de les nenes vestides amb
els seus uniformes escolars de shalwar kameez negre i un mocador de cap.
Durant els últims anys, cents de mils de nenes, incloses les seves filles,
s’han pogut educar. Aquest accés a l’educació, no tan sols els donarà un
bon futur a elles, sinó també a les seves famílies, i, a la vegada, ajudarà
tota la nació, però el retorn dels talibans significaria el final i tornarien a
quedar tancades a casa, amb menys drets que un gos, en les seves
pròpies paraules.
Una història d’aquelles que en diuen de superació, de lluita, de força, que
ens ajuda a veure les dimensions plenes de llum de tantes persones,
llegint-la sentim una felicitat fonda, hi patim, però també ens ajuda a viure
experimentar com, en les situacions més dures, l’educació transforma les
persones, i les pot convertir al goig del treball per la justícia, per la pau.
Avui, vídua, mare de dues filles, amenaçada en la seva activitat política
pels talibans, escriu a les seves filles cada vegada que marxa de casa, per
motius polítics, unes cartes, per comprendre i per sentir-se estimades que
per a nosaltres són una veritable lliçó:
Estimades Shuhra i Shaharzad:
Avui viatjo per assumptes polítics a Faizabad i Darwaz. Espero tornar aviat i
veure-us novament, però no puc amagar-vos que hi ha la possibilitat que
això no passi.
He rebut amenaces de mort en aquest viatge. Potser, aquesta vegada,
aquestes persones ho aconsegueixin.
Com a mare vostra, em produeix un immens dolor dir-vos això. Però,
sisplau, entengueu que estic disposada a sacrificar la meva vida si això
significa la pau per Afganistan i un futur millor per als nens d’aquest país.
Porto aquesta vida perquè vosaltres – les meves precioses filles – sigueu
lliures de viure la vostra vida i de somniar tots els vostres somnis.
Si em maten i no us torno a veure, vull que recordeu aquestes coses.
Abans de res, no m’oblideu.
Com que encara sou joves i heu d’acabar els vostres estudis i no podeu
viure de manera independent, vull que aneu a viure amb la vostra tia
Khadija. Ella us estima molt i cuidarà de vosaltres per mi.
Teniu la meva autorització per utilitzar tots el diners que tinc al banc. Però
utilitzeu-los amb prudència i per als vostres estudis. Concentreu-vos en la
vostra educació. Les nenes han d’educar-se si volen sobreviure en aquest
món d’homes.
Quan acabeu l’escola vull que seguiu amb els vostres estudis a l’estranger.
Vull que us familiaritzeu amb els valors universals. El món és un lloc
immens, bell i meravellós i està aquí perquè l’exploreu.
Sigueu valentes. No tingueu por de res a la vida.
Tots els éssers humans morim algun dia. Potser avui sigui el meu dia. Però
si això passa, sisplau, sapigueu que hauré mort per un propòsit. No deixeu
aquest món sense haver aconseguit alguna cosa. Estigueu orgulloses de
tractar d’ajudar la gent i de fer del nostre país i del món un lloc millor.
Un petó per a les dues.
Us estimo
La vostra mare
"Cartas a mis hijas" recull aquestes cartes i la seva història personal.
Maria Lluïsa Geronès Estrada
07/08/14
