És important iniciar precoçment el tractament de la Insuficiència Renal per evitar complicacions i prevenir seqüeles a llarg termini i així com retardar la progressió de la malaltia. Els malalts diagnosticats d’IRC terminal estan sotmesos a tres tipus de tractament: tractament dietètic, tractament farmacològic i tractament dialític.
Tractament dietètic
Una de les bases per a mantenir un bon estat de salut és l’alimentació. Una alimentació incapaç de suplir les necessitats de la persona, pot agreujar malalties o directament desencadenar diferents trastorns com són l’anorèxia, la deshidratació, el retràs en la cicatrització de les ferides, el debilitament del sistema immunològic, o les anèmies.
El significat d’alimentació i nutrició són dos conceptes que estan estretament vinculats però no són equivalents. La principal diferència entre ambdós conceptes, radica en la voluntarietat de l’alimentació, que és una manera d’aportar a l’organisme els aliments necessaris i que depenen de l’educació de cada persona i de factors ambientals externs. En canvi la nutrició s’entén per quelcom involuntari i inconscient ja que reflexa el total de processos i transformacions dels aliments en el nostre cos per tal que aquest pugui assimilar-los completament. La nutrició és la base fonamental de la prevenció, però és també un arma terapèutica de capital importància en una gran diversitat de malalties. En els malalts renals amb pretractament de diàlisi normalment es limita la ingesta de sal, fòsfor, líquids i proteïnes en la dieta. Controlar la dieta és molt important ja que pot retardar la necessitat de la diàlisi. El problema concret dels malalts renals en situació de diàlisi, és que la nutrició no és fàcil i comporta un incorrecte aportament de nutrients que no solament afecta a la seva funció renal sinó que afecta també al seu propi estat nutricional, al que repercuteix en un termini més o menys perllongat en el seu estat de salut. Existeix un problema addicional i és la manca d’apetència de la dieta. Si no s’aconsegueix que el malalt renal tingui una alimentació adequada, agradable i variada, no podrà gaudir de quelcom tant important per tenir una acceptable qualitat de vida. Seguir fidelment dietes especialitzades i canviar els hàbits dietètics és difícil i frustrant per a la major part dels malalts i la seva família. Menjar és un plaer i el fet de limitar la ingesta dels aliments preferits, menjar coses que no són gustoses i elaborar menjars peculiars afavoreixen a la inadaptació al tractament. Per aconseguir una dietoteràpia adequada, els malalts han de sotmetre’s a un entrenament basat en els principis de la teràpia nutricional i la forma d’elegir i preparar els aliments. També necessiten de l’ajut i el seguiment continu per part de l’equip de salut per donar suport a la multitud de factors que poden interaccionar entre sí i dificultaran el seguiment correcte, constant i regular en l’acceptació de la malaltia. Aquests són factors de tipus: social, cultural, grupal, econòmic i personal. La vida social del malalt serà un factor influent en el seguiment de la dieta, ja que el menjar és un acte social reconegut, i que pot ser una activitat necessària pel tipus d’ocupació del malalt o pel seu horari laboral. La cultura del malalt influirà en l’acceptació de la dieta, ja que a major nivell cultural es sol donar una major acceptació i comprensió de la necessitat de mantenir un règim dietètic de per vida així com les excepcions que es poden realitzar en un moment determinat o la forma de compensar els excessos realitzats en una ocasió especial. Les influències d’un grup són molt importants sobre tot per al nouvingut que arriba a un grup de diàlisi ja que les expectatives i normes són ben acceptades generalment en un principi, però el temps, l’avorriment i les ensenyances i consells d’altres malalts més experts influiran en el nouvingut. L’edat és un factor determinant, ja que a major edat es dóna més acceptació a la dieta restringida. Per altra banda l’edat també és un factor negatiu pel que fa a problemes d’incapacitat, de falta de gana, de solitud i de dependència, aquests poden afavorir la transgressió dietètica. Sense oblidar que els problemes de dentició obliguen a una preparació diferent dels aliments que poden resultar encara menys apetitosos i poden fer més atractius aliments tipus sopes, consomés i llets que resulten perjudicials per el seu alt contingut hídric. Els motius econòmics poden ser una causa important de l’abandonament de la dieta o del seguiment de forma incorrecta i més donat l’alt percentatge de malalts d’edat avançada que estan inclosos en programes d’hemodiàlisi i que tenen problemes econòmics importants. I per últim, la personalitat del malalt, aquesta és fonamental, ja que influirà en el grau d’adaptació i acceptació de la seva malaltia. El malalt ha de ser motivat contínuament, ja que la cronicitat de la malaltia afavoreix l’abandonament de forma intermitent o continua de les pautes dietètiques.
Tractament farmacològic
La IRC és una malaltia que exigeix la presa de medicaments de forma continua i també en grans quantitats. Molts d’aquests fàrmacs, són eliminats de l’organisme pel ronyó, encara que siguin metabolitzats en el fetge.
Existeixen varis medicaments que el metge pot prescriure segons les necessitats de cada persona.
Tractament dialític i trasplantament renal
Quan la funció renal es fa insuficient per a mantenir al malalt amb vida es plantegen dues alternatives: La depuració extrarrenal (diàlisi) i el trasplantament. La depuració extrarrenal és un procés, que elimina els productes de rebuig procedents del metabolisme proteic i regula l’equilibri hidro-electrolític, però no substitueix la funció endocrinametabòlica. Hi ha dues modalitats segons la membrana utilitzada, la depuració extrarrenal extracorporea, hemodiàlisi (HD) i la depuració extrarrenal intracorporea, diàlisi peritoneal (DP).
El trasplantament renal és avui el tractament d’elecció en els malalts que pateixen una IRC mantinguts en programes de diàlisi periòdica. Cal considerar la diàlisi i el trasplantament com a tractaments complementaris, de la idoneïtat dels quals depenen la qualitat i l’esperança de vida d’aquests malalts. El trasplantament és una operació que la fa un cirurgià especialista en trasplantament. Consisteix en la implantació quirúrgica d’un ronyó sa que procedeix d’un donant. Aquest pot ser un donant viu que generalment és un familiar però també pot ser un donant cadàver. En tots els casos hi haurà d’haver unes característiques que faci que l’òrgan sigui compatible, bàsicament són: el grup sanguini i el fenotip dels antígens HLA. Al moment de rebre la informació cal recalcar que si el pacient té la possibilitat de rebre un ronyó d’un donant viu ho faci quan més aviat millor, donat que el tractament de diàlisi pot deteriorar el seu estat general. Si el pacient ha de rebre l’òrgan d’un donant cadàver haurà de romandre en llista d’espera. El temps d’espera pot variar, oscil•lant de mesos fins a 2-3 anys. Un cop el pacient ha entrat en la llista d’espera haurà d’estar localitzable les 24 hores del dia. Tanmateix, ha de saber que el ronyó trasplantat compleix les mateixes funcions que els ronyons propis sans. És a dir, amb el trasplantament queda guarida la seva insuficiència renal i adquireix novament el mecanisme òptim del funcionament del ronyó, gràcies al fet que el ronyó no funciona com una peça estranya sinó que és un òrgan perfectament adaptat a la persona.
Carme Puigvert Vilalta
Supervisora de Nefrologia de l'Hospital Dr Josep Trueta
