Valors emergents

En èpoques de crisi, les preferències dels ciutadans experimenten una profunda transformació. No em refereixo només a les crisis econòmiques o socials; també a les crisis personals. La crisi posa en relleu el que és vertaderament essencial i valuós i deixa en un segon pla el que és efímer, sobrer o relatiu. De vegades per descobrir el que realment és valuós cal experimentar una crisi. Quan un està malalt, per exemple, s'adona de com de valuós és estar sa. Quan un pateix precarietat econòmica, s'adona de com és de valuosa l'estabilitat i el benestar material.

La crisi sistèmica que estem patint no és un petit parèntesi en la marxa històrica del progrés. És una profunda davallada, una ruptura que posa entre parèntesis conviccions, estils de vida, de consum i de producció. Molt probablement, després d'aquesta intensa i extensa crisi que estem patint, tot serà molt diferent de com és ara. És difícil preveure-ho, però el que ara observo és l'emergència amb molta força de quatre valors que són reconeguts per persones i per grups de molt diversa naturalesa.

Emergeix el valor de la família. No em refereixo a la família tradicional. Tampoc als hàbits i costums d'aquella família del passat. El que emergeix és la solidaritat intrafamiliar, formes d'ajuda dins de l'esfera familiar. Hi ha fills grans que no poden emancipar-se, perquè no troben feina. Estan aixoplugats a casa, a recer del món, gràcies a la generositat dels seus pares. Hi ha fills que han tornat a la casa paterna perquè s'han quedat sense feina i no poden pagar el lloguer o la hipoteca. La família acull i aixopluga. Centenars d'avis i d'àvies atenen els seus néts tots els dies del curs escolar sense cobrar ni cinc. Si aquesta ajuda s'hagués de pagar, moltes famílies no podrien assumir-ho i renunciarien a tenir fills. El drama de l'atur toca de molt a prop. Tots tenim algun germà, algun cunyat, cosí o nebot que pateix aquest flagell i ens sentim solidaris amb la seva situació.

També creix, dins d'aquest magma social, el valor del treball. Tenir feina és cada cop més valuós. Ja no la veiem com una fatalitat, ni com una maledicció divina, sinó més aviat com una benedicció, com a actiu que cal defensar, protegir i conservar. Anar a treballar ja no és una condemna, sinó una sort, gairebé un privilegi. Aquesta nova manera de valorar el treball no és del tot nova, perquè era ja present en l'imaginari col·lectiu dels nostres avis.

Emergeix l'ajuda mútua i la cooperació més enllà de l'entorn familiar. Les associacions de voluntaris es mouen més que mai, també les entitats del tercer sector estan essent decisives per afrontar les conseqüències de la crisi. Hi ha una ajuda mútua no formal, a pla d'escala, entre veïns i amics, un intercanvi de béns materials o immaterials sense utilitzar el diner. Els bancs del temps desperten molt interès i l'esperit de cooperació està suplantant l'esperit competitiu i individualista que ha estat omnipresent en els darrers trenta anys.

Finalment, irromp amb força el valor de l'emprenedoria. Potser no emergeix per convicció, sinó més aviat per necessitat, però, en qualsevol cas, és un valor que està profundament lligat a la nostra tradició civil i que la crisi ha activat com mai. Emprendre és un acte que inclou audàcia, però que requereix intel·ligència i imaginació. Els millors graduats no poden esperar passivament a casa que els soni el telèfon. S'han de moure i crear realitats noves per oferir els seus talents a la societat. Han de fer-s'hi un forat. Per això em sembla una bona iniciativa que l'administració emprengui el desig de formar els nois i noies en l'esperit emprenedor, perquè el futur és d'ells i els hem de donar confiança per creure-hi.

Francesc Torralba

06/03/13

El Punt Avui 

El valor més bàsic: la gratuïtat

Hauríem recordar més sovint que tot és do, que m'agradi o no tot m'ha estat donat, que jo he fet molt poquet per assolir el que sóc, i que el més important m'ha estat regalat pels altres i per Déu. Només cal veure el do més bàsic i sense el qual no hi ha res més: l'existència. Què he fet jo per començar a existir? Res, absolutament res. L'existència m'ha estat donada pels meus pares. I ho torno a subratllar: no he fet res per existir i sense aquesta base no hagués pogut ser res: ni ser capellà, ni fill, ni amic, ni economista... res de res. Com diu Francesc Torralba, «ser, existir, és el verb principal, el que permet conjugar altres verbs; riure, plorar, estimar, cantar, estudiar, celebrar.....», i darrera aquest punts suspensius es poden afegir el verbs que es vulguin. I què hem fet nosaltres per rebre aquest gran do? Absolutament res. 

Sóc gràcies als altres, sense els altres jo no puc ser res. Ni existiria, ni tindria els coneixements, habilitats o recursos de què disposo. Si m'haguessin deixat sol, m'hagués mort. Tot és una acció generosa dels altres respecte a mi. Sense els altres no em puc entendre; no sóc un ésser aïllat que funciona independentment d’ells. L'individualisme és una gran mentida que ens han fet creure des de molt petits com a quelcom positiu i necessari. «Sigues tu mateix», ens repeteixen, com si fos possible ser alguna cosa sense els altres, com si és pogués ser al marge de tot i de tothom, com si tot fos fruit del meu treball i del meu esforç. L'autonomia tan predicada, essent certa en uns sentits, ens pot portar a molts enganys. Mai puc oblidar que la paraula «jo», inclou molts altres «tu» i que sense aquests altres ni seria, ni podria gaudir de totes les habilitats de què ara gaudeixo i fins i tot de les quals alguna vegada presumeixo. 

És bàsic per una bona pedagogia que sapiguem realment qui som i com som, que acceptem amb alegria que tot ho hem rebut els altres. Que la base que ens permet fer i viure tantes coses ens ha estat donada, regalada. Ningú ha demanat existir, ni ha fet res per poder existir. Ignorar o oblidar quelcom tan bàsic, ens torna persones ingrates. Adonar-se i recordar-ho sovint ens fa ser agraïts, viure instal·lats en l'agraïment. Agrair, ve d'agradar, això doncs agrair és ubicar-se en l'existència com quelcom agradable, que m'agrada, que em resulta agradable. I l'agraïment es demostra amb l'actitud de voler lliurar-se als altres. L'acció de donar-se esdevé un termòmetre de la gratitud: reconeixem que una persona és agraïda quan veiem si viu centrat en ell mateix o viu en funció dels altres. I quan poses el termòmetre al nostre món, veus que en general, està malalt d'agraïment. Per tant ens cal recordar més sovint la causa de la nostra malaltia: la supèrbia de creure que tot esdevé gràcies a mi i a les meves capacitats. La gratitud és l'humus des d'on puc mirar- me a mi mateix i descobrir allò tan senzill que deia Jesús de Nazaret: el que gratuïtament has rebut, gratuïtament ho has de donar. 

El contrari de viure sense aquesta consciència és deixar-se anar existència avall, com l'aigua baixa per una forta riuada. És instal·lar-se en la frivolitat, considerar la meva pròpia existència i la dels altres i tots els esde- veniments com a superficials i sense cap significació. La frivolitat genera un descontentament existencial que es manifesta en indiferència i en un fals fastigueig per viure. Hi ha gent que només sap queixar-se, perquè per a ells no hi res que valgui prou la pena, perquè ells ho haurien fet diferent. Converteixen la vida en pur teatre, en un simple melodrama egoista. En el fons la frivolitat, els porta a menystenir el que són, i que cerquen és no tenir res a agrair a ningú. No volen agrair haver començat a ser, que els hi hagi estat donat aquest tresor, i ho manifesten en forma de fàstic i de menyspreu. 

La gratitud és un fruit natural del meu reconeixement: és voler reconèixer les coses tal i com són. I aquest reconeixement em fa prendre consciència dels meus deures, actua com un despertador, com una contínua interpel·lació al meu ésser: "Has rebut tant que no pots creuar-te de mans i estar sense fer res". La maduresa de la vida és gaudir de l'existència i fer-ne donació, decidir viure pels altres. La maduresa per tant no està en l'edat sinó en decidir viure o no lliurant-te als altres.

Jordi Cussó

Capellà i economista

Res ensenya més que sentir que et queda poc temps

Albert Jovell, médico (UB), doctor en Salud Pública (Harvard) y enfermo de cáncer.

Foto: Laura Guerrero

Vict

Cumplo medio siglo: me preocuparía si no tuviera otros problemas. Nací en Barcelona: una suerte. Tengo dos hijos: no he acumulado patrimonio, pero intento dejarles una buena sanidad pública. Soy católico. Vivir no es rutina, es un milagro inseparable de la incertidumbre.

Ni muchos lectores

... Porque, con mi sueldo, yo no hubiera podido pagarme el enorme coste de mi tratamiento contra el cáncer –un tumor neuroendocrino de mal pronóstico– durante diez años.

...

Así que doy las gracias a los profesionales y a los contribuyentes. Porque, sin un sistema público de becas de investigación, tampoco me hubiera doctorado en la Universitat de Barcelona ni, aún menos, en Salud Pública en la de Harvard.

Usted ha puesto el esfuerzo.

Sin valores no hubiera llegado a nada. Y tampoco son míos. Los heredé de mi padre médico, que, con otros entusiastas pioneros, creyó en la sanidad pública antes de que existiera y ejerció una medicina social y solidaria en una barriada obrera de Sabadell.

Yo diría que usted está a su altura.

Y esos valores que heredé de mi padre son también los que quiero transmitir a mis hijos. No he dedicado mi vida a acumular un gran patrimonio, pero intento dejar a mis hijos una buena sanidad pública.

¿No sería mejor dejarles un buen dinerito y ya encontrarían buenos hospitales?

No es sólo cuestión de valores, sino de eficiencia. La sanidad hoy o es pública –la privada tiene su papel complementario– o no es. Sólo la pública cuenta con la inversión en tecnología, la planificación y la masa crítica necesarias para la mejor medicina.

Y, al final, todos la vamos a necesitar.

"No hay nadie tan enfermo que no pueda vivir un día más ni tan sano que no pueda morir hoy mismo".

Lo sabemos, pero sin ser conscientes.

Soy consciente: he tenido dos carreras de medicina: la vertical como médico y la horizontal como paciente. En la vertical, ves la enfermedad; en la horizontal, la vives.

¿Y qué le ha enseñado?

A dar importancia a lo importante y quitársela a lo demás. Muchos viven pensando que a ellos no les tocará nunca, que enfermar y morir es algo remoto y ajeno.

Hasta que te toca.

Un día te descubren un tumor y cada instante adquiere sentido: tu tiempo tiene un límite. Y esa certeza de la incertidumbre es maestra en hacerte distinguir lo esencial.

¿Qué es esencial?

Tu familia, tus amigos, tu trabajo, lo que quieres dejar tras de ti... De ahí que haya escrito Te puede pasar a ti y, con Jordi Sacristán, El metge social; otros cuatro libros; que presida un foro de 850.000 pacientes, y que dirija el Institut de Salut Pública de la Universitat Internacional de Catalunya. Y que...

Todos necesitaremos un buen hospital.

La inversión más egoísta de muchos que se devanan los sesos intentando escatimar impuestos sería dárselos a la sanidad pública, porque así alargarían su esperanza de vida: defender la sanidad pública es defender la vida de los ricos y los pobres.

Pagant, sant Pere canta... ¿Y cura?

Pagando impuestos todos tenemos mejor medicina. La privada es necesaria: es complementaria, pero si tienes algo grave, es mejor un hospital público: ¿Cree que el rey de España podía elegir hospital?

Imagino.

Se trató en uno público, el Clínic de Barcelona, porque era el mejor para la dolencia que temían. ¿No es maravilloso que los mismos excelentes equipos traten también al ciudadano más humilde?

¿Por qué enferma hoy la sanidad?

Enferma de éxito: los pacientes que antes morían sin remedio hoy viven y se convierten en crónicos –más costosos–, y así alargamos en décadas nuestras vidas y achaques.

Pero no nuestros ingresos e impuestos.

La clave es la pirámide de población. Cada vez hay más séniors –más gasto– y menos jóvenes, que, además, obtienen menos ingresos –si es que tienen empleo– y, por eso, pagan menos impuestos.

Buen diagnóstico: ¿hay tratamiento?

Redimensionar, racionalizar. En años prósperos cada municipio pedía su aeropuerto, polideportivo, autovía y gran hospital. Muchos ganaron elecciones por lograr un gran hospital muy tecnificado. Además, a los médicos nos gusta tener la última tecnología.

Ser eficaz no siempre es ser eficiente.

Pero, paradójicamente, la mejora de las carreteras convertía en redundantes los nuevos hospitales, porque los centros de referencia que estaban a tres horas hoy están a dos. Y no podemos financiarlos todos.

¿Qué hacemos con los redundantes?

Reconvertir sus camas y dedicarlas a los crónicos, al tiempo que se reserva la última tecnología para los centros de referencia.

¿Dónde está la línea roja al recortar?

En si el recorte de hoy significa más coste mañana, porque la demora afecta al diagnóstico: un diabético mal atendido hoy significa un carísimo trasplante de riñón mañana. Un mal ahorro en urgencias puede suponer gastar el doble después en un paciente.

También son redundantes el Senado, las diputaciones, los consejos comarcales...

Hemos sido negligentes al dejar que la partitocracia tomara nuestras decisiones. Si queremos calidad en la Administración, debemos participar en ella día a día como usuarios: superemos el Estado de bienestar en el que los políticos toman las decisiones e impliquémonos en la sociedad del bienestar, que todos cogestionamos.

Paradoja del egoísta

A veces a algunos ricos debemos salvarlos de su propia estupidez. Como a los que evaden impuestos en paraísos fiscales y luego van a hospitales públicos españoles, a los que han escatimado recursos, para que les salven la vida, porque en muchas dolencias graves o en trasplantes son, sencillamente, los mejores del mundo. En el otro extremo están profesionales excepcionales como el doctor Jovell, a quien la sanidad pública ha salvado la vida, y hoy es él quien trata de salvarla a ella, consciente de que es la mejor herencia –no sólo por principios solidarios, sino por sentido práctico– que puede dejar a sus hijos. A veces, ser solidario es la forma más inteligente de ser egoísta; y ser egoísta es ser un idiota.

Lluís Amiguet

06/03/2012

Font: La Vanguardia

Prou!

Si es pot agredir l'adversari davant milions de persones, per què no fer-ho al col.legi, a casa?

  

Quants joves hauran vist el Reial Madrid-Barcelona de dimecres passat? Arreu del món s'han de comptar per milions. Tots aquests joves aprenen dels seus ídols; copien els seus gestos, adopten actituds i comportaments semblants. El seu exemple és una referència per a ells; segurament, una referència exagerada i poc reflexionada, però, sense cap dubte, referència rellevant.

Per això als jugadors se'ls ha d'exigir molt. Tenen un gran ascendent social i moltes famílies han de conviure diàriament amb ells, des del més absolut desconeixement, perquè els seus fills els admiren, els idolatren, els tenen sempre al cap i, fins i tot, en el seu cor. D'ells aprenen, de vegades més del que agradaria a mestres i pares. Això és així i ho sap tothom. Ho han de saber els jugadors, els entrenadors, els directius, els federatius, les autoritats, els polítics, els periodistes, tothom.

És impossible en la nostra societat entendre els valors de la convivència i del respecte si els ídols no donen exemple. Les ordenances escrites necessiten del complement dels exemples. Són aquests els que eduquen, és l'actitud i el comportament dels pares i també dels ídols mediàtics els que més ajuden a reforçar els valors fonamentals de la convivència i del respecte. El futur del país no serà bo si els que han de donar exemple no ho fan.

Que ningú es cregui que les actituds poc exemplars són patrimoni de presumptes corruptes. Agredir l'adversari ha de ser castigat, només així l'exemple és positiu. Si la violència queda impune, molts joves prendran exemple sense necessitat de demostrar-ho en un camp de futbol. Si davant de milions de persones es pot agredir l'adversari, per què no fer-ho al carrer, al col·legi, a casa?

Tenim jutges i fiscals a la caça de tot tipus de comportaments contraris al dret; periodistes que condemnen abans que ho faci la justícia; algú s'ocuparà de sancionar la violència en el món de l'esport? Si no se li posa atenció, no hi haurà forma de fer entendre als joves que la violència no és el camí per expressar la impotència. La tolerància estúpida i cega davant aquests fets és més sancionable encara que la dels seus autors. En defensa dels valors cívics, prou!

Miquel Roca i Junyent

24 de gener de 2012

La Vanguardia

Escala de valors

CIVISME: Pla del govern per estimular actituds contra l'individualisme i per la cohesió del país.

ACADÈMIA: Sociòlegs i filòsofs defensen que sense un canvi de valors no se sortirà de la crisi.
FUTUR: aposten per austeritat, coherència i lideratge.

No només a la borsa pugen i baixen els valors segons la conjuntura financera. També pugen i baixen els valors ètics segons la conjuntura econòmica i social. Ho advertia aquesta setmana el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, quan va anunciar que el govern elabora un pla intergovernamental de valors que enforteixi la societat i el país, i que alhora intentarà aturar el creixement de l'individualisme i el materialisme. El conseller va apel•lar el filòsof Zygmunt Bauman, creador del concepte de modernitat líquida: “La societat es mou amb premisses poc consistents i el que volem és recuperar valors més sòlids.” Mentre que Cleries va citar conceptes com ara l'esforç, la feina, la superació, el respecte, la convivència, el civisme, la generositat i la solidaritat, sociòlegs i filòsofs consideren que cal anar més enllà i afegir-n'hi d'altres com ara austeritat, sobrietat, coherència, responsabilitat i lideratge.

“Si una cosa hem de reconèixer a hores d'ara és que hem estirat més el braç que la màniga i ens trobem en una crisi global i profunda que no és només financera i econòmica, sinó també de valors. És impossible sortir-se'n si no hi ha un veritable canvi de prioritats o, dit d'una altra manera, de mentalitat”, exposa el director de la càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull (URL), Francesc Torralba. Aquest canvi de mentalitat significaria, segons ell, posar al principi de l'escala de valors l'emprenedoria, el lideratge, l'autosuperació i la sobrietat. “Hi ha la tendència a no voler assumir responsabilitats, perquè comporta patiment i ser el blanc fàcil de la crítica, però si no apostem per la cultura de l'esforç, no ens en sortirem”, conclou contundent Torralba.

La professora de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Victòria Camps parteix de la base que “de crisi de valors, n'hi ha hagut sempre, perquè els més bàsics són la igualtat i la llibertat, i no sempre es respecten”. Indica que, de totes maneres, també ha estat la llibertat la que, en lloc de portar a la construcció democràtica, ha dut a un increment de l'individualisme, a una economia molt competitiva i, finalment, a un model que fa prevaler l'èxit i la materialitat. “La competitivitat extrema s'ha convertit en cobdícia, i la cobdícia ens ha dut a la crisi”, es lamenta Camps, que veu absolutament necessari contrarestar amb conceptes com ara “solidaritat, compromís i equitat” el que ella anomena “una llibertat egoista que duu a la crisi de valors”.

Com Torralba, Camps es decanta per l'austeritat: “Avui, forçats per la situació econòmica, el valor de l'austeritat no ens vindria malament, perquè la majoria hem viscut més enllà de les nostres possibilitats.” Austeritat acompanyada d'esforç –concepte que vincula especialment a l'educació–, de respecte als altres –com a base de la convivència cívica– i també de responsabilitat.

El planeta i la vida

"Tenir, competir i triomfar són actituds que fa anys que ens duen a la destrucció del planeta i a viure malament. Triem cap on anem”, exposa el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. Sense pèls a llengua com és habitual en ell, es mostra partidari de “fer plegar les escoles de negocis que només es basen en com triomfar, com treure benefici i com ser més que l'altre”.

I ho argumenta: “La pobresa i l'exclusió del costat de casa ens evidencien que el valor bàsic de la convivència no s'ha respectat i que prenem actituds que només fomenten desequilibris, aigües contaminades i malviure.” La vacuna? Oliveres coincideix amb Torralba i Camps en la necessitat de reorganitzar la societat des d'una austeritat ben entesa, que no vol dir precisament retallades a tort i a dret.

El president de Justícia i Pau, que, dijous, en una conferència a la Universitat de València va proposar deixar caure els bancs, jutjar els banquers i destruir l'euro, precisa que, de fet, l'austeritat sense coherència tampoc servirà de res.

Foto: Arxiu Reuters

Pel que fa al sistema d'aplicació, Torralba, Camps i Oliveres són del parer que els valors en cap cas es poden imposar per decret, perquè això generaria recel. Alhora, no veuen desassenyada la intenció del govern de treballar els valors amb experts i representants del món social per elaborar propostes. “Els valors s'adquireixen com a hàbits –adverteix Camps– i s'aprenen a la pràctica i a través de bons exemples.” El director de la càtedra Ethos de la URL ho porta al terreny empresarial: “Hi ha empreses que tenen guies de bones pràctiques; pot ser una mera operació cosmètica o bé una eina per identificar, com a mínim, qui fa mala praxi.”

Projecte de país

Com a bon coneixedor de la realitat social i ètica catalana, el coordinador de la càtedra de lideratges i governança d'Esade, Àngel Castiñeira, admet que un pla de valors podria ser paper mullat. Hi afegeix, però, que “en un marc de país hipotecat de dalt a baix, des de les empreses fins a les famílies i els governs, a més d'infraestructures financeres fan falta infraestructures ètiques”. “El model de societat catalana ha de tenir uns valors bàsics –insisteix– o, dit d'una altra manera, són conceptes que han de formar part del projecte de país.”

En aquest sentit, defensa que es plantegi “una discussió desacomplexada sobre valors”. Castiñeira insisteix que la resposta a “Què volem ser?” s'ha d'allunyar d'una proposta únicament material i incorporar valors col•lectius i de cohesió.

Valors ocults en l'“És català qui viu a Catalunya”

Sense dir-ne campanya de valors, tots els governs llancen missatges per crear consciències i actituds. Entre els que segurament van tenir més ressò, curiosament de l'època de Jordi Pujol com a president, hi ha des de l'“És català qui viu i treballa a Catalunya” (per construir el valor de rebuig a la xenofòbia) fins al “Catalunya, terra d'acollida” (rebuig a la xenofòbia), passant per “La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur” (per subratllar el valor del treball i l'esforç).

Francesc Torralba, director de la càtedra Ethos d'ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull, explica que els valors són “horitzons de referència que reflecteixen estils de vida, uns camins, per tant, que tota acció política, d'una manera o d'una altra, va construint”. I recorda que Zapatero, amb accions com ara el matrimoni homosexual, també va marcar línies de valors.

El director de la càtedra de lideratges i governança d'Esade, Àngel Castiñeira, destaca com són de canviants els valors. Segons l'estudi Valors tous en temps durs, que van presentar al febrer la Fundació Carulla i Esade, en els últims deu anys, els catalans s'han tornat més individualistes i valoren més la realització personal i el benestar emocional. Castiñeira assenyala que els actuals universitaris no han conegut cap crisi. Ell els anomena “fills de la cultura del consum instantani”. Ben segur que els adults del futur són els que diran que això de l'“És català qui viu a Catalunya” i “La feina ben feta no té fronteres” els sembla xinès.

Sònia Pau
02/10/11

Enllaç: aquí