Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de novembre del 2016

"Algun nen volia saber si es pot practicar el sexe per les orelles"

La pedagoga sexual Katharina von der Gathen va deixar que nens de vuit i nou anys preguntessin el que volien sobre el sexe, el cos i l'amor, i ho va recollir a «Explica-m'ho», que ara publica en català l'editorial Takatuka, que dirigeix Patric de San Pedro

Què vol saber la mainada sobre sexe?
Ho volen saber tot, però aquest «tot» no sempre coincideix amb el «tot» dels adults. Es pregunten pels sentiments, pel que passa quan estàs enamorat... I veuen que el cos els canvia per moments

Hi ha diferències entre els nens i les nenes en aquest sentit?
En l'àmbit obert –és a dir quan no es tracta de fer-ho anònimament– els nens s'atreveixen a preguntar més que les nenes. Són més atrevits, a les nenes els costa una mica més.

Nens i nenes són esponges, a més.
Se'ls ha de parlar sense vergonya de les parts del cos. L'autora feia un concurs perquè diguessin sense vergonya tots els sinònims de les seves parts, inclús les grolleres que podien haver sentit. Res d'«allò d'allà a baix», com aprenen alguns a casa.

Quines preguntes l'han divertit?
El coneixement sexual dels petits és una barreja de realitat, de fantasia, del que els han explicat altres nens i del que han vist per televisió o a internet. Pregunten, per exemple, si es pot practicar sexe amb les orelles.

Normal, si hi ha sexe oral, n'hi ha d'haver d´oïda.
O si es pot fer a sota a l'aigua. O si et pots morir mentrestant. La fantasia dels nens no té límits, per això és important parlar-los clarament. Si un nen té una pregunta, té dret a una resposta. I curta, en fan prou amb quatre idees.

Amb això en fan prou?
Si tenen més preguntes, ja les faran. Senten més curiositat que necessitat.

Quan aquests nens siguin adults, els humans encara practicaran sexe?
(Riu) De fet, ja pregunten què és el cibersexe. Vull pensar que sí, que encara hi haurà sexe, no em vull imaginar un futur en què els humans no gaudeixin del cos.

L'amor els interessa com el sexe, o el deixen per als adults?
Sí que els interessa. Els nens també s'enamoren, és un amor diferent del dels adults, però no menys autèntic.

Aquí, els pares que opinen que el sexe s'ha de tractar a casa són els que menys en parlen a casa.
A Alemanya també passa, no cregui. El que passa és que allà l'educació sexual a primària és obligatòria, des de 1992, i recomanada a preescolar. I als països escandinaus, des dels anys 50.

Aquí és cosa dels pares, que com tothom sap, són uns experts.
Quan els nens juguen amb les seves parts, no s'ha de reaccionar amb alarmisme, ni amb un «això no es toca». Que s'explorin el cos és normal. És absurd dir «no vull que el meu fill tingui relació amb el tema sexual», perquè avui el veuen a la TV, i no diguem a l'ordinador.

Albert Soler
31/10/2016

dimecres, 11 de maig del 2016

La caiguda demogràfica s'acarnissa amb l'escola concertada, que perd el 6% d'aules

  • Ensenyament calcula que els col·legis privats podrien tancar el curs vinent unes 60 classes de P3, enfront de les 42 d'aquest any
  • La caiguda de preinscripcions a la pública ha sigut inferior al que es preveia, després que no s'anunciessin supressions d'aules per endavant
Albert Bertran
La caiguda demogràfica, però també la crisi econòmica i la incorporació de projectes pedagògics innovadors a l'escola pública, amenacen de passar factura a la concertada a Catalunya. De moment, a l'espera que el 17 de maig vinent es concreti on estudiaran P3 els alumnes que s'han preinscrit per al curs 2016-2017, tot apunta que els centres de titularitat privada (subvencionats amb fons públics) perdran "una mica més de 60 grups o classes en conjunt", ha assenyalat aquest dilluns Lluís Baulenas, director general de Centres Públics de la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat.

Això significa que el setembre vinent, en la concertada, s'obriran el 6,3% menys d'aules que aquest any. Una vintena, a la ciutat de Barcelona, segons estimacions del Consorci d'Educació. Aquest curs 2015-2016, l'escola privada ja ha perdut a Catalunya 42 grups de P3 respecte a l'any anterior, quan, al seu torn, també va haver de tancar una trentena més d'aules. Les dades definitives no se sabran, en aquest cas, fins que es completi la matrícula, a finals de juny.

A l'escola pública, en canvi, on en un principi es preveia un tancament massiu de classes per motius demogràfics (Ensenyament havia calculat, abans de la preinscripció, que haurien de suprimir 106 grups), hi desapareixeran finalment 54 aules. En contrapartida, la redistribució de la població i l'augment de sol·licituds per anar a la pública en algunes zones han portat la conselleria a obrir 63 grups addicionals.

La Generalitat diu que és aviat per extreure conclusions i adverteix que encara no es pot parlar d'una tendència favorable a la pública, perquè el fenomen es concentra sobretot a Barcelona ciutat. Sí que esmenta la "cohesió que hi ha entre els professors de la pública" i recorda que aquest any les escoles situades als barris més desafavorits tindran menys alumnes per aula. Però el cert és que el fet que moltes poblacions no anunciessin per endavant en la preinscripció escolar quants tancaments d'aules de P3 hi hauria, ha acabat beneficiant els centres públics.

És el cas, per exemple, de Berga, on la pressió popular i l'ajuntament de la ciutat van acabar per convèncer Ensenyament perquè les escoles públiques i les concertades de la localitat concorreguessin a la preinscripció escolar en igualtat de condicions, és a dir, sense que la conselleria decidís per endavant quin col·legi havia d'assumir la desaparició de la línia de P3 que sobrava a la ciutat. Finalment, després del procés, les famílies han decidit que les escoles públiques de Berga mantinguin tots els grups d'infantil (i, per tant, també el nombre de mestres) el pròxim curs.

El problema a Berga era que els 122 alumnes del municipi que han de començar P3 l'any que ve eren insuficients per omplir les més de 175 places que fins aquest curs havien estat oferint les escoles locals. Finalment, "més de la meitat de les famílies han escollit la pública respecte a la concertada, una xifra superior a la d'anys anteriors", assegura Mònica Garcia, regidora d'Educació. Així, la que amb tota probabilitat es veurà afectada és l'escola concertada Vedruna.

Escoles innovadores
Una situació semblant es pot donar, a falta de conèixer les llistes definitives d'alumnes, a l'àrea de Girona i a la del Maresme-Vallès Oriental, on, segons ha indicat Baulenas, tampoc es van anticipar tancaments d'aules abans de la preinscripció. En el cas gironí, es desconeix quina serà l'afectació en l'escola concertada, però les dades que té Ensenyament mostren que als col·legis públics s'hi obriran nou nous grups de P3 (però també en tancaran quatre en altres poblacions).

Però on més evident ha sigut l'aposta per la pública és a la ciutat de Barcelona, com ja va avançar el Consorci d'Educació fa uns dies, quan va presentar les dades provisionals de la preinscripció i va assenyalar que aquest any, per primera vegada, les peticions per estudiar a la pública han igualat les de la concertada. A la capital catalana ha sigut determinant l'atractiu que estan exercint algunes de les escoles denominades innovadores, amb projectes pedagògics que incorporen noves formes d'implicar els alumnes en l'aprenentatge.

No sembla que aquest hagi sigut el motiu en el conjunt de Catalunya, on "el projecte educatiu de les escoles encara no és un factor significatiu", ha precisat el director general de Centres Públics, que ha indicat que el curs vinent començaran l'escola a Catalunya 66.888 alumnes nascuts l'any 2013, el 5,4% menys que els de la promoció anterior. A Barcelona, però, sí que hi ha pares que trien escola pel projecte educatiu. "I estem segurs que els que escullen la pública, ho fan perquè estan convençuts de la seva qualitat", va subratllar la responsable del consorci. 


El Pas a l'Institut 
  1. Un augment segons el que es preveia Malgrat que el procés de preinscripció per a primer d'ESO sol ser, des del punt de vista de l'Administració, molt més complex que el de P3, la veritat és que aquest any, "la previsió inicial d'augment s'ha complert", indica el subdirector Lluís Baulenas.
  2. Gairebé el 4% més d'alumnes de primer A diferència del que passa en l'educació infantil, la població escolar de primer d'ESO creixerà el pròxim 2016-2017 el 3,8% respecte a aquest any. La preinscripció s'ha repartit a parts gairebé iguals: la pública tindrà un augment del 3,84% i la concertada, del 3,59%.
  3. Facilitar un procés gens fàcil "Un dels criteris que regeixen l'assignació de places, en el pas de primària a secundària, és garantir la coordinació i facilitar la continuïtat del procés educatiu", diu el responsable de l'escola pública. La transició no és sempre fàcil, pel canvi que suposa per als adolescents.
  4. Una ràtio més baixa per a l'any que ve El subdirector s'ha compromès a estudiar, de cara al curs 2017-2018, la possibilitat de reduir el nombre d'alumnes per aula, la ràtio, en els centres de secundària de més complexitat, com s'ha fet aquest any a primària. "S'ha de veure si disminuïm a 27, en comptes dels 30 actuals", apunta.

Maria Jesús Ibáñez
09/05/2016

dimecres, 27 de gener del 2016

“L’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella”

Dr. Ferran Sabaté, pediatre, metge cooperant
Tinc 64 anys. Barceloní. Casat. Dos fills. Sóc professor de la UB i pediatre de la sanitat pública. L'educació i la sanitat són la base de qualsevol política. Estic en la línia evangèlica de l’Església adventista.

Què el va dur a ser metge?
Cada setmana al full parroquial de la meva església hi havia el relat d’una persona que treballava ajudant els altres en algun lloc llunyà.

Quan som nens molts volem ser missioners, però després...
La meva primera destinació, el 1980, va ser un hospital rural a Angola, encara en guerra civil quatre anys després d’haver obtingut la independència. Va ser arribar-hi amb la meva dona, que és llevadora, i preguntar-me: “ Però on ens hem ficat?!”.

L’hospital estava en funcionament?
No, tots els metges havien marxat, quedava mitja dotzena de personal autòcton que feien d’infermers sense ser-ne.

O sigui que estava tot per fer.
Sí, però van començar a arribar pacients i més pacients i aviat vam tenir cent llits i tots plens. En les èpoques de pluja, quan el mosquit anòfel ataca, teníem dues persones en cada llit.

Vostès es van salvar del paludisme?
Sí, però no de la Unita: quan feia tres anys que érem a Angola ens van segrestar. Feia dos mesos que havia nascut el nostre fill, en un part que vaig assistir jo mateix, però no van permetre que ell i la meva dona es quedessin a casa.

Probablement el seu fill ha estat el segrestat més jove de la història...
Vam caminar més de 1.000 quilòmetres travessant la sabana i el desert del Kalahari fins a la frontera sud amb Namíbia. Durant tres setmanes vam caminar vuit o deu hores diàries amb un sol àpat a base de moniato. Miraculosament la Conchita va poder alletar l’Elavoko.

... un nom exòtic.
Significa esperança en la llengua de la zona, l’umbundu. L’últim tram el vam fer en un camió militar, durant una setmana vam viatjar de nit. El fred i la gana eren terribles.

Quants eren?
També havien segrestat una infermera argen­tina i un matrimoni brasiler que exercien de professors. Ens vigilaven un centenar de guerrillers.

Què el va impactar d’aquest viatge?
Vaig comprendre la transitorietat i la fragilitat humanes. Ens vam creuar amb un grup de pigmeus, potser les últimes persones que viuen de la caça i la recol·lecció. Ens van oferir la seva mel. S’aprèn la importància de la solidaritat que és essencial per sobreviure.

Fins i tot amb els guerrillers?
La síndrome d’Estocolm apareix com una cosa molt natural quan entens les seves motivacions i carències. En compartir, t’humanitzes.

Per què van segrestar l’únic metge de la zona?
A la guerra hi ha qui creu que com pitjor, millor. La inestabilitat juga a favor seu i els dóna visibilitat internacional. Al campament al qual ens van portar hi havia retinguts una doctora suïssa de la Creu Roja Internacional i un sacerdot espanyol que feia un any i mig que era allí.

Això ha de desanimar molt.
Vaig pensar que el meu fill faria la mili amb aquesta gent, però després de tres mesos en una cabana sempre vigilats per gent armada, ens van canviar per aliments, medicaments i roba.

Li va passar alguna cosa essencial?
Sí. Vaig aprendre l’art de la paciència. Ens vam dedicar a formar infermers. Mentrestant, l’hospital va ser cremat i els nostres col·laboradors, dispersats.

I li van quedar ganes per continuar treballant de cooperant?
No vam voler que la situació ens acovardís i ens en vam anar a Tanzània, on va néixer la nostra filla Neema ( gràcia, en suahili). Vam estar quatre anys en un hospital rural a prop del llac Tanganyika, on Stanley va trobar Livingstone sota la copa d’un baobab.

Un lloc preciós.
Allà vam veure els primers casos de sida, que tractàvem desgraciadament sense èxit. I va passar una cosa que em va marcar molt.

...
Al costat de l’hospital hi havia una leproseria. Una nit un leprós va anar a les latrines, es va desestabilitzar i va caure al fossat. A trenc d’alba vam sentir una veueta que demanava auxili. Per treure’l calia baixar a buscar-lo. 

I submergir-se en els excrements?
Sí. Ningú no va voler fer-ho i va acabar baixant-hi el capellà. Al món molts som invàlids, uns físicament, d’altres mentalment, i la majoria espiritualment.

Com va ser la tornada a Barcelona?
Vam tornar en l’etapa escolar dels nostres fills i el contrast va ser xocant. Vaig passar d’atendre persones realment malaltes a atendre casos molt banals. Donem molta importància a coses que no en tenen. Sentia nostàlgia perquè aquí no era necessari, i allà hi ha una gran diferència entre ser-hi i no ser-hi.

Va continuar cooperant?
Sí, però per períodes més limitats. Vaig estar a Hondures, Perú, Bolívia i a Ruanda després del genocidi. No saps què cal dir per consolar. Et quedes sense paraules, l’única cosa que pots fer és abraçar la persona i plorar amb ella.

La medicina s’està deshumanitzant?
S’està perdent el diàleg, estem substituint la paraula per les màquines de rajos X i els escàners. El perill és que la medicina es converteixi en un supermercat i el metge en un expenedor de receptes i proves.

No es posi trist...
Creixem en el contacte amb els altres. Cal tenir la ment i el cor oberts.

Ima Sanchís
27/01/2016

dijous, 30 de juliol del 2015

L'educació és l'arma que pot canviar el món

Vijay Singh, que va ser nen dels carrers de Bombai 
Tinc 23 anys. Vaig néixer a Bombai i encara hi visc. Sóc cuiner. Solter, sense fills. Política? Eliminar la pobresa de l'Índia! Creences? Sóc cristià i respecto totes les religions. M'agrada el futbol i sóc culer. Sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat des de Sonrisas de Bombay

Quin és el seu primer record?
La pobresa, no tenir res per menjar, amb el meu germà i els meus pares, emigrats del Nepal, pels carrers de Bombai. Devia tenir jo 4 anys ...  

I ara?
Sóc cuiner en un hotel de cinc estrelles de Bombai! Per a aquell nen aquesta possibilitat era igual a zero. Per això estic agraït.

A qui?
A Jaume Sanllorente, fundador de Somriures de Bombai. Gràcies a la seva obstinació sóc qui sóc i puc ser aquí parlant amb tu.

Com va ser la cosa?
Els meus pares, desesperats per la misèria, em van ingressar en un orfenat de Bombai. Ho recordo com un dia molt trist ...

No m'estranya.
Alhora, jo entenia que no els quedava altra sortida si volien veure sobreviure i rebre alguna educació.

Va tornar a veure els seus pares?
Venien tots els caps de setmana. Dissimulaven les seves penúries perquè no patís i sempre em portaven una mica de fruita ...

Com era la vida a l'orfenat?
Érem uns 40 nens, jugàvem, ens volíem. Un dia ens van dir que anaven a tancar-lo, que ens feien fora al carrer ... Coses de les lleis ... I llavors ...

Què?
S'emociona ... Va aparèixer Jaume. Un blanc, un europeu en viatge turístic. Somreia. Ens va dir que aprenia de les nostres somriures, la nostra alegria, que érem savis ... I va demostrar un lliurament que jo mai havia vist abans en ningú.

En què ho va veure?
Se'n va anar a Barcelona, ​​va vendre tot el que tenia i va tornar a Bombai per quedar-se amb nosaltres: va comprar l'orfenat i ens va cuidar.

Com va canviar l'orfenat amb l'arribada de Jaume?
Va atendre de veritat les nostres necessitats personals, va conrear els nostres somnis, ens va donar esperança. Un amiguet meu, Robinson, tenia les cames malaltes, gairebé no podia caminar. Jaume li va dir: "Tu ballaràs!".

I va ballar?
El va portar a l'hospital, li van operar, va caminar bé ... i va ballar! I tots amb ell. Ningú abans s'havia preocupat tant per nosaltres.

Què somnis tenia vostè?
M'agradava ajudar a la cuinera de l'orfenat a tallar tomàquets. Vaig aprendre a cuinar, vaig sortir amb 16 anys i vaig començar a en un restaurant xinès ...

Bravo!
Però volia estudiar cuina; els vaig dir als meus pares que volia ser un bon cuiner.

Què li van dir?
El curs de cuina era tan car que els meus pares van decidir dormir al carrer per estalviar i pagar-me'l. M'hi vaig negar. I em vaig atrevir a explicar-ho a Jaume ... Em va aconseguir una beca! Darrere de cada moment important de la meva vida ha estat Somriures de Bombai ...

I li va anar bé?
Vol provar el meu pollastre picant? Els meus bolets amb all i pebre? El meu plat de paneer, el formatge fresc de l'Índia? Unes llenties nepaleses? Qualsevol plat de menjar xinès? Estic encantat amb la meva feina, és un luxe!

I què tal se li dóna el menjar occidental?
N'aprenc a les cuines de l'hotel, on hi ha cuiners de totes les especialitats.

Què diuen els seus pares?
Estan molt orgullosos de mi al seu barri, i jo tinc la felicitat de donar-los millor vida amb el que ara guanyo treballant.

Quin és ara el seu somni?
Arribar a ser un xef molt bo i que em reconeguin en el món sencer, i un dia tenir un restaurant del que la gent surti dient: "Aquí hem menjat molt bé!".

A què ha vingut a Barcelona?
A celebrar els deu anys de Somriures de Bombai. I a seguir aprenent a ajudar: tindré més o menys diners ..., però sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat. D'aquesta ciutat va sortir la meva salvació.

Veig que porta una polsera del Barça ...
A l'orfenat jugàvem al futbol, ​​i sóc culer per culpa de Jaume: ell em va ensenyar que el Barça és el millor equip del món. Messi, quina meravella!

Què trobaré si viatjo a Bombai?
Una ciutat de vint milions de persones, gent molt rica i gent molt pobra: la meitat viu en l'extrema pobresa, sense aigua; hi ha milions de nens sense casa, sense menjar, prostituïts, sense escola i que somien cada dia amb poder estudiar ... La misèria fa que, per tres euros, una persona estigui disposada a matar el seu propi germà.

Què li ha semblat Barcelona?
Una ciutat bonica i molt relaxant: quin poc soroll de trànsit! Allà tothom toca el clàxon ... I em meravella una altra cosa de Barcelona: veure tantes noies caminant soles pel carrer. A Bombai no pot ser.

Tenen solució els mals de Bombai?
Confio que el Govern prendrà mesures.

Quin consell donaria al seu Govern?
Que anul·li l'actual llei que expulsa dels orfenats els nens si tenen pares fora ... Què volen, que els nens acabin prostituïts als carrers per les màfies? A l'orfenat poden formar-se, construir el seu futur: l'educació és l'arma més poderosa per canviar el món!

Víctor-M. Amela
28/07/2015
La Vanguardia