L'ONU acusa Eritrea de crims contra la humanitat

Una comissió relata violacions sistemàtiques en aquest país des què el 1991 va guanyar la independència

Dos anys ha necessitat l’ONU per concloure que Eritrea és un gran camp de concentració i que a l’interior de les seves fronteres es cometen crims contra la humanitat de forma “general i sistemàtica” des del 1991, quan va guanyar la independència d’Etiòpia. En roda de premsa a Ginebra, el president de la comissió sobre els drets humans en aquest petit país de la banya de l’Àfrica, Mike Simth, ha instat la comunitat internacional a no mirar cap a una altra banda i fins i tot va assenyalar la possibilitat d’enviar a la Cort Penal de l'Haia el president, l’autocràtic Isaias Awerki, i d’altres responsables militars i del partit governant a la Cort Penal de l’Haia.

47.025

ERITREUS

Van demanar l'any passat l'asil a la Unió Europea, segons l'ONU

A més, Smith ha demanat al Consell de Seguretat que apliqui sancions, una petició que arribava just després que es coneguessin els plans de la Unió Europea per intentar aturar l’arribada de migració irregular procedent dels països subsaharians. Els Vint-i-Vuit plantegen castigar estats com Eritrea o el Sudan, per citar-ne dos amb un alt índex de refugiats, traient-los els incentius econòmics i comercials que manté si no són capaços de frenar els seus fluxos cap a territori comunitari. Només l’any passat, 47.025 eritreus van demanar asil polític a Europa, convertint-los en el tercer col·lectiu més nombrós. Es calcula que al voltant del 6% de la població ha fugit de les condicions de misèria i pobresa extrema i de la gran repressió.

Multitud de crims

Segons l’informe de les Nacions Unides, el catàleg de crims a Eritrea és ample i variat. La ciutadania està sotmesa al servei militar obligatori indefinit en el cas dels homes, detencions arbitràries, represàlies per suposades accions d’altres membres de la seva família, discriminacions basada en l’ètnia o la religió, violència sexual i de gènere, desaparicions forçoses i assassinats.

"Eritrea és un estat autoritari. No hi ha una justícia independent, no hi ha un Parlament i no hi ha altres institucions democràtiques"

La fotografia de la brutalitat és completa amb la sospita que hi ha entre 300.000 i 400.000 esclaus. L’organització Reporters sense Fronteres situa any rere any el país en l’ última posició de la llista sobre l’ índex de la llibertat de premsa, amb 16 periodistes entre reixes.

“Eritrea és un estat autoritari. No hi ha una justícia independent, no hi ha un Parlament, i no hi ha altres institucions democràtiques”, ha afirmat Smith, que ha admès que amb aquest panorama els dirigents polítics i militars del país t enen garantida la impunitat total. “Hi ha gent que passa quatre anys sense veure la seva família i que és sotmesa a formes de treball forçat i a la jerarquia militar o ha perdut control total de les seves vides, i això és esclavitud moderna”, ha constatat el president de la comissió, segons recull l’agència Efe.

L’informe s’ha hagut d’elaborar a partir d’entrevistes amb un miler d’ eritreus exiliats a 13 països, ja que el govern d’Awerki va vetar l’entrada al país dels investigadors. No obstant això, lluny d’obviar els resultats, l’executiu ha desqualificat aquest dimecres la investigació. En aquest sentit, Yemane Ghebreab, assessor del president, l'ha acusat de “total falta d’imparcialitat i objectivitat” i “ manca de rigor i veracitat”, assegurant que el país té unes baixíssimes taxes de violència, amb “només una o dues violacions a l’any” per una població de gairebé quatre milions.

Marta Rodríguez

08/06/2016

Ara.cat

"Seria un boig si no tingués por"

L’eritreu Efrem Haile, de 21 anys, intentarà cada nit creuar el canal de la Mànega

Va creuar Etiòpia, el Sudan i el Mediterrani, i va arribar a Suïssa, on el seu germà li va donar roba, diners i un mòbil

Efrem Haile, al tren camí de Calais

A Eritrea no hi ha drets humans. Vull anar a Anglaterra per tenir una oportunitat”. Efrem Haile és una de les 137.000 persones que aquest any han arribat a les costes europees a la recerca d’una vida millor, però no li agrada parlar d’això. Va néixer a Degra, una petita ciutat al sud d’Asmara, fa 21 anys. És un jove educat i respectuós, li encanta jugar a voleibol i cuidar les cinc germanes petites. I aquesta nit serà un dels centenars de migrants que es jugaran la pell per creuar el canal de la Mànega.

L’Efrem viatja amb tren a Calais per reunir-se amb milers d’individus que dormen en un enorme campament a mitja hora a peu de l’estació, però ell encara no ho sap. No coneix ningú allà, ni tampoc ha pensat com aconseguirà pujar a un dels camions que entren a l’eurotúnel. Només ha sentit que hi ha molts problemes amb la policia i que un jove va morir fa poc.

“Esclar que tinc por, seria un boig si no en tingués”, confessa. Després d’una agradable conversa sobre la seva família, l’Efrem ja se sent còmode per parlar del seu periple, que narra a batzegades. Des d’Eritrea va creuar la frontera etíop amb altres migrants per entrar al Sudan del Sud, que va travessar en part caminant. Després va arribar a la riba de la Mediterrània a través del desert. “És el que més por em feia, saps? Per allà hi ronda l’Estat Islàmic. I ells són molt dolents amb els cristians”, explica.

L’Efrem és catòlic practicant i pensa que el seu viatge li està anant bé perquè Déu l’acompanya, però a la Mediterrània sentia que l’havia abandonat. Se li fa terrible recordar el període a la pastera: només explica que va tenir por de morir ofegat. “Ets entre la vida i la mort. Però vaig resar molt i això va ajudar”.

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), més de cinc mil eritreus travessen cada mes clandestinament les fronteres d’Etiòpia. Volen escapar del règim totalitari d’Isaias Afewerki, el primer i únic president de l’Eritrea independent creada el 1993 i que ha militaritzat la societat.

L’Efrem explica que els adolescents estan obligats a tenir un últim any d’educació que combina l’entrenament militar amb classes de tot tipus i que els divideix entre aptes i no aptes per estudiar. Els primers podran tenir una professió, segurament en una empresa estatal, mentre que la resta entrarà a l’exèrcit. Ell assegura que va ser la pitjor etapa de la seva vida. Els segrestos, abusos i empresonaments són una constant.

“En uns anys, la política canviarà i tots els eritreus tornarem. És un molt bon lloc per viure. Tenim una bona cultura i respectem molt la gent gran”, diu. De moment, és un país desolador que molts defineixen com la Corea del Nord africana i amb una de les pitjors situacions de drets humans. Per això la seva mare, de la qual no té notícies, entén que volgués escapar, encara que “es va enfadar molt al principi”. El seu pare va morir fa anys.

Després que la seva embarcació fos rescatada per una patrulla italiana, l’Efrem i alguns companys van travessar el país fins a entrar a Suïssa, la llar d’eritreus més gran a la diàspora. Un dels seus germans viu allà, amb “passaport i una casa”.

Ell va ser qui li va donar la roba que porta. També li va proporcionar un mòbil que utilitza de rellotge i uns quants diners. Quan li pregunto per què no es va quedar amb ell a Suïssa i va decidir tornar a jugar-se la vida a l’eurotúnel, s’estranya. “Hi ha massa eritreus allà, no tindria un futur. Al Regne Unit podré estudiar. El canvi del món passa per estudiar”, repeteix d’una tirada. A l’Efrem li encantava anar a l’escola i treia molt bones notes. Ara planeja establir-se en alguna ciutat propera a Londres, treballar del que pugui mentre perfecciona l’anglès, que parla amb fluïdesa, i aprendre mecànica.

Eritrea no està en guerra, però el seu president coqueteja amb la idea de tornar a un conflicte amb Etiòpia. Afewerki utilitza aquesta amenaça per justificar la falta d’una Constitució i que el Govern s’apropiï del destí dels eritreus des que tenen 16 anys, de vegades forçant-los a un règim militar indefinit. Per això, el 3% d’una població de sis milions d’ànimes decideix fugir a la recerca d’un destí millor.

Anna Buj

01/08/2015

La Vanguardia