Mal educats o malalts?

Un estudi d'Amalgama 7 qüestiona que alguns trastorns de conducta d'adolescents conflictius responguin a malalties mentals

Demanen una resposta més integral en què participin tots els estaments socials

Un grup d'adolescents a la porta d'un institut de secundària de Reus Foto: JUDIT FERNÁNDEZ.

A la Maria la van adoptar de petita. Quan tenia 15 anys, la seva mare adoptiva va morir i ella va abocar tota la seva impotència i tota la seva ràbia contra el seu pare. “La mort de la meva dona va generar un caos dintre seu terrible i es va tornar agressiva amb mi”, explicava ahir el Nico. Li va costar sis mesos prendre una decisió, però al final es va posar en contacte amb Amalgama-7, una institució dedicada a l'atenció d'adolescents i les seves famílies. Ara la Maria continua en un dels centres residencials d'aquesta entitat, però passa els caps de setmana a casa i la relació amb el pare és “perfecta”, segons relatava ahir el Nico. “Ella està bé. Accepta el no i quan no hi està d'acord ja no es mostra violenta.”

El Nico va explicar ahir la seva experiència en una jornada organitzada per Amalgama-7 per debatre fins a quin punt alguns comportaments conflictius dels adolescents tenen un origen en un trastorn mental o simplement responen a un malestar que, detectat a temps, podria canalitzar-se i evitar les conseqüències. El Samuel, de 16 anys, va donar el testimoni en primera persona. Fa dos anys va començar a consumir drogues. En excés. “No trobava el meu lloc al món, em sentia diferent i exclòs.” A l'institut “no responien al que necessitava” i a casa “distorsionava la realitat”. Fins que un dia el van haver d'ingressar. Va anar a Amalgama-7 i després d'un any i mig en un centre ha començat a fer un grau mitjà en esports en el medi natural. “Ja n'estic fora. Em sento molt madur i amb ganes de compartir la meva felicitat i de dir a altres joves que busquin motivacions per seguir endavant perquè les drogues són l'epicentre on cauen totes les bombes.”

La Maria i el Samuel són casos de superació. Casos d'èxit. I Amalgama-7 els va presentar ahir per reivindicar un nou enfocament en l'atenció a l'adolescència amb comportament de risc. El seu director, Jordi Royo, recorda que a l'Estat un 20% dels joves entre 14 i 24 anys han abandonat els estudis sense haver acabat l'ESO, quan a Europa la mitjana és de l'11%. Això, segons Royo, fa perillar l'objectiu d'aconseguir reduir l'abandonament escolar fins al 15% l'any 2020. “Un jove pot ser molt egocèntric, pot tenir dificultats per acceptar normes i límits, pot tenir baixa tolerància a la frustració o pot tenir problemes d'atenció o, fins i tot, un policonsum de drogues, però en tot cas s'ha de precisar molt el diagnòstic quan aquests nens són atesos en un centre de salut”, reclama Royo. I ho diu amb coneixement de causa. Amalgama 7, que ha obert més de 5.000 històries clíniques des de l'any 1997, ha fet un estudi amb 1.281 adolescents que ha posat de manifest que “bona part dels que arriben al centre ja vénen amb un diagnòstic que en el 60% dels casos no podem confirmar”. La majoria són casos de trastorn de dèficit d'atenció, el controvertit TDH, que, segons Royo, “està sobrediagnosticat”. De fet, els estudis poblacionals parlen d'una incidència del 5% entre els nens i adolescents, quan, segons va informar ahir la directora del Pla de Salut Mental i Addiccions, Cristina Molina, a Catalunya es diagnostica aquest trastorn al 26% dels joves atesos als centres de salut mental. Royo demana que es compleixin els objectius del pla de salut i “s'ofereixi una atenció integral sanitària i educativa a infants i adolescents”.

5.000

denúncies per violència filio-parental 

són les que va rebre la Fiscalia General de l'Estat l'any 2014, 

3.000 més que el 2006. 

Això vol dir que aquest tipus de conflicte es dóna en un 7 o un 10% de les llars, segons la Societat per l'Estudi de la violència filio-parental.

Virtudes Pérez

21/10/2016

El Punt Avui

“Ara és l'hora de l'educació emocional”

“Hem passat d'un estil de criança dels fills molt autoritari a una permissivitat extrema, i això provoca una manca de contenció emocional”

“Els professionals han d'ensenyar els pares a ser afectuosament ferms”

Claudi Camps, psiquiatra, al parc hospitalari de Salt. Foto: QUIM PUIG.

Avui es commemora el Dia de la Salut Mental i, amb motiu d'aquesta jornada, s'ha desenvolupat a la demarcació de Girona una setmana d'activitats sota el títol de La prevenció, la clau de l'equilibri.

Per què és important la prevenció en matèria de salut mental?

Si poguéssim fer activitats de prevenció i promoció de la salut mental en els diferents àmbits de la vida diària, com ara l'educatiu, el laboral i el familiar, probablement aconseguiríem reduir la gravetat de molts trastorns i una millor evolució dels afectats. Ens hem de posar les piles tots plegats en el camp de la promoció i la prevenció. Hauríem de ser conscients, per exemple, que uns determinats estils de criança dels nens són un factor protector potentíssim enfront del desenvolupament de trastorns mentals.

A quin estil de criança es refereix?

Els nens necessiten contenció emocional i uns límits. I hem passat d'un estil de criança molt autoritari i rígid a una permissivitat extrema. I això està provocant una manca de contenció emocional i de cerca de límits. No hi ha tolerància a la frustració, hi ha un descontrol d'impulsos... i això genera un tipus de relació que acaba perjudicant les persones.

Això és reflecteix en el nombre de casos?

En l'àmbit de Catalunya, en els últims vuit o nou anys, el nombre de casos que s'atenen als centres de salut mental infantojuvenil ha tingut un increment importantíssim, de més del 50%. En la major part dels casos es tracta de trastorns de conducta. Els professionals parlen d'un tsunami quant a la demanda. I les causes d'aquest augment són psicosocials.

Quin impacte té el model de societat actual?

El medi que envolta el nen no l'ajuda a concentrar-se i a mantenir i fixar l'atenció a causa de la proliferació d'estímuls. A més d'aquesta hiperestimulació hi ha els canvis de referents, amb la presència, al llarg del dia, de moltes persones adultes a qui cridar l'atenció i amb les quals intentar crear vincles afectius. Quan es parla de nens amb problemes de TDH (trastorn de dèficit d'atenció per hiperactivitat), aquest és un patró que es repeteix. Els professionals especialitzats en infantojuvenil dediquen el 90% de l'activitat assistencial a parlar amb els pares per orientar-los sobre com ser afectuosament ferms amb els fills. També és cert que la crisi i l'atur han afectat la capacitat dels pares en aquest sentit.

Què passa amb aquests nens i joves amb trastorns de conducta?

Si només els posem una etiqueta d'un diagnòstic i els mediquem, la cosa anirà malament. El que cal fer és treballar l'entorn familiar i educatiu. Si tot això ho podem modificar, un 90% dels casos milloren espectacularment. I això també ho hem vist en persones adultes amb un llarg recorregut de trastorns mentals greus. Es tracta d'anar a les causes.

Què s'hauria de fer per anar al fons del problema?

L'educació emocional s'hauria de generalitzar i estendre's en tots els ambients. Estem en un món en què la progressió tecnològica és immensa i ens manquen les eines que ens han d'ajudar a gestionar-la. És l'hora de l'educació emocional, i ens ho hauríem d'agafar seriosament, com una prioritat de país.

Núria Astorch

10/10/2016

El Punt Avui

Més consultes per trastorns en adolescents

Un de cada cinc nens manifesta desordres de salut mental o de conducta

Els professors es queixen, les famílies els pateixen. Semblen coincidir segons la seva opinió: nens i adolescents irritants. Impulsius, moguts, desafiadors, negatius, agressius, amb baixa tolerància a la frustració... Els pares estan desbordats i els mestres no saben com educar-los i com evitar que interfereixin en la dinàmica de grup de la classe. Al final, arriben a oïda del sistema sanitari: les consultes per trastorn de conducta s’han disparat.

La fragilitat en l’adolescència (JGI/Tom Grill - Getty)

Un de cada cinc nens i adolescents tindrà al llarg de la seva infantesa algun trastorn de salut mental i una gran majoria manifestarà un desordre de conducta: trastorn dissocial, desafiament a l’autoritat o hiperactivitat. Sense un abordatge adequat pot derivar, en el pitjor dels escenaris, en comportaments delictius.

“La situació, que s’ha agreujat amb la crisi, exigeix que abordem aquest tema entre tots els agents implicats de forma coordinada”, afirma Josep Lluís Matalí, coordinador de la unitat de conductes addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil de l’hospital de Sant Joan de Déu i autor de l’informe Adolescents amb trastorns de comportament, que en desgreuge dels xavals indica que el mal comportament pot ser un símptoma d’un problema a casa o amb els amics que s’expressa amb desafiament i desautorització. “Però aquesta conducta sense tractar pot acabar sent un gran factor de risc”.

Els agents implicats als quals al·ludeix són els que han estat consultats en aquest estudi d’àmbit estatal i amb una mostra de 1.300 individus: pares, educadors, pediatres i, finalment, professionals de la salut mental, psicòlegs o psiquiatres.

Quan comença a ser preocupant el comportament d’un adolescent? La desobediència en els nens i la rebel·lia en els adolescents són normals. Els trastorns de conducta es caracteritzen per ser persistents en els qui els pateixen i perquè infringeixen les normes socials i els drets de les altres persones. La societat actual no ajuda a formar-se un bon diagnòstic ja que, com sosté l’estudi, “l’individualisme, la poca tolerància al malestar i la necessitat d’obtenir una recompensa im­mediata” contribueixen a l’increment de “nens emocionalment fràgils”, irritables, amb propensió a l’agressivitat si no obtenen el que volen, cosa que, tot plegat, no condueix necessàriament a un ­diagnòstic mèdic.

En conjunt, la majoria dels professionals enquestats (i fins i tot un 96% dels pediatres) han detectat un augment d’aquests comportaments negatius entre els pre i adolescents actuals en major mesura en els últims cinc anys. La prevalença, tot i això, no ha augmentat significativament.

Els pediatres són els primers a diagnosticar els trastorns malgrat que els símptomes es mostren a casa o a l’escola. Però allà les alarmes no s’encenen... o se silencien. En ocasions, el retard en el diagnòstic deriva, segons es mostra, en la dificultat de dis­tingir entre un comportament merament adolescent d’un comportament més preocupant que ha de ser atès correctament, en ocasions, amb l’ajuda de profes­sionals.

“Una de les conclusions de l’informe és la falta d’informació que tenen els pares i la poca formació dels mestres en la detecció”, afirma el psicòleg clínic.

Però també s’amaga, perquè pares i mestres s’inculpen mú­tuament del problema i, en comptes de treballar conjuntament com suggereix Matalí, es miren amb desconfiança, com si fossin part del problema i també de la solució. Els pares reconeixen problemes de conducta (un 60,5% de la mostra), encara que la presència d’un possible trastorn se situa en el 15%. I estan preocupats pels problemes d’aprenentatge (que influeixen en els problemes de conducta). Però el 50% afirma que a l’escola no van detectar un compor­tament preocupant en el seu fill. No obstant això, alhora tampoc no van comunicar a l’ escola els problemes del fill per desconfiar de la capacitat dels educadors i del centre per gestionar el seu cas des d’un abordatge professional. “Els progenitors temen ser culpabilitzats pels educadors o, fins i tot, en centres poc integradors, existeix el temor que l’alumne sigui expulsat”, manifesta l’autor de l’estudi.

Per la seva part, els professors creuen que les famílies estan desbordades, els seus horaris laborals no els permeten dedicar el temps que els seus fills neces­siten, no els escolten i desconeixen els seus problemes. A més, indiquen que no exerceixen un correcte control ni saben posar límits. L’educació i la disciplina, asseguren, recau íntegrament en el centre educatiu. Segons el parer dels docents, els pares han de recuperar l’autoritat perduda, vetllar pels seus resultats acadèmics i confiar més en les escoles.

Per a Matalí, les manifesta­cions d’aquests nens, irritabilitat, agressivitat i desafiament, resulten desgastadors per a tothom i per als professors en particular perquè dinamiten les dinàmiques de les classes. “En definitiva, es busca el culpable i no es treballa conjuntament per veure quin és el problema de fons”, conclou. Aquesta és una de les raons per les quals els pares, en comptes d’ anar al tutor, busquen l’assessorament del pediatre en primer lloc, o el psicòleg o psiquiatre, si tenen més de 14 anys. Aquests professionals no estan coordinats amb els recursos educatius dels centres escolars.

Carina Farreras

28/01/2016

La Vanguardia