“Una dona necessita deu anys més per tenir la mateixa categoria professional d'un home”

Entrevista a Núria Salan, presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia, professora UPC i conferenciant

JUDITH FERNANDEZ Foto: Arxiu

Enginy invisible tracta de les dones que han destacat en la ciència, com les inventores del wifi, el material antibales o el llibre electrònic i que han estat molt poc visibles. Núria Salán, doctora en ciència dels materials i enginyeria metal·lúrgica per la UPC, ha estat obsessionada per donar visibilitat a aquesta tecnologia feta per les dones. Col·labora en la promoció dels estudis de tecnologia per a estudiants i ha estat molt activa en activitats d'apropament de la ciència a la població femenina. Ha format part del grup Dona, Ciència i Tecnologia del Parlament de Catalunya i actualment és presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia.

Cal donar més visibilitat a les fites assolides per les dones en ciència i tecnologia perquè així es generen models?

Sí, les dones s'han dedicat a la ciència des de sempre, el que passa és que les fites assolides per elles han quedat moltes vegades camuflades o amagades darrere de la tasca dels homes. Marie Curie va rebre dos Nobel, però el primer el va obtenir amb el marit, perquè si hagués estat ella sola no sé si l'hi haurien donat. El segon ja perquè era la senyora Curie, la vídua de Curie. D'històries com aquesta n'hi ha infinitat. Per tant reivindicar que les dones han fet ciència és el que pot ajudar les noves generacions a veure-s'hi emmirallades i ens pot ajudar a garantir la paritat en aquests àmbits, ja que ara mateix no n'hi ha.

Per això costa trobar dones en els estudis d'enginyeria?

Costa molt. Quan estudiava metal·lúrgia, en aquell moment de tretze persones érem dues dones a classe. I jo vaig pensar: això canviarà! Doncs els percentatges es mantenen 33 anys després. Les generacions que han vingut darrere meu no han tingut gaires models per empatitzar.

Les dones són responsables d'invents com el wifi, el GPS, el rentaplats, etc. Vosaltres vau fer un estudi fa poc de les dones titulades en enginyeria el 1980.

Vam veure que moltes, quan els preguntaven a què s'havien dedicat, com havien viscut la seva vida professional, es lamentaven del fre que havia suposat per a elles la maternitat o la dedicació a la família, que havia suposat un fre perquè havien de triar entre dedicar-se a elles o a la família. Quan arribava l'època de criança o d'haver de tenir cura dels pares, les dones es frenaven. Sorpresa! Necessitem deu anys més per arribar a la mateixa categoria professional que un home.

I quina solució hi podem trobar?

Treballar per erradicar aquest sentiment de culpabilitat. Si els homes ho fan per què tu no ho pots fer? També vam veure que hi havia un percentatge de dones catedràtiques molt baixet, a les politècniques. La gran majoria o eren solteres o no tenien fills.

En una exposició ‘Enginy invisible' vau donar a conèixer moltes d'aquestes dones creadores. El wifi i el GPS els va inventar Hedy Lamarr.

És molt lamentable que de Hedy Lamarr el que es conegui sigui la seva faceta d'actriu, i no la d'investigadora. Va registrar moltes patents, era una dona brillant, de les primeres referents en telecomunicacions. Ella va dissenyar el protocol de localització per satèl·lit que avui coneixem com a GPS. Quan vaig a un institut a fer una conferència dic al jovent: no podríeu jugar al Pokémon si no fos per aquesta dona, perquè no tindríeu ni wifi ni GPS!

La fibra antibales també la va inventar una dona, Stephanie Kwolek. Per cert, se li va negar el premi Nobel.

Sí, per un invent com el Kevlar, avui et donen un Nobel... però descaradíssim! A Stephanie Kwolek l'hi van negar! Pel fet de ser dona? Ha estat un invent que ha salvat vides, que ha permès treballar amb seguretat... i li van negar el Nobel! Jo no hi veig cap altre motiu! És un invent actual, que encara ara s'utilitza en equips d'esport, en els guants...

Després, però, se li va donar un Nobel honorífic...

Sí, però no és el mateix tenir un Nobel quan tens quaranta anys, que te'l donin amb vuitanta.

I el rentavaixelles...

Josephine Cochrane el va inventar. Era un dispositiu en què entrava aigua a pressió mentre girava una safata amb plats, i aquesta és la primera versió del que avui tenim com a rentavaixelles automàtic.

A aquesta llista hi hem d'afegir el llibre electrònic.

Una dona gallega va dissenyar un dispositiu pel qual els continguts podien anar rotant de manera que tu et podies fer el contingut a mida. És clar que d'electrònic en aquell moment no era. Era com un llibre automàtic. Aquesta senyora va ser molt desconeguda, molt, tant, que ni a les escoles es parla d'ella, el seu nom no surt enlloc... i nosaltres el que hem fet és reivindicar la seva existència en aquesta exposició.

S'ha de reivindicar el compromís social de la tecnologia?

Quan parles d'aplicacions de robòtica, aplicacions que poden ajudar a millorar la qualitat de vida de la societat... això els interessa a les dones. Per això potser tenim tantes noies en aeronàutica, o noies que han destacat molt en l'àmbit de telecomunicacions, perquè han vist que les seves contribucions poden ajudar moltíssima gent. Si destaquem la part de compromís social que hi ha lligada a tota tecnologia, a tota enginyeria, aquesta és la que ens pot ajudar a atraure o a captivar les noies. Els homes també, però és això amb què se senten més identificades, potser més que a fer un motor per a la fórmula 1.

En les seves conferències parla de ‘mentoring'.

Posem les noies que volen participar amb una mentora, que és una experta, una dona que va estudiar, que ja va acabar la carrera o que sense una formació tecnològica treballa en un àmbit tecnològic i les posem en contacte. Tenim Alumni de la UPC que tria les parelles, per afinitats, i es dissenya una graella de trobades i en aquestes trobades proposem que parlin amb la comoditat que et dona parlar amb una col·lega. Guanyem apoderament.

Diu que vol fugir del feminisme, que no es tracta de queixar-se sinó de reivindicar.

Vull fugir del victimisme! Soc feminista, però vull fugir de victimismes. No m'agrada que ningú pensi: “Aquesta es queixa perquè...” Em queixo de la invisibilitat de les dones, i això és un fet, però vull fugir de victimismes.

És presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia i s'ha de dir que per primera vegada en trenta anys, una dona presideix aquesta institució.

La Societat Catalana de Tecnologia és una entitat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, que és qui l'empara. I la nostra tasca és divulgar. Aproximar a la societat en general i a la catalana en particular totes les fites dutes a terme des de l'àmbit tecnològic i que puguin tenir incidència en la nostra vida diària.

Si entréssim, per exemple, en una fàbrica del segle XVIII, veuríem que és completament diferent al que trobem ara, però potser si entréssim en una aula d'aquell segle no veuríem tantes diferencies...

Si garantíssim continguts tecnològics que fossin explícitament tecnològics des de P3 i que els nens i les nenes treballessin conjuntament en activitats de robòtica, de programació, de muntar i desmuntar sabent que estan fent activitats tecnològiques, no les percebrien com a alienes. Llavors quan als onze o dotze anys comencen a triar que volen ser a la vida, entre totes les opcions hi hauria la tecnologia.

I ara que estem vivint aquesta quarta revolució industrial, Indústria 4.0, podem saber cap on va l'enginyeria del futur?

Penso, cada vegada més, que la revolució anirà més aviat dirigida a l'eficiència energètica, al tema de l'escassedat de recursos, els motors eficients, les energies renovables... M'agradaria pensar que anem cap aquí. Des de l'àmbit dels materials, que és el meu i on treballo, tindrem molt a dir, perquè haurem de fer materials més lleugers, més eficients, que puguin mantenir o emmagatzemar energia... No negarem que les tecnologies de la informació i la comunicació, la informàtica i les telecomunicacions són la base i determinaran la qualitat de vida que tindrem. Penso que tenim molts àmbits, com en el cas de la robòtica, molts fronts oberts en enginyeria que seran els àmbits del futur de moltes tasques i feines importants.

Xantal Llavina

28/02/2017

El Punt Avui

"Els nens han de passar els seus 6 primers anys sense tecnologia"

El psicoterapeuta Álvaro Bilbao adverteix que primer cal ensenyar al cervell "a pensar"

Avui dia és difícil mantenir allunyats als més petits de les tecnologies. Mòbils, tauletes ... els nens viuen envoltats de dispositius tecnològics d'última generació. La pregunta que es fan molts pares és quina és l'edat adequada perquè comencin a utilitzar-los. Álvaro Bilbao, un reconegut neuropsicòleg i psicoterapeuta que ha dedicat la seva vida a investigar les claus de la cura del cervell, advoca per endarrerir l'ús de les noves tecnologies perquè primer cal ensenyar al cervell "a pensar, a estar atent, a imaginar".

Com influeixen les noves tecnologies en el desenvolupament del cervell dels nens?

El primer que sempre dic és que les noves tecnologies són positives per a la societat i una cosa important. No obstant això, en el cervell en desenvolupament dels infants, i sobretot dels més petits, estan sortint investigacions que parlen que el seu efecte pot ser negatiu.

En quin sentit?

En primer lloc poden reduir la seva capacitat de tenir autocontrol. Les noves tecnologies, els videojocs sobretot o estar mirant coses a Internet contínuament, fan que el nen estigui constantment estimulat i té menys oportunitat d'exercir autocontrol, perquè tot el control el porta la màquina. Un altre efecte és que si els estímuls als quals està exposat són molt intensos, molt ràpids, com en els videojocs, el nen pot perdre l'interès per coses que són una mica més lentes o menys intenses, com la mestra, la pissarra, un llibre o jugar al carrer amb els amics; el nen s'acostuma a tenir estímuls molt ràpids i quan baixen de velocitat es comença a avorrir.

Fins a quina edat creu que els nens haurien d'estar allunyats de mòbils, tauletes o ordinadors?

Sense cap dubte, i d'acord amb la Societat Americana de Pediatria i la Clínica Mayo, fins als tres anys no haurien d'estar en contacte amb aquestes tecnologies en cap moment. Aquesta imatge que tenim d'un nen d'un any o dos que no sap parlar i que gairebé no camina però que comença a passar el dit per la tauleta hauríem esborrar-la de la nostra cultura perquè els pares que tenen en ment que és positiu i molt beneficiós estan molt equivocats; sabem que és precisament el contrari.

I a partir d'aquí?

Jo vaig una mica més enllà. Crec que és important que els nens passin els sis primers anys de la seva vida sense tecnologia perquè és una edat molt important en el desenvolupament de la imaginació, que si no es desenvolupa en aquests anys, després costa molt. Com més temps passen jugant al que anomenem el joc lliure -que no va de la mà d'una altra persona o d'un dispositiu o tecnologia-molt més desenvolupen la imaginació. L'avorriment és la mare de la imaginació i si el nen està constantment entretingut no té temps per avorrir-se ni per imaginar o crear els seus propis mons on jugar.

Però avui dia és possible mantenir els nens lluny de la tecnologia?

Sí. Jo dono xerrades en molts llocs i hi ha molts pares que des de fa temps ho tenen clar. A veure, és important equilibrar. Jo no dic que vagis de vacances amb el nen, facis una foto amb el mòbil i la nit no es la puguis ensenyar, això és ridícul, perquè és bo que vegin fotos, els ajuda a construir la seva memòria. De la mateixa manera que és normal que li posem al telèfon a l'àvia. Però sí hauríem de limitar tot el possible aquests temps que el nen està tombat al sofà passant el dit per davant de la pantalla. I s'aconsegueix amb una paraula màgica que és 'no'.

Això va en contra del que es ven actualment que els nens d'avui són nadius digitals ...

Aquesta frase en el fons és un mite perquè el món digital no és una llengua en si mateix. Quan el nen juga amb un dispositiu no està activant les zones del cervell que tenen a veure amb el llenguatge sinó amb el moviment de la mà i la visió. Sí que és positiu ensenyar programació, el tema de robòtica, perquè sí estem ensenyant als nens aquest llenguatge i estem ajudant-los a pensar en un altre idioma diferent. Però que estigui assegut jugant a un videojoc no vol dir que sigui nadiu digital; a una senyora de 70 anys li dones un iPad i en dos o tres dies és capaç d'enviar correus, whatsapps i buscar coses a Internet perquè és senzill i intuïtiu.

I que els nens demanin la tecnologia des de molt d'hora es deu al fet que és el que veuen a casa seva, en els seus pares?

Sí. Els nens tenen desenvolupades una sèrie de neurones que es diuen neurones mirall i el que fan és imitar tot el que veuen en els pares. Com més temps passen els pares davant de l'iPad és més fàcil que el nen intenti jugar amb aquesta tecnologia. També ho demanen molt perquè els seus amics ho tenen i perquè és un estímul molt interessant per a ells. És com la Coca Cola: si se les dónes a un nen de tres anys et demanarà l'endemà i l'altre, perquè té molt de sucre, cafeïna, que l'estimula i li encanta; però que li encanti no vol dir que li haguem de donar tots els dies perquè és molt perjudicial per a ell.

Però hi ha algun avantatge en l'ús de les noves tecnologies en nens petits?

No. hi ha estudis que diuen que pot augmentar la velocitat de processament, fer que tingui una atenció més ràpida, però són pocs, i n'hi ha tants que van en direcció contrària d'aquests ... A més, que tinguin una atenció més ràpida no és necessàriament bo: per a ser pilots de combat això pot ser beneficiós, però avui en dia el que demanen als executius, a la gent gran, és tenir una atenció més calmada, que et permeti estar concentrat més temps. I tenir una atenció més ràpida també implica que el nen no sigui capaç d'esperar el temps suficient perquè apareguin els estímuls que interessen.

Tot i això està de moda introduir aviat la tecnologia a les escoles amb ordinadors, pissarres digitals. És encertat?

És diferent fer servir les noves tecnologies com a suport educatiu a què el nen estigui a casa assegut al sofà. Jo defenso que el nen no ha de passar la tarda al sofà usant l'iPad, que és millor que estigui avorrit, pintant, fent coses que surtin del seu cap, i no de l'ordinador. Tot i així, hi ha estudis que diuen que un nen aprendrà matemàtiques molt abans jugant amb cigrons, que utilitzant programes d'ordinador que estan dissenyats perquè aprengui.

Per què?

Perquè el cervell uneix molt la part física i la part cognitiva. És a dir, que usa les dues parts i la del raonament està estretament lligada a la part de la mobilitat de la mà. Llavors, si el nen no ha de fer un moviment de comptar, de tocar, físicament, és més difícil que aprengui totes aquestes coses. Jo sóc partidari d'una metodologia basada en el contacte físic amb objectes, sobretot els primers anys, com Montessori, a una altra amb el millor dispositiu programat per estudiar matemàtiques. Després, més endavant, és meravellós que estiguin a classe i que puguin estudiar per projectes, fer un treball sobre el descobriment d'Amèrica i siguin capaços de mirar a Internet.

Precisament fa unes setmanes una notícia explicava que la majoria dels fills d'empleats de grans empreses tecnològiques de Silicon Valley estudien en col·legis sense ordinadors ni dispositius electrònics.

Aquests directius porten els seus nens a un col·legi tipus Waldorf, on no hi ha dispositius electrònics i aprenen tot de forma més tradicional. És que amb el fet, per exemple, d'una cosa tan senzilla com estar assegut a la taula i no aixecar-te fins que no acabes de menjar s'està cultivant la tolerància a la frustració, l'autocontrol, que és una de les capacitats cerebrals que més influeix en determinada nota de Selectivitat que traurà el nen 15 anys més tard. O sigui que fixa't si aquestes coses tradicionals són importants. Ara les estem tornant a posar en valor, però durant molt de temps s'ha pensat que anar més de pressa, que el nen aprengui a parlar set idiomes amb cinc anys, és més beneficiós. Ara sabem que s'han de respectar una sèrie de passos.

I no és desaprofitar el potencial de la tecnologia el introduir-la més tard?

Des del meu punt de vista no, perquè primer hem d'ensenyar al cervell a pensar, a estar atent, a imaginar, i després ja li podem ensenyar a dominar les eines que té a la seva disposició. Si introduïm les tecnologies massa aviat, el nen aconseguirà connectar amb elles d'una forma molt ràpida però es desconnectarà d'altres coses més importants per al seu desenvolupament.

Què claus donaria als pares per ajudar a desenvolupar el potencial cerebral dels seus fills?

Anar a poc a poc, ajudar al cervell a madurar al seu propi ritme i saber que el seu fill donarà els fruits en el moment que els hagi de donar.

I una cosa molt important que han de fer quan estiguin amb els nens, independentment que els deixin la tauleta als tres, quatre o cinc anys, és ensenyar-los a tenir autocontrol, temps limitats, perquè quan diguin 'fins aquí', el nen sigui capaç de deixar-la anar sense cridar ni enfadar-se. En això els dispositius electrònics poden ajudar. De fet hi ha autors que diuen que és millor que el nen comenci a utilitzar als tres anys amb regles molt clares, entrenant l'autocontrol, al fet que comenci amb vuit o deu anys i començar a entrenar aquí.

Però aquest fixar temps es complica si els pares utilitzen les tecnologies perquè els nens estiguin entretinguts mentre ells s'ocupen d'altres coses...

Efectivament. Els dispositius no només són un reforç per als nens, sinó un reforç enorme per als pares, perquè els nens demanen en molts moments atenció, afecte, que els hi parlem ... Com quan fem un viatge llarg en cotxe, posen la televisió enrere i així el nen va tranquil i el pare, relaxat. És important també que el nen experimenti la frustració, aprengui a dominar-la, a avorrir-se i a esperar que passi aquest moment.

Els pares s'ajuden d'aquests mecanismes...

És un reforç per als pares i això és una de les coses que ha fet que la tecnologia sigui tan popular i estigui tan estès que els nens estiguin tot el dia endollats. Molts pares s'enganyen perquè diuen: 'No, jo deixo al meu fill mitja hora', i en realitat estan connectats no només a la tauleta, telèfon mòbil o videojocs, sinó a la televisió també dues o tres hores al dia. I sabem que això està relacionat amb més probabilitats de tenir dèficit d'atenció, obesitat infantil, depressió infantil, problemes de conducta, i amb més prevalença de fracàs escolar.

Neus García Gàlvez

Diari de Girona

Noves tecnologies, velles formes de violència

Un de cada tres joves accepta ser controlat a través del telèfon mòbil i internet

Amb l’auge de les noves tecnologies, s’han desenvolupat noves formes de violència, sobretot entre aquells que més les fan servir: els nadius digitals, els nascuts després de 1980, que han interactuat amb les tecnologies digitals des de la infantesa. Les xarxes socials, internet i els telèfons mòbils intel·ligents han canviat les formes com els joves es relacionen. Les noves generacions creixen, se socialitzen i es relacionen a través de les noves tecnologies. Així, l’assetjament escolar s’endureix i es viralitza a través de WhatsApp o es retransmet en directe per Periscope.

La violència de gènere tampoc és immune a l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació. Les formes de violència masclista més tradicionals esdevenen ara més sofisticades, cosa que vol dir que són igual de perilloses, però més difícils de detectar.

Una de cada quatre dones assegurava el 2015 en una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) haver sigut víctima de la “violència psicològica de control” per part de la seva parella. Aquest control es tradueix en actituds de l’home cap a la dona com ara no deixar-li veure els amics, voler saber en tot moment on és, acusar-la d’infidelitats o enfadar-se si parla amb altres homes.

Aquestes actituds de control es potencien amb les noves tecnologies: saber amb qui parla per WhatsApp, a qui li posa un “m’agrada” al Facebook, a qui agrega com a nova amistat... És el que s’ha anomenat violència de control, però ara exercida des del mòbil. “Si trigava més d’un minut a respondre un missatge seu per WhatsApp es posava nerviosíssim, sobretot si veia que jo estava en línia”, explica la Cristina -nom fictici-, de només 16 anys, a l’ARA. La violència de gènere s’ha adaptat a les noves eines, però segueix expressant la mateixa voluntat d’exercir control sobre la víctima, potser d’una manera encara més omnipresent. Segons un informe de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, del ministeri de Sanitat, 1 de cada 3 joves a l’Estat accepta aquest tipus de violència. Només amb més pedagogia i més control parental es podrà combatre la vella plaga, que ara utilitza noves eines.

“Em preguntava per WhatsApp què feia i on era a totes hores”

La Cristina va patir durant més de dos anys violència de control, un fenomen en auge entre els adolescents Foto per CÈLIA ATSET

“Si trigava més d’un minut a respondre un missatge seu per WhatsApp es posava nerviosíssim, sobretot si veia que jo estava en línia. I em començava a pressionar amb més missatges”. La Cristina -nom fictici- té 16 anys. Acaba de trencar una relació de dos anys i mig amb un noi un any més gran que va acabar sent un autèntic malson per a ella a causa del progressiu control que va anar exercint sobre la seva vida a través de les diferents xarxes socials.“M’obligava sempre a donar-li el meu mòbil i revisava amb qui parlava”, explica la Cristina. I afegeix: “Remenava totes les xarxes socials on sóc, com el WhatsApp i el Facebook, per veure en les meves actualitzacions a qui posava likes. Em cohibia i ell no em deixava ni tocar el seu mòbil”.

L’exemple de la Cristina constata l’augment, els últims anys, d’un masclisme entre adolescents que se serveix dels mecanismes de control que fan possibles les nombroses xarxes socials aparegudes. La relació de parella es va anar enverinant a mesura que creixia la gelosia del seu nòvio, que va anar traslladant la seva actitud masclista del món virtual al real. “Com vas vestida, avui?”, explica que li preguntava per missatge cada matí. “Si li contestava que duia leggings, ja la teníem, perquè em deia que me’ls posava per lligar amb altres nois. I si em venia a buscar a l’escola a la tarda i veia que portava els llavis pintats es negava a fer-me petons i s’enfadava moltíssim”.

Com la gran majoria d’adolescents, la Cristina és activa en moltes xarxes socials. “Ara mateix sóc a WhatsApp, Facebook, Instagram, Snapchat i Ask”, enumera. Però la que, sens dubte, li va portar més problemes és WhatsApp. “Si li escrivia per dir-li bona nit i veia l’endemà que m’havia connectat minuts després d’haver-nos acomiadat em començava a interrogar sobre per què ho havia fet, amb qui havia parlat... Era un calvari”, recorda. “Al final m’havia d’inventar excuses de tota mena per justificar que hagués entrat al WhatsApp després d’haver-li dit adéu”, afegeix.

“No parlis amb nois”

L’auge de les xarxes socials és una de les principals causes que han fomentat l’increment del masclisme entre adolescents, ja que faciliten el control sobre la parella i són, també, el principal vehicle de comunicació i de construcció de la identitat dels joves. “Al final era un control total. «No t’acostumis a maquillar-te, no et posis això que no m’agrada, no parlis amb nois, no vagis sense mi a la discoteca», em deia”.

El control excessiu va conduir la Cristina a un aïllament social. “Em vaig distanciar durant molt de temps de les meves amigues perquè no li queien bé i em demanava que no anés amb elles. Plorava cada dia perquè em sentia sola”, descriu. “La va anul·lar completament”, sentencia el seu pare. “Em preguntava per WhatsApp què feia i on era a totes hores”, recalca ella.

Aïllada socialment

I com passa moltes vegades, només la gent de fora veia amb claredat la situació. “Al principi, abans de quedar-me aïllada, les meves amigues m’ho deien sempre -recorda-. Em deien que obrís els ulls, que li plantés cara, que no era una relació sana… I jo els deia que sí, però seguia igual”.

Les discussions a través de WhatsApp eren cada vegada més habituals. Però sempre fins que ell deia prou: “Em bloquejava l’usuari perquè no li pogués replicar”. La Cristina va acabar actuant de la mateixa manera que ell com a resposta a una situació cada vegada més insostenible. “Amb el temps m’he adonat que la seva manera de ser feia que jo també volgués actuar com ell, quan en realitat a mi m’era absolutament igual. No sóc així”, lamenta ara.

Un terç dels joves ho accepten

Un informe de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, del ministeri de Sanitat, va posar de manifest que un de cada tres joves a l’Estat accepta la violència masclista de control. I en diverses comunitats autònomes les denúncies per violència masclista entre adolescents s’han incrementat considerablement els últims anys. “És evident que, potencialment, una persona que avui és així pot derivar en coses molt pitjors a mesura que es vagi fent gran”, reflexiona el pare de la Cristina.

Ara la Cristina viu molt més tranquil·la. La relació que la va anul·lar forma part del passat i ha recuperat les amistats. A més, ha après a detectar ràpidament la frontera que hi ha entre una relació d’igual a igual i una que no ho és. “Tinc una amiga que està amb un noi i que viu una situació similar i estic intentant que obri els ulls”, confessa. Li repeteixo sempre que davant de situacions de control per part del seu nòvio es planti: “Digues no, no i no”.

David Bigorra

17/05/2016

Ara.cat

La punta de l'iceberg

• BALANÇ: Augmenta un 12% el nombre de denúncies per agressió sexual i gairebé un 30% per abusos a les comarques gironines
• REPTE: Els Mossos indiquen que hi ha una xifra negra de situacions silenciades i es treballa perquè les víctimes ho comuniquin
• MENORS: Han investigat 23 casos vinculats amb noves tecnologies i en què els afectats tenen menys de 17 anys

La cap de la Urpac dels Mossos d'Esquadra a Girona, la sotsinspectora Rosa Negre. Foto: ÒSCAR PINILLA

Ser conscients i conèixer bé les línies vermelles que no s'ha de permetre que es traspassin; aconseguir que els casos d'abusos i d'agressions sexuals no quedin silenciats, sinó que les víctimes ho posin en coneixement de la policia; continuar el procés de maduració d'una societat que digui un no contundent a les relacions de desigualtat; i fer créixer la implicació ciutadana en episodis en què es detectin persones en situació de vulnerabilitat. El cos de Mossos d'Esquadra treballa en la prevenció dels delictes contra la llibertat sexual i, alhora, posa èmfasi a trobar mecanismes que en possibilitin la detecció de casos. La policia intueix que les dades de què es disposa probablement només en són la punta de l'iceberg, i un dels grans reptes és fer-ne aflorar la xifra negra que hi ha al darrere. Tot i així, en els últims anys ha incrementat el nombre de denúncies presentades gràcies, en gran part, als programes d'atenció a les víctimes. A les comarques gironines han augmentat gairebé un 30% les d'abusos sexuals, ja que de 57 el 2014 han passat a 74 el 2015; i el còmput de denúncies per agressió sexual va pujar un 12,70% durant el mateix període –de 63 a 71.

Segons la cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (Urpac) dels Mossos a Girona, la sotsinspectora Rosa Negre, el 88% de les víctimes de delictes contra la llibertat sexual tenen menys de 40 anys. Per trams d'edat, en la franja de 0 a 10 anys se'n van denunciar 15 casos el 2014 i 20 el 2015. En la majoria d'aquestes situacions, l'agressor sol formar part de l'entorn de confiança del menor –un parent, un veí o un amic de la família–. I, en alguna ocasió, el succés s'ha donat en espais de socialització, com ara en una activitat extraescolar o de lleure o, fins i tot, en el marc de l'àmbit acadèmic. A la demarcació, però, el nombre de denúncies encara ha ascendit més exponencialment en la franja en què les víctimes tenen d'11 a 15 anys. Hi va haver un salt de 19 demandes el 2014 a 32 aquest any anterior. Aquí hi segueix havent un pes important de l'entorn més immediat de confiança. Apareixen, tot i així, incidències al carrer perquè és una edat en què es comença a ocupar l'espai públic de manera més lliure i autònoma; es nota l'impacte de les noves tecnologies i, en algun cas, s'emmarca en l'oci nocturn, amb la presència de consum d'alcohol.

Pel que fa al tram dels 16 als 20 anys, es van formular 29 denúncies el 2014, i també 29 el 2015. A aquesta edat es continuen detectant fets a la via pública i en el context de la parella, si bé gairebé la meitat tenen lloc en l'oci nocturn. Com que es tracta d'un espai de vulnerabilitat, la sotsinspectora Rosa Negre posa en relleu que, en les xerrades que duen a terme en la Universitat, es tracta aquest tema amb els estudiants. Es recalca que fer uns tocaments dins un pub o en una discoteca sense el consentiment de l'altra persona és un delicte; també ho és excedir-se amb algú que tingui la voluntat anul·lada pels efectes de l'alcohol o d'alguna substància estupefaent; i s'insisteix que les relacions sexuals han de ser consentides del principi al final. Negre, a més, subratlla la importància de la participació ciutadana per evitar possibles riscos. Si es veu una persona a terra, alcoholitzada, és desitjable que s'agafi el control de la situació i se la porti en un lloc segur, fins que s'hagi recuperat.

El gros de denúncies que es va disparar més és en el tram dels 21 als 25 anys, ja que passa de 4 a 19 episodis (en edats superiors, la quantitat és més homogènia). Dels 21 als 25, els escenaris són semblants als dels 16 a 20 anys. Tenen lloc majoritàriament en l'àmbit de la parella, en l'oci nocturn i a la via pública. Negre assenyala que és important “no situar-se davant la seguretat per inèrcia, sinó analitzar les situacions de vulnerabilitat” i adoptar algunes mesures d'autoprotecció, com evitar anar sol en trams foscos i isolats, i vigilar que no ens posin res estrany a la beguda.

Un altre repte és combatre els delictes lligats amb les noves tecnologies. A les comarques gironines, els Mossos van recollir 9 denúncies el 2014, 10 el 2015 i 5 el primer trimestre del 2016. El 40% d'afectats són nois i el 60%, noies. Dels casos que van començar amb un contacte a través d'una pantalla, 8 van acabar amb agressió o abús sexual. La dada més sorprenent, però, és que 23 de les 24 víctimes són menors de 17 anys. Aquests problemes són més freqüents en els joves perquè el ciberespai és el seu espai natural, on es relacionen habitualment per Whatsapp, Twitter, Facebook i Skype. En ocasions, amics, coneguts, la parella o l'exparella passen fotos de la víctima sense el seu permís. I, fora d'aquest cercle, hi ha gent que mira d'aconseguir imatges o vídeos per fer lots de pornografia; i usuaris que pretenen captar víctimes per forçar-les a un contacte físic.

Cal fer pedagogia i un esforç no només policial, sinó dels ciutadans i altres especialistes que en puguin identificar casos, com el sector de l'ensenyament. S'ha d'advocar per relacions més sanes i igualitàries, sense frivolitzar ni minimitzar els episodis. Negre indica que a vegades és una bona notícia que les estadístiques pugin, ja que el que és desitjable és que “cas que passi, es denunciï”. I encara que hagi prescrit, que no es tapi perquè es pot donar la circumstància que l'autor hagi seguit actuant. És cabdal, a més, que les víctimes rebin suport psicològic i que tota la societat prengui consciència del problema.

Espai vulnerable

El 46% d'agressions i abusos a joves de 16 a 30 anys són en horari nocturn a la demarcació de Girona. A tot Catalunya va pujar un 2,26% el nombre de denúncies d'agressions sexuals del 2014 al 2015 (de 665 a 680); i un 7,12% el d'abusos (de 716 a 767).

Òscar Pinilla/ Gisela Pladeveya

25/04/2016

El Punt Avui

La necessitat de consultar el mòbil cada cinc minuts

Els casos d’addicció a les noves tecnologies augmenten cada any, tan en adults com entre els adolescents

Ús del mòbil a Espanya

“Un dia vaig sortir al carrer sense mòbil i, en veure el panorama, vaig decidir crear aleshores Desconect@”, explica Marc Masip, psicòleg i director d’aquest programa iniciat fa tres anys destinat a combatre l’addicció a les noves tecnologies i, especialment, al mòbil. Tracten amb més d’un centenar de pacients, la majoria adolescents, que arriben a la seva consulta gairebé sempre arrossegats per la família desesperada i amb l’objectiu de combatre l’ús compulsiu del telèfon mòbil i algunes de les aplicacions que absorbeixen més els seus fills o companys. Des de Facebook fins a WhatsApp.

Desconect@ acaba de presentar un estudi que mostra la freqüència d’ús del mòbil. I destaca el fet que el 50% de les noies de 15 a 17 anys tenen contacte amb el mòbil cada cinc minuts (cada set minuts en el cas del 31% dels nois d’aquesta franja d’edat). ¿Però podem dir que són realment addictes?

“Els símptomes que descriuen que s’ha perdut el control sobre aquesta activitat són l’impacte que té en la vida de l’individu i si abandona les obligacions acadèmiques o laborals”, resumeix Susana Jiménez Murcia, cap de la unitat de joc patològic de l’Hospital de Bellvitge. Però la controvèrsia sobre si les noves tecnologies causen o no addicció està oberta. I si bé amb els mòbils i les xarxes socials hi ha disparitat d’opinions, sí que hi ha consens científic respecte als videojocs online com a causant d’addicció. “És amb el que tenim més casos i ens en trobem de molt greus”, sentencia Jiménez.

Sigui com sigui, el nombre de pacients per addicció a les noves tecnologies ha augmentat en els últims anys. “Hi ha hagut un degoteig a l’alça i en els últims dos o tres anys ha sigut força important”, expressa Josep Lluís Matalí, coordinador de la unitat de conductes addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu. Igual que a Bellvitge, on el 15% dels pacients de la unitat d’addiccions ja ho són per noves tecnologies i no han deixat mai d’augmentar des de fa poc més d’una dècada.

“Amb els videojocs online veiem joves que fa anys que estan reclosos a casa i que en el moment que els pares han tret la connexió a internet han presentat crisis d’agressivitat, síndromes d’abstinència molt importants i fins i tot alguns tenen pèrdua del control dels esfínters per no aixecar-se de la cadira en hores”, descriu Jiménez.

Síndrome d’abstinència

A Desconect@, per la seva banda, es troben joves que dediquen fins a 16 hores al dia al mòbil: “No està encara reconegut oficialment com a addicció però socialment sí. L’addicció al mòbil és una cosa que veiem molt en els altres però no en nosaltres mateixos”, diu Marc Masip. El 77% dels usuaris de smartphone a l’Estat pateixen nomofòbia (por irracional a no estar connectat amb el telèfon mòbil), segons dades de Desconect@, que conclou en el seu estudi que la freqüència amb què entrem en contacte amb el mòbil de mitjana en totes les franges d’edat no és mai superior als 30 minuts. “Això és alarmant”, subscriu Masip, que matisa que en edats posteriors a l’adolescència l’ús del mòbil a nivell professional n’eleva l’ús.

Però el que per a alguns es considera addicció per a altres és només un ús abusiu determinat per la novetat. I és aquí on neixen les discrepàncies entre experts. “Sempre que hi ha una tecnologia nova, per exemple el cotxe, l’escriptura… hi ha un rebuig tecnofòbic i por que comporti pèrdua d’originalitat i autenticitat”, manifesta Francesc Núñez, sociòleg i professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que ha centrat les seves investigacions en les emocions, el consum i la tecnologia.

“El diagnòstic d’addicció és per a una persona que té una malaltia greu, no es pot banalitzar el terme”, diu per la seva banda Xavier Carbonell, expert en addiccions i professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. “Com que és una tecnologia recent encara estem poc adaptats als seus usos i fa que puguem cometre molts errors. Falta més educació en aquest sentit”, ressalta Carbonell.

Educació i normes d’ús

Un punt en què sí que coincideixen els experts és que cal establir certes normes d’ús. “Crec que s’han de posar avisos als mòbils per alertar dels perills, multar la gent que escriu al mòbil mentre camina pel carrer o prohibir-ne l’ús a certs llocs”, proposa Masip. “La gran diferència és que per als joves això forma part del món donat per descomptat, i per als més grans és una irrupció en el seu món”, subratlla Núñez.

Per evitar l’ús abusiu del telèfon que es fa en molts casos, es recomana als pares estimular els joves amb activitats fora de la xarxa. “Els joves d’ara estan sobreestimulats i quan hi ha un moment de pau s’avorreixen. I el gran motiu d’acció és l’avorriment”, conclou Lluís Matalí.

Hi hagi o no addicció, el que no es pot negar és que l’ús de les noves tecnologies s’ha fet present de manera inqüestionable. I els adolescents són els més vulnerables a l’hora de fer-ne una utilització indiscriminada. Cal intentar desenganxar-se i aconseguir estones en què siguem capaços de deixar d’estar en línia i, com diu Masip des de Desconect@, “fer un pas tecnològic enrere per fer-ne tres emocionals endavant”.

David Bigorra

07/12/2015

Ara.cat

“El videojoc era com una droga per a mi” 

En Miquel, de 17 anys, ha superat la seva addicció 

 En el seu món no existia res més. Per al Miquel (nom fictici), de 17 anys, l’única cosa que tenia sentit a la vida eren les partides eternes al League of legends, un videojoc online d’ordinador que el va arribar a atrapar fins al punt que va haver de seguir un tractament de rehabilitació a l’Hospital de Bellvitge. “Durant la setmana hi passava moltes hores, però el cap de setmana era exagerat. Hi jugava des que m’aixecava fins que els ulls se m’irritaven, podia estar-hi més de 10 hores”, recorda ara un cop recuperat del que va ser un malson per a ell i la seva família. “Per a mi era com una droga”, afegeix.

“Si li deies que ho deixés, encara que fos per anar a sopar, t’aixecava el parquet del terra dels cops i la ràbia que agafava. I si li tallaves internet a mitja partida era una hecatombe, no sabíem què fer”, explica la seva mare. I és que en aquest videojoc si els jugadors tallen la connexió a mitja partida reben una penalització, que, si és reiterada, pot comportar l’eliminació del compte. “Em vaig gastar 300 euros en els meus personatges i perdre el compte hauria sigut una tragèdia per a mi”, es justifica el Miquel.

El problema real del Miquel, però, era la falta de motivacions a la vida i la seva dificultat per a les relacions socials. Dins del joc tenia un paper important, un rol i uns amics amb uns objectius clars. Fora del joc era tot el contrari. No tenia amics ni objectius. “Arribava l’hora del pati i em posava a tremolar, m’amagava dels altres”, explica. El dia que els pares van veure que el problema era realment seriós va ser quan el fill va arribar a casa amb nou assignatures suspeses de les deu que cursava a batxillerat. Va ser aleshores quan van posar el Miquel en mans de la unitat de joc patològic de l’Hospital de Bellvitge. I va funcionar. “La resposta que ha tingut ha sigut molt positiva. I el més important és que estava motivat per sortir-ne”, explica la psicòloga Neus Aymamí. La majoria d’adolescents arriben a la consulta forçats pels pares i sense acceptar que tenen un problema, al contrari del Miquel.

El tractament rebut a Bellvitge es va veure reforçat quan el Miquel va trobar una motivació. “Sabia que no volia fer batxillerat i buscant per Google vaig veure imatges dels tècnics en emergències sanitàries i vaig decidir que volia fer això”, explica. Dit i fet. Ha descobert uns estudis que l’apassionen i que han omplert l’espai que ocupava el videojoc. “Ara em quedo estudiant fins a mitjanit, cosa que abans era impensable”, diu. I ha aconseguit moderar l’ús dels videojocs i recuperar el control que durant molt de temps havia perdut.

No som conscients que les xarxes socials són un negoci

Foto per Josep Losada

Preocupat per les exigències del seu fill amb els mòbils i les xarxes socials, el periodista Jordi Romañach va decidir escriure un llibre per posar sobre la taula els perills de fer servir les noves tecnologies sense consciència. Com molt bé diu el subtítol del llibre ‘Dieta digital' (de Plataforma Editorial), cal “aixecar la vista de la pantalla i recuperar el control de la nostra vida”.

Es pot anar en contra de les noves tecnologies?

No, és clar. No puc dir que estic en contra de Skype, per exemple, si és evident que ajuda a posar en contacte gent que viu distanciada. No puc estar en contra d'un sistema que em permet comprar les entrades de teatre des de casa. No puc estar en contra d'un sistema que em dóna informació a l'instant... Però és evident que, a banda del gran benefici que aporten les noves tecnologies, aquestes van molt més enllà. Jo ataco, sobretot, l'ús que es fa de les xarxes socials, i un vessant d'internet que és aquesta mena de gran germà supervisor, en què el concepte de la privacitat desapareix i no en som conscients.

Per això vostè insisteix molt en la petjada digital.

És una petjada que no s'esborra mai. Expliquem la nostra vida amb un clic i tot el que diem i tot el que pengem queda per sempre.

És molt crític amb la idolatria a les empreses tecnològiques.

Perquè són negocis que els seus clients han deïficat. Em neguiteja quan els seguidors d'un d'aquests negocis, que s'han convertit en fans, em vol fer creure que aquests negocis són eines de transformació social i que tenen objectius i finalitats socials. I no són només això: són negocis! Per això sovint critico Twitter. No estic en contra que la gent piuli, només faltaria... Però la gent piula sovint per vanitat i ego.

I al Faceboook...

La gent acaba penjant-hi coses per exhibir-se. I el més greu és que hi ha pares que no deixen que els seus fills surtin al calendari escolar i en canvi pengen les seves fotos al Facebook i hi expliquen tot el que fan. O encara pitjor: els deixen tenir Facebook. Amb les xarxes socials es banalitza tot, la gent perd el contacte amb la gent real i viu virtualment. I una altra cosa: és com si la gent a cada instant volgués viure en un altre lloc. Hi ha dues persones fent un cafè: l'una està amb el Whatsapp, l'altra, amb el Twitter. No es parlen. Una parella mira una posta de sol i en comptes de disfrutar-la fan fotos per penjar-les al Twitter perquè tothom sàpiga que estan mirant aquella posta de sol. Però si no la veuen!!! Una altra: una persona que tot el que fa ho explica. I a mi què m'importa?

Un nen no pot tenir Facebook?

És clar que no. El Facebook està prohibit fins als 13 anys, però en canvi hi ha nens de 10 que ja en tenen i, sovint, potenciat pels mateixos pares. Això és un gran perill.

Els infants són vulnerables.

Els nens estan exposats a la difamació, i les eines per fer-hi front són molt complicades. No sabem si tot això és el principi d'una era o el final d'una altra.

En quin sentit?

Ens creiem que tot això de Google, Facebook, Twitter... és el principi d'una era, però potser és el final. Hi ha qui pensa que totes aquestes xarxes s'aniran reconvertint i transformant i arribarà un moment que la privacitat serà un luxe i, per força, tot haurà de canviar... Hem vist l'exemple d'Instagram, la xarxa social per compartir fotografies. Els seus creadors deien que era una manera de fomentar la creativitat, el talent... i, què ha passat? Que era un negoci i l'han venut a Facebook per mil milions de dòlars. 

I per què paga Facebook? 

Doncs per fer diners, naturalment, perquè és un negoci. El problema és que la gent no és conscient que són negocis.

No en som conscients, i per això jo parlo de dieta. La dieta no vol dir deixar de menjar. Vol dir menjar sa. I fer dieta preventiva.

Els nostres fills són nadius digitals.

Justifiquem que són nadius digitals i diem: “Això és el que hi ha”, i no fem el que hem de fer, que és controlar-los i posar-los límits. Educar-los. I pot ser que aquesta actitud de molts pares tan generalitzada faci que més endavant els nostres fills hagin de pagar un peatge massa alt. No se sabran concentrar, potser viuran aïllats, perdran facultats lectores. I serà culpa nostra.

Mireia Rourera

16/02/2013

El Punt Avui

Què deu fer el meu fill amb el seu ‘smartphone’?

Blackberry, iPhone... Els ‘smartphones’, dispositius de darrera generació que combinen les funcions d’un telèfon i d’un ordinador, ja no són cosa d’executius i han passat a mans dels nostres fills. De fet, dos de cada tres infants de 10 a 15 anys posseeixen un telèfon mòbil al nostre país, i molts d'ells ja tenen accés a un telèfon intel·ligent.  Però de veritat sabem què fan els joves amb aquestes noves tecnologies?

Augmenta la seva seguretat perquè els podem localitzar amb facilitat o l’smartphone és un risc en potència? El neguit pels smartphones no és tan sols teu, sinó que és compartit: més del 90% dels pares de joves de 10 a 16 anys es mostren preocupats.


En concret, el 91,3% l’utilitza per trucar, el 65,5% hi juga, i el 54,3% el fa servir per entrar a les xarxes socials. Els resultats es desprenen de l’informe Estudio sobre hábitos seguros en el uso de smartphones por los niños y adolescentes españoles realitzat per INTECO i Orange. L’anàlisi es basa en una enquesta que recull l’opinió dels infants i dels seus progenitors a 800 llars d’Espanya.


Les amenaces a la privacitat dels nostres fills, l’accés als continguts inapropiats que circulen a Internet o el ciberbullying són alguns dels nostres motius de preocupació. També ens preocupa l’addicció al telèfon, una sensació d’angoixa que confessen patir el 15,8% dels joves quan no tenen el seu telèfon a mà. 


I a quina edat concedim als nens la responsabilitat de tenir el seu propi telèfon? Segons l’informe, els infants s’inicien en la telefonia mòbil als 11 anys, però accedeixen a un smartphone propi passats els 13 anys. 
Per evitar qualsevol risc innecessari derivat de l’ús dels smartphones per part dels teus fills adolescents, a continuació trobaràs una relació de consells per a què els tinguis en compte:

• Supervisa la compra de l’smartphone del teu fill i interessa’t per les seves funcions i les aplicacions que s’hi poden descarregar.
• Estableix unes normes d’ús: quant de temps i on fer-ne ús, i un màxim de saldo mensual per gastar.
• Explica al teu fill per què és important la privacitat.
• Deixa-li clar que només ha de donar el número de telèfon a coneguts i que a les xarxes socials ha d’agregar tan sols a familiars i amics.
• Revisa les descàrregues que efectuï periòdicament per evitar possibles fraus.
• Adopta mesures de seguretat a l’smartphone, de la mateixa manera que ho fas als ordinadors de casa.
• Recorda que, en cas de problemes amb la privacitat, pots recórrer als organismes públics, les entitats de protecció a la infància i a la policia.

FAROS 
Hospital Sant Joan de Déu
Font: Aquí