Alguns menors amb una addicció molt acusada arriben a renunciar al món exterior
"És la meva vida, deixeu-me! No necessito res més!" Per la punyent passió amb què va ressonar la frase podria esperar-se que fos una apologia desesperada de la persona estimada. No obstant, el destinatari d'aquesta declaració d'amor tan vehement no es va ni immutar. No perquè el sentiment no fos correspost. És que, simplement, el destinatari d'aquesta passió era un ordinador. Amb una immensa cara d'estupefacció van sentir la frase els pares del Gerard, nom figurat d'un noi de Tarragona, en una escena de la qual també va ser testimoni Sergi Banús, psicòleg clínic infantil i juvenil i promotor de Psicodiagnosi, web d'assessorament per a pares i educadors. «Era un cas greu, es passava el dia sencer a casa, connectat a internet», recorda Banús. I això que era un bon estudiant, fins al punt que els professors li van aprovar l'últim trimestre al considerar que era un «alumne amb recursos» i tan sols passava per una mala ratxa. Però no era així.
Ciberamics
Cada cas és un món en una patologia que sovint es presenta com un efecte comòrbid, però en general es donen dos patrons, antagònics, de comportament. Uns són molt extravertits, amb una ànsia per augmentar el seu cercle de ciberamics, adquirir notorietat i projectar una imatge ideal d'ells mateixos. Altres són tímids, «amb dificultats en les relacions socials», que aprofiten la xarxa per buscar un «refugi» a la seva mida, explica Javier Goti, psiquiatre de l'Hospital Clínic. D'una manera o de l'altra, a vegades hi ha casos com el de L. M., una catalana de 17 anys que va anar distorsionant el seu horari vital, i dedicava més de vuit hores diàries a la xarxa, es negava a sortir de casa, dormia de dia i es connectava de nit. «Salvant les distàncies, aquests casos recorden els hikikomori, els adolescents japonesos que, fastiguejats de la pressió exterior, es reclouen en el seu dormitori», afirma Banús. Situacions més extremes que les pitjors registrades aquí, però amb un nexe comú: els joves nipons i els ermitans digitals d'occident comparteixen la frustració que els porta a l'aïllament i la renúncia a la vida social, amb les tecnologies com l'única companyia amb la qual estan a gust. «Si em deixeu sense internet, em tiraré pel balcó», va arribar a amenaçar A. A., de 16 anys, als seus pares, recorda Banús a tall d'exemple.
Com en les altres addiccions, el primer pas és el més complicat: acceptar la patologia. Amb l'agreujant que qui ho ha d'assumir és un jove, amb una percepció de la realitat moltes vegades allunyada del rigor d'un adult. No obstant, és possible que per la gravetat de determinats casos alguns nois prenen la iniciativa. «Una vegada va venir a la consulta un noi enganxat a videojocs on line, amb pics de fins a 24 hores. Però no és habitual. Solen arribar arrossegats pels pares», explica Susana Jiménez, cap de la unitat de joc patològic de l'Hospital de Bellvitge. Per prevenir aquests casos, la iniciativa ha de partir dels adults, recorda Jiménez: «A vegades es compra un mòbil a un fill sense estar convençut que sigui convenient, però si tots els nens de classe el tenen, el meu no serà el raret». Juanma Romero, fundador de la web Adicciones Digitales, també suggereix cautela amb un cas pràctic. «Un pare em va preguntar què havia de fer perquè el seu fill de 7 anys no estigués tot el dia enganxat a la tauleta que li havia regalat per Reis. Òbviament -assegura Romero-, aquesta pregunta se l'hauria d'haver fet una mica abans».
Víctor Vargas Llamas
20/01/2013
.jpg)