Pena de mort voluntària per a un violador reincident

“Sóc un ésser humà i, amb independència del que he fet, continuo sent un ésser humà. Doneume l’eutanàsia”. Van den Bleeken, de 50 anys, va clamar per la seva mort i serà, si es compleixen els pronòstics, el primer violador en sèrie que desapareix voluntàriament d’aquest món (això passaria l’11 de gener a Bèlgica, on l’eutanàsia és legal) per no reincidir. Els jutges han atès la petició d’aquest agressor sexual, que sol·licita una pena de mort voluntària i és conscient que si un dia trepitja el carrer (fa trenta anys que està entre reixes) “tornaria a provocar més víctimes”. 

Van den Bleeken encaixa en el perfil del violador reincident incurable. El que a més de violar no dubta a matar les víctimes o allargar-ne el patiment. L’eutanàsia, o pena de mort voluntària, d’aquest agressor sexual ha rebut la benedicció dels jutges per alliberarlo, segons diu la resolució, del “patiment psicològic” que segons el seu advocat té diàriament per les atrocitats comeses. Però aquest final per a un agressor sexual en sèrie només és possible, avui dia, a Bèlgica, Holanda i Luxemburg, països on es permet l’eutanàsia. I el cas de Van den Bleeken ja té imitadors. A Bèlgica 15 delinqüents més condemnats a llargues condemnes, entre els quals també hi ha violadors i assassins, han demanat la pena de mort voluntària. De moment no hi ha hagut més respostes dels tribunals.

El debat està servit. I la primera pregunta que cal plantejar, apunta Eduard Vieta, professor titular de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona i cap de Servei de Psiquiatria de l’hospital Clínic, “és si abans d’autoritzar aquestes eutanàsies s’ha descartat l’existència de malalties psiquiàtriques de la persona que fa la petició”. Si no fos així, l’autorització d’una pena de mort voluntària seria més que qüestionable. I un altre dilema que planteja aquest definitiu final per a un violador en sèrie: una part de la societat se sentirà més segura després d’aquesta mort voluntària d’un depredador que reconeix no estar curat, “però cal preguntar-se què sentiran les víctimes d’aquestes violacions”, afegeix Vieta.

El fet que el seu agressor sigui el que hagi decidit posar fi a la seva vida “pot no agradar a aquestes víctimes, que potser s’estimarien més que aquest patiment psicològic que diu que té el seu botxí pels fets comesos fos el pitjor dels seus càstigs amb una llarga condemna de presó”. En el cas de les víctimes no és el mateix que la condemna a mort la dicti un tribunal sense voler-ho el condemnat que sigui el reu qui decideixi voluntàriament morir per deixar de patir. Eduard Vieta assenteix, tot i això, en el fet que perfils com el d’aquest violador en sèrie de Bèlgica suposen una gran amenaça per a tota la societat. “Són aquells casos en els quals detectem que la rehabilitació i cura són pràcticament impossibles”, indica. Però aquests diagnòstics no eviten que violadors en sèrie no curats quedin en llibertat una vegada han pagat el seu compte amb la justícia. Afortunadament en la llista dels agressors sexuals aquests individus incurables són comptats, ja que la majoria de violadors “són oportunistes i cometen el delicte només una vegada totes les condicions els són propícies”. En aquests casos sí que hi ha esperança de rehabilitació.

El debat sorgit a Bèlgica per aquesta mort desitjada d’un violador en sèrie (uns consideren que no hi ha més bon mètode per evitar més agressions i d’altres qüestionen l’estat mental del sol·licitant) no té res a veure amb la realitat d’altres països i programes o lleis desplegades en aquests territoris per evitar la reincidència. A Espanya s’ha aplicat, per exemple, la castració química en alguns casos. És un tractament amb ingesta de fàrmacs que busca frenar el desig sexual. Però sempre es requereix el consentiment del violador. Per tant és una mesura que pot funcionar en un moment puntual, però no una garantia que aquest agressor no tornarà a reincidir. Hi ha casos com el de José María Real López, àlies el Bocas, detingut després de tres mesos de quedar en llibertat (després d’una condemna de 21 anys per haver violat i assassinat una nena) acusat d’una altra agressió sexual. O Santiago del Valle, que després de complir una condemna per abusos sexuals va assassinar, el 2008, la nena Mari Luz Cortés a Huelva. Félix Vidal, conegut com el violador de l’estilet i condemnat a setanta anys el 1987 per diverses agressions sexuals a Lugo va tornar a ser detingut l’abril del 2014 (havia estat alliberat gràcies a la derogació de la doctrina Parot) per haver atacat una dona. La llibertat li va durar molt poc, doncs, a aquest agressor sexual. Alejandro Martínez Singul, el segon violador de l’Ei xample, és un altre exemple clar de no rehabilitació.

Aquest home, avui en llibertat malgrat que els psicòlegs i psiquiatres que el van tractar a la presó consideren que no està curat, va reincidir les dues vegades que va quedar en llibertat, durant les seves llargues condemnes, fins que el 2013 va ser excarcerat de manera definitiva en haver saldat ja tots els seus comptes amb la justícia. Alejandro Martínez Singul va accedir a sotmetre’s al tractament de la castració química però des que va abandonar la presó ningú no pot obligar-lo que es continuï prenent aquestes pastilles. La llei ni tan sols no permet un seguiment o control invasiu dels seus moviments una vegada ha complert l’última de les seves condemnes.

La legislació espanyola preveu ara la presó permanent revisable. Una mesura que allargarà la condemnes dels delinqüents més perillosos i no rehabilitats. Preveu la possibilitat d’anar allargant les condemnes, després d’una revisió periòdica dels casos, quan es consideri que aquest pres suposa una seriosa amenaça per a la societat. Per Eduard Vieta aquest tipus de mesures són, amb l’actual llei, les més efectives en els casos dels agressors sexuals qualificats com a incurables, “aquells que en aquest tipus de delictes tenen una tendència sexual orientada a l’agressió”, conclou”.

Javier Ricou

06/01/2015

La Vanguardia

Aprendre a caminar és aprendre a desobeir

CAMINAR SENSE VOLER ARRIBAR ENLLOC, només per fer-ho, per pensar. És el que proposa Frédéric Gros, professor de filosofia a la Universitat París-XII, a Andar, una filosofía (Taurus). 

Frédéric Gros / Foto: Pere Tordera

He llegit el seu llibre. Ara fa just sis setmanes que camino cada dia. Però vostè recomana fer-ho sol i en silenci, i jo de vegades camino amb un amic, i parlem. 

No és cap problema. El problema és caminar amb set o vuit, és a dir, constituir una caravana i reproduir així una societat a la muntanya. El que ens pot aportar caminar és una determinada solitud i una capacitat per desvincular-se, emancipar-se i escapar-se; alliberar-se d’aquests condicionaments socials, de tot allò que són les obligacions. Si vostè parla de caminar amb un amic, l’amistat no és el que fa la societat. Pels epicuris, per exemple, els amics són justament allò que ens ha de protegir de la societat. Per tant, podem caminar en grups de dos, de quatre... El problema és que, si som més, ja es transforma altre cop en la societat. I un haurà de vigilar el que diu, comparar-se, saber quines sabates s’ha comprat l’altre, i tornarem al nostre rol social.

Amb el meu amic caminem dues hores, i hi ha coses que no ens havíem dit mai en vint-i-cinc anys d’amistat, i ara ens les diem. Quan estem una mica cansats i no ens mirem als ulls, ens fem confessions inèdites. Crec que és un dels beneficis de caminar. 

Sí, segur. Quan caminem tenim una manera de parlar molt més lliure. De fet, es camina a l’aire lliure i no en un lloc tancat. A partir del moment en què caminem per la natura, el fet de caminar ens convida a parlar de nosaltres mateixos però de manera molt més lliure; les paraules sembla que siguin tan lleugeres com les fulles, i segur que hi ha menys pes. Per això les confessions són molt més fàcils quan un camina, tenim la sensació que les nostres paraules se’n van volant amb el vent i desapareixen perquè estem en moviment constant.

En el llibre vostè s’ajuda de filòsofs com Nietzsche, Thoureau, Rousseau, i de com han caminat. I parla de la solitud i del silenci, però també d’aire fresc, d’altitud, d’estar per damunt de tot. 

Sí, hi ha maneres de caminar molt diferents, i això està relacionat amb maneres de pensar diferents. Rousseau caminava molt pel bosc, per exemple, pel de Saint-Germain, i el bosc és un indret on un es pot perdre, però que sempre segueix representant l’indret dels orígens. El bosc, en la nostra imaginació, és el més salvatge. Tota la recerca de Rousseau consistia a saber com era l’home al natural, abans de ser un ésser social. Això, caminar pel bosc, ajuda a intentar retrobar tots aquests sentiments, potser primaris.

I Nietzsche? 

Sortia a caminar a la muntanya i donava molta importància al moment d’ascensió. No buscava els orígens com Rousseau, sinó que buscava un punt de vista superior. El problema és com veure les coses d’una altra manera. Si agafem els textos de Nietzsche, són una multitud d’aforismes que corresponen a l’experiència del caminant, que des que es desplaça una mica té un altre punt de vista sobre el paisatge. Aquests aforismes són com unes finestretes que s’obren al món. No es tracta de retrobar el secret dels orígens sinó una determinada perspectiva. Està molt relacionat amb el fet de caminar per la muntanya, perquè quan un camina per la muntanya els paisatges tenen una diversitat de punts de vista molt sorprenents, i això no ho tenim al bosc, perquè al bosc sempre ens enfonsem i ens endinsem, és molt diferent.

Hi ha més maneres?

El tercer gran personatge, que és Thoreau, ens dóna la idea que cal caminar cap a l’oest, sempre cap a l’oest. No buscant els orígens sinó buscant una energia que ens permeti renovar-nos. No hi ha boscos i muntanyes, sinó una direcció, i la direcció és intentar trobar una font d’energia que ens ajudi a reinventar-nos.

Algun altre?

En Rimbaud tenim el fet de caminar pel desert, que és terrible i molt difícil, i es necessita una dimensió de ràbia i còlera en què sempre cal fugir d’alguna cosa. De vegades caminar pot ser un moviment de fugida.

Vostè on camina?

M’agraden les muntanyes no gaire altes, d’una altitud mitjana, perquè a l’alta muntanya de seguida hi ha aquest aspecte de performance, de calcular l’altitud, reptes esportius que li prenen allò que m’agrada de caminar per la muntanya. És pràctic, no cal portar una motxilla molt pesant perquè hi ha refugis, i no cal dur el sac de dormir.

Caminar pot ser un nou esport?

Espero que no. D’alguna manera caminar s’ha tornat a posar de moda, i s’insisteix molt en el material, hi ha tot un negoci, coses que em semblen contràries a l’esperit de caminar que reivindico.

Vostè pensa amb els peus? ¿Té bones idees quan camina?

És una experiència bastant comuna. Per exemple, estic treballant sobre l’obediència i la desobediència. Quina seria la diferència entre la submissió, el consentiment, l’aplicació? Un pot desobeir-se a ell mateix? Quan es treballa en un entorn molt tancat, els pensaments es bloquegen o es repeteixen. És cert que el fet de sortir a caminar ens torna a donar un cert dinamisme. La majoria de les bones idees vénen quan el pensament està ben atès. Sóc universitari i de seguida la meva temptació és comentar allò que un altre autor ha dit. És el meu ofici, és molt difícil per a nosaltres inventar, trobar coses diferents més enllà del que els altres autors han dit. Per això és important caminar: ens permet posar-nos en una situació privilegiada per pensar.

Al seu llibre diu que algun dia haurem de renunciar a mirar les notícies. Sóc periodista, no ens ho posi més difícil, sisplau.

És cert que el que és propi del món ultracontemporani és que vivim en una temporalitat molt sacsejada. Ens arriba molta informació, però té un desgast molt ràpid. Gairebé no tenim temps de memoritzar una notícia que ja n’arriba una altra per substituir la primera. L’exercici de caminar permet justament distanciar-se i preguntar-nos què és important de veritat. Quan un està enganxat a una pantalla tot té la mateixa importància, no hi ha jerarquia, i quan un fa una cerca a Google hi ha un ordre de prioritats, però que només és un ordre de visibilitat. És difícil retrobar un cert sentit de la jerarquia, i un temps per al que compta.

Tenim un excés d’informació. És difícil saber què és veritat o què és important.

Jo formo part d’una generació en què la informació encara era escassa. Quan treballava me n’havia d’anar a la biblioteca per buscar un llibre que potser no hi era, i esperar. El temps estava foradat, ple d’espais buits. Un esperava, i aquesta espera permetia una reflexió personal. El problema és, un cop més, estar amb el pensament d’un mateix. Quan un està saturat d’informació, de notícies exteriors, escolta, compara o avalua. Però hi ha molt pocs moments que estiguem sols, només amb el nostre pensament.

Això que fa vostè és molt provocador. Anar contra la velocitat, contra la informació... És una mena de desobediència també.

Aprendre a caminar és aprendre a desobeir. Caminant, un retroba un poder crític personal i una certa intimitat. No és una intimitat psicològica, sinó una intimitat política, diguem-ne. Reapropiar-se d’aquesta intimitat política és una de les coses que dóna caminar. No és una cosa reaccionària o arcaica, no es tracta de retirar-se del món i viure com un ermità. Es tracta de sortir del món per tornar-hi a entrar amb uns instruments crítics.

Intentar preservar la nostra intimitat i privacitat també és una desobediència.

Sí, una de les claus del món contemporani, del que vindrà, serà justament saber si de la nostra intimitat en podem fer un dret polític. Si podem fer un dret polític de l’oblit i l’anonimat. Amb les eines digitals deixes unes petjades que estan emmagatzemades en uns discs durs que no tenen una durada de vida limitada. El perill és que es constitueixi una memòria dels nostres actes fora de nosaltres mateixos i que ja no ens pertanyi. El problema de les petjades digitals és que es poden utilitzar constantment i són una font de riquesa molt important. Per a les empreses, saber el que vols comprar, els rastres que deixem amb la targeta, és bàsic. Nosaltres produïm una riquesa amb aquest rastre que deixem, que és explotada per altres. Més enllà d’això, produïm imatges i paraules de nosaltres mateixos que estan tancades en un altre lloc, i, per tant, un dels problemes serà definir els drets polítics, a partir d’aquest nou dispositiu digital.

Per què no estem preocupats per tot això? Noto una mena de resignació a ser espiats.

Alguns formem part d’una generació que hem conegut el final de la Guerra Freda. És a dir, que qualsevol intromissió en la vida de la gent tenia un valor polític i constituïa un perill polític. En canvi, per a les noves generacions, que han vingut més tard, i per a les quals les càmeres i els micròfons són gairebé folklore, no són eines polítiques. Per tant, la nostra generació no se’n fia, però els joves sí.

Però tots ho anem acceptant com a inevitable...

Perquè privar-se d’aquestes eines digitals és privar-se d’unes facilitats que són extraordinàries, i no estem disposats a deixar de banda aquestes utilitats en nom del dret a la privacitat. Ens ho posa tot tan fàcil, que considerem que el cost de la vigilància és menys important que el que es pot obtenir d’aquesta facilitat. Finalment, i el que potser és més preocupant, és que en el fons acceptem que ens vigilin perquè nosaltres també ens autoritzem a vigilar els altres.

Tots som vigilants i vigilats alhora.

El model totalitari de la vigilància era un model panòptic, en què la vigilància era estrictament política, no tenia cap objectiu comercial o financer, com avui dia. Per tant, no hi havia una relació bidireccional. Si avui agafem l’exemple d’aquestes motxilles amb GPS per als nostres fills, que si tenen algun problema poden pitjar el botó i els localitzem, els estem acostumant a pensar que estar vigilat és normal i que és per a la seva protecció. Construïm la idea que el control és imprescindible i que si volem que ens protegeixin hem d’acceptar que ens controlin. Acceptem que se’ns vigili perquè nosaltres també estem disposats a vigilar els altres. Si la societat ens vigila és per al nostre bé, per a la nostra protecció, i no tinc res a retreure a ningú. Jo crec que aquí hi ha una gran distància sobre què significa el fet de no tenir res a retreure’ns els uns als altres. El problema no és si ens sentim recriminats, sinó que l’estat no hi té cap dret.

Estem acceptant la privació dels drets.

Sí, però l’acceptem perquè nosaltres també la practiquem. L’acceptem perquè està bé, és útil per vigilar els fills, els amics... La vigilància no es fabrica com una relació jeràrquica i vertical, sinó com un model de societat. És la nostra manera d’estar junts. Hi ha funcions dels iPhones que fan que els altres et diguin “Ahir vaig veure que eres allà”. És una manera de socialitzar. El problema és saber si es respecta la vida privada. ¿Podem anar a algun lloc sense que se sàpiga? Hi tenim dret? No ho sé, potser no. Potser no, en un món en què la guerra global contra el terrorisme fa que sigui un dret més difícil de defensar. Si vas a algun lloc sense que ningú ho sàpiga sembla que sigui perquè tens alguna cosa a amagar.

La seguretat com un sistema de control.

Aquestes eines de control són molt eficaces, extraordinàries. Per exemple, si tenim pares molt grans, que estan malalts o es descuiden de les coses, per a un fill, poder saber com estan els seus pares és fantàstic. El problema és el cost polític. Hem de saber si estem disposats a pagar aquest preu polític. Aquesta és la pregunta que haurem de fer a les pròximes generacions. Per als nanos que han nascut en això, no suposa cap problema.

Quin és el límit entre la filosofia, la psicologia o la sociologia?

Faig pensament polític. No són relacions polítiques, ni teoria política, ni sociologia política. És aquesta idea de pensament polític, que construeixo a partir de les idees de Foucault, a partir de la idea que problematitzem el nostre present. Intentem fer un diagnòstic d’allò que ens passa, i allò que ens autoritza a pensar no és l’existència de la filosofia com a tradició, sinó que és la urgència d’un qüestionament bàsic. Cal problematitzar la vigilància, què és la vigilància, els diferents tipus de vigilància, la vigilància ciutadana. S’han d’obrir nous conceptes per definir la situació actual.

Just quan tot canvia molt.

És difícil perquè vivim en una situació en què totes les cartes van molt ràpides i els nostres conceptes clàssics estan una mica esberlats per aquests canvis. Per mi, el pensador polític no ha de donar lliçons o dir el que s’ha de fer sinó ensenyar els problemes i intentar definir-los a través dels conceptes. Des de sempre existeix una mitificació del discurs social i polític. Justament, el paper de la filosofia és desmitificar i articular aquests problemes correctament. No es tracta de distribuir un gran sistema de pensament polític. La meva idea, i per això estic molt relacionat amb el pensament de Foucault, és problematitzar o fer que el que és real esdevingui problemàtic. Problematitzar la realitat. Tot allò que ens sembla evident, de vegades no és tan evident. Jugar amb el llindar d’allò que estem disposats a acceptar. La intervenció filosòfica és això.

Políticament vostè se situa a l’esquerra?

Sí, sóc un pessimista d’esquerres.

Existeix l’esquerra avui?

El que anomenem esquerra poden ser partits polítics o unes potències crítiques. Em situo a l’esquerra en el sentit que no sóc conservador, i considero que els processos d’emancipació no estan mai acabats. Sempre hi haurà coses que caldrà denunciar. Però aquest poder crític, si un entra en un partit polític, significa acceptar determinades coses. No vull dir que els partits polítics siguin il·legítims, ni que els grans ideals s’hagin acabat. El que vull dir és que trobo la meva legitimitat en la meva postura crítica.

Vaig ser a París i vaig entrevistar alguns intel·lectuals del Maig del 68, i vaig veure que són conservadors en relació amb la immigració.

Sí, és una nova esquerra. Conservadora, socioliberal... Valls és una figura de l’esquerra socialista, és el personatge que està més al centre, i que no està a l’esquerra revolucionària.

Vostè què en pensa, de la immigració?

Que pot ser una oportunitat i que el fet que la immigració hagi de ser controlada em sembla una realitat política. I aquest control polític no ha de servir de base diplomàtica per al conjunt de discursos racistes i reaccionaris. Sovint la denúncia de la immigració pot ser una espècie de pantalla. El debat sobre la immigració a França és complicat perquè està relacionat amb el problema de la seguretat.

Té esperança en un món millor?

Sí, quan deia que sóc pessimista d’esquerres no vol dir que sigui un deprimit d’esquerres. És un matís important. El pessimisme pot conservar una certa energia, i pot ser una actitud intel·lectual que consisteixi a anticipar possibles exercicis... Hi havia un historiador molt conegut que feia referència a la premeditació de ser pessimista per principis, perquè si no les males notícies ens farien patir molt. Per això practico el pessimisme com a exercici espiritual. Per conservar la lucidesa. 

Crec que el que marca la nostra contemporaneïtat és una explosió de les desigualtats, un agreujament de la separació entre l’elit i una majoria cada vegada més pobra. L’afebliment de les classes mitjanes. Sempre s’ha considerat que la classe mitjana era la que garantia la democràcia. Hi ha un problema de representativitat democràtica, i un problema més gran més enllà d’aquestes desigualtats: el de la degradació de l’entorn, del medi ambient, i la incapacitat dels governs de prendre mesures. El problema és saber si aquests punts són irreversibles.

Vostè té fills?

Un fill de 19 anys i una filla de 16.

Com els ha educat?

Per començar, estan farts de caminar perquè els he fet caminar molt durant molt temps. Ho odien [riu]. La meva filla ha travessat la serra dels Andes quan tenia dotze anys, el meu fill encara no tenia 18 anys i va travessar el coll de l’Himàlaia... En el fons els joves tenen una energia extraordinària i caminen molt millor que nosaltres. Però per a ells era molt avorrit, i això de les transformacions espirituals..., doncs no estan per a això.

Quin món els deixem?

Penso que el món és més difícil per a ells que no per a nosaltres. Com a pares sí que estem molt més inquiets pel seu futur. Per tant, hi ha una pressió escolar desmesurada, contraproduent. No ho podem evitar. Vaig veure una enquesta que deia que a França els nostres fills tindrien una vida menys feliç que la dels seus pares, i al mateix temps estic constatant que a la seva edat tenen unes eines tècniques, unes llibertats, uns coneixements i una flexibilitat des del punt de vista lingüístic més alts. Nosaltres érem molt més obtusos. No perquè nosaltres estiguem desesperats hem de desesperar els nostres fills.

Carles Capdevila

Ara.cat

Com anem de sensibilitat social?

Diumenge passat, dia dels Innocents, de bon matí, em va sorprendre una intervenció del regidor de Serveis Socials de Girona, Eduard Berloso, a Catalunya Ràdio. En comentar que l'Ajuntament pagaria el menjador a uns pocs estudiants d'institut, el regidor va dir textualment que la majoria d'aquests estudiants pertanyen a "famílies no massa ben organitzades i quan reben aliments aquells dies s'afarten i fins que no els torna a tocar, la quinzena següent, queden penjats".

I em vaig fer algunes preguntes i reflexions:

1. La quantitat d'aliments que rep quinzenalment una família que tingui ingressos per sota del llindar de pobresa, abasta per alimentar bé els seus membres?
2. El regidor i la seva família, serien capaços de viure només amb els aliments que es faciliten a aquestes famílies necessitades?
3. No té una certa lògica que aquelles persones que han passat gana durant uns dies se'n vulguin rescabalar quan reben l'ajuda?
4. Potser el regidor volia justificar davant l'opinió pública la insuficiència d'ajuda als més necessitats?
5. És lògic que carregués la culpa als qui reben les ajudes que, d'altra banda, no poden defensar-se?
6. Potser inconscientment pensa que aquestes persones no són les qui el voten?
7. És conscient, aquest regidor, de la desigualtat social en què vivim, que durant els darrers anys ha augmentat considerablement?
8. Ell com a persona, o el partit en què milita, què fan per disminuir aquesta desigualtat social?

Al VIII Informe de l'Observatori de la Realitat Social, publicat per Cáritas espanyola l'octubre de 2013, hi diu que el 2010 el 20% de població més rica concentra 7,5 vegades més riquesa que el 20% de la població més pobra. Aquesta ràtio, el 2005, era de 5,5 vegades i mitja.

Durant els darrers anys, sobretot des del 2008 quan esclatà la crisi econòmica, el sistema econòmic i polític ha fet que la societat s'hagi tornat molt més individualista. Els membres d'aquesta societat tendim a creure que els qui no han assolit el nostre nivell és perquè no han fet el calia per arribar-hi.

Diem que hi ha igualtat d'oportunitats, però això no és cert. Un infant nascut, per exemple, al barri de la Font de la Pólvora, tindrà les mateixes oportunitats que un altre que hagi nascut en el si d'una família acomodada? L'estiu passat un altre regidor, Joan Alcalà, recomanava no donar almoina als captaires perquè des de Serveis Socials ja se'ls atén, i va dir que, si els trobaven captant, els multaven. Vivim en una societat amb un percentatge d'atur que ronda el 20% (molt més elevat en els segments juvenil i de persones de més de cinquanta anys) i amb un índex de pobresa que supera el 20%.

Joan Alcalà creu de veritat que les persones necessitades ja s'atenen prou bé des de Serveis Socials? Per què, a Girona, es limita el nombre de persones que poden menjar calent a La Sopa? Per què no es crea un menjador social capaç d'atendre totes les persones que necessiten aquest servei? No seria lògic que quan es troba una persona que capta s'estudiessin les seves circumstàncies per veure si realment té cobertes les necessitats bàsiques? I, si no les té cobertes, revisar les ajudes que rep?

Em sembla que cal que tots revisem la nostra ètica en relació amb els més desafavorits per veure en quins punts falla i corregir-la.

Xavier Merino

05/01/2015

Diari de Girona

“Els avis som més bons confidents”

Pilarín Bayés: és ninotaire i mare de la Maria, el Martí, la Margarida i el Roger, de 49, 48, 46 i 44 anys. Filla de Vic, encara hi viu. El seu estil de dibuixar -detallat, net i ingenu- es reconeix ràpidament. Ha il·lustrat més de 800 llibres i, fets els 70 anys, encara treballa amb entusiasme

Ara, més que de mare, faig d’àvia, que trobo que és molt diferent. 

D’entrada una àvia escolta un nen de manera diferent de com ho faria una mare o un pare.

Explica-m’ho.

Els pares tenen aquesta obligació de dur els nens pel bon camí, de portar-los rectes. En canvi, els avis no ho hem de fer tant. En aquest sentit, som uns confidents molt més còmplices. Tot i que, d’altra banda, a mi m’expliquen moltes coses que no acabo d’entendre, coses del Facebook i tot això. Jo escolto fent veure que escolto molt, ara, tampoc no ho entenc tant.

Com et van educar?

El pare era metge en un balneari i allà va conèixer la mare. Ella sempre actuava amb aquesta cosa una mica de combat, una cosa irlandesa, de tenir grans principis però no gaire embolicats. Per exemple, ella tenia molt el principi d’ajudar la gent, i recordo que a casa, en la postguerra, venia molta gent a explicar coses.

Que era irlandesa?

No, però l’havien educat les monges irlandeses a Gibraltar. Era filla d’una certa classe mitjana andalusa tirant a alta que era progre. I va estar internada amb aquelles monges. La mare m’explicava que per Nadal els donaven paó amb whisky i, esclar, totes les nenes anaven torrades. Pels matins, a Gibraltar, passava un carro que anava recollint els mariners borratxos per dur-los al vaixell. Es veu que si un mariner podia embarcar pel seu propi peu, encara que l’ajudessin altres, no passava res. Però si l’havia de recollir el carro, se les carregava.

Com eres de nena?

Era una nena tafanera i devia ser una mica malvada perquè les històries dels grans m’agradaven molt. Sovint estava malalta i em quedava a casa, dibuixant moltíssim. I sempre estava amb una orella escoltant de què parlaven els grans. Jugava molt al jardí de casa, que era la meva selva. M’enfilava als arbres. Vaig ser feliç, tot i que durant un temps vaig patir a l’escola.

Què et va fer patir?

Tenia una mestra que devia ser una mica inestable. Uns dies em deia que era sàvia i uns altres que era burra. I jo ja estava conformada de ser burra, però el que no volia era estar entremig. Tot allò em va fer patir. Però passats els anys vaig tenir molt bona relació amb els mestres i els companys.

Què és un nen?

Un nen és una persona, que té la circumstància que és una persona encara petita, però que en el fons té tot allò que té una persona adulta: té murrieria, té picardia, té caràcter, voluntat, té tot el que tindrà quan serà un adult, i sovint és bo parlar-li com si ja fos adult.

Com has estat la mare de quatre fills?

De manera una mica inconscient, tot i que penso que vam ser la primera generació de pares de llegir molt sobre l’educació dels nens, sobre la relació personal. Llegíem sobre tot, encara que després ho féssim regular. No recordo haver patit gaire pels fills. Sempre els vaig veure molt capaços d’anar per la vida. Mai em passava pel cap que poguessin fer les coses malament.

Falten uns dies per a la nit de Reis.

És una festa plena fenomenal. Aquí a Vic des de sempre fan un seguici reial molt important. Un cop va venir el cònsol rus a Barcelona i el pare el va acompanyar, i aquell home es va arribar a pensar que aquells eren els reis de veritat.

Com has regalat, tu?

Jo crec que no cal regalar coses desmesurades, ni caríssimes. Ha de ser un regal que el nen s’esperi, però ben pensat. Jo recordo les cartes al Reis que feia, i devia ser molt pilota.

Per què ho dius?

Com que sempre veia venir aquells tres homes sols, al final de la meva carta afegia: “Records a les reines”.

Francesc Arteu

03/01/2015

Ara.cat

Cristians en risc

“La persecució contra els cristians és avui més forta que en els primers segles de l’Església”

Malgrat que arribo tard, perquè les festes més importants del calendari cristià ja han passat, l’atmosfera nadalenca encara ens acompanya, fins i tot a aquells que hem perdut la connexió espiritual. A més, sóc dels que pensen que el cristianisme, com el judaisme, conformen la nostra educació occidental i ens marquen, per a bé, més enllà de l’estricta qüestió religiosa. Entre altres coses, perquè d’aquell extens codi resumit en els Deu Manaments, van néixer les idees de tolerància i convivència que segles després ens il·luminarien. Sigui com sigui, aquestes festes cristianes ens acullen a molts, tant pel fet religiós, com pel familiar i tradicional i, personalment, em semblen les més boniques del calendari. Tanmateix, no és de cristianisme sinó de cristians del que volia parlar, especialment d’aquells que estan patint un assetjament violent per part de la ideologia totalitària que ha seduït una part de l’islam. 

Va dir fa poc el papa Francesc en la famosa entrevista que li va fer Henrique Cymerman per a La Vanguardia: “Estic convençut que la persecució contra els cristians és avui més forta que en els primers segles de l’Església. No és una fantasia: ho diuen els números”. I els números són tan precisos com tràgics: del milió i mig de cristians caldeus que hi havia a l’Iraq, avui es calcula que no en queden més de doscents mil, malgrat habitar a la zona des d’abans de l’islam. A tot el territori dominat per l’Estat Islàmic, la persecució als cristians, tant assiris com armenis, s’ha convertit en una autèntica cacera a l’ésser humà, fins al punt de ser marcats, saquejats i crucificats.

Només és equiparable a les persecucions i matances contra els sincretistes yazidites. En aquest sentit, és tristament aconsellable llegir la carta que va escriure fa uns mesos Louis Raphael Sako, president de l’Assemblea dels Bisbes Catòlics de l’Iraq i patriarca de la Babilònia dels caldeus. Parlava obertament de genocidi.

Però no errem en la idea que l’assetjament contra els cristians es produeix només allà on domina la barbàrie gihadista, perquè la violència és massiva arreu. Des de l’Egipte dels coptes, passant pels maronites del Líban, els melquites de Síria, els catòlics del Pakistan i Palestina, fins a arribar a qualsevol racó on habiten els cristians més vells, l’islam –tant l’oficialista com el bèl·lic– ha anat imposant una lenta segregació, acompanyada d’assetjament i violència. És així com les comunitats disminueixen a tots els territoris on la mitja lluna impera. I on mana el gihadisme, la persecució esdevé assassinat. La qual cosa tampoc no és estranya si considerem normal que ningú no pugui portar una creu al coll a l’Aràbia Saudita, o que el Reial Madrid tregui la seva de l’escut perquè ho imposen els Emirats. Ho va dir el patriarca caldeu com un crit: “Tornem a segles foscos i és una amenaça per a tots”. La qüestió és qui l’escolta.

Pilar Rahola

02/01/2015

La Vanguardia

Un somriure de complicitat és un regal

Theodore Zeldin, doctor en història

Vaig néixer a la Palestina britànica fa 80 anys i visc a Oxford. Casat, sense fills. Professor universitari, assessor d’institucions acadèmiques i de Sarkozy: Sent dins del govern vaig comprovar que el govern és impossible. Sento curiositat per tots els éssers humans.

No tenir res a dir, a vostè també li passa? Moltes vegades, de fet visc envoltat de camps, en silenci, tot sovint no parlo durant dies. 

I en què pensa? 

Reflexiono sobre l’experiència humana, i per això em considero historiador i no filòsof. Em centro en com estimen, com temen, com s’interessen pels altres les persones al llarg de la història.

És una cosa canviant?

Sí. Als llibres antics es parla sobretot de menjar, relacions comercials i religió. Després vam començar a parlar de nosaltres mateixos.

Necessitat de reconeixement?

Es va estendre la idea de rebre aplaudiments, i així la retòrica es va convertir en una arma de guerra que s’ensenyava als poderosos a les escoles. Guanyar una discussió es va convertir en un substitut de descobrir la veritat.

Una pena.

Sí, en la vida hi ha coses molt més interessants que treure-li brillantor a l’armadura. De fet, els humans hem canviat el món en moltes ocasions en variar la manera de mantenir les nostres converses.

Expliqui’m què és conversar.

És descobrir què hi té l’altra persona al cap, una cosa que sovint ni ella mateixa no sap, i és la base de la relació humana. Quan dues ments es troben, no només intercanvien fets, es remodelen, canvien. Fins i tot arriben a canviar el món.

Vostè ha parlat amb intel·lectuals, caps de govern i gent sense llar.

El que més necessitem les persones és que ens escoltin. Vaig parlar durant dues hores amb un home que s’havia escapat de la presó a l’Iran i feia cinc anys que estava refugiat a Anglaterra. Em va dir que era la primera conversa que mantenia en cinc anys.

Inquietant.

He conversat amb més de setanta persones sense llar. Cadascuna havia perdut alguna cosa: la feina, la família, la llar o havien estat a la presó, i com a resultat de tot això s’havien convertit en ningú.

Ningú per a ningú.

És important parlar amb persones a qui no els queda res. “No us oblideu de l’hospitalitat, diu la Bíblia, perquè per ella alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels”. 

Les converses solen ser superficials. 

No són aquestes les que poden transformar-te. Les converses han de ser valentes, fecundes, una aventura. Jo acostumo a iniciar-les preguntant com han canviat les prioritats al llarg de la seva vida.

La curiositat és la clau de la llibertat?

La curiositat és la resposta a la por. Quan ets curiós oblides la por, i així, d’alguna manera, descobreixes la llibertat.

I què és la llibertat?

Abans que un dret és una capacitat, una habilitat.

Què ens esclavitza?

La feina consisteix a vendre i comprar temps. Treballem perquè necessitem diners, som esclaus a temps parcial.

No tota la feina esclavitza.

Tota feina que no faci de tu una persona millor esclavitza. La feina no es va inventar per fer-nos millors, però el càrrec ens fa creure que som amo i que som millors que d’altres.

A vostè, què l’ha emocionat?

Trobar la meva muller, una dona intel·ligent, sensible, i per tant amant de la conversa. És de la relació entre dues persones d’on sorgeix l’emoció i la creativitat. Cada vegada que conec algú n’aprenc alguna cosa, fins i tot de les persones que no m’agraden. Es tracta de mirar més enllà del que et disgusta.

El que importa és el valor, diu vostè.

Alguns diuen que som en aquest món per realitzar-nos completament, jo crec que estem plens de coses inadequades i que ser nosaltres mateixos, ser autèntics, no és suficient.

I l’habitual “coneix-te a tu mateix”?

Jo crec que has de descobrir el que hi ha fora de tu. Jo he recorregut el món per trobar-me amb les persones, i això és molt més interessant que jo mateix.

Dostoievski afirmava que no importa el que digui la gent, només com riuen.

El riure significa que apliques el teu propi criteri, i alhora que no et prens massa seriosament i per tant estàs obert que d’altres entrin en les teves converses internes. El propòsit de l’humor és descobrir la veritat, i un somriure de complicitat és un regal.

Quin és el mal de l’ésser humà d’avui?

La crueltat. Estem tirant bombes a persones que no coneixem, amb freqüència innocents: vells, mares i criatures. Com és possible no sentir angoixa, no reaccionar, quan veiem per la televisió persones que ho han perdut tot?

Llavors el mal és la indolència.

És la ignorància sobre les altres persones. No reconèixer el que significa sobreviure a una bomba que ha arrasat el teu món.

No pensem gaire.

És una de les coses que temen les persones: pensar. Ens estimem més viure entretinguts, i així lliurem el nostre poder.

Ima Sanchís

01/01/2015

La Vanguardia

Què és la síndrome d´Asperger?

La Síndrome d'Asperger és un trastorn del neurodesenvolupament que es troba dins dels trastorns de l'espectre autista (TEA). Dins del continu dels TEA, aquesta síndrome suposaria una major adaptació i funcionalitat però amb importants problemes de relació i comunicació amb altres persones així com una restricció patològica d'interessos i conductes rígides i restringides davant determinats estímuls.

Segons explica a Infosalus José Antonio Peral, psicòleg clínic del departament tècnic de la Federació Espanyola d'Associacions de Síndrome d'Asperger, el trastorn té un fort component genètic i és un tipus d'autisme d'alt funcionament en el qual no hi ha retard mental i el quocient intel·lectual està dins de la mitjana o fins i tot en alguns casos per sobre de la mitjana, tot i que no en la major part dels afectats/des.

El llenguatge també és funcional a diferència de l'autisme més clàssic encara que pot presentar un parla en to pla o prosòdies o més elaboració que fins i tot pot donar la sensació de pedanteria. Poden existir intoleràncies digestives o hiperacusias derivades d'una major sensibilitat davant les percepcions auditives.

Els interessos restringits poden ocupar gran part del temps dels afectats/des per la síndrome i és fàcil que envaeixin moltes àrees de les seves relacions socials i poden donar lloc al seu aïllament social derivat de la manca de comprensió per part dels altres d'aquesta actitud com un símptoma del trastorn.

A això s'uneix la seva conducta rígida en la qual hi ha una necessitat excessiva de planificació del temps i de rutines personals que segueixen de forma fixa i que els converteix en persones inflexibles a les quals els imprevistos poden afectar emocionalment en gran mesura.

Als més joves se'ls 'pengen' així etiquetes d''estranys' i 'friquis' o són assenyalats pels altres per tenir un comportament estrany lligat a aquest interès malaltís en algun tema o rutines obsessives.

Evolució vital incerta

El diagnòstic té caràcter clínic i està basat en patrons de comportament que es detecten a través d'una entrevista realitzada per un especialista que integra la utilització de determinats qüestionaris específics per detectar informació definitòria del trastorn.

"Fins que no es desenvolupin noves tècniques més precises i directes, el diagnòstic té caràcter clínic no-analític i està basat en patrons de comportament que es detecten a través d'entrevista clínica realitzada per especialistes que integra la utilització de determinats qüestionaris específics, tests i altres instruments per detectar informació definitòria i sensible del trastorn".

S'avaluen així el perfil cognitiu, la funció executiva com en la planificació de la conducta o en l'anticipació de conseqüències i elements de la comunicació verbal i no verbal, entre d'altres.

"Hi intervenen: el moment de diagnòstic, la intervenció primerenca, el desenvolupament personal, la intensitat de la simptomatologia, la funcionalitat dels afectes i conducta, la seva inserció o no en el món laboral, etc. La majoria d'afectats/des necessitarà tutorització i suport permanent tota la seva vida", assenyala Peral.

Des de la Federació d'Associacions d'Asperger assenyalen que "la problemàtica a la qual s'enfronten aquestes persones és immensa, amb poques unitats especialitzades en l'àmbit educatiu per a la inclusió dels nens / es i escasses unitats de referència clíniques, sense l'existència d'una veritable sensibilitat social davant la neurodiversitat d'aquestes persones que a més pateixen assetjament escolar i laboral ".

Les associacions d'afectats financen, amb grans dificultats, als professionals clínics especialitzats i l'atenció pública sanitària a les aomunidades autònomes presenta una situació heterogènia en la qual no totes compten amb unitats de referència en autisme i professionals prou formats.

Una síndrome invisible

Els afectats presenten diferent grau d'afectació i funcionalitat, per aquest motiu hi hagi casos que arriben fins a l'edat adulta sense ser diagnosticats ja que aquestes persones que poden tenir un menor grau del trastorn troben la manera de compensar el seu dèficit.

A més, a diferència d'altres trastorns del continu dels TEA en què s'observen els símptomes ja en els diferents moments evolutius, la síndrome d'Asperger s'evidencia sobretot en l'alteració de la conducta social, un aspecte que en els nens comença a ser més evident a partir dels 3 anys i mig o els 4 anys.

"A aquesta edat ja hi ha un interès social més rellevant en el nen i les possibles dificultats socials podrien ser més observables. No obstant això, en l'experiència clínica el diagnòstic pot realitzar-se bastant més tard, cap als 7, 8 o 9 anys i ha adults d'entre 35 i 40 anys que després de conèixer les nostres accions de divulgació s'han vist reflectits i en buscar diagnòstic han resultat patir la síndrome", explica Peral.

Es coneix també com el 'síndrome invisible' atès que és desconegut per la població general i fins i tot pels professionals de l'àmbit de la salut, tot això porta a una situació de subdiagnòstic entre les persones que el pateixen.

Quant a la seva prevalença, és també controvertida l'existència de dades sobre quin nombre de casos es donen en la població general encara que sí està clar que en els últims temps han augmentat els TEA. El 1975 s'estimava que es donava un cas de TEA per cada 5.000 naixements, el 2008 aquesta xifra es movia fins a un cas per cada 150 naixements i el 2012 es maneja la possibilitat d'un cas per cada 88 naixements.

Per a aquest augment de prevalença hi ha múltiples teories i factors en estudi, des de la Federació Espanyola d'Associacions d'Asperger es planteja que la millora en la sensibilitat dels instruments diagnòstics i la major formació dels especialistes en la detecció i diagnòstic han permès una progressió positiva en la identificació de nous casos.

La família, un pilar bàsic

El diagnòstic diferencial que rep l'afectat suposa un tractament que s'ha d'adaptar a les característiques personals que donen forma a la síndrome. "L'abordatge des del punt de vista clínic i terapèutic ha de ser individualitzat i el seu objectiu és flexibilitzar les conductes rígides, treballar en l'anticipació de respostes i en els elements del llenguatge convencionals en els que poden existir problemes", aclareix Peral.

No hi ha fàrmac específic per als TEA encara que sí per als símptomes i signes dels trastorns. "Coincidim des de les confederacions d'associacions d'autisme que les persones amb TEA a Espanya estan molt medicades. Les persones amb Síndrome d'Asperger pateixen molt estrès derivat de relacions socials difícils de tractar per a ells, el que suposa que poden arribar a prendre ansiolítics o antidepressius receptats des d'Atenció Primària que només poden dirigir-se a la simptomatologia ".

La teràpia psicosocial ha de generalitzar a les activitats quotidianes, d'oci i laborals, en què es participa dins del grup d'iguals i, sobretot, en la dinàmica familiar i més proximal.

"Treballem ara més en la generalització dels resultats a l'ambient familiar ja que de no ser així els avenços són més difícils. Es treballa la comunicació en la família amb perspectives sistèmiques perquè tingui un paper més actiu en el coneixement del trastorn i siguin facilitadors del procés de canvi ", apunta Peral.

EP

29/12/14

Diari de Girona

El govern espanyol promet 6.000 tractaments d'última generació contra l'hepatitis C el 2015

Malalts d'hepatitis C demanen que els tractaments només depenguin del metge 

El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat estima que el proper any entre 5.000 i 6.000 malalts d'hepatitis C seran tractats amb els nous medicaments, una xifra que podria arribar fins als 7.000 pacients amb l'entrada d'altres fàrmacs innovadors. Segons ha explicat el secretari general de Sanitat, Rubén Moreno, en una roda de premsa per abordar aquesta problemàtica després de reunir-se amb el director de Farmàcia, Agustín Rivero, i la directora de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, Belén Crespo, des del 2013 s'han tractat 700 persones amb el 'sofosbuvir', un d'aquests fàrmacs d'última generació.

Moreno ha assegurat que el cost que comportarà el tractament dels pacients no suposarà una càrrega addicional per a la despesa de les comunitats autònomes, i ha explicat que Espanya és un dels primers països de la Unió Europea a finançar tots els medicaments disponibles contra aquest virus. El 'simeprevir' va ser el primer a finançar-se, a partir de l'agost passat, mentre que el 'sofosbuvir' va entrar al sistema públic el passat mes de novembre. De fet, els 700 pacients que l'han rebut des del 2013 -200 el 2013 i uns 500 aquest any- ho han sigut com a "medicació d'ús compassiu" o en assajos clínics.

El virus de l'hepatitis C va descobrir-se el 1989, i per això la majoria dels casos es van originar entre el 1970 i el 1980 mitjançant transfusions sanguínies, quan encara no es coneixia. Es calcula que a Espanya hi ha uns 480.000 pacients infectats, tot i que només 50.000 estan diagnosticats, segons el ministeri. La malaltia no produeix símptomes en un principi, i es només en estadis avançats quan es manifesta. L'aparició de nous medicaments va fer pensar els malalts que podrien superar la malaltia, però l'elevat cost ha complicat la seva introducció en la cartera pública de serveis. De fet, els criteris per poder prescriure els fàrmacs d'última generació inclouen només els trasplantats de fetge i els casos de cirrosis més avançada.

També aquest dilluns, la Federació Estatal de Malalts i Trasplantats Hepàtics (FNETH) i el Grup de Suport als Malalts d'Hepatitis C (GAEHC) han exigit que els tractaments contra l'hepatitis C només depenguin de la prescripció del especialista, sense limitacions econòmiques "infundades". En un comunicat, les dues organitzacions plantegen que la decisió mèdica de disposar lliurement dels fàrmacs finançats per la sanitat pública no estigui condicionada per "directrius restrictives basades en termes econòmics infundats" i assenyalen que "un tractament en fases inicials evitaria costos molt més alts".

Així mateix, la federació i el grup de malalts, compost per divuit associacions de malalts hepàtics de tot Espanya, insten els pacients a no pressionar l'especialista sol·licitant determinats fàrmacs, ja que el professional ha de decidir el tractament més adequat per a cada cas. Les dues entitats destaquen que, de moment, no hi ha un medicament "miraculós" per curar l'hepatitis C, que no s'aconsegueix amb un sol fàrmac per molt eficaç que sigui, sinó que és necessària la combinació d'almenys dos.

EFE

29/12/14

Ara.cat

Si vols millorar la teva vida, posa-la en escena.

 Pax Dettoni Serrano, dramaturga i directora del teatre de consciència

Tinc 36 anys i sóc llicenciada en Polítiques, Antropologia i Empresarials, però continuo aprenent a estimar. Vaig néixer a Vielha, i des d’Aran a l’univers. Qui no és amo de si mateix no és lliure, i el teatre ajuda a aconseguir aquest domini. Si no t’ajudes, no podràs ajudar els altres.

Per què teatralitzar problemes ens ensenya a corregir-los?

Perquè és una manera de distanciar-te d’aquests problemes per veure’t millor a tu mateix. 

De quina manera? 

Només ets capaç d’escenificar emocions si has aprofundit en les teves fins a entendreles. Així també aprens que no et dominin i, a la fi, a dominar-les. Marquier o Goleman ho anomenen desidentificació, o presa de consciència.

En què consisteix?

A convertir-te en actor. Així et vas transformant també en el mirall de les teves emocions i vas prenent consciència de com es transformen en actituds i després en actes.

Una mena de catarsi emocional?

És un retorn als orígens del teatre, sí, que també va néixer com una reflexió personal i alhora col·lectiva sobre els valors, passions, errors i terrors humans. 

Tothom representa per a tothom?

El teatre de consciència no sempre el protagonitzen actors professionals, per la qual cosa, a més d’un espectacle, esdevé una forma de teràpia per als qui s’enfronten al desafiament d’actuar. Per a l’audiència també és un mètode d’autoconeixement que els permet millorar com a persones.

Qui les escriu, les obres?

Les escric i dirigeixo jo, buscant que els actors reflexionin sobre la seva persona a través del seu personatge en connexió amb la seva realitat immediata. Per això, Teatre de Consciència va néixer a la Val d’Aran en aranès, amb Persones d’Aran enta toti.

Ja han fet alguna gira?

Qui sóc jo va ser la primera representació teatral en aranès que es va fer a Barcelona. També vam actuar a Guatemala en espanyol, i convido aquí els lectors que actuïn amb nosaltres (Teatrodeconciencia.org).

Qui no sap actuar no sap viure.

Treballem les emocions per adonar-nos que no són bones ni dolentes; el que és bo o dolent són els actes que en deriven, i per això és tan important saber gestionar-les. Recordem Epictet: “Qui no és amo de si mateix no és lliure”. I ens esforcem per ser lliures.

Quines emocions treballeu?

La ràbia, la tristesa, la por, la sorpresa i l’amor, per mostrar que les emocions, si tu no ets present, t’arrosseguen. També és una manera de mostrar el segrest emocional. L’amor, segrestat o no, sempre és present.

Woody Allen em va dir aquí que l’amor és “sobretot una qüestió de sort”.

L’enamorament potser sí. Però l’amor, no. L’amor és qüestió de voluntat, de voler estimar: si tu vols estimar, trobes com. Així que no es tracta de tenir sort, sinó de voler sentir-ho i fer-ho possible, i això depèn de tu.

Vostè l’anomena intel·ligència del cor.

És aprendre a posar les nostres emocions i pensaments al servei de la confiança, la seguretat, la gratitud, l’acceptació i la bondat: això és estimar. Però de forma autèntica, no hipòcrita. Només així serem capaços de donar més bon exemple als nostres joves.

I les altres emocions?

Norberto Levy explica l’enuig, la por, la gelosia o l’enveja. Jo converteixo aquestes emocions en personatges perquè els actors les puguin encarnar i aprendre sobre elles i, amb el públic, sobre si mateixos.

Calderón també convertia les virtuts i els vicis en personatges.

Amb les meves obres i la posada en escena provo d’ajudar els actors i l’espectador a comprendre i poder actuar sobre complexos processos interns que no són visibles.

Per exemple...

Una actriu, esportista reconeguda, havia d’interpretar la Por; però només identificava el temor físic, fins que va provar d’encarnar altres temors i llavors va descobrir que eren precisament els que la feien patir, a ella. I, en reconèixer-los, va saber superarlos: “Coneix-te, accepta’t i supera’t”, diu sant Agustí...

“Fes teatre”.

A Per donar explorem l’emoció de l’odi en una relació mare-filla. L’odi en si mateix no és bo ni dolent, però si deixem que ens arrossegui, ens arrossega a la violència. En canvi, si el convertim en una ocasió per aprendre a perdonar, ens pot portar la pau. Per tant, la bondat o la maldat no rau en l’odi, sinó en tu.

La violència comença on acaba el domini sobre un mateix.

Per això tenim un projecte de teatre per a l’educació emocional de 120 joves a Guatemala. Els ensenyem a gestionar els conflictes externs i interns i prevenir la violència mitjançant el diàleg, el respecte i la tolerància: eduquem la seva empatia. I els resultats es transformen en pedagogia.

Com ho aconseguiu?

Amb mètode: el Departament d’Ensenyament i la Universitat de Barcelona reconeixen Qui sò jo com a recurs pedagògic per a l’empatia i l’educació emocional. I avui dia el teatre de consciència ja és present en molts centres com a eina educativa.

Vostè també en deu haver après.

Avui sé que el creixement no és un procés lineal, sinó espiral: de vegades avances i després retrocedeixes per tornar a avançar. Aquesta és l’aventura de la vida.

Lluís Amiguet

27/12/14

La Vanguardia