Pax Dettoni Serrano, dramaturga i directora del teatre de consciència
Tinc 36 anys i sóc llicenciada en Polítiques, Antropologia i Empresarials, però continuo aprenent a estimar. Vaig néixer a Vielha, i des d’Aran a l’univers. Qui no és amo de si mateix no és lliure, i el teatre ajuda a aconseguir aquest domini. Si no t’ajudes, no podràs ajudar els altres.
Per què teatralitzar problemes ens ensenya a corregir-los?
Perquè és una manera de distanciar-te d’aquests problemes per veure’t millor a tu mateix.
De quina manera?
Només ets capaç d’escenificar emocions si has aprofundit en les teves fins a entendreles. Així també aprens que no et dominin i, a la fi, a dominar-les. Marquier o Goleman ho anomenen desidentificació, o presa de consciència.
En què consisteix?
A convertir-te en actor. Així et vas transformant també en el mirall de les teves emocions i vas prenent consciència de com es transformen en actituds i després en actes.
Una mena de catarsi emocional?
És un retorn als orígens del teatre, sí, que també va néixer com una reflexió personal i alhora col·lectiva sobre els valors, passions, errors i terrors humans.
Tothom representa per a tothom?
El teatre de consciència no sempre el protagonitzen actors professionals, per la qual cosa, a més d’un espectacle, esdevé una forma de teràpia per als qui s’enfronten al desafiament d’actuar. Per a l’audiència també és un mètode d’autoconeixement que els permet millorar com a persones.
Qui les escriu, les obres?
Les escric i dirigeixo jo, buscant que els actors reflexionin sobre la seva persona a través del seu personatge en connexió amb la seva realitat immediata. Per això, Teatre de Consciència va néixer a la Val d’Aran en aranès, amb Persones d’Aran enta toti.
Ja han fet alguna gira?
Qui sóc jo va ser la primera representació teatral en aranès que es va fer a Barcelona. També vam actuar a Guatemala en espanyol, i convido aquí els lectors que actuïn amb nosaltres (Teatrodeconciencia.org).
Qui no sap actuar no sap viure.
Treballem les emocions per adonar-nos que no són bones ni dolentes; el que és bo o dolent són els actes que en deriven, i per això és tan important saber gestionar-les. Recordem Epictet: “Qui no és amo de si mateix no és lliure”. I ens esforcem per ser lliures.
Quines emocions treballeu?
La ràbia, la tristesa, la por, la sorpresa i l’amor, per mostrar que les emocions, si tu no ets present, t’arrosseguen. També és una manera de mostrar el segrest emocional. L’amor, segrestat o no, sempre és present.
Woody Allen em va dir aquí que l’amor és “sobretot una qüestió de sort”.
L’enamorament potser sí. Però l’amor, no. L’amor és qüestió de voluntat, de voler estimar: si tu vols estimar, trobes com. Així que no es tracta de tenir sort, sinó de voler sentir-ho i fer-ho possible, i això depèn de tu.
Vostè l’anomena intel·ligència del cor.
És aprendre a posar les nostres emocions i pensaments al servei de la confiança, la seguretat, la gratitud, l’acceptació i la bondat: això és estimar. Però de forma autèntica, no hipòcrita. Només així serem capaços de donar més bon exemple als nostres joves.
I les altres emocions?
Norberto Levy explica l’enuig, la por, la gelosia o l’enveja. Jo converteixo aquestes emocions en personatges perquè els actors les puguin encarnar i aprendre sobre elles i, amb el públic, sobre si mateixos.
Calderón també convertia les virtuts i els vicis en personatges.
Amb les meves obres i la posada en escena provo d’ajudar els actors i l’espectador a comprendre i poder actuar sobre complexos processos interns que no són visibles.
Per exemple...
Una actriu, esportista reconeguda, havia d’interpretar la Por; però només identificava el temor físic, fins que va provar d’encarnar altres temors i llavors va descobrir que eren precisament els que la feien patir, a ella. I, en reconèixer-los, va saber superarlos: “Coneix-te, accepta’t i supera’t”, diu sant Agustí...
“Fes teatre”.
A Per donar explorem l’emoció de l’odi en una relació mare-filla. L’odi en si mateix no és bo ni dolent, però si deixem que ens arrossegui, ens arrossega a la violència. En canvi, si el convertim en una ocasió per aprendre a perdonar, ens pot portar la pau. Per tant, la bondat o la maldat no rau en l’odi, sinó en tu.
La violència comença on acaba el domini sobre un mateix.
Per això tenim un projecte de teatre per a l’educació emocional de 120 joves a Guatemala. Els ensenyem a gestionar els conflictes externs i interns i prevenir la violència mitjançant el diàleg, el respecte i la tolerància: eduquem la seva empatia. I els resultats es transformen en pedagogia.
Com ho aconseguiu?
Amb mètode: el Departament d’Ensenyament i la Universitat de Barcelona reconeixen Qui sò jo com a recurs pedagògic per a l’empatia i l’educació emocional. I avui dia el teatre de consciència ja és present en molts centres com a eina educativa.
Vostè també en deu haver après.
Avui sé que el creixement no és un procés lineal, sinó espiral: de vegades avances i després retrocedeixes per tornar a avançar. Aquesta és l’aventura de la vida.
Lluís Amiguet
27/12/14
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies