Un somriure de complicitat és un regal

Theodore Zeldin, doctor en història

Vaig néixer a la Palestina britànica fa 80 anys i visc a Oxford. Casat, sense fills. Professor universitari, assessor d’institucions acadèmiques i de Sarkozy: Sent dins del govern vaig comprovar que el govern és impossible. Sento curiositat per tots els éssers humans.

No tenir res a dir, a vostè també li passa? Moltes vegades, de fet visc envoltat de camps, en silenci, tot sovint no parlo durant dies. 

I en què pensa? 

Reflexiono sobre l’experiència humana, i per això em considero historiador i no filòsof. Em centro en com estimen, com temen, com s’interessen pels altres les persones al llarg de la història.

És una cosa canviant?

Sí. Als llibres antics es parla sobretot de menjar, relacions comercials i religió. Després vam començar a parlar de nosaltres mateixos.

Necessitat de reconeixement?

Es va estendre la idea de rebre aplaudiments, i així la retòrica es va convertir en una arma de guerra que s’ensenyava als poderosos a les escoles. Guanyar una discussió es va convertir en un substitut de descobrir la veritat.

Una pena.

Sí, en la vida hi ha coses molt més interessants que treure-li brillantor a l’armadura. De fet, els humans hem canviat el món en moltes ocasions en variar la manera de mantenir les nostres converses.

Expliqui’m què és conversar.

És descobrir què hi té l’altra persona al cap, una cosa que sovint ni ella mateixa no sap, i és la base de la relació humana. Quan dues ments es troben, no només intercanvien fets, es remodelen, canvien. Fins i tot arriben a canviar el món.

Vostè ha parlat amb intel·lectuals, caps de govern i gent sense llar.

El que més necessitem les persones és que ens escoltin. Vaig parlar durant dues hores amb un home que s’havia escapat de la presó a l’Iran i feia cinc anys que estava refugiat a Anglaterra. Em va dir que era la primera conversa que mantenia en cinc anys.

Inquietant.

He conversat amb més de setanta persones sense llar. Cadascuna havia perdut alguna cosa: la feina, la família, la llar o havien estat a la presó, i com a resultat de tot això s’havien convertit en ningú.

Ningú per a ningú.

És important parlar amb persones a qui no els queda res. “No us oblideu de l’hospitalitat, diu la Bíblia, perquè per ella alguns, sense saber-ho, van allotjar àngels”. 

Les converses solen ser superficials. 

No són aquestes les que poden transformar-te. Les converses han de ser valentes, fecundes, una aventura. Jo acostumo a iniciar-les preguntant com han canviat les prioritats al llarg de la seva vida.

La curiositat és la clau de la llibertat?

La curiositat és la resposta a la por. Quan ets curiós oblides la por, i així, d’alguna manera, descobreixes la llibertat.

I què és la llibertat?

Abans que un dret és una capacitat, una habilitat.

Què ens esclavitza?

La feina consisteix a vendre i comprar temps. Treballem perquè necessitem diners, som esclaus a temps parcial.

No tota la feina esclavitza.

Tota feina que no faci de tu una persona millor esclavitza. La feina no es va inventar per fer-nos millors, però el càrrec ens fa creure que som amo i que som millors que d’altres.

A vostè, què l’ha emocionat?

Trobar la meva muller, una dona intel·ligent, sensible, i per tant amant de la conversa. És de la relació entre dues persones d’on sorgeix l’emoció i la creativitat. Cada vegada que conec algú n’aprenc alguna cosa, fins i tot de les persones que no m’agraden. Es tracta de mirar més enllà del que et disgusta.

El que importa és el valor, diu vostè.

Alguns diuen que som en aquest món per realitzar-nos completament, jo crec que estem plens de coses inadequades i que ser nosaltres mateixos, ser autèntics, no és suficient.

I l’habitual “coneix-te a tu mateix”?

Jo crec que has de descobrir el que hi ha fora de tu. Jo he recorregut el món per trobar-me amb les persones, i això és molt més interessant que jo mateix.

Dostoievski afirmava que no importa el que digui la gent, només com riuen.

El riure significa que apliques el teu propi criteri, i alhora que no et prens massa seriosament i per tant estàs obert que d’altres entrin en les teves converses internes. El propòsit de l’humor és descobrir la veritat, i un somriure de complicitat és un regal.

Quin és el mal de l’ésser humà d’avui?

La crueltat. Estem tirant bombes a persones que no coneixem, amb freqüència innocents: vells, mares i criatures. Com és possible no sentir angoixa, no reaccionar, quan veiem per la televisió persones que ho han perdut tot?

Llavors el mal és la indolència.

És la ignorància sobre les altres persones. No reconèixer el que significa sobreviure a una bomba que ha arrasat el teu món.

No pensem gaire.

És una de les coses que temen les persones: pensar. Ens estimem més viure entretinguts, i així lliurem el nostre poder.

Ima Sanchís

01/01/2015

La Vanguardia