Cristians en risc

“La persecució contra els cristians és avui més forta que en els primers segles de l’Església”

Malgrat que arribo tard, perquè les festes més importants del calendari cristià ja han passat, l’atmosfera nadalenca encara ens acompanya, fins i tot a aquells que hem perdut la connexió espiritual. A més, sóc dels que pensen que el cristianisme, com el judaisme, conformen la nostra educació occidental i ens marquen, per a bé, més enllà de l’estricta qüestió religiosa. Entre altres coses, perquè d’aquell extens codi resumit en els Deu Manaments, van néixer les idees de tolerància i convivència que segles després ens il·luminarien. Sigui com sigui, aquestes festes cristianes ens acullen a molts, tant pel fet religiós, com pel familiar i tradicional i, personalment, em semblen les més boniques del calendari. Tanmateix, no és de cristianisme sinó de cristians del que volia parlar, especialment d’aquells que estan patint un assetjament violent per part de la ideologia totalitària que ha seduït una part de l’islam. 

Va dir fa poc el papa Francesc en la famosa entrevista que li va fer Henrique Cymerman per a La Vanguardia: “Estic convençut que la persecució contra els cristians és avui més forta que en els primers segles de l’Església. No és una fantasia: ho diuen els números”. I els números són tan precisos com tràgics: del milió i mig de cristians caldeus que hi havia a l’Iraq, avui es calcula que no en queden més de doscents mil, malgrat habitar a la zona des d’abans de l’islam. A tot el territori dominat per l’Estat Islàmic, la persecució als cristians, tant assiris com armenis, s’ha convertit en una autèntica cacera a l’ésser humà, fins al punt de ser marcats, saquejats i crucificats.

Només és equiparable a les persecucions i matances contra els sincretistes yazidites. En aquest sentit, és tristament aconsellable llegir la carta que va escriure fa uns mesos Louis Raphael Sako, president de l’Assemblea dels Bisbes Catòlics de l’Iraq i patriarca de la Babilònia dels caldeus. Parlava obertament de genocidi.

Però no errem en la idea que l’assetjament contra els cristians es produeix només allà on domina la barbàrie gihadista, perquè la violència és massiva arreu. Des de l’Egipte dels coptes, passant pels maronites del Líban, els melquites de Síria, els catòlics del Pakistan i Palestina, fins a arribar a qualsevol racó on habiten els cristians més vells, l’islam –tant l’oficialista com el bèl·lic– ha anat imposant una lenta segregació, acompanyada d’assetjament i violència. És així com les comunitats disminueixen a tots els territoris on la mitja lluna impera. I on mana el gihadisme, la persecució esdevé assassinat. La qual cosa tampoc no és estranya si considerem normal que ningú no pugui portar una creu al coll a l’Aràbia Saudita, o que el Reial Madrid tregui la seva de l’escut perquè ho imposen els Emirats. Ho va dir el patriarca caldeu com un crit: “Tornem a segles foscos i és una amenaça per a tots”. La qüestió és qui l’escolta.

Pilar Rahola

02/01/2015

La Vanguardia