“Els avis som més bons confidents”

Pilarín Bayés: és ninotaire i mare de la Maria, el Martí, la Margarida i el Roger, de 49, 48, 46 i 44 anys. Filla de Vic, encara hi viu. El seu estil de dibuixar -detallat, net i ingenu- es reconeix ràpidament. Ha il·lustrat més de 800 llibres i, fets els 70 anys, encara treballa amb entusiasme

Ara, més que de mare, faig d’àvia, que trobo que és molt diferent. 

D’entrada una àvia escolta un nen de manera diferent de com ho faria una mare o un pare.

Explica-m’ho.

Els pares tenen aquesta obligació de dur els nens pel bon camí, de portar-los rectes. En canvi, els avis no ho hem de fer tant. En aquest sentit, som uns confidents molt més còmplices. Tot i que, d’altra banda, a mi m’expliquen moltes coses que no acabo d’entendre, coses del Facebook i tot això. Jo escolto fent veure que escolto molt, ara, tampoc no ho entenc tant.

Com et van educar?

El pare era metge en un balneari i allà va conèixer la mare. Ella sempre actuava amb aquesta cosa una mica de combat, una cosa irlandesa, de tenir grans principis però no gaire embolicats. Per exemple, ella tenia molt el principi d’ajudar la gent, i recordo que a casa, en la postguerra, venia molta gent a explicar coses.

Que era irlandesa?

No, però l’havien educat les monges irlandeses a Gibraltar. Era filla d’una certa classe mitjana andalusa tirant a alta que era progre. I va estar internada amb aquelles monges. La mare m’explicava que per Nadal els donaven paó amb whisky i, esclar, totes les nenes anaven torrades. Pels matins, a Gibraltar, passava un carro que anava recollint els mariners borratxos per dur-los al vaixell. Es veu que si un mariner podia embarcar pel seu propi peu, encara que l’ajudessin altres, no passava res. Però si l’havia de recollir el carro, se les carregava.

Com eres de nena?

Era una nena tafanera i devia ser una mica malvada perquè les històries dels grans m’agradaven molt. Sovint estava malalta i em quedava a casa, dibuixant moltíssim. I sempre estava amb una orella escoltant de què parlaven els grans. Jugava molt al jardí de casa, que era la meva selva. M’enfilava als arbres. Vaig ser feliç, tot i que durant un temps vaig patir a l’escola.

Què et va fer patir?

Tenia una mestra que devia ser una mica inestable. Uns dies em deia que era sàvia i uns altres que era burra. I jo ja estava conformada de ser burra, però el que no volia era estar entremig. Tot allò em va fer patir. Però passats els anys vaig tenir molt bona relació amb els mestres i els companys.

Què és un nen?

Un nen és una persona, que té la circumstància que és una persona encara petita, però que en el fons té tot allò que té una persona adulta: té murrieria, té picardia, té caràcter, voluntat, té tot el que tindrà quan serà un adult, i sovint és bo parlar-li com si ja fos adult.

Com has estat la mare de quatre fills?

De manera una mica inconscient, tot i que penso que vam ser la primera generació de pares de llegir molt sobre l’educació dels nens, sobre la relació personal. Llegíem sobre tot, encara que després ho féssim regular. No recordo haver patit gaire pels fills. Sempre els vaig veure molt capaços d’anar per la vida. Mai em passava pel cap que poguessin fer les coses malament.

Falten uns dies per a la nit de Reis.

És una festa plena fenomenal. Aquí a Vic des de sempre fan un seguici reial molt important. Un cop va venir el cònsol rus a Barcelona i el pare el va acompanyar, i aquell home es va arribar a pensar que aquells eren els reis de veritat.

Com has regalat, tu?

Jo crec que no cal regalar coses desmesurades, ni caríssimes. Ha de ser un regal que el nen s’esperi, però ben pensat. Jo recordo les cartes al Reis que feia, i devia ser molt pilota.

Per què ho dius?

Com que sempre veia venir aquells tres homes sols, al final de la meva carta afegia: “Records a les reines”.

Francesc Arteu

03/01/2015

Ara.cat