Pena de mort voluntària per a un violador reincident

“Sóc un ésser humà i, amb independència del que he fet, continuo sent un ésser humà. Doneume l’eutanàsia”. Van den Bleeken, de 50 anys, va clamar per la seva mort i serà, si es compleixen els pronòstics, el primer violador en sèrie que desapareix voluntàriament d’aquest món (això passaria l’11 de gener a Bèlgica, on l’eutanàsia és legal) per no reincidir. Els jutges han atès la petició d’aquest agressor sexual, que sol·licita una pena de mort voluntària i és conscient que si un dia trepitja el carrer (fa trenta anys que està entre reixes) “tornaria a provocar més víctimes”. 

Van den Bleeken encaixa en el perfil del violador reincident incurable. El que a més de violar no dubta a matar les víctimes o allargar-ne el patiment. L’eutanàsia, o pena de mort voluntària, d’aquest agressor sexual ha rebut la benedicció dels jutges per alliberarlo, segons diu la resolució, del “patiment psicològic” que segons el seu advocat té diàriament per les atrocitats comeses. Però aquest final per a un agressor sexual en sèrie només és possible, avui dia, a Bèlgica, Holanda i Luxemburg, països on es permet l’eutanàsia. I el cas de Van den Bleeken ja té imitadors. A Bèlgica 15 delinqüents més condemnats a llargues condemnes, entre els quals també hi ha violadors i assassins, han demanat la pena de mort voluntària. De moment no hi ha hagut més respostes dels tribunals.

El debat està servit. I la primera pregunta que cal plantejar, apunta Eduard Vieta, professor titular de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona i cap de Servei de Psiquiatria de l’hospital Clínic, “és si abans d’autoritzar aquestes eutanàsies s’ha descartat l’existència de malalties psiquiàtriques de la persona que fa la petició”. Si no fos així, l’autorització d’una pena de mort voluntària seria més que qüestionable. I un altre dilema que planteja aquest definitiu final per a un violador en sèrie: una part de la societat se sentirà més segura després d’aquesta mort voluntària d’un depredador que reconeix no estar curat, “però cal preguntar-se què sentiran les víctimes d’aquestes violacions”, afegeix Vieta.

El fet que el seu agressor sigui el que hagi decidit posar fi a la seva vida “pot no agradar a aquestes víctimes, que potser s’estimarien més que aquest patiment psicològic que diu que té el seu botxí pels fets comesos fos el pitjor dels seus càstigs amb una llarga condemna de presó”. En el cas de les víctimes no és el mateix que la condemna a mort la dicti un tribunal sense voler-ho el condemnat que sigui el reu qui decideixi voluntàriament morir per deixar de patir. Eduard Vieta assenteix, tot i això, en el fet que perfils com el d’aquest violador en sèrie de Bèlgica suposen una gran amenaça per a tota la societat. “Són aquells casos en els quals detectem que la rehabilitació i cura són pràcticament impossibles”, indica. Però aquests diagnòstics no eviten que violadors en sèrie no curats quedin en llibertat una vegada han pagat el seu compte amb la justícia. Afortunadament en la llista dels agressors sexuals aquests individus incurables són comptats, ja que la majoria de violadors “són oportunistes i cometen el delicte només una vegada totes les condicions els són propícies”. En aquests casos sí que hi ha esperança de rehabilitació.

El debat sorgit a Bèlgica per aquesta mort desitjada d’un violador en sèrie (uns consideren que no hi ha més bon mètode per evitar més agressions i d’altres qüestionen l’estat mental del sol·licitant) no té res a veure amb la realitat d’altres països i programes o lleis desplegades en aquests territoris per evitar la reincidència. A Espanya s’ha aplicat, per exemple, la castració química en alguns casos. És un tractament amb ingesta de fàrmacs que busca frenar el desig sexual. Però sempre es requereix el consentiment del violador. Per tant és una mesura que pot funcionar en un moment puntual, però no una garantia que aquest agressor no tornarà a reincidir. Hi ha casos com el de José María Real López, àlies el Bocas, detingut després de tres mesos de quedar en llibertat (després d’una condemna de 21 anys per haver violat i assassinat una nena) acusat d’una altra agressió sexual. O Santiago del Valle, que després de complir una condemna per abusos sexuals va assassinar, el 2008, la nena Mari Luz Cortés a Huelva. Félix Vidal, conegut com el violador de l’estilet i condemnat a setanta anys el 1987 per diverses agressions sexuals a Lugo va tornar a ser detingut l’abril del 2014 (havia estat alliberat gràcies a la derogació de la doctrina Parot) per haver atacat una dona. La llibertat li va durar molt poc, doncs, a aquest agressor sexual. Alejandro Martínez Singul, el segon violador de l’Ei xample, és un altre exemple clar de no rehabilitació.

Aquest home, avui en llibertat malgrat que els psicòlegs i psiquiatres que el van tractar a la presó consideren que no està curat, va reincidir les dues vegades que va quedar en llibertat, durant les seves llargues condemnes, fins que el 2013 va ser excarcerat de manera definitiva en haver saldat ja tots els seus comptes amb la justícia. Alejandro Martínez Singul va accedir a sotmetre’s al tractament de la castració química però des que va abandonar la presó ningú no pot obligar-lo que es continuï prenent aquestes pastilles. La llei ni tan sols no permet un seguiment o control invasiu dels seus moviments una vegada ha complert l’última de les seves condemnes.

La legislació espanyola preveu ara la presó permanent revisable. Una mesura que allargarà la condemnes dels delinqüents més perillosos i no rehabilitats. Preveu la possibilitat d’anar allargant les condemnes, després d’una revisió periòdica dels casos, quan es consideri que aquest pres suposa una seriosa amenaça per a la societat. Per Eduard Vieta aquest tipus de mesures són, amb l’actual llei, les més efectives en els casos dels agressors sexuals qualificats com a incurables, “aquells que en aquest tipus de delictes tenen una tendència sexual orientada a l’agressió”, conclou”.

Javier Ricou

06/01/2015

La Vanguardia