El drama de les ‘dones sobrants’ emergeix

El documental La presa del mercat del matrimoni s’ha convertit en un fenomen viral a la Xina, ja que denuncia el drama de les sheng nu, és a dir, les ”dones sobrants”, aquelles que tenen 27 anys o més i encara són solteres. El curtmetratge, de 4 minuts de durada, està produït per l’empresa japonesa de bellesa SK-II.

La societat xinesa, molt tradicional, prioritza el matrimoni i la maternitat per a les dones. El terme sheng nu s’utilitza obertament en els mitjans estatals des del 2007. Fins i tot el lloc web de la suposadament feminista Federació de Dones del govern de la Xina apareixien articles amb la denominació de “dones sobrants” fins que moltes es van queixar.

Però, el Govern xinès segueix pressionant, aliè al fet que aquesta tendència de les dones que opten per ser solteres i independents va en augment. O, potser per això, intervé per evitar-ho. Aquest mateix any, el Govern xinès va advertir que el desequilibri de gènere de la Xina –causat per la política dels avortaments selectius a causa del ‘fill únic’– era un problema greu.

Però es dóna el cas que la política del fill únic va acabar l’any passat i el problema persisteix, pel que el Partit Comunista insisteix en què les dones contreguin matrimoni. I els pares d’aquestes sheng nu secunden majoritàriament la tradició que les seves filles s’han de casar. És més, ho veuen com una falta de respecte i una ofensa que no ho facin. Per això, fins i tot n’hi ha el que s’anomena “mercat matrimonial”.

Mercat matrimonial

Aquests “mercats” són en general un lloc en el qual els pares deixen cartells amb una llista amb les característiques de les seves filles solteres, amb l’esperança de trobar-los parella. Però, ara, aquests ‘mercats’ també s’han convertit en un altaveu de les dones disconformes, com mostra el documental.

Així, en un cartell, una dona li diu als seus pares: “No em vull casar només pel bé del matrimoni. No seré feliç d’aquesta manera”. “Estic en contra de l’expressió ‘dona sobrant'”, diu un altre cartell d’una jove, la mare de la qual afegeix: “Els ‘homes sobrants’ han d’esforçar-se més”.

Però, aquesta postura d’aquesta mare no és la més comuna, sinó que les opinions majoritàries dels pares són més aviat crítiques amb les seves filles solteres. “Sempre pensàvem que la nostra filla tenia una gran personalitat. Però ella és només una mitjana en els estàndards de bellesa, no gaire bonica. És per això que ella és una ‘dona sobrant’“, diu en el documental una mare asseguda al costat de la seva filla, que tracta de contenir les llàgrimes.

“En la cultura xinesa, respectar als pares és la qualitat més important. I no casar-se és com el major signe de falta de respecte”, afirma una altra jove.

“Molta gent pensa que ser soltera en la societat xinesa és estar incompleta“, diu una altre. “Has de trobar un marit”, diu una mare, abans que el pare afegeixi:”Només moriré en pau si et cases“.

FAN TV

09/04/2016

De tornada a casa als 40

El nombre de gent de més de 64 anys que viu en parella amb algun fill va augmentar gairebé un 7% l’any 2015

Els pares són el refugi dels fills quan es troben en dificultat, un refugi que sembla que no es desgasta mai malgrat els anys que vagin complint tant els progenitors com els fills. Així ha estat tradicionalment en la cultura mediterrània i encara ho és en els temps actuals, com s’ha comprovat durant la llarga crisi econòmica viscuda a Espanya els efectes de la qual trigaran a desaparèixer. Segons les dades que s’extreuen de l’ Enquesta de Llars, de l’ Institut Nacional d’Estadística (INE), el nombre de persones de més de 64 anys que viuen en parella amb fills ha augmentat un 6,9% el 2015.

Si es revisen les llars formades per persones més grans de 65 anys, s’observa que el 45% estan formades per una parella que ja no conviu amb els fills, un altre 22% estan integrades per una única persona, i en un 15,4% la parella encara té els fills a casa. Però a mesura que augmenta l’edat les coses canvien. Entre els més grans de 85 anys que viuen a casa seva el més habitual és que visquin sols (34,2%), en parella (23,4%) i amb altres parents que no són la parella ni els fills (20,2%). Però hi ha diferències per sexes: el 41% de les dones de més de 85 anys viuen soles, i només el 21,4% dels homes. I és que la solitud (decisió sobrevinguda o preferida) té nom de dona. Segons les dades de l’ INE , el 10% de la població (el 25% de les llars ) viu sola, gairebé 175.000 més que fa dos anys. De les 4.584.200 persones que formen una llar unipersonal, el 40,6% té 65 anys o més i majoritàriament (72,9%) són dones. Entre els menors de 65 anys, la majoria (59%) són homes. 

A Espanya hi ha cada vegada més llars però són més petites, en part a causa de l’increment dels unipersonals. I encara que el tipus de llar més nombrosa continua sent la d’una parella amb fills, la que va créixer més l’any passat són les monoparentals, formades per un dels progenitors i els fills. De fet, aquest tipus ja són la quarta estructura familiar més habitual (parelles amb fills, unipersonals, parelles sense fills), i se’n van comptabilitzar l’any passat 1.897.500, cosa que suposa un creixement superior al 8% respecte a un any abans.

El 81,3% de les llars monoparentals són en realitat monomarentals. Hi ha 1.541.7000 llars integrades per una mare i els seus fills davant 355.700 en les quals és el pare qui viu amb els descendents i sense la parella. No obstant això, el nombre de les encapçalades per pares va créixer l’any passat més del doble (16,9%) que el de mares amb fills (6,3%). En dues de cada tres d’aquestes llars el progenitor conviu amb un sol fill, i en el cas de les mares, el 38,5% són vídues, un 36,4% separades o divorciades, un 13% solteres i un altre 12% casades.

Celeste López

Maite Rius

07/04/2016

La Vanguardia

La diabetis s'ha multiplicat per quatre al món entre 1980 i el 2014

• A Espanya ocupa el sisè lloc entre les principals causes de mortalitat
• La dieta excessivament calòrica i l'absència d'exercici físic en són les principals causes

El nombre de persones que pateixen diabetis al món s’ha multiplicat per quatre entre els anys 1980 i el 2014, fins a arribar als 422 milions de casos durant aquest últim any, segons indica un informe publicat ahir per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). La dieta excessivament calòrica i la tendència al sedentarisme mostrada per individus de totes les edats són dues de les principals causes d’aquest avanç de la malaltia.

Els endocrinòlegs han tornat a advertir que és molt arriscat que els nens optin de forma creixent per jugar amb tauletes i ordinadors en detriment de les pràctiques en què exerciten el cos.

L’OMS assegura en el seu informe que la diabetis està entre les principals causes de mort a Espanya. En concret, ocupa el sisè lloc, precedida de les malalties cardiovasculars, el càncer o les malalties respiratòries. El 2014, més de 10.400 persones van morir a Espanya per la diabetis, mentre que 28.000 morts més es van atribuir a alteracions en els nivells de glucosa a la sang, estat que precedeix la diabetis.

En xifres globals, l’agència sanitària de l’ONU detalla que el 2012 els alts nivells de glucosa a la sang van ser responsables de 3,7 milions de morts al món, de les quals 1,5 milions van ser directament causades per la diabetis.

Primer estudi global

L’escalada de la malaltia i, tenint en compte que dels 3,7 milions de morts un 43% tenia menys de 70 anys, ha portat l’OMS a llançar el primer informe global sobre la malaltia i a dedicar el Dia Mundial de la Salut, que se celebra avui, a aquesta malaltia per tal de conscienciar la població sobre aquest risc. L’informe alerta que la diabetis ha crescut especialment en tres dècades en països de baixos i mitjans ingressos. En aquests països, les taxes de mortalitat en adults de 20 a 69 anys per causes associades a alts nivells de sucre són més altes, i més en els homes.

Per zones, l’OMS destaca la incidència de la mortalitat en adults sobretot a l’Àfrica, a l’est del Mediterrani i al Sud-est Asiàtic, i assenyala l’oest del Pacífic com la zona on més han augmentat les morts entre els anys 2000 i el 2012 (de 490.000 a 944.000).

El percentatge de població malalta també s’ha multiplicat. Entre el 1980 i el 2014 ha passat del 4,7% al 8,5%. La pobresa i la deficient educació nutricional són les principals causes de la diabetis. En les societats desenvolupades, coincideix amb la promoció de menjar preparat o precuinat, excessivament greixós i calòric, molt més econòmic que la carn o el peix frescos.

La diabetis està directament relacionada amb el sobrepès i l'obesitat. Gairebé el 50% de la població espanyola pateix sobrepès, procés que en un 12% dels casos condueix a l'obesitat, malaltia escassament diagnosticada de forma correcta i de difícil tractament. Les persones obeses acumulen una desproporcionada quantitat de teixit gras entre el tòrax i el maluc. Això implica que el pàncrees ha de produir més insulina de la que està en disposició d'elaborar, procés que condueix a l'esgotament d'aquest òrgan i a l'aparició de la diabetis. Sense insulina, o amb escassetat d'aquesta substància, la glucosa que sorgeix del metabolisme de la dieta ingerida s'acumula a la sang.

L'OMS qualifica la diabetis com un seriós perill per a la salut pública, ja que entre les seves conseqüències hi ha la ceguesa, la fallada renal, les complicacions cardiovasculars, en especial l'infart de miocardi, i l'amputació de les extremitats inferiors.

El Periódico

06/04/2016

“Comprant el cafè de comerç just no canviarem el món”

Raúl Vico, responsable de l’ONG brasilera ANSA Heroïcitat Mans Unides presenta aquest barceloní com un “heroi anònim”, però ell no s’identifica amb aquest títol i es mostra entre pessimista i escèptic sobre la possibilitat que petites entitats com la seva canviïn el món i facin reviure la llegenda de David contra Goliat.

Treballa a l’ONG que va fundar el bisbe Casaldàliga l’any 1974 per reivindicar el dret a tenir terres dels camperols. / PERE TORDERA

Vico no va tornar a la caixa d’estalvis en què treballava després d’haver exhaurit l’any d’excedència que havia demanat. Abans de fer els 30, sense la carrera acabada -“tinc tres quarts d’econòmiques però no sóc gens economista”- i sense planejar-ho, es va quedar al Brasil per continuar donant microcrèdits a una població empobrida, sense recursos ni capacitat per explotar la terra. Vico es va instal·lar a São Félix do Araguaia, a l’estat amazònic del Mato Grosso, on va col·laborar amb Pere Casaldàliga. Ara, amb 40, és un dels responsables de l’ONG brasilera ANSA, fundada pel bisbe català.

De la caixa d’estalvis va passar a la selva, sense ni acabar la carrera.

Em falta un any però no he pogut acabar-la. Tampoc sóc gaire amant dels títols. Però no té res d’heroic el que vaig fer. Vaig arribar al Brasil per casualitat, animat per un company de facultat que ja estava en un projecte de microcrèdits. Res més. Sí que és cert que sempre havia tingut inquietud i cert malestar arran del contacte tan directe amb el món financer, en què a qui té més se’l tracta millor i a qui té menys pitjor.

I va coincidir amb Casaldàliga.

ANSA es crea el 1974 com a braç social de la diòcesi. Eren els anys més durs de la dictadura i l’Església i Casaldàliga estaven molt perseguits perquè eren la veu dels conflictes per la propietat de la terra. Amb la democràcia, a partir del 1985, l’associació refocalitza els objectius i comença amb els microcrèdits dintre de la lluita contra la pobresa i construeix una planta de sucs.

Quin és el problema de la regió?

Impera un model de monocultiu -de soja o ramaderia- destinat només a l’exportació i que disposa del suport del govern i els capitals internacionals. És un model que destrueix la selva i desplaça la població.

Continua la guerra per la terra?

Ara el conflicte ja no és violent, tret d’alguns casos. Els primers conflictes de terra es produeixen als anys setanta i vuitanta, perquè hi ha una part de la població que no té accés a la terra i la dictadura pagava favors regalant grans extensions a terratinents. Avui l’enfrontament és entre les empreses transnacionals que controlen les terres i els camperols, que tenen terra però no aconsegueixen sobreviure. És una economia de mala subsistència.

Ara Goliat ha canviat de cara: de terratinents a transnacionals.

Sí, i això no passa perquè sí. El mateix govern incentiva el model d’ocupació de les transnacionals, com ho va fer amb els terratinents. El conflicte que va obligar el Pere [Casaldàliga] a marxar de casa el 2012 era perquè el govern va cedir a un propietari un territori de la mida de Girona. Les transnacionals han aprofitat aquest vell model per continuar amb el latifundi.

La propietat de la terra, per tant, no és la solució per als camperols.

Tenen terra però no tenen cap suport, ni capacitat de finançar-se ni de distribuir els productes a una regió on el mercat és molt lluny i no hi ha carreteres ni infraestructures.

I és aquí on entren els microcrèdits.

Donem crèdits per crear o millorar petits negocis de subsistència.

Al revés d’un banc convencional.

Els microcrèdits suposen capgirar el que jo feia a la caixa. Per rebre’n has de demostrar que no tens garanties, ni renda fixa, que ets pobre. Però tenim una bona taxa de retorn.

Expliqui’m una història d’èxit.

Des de fa nou anys treballem amb una família que té 50 hectàrees. El govern li dóna crèdits per al monocultiu, però nosaltres l’ajudem a conrear una hectàrea en què ha diversificat els cultius. Ara venen els productes, la fruita i les llavors dels grans arbres amb què estan reforestant la zona devastada.

Tenen una planta de sucs i un banc de llavors?

Al banc hi ha 350 persones que es dediquen a collir les llavors i 250 més porten la fruita a la planta de sucs. És una llavor d’esperança del que es pot arribar a fer; la demostració que hi ha una manera de fer diferent que permet millorar la vida d’aquesta gent, amb pocs recursos, poques persones i moltes dificultats, enmig d’un mar de capitalisme radical.

Com crea consciència vostè? ¿Animant a optar pel comerç just?

Jo no sóc gaire optimista.

Les petites accions no compten?

Crec que no, ho sento. Pensar que podem canviar el món és irreal.

Llavors, què fem? Què hi fa, vostè?

Jo no he tingut mai la pretensió de canviar res ni he pensat que la meva acció canviarà el món. A ANSA som 14 persones i no puc pensar que podrem canviar estructures i un model d’ocupació de terres vigent des de fa 60 anys que té el suport de polítiques governamentals.

Però vostè continua treballant-hi.

Conviure o interioritzar la frustració forma part de la feina, com no pensar que canviaràs el món, perquè no ho faràs. Això no vol dir que acceptis viure sense fer res. Cal tenir esperança i lluitar, pensar que hi poses el teu granet de sorra. Però prou. Sóc pessimista. Cal una voluntat política per canviar-ho tot; si no, és impossible. No canviarem el món comprant cafè de comerç just.

Marta Rodríguez

05/04/2016

Ara.cat

Voluntaris per entendre l’alzheimer

Prop de 3.000 persones despullen els seus cervells per saber com és la malaltia dels seus familiars abans de donar la cara

Més de 1.500 participants en l’estudi Alfa es van reunir a l’auditori del Fòrum (Laura Guerrero)

D’aquí a quinze dies començaran les proves al nou edifici de la Fundació Maragall, al costat del zoo. Ressonàncies magnètiques, puncions lumbars per extreure mostres de líquid cefaloraquidi, extenses anàlisis de marcadors genètics, tomografies ( PET) amiloides per detectar els primers dipòsits al cervell, proves de memòria. I a final d’any, el primer assaig amb algun fàrmac nou en estudi. “Encara no tinc data per a les proves, però ja m’ho han explicat tot i amb molt detall i delicadesa. Després del que hem viscut amb el meu pare, una persona tan intel·ligent, havia de fer alguna cosa. Creus en la ciència o no hi creus”, resumeix Josefina Urpí, 63 anys, mestra i psicoterapeuta, la més gran de dos germans i filla d’un home que va trigar anys a deixar veure les seves llacunes, que dissimulava la seva confusió. Va començar a col·laborar amb el projecte Alfa de la Fundació Maragall l’abril del 2013. En l’estudi, amb el qual es pretén avançar en la prevenció i detecció precoç, participen a més de la Josefina 2.742 voluntaris més, adults sans d’entre 45 i 75 anys, fills de persones afectades d’alzheimer que es comprometen a passar proves cada tres anys i durant dècades per identificar els signes biològics de la malaltia quan encara no és visible.

La investigació que ha posat en marxa la Fundació Maragall és la més gran en nombre de participants del món. Una part dels voluntaris, 440, se sotmetran a totes aquestes proves –ressonàncies magnètiques, puncions lumbars, anàlisis genètiques i tests de memòria–, que permetran reunir una informació ingent sobre com són les fases primerenques de la malaltia. “Ara sabem que la demència és el final d’un llarg procés que comença molts anys abans”, recorda José Luis Molinuevo, el neuròleg encarregat de la direcció científica de la fundació i del projecte d’investigació. “Quan apareixen les acumulacions de proteïna amiloide al cervell ja està en marxa la destrucció neuronal i la malaltia avança encara que s’eliminin aquests dipòsits amb medicaments. Hem d’anar abans, molt abans”. La fase més coneguda, quan hi ha demència, de vegades dura fins a deu anys. Quatre o cinc anys abans ja hi ha problemes de memòria, però la malaltia en fase preclínica existeix de forma silent fins a vint anys abans. “Parlem d’una evolució al llarg de 30 o 35 anys i en aquests primers vint hi ha amb seguretat canvis importants al cervell”.

Això és el que volen conèixer amb l’ajuda dels voluntaris. Lourdes Villalba, 56 anys, va ­ajudar a la seva mare a cuidar el seu pare fins que va morir aprofitant que s’havia quedat sense feina –secretària de direcció en una empresa que va tancar– “ Cal viure-ho per entendre-ho. No sabíem com afrontar-ho. Vam buscar informació. No sé si tinc més números perquè em passi, però hi ha d’haver alguna cosa”. Assegura que no l’espanta cap prova: “La punció és com la de l’epidural i ja vaig passar per ella per tenir la meva filla”. Potser li preocupen els detalls de l’assaig amb el medicament, “però t’ho expliquen tot tan bé i amb tanta delicadesa...”, diu la Lourdes referint-se als equips de l’estudi Alfa. Sí que recorda que es va espantar quan va morir el pare i va començar a notar oblits. “Va ser l’impacte de la mort del meu pare. És molt dur veure com perd no només la memòria, també tota l’autonomia. I el pitjor, aquells instants en què li veies als ulls que s’adonava del que li passava. Per sort, duraven poc”.

A l’auditori del Fòrum es van reunir ahir uns 1.500 voluntaris d’aquest projecte en una assemblea en la qual el neuròleg Molinuevo els va posar els peus al terra sobre els medicaments que realment hi ha, de com de lluny queden els èxits en animals, de les milers de molècules que queden pel camí. “Els estem molt agraïts”. Als voluntaris i al finançament de l’Obra Social de La Caixa, la principal finançadora. També ho fan possible beques europees a què han optat.

La investigació de la Fundació Maragall s’enllaça amb equips d’altres països dins del marc del projecte europeu de prevenció de l’alzheimer, EPAD, en el qual participen 35 centres d’investigació, universitats, associacions de malalts i laboratoris europeus per obtenir un fàrmac que actuï en les fases inicials de aquesta malaltia.

Ana Macpherson

31/03/2016

La Vanguardia

“El bon metge uneix empatia i coneixement”

Jaume Padrós, metge

Colab.LV | Foto: Llibert Teixidó

Avui faig 56 anys. Sóc de Barcelona. Sóc metge. Estic casat i tinc tres fills, en Roger(27), la María(25), i en Sergi(24). Sóc independentista i busco la justícia social. Sóc creient.

Què el va fer metge?

Sóc fill, nét, nebot, cosí, germà i cunyat de metges.

Es diu destí.

No, ambient: del meu pare i la meva mare –infermera– vaig aprendre des de petit a prestar servei a qui pateix. Els meus pares han estat els meus herois! Venia gent malalta a casa nostra i vaig aprendre que no era una intromissió: era el correcte!

I encara és així?

Hauria de ser-ho, per mantenir la nostra auctoritas. La confiança del pacient en el seu metge és guaridora! N’hi ha evidència científica.

El metge no pot curar sempre...

Però sempre, sempre! podem confortar. Després, pal·liar. I, sovint, curar.

Humanitat més coneixement?

Sí, sense que una cosa desplaci l’altra: el metge ha de saber moltíssim... sense deshumanitzar-se. El pacient és, primer, una persona.

El pacient està més informat, avui dia.

Per això el metge no ha de ser paternalista, sinó dialogant, empàtic, i explicar-se bé.

El pacient ho ha llegit tot a internet...

Per això els metges posarem un segell acreditatiu de qualitat per a pàgines a la xarxa.

I hem d’anar als homeòpates o no?

Només si un metge ho decideix com a teràpia complementària!, i informant el pacient en aquest sentit: aquesta és la praxi bona.

I funciona?

Hi ha teràpies sense consens científic que apliquem perquè la confiança cura, com he dit abans: l’efecte placebo existeix. I millor tenir controlada l’homeopatia que assilvestrada.

Com ha de ser el metge d’aquest segle?

Ben connectat amb l’últim coneixement i amb la seva societat, per afrontar tots els seus desafiaments.

Quins desafiaments?

La sociodemografia: la població és més longeva que mai. La política sanitària: les patologies es cronifiquen. Els pacients informats: expressen com volen ser tractats. I les xarxes digitals: aprofitem-les!

Com?

Afavorint més l’autocura; o, per exemple, desenvoluparem una aplicació per a tauletes i mòbils amb què un pacient de qualsevol part podrà consultar el millor especialista en un altre extrem del món.

Com la visita a domicili d’abans...

...però virtual. Crearem un banc d’hores d’especialistes per donar aquest servei.

Hi veu contraindicacions?

Ha passat que una pacient adolescent demani amistat al seu metge per Facebook...

I què aconsella que s’ha de fer?

No acceptar, crec. Les xarxes milloraran el servei mèdic..., però cadascú al seu lloc!: un pare és un pare, un amic és un amic... i un metge és un metge! No confonguem.

S’hauran d’adaptar a aquests temps nous, els metges...

Sí, i per a això serà el 3r Congrés de la Professió Mèdica a Catalunya: els 40.000 professionals de la salut catalana ens reunirem a Girona al novembre.

Amb quina prioritat?

Som els professionals més valorats per la societat. Avui dia els serveis sanitaris de Catalunya estan entre els millors del món: val la pena preservar-ho!

I tant!

Doncs hem de cuidar la motivació dels metges i les infermeres: hem resistit malgrat la crisi, posant de part nostra tot i més, perquè som vocacionals del bé comú...

Però...

Donem poder d’autonomia de gestió real als metges assistencials. Sabem que quan els CAP (centres d’atenció primària) s’autogestionen són més eficients!: sense cues, amb més auto­estima, millor ambient... Tot en benefici del ­pacient!

Que ho sentin els que manen.

Hem d’aprimar estructures burocràtiques: aquest estalvi redundarà en un servei millor.

Digui un exemple del que cal fer.

Si a la nostra creativitat llatina individual hi afegim la cooperació unànime, serem imbatibles! Coordinem centres sanitaris i institucions per no duplicar estructures: el bé comú sobre els interessos individuals.

Doncs fem-ho.

N’hi ha prou amb que els polítics creguin de debò, com jo crec, en el sistema de salut universal i de qualitat per a tothom i a tots els racons del nostre territori.

Actualment està desbordat, el metge?

El bon metge ho és perquè busca temps per conrear-se: llegeix, fa esport, se sociabilitza... Si no, no sabrà ser proper al seu pacient! Les metgesses en tenen més facilitat...

I això per què?

La dona, determinada per la maternitat, integra millor feina i humanitat: és el model. I cada vegada són més. Hem de facilitar l’equilibri psicoemocional dels metges, per l’interès general.

Descrigui com és el bon metge.

Empàtic i bon comunicador, competent i autoexigent, compromès amb la seva societat. Ah, i bon coneixedor de les tecnologies de la informació i la comunicació.

S’hi identifica?

Ho procuro... i, sobretot!, sempre m’envolto de gent millor que jo: el lideratge no consisteix en una altra cosa.

Tercer congrés

El doctor Jaume Padrós és un exemple complet de metge humanista: abans d’entrevistar-lo em parla d’una pel·lícula argentina, d’una cançó de Mark Knopfler, d’un conte de Stevenson, d’una pacient anciana, de l’homeopatia, de l’exemple dels seus pares... No m’estranya que els seus col·legues vulguin que sigui el seu representant al Col·legi de Metges de Barcelona www.comb.cat i al Consell de Col·legis de Metges de Catalunya:és un líder genuí, ja que escolta bé i inspira con­fiança. Ara impulsa l’organització d’un congrés amb els 40.000 professionals de la salut a Catalunya, per adaptar la medicina assistència la la canviant societat que formem.

Víctor-M. Amela

02/04/2016

La Vanguardia

Cristians

Els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món

Una de les moltes ximpleries del bonisme és la seva aversió a considerar els cristians com una minoria perseguida. Acostumats a llançar els seus dards contra el catolicisme, se senten incòmodes davant la idea que els cristians són, ara com ara, després dels jueus, la comunitat religiosa més perseguida del món. L’afirmació pot semblar rotunda, però les dades són encara més rotundes, i m’hi referiré en aquest article. Però malgrat que les evidències hi són, que les matances s’acumulen, les persecucions creixen i la desaparició de comunitats cristianes antiquíssimes als seus territoris ancestrals és un drama irreversible, malgrat tota la dimensió del drama, mai no s’esmenta aquesta realitat punyent, perquè no forma part del políticament correcte.

L’últim exemple l’ha donat el Govern català en un penós comunicat que tenia, com a voluntat, la solidaritat amb les víctimes de l’atemptat de Lahore. Vegem. L’atemptat tenia un únic objectiu mortífer, proclamat per la mateixa Jamaat-ul-Ahrar, l’organització terrorista, escissió del tràgicament conegut Moviment Talibà del Pakistan, el famós Tehrik. I com a mostra, el comunicat dels assassins: “Reivindiquem l’autoria de l’atac contra els cristians que celebraven la Pasqua”. Amb l’afegit: “És el nostre missatge al Govern que durem a terme aquest tipus d’atacs fins que la xaria s’imposi al país”. Cal afegir que els talibans acumulen desenes d’atemptats contra cristians pakistanesos i que fins i tot, en l’atemptat a l’escola de Peshawar, van separar els nens cristians dels musulmans, per després decapitar-los. Tanmateix, el comunicat català, dirigit als pakistanesos a Catalunya, ni parlava de cristians, ni de terrorisme islamista, ni de res que pogués contradir el catecisme progre. Només es feia referència a víctimes genèriques i a l’horror del mal, com si aquest mal no tingués noms i cognoms. És a dir, uns passaven per allà i els va atacar alguna cosa…

Doncs aquesta cosa és molt coneguda i les víctimes eren cristianes perquè aquest és un objectiu central d’aquest terrorisme. I per tal que l’Oriol Amorós i el Govern ho recordin en el següent comunicat de dol que irremeiablement hauran que fer –perquè això només pot anar a pitjor–, els ofereixo algunes xifres calentes d’aquesta persecució frontal, tant per part dels terroristes, com pels països musulmans que els ofeguen amb lleis repressives. Les dades: 200 milions de cristians tenen negats els drets, fins al punt de ser condemnats a mort només per mostrar una creu; la xifra de cristians assassinats ha superat, segons l’OSCE, els 100.000; del milió i mig de cristians a l’Iraq, només en queden 400.000 i són massius els desplaçaments de cristians a tot Orient Mitjà. Si hi hagués espai, el detall d’aquestes xifres genèriques seria una vergonya encara més punyent i, tanmateix, silenciada. Estan matant cristians per la seva fe. Ja n’hi ha prou d’amagar-ho.

Pilar Rahola

30/03/2016

La Vanguardia

Els pares també ploren

LA GESTIÓ DELS SENTIMENTS AL SI DE LA FAMÍLIA

Ocultar als fills les emocions negatives a casa és una factura que els nens paguen després quan han d’afrontar tots sols els problemes

Els pares també ploren i han de fer-ho davant dels fills. Però a molts progenitors els costa d’adoptar aquest paper. Protegir els menors de les emocions negatives és un error, consideren els experts en l’aprenentatge de les emocions, ja que el nen ha d’estar preparat tant per celebrar les bones notícies com per digerir les dolentes. “No plorar davant dels fills o ocultar-los estats de tristesa és un flac favor cap a ells”, indica Francesc Núñez, sociòleg de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest estudiós de la sociologia de les emocions afirma que tots els nens han de passar per aquest aprenentatge, ja que “l’ocultació per part dels seus pares d’estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar després les seves pròpies emocions”. De tota manera, no cal obsessionar-s’hi. “Aquest sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple diari del que és bo i el que és dolent”, afegeix aquest expert.

La psicòloga de la UOC Noemí Guillamón apunta alguns consells per preparar els fills per quan arribi el moment d’afrontar, tots sols, les seves pròpies emocions. El més important, recalca aquesta professora, “és evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre”. Una recomanació que pot resultar de difícil aplicació per a alguns pares. Però Guillamón insisteix: “És un error pensar que el nen estarà millor si se li oculten els problemes del seu entorn”. Això no vol dir, matisa aquesta psicòloga, que calgui fer partícip el menor “de tots els problemes dels grans, però sí explicar-li, si el seu pare o mare estan tristos, a què es deu aquesta situació. Sempre amb un llenguatge que el petit entengui”.

Un altre mal propi dels nens d’aquesta nova era és la sobreprotecció. Es tenen menys fills i, quan només se’n cria a un o dos, “aquests nens es converteixen en la peça fonamental de les famílies”, considera Francesc Núñez. I afegeix: “Si en algun moment s’havia pensat en l’amor (i la parella) com la font de l’autorealització dels individus, ara aquest focus s’ha adreçat cap als fills; són ells la font d’autorealització per a moltes mares (principalment) i pares. I també, l’autorealització dels fills (el seu benestar) s’ha convertit en el nucli central dels desvetllaments dels progenitors”.

Caure en la trampa de la sobreprotecció és “fer creure al nen que mai no hi ha problemes, construir una bombolla irreal que fa pensar a aquest menor que tot en aquest món és perfecte”, indica Noemí Guillamón. Amb aquest comportament “es crea una generació de nens amb poca confiança en les seves capacitats, amb baixa autoestima i tolerància a la frustració ja que no han hagut d’esforçar-se per aconseguir res”. Quan se sobreprotegeix un nen de les emo­cions negatives se li està ­transmetent el missatge “que no confiem en ell, en la seva força, creativitat o autonomia i tampoc en la seva capacitat per assimilar aquestes situacions i adaptar-se als canvis”, afegeix Noemí ­Guillamón.

Aquesta psicòloga de la UOC insisteix que la clau d’un bon aprenentatge de les emocions passa per “transmetre als fills la idea que els problemes es poden resoldre, que no són una ame­naça sinó un repte, i que gairebé totes les situacions poden superar-se i que es pot aprendre i créixer amb aquestes experiències”. Francesc Núñez apunta, en aquest sentit, que “les emo­cions no tenen una base biològica, són principalment socials i cal aprendre a sentir-les i a reconèixer-les (en un mateix i en els altres) i sobretot (això és el que les fa socials) cal saber interpretar-les”. Per més que s’intenti no plorar o mostrar tristesa davant els fills, mai no es podrà protegir aquests menors de les emocions. Per això els experts recomanen “ensenyar a sentir-les i canalitzar-les i a saber com cal respondre davant elles”, indica Núñez, que també és director del màster en Humanitats de la UOC.

Cal partir de la base, afegeix aquest mateix sociòleg, “ que les emocions negatives (bàsiques) són més que les positives, i és per això que l’aprenentatge familiar per afrontar-les és fonamental, ja que disminueixen la nostra potència d’existir, la nostra ­capacitat d’acció. Reconèixer-les ajudarà aquests fills a respondre adequadament a aquestes situacions”.

Noemí Guillamón recomana que a les cases “es doni el permís per expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia...) i contenir-les de forma sana”. Hi ha una edat a partir de la qual ja poden explicar-se algunes coses o en les que es recomana ocultar-ne d’altres? Francesc Núñez respon que “l’aprenentatge emocional és, principalment, social i per tant no hi ha edats biològiques en les quals s’estigui més preparat per a unes emocions o unes altres”. Això dependrà –afegeix aquest psi­còleg– del context social (i fa­miliar) en el qual s’aprèn i es ­madura”.

La clau de l’èxit, reitera aquest sociòleg, està en “ser conscient de la necessitat d’aquest aprenentatge de les emocions”. I si es tenen recursos per fer-ho –conti­nua Núñez– “cal expressar davant els fills tant les emocions positives com les negatives i ­ensenyar-los a gestionar-les de la millor manera possible”. Una lliçó que a la majoria de mares i pares se’ls entravessa, fins al punt “de fer molt malament les coses en aquesta part que és tan important en la l’educació dels fills”.

Javier Ricou

30/03/2016

La Vanguardia

“Els corruptes van a la presó, però no tornen els diners”

José Luis Peñas, imputat i delator de la trama Gürtel, advocat, exmilitant del PP

Colab.LV | Foto: Jordi Roviralta

Tinc 51 anys i n’he passat deu al PP, del qual vaig ser expulsat per denunciar la corrupció. Vaig gravar 80 hores de converses de Francisco Correa i en vaig lliurar 18 a la policia, que han fundat 57 imputacions. Rajoy agafava els sobres de Bárcenas, perquè preferia no saber d'on venien i creia que els mereixia.

Vaig acabar Dret, vaig fer oposicions i en un màster vaig conèixer Guillermo Ortega, alcalde de Majadahonda, que el 2001 em va fer cap de gabinet.

Com va conèixer Correa, àlies Don i cap de la trama Gürtel?

També a Majadahonda, a través de la seva dona, Mari Carmen, que treballava amb nosaltres i amb qui vaig tenir una relació de confiança. Jo em vaig presentar en la llista del PP a l’Ajuntament i vaig ser regidor d’ Urbanisme.

Una regidoria calenta.

Per això de seguida vaig veure el batibull: la corrupció sistèmica i sistemàtica que ha proliferat a Espanya durant vint anys. El 2005 l’hi explico a Esperanza Aguirre, que no em fa ni cas, i també a Cristina Cifuentes, que tampoc, i m’acaben expulsant del PP. Avui la majoria dels que vaig esmentar llavors estan imputats.

Quan i per què va començar a gravar Correa i els altres imputats?

El 2005 el vaig sentir parlar amb Benjamín Martín Vasco d’“els meus 300 milions”. Eren de pessetes, però em va semblar una quantitat estratosfèrica. Jo no sabia que Bárcenas ja tenia 49 milions d’euros a Suïssa. Ningú no ens imaginàvem la magnitud de les xifres de la trama.

No veia el tren de vida de Correa?

Sí, però també que era un gran empresari que es feia amb l’elit del poder espanyol i amb Aznar i anava al casament de la seva filla. El dia dels 300 milions vaig decidir començar a gravar-lo en converses compromeses per a ell. Vaig gravar 80 hores i el 2007 en vaig lliurar 18 a la UDEF.

La justícia el tractarà millor per delatar?

Sí, però no ho vaig fer per això. Dec ser ingenu, però el meu pare em llegia Plutarc, i jo encara llegeixo Heròdot. Sempre vaig aspirar a la virtus clàssica. Tinc fills i no vull deixar-los un país de mafiosos.

Pot citar-me Plutarc ara?

I tant: “L’omissió del bé no és menys reprensible que la comissió del mal”.

Què era el pitjor de Correa a part que va muntar una trama per empobrir-nos?

El tracte que donaven a les dones ell i els seus companys. El seu masclisme era insuportable.

Per exemple.

Amb les prostitutes arribaven a allò d’“et tanco a l’habitació i me n’enduc la clau” i els cridaven en públic: “Et faré una anàlisi de la sida!”.

Poc edificant.

També patíem la seva estètica lamentable: veure’ls tornar per sistema la primera ampolla del vi que demanaven; l’obsessió pel pernil i perquè es veiessin diners; els vestits, rellotges, camises, or, joies, a dotzenes; el complex d’infe­rioritat per la seva falta d’educació superior... Que suplien amb molta gramàtica parda.

Un eco tardà de l’ Espanya de la gana?

Dominava el mercadeig de la xafarderia: conserges comprats per saber qui es fica al llit amb qui; qui es veu amb qui... Això és el que Correa convertia en contactes, diners: la seva trama.

Es diria que entre Torrente i Valdemoro.

Doncs una mica, perquè Don, com es feia anomenar Correa, patia una ingenuïtat d’estafat del tocomocho. El va arribar a enganyar un home que es feia passar per jutge venut.

Per què tothom ho sabia i ningú no feia res?

Els líders no tenien control sobre el seu partit o no en volien tenir. Quan Rajoy agafava el sobre de Bárcenas, preferia no saber res. Com que es pensava que haurien guanyat més a l’empresa privada, donava per legítim el sobresou.

Per què creu que aquestes trames espanyoles no han arribat a la violència?

En l’última fase, Correa va freqüentar Panamà i Colòmbia i allà va contactar amb gent...

No ha tingut mai por?

No i no vull escorta. Per mi, les amenaces dels implicats ni eren ni són el pitjor. El pitjor eren les senyores al supermercat que m’insultaven quan portava el meu fill en braços.

Quants imputats hi ha en la Gürtel?

Em posa en un compromís! Només en la part del sumari Gürtel 1 n’hi ha 57 incloent-me a mi. Però és que a Gürtel 2, i els seus derivats a València, els papers de Bárcenas, Jerez i alguna cosa que queda a Castella i Lleó... Molts més.

I això només en els sumaris Gürtel.

Bé, després hi ha la Púnica, esclar... El que passa és que durant una dècada es va estar tapant tot i ara els jutges s’hi posen com mai.

Creu que aniran a la presó?

A Correa li demanen més de 100 anys; i en la causa ja sentenciada de València hi ha hagut condemnes d’entre 9 i 13 anys: es va condemnar un vicepresident de comunitat, el de València. I hi ha senadors, exministres, alcaldes, empresaris: 7 de les 15 constructores espanyoles més grans s’han vist implicades en aquests sumaris i han fet fallida amb molts directius imputats.

Tornaran els diners?

Les sumes immobilitzades a la banca en espera de sentència no són ni l’1% dels diners defraudats. No tornaran els diners, em temo, i molts que conec veig que viuen formidablement.

Serviran d’alguna cosa els processos?

Siguem gradualistes: a Espanya hi haurà menys corrupció, però hauran de passar encara un parell de generacions en democràcia perquè tinguem una corrupció que no sigui sistèmica.

Per què les urnes no els castiguen?

A València han hagut de fe fora del poder el PP amb un tripartit i a la resta d’ Espanya l’elector tolera la corrupció. Haurem de recordar que la corrupció ens roba diners a tots que després es retallen en hospitals, ambulàncies, llistes d’ espera... Ens està matant.

Forma, fons...

Els països solen presumir de la història dels seus herois, però és molt més reveladora la dels seus crims. Els de la trama Gürtel són els d’una colla de nouvinguts que s’uneixen a la festa de les elits de tota la vida després d’una postguerra de 40 anys. I s’empastifen per fi de brillantina, jabugo i perfum de senyora de pagament. I unten polítics, conserges i fins i tot l’apuntador –algun periodista– que passava per allà. El relat de José Luis Peñas a Uno de los nuestros resulta previsible en el fons: el vell mecanisme d’aconseguir favors de qui mana per quedar-se els diners de la gent, però té alguns detalls sucosos, o millor, llardosos en la forma. Al final, els desgraciats de debò som tots els altres.

Lluís Amiguet

29/03/2016

La Vanguardia

Massagué troba la clau per prevenir la metàstasi del càncer

El científic descriu l’existència de cèl·lules latents, capaces d’amagar-se durant anys 

Joan Massagué dirigeix el Memorial Sloan Kettering Cancer Center i va ser un dels fundadors de l’IRB Barcelona. / RUTH MARIGOT

La metàstasi és capaç de reaparèixer tot i que passin anys des del moment en què es detecta el tumor primari, es tracta i s’eradica. De fet, hi ha documentats casos extrems, com el d’un individu a qui 29 anys després d’haver-li extirpat un tumor al ronyó i considerar-lo lliure de la malaltia li va reaparèixer una metàstasi en un altre òrgan.

És un cas real que forma part dels molts pacients estudiats des del Centre de Recerca del Càncer del Memorial Sloan Kettering Center, a Nova York, que dirigeix l’investigador Joan Massagué i, més concretament, és un cas que forma part dels estudis que han obert camí a la gran troballa que acaba de donar a conèixer el grup que dirigeix el científic català: les cèl·lules metastàtiques latents són capaces d’escapar-se del tumor fins i tot quan està en un estat incipient perquè saben com disfressar-se de cèl·lules mare, fer que el sistema immune no les reconegui, escampar-se a altres òrgans i amagar-s’hi durant anys. Els resultats, que publica Cell, obren la porta a noves estratègies per prevenir la metàstasi ja d’entrada, després d’acabar amb el tumor. “Ara cal descobrir la manera de reactivar la detecció de les cèl·lules latents perquè actuï el sistema immune”, explica Massagué a l’ARA.

De fet, el sistema immune reconeix i elimina la majoria de les cèl·lules que es comporten de manera anormal, i ho fa amb l’artilleria més forta al seu abast: les cèl·lules conegudes com a natural killer (NK). L’equip de Massagué ha trobat la manera com les cèl·lules metastàtiques són capaces d’enganyar els grans guardians del sistema immune i hivernar durant molt de temps.

Delinqüents camuflats

Els científics han pogut crear un model de laboratori que ha permès observar les cèl·lules metastàtiques des que s’escapen fins que s’instal·len al seu amagatall. Per fer-ho han fet servir cèl·lules de pacients amb tumors de mama i de pulmó en estat incipient. En el cas del càncer de mama, un 25% de les dones amb la mutació HER-2 pateixen metàstasi. En el cas de càncer de pulmó, el 50% dels pacients tornaran a patir el càncer. A aquestes cèl·lules se les ha marcat amb un contrast fluorescent per seguir la seva pista un cop injectades en ratolins i veure com s’ho fan per escapar-se de les defenses i amagar-se dins d’altres òrgans, en concret al ronyó i als pulmons.

Així va poder veure’s que gairebé totes les cèl·lules injectades en ratolins van morir aniquilades pel seu sistema immune. Les poques que van sobreviure es van amagar, tal com era d’esperar pel que s’havia vist en altres investigacions. Ara bé, els investigadors han estudiat a fons aquestes poques delinqüents que gràcies al contrast tenien fitxades, i així han pogut detectar els mecanismes que fan servir per escapar-se. La troballa han sigut dues proteïnes, la SOX2 per al càncer de pulmó i la SOX9 per al de mama, que les cèl·lules metastàtiques latents utilitzen per incidir en un altre grup de proteïnes i fer veure que són cèl·lules mare que es troben en estat de quiescència -la fase del cicle cel·lular en la qual no es divideixen-. Les cèl·lules NK patrullen pel cos olorant i atacant agents estranys, però la investigació mostra que quan les cèl·lules es troben en aquest estat de quiescència deixen de produir les molècules que les NK oloren per detectar-les. Per això alguns fàrmacs que s’usen en quimioteràpia actuen com a NK.

Davant la metàstasi latent, alguns estudis han suggerit aplicar fàrmacs que despertin aquestes cèl·lules dorments perquè surtin del seu cau, s’activin i, així, poder matar-les. Ara bé, tenint en compte que les cèl·lules metastàtiques latents no sempre acaben despertant-se, aquesta tècnica podria ser una arma amb efectes indesitjats. Amb la nova troballa, l’equip de Massagué obre pas a noves estratègies per desactivar la possibilitat de metàstasi d’una forma més subtil.

Mònica L. Ferrado

30/03/2016

Ara.cat