“Comprant el cafè de comerç just no canviarem el món”

Raúl Vico, responsable de l’ONG brasilera ANSA Heroïcitat Mans Unides presenta aquest barceloní com un “heroi anònim”, però ell no s’identifica amb aquest títol i es mostra entre pessimista i escèptic sobre la possibilitat que petites entitats com la seva canviïn el món i facin reviure la llegenda de David contra Goliat.

Treballa a l’ONG que va fundar el bisbe Casaldàliga l’any 1974 per reivindicar el dret a tenir terres dels camperols. / PERE TORDERA

Vico no va tornar a la caixa d’estalvis en què treballava després d’haver exhaurit l’any d’excedència que havia demanat. Abans de fer els 30, sense la carrera acabada -“tinc tres quarts d’econòmiques però no sóc gens economista”- i sense planejar-ho, es va quedar al Brasil per continuar donant microcrèdits a una població empobrida, sense recursos ni capacitat per explotar la terra. Vico es va instal·lar a São Félix do Araguaia, a l’estat amazònic del Mato Grosso, on va col·laborar amb Pere Casaldàliga. Ara, amb 40, és un dels responsables de l’ONG brasilera ANSA, fundada pel bisbe català.

De la caixa d’estalvis va passar a la selva, sense ni acabar la carrera.

Em falta un any però no he pogut acabar-la. Tampoc sóc gaire amant dels títols. Però no té res d’heroic el que vaig fer. Vaig arribar al Brasil per casualitat, animat per un company de facultat que ja estava en un projecte de microcrèdits. Res més. Sí que és cert que sempre havia tingut inquietud i cert malestar arran del contacte tan directe amb el món financer, en què a qui té més se’l tracta millor i a qui té menys pitjor.

I va coincidir amb Casaldàliga.

ANSA es crea el 1974 com a braç social de la diòcesi. Eren els anys més durs de la dictadura i l’Església i Casaldàliga estaven molt perseguits perquè eren la veu dels conflictes per la propietat de la terra. Amb la democràcia, a partir del 1985, l’associació refocalitza els objectius i comença amb els microcrèdits dintre de la lluita contra la pobresa i construeix una planta de sucs.

Quin és el problema de la regió?

Impera un model de monocultiu -de soja o ramaderia- destinat només a l’exportació i que disposa del suport del govern i els capitals internacionals. És un model que destrueix la selva i desplaça la població.

Continua la guerra per la terra?

Ara el conflicte ja no és violent, tret d’alguns casos. Els primers conflictes de terra es produeixen als anys setanta i vuitanta, perquè hi ha una part de la població que no té accés a la terra i la dictadura pagava favors regalant grans extensions a terratinents. Avui l’enfrontament és entre les empreses transnacionals que controlen les terres i els camperols, que tenen terra però no aconsegueixen sobreviure. És una economia de mala subsistència.

Ara Goliat ha canviat de cara: de terratinents a transnacionals.

Sí, i això no passa perquè sí. El mateix govern incentiva el model d’ocupació de les transnacionals, com ho va fer amb els terratinents. El conflicte que va obligar el Pere [Casaldàliga] a marxar de casa el 2012 era perquè el govern va cedir a un propietari un territori de la mida de Girona. Les transnacionals han aprofitat aquest vell model per continuar amb el latifundi.

La propietat de la terra, per tant, no és la solució per als camperols.

Tenen terra però no tenen cap suport, ni capacitat de finançar-se ni de distribuir els productes a una regió on el mercat és molt lluny i no hi ha carreteres ni infraestructures.

I és aquí on entren els microcrèdits.

Donem crèdits per crear o millorar petits negocis de subsistència.

Al revés d’un banc convencional.

Els microcrèdits suposen capgirar el que jo feia a la caixa. Per rebre’n has de demostrar que no tens garanties, ni renda fixa, que ets pobre. Però tenim una bona taxa de retorn.

Expliqui’m una història d’èxit.

Des de fa nou anys treballem amb una família que té 50 hectàrees. El govern li dóna crèdits per al monocultiu, però nosaltres l’ajudem a conrear una hectàrea en què ha diversificat els cultius. Ara venen els productes, la fruita i les llavors dels grans arbres amb què estan reforestant la zona devastada.

Tenen una planta de sucs i un banc de llavors?

Al banc hi ha 350 persones que es dediquen a collir les llavors i 250 més porten la fruita a la planta de sucs. És una llavor d’esperança del que es pot arribar a fer; la demostració que hi ha una manera de fer diferent que permet millorar la vida d’aquesta gent, amb pocs recursos, poques persones i moltes dificultats, enmig d’un mar de capitalisme radical.

Com crea consciència vostè? ¿Animant a optar pel comerç just?

Jo no sóc gaire optimista.

Les petites accions no compten?

Crec que no, ho sento. Pensar que podem canviar el món és irreal.

Llavors, què fem? Què hi fa, vostè?

Jo no he tingut mai la pretensió de canviar res ni he pensat que la meva acció canviarà el món. A ANSA som 14 persones i no puc pensar que podrem canviar estructures i un model d’ocupació de terres vigent des de fa 60 anys que té el suport de polítiques governamentals.

Però vostè continua treballant-hi.

Conviure o interioritzar la frustració forma part de la feina, com no pensar que canviaràs el món, perquè no ho faràs. Això no vol dir que acceptis viure sense fer res. Cal tenir esperança i lluitar, pensar que hi poses el teu granet de sorra. Però prou. Sóc pessimista. Cal una voluntat política per canviar-ho tot; si no, és impossible. No canviarem el món comprant cafè de comerç just.

Marta Rodríguez

05/04/2016

Ara.cat