Els pares i la seva revolució pendent

L’ONU convida els homes a implicar-se més a casa

Ells s’han d’alliberar de la visió estreta de la masculinitat, diu l’estudi de les Nacions Unides

"Break free”. Sense esmentar la mítica cançó de Queen però utilitzant aquesta expressió d’alliberament i llibertat, el primer informe sobre l’estat de la paternitat al món presentat fa dues setmanes a les Nacions Unides advoca perquè els homes trenquin les estretes parets entre les quals s’ha construït el concepte de què significa ser homes i ser pares. El canvi social més important del segle XXI, se subratlla, és que ells passin a tenir un rol actiu o més actiu al món de la cura dels fills, de la llar, dels altres. 

A tot el món. L’organització Mencare, autora de l’informe presentat per l’ONU, ha fet campanyes en diversos països del món per animar els homes a implicar-se més en la cura dels fills i ressaltar els beneficis que això reporta a tota la societat. Aquests cartells recullen les campanyes fetes a Letònia, Sud-àfrica, Ruanda i Turquia. Les seves activitats i iniciatives es desenvolupen en 30 països. L’informe va ser presentat per Chelsea Clinton a l’ONU. Chelsea Clinton va ser l’encarregada de presentar a les Nacions Unides l’informe State of the World’s Fathers (L’estat dels pares del món), elaborat a partir de centenars d’estudis amb les dades disponibles a 30 països sobre desigualtat de gènere en l’àmbit de la cura dels fills i de la llar, de la feina no remunerada. Però en aquesta ocasió la novetat és que són ells i no les dones els protagonistes d’una anàlisi encaminada a subratllar el que es perden els homes, i el món en general, si no es trenquen de debò els rols de gènere que regeixen a tot el planeta, encara que les diferències variïn segons els països.

Una paternitat activa, indica l’informe, impacta en els nens de manera semblant a la implicació de les mares, es vincula amb un desenvolupament cognitiu més gran i més bons resultats a l’escola, més bona salut mental dels petits, i índexs més baixos de delinqüència en els nois. Estudis en diversos països mostren també que una interacció més gran dels pares és important per desenvolupar empatia i les habilitats socials de nens i nenes. La dedicació dels homes a la família fa que els nens acceptin la igualtat de gènere i que les nenes tinguin més sentit de l’autonomia i l’empoderament.

Els pares que donen un sentit profund a la relació amb els seus fills asseguren que aquesta és la font de felicitat i benestar més important de la seva vida. Impacta així, sempre segons aquest llarg treball, en la seva salut mental i física. Aquesta implicació dels pares està creixent a les zones amb més desenvolupament econòmic, però el denominador comú és que si elles són el 40% de la força laboral general, en canvi continuen fent entre el doble i deu vegades més de les tasques domèstiques i de cura. A cap país del món no hi ha una distribució equitativa entre homes i dones de la feina no remunerada. I una de les principals causes d’aquest desequilibri és la falta de polítiques públiques.

L’informe, per tant, destaca que els homes necessiten ajuda, missatges que els animin a implicar-se i polítiques que ho facin possible. Els pares importen i és una prioritat global urgent, s’indica. Importen no perquè siguin homes i això suposi una aportació única i intransferible en el desenvolupament dels petits, sinó perquè aquests necessiten que els cuidin, els calmin, els alimentin i això no ve donat per la identitat sexual ni per la biologia. Si és possible, dos són millor que un. Està demostrat, segons els estudis que s’esmenten, que tots i totes tenen la mateixa capacitat per fer-ho.

L’informe recull una visió general del món indicant que als països amb rendes mitjanes i altes hi ha hagut avenços importants. Però els obstacles que es detecten són universals. La pobresa i la inestabilitat econòmica normalment signifiquen que ells hagin d’invertir més temps i esforç centrant-se en el seu rol de proveïdors econòmics. L’emigració per causes laborals ha fet que molts homes s’hagin separat de les seves famílies, com passa a les zones del món amb conflictes bèl·lics.

A més d’aquestes causes de fort impacte, les normes de gènere tradicionals continuen vigents i ser un pare plenament implicat en les atencions suposa fer front a comportaments profundament arrelats. Algunes dones senten que la llar és el lloc on exerceixen cert poder i control, i són reticents a cedir-lo. Es continua pensant erròniament, segons indica l’informe, que els rols definits per la biologia són diferents. I tots i totes alberguen sospites profundes sobre la capacitat dels homes com a cuidadors. Això es tradueix en reticències a oferir suport i en moltes ocasions es reprimeixen les seves habilitats.

En aquest sentit, es considera que explicitar els nombrosos beneficis d’una paternitat profunda i un augment en la implicació en l’assistència de la llar requereix transformar la paternitat en una institució, amb les mesures socials, econòmiques i polítiques que això comporta. L’informe dut a terme per Mencare –una campanya que vincula diverses oenagés, entre les quals Save the Children, amb el suport de l’ONU– no se centra a analitzar les parelles heterosexuals, sinó que es refereix a tota mena de paternitats: biològiques, adoptives, legals, en una relació amb una parella del mateix sexe...

En aquesta petició perquè les institucions s’impliquin, destaca sobretot l’aposta per facilitar la baixa dels homes quan neixen els seus fills. És una de les vies per fomentar –sempre amb els drets laborals garantits– una implicació més gran en la vida dels petits. Si la baixa per maternitat és avui pràcticament universal, la paternal és possible en 92 països, tot i que en la meitat d’aquests és menor a tres setmanes. Per això se’n considera fonamental una d’específica per a ells, intransferible i pagada.

“Aquest camí pot ser clau per animar un nombre més alt d’homes a acollir-s’hi, un camí per implicar-se a casa i aconseguir l’equitat en el repartiment de la feina no remunerada”. Són ells l’objecte d’anàlisi, però és evident que aquesta revolució pendent és fonamental per a les dones, perquè la càrrega que arrosseguen de la feina no remunerada impacta en tots els aspectes de la seva vida: educació, ocupació, riquesa, independència, vulnerabilitat, estrès. Que la dona pugui tenir més marge per fer servir el seu temps beneficiarà les relacions de parella, assenyala també l’informe, i per tant serà positiu per als fills.

Si les dones participessin en el mercat de treball com ho fan els homes, als Estats Units el PIB creixeria el 5%, un 9% en el cas del Japó o un 34% a Egipte. Cal trencar, per tant, la falsa creença, s’assenyala, que ells necessiten més que elles anar a treballar fora de casa. És una estereotipada construcció social quan el que cal és mirar conjuntament els dos àmbits perquè tots dos es complementen i són necessaris per a l’economia. “Els pares importen”. Quan els fills són petits, joves i també adults. Normalment ells s’impliquen en la part més satisfactòria de l’atenció als fills –els jocs– i són un motor important de desenvolupament. Però no és l’únic paper que poden tenir.

Les relacions familiars són complexes i dinàmiques, uns poden compensar les mancances dels altres, poden equilibrar-se l’un a l’altre. Després de 16 informes seguits analitzant la maternitat al món, per fi arriba el primer sobre els pares.

Cristina Sen

13/07/2015

La Vanguardia

El cervell es pot regenerar molt més del que crèiem

Lawrence Steinman, investigador i professor de Neurologia de la Universitat de Stanford

Tinc 67 anys: suficients per ser nen quan ho necessito. Vaig néixer a Los Àngeles i ajudava al meu pare a la farmàcia. Sóc casat amb el meu amor de batxillerat. La dreta dels EE. UU. no creu en la ciència, per tant sóc d'esquerres: la salut és de tots i no tan sols de qui negocien amb ella.

Què li està descobrint avui el nostre cervell?

Quan jo era estudiant, no hi havia cap medicament per a l’esclerosi múltiple i avui en tenim més de 20 de testats cup actuen en la primera fase i comencem a esbrinar què passa en la següent...

Com poden penetrar al cervell?

Avui a Stanford tenim una tècnica per implantar una fibra òptica al cervell d'un ratolí i veure com funciona.

Veuen actuar el seu cervell en directe?

A més, analitzem en detall la retina humana, que també forma part del cervell. D'altra banda, a Stanford desenvolupem noves tècniques bioquímiques per analitzar les proteïnes produïdes pels gens.

Suposo que avançar en una malaltia déna claus per desentranyar-ne d’altres.

Per això no deixem de posar en comú tot el que aprenem. En investigar l’esclerosi, vam veure que són els glòbuls blancs els que ataquen el cervell així que, si els mantenim fora d'ell, relluïn els danys. Aquesta mateixa estratègia l’apliquem contra l’ictus amb un sol medicament que si ha d'administrar amb urgència després d'un atac.

És bo saber-ho.

Estem comprovant que el cervell és capaç de regenerar-se més del que crèiem.

Com?

Provem de col.locar alguna de les molècules que hem descobert que són regeneradores al lloc precís del cervell. Si ho aconseguim, obtindríem una gran millora en malalties degeneratives com l’esclerosi lateral amiotròfica o el parkinson.

Quines són les molècules resilients?

Són molt simples, perquè el cervell per comunicar-se utilitza molècules molt petites, com el monòxid de carboni...

Allà del fum dels motors de cotxe?

Sí, i ens enverinaria en un garatge, però en quantitats ínfimes redueix la inflamació del cervell i, combinat amb compostos de sofre, actua com a neurotransmissor.

La medicina rau en les dosis.

També investiguem com una dosi mínima d’una altra molècula petitíssima anomenada cistamina podria millorar malalties com la de corea Huntington.

No era fins avui mortal necessitat?

Ho era, però la cistamina ja s’està aplicant i està donant resultats prometedors en assajos clínics.

Lluís Amiguet

08/07/2015

La Vanguardia

Cada cas d’esclerosi múltiple és un món, mai saps com et trobaràs

La malaltia ja és la primera causa de discapacitat en adults joves i afecta 7.000 catalans, la gran majoria dones

UNA LLUITA DIÀRIA Lupe Bonales va aconseguir feina gràcies a la Fundació Esclerosi Múltiple. / MARC ROVIRA

“El millor és no pensar, no donar-hi gaires voltes, perquè si t’hi capfiques molt pots arribar a crear un món que no existeix”. Ho sap bé Lupe Bonales, que per força ha hagut d’aprendre sobre la marxa a deixar de fer plans i a no voler tenir tota la seva vida sota control. No ha sigut fàcil, i no és agradable ser incapaç de saber com es despertarà cada dia, però aquest és un dels peatges que s’ha de pagar per patir esclerosi múltiple.

Les característiques de la patologia són cruels. Es tracta d’una malaltia autoimmunitària que ataca la mielina, la substància greixosa que recobreix i protegeix les fibres nervioses, i això provoca problemes en la transmissió normal d’ordres entre el cervell, la medul·la òssia i la resta del cos. Ho explica el director del Centre d’Esclerosi Múltiple de Catalunya (Cemcat), Xavier Montalban, un centre pioner en el tractament dels malalts que combina recerca i atenció, i que es va inaugurar l’any 2012 al recinte hospitalari de la Vall d’Hebron.

Símptomes diferents

Montalban, que al Cemcat atén cada any uns 3.000 pacients, detalla que els símptomes de la malaltia són molt diversos. “L’esclerosi múltiple és el camaleó de la patologia neurològica”, afirma, ja que pot donar problemes visuals, de moviment o de coordinació. És a dir, pot ser que es perdi la visió d’un ull o veure-hi doble durant 48 hores, o pot ser que desaparegui la sensibilitat d’una extremitat. Tot plegat fa impossible dibuixar un patró comú. Montalban, però, destaca per sobre de tot que la malaltia s’ha convertit en la primera causa de discapacitat en joves, després del descens detectat en la sinistralitat viària durant els últims anys. Ho és perquè habitualment es diagnostica en persones d’entre 20 i 40 anys, sobretot en dones, que veuen com canvia la seva vida radicalment.

A Catalunya la pateixen unes 7.000 persones i cada dia se’n diagnostiquen un parell de casos nous. En el conjunt de l’Estat són uns 50.000 malalts. La complexitat, més enllà de la diversitat de símptomes i efectes, és que encara hi ha molts interrogants per respondre, malgrat que en els últims anys la recerca ha permès millorar molts aspectes. Una mostra d’això és que, tot i que l’esclerosi múltiple no és una malaltia contagiosa i tampoc és hereditària, en realitat sí que s’han identificat uns 200 gens que hi estan relacionats. Montalban afegeix que tot i que efectivament no passa de pares a fills, sí que és cert que el risc de patir-la es multiplica per cinc en cas que un dels dos progenitors la pateixi. Els pares de Lupe Bonales, per exemple, no estan malalts, però la patologia no era una desconeguda a casa perquè un dels seus tiets sí que estava diagnosticat.

Més enllà del component genètic i hereditari, els investigadors treballen amb la hipòtesi que hi ha diversos factors externs que poden contribuir a desenvolupar la malaltia, des d’agents vírics ¡-com el causant de la mononucleosi- fins a un dèficit de vitamina D, el tabaquisme o un excés de sal en la dieta. Impossible donar una resposta única. La part positiva, però, és que no es tracta d’una malaltia mortal, tot i que sí que pot reduir l’esperança de vida dels pacients entre 5 i 7 anys.

“Fa 25 anys la ignorància sobre la malaltia era brutal. No només en els pacients, també en els neuròlegs”, rememora Montalban, que posa el focus en tots els avenços. Recorda que gràcies a la ciència actualment hi ha deu fàrmacs aprovats capaços de modificar el curs de la malaltia i retardar-ne el progrés. Són efectius especialment per revertir el procés inflamatori que afecta la mielina, però no ho són tant en determinats subtipus. “L’esclerosi múltiple és una de les patologies en què la recerca ha canviat la història natural”, diu rotund Montalban, que puntualitza que gràcies als tractaments actuals, en constant procés de millora, hi ha casos concrets en què es pot parlar de pacients lliures de la malaltia, “un concepte gairebé oncològic”.

Diagnòstic precoç

Tenint en compte aquestes premisses, i que els fàrmacs han demostrat una eficàcia superior si es comencen a prendre en els estadis inicials de la malaltia, el diagnòstic precoç s’ha revelat com un element essencial. També en aquest camp s’han produït progressos, i ara la meitat dels casos es diagnostiquen amb una simple ressonància magnètica del cervell després de patir el primer brot.

Lupe Bonales és un exemple d’aquests avenços. A ella li van diagnosticar la malaltia quan tenia 35 anys. Llavors treballava en un centre d’estètica, però tot i que va aguantar tant com va poder durant cinc anys i fins i tot va anar a treballar després d’injectar-se un litre de cortisona, es va veure obligada a deixar la feina. Això és el que passa amb la meitat dels pacients d’esclerosi múltiple, que una dècada després de conèixer el diagnòstic es veuen obligats a plegar. ¿Com podia la Lupe fer massatges amb un braç adormit i sense sensibilitat?

“T’enfades amb tu mateixa perquè no ets capaç d’arribar a tot el que feies”, explica, i per això has de reaprendre tot el que donaves per sabut. A vegades fins i tot és difícil trobar la complicitat entre els companys o les famílies, que no entenen bé què li passa al malalt. Per això la Lupe valora la sensibilització de la societat respecte a la patologia com una de les necessitats més grans. Ella ha refet la seva vida i ara treballa com a telefonista al centre que la Fundació Esclerosi Múltiple (FEM) té per donar feina a persones com ella i a altres persones amb algun tipus de discapacitat. “És molt important l’ànim que tinguis”, i treballar amb persones que coneixen i respecten la teva dolença aporta molta tranquil·litat, siu. Aquests dies de calor són més complicats, però tot i així prefereix viure el dia a dia i no capficar-se en com es trobarà d’aquí uns anys. “L’esperança són els tractaments i la investigació, i crec que s’està anant pel bon camí”, resumeix.

Mario Martín Matas

11/07/2015

Ara.cat

Operació pionera al Trueta en un malalt de càncer de pàncrees

El pacient, a qui els metges havien donat sis mesos de vida, fa vida normal

Els especialistes van treure-li un tumor considerat inextirpable

El pare del pacient donant la mà al doctor Joan Figueras, el cirurgià que va operar el seu fill fa un mes. Foto: GLÒRIA SÁNCHEZ/ICONNA

Un equip multidisciplinari de l'hospital Josep Trueta de Girona ha dut a terme amb èxit una operació pionera a l'Estat espanyol en un pacient afectat per un càncer de pàncrees en un estadi avançat. El 15 de juny, l'equip d'oncologia de tumors del fetge, el pàncrees i les vies biliars del Trueta va extirpar un tumor al pàncrees que inicialment era inextirpable. Els metges havien donat sis mesos de vida al pacient, Alberto Márquez, que és veí de Figueres i té 47 anys d'edat. Cinc dies després de l'operació, el pacient va ser donat d'alta i ja fa una vida completament normal. El càncer de pàncrees és un dels tipus de càncer més agressius i te un elevat índex de mortalitat.

En aquest cas, l'equip multidisciplinari, format per una quinzena de professionals, entre cirurgians, oncòlegs radioteràpics, oncòlegs mèdics i radiòlegs vasculars, va aconseguir extirpar un tumor del pàncrees que estava situat al costat del tronc celíac, que és l'artèria més important de l'abdomen i la que porta la sang a tres òrgans vitals: el fetge, l'estómac i la melsa. De fet, el pacient ja havia estat operat en un altre centre sanitari, on no li van poder treure el tumor justament per la seva proximitat als òrgans vitals esmentats. Al Trueta, l'estratègia terapèutica va tenir un doble objectiu: disminuir la mida del tumor i crear una via alternativa per a la irrigació sanguínia fins als òrgans vitals. En una primera fase, que va començar el novembre de 2014, es van fer sis cicles de quimioteràpia, seguits de sis setmanes de quimioradioteràpia, per tal de disminuir el diàmetre del tumor i abaixar els marcadors tumorals. “Es tractava d'un pacient amb bon estat general de salut i se li va oferir aquest tractament, que va donar bons resultats i va estabilitzar la malaltia”, va explicat la doctora Carmen Auñón, oncòloga radioteràpica. Aquesta fase va acabar l'abril passat. A continuació, es va taponar el tronc celíac mitjançant l'embolització de l'artèria hepàtica i de la gàstrica. L'embolització tenia com a objectiu causar una hipertròfia de la circulació del fetge i de l'estómac i provocar així que la sang arribés al fetge i a l'estómac a través d'altres artèries.

La intervenció quirúrgica per treure-li el tumor maligne va durar unes cinc hores i va consistir a extirpar la meitat del pàncrees, juntament amb el tronc celíac. També es van extirpar la melsa, la glàndula suprarenal i els ganglis de tota aquesta zona. L'evolució del pacient va ser excel·lent i va anar-se'n a casa seva al cap de cinc dies.

És la primera intervenció d'aquestes característiques que es fa a l'Estat espanyol i la clau de l'èxit del tractament ha estat la coordinació dels diferents especialistes que han participat en el procés, entre els quals hi ha professionals de l'equip de cirurgia general i digestiva del Trueta, especialistes en fetge, pàncrees i vies biliars, i professionals de l'ICO i de l'IDI.

LA XIFRA

35 per cent.

És el percentatge de tumors malignes de pàncrees que es podrien extirpar amb aquests nou mètode.

15 per cent.

És el percentatge de pacients que són intervinguts i sobreviuen cinc anys després del diagnòstic.

“S'obre una porta d'esperança a altres malalts”

El doctor Joan Figueras, el cirurgià que va estar al capdavant de l'equip que va fer la intervenció, va explicar ahir que aquest tipus d'intervenció “obre unes noves esperances” per a altres casos similars al de l'Alberto Marquez, que d'entrada tenia un tumor considerat no extirpable. En concret, el doctor Figueras assegura que amb el nou tractament es pot augmentar el percentatge de tumors de pàncrees extirpables fins a un 35%. Actualment, només es poden operar un 10% dels casos i la supervivència d'aquests pacients cinc anys després del diagnòstic és únicament d'un 15%. Segons el doctor Figueras, això s'explica perquè aquests tumors estan situats en una cruïlla molt important de venes i artèries que porten la sang al fetge, a l'estómac i a la melsa i ràpidament envaeixen aquestes estructures que són vitals i no es poden extirpar. El cirurgià especialista en fetge, pàncrees i vies biliars va exposar que, atès els pocs avenços que hi ha hagut en els darrers anys en el camp del tractament del càncer de pàncrees, el “bon camí” a seguir és el que s'ha posat en pràctica al Trueta amb resultats satisfactoris. “La millora dels resultats ha de venir per aquesta via, és a dir, la de treballar junts, coordinadament en un comitè multidisciplinar, i prendre tots els especialistes junts les decisions i dissenyant una estratègia terapèutica”, va exposar. Una de les especialistes que també ha pres part d'aquest procés, l'oncòloga radioteràpica Carmen Auñon, va qualificar l'operació “d'extraordinària“.

“M'han fet una intervenció molt complexa que m'ha salvat la vida”

El pacient, que encara no fa un mes es va sotmetre a l'operació pionera al Trueta, només tenia ahir paraules d'agraïment per a tot l'equip de professionals que l'havia intervingut i atès al centre hospitalari. “Felicito l'equip del doctor Trueta, que és un gran equip. M'han fet una operació molt difícil, que no me la feien en cap altre lloc de l'Estat espanyol ni de l'estranger. De vegades pensem que al costat de casa no trobaràs res, no valorem prou que tenim grans metges i aleshores et trobes que al Trueta et poden salvar la vida”, va declarar ahir Márquez davant dels mitjans de comunicació. El pacient, que ahir va anar al Trueta acompanyat del seu pare, estava exultant de felicitat i va aprofitar l'ocasió per reclamar a les administracions més inversió per a la recerca oncològica. “Faig una crida perquè la Generalitat i l'Estat inverteixin en la investigació perquè el càncer ens afecta a tots”, va declarar.

El pacient va defensar la importància de mantenir sempre una actitud positiva davant d'una malaltia tan greu com és un càncer de pàncrees, que té un mal pronòstic. “Després del diagnòstic, tothom s'ho va agafar com una cosa molt grossa. Però jo vaig decidir que era quelcom que em volia treure de sobre i aquesta idea em va donar molta força de voluntat. És clar que quan més positiu és un, més bé surten les coses”, va declarar. Segons va relatar ell mateix, en un primer moment li van dir que no arribaria als 50 anys, i el temps es va anar escurçant fins als sis mesos de vida. “Si no m'haguessin fet aquesta operació, estaria mort. Però sóc aquí, estic viu i tot gràcies al Trueta, que m'ha tornat la vida”, va destacar.

Marquez va ser donat d'alta cinc dies després de la intervenció i porta una vida al més normalitzada possible, fins al punt que s'ha reincorporat a la feina. “No només es tracta de viure més, sinó de tenir una qualitat de vida igual o millor que la que tenia abans de l'operació”, va afegir-hi el doctor Figueras. Tot i l'èxit de la intervenció, l'especialista reconeix que el càncer és “imprevisible” i ignora si el tumor es podria reproduir en un futur.

Núria Astorch

08/07/2015

El Punt Avui

La infanticida desemparada

Els freds dies d’hivern l’acusada col·locava mantes sobre les restes dels seus nadons

Els francesos es van assabentar fa ara cinc anys que al jardí d’una casa de Villiers-au-Terre, al sud de Lilla, a prop de la frontera belga, havien trobat els cadàvers de dos nadons. Poc després, en l’escorcoll de l’habitatge de la filla dels propietaris d’aquella casa, a 800 metres de la primera, n’apareixien sis més. En bosses de plàstic. Així va ser com es va forjar el cas més important d’infanticidi jutjat mai a França: vuit nadons, fills de la mateixa dona, Dominique Cottrez, mare de dues filles, matrimoni feliç, de professió infermera i 51 anys d’edat. La dona va confessar haver matat els seus vuit fills en solitari, immediatament després de l’infantament, sense que ningú se n’assabentés, entre el 1994 i el 2007. Vuit parts secrets, després de vuit embarassos inadvertits en 13 anys.

Aquesta inversemblant història va començar a aclarir-se la setmana passada, quan va arrencar el judici davant el tribunal de Douai i la dona va comparèixer. Dominique Cottez és una persona obesa. Els seus embarassos, efectivament, podien passar perfectament inadvertits. Donava a llum al bany i després preparava el sopar, o es retirava a la seva habitació al·legant malestar, i l’endemà, si tenia torn, acudia a la feina. Ja no ho recorda gaire bé.

La primera vegada va ser un desembre, feia fred. “Vaig portar les meves dues filles a casa dels meus pares dient que no em trobava bé”, va explicar divendres davant el tribunal. Es va estirar al llit, va empènyer i va acabar sortint. “El vaig prendre als meus braços, el vaig posar sobre el meu ventre, vaig esperar i el vaig escanyar”. Després va embolicar el cadàver en una tovallola, el va recollir i va netejar-ho tot. El seu marit no se’n va assabentar. En els successius parts es va organitzar millor, amb menys desordre. Al bany. Però, per què?

Jutges, advocats i públic veien al banc dels acusats una dona desorientada i patint, amb cara de bona persona i incapaç de fer mal. Braços creuats sobre el seu cos enorme. Plorosa i sempre amb el mocador estret entre les mans. Per què? Assetjada per aquesta pregunta, l’acusada finalment va xiuxiuejar capcota: “Podien ser del meu pare”. L’explicació d’una història d’incest a càrrec d’un pare granger que li parlava del “nostre secret” i li va prometre “un xai” si consentia. Per fi una explicació, però, petit problema, el pare va morir als 84 anys, el 2007, i les presumptes relacions incestuoses s’havien mantingut fins que ell va arribar als 70 anys. Les seves germanes desmentien indignades tal escenari. “És absurd dir això del papa”. Dilluns el cas fa un gir: responent entre sanglots a la insistència del seu propi advocat, la dona confessa: no hi va haver violació, ni incest, ni res de res. “Sabia que els vuit nens eren del seu marit?”. “Sí”, sospira entre plors. “Era més fàcil explicar les coses així?”, li pregunten. “Sí”. Tota la família plorant: ella, les seves filles i el marit, un bon home en la inòpia.

Testifiquen els pèrits, que parlen de “trastorns neuròtics” i “alteracions del discerniment”, però fins i tot sense tenir en compte tot això, “què veig quan la miro?”, va dir un d’ells: “Una dona desemparada i sensible que es pregunta i penedeix”, es va respondre, demanant al tribunal un “judici humà” per a aquesta dona que els freds dies d’hivern abrigava amb mantes les bosses de plàstic que contenien les restes dels seus nadons.

La família, en la mateixa sintonia que l’expert. Les filles, que també són mares: “Malgrat el que va fer, sempre serà la nostra mama, volem que torni a casa, la necessitem”. Entre gran emoció, molts plors. I ahir, la sentència. Són nou anys de presó, enfront dels divuit que demanava el fiscal. La dona feia dos anys que estava en presó preventiva. Amb un any més de reclusió, Dominique Cottrez sortirà en llibertat condicional i amb prohibició d’exercir. Abraçades i llàgrimes a la sala en conèixer aquest veredicte. “El tribunal ha comprès el patiment i la solitud d’aquesta dona”, assegura l’advocat de Dominique, Frank Berton. “Estic orgullós de la meva justícia”. No hi haurà recurs ni apel·lació.

Rafael Poch

03/07/2015

La Vanguardia

El "deute" humà d'Amèrica

Francesc demana protegir "els més fràgils i les minories vulnerables

Francesc ha tornat a l'Amèrica Llatina, el seu continent, en un moment de maduració del seu intens pontificat. I els seus dos primers missatges, en l'etapa de l'Equador, han estat demanar que se saldi "el deute" d'aquestes terres amb "els nostres germans més fràgils" i amb les minories més vulnerables", mentre defensava amb passió la família com a institució institució insubstituïble.

Jorge Mario Bergoglio fa aquesta gira després d'haver publicat l'encíclica ecològica, Laudado si' (Lloat sies), i després de diversos viatges a la perifèria europea (Albània i Bòsnia i Hercegovina), a l'orient mitjà (Jordània, Palestina, Israel i Turquia) i a tres països asiàtics (Corea del Sud, Sri Lanka i les Filipines).

El Vaticà, mitjançant el seu portaveu, el pare jesuïta Federico Lombardi, considera mot significatiu aquest retorn de Jorge Mario Bergoglio als seus orígens, després d'aquests 28 mesos de vertigen, carregat amb la seva "perspectiva global" acumulada.

El president equatorià, Rafael Correa, en un discurs de dotze minuts a l'aeroport de Quito, va anar molt més enllà de la salutació protocol.lària a l'hoste. Va elogiar el Papa pel seu compromís social i per les seves dures afirmacions als documents que ha escrit i a les seves reflexions quotidianes. El mandatari va fer seves les idees del Papa i va dir que comparteix la seva "exasperació per la injustícia". Correa li va parlar de l'extraordinària biodiversitat equatoriana (que inclou les illes Galàpagos, on Charles Darwin va desenvolupar la seva teoria de l'evolució) i les seves múltiples ètnies indígenes. Correa va denunciar els "sistemes perversos", va qüestionar el dogma de la propietat privada i la hipocresia que practiquen els Valsos hegemònics". El president va dir que el seu Govern persegueix un Equador "sense misèria però tam-bé sense malbarataments luxuriosos".

Cansat després d'un vol de gairebé tretze hores, Francesc va tenir reflexos i va saber abandonar el seu discurs per improvisar i tornar a Correa, amb elegància, les floretes que havia rebut: "Li agraeixo les seves consonàncies amb el meu pensament —va dir—. M'ha citat massa. Gràcies. Li corresponc amb els meus millors desitjos per a l'exercici de la seva missió, que pugui aconseguir el que vol per al bé del seu poble".

El Papa va ser caut, conscient del delicat moment que viu l'Equador, sacsejat per protestes de l'oposició conservadora contra diverses iniciatives de Correa. No podia fer la impressió que beneïa la política del president, però tampoc no podia amagar la seva sintonia amb el missatge general.

Francesc va tornar a abandonar el seu discurs escrit per afegir un matís important a les seves paraules. El Papa va parlar de fomentar el diàleg i la participació sense exclusions, perquè els èxits de progrés que està assolint l'Equador garanteixin un futur millor per a tot el seu poble, "fent una atenció especial als notres germans més fràgils i a les minories més vulnerables (al.lusió als pobles indígenes), que són el deute que té l'Amèrica Llatina". Aquesta última referència al "deute" no figurava al discurs preparat. Francesc va oferir a Correa la col.laboració de l'Esglèsia "per sevir aquest poble equatorià que s'ha posat dret amb dignitat". L'última part de la frase, també improvisada, va ser un gest envers Correa i la seva retòrica que el president, sens dubte, va saber apreciar.

El Papa va volar ahir al matí a Guayaquil, la ciutat més poblada de l'Equador i el seu principal motor econòmic -gràcies al seu port al Pacífic-, per visitar un santuari de la Divina Misericòrdia i celebrar una missa multitudinària al parc Los Samanes.

L'homilia va estar dedicada completament a la família. A partir del text bíblic sobre els casaments de Canà, Francesc va dir que el vi és un signe d'alegria, amor i abundància, però que, lamentablement, molts joves no ho perceben a les seves famílies. El Papa va parlar de les dones "trencades i entristides" perquè l'amor ha desaparegut de la seva vida, dels avis "que se sentin fora de la festa de les seves famílies, arraconats i ja sense beure el vi quotidià".

Bergoglio va insistir en algunes de les idees bàsiques del seu pensament. Va dir que al si de la família ningú no ha de ser descartat, que "s'hi aprèn a demanar permís sense dominar, a dir gràcies com a sincer valoració de les coses que rebem, a dominar l'agressivitat o la voracitat. i a demanar perdó quan fem algun mal". El Papa va recalcar que tots els fills han de ser estimats pel que són.

Pel Pontífex la família compleix una tasca social bàsica perquè és "Hospital més proper, primera escola dels nens, el grup en miracle". Alguns vaticanistes de referència imprescindible per van interpretar l'última frase com als joves, el millor asil per als un senyal perquè hi hagi algun avis". Va fer èmfasi, així mateix, avenç significatiu en el tracte als en la rellevància religiosa de la fa- divorciats que s'han tornat a família perquè "la fe s'hi barreja sar i a les parelles homosexuals. amb la llet materna".

Abans de tornar a Quito per entrevistar-se amb Correa al palau presidencial, Francesc va dinar a Guayaquil en una escola jesuïta. Hi va tenir una emotiva trobada amb un sacerdot d'origen malagueny, Paquito Cortés, de gairebé 91 anys. Es van conèixer fa 30 anys, quan Bergoglio feia una visita d'inspecció i es va decidir per l'escola Javier de Guayaquil per enviar-hi joves jesuïtes a formar-se. Ahir el Papa va tancar un cercle a la seva vida.

Eusebio Val

07/07/2015

La Vanguardia

El cromosoma de la felicitat

La jove francesa Éléonore Laloux trenca tòpics sobre la síndrome de Down al llibre ’Tengo Síndrome de Down... ¿y qué?’, que posa de manifest la lluita dels pares per normalitzar la vida de la filla i la perseverança de la noia per tirar endavant.

Porta unes ulleres divertides, de colors, i somriu a tota hora. “Tinc miopia, com la mare, i a casa encarreguem aquestes ulleres que ens agraden; ens les fan a mà”, diu l’Éléonore Laloux (gairebé 30 anys), que acaba de publicar el llibre Tengo síndrome de Down... ¿y qué? amb Ediciones Ned. Ens trobem a l’últim pis de l’Institut Francès de Barcelona, amb el seu pare, que l’ajuda a trobar les paraules per respondre a les preguntes que li formulo. Parla un francès impecable i pausat.

“No vull que es parli de la síndrome de Down en negatiu”, diu rotunda, mentre es frega les mans. Dit amb altres paraules, l’Éléonore vol fer saber al món que la malaltia genètica permet viure feliç i fer felices també les persones que els envolten. “Jo mateixa visc com una adulta, al meu pis, i faig vida com qualsevol altre adult”. És cert que, el primer dia que l’Éléonore se’n va anar a viure sola, a casa van patir, però segur que tots els pares pateixen quan els fills volen del niu. “Els meus pares han lluitat molt perquè creixés en un entorn normal, en escoles inclusives, malgrat que el primer que van sentir sobre mi és que era una aberració cromosòmica”.

L’Éléonore continua fregant-se les mans. “No m’agrada fer-ho, com tampoc parlar sola; quan m’adono que ho estic fent em poso a escriure, perquè és la manera que tinc d’alliberar-me’n”. Quan va néixer, el 26 d’agost de 1985, el seu germà mitjà havia mort. “No saben per què, potser per un medicament que van donar a la mare, que es diu Maryse, per retardar el part”, escriu la jove al llibre. El cas és que, amb l’embaràs de l’alegre Éléonore, “la mare va prendre totes les precaucions; fins i tot va descansar a casa durant cinc mesos”. I quan va néixer la nena, “els metges van decidir tallar-li la pujada de la llet, sense demanar-n’hi opinió, perquè no creés vincle amb la seva filla”.

Mentre ho explica de paraula (també es pot llegir al llibre), l’Éléonore diu que això no pot ser. “Vull dir a totes les mares amb criatures amb un cromosoma de més que no ho facin, que sisplau llegeixin el meu llibre per entendre que ens han de mirar d’una altra manera”.

Ni regals, ni flors, ni visites, van rebre els pares quan va néixer l’Éléonore. “La gent se sentia incòmoda per la meva síndrome de Down”. Però els pares van aconseguir capgirar-ho tot. “I hem treballat més que mai, tant a la feina, com fora de la feina”, diu el pare, l’Emmanuel, que des que la filla era petita es va involucrar en moviments socials per aconseguir, entre molts altres reptes, que l’Éléonore es pogués escolaritzar en una escola inclusiva. “Tot i que no tinc res en contra de les institucions especialitzades”, matisa el pare.

Dia a dia

La vida diària l’Éléonore l’empeny amb una feina que la fa alçar-se del llit puntualment a les 7.30 h. A les 9.00 h fitxa a l’hospital de la població francesa d’Arras, on viu. A les 9.15 h, fa la primera pausa, per prendre un te. “M’encanta el te”. I a les 12 h, la segona pausa, per dinar. A les 14.15 h plega després d’haver treballat de valent com a administrativa del servei de facturació del centre clínic. “La dinàmica social d’estar amb els companys i de saludar-los cada matí m’apassiona”, explica.

A la tarda es retroba amb el seu xicot, el Robin, amb qui estan fent plans de futur, i a qui encoratja al llibre perquè deixi d’afectar-lo la mirada de la gent. “Només tens un cromosoma de més, com jo, i jo estic segura que és el cromosoma de la felicitat”. I diu: “Ens casarem però en una cerimònia civil, i ens en anirem a viure junts”. L’Éléonore continua afirmant que sap que no tindrà fills: “No en puc tenir perquè el meu cor no m’ho permet i seria massa arriscat, i tampoc no en volem tenir perquè opinem que és massa feina tenir fills”. En canvi, diu: “Hem decidit que tindrem animals”.

El psicoanalista Enric Berenguer, al postfaci del llibre Tengo síndrome de Down... ¿y qué?, revela que “la intel·ligència, prestigiosa en un món que ha passat tant de temps dominat pel discurs de l’eficiència, ara pot començar a ser desconstruïda”. La intel·ligència de l’Éléonore és la seva posició valenta i decidida. “La seva intel·ligència també és la manera com té en compte les seves pròpies dificultats, perquè no les ignora”, apunta.

Quan va anar a escola “era més lenta que la resta, i ja està; res més”. Però, en canvi, ella sap que els seus punts forts són la capacitat d’organitzar-se i l’alta concentració a l’hora de gestionar les tasques. “A més, sóc quadriculada, minuciosa”. Així doncs, continua Berenguer, “ella té un tipus d’intel·ligència que els psicoanalistes consideren fonamental i de la qual podríem parlar així: allò que molesta defineix una manera d’estar al món. I és justament això el que el subjecte podrà convertir en un estil de vida en comptes d’una calamitat”.

Camí cap a la integració

Des de la Fundació Catalana de la Síndrome de Down expliquen que, gràcies al Servei d’Integració Laboral Col·labora, 111 persones van ser contractades el 2014 per empreses ordinàries, que són variades i que els han integrat en sectors diferents, des de despatxos d’advocats fins a negocis de jardineria.

La Fundació també declara que des de Col·labora estan obrint el ventall de formació específica, més enllà de l’administració. Un altre projecte que està en marxa és la col·laboració amb gent gran, que consisteix a acostar els joves amb síndrome de Down a avis que no poden sortir de casa per ells mateixos. Els joves els ajuden a sortir i els acompanyen al centre cívic més proper. Allà els esperen fins que vulguin sortir i després els tornen a casa. El programa es fa amb la col·laboració d’Abertis i el departament de Benestar Social. “Justament treballar és el que els fa sentir grans, perquè se senten persones útils, productives, i els enriqueix tant a elles mateixes com als que són al seu entorn”, expliquen des de la Fundació de Síndrome de Down.

Una llei impulsada pel polític Ramon Trias Fargas, cofundador de l’entitat, obliga a contractar persones que tenen síndrome de Down quan les plantilles són de més de 50 persones. Ara bé, la sociòloga Marina Subirats sosté que a les empreses els costa assumir la responsabilitat social de contractar persones amb síndrome de Down perquè pensen que no podran exigir-los el mateix i que els suposarà més feina, perquè algú els haurà de controlar. En resum, “perquè no volen tenir aquesta responsabilitat i estan fetes per guanyar diners”.

En aquest sentit, la mestra Carme Sala, que durant anys ha treballat per a la integració de les criatures amb discapacitat a l’escola, sosté que les dificultats actuals del món laboral han afectat tothom. “Hi ha iniciatives i experiències però ara mateix poden haver reculat per com està la situació global”. De tota manera, per a un jove amb síndrome de Down, aconseguir la categoria de persona laboral és una injecció d’ànims i energia. “De fet, és el món on aprenen de veritat, amb els models de la vida laboral normalitzada”. Aquestes declaracions tampoc no volen significar que els tallers ocupacionals no estiguin bé, continua Sala. “També hi han de ser, però aprendran més al món laboral real, sense tenir un psicòleg al costat”.

Carme Sala defineix l’escola inclusiva real -“el lloc ideal per a canalla amb síndrome de Down i altres discapacitats”- com aquella que és capaç de pensar en global. “No és la que té personal que fa de bastó per a unes criatures en concret, sinó per a tota la classe. I més ara que tenim a l’abast molts instruments, com els tecnològics, per cobrir els ritmes i les necessitats de tot el grup”, conclou.

Trinitat Gilbert

04/07/2015

Ara.cat

Un nou fàrmac pel càncer de mama redueix els efectes secundaris

Aquesta nova medicina permet reduir problemes de la medicació com ara la caiguda del cabell, nàusees i vòmits

Arriba a Catalunya un nou fàrmac contra el càncer de mama HER2 positiu que actua com un "cavall de Troia": un anticòs monoclonal allotja al seu interior una potent quimioteràpia que només allibera quan arriba a "territori enemic", és a dir, l'interior de la cèl·lula tumoral.

Així ho ha explicat en roda de premsa el doctor Joan Albanell, cap de Servei d'Oncologia de l'Hospital del Mar de Barcelona, durant la presentació d'aquest nou tractament, en què també ha intervingut la cap del Servei d'Oncologia de l'Hospital Clínic de València, Anna Lluch.

Aquest tractament està autoritzat pel Ministeri de Sanitat per al seu finançament en el Sistema Nacional de Salut (SNS) des del passat 17 de juny.

Es tracta del primer fàrmac conjugat per càncer de mama, que als avantatges pròpies de l'anticòs monoclonal (Trastuzumab) afegeix les d'una quimioteràpia, entre 24 i 270 vegades més potent que la tradicional.

El medicament, comercialitzat per Roche amb el nom de Kadcyla, permet augmentar l'eficàcia dirigida cap a la cèl·lula maligna, minimitzar l'impacte sobre el teixit sa i evitar molts dels efectes secundaris de la quimioteràpia "tan temuts", com la caiguda del cabell, les nàusees o els vòmits.

El tractament està indicat per al 20 per cent de pacients amb càncer de mama HER2 positiu (un de cada cinc de tots els tumors de mama) que desenvolupen metàstasi i que no responen al tractament estàndard (Trastuzumab i un taxano).

No obstant això, s'estan realitzant estudis d'eficàcia en tumors en fases precoces per tal de prevenir recaigudes i, fins i tot, en aquells casos en què no hi ha hagut cirurgia, tot i que encara no es disposa de resultats, ha explicat Ana Lluch, cap del Servei d'Oncologia de l'Hospital Clínic de València.

La doctora Lluch ha subratllat que el fàrmac suposa una "fita important", ja que és una oportunitat per augmentar la supervivència de les pacients amb aquest subtipus de càncer de mama en fase metastàsica, en donar un pas més cap a la cronicitat.

Pacients que fa 15 anys vivien de mitjana un any o any i mig, ara aconsegueixen viure cinc anys, una supervivència que amb el nou tractament augmenta entre cinc o sis mesos.

Les pacients no només viuran més, sinó també amb més qualitat de vida. "No ho perceben com una 'quimio' tot i ser molt fort", ha assegurat.

"És l'inici d'una llarga aventura i obre una finestra d'oportunitat enorme", ha subratllat el doctor Miguel Martín, cap del Servei d'Oncologia de l'hospital Gregorio Marañón de Madrid, que ha explicat que aconsegueix "l'efecte de bala màgica amb mínims efectes secundaris, un dels somnis de la medicina des de fa dos segles ".

El HER2 positiu és un dels càncers de mama "més temuts" pel seu mal pronòstic, "una situació que, afortunadament, s'ha revertit", ha assegurat aquest oncòleg, president del Grup Espanyol d'Investigació en Càncer de Mama (Geicam).

El doctor Martín ha considerat que aquest fàrmac ha de ser d'"obligat ús" a les pacients per a les quals està indicat i ha precisat que "si no existissin restriccions econòmiques per al seu ús, l'impacte seria molt important".

Referent a això, el doctor Albanell ha considerat que "més enllà del preu establert, hi haurà fórmules perquè sigui accessible" a totes les pacients que ho necessitin.

La doctora Lluch ha assegurat que a la Comunitat Valenciana, en la qual ella treballa, ja s'estava utilitzant des de fa temps "però amb molta burocràcia i no de manera generalitzada". "Ara queda liberalitzat per a tot el país", ha recalcat aquesta oncòloga.

S'administra de forma intravenosa, un cop cada tres setmanes, durant 8 o 9 mesos, tot i que segons ha assenyalat la doctora Lluch, al no tenir toxicitat es pot utilitzar durant períodes més llargs de temps.

En el desenvolupament del fàrmac han participat 620 pacients espanyoles i 84 investigadors en 68 centres de gairebé totes les comunitats autònomes, a través de 17 assaigs clínics.

EFE

02/07/2016

Diari de Girona

Lloguer de Mare

És la maternitat subrogada una utilització abusiva del cos de la dona? O és una via per a les parelles que volen tenir un fill, no poden i no volen adoptar? Un tema polèmic amb implicacions ètiques, jurídiques i econòmiques

A qui beneficia?

Es miri com es miri, és difícil no veure la maternitat subrogada com una utilització abusiva del cos de la dona. És cert que les dones que es presten a llogar el seu ventre per gestar un fill que no serà seu consenten en fer-ho. Però d'aquí a afirmar que ho fan lliurement hi ha un tros. Cal veure què motiva la decisió de totes les parts i en quina mesura acaba beneficiant al nen que ha de néixer.

No estem parlant d'una tècnica de reproducció assistida, sinó de la decisió d'utilitzar una dona per portar al món un nen que mai serà el fill de qui l'ha gestat. Parlem de la utilització de la dona com un mitjà per satisfer una finalitat d'altres. És el que Kant va entendre com l'antítesi de l'actuació moral, és a dir, la utilització de la persona com un mitjà per al propi interès. Gestar un nen és un procés complex, llarg, íntim, que afecta psicològicament a la gestant. Els contractes de maternitat subrogada han de deixar molt clar que la mare no tindrà dret cap respecte al fill que ha portat en el seu ventre. Com en tot contracte, la gestant no té més remei que acceptar les condicions. Hi ha cap exemple més evident de relegar la dona a la condició d'un objecte, que s'usa quan fa falta i s'abandona quan ja no és necessari?

Un contracte d'aquestes característiques no pot ser gratuït ni ho és allà on es permet. Els riscos que corre la dona són massa per no rebre una compensació considerable. A Califòrnia la remuneració oscil·la entre els vint mil i trenta mil dòlars. En altres llocs menys escrupolosos, com l'Índia, els detalls són esgarrifoses. És difícil acceptar que la dona que es presta a quedar embarassada per tal procediment no ho faci apressada per la necessitat econòmica. I que la pràctica en qüestió no acabi convertint en un negoci una cosa que mai hauria mercantilitzar. No tot ha de poder vendre's i comprar. Menys encara quan això pot afectar negativament a una tercera persona.

Els partidaris de la maternitat subrogada encomien l'altruisme i la voluntat solidària de les mares que accedeixen a prestar la seva ventre. Alhora, lamenten les dificultats per registrar al fill en un país on la pràctica està prohibida. Aquest és el problema al qual cal atendre en primer lloc, però no per la via de legalitzar la subrogació, sinó de protegir en el possible els drets de l'infant. No és fàcil, ja que no s'ha de fer de manera que subreptíciament s'estigui autoritzant la gestació subrogada fora de les nostres fronteres. En qualsevol cas, el que el problema posa de manifest és que finalment qui surt més perjudicat per la decisió dels pares és un tercer que ha vingut al món per un procediment anòmal.

És natural el desig de tenir fills, però no en deriva el dret a tenir-los sigui com sigui. No es tracta de condemnar a ningú, sinó de plantejar preguntes que fan dubtar que estiguem parlant d'una bona pràctica. Què pot justificar que una parella s'obstini a tenir un fill per a la gestació necessita, en la majoria dels casos, l'òvul d'una donant ja una dona gestant? Què estrany desig alimenta la idea que aquest complicat procés és més satisfactori que l'adopció? Massa interrogants per acceptar alegrement la legalització d'aquesta forma de maternitat.

Victoria Camps

Presidenta de la Fundació Víctor Grífols i Lucas

Sense úter no hi ha esperança

L'home diposita espermatozoides a la vagina de la dona que ascendeixen a través de l'úter i travessen les trompes per anar a trobar-se amb un òvul que fecundar. Aquest embrió recentment creat retorna fins a l'úter, on s'implanta per donar lloc a un embaràs. Així comença el miracle de la vida. Si una dona no té ovaris o aquests no funcionen, pot ser mare. Si els seus trompes estan obstruïdes, pot ser mare. Si els espermatozoides d'un home no serveixen, pot ser pare. Però si no hi ha úter és il·legal formar una família biològica en el nostre entorn.

I no és per motius mèdics, ja que les clíniques disposem dels mitjans per aconseguir-ho, és només per motius legals. El Codi Civil disposa de forma immutable des de 1889 que l'única mare és la que dona llum al fill. Sorprèn que en temps en els que el concepte més tradicional de la família s'està remodelant, una regla del segle XIX segueixi impedint que hi hagi persones o parelles (i subratllo la neutralitat amb la qual ús aquestes paraules en aquests moments) puguin tenir fills biològics si no hi ha un part de per mig. Perquè aquesta situació legal no només afecta dones amb problemes mèdics en el seu úter o que contraindiquen una gestació, també afecta col·lectius als quals la llei ja els ha concedit la capacitat de crear una família a través de l'adopció. Parlo de les parelles homosexuals d'homes o dels homes que volen formar una família monoparental. En els últims 126 anys la situació legal ha reduït el problema a poder disposar o no d'un úter per poder tenir descendència. Perquè ni tan sols l'argument biològic serveix per justificar-ja que una dona menopàusica, que mai podria ser mare per si sola, ho pot ser en contra de la biologia gràcies a la donació d'òvuls.

Sóc conscient que la maternitat subrogada és un tema espinós amb importants implicacions ètiques i jurídiques, però no és impossible de regular. El nostre país ha estat amb anterioritat pioner a fer lleis situacions socialment compromeses. I ho va fer tan bé que va esdevenir el mirall en el qual països que es pretenien més moderns es van mirar per actualitzar les seves legislacions. Seria primordial tenir especial cura en protegir la mare subrogada d'una possible explotació econòmica i seria indispensable disposar les obligacions de la mare subrogada envers els progenitors que decideixin embarcar-se en aquest projecte. La millor opció és creant un marc contractual clar en què dirimir qualsevol disputa. Complicat? Sí. Impossible? No.

Finalment, m'agradaria fer especial èmfasi que, malgrat el que sol airejar la premsa, la maternitat subrogada és molt més que la forma en què dones més pendents de la seva carrera professional o del seu físic desitgen tenir descendència. És un tractament mèdic. Per això potser la forma més intel·ligent de regular un potencial ús frívol de la maternitat subrogada sigui permetre-la a les persones que no puguin ser pares d'una altra manera (sigui per ser home o per tenir la "mala sort" d'haver tingut un problema mèdic que danyi l'úter), no permetent-la a les que no vulguin fer servir el seu cos per tenir fills, sigui el motiu que sigui.

Raúl Olivares Vela

Metge ginecòleg, director mèdic de Barcelona IVF

29/06/2015

La Vanguardia

Creu Roja ajuda 750 infants aquest estiu pel tancament dels menjadors escolars

L'entitat reparteix targetes de prepagament per comprar menjar a 550 nens gironins i dóna ajudes directes per a 200 més

El tancament dels menjadors escolars degut a les vacances d’estiu porta Creu Roja a activar un sistema de targetes de prepagament, carregades amb diners per comprar productes frescos i bàsics, amb el qual vol suplir les mancances alimentàries dels fills de famílies sense recursos. Aquests mesos de juliol i agost, l’entitat humanitària ha assignat targetes a 455 famílies de les comarques de Girona, cosa que permetrà cobrir les necessitats de 550 infants.

La xifra de menors que aquest estiu rebran ajuda econòmica de Creu Roja de Girona augmenta fins a 750, ja que l’organització també dóna suport específic a famílies amb nens que tenen necessitats alimentàries especials –ja sigui per l’edat o, per exemple, perquè tenen problemes d’intolerància–.

Amb beques durant el curs

En general, els 750 menors beneficiats coincideixen amb els que, durant el curs escolar, reben beques per al servei de menjador i pertanyen a famílies que participen en algun projectes social de l’entitat.

Després de l’experiència pilot de l’estiu passat, que s’ha estès a d’altres vacances escolars com les de Nadal, aquest estiu el programa de targetes de prepagament de Creu Roja està plenament consolidat. El cost de les targetes per a dos mesos és de 83.000 euros i el projecte es duu a terme en col·laboració amb l’organisme de Salut de la Diputació de Girona (Dipsalut) i d’altres entitats. L’ús de les targetes garanteix l’anonimat i es restringeix a la compra d’alimentació al supermercat. Segons expliquen els seus responsables, l’experiència demostra que els seus destinataris –que sovint també són usuaris dels centres de distribució d’aliments– en fan un ús adequat.

La directora d’Intervenció Social de l’entitat humanitària a Girona, Merche Sánchez, va remarcar l’augment del nombre de beneficiaris de les targetes de prepagament, que la segona meitat del 2014 van ser 270 famílies mentre que aquest juliol ja són 455.

Alhora, la responsable de Creu Roja va assenyalar que també aporten més de 9.000 euros per a la compra directa de menjar a famílies amb nens petits o amb necessitats alimentàries molt específiques, que són de difícil cobertura mitjançant les targetes. Sánchez va explicar que les ajudes es reparteixen per tot el territori gironí, tot i que predominen en municipis de més població –com ara Girona o Figueres–.

A les actuacions de l’entitat s’hi afegeixen iniciatives concretes d’ajuntaments com el de Palamós que, d’acord amb Creu Roja, dóna resposta a mig centenar d’infants més. El de Girona i el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa també contribueixen en la campanya d’estiu de l’organització humanitària.

Coordinats amb Serveis socials

Sánchez va valorar molt positivament el treball previ amb les famílies que s’ha realitzat abans de posar en marxa l’actual campanya d’estiu de targetes de prepagament per a aliments. Per la directora d’Intervenció social de Creu Roja, la diferència amb l’any passat és que «estem donant una resposta molt més integral a les famílies, hem aprofundit en el treball amb els serveis socials i la resta de recursos del territori –un fet possible gràcies a la implicació de Dipsalut– i hem reforçat els espais d’atenció», mentre que el 2014 van posar en marxa el programa amb més precipitació i poc temps per treballar conjuntament amb els centres educatius.

Pili Turon

02/07/2015

Diari de Girona