Els freds dies d’hivern l’acusada col·locava mantes sobre les restes dels seus nadons
Els francesos es van assabentar fa ara cinc anys que al jardí d’una casa de Villiers-au-Terre, al sud de Lilla, a prop de la frontera belga, havien trobat els cadàvers de dos nadons. Poc després, en l’escorcoll de l’habitatge de la filla dels propietaris d’aquella casa, a 800 metres de la primera, n’apareixien sis més. En bosses de plàstic. Així va ser com es va forjar el cas més important d’infanticidi jutjat mai a França: vuit nadons, fills de la mateixa dona, Dominique Cottrez, mare de dues filles, matrimoni feliç, de professió infermera i 51 anys d’edat. La dona va confessar haver matat els seus vuit fills en solitari, immediatament després de l’infantament, sense que ningú se n’assabentés, entre el 1994 i el 2007. Vuit parts secrets, després de vuit embarassos inadvertits en 13 anys.
Aquesta inversemblant història va començar a aclarir-se la setmana passada, quan va arrencar el judici davant el tribunal de Douai i la dona va comparèixer. Dominique Cottez és una persona obesa. Els seus embarassos, efectivament, podien passar perfectament inadvertits. Donava a llum al bany i després preparava el sopar, o es retirava a la seva habitació al·legant malestar, i l’endemà, si tenia torn, acudia a la feina. Ja no ho recorda gaire bé.
La primera vegada va ser un desembre, feia fred. “Vaig portar les meves dues filles a casa dels meus pares dient que no em trobava bé”, va explicar divendres davant el tribunal. Es va estirar al llit, va empènyer i va acabar sortint. “El vaig prendre als meus braços, el vaig posar sobre el meu ventre, vaig esperar i el vaig escanyar”. Després va embolicar el cadàver en una tovallola, el va recollir i va netejar-ho tot. El seu marit no se’n va assabentar. En els successius parts es va organitzar millor, amb menys desordre. Al bany. Però, per què?
Jutges, advocats i públic veien al banc dels acusats una dona desorientada i patint, amb cara de bona persona i incapaç de fer mal. Braços creuats sobre el seu cos enorme. Plorosa i sempre amb el mocador estret entre les mans. Per què? Assetjada per aquesta pregunta, l’acusada finalment va xiuxiuejar capcota: “Podien ser del meu pare”. L’explicació d’una història d’incest a càrrec d’un pare granger que li parlava del “nostre secret” i li va prometre “un xai” si consentia. Per fi una explicació, però, petit problema, el pare va morir als 84 anys, el 2007, i les presumptes relacions incestuoses s’havien mantingut fins que ell va arribar als 70 anys. Les seves germanes desmentien indignades tal escenari. “És absurd dir això del papa”. Dilluns el cas fa un gir: responent entre sanglots a la insistència del seu propi advocat, la dona confessa: no hi va haver violació, ni incest, ni res de res. “Sabia que els vuit nens eren del seu marit?”. “Sí”, sospira entre plors. “Era més fàcil explicar les coses així?”, li pregunten. “Sí”. Tota la família plorant: ella, les seves filles i el marit, un bon home en la inòpia.
Testifiquen els pèrits, que parlen de “trastorns neuròtics” i “alteracions del discerniment”, però fins i tot sense tenir en compte tot això, “què veig quan la miro?”, va dir un d’ells: “Una dona desemparada i sensible que es pregunta i penedeix”, es va respondre, demanant al tribunal un “judici humà” per a aquesta dona que els freds dies d’hivern abrigava amb mantes les bosses de plàstic que contenien les restes dels seus nadons.
La família, en la mateixa sintonia que l’expert. Les filles, que també són mares: “Malgrat el que va fer, sempre serà la nostra mama, volem que torni a casa, la necessitem”. Entre gran emoció, molts plors. I ahir, la sentència. Són nou anys de presó, enfront dels divuit que demanava el fiscal. La dona feia dos anys que estava en presó preventiva. Amb un any més de reclusió, Dominique Cottrez sortirà en llibertat condicional i amb prohibició d’exercir. Abraçades i llàgrimes a la sala en conèixer aquest veredicte. “El tribunal ha comprès el patiment i la solitud d’aquesta dona”, assegura l’advocat de Dominique, Frank Berton. “Estic orgullós de la meva justícia”. No hi haurà recurs ni apel·lació.
Rafael Poch
03/07/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies