Lawrence Steinman, investigador i professor de Neurologia de la Universitat de Stanford
Tinc 67 anys: suficients per ser nen quan ho necessito. Vaig néixer a Los Àngeles i ajudava al meu pare a la farmàcia. Sóc casat amb el meu amor de batxillerat. La dreta dels EE. UU. no creu en la ciència, per tant sóc d'esquerres: la salut és de tots i no tan sols de qui negocien amb ella.
Què li està descobrint avui el nostre cervell?
Quan jo era estudiant, no hi havia cap medicament per a l’esclerosi múltiple i avui en tenim més de 20 de testats cup actuen en la primera fase i comencem a esbrinar què passa en la següent...
Com poden penetrar al cervell?
Avui a Stanford tenim una tècnica per implantar una fibra òptica al cervell d'un ratolí i veure com funciona.
Veuen actuar el seu cervell en directe?
A més, analitzem en detall la retina humana, que també forma part del cervell. D'altra banda, a Stanford desenvolupem noves tècniques bioquímiques per analitzar les proteïnes produïdes pels gens.
Suposo que avançar en una malaltia déna claus per desentranyar-ne d’altres.
Per això no deixem de posar en comú tot el que aprenem. En investigar l’esclerosi, vam veure que són els glòbuls blancs els que ataquen el cervell així que, si els mantenim fora d'ell, relluïn els danys. Aquesta mateixa estratègia l’apliquem contra l’ictus amb un sol medicament que si ha d'administrar amb urgència després d'un atac.
És bo saber-ho.
Estem comprovant que el cervell és capaç de regenerar-se més del que crèiem.
Com?
Provem de col.locar alguna de les molècules que hem descobert que són regeneradores al lloc precís del cervell. Si ho aconseguim, obtindríem una gran millora en malalties degeneratives com l’esclerosi lateral amiotròfica o el parkinson.
Quines són les molècules resilients?
Són molt simples, perquè el cervell per comunicar-se utilitza molècules molt petites, com el monòxid de carboni...
Allà del fum dels motors de cotxe?
Sí, i ens enverinaria en un garatge, però en quantitats ínfimes redueix la inflamació del cervell i, combinat amb compostos de sofre, actua com a neurotransmissor.
La medicina rau en les dosis.
També investiguem com una dosi mínima d’una altra molècula petitíssima anomenada cistamina podria millorar malalties com la de corea Huntington.
No era fins avui mortal necessitat?
Ho era, però la cistamina ja s’està aplicant i està donant resultats prometedors en assajos clínics.
Lluís Amiguet
08/07/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies