Un fre per a l'Alzheimer

Presenten dades de nous fàrmacs que alentirien la destrucció neuronal
Actuen en les plaques betaamiloides, origen de la demència
Els especialistes demanen prudència tot i ser a un pas d'un “avenç radical”

Porta oberta a l'esperança en la lluita contra l'Alzheimer. Els resultats de la revisió d'un assaig clínic dut a terme per la farmacèutica nord-americana Eli Lilly mostren que els pacients que, en estadis inicials de la malaltia, han pres un nou fàrmac anomenat Solanezumab redueixen fins a una tercera part el deteriorament de les cèl·lules del cervell. El medicament, per tant, evitaria la pèrdua de memòria en malalts lleus al llarg dels anys.

Les dades de l'estudi van ser presentades ahir a Washington, en el decurs del Congrés Internacionade l'Associació de l'Alzheimer. Juntament amb les del Solanezumab, es van fer també públiques les conclusions de la segona fase d'experimentació d'un altre medicament, en aquest cas desenvolupat per l'empresa també nord-americana Biogen i anomenat Aducanumab. Tot i que els responsables de la investigació asseguren que la recerca és “encoratjadora”, amb relació a les primeres hipòtesis avançades el mes de març els resultats serien una mica més decebedors.

La malaltia es caracteritza per l'aparició d'unes plaques al cervell, les betaamiloides, que afecten el funcionament de les neurones impedint la connexió entre unes i altres. Les plaques produeixen una proteïna tòxica que les afecta. Les neurones són clau per a la memòria i per a les capacitats cognitives.

Fins ara, els fàrmacs al mercat per al tractament de la malaltia (Aricept o Namenda) només apaivagaven símptomes externs mitjançant l'estimulació del nivell de certes substàncies químiques del cervell. Però no atacaven la formació de les esmentades plaques betaamiloides, que es creu que són a l'origen últim del mal. Els dos nous medicaments n'atacarien la formació, però no les bloquejarien totalment. Podrien, però, disminuir la rapidesa amb què es reprodueixen.

El problema de l'Aducanumab rau en l'impacte que una dosi de sis mil·ligrams per cada quilo de pes del pacient té en els efectes més evidents de l'Alzheimer, com ara la pèrdua de memòria o de les capacitats cognitives. Mentre que redueix significativament la producció de plaques betaamiloides, no evita que minvin la pèrdua de memòria o la capacitat de pensar.

Tot i així, es tracta de fets molt rellevants. “Penso que podríem estar a la vora d'un avenç radical [en la lluita contra la malaltia]”, assegurava ahir el doctor Eric Karran, del centre d'investigació sobre l'Alzheimer del Regne Unit. “Per primer cop –continuava–, la comunitat mèdica pot dir que podem retardar l'Alzheimer, un increïble pas endavant. Òbviament, cal confirmar les dades en nous estudis. Però mai com fins ara havíem tingut la prova que podem influir en el procés de la malaltia.”

Cautela

Prudència abans de tot, però. Perquè Eric Siemers, investigador d'Eli Lilly, assegurava ahir que si bé les estadístiques clíniques fan augmentar la seva “confiança” en el Solanezumab, ara “cal esbrinar realment si funciona o no” a partir d'una tercera fase de l'assaig. L'estudi es completarà a finals del 2016 i es durà a terme amb 2.100 pacients amb Alzheimer lleu. La presa de Solanezumab es compararà amb l'administració d'un placebo.

Els resultats dels assajos presentats al congrés de Washington són fruit d'anys d'investigació clínica que, en general, ha acabat en no res.

Del 2002 al 2012, el desenvolupament del 99,6% dels fàrmacs que s'havien testat encaminats a prevenir, guarir o, si més no, millorar una mica els símptomes de l'Alzheimer es va interrompre. Les principals raons d'aquest fet són el gran cost econòmic de les investigacions per a les empreses farmacèutiques i la nul·la rendibilitat a mitjà termini. Ahir, però, potser es va donar el tret de sortida de l'última etapa d'una carrera encara llarga i costosa.

Com més aviat, més eficaç és el tractament

El Solanezumab ja s'havia provat amb anterioritat. El 2012, però, els experiments s'havien considerat fracassats. Però quan els investigadors van analitzar les dades amb més cura van detectar que entre els 1.300 pacients amb demència lleu en què s'havia dut a terme l'assaig clínic original, aquells als quals s'havia administrat el fàrmac mostraven una disminució més lenta de la memòria i de les capacitats cognitives que els que havien pres un placebo.

Per tant, el medicament podria funcionar millor si s'administrava abans. Amb tot, encara calia esbrinar si el Solanezumab simplement tractava els símptomes —millora de l'estat d'ànim o de la concentració dels malalts— en lloc de retardar realment el bloqueig de les neurones del cervell.

Per demostrar-ho, els investigadors va invertir algunes variables: a la meitat dels 1.300 malalts que havien pres el placebo se'ls va administrar el fàrmac i a aquells als quals s'havia administrat el fàrmac se'ls va donar un placebo. A més, a tot el grup se'l va donar Solanezumab durant dos anys més.

Si el medicament només incidia en els símptomes, la lògica suggeria que el grup al qual primer s'havia administrat un placebo presentaria, amb el temps, el mateix estadi de la malaltia que els membres del grup al qual primer s'havia donat el fàrmac. Els resultats presentats ahir, però, mostren que les diferències entre uns i altres es mantenen, senyal que el medicament ha impactat en la progressió de la malaltia perquè s'havia administrat abans.

Quim Aranda

23/08/2015

Diari de Girona

Un personatge de novel.la

LLUÍS HERNÁNDEZ ALCÁCER (1937-2015)

Sacerdot, exalcalde de Santa Coloma de Gramenet 

Foto per Joan Guerrero

Lluís Hernández Alcácer va morir dilluns al vespre a l’hospital Evangèlic del carrer Camèlies. Un lloc alegre ple de pacients tristos. El seu cos era abans-d’ahir l’ombra del que tenia el gener del 2013, quan va penjar els hàbits davant els seus feligresos del barri de Morera, a Badalona. Des del faristol, al qual es va acostar amb petites passes insegures, en Lluís va explicar que el Parkinson, “una malaltia que et va corsecant per dins”, li havia malbarat el futur.

Aquell dia en Lluís va aixecar per darrer cop l'hòstia al cel, va beure el vi transmutat en sang i va assegurar que Déu li ha demostrat que l'estima, tot i que "m'ha fet passar per situacions difícils". Mentre explicava els seus plans truncats, jo el veia fent missa al menjador de casa seva al barri de les Oliveres, o circulant en una Vespa de lloguer el 1976 per l’Eivissa dels hippies, o assegut a la sala de juntes de l’Ajuntament, que el febrer de 1981 els colpistes van metrallar per matar-lo.

Quan la darrera missa va acabar, els feligresos li van mostrar el seu agraïment. Una senyora de l'Acció Catòlica Obrera (ACO) el va definir com un home bo que s'ha mantingut "amb els peus a la terra". És a dir, pobre ("La pobresa, si és volguda, és una riquesa") i honrat: "Vas ser alcalde durant dotze anys i ara no tens res. És la demostració que vas estar a la política per servir i no per servir-te'n".

Lluís Hernández va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel PSUC des de les primeres eleccions municipals, des del 1979 fins al 1991. La fe i el compromís polític han estat dues constants a la seva vida. Barceloní de Sant Andreu, de pares murcians i perico fervent, Hernández va ingressar al seminari de la Conreria als 13 anys, i poc després d'ordenar-se sacerdot se'n va anar com a missioner a Riombamba (Equador). Allà va conèixer monsenyor Leónidas Proaño, el bisbe dels indígenes. En tornar a Barcelona –deportat per la dictadura equatoriana– va ser rebut amb entusiasme pels capellans obrers de Santa Coloma: Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà.

Hernández es va instal·lar amb la seva mare, Pilar, a les Oliveres, el barri més humil de la ciutat, tan precari com la seva parròquia, que no tindria ni temple. Les misses es feien al menjador de casa seva, un pis amb tres habitacions: una per a la senyora Pilar, una altra per a ell, i la tercera per a magatzem general, incloent-hi la vietnamita on s’imprimien els fulls volants del PSUC. Senzill, proper a la gent, irònic i murri, en Lluís va destacar ràpidament com a líder dels veïns.

Hernández va guanyar les municipals del 79 amb el 45,31% dels vots i el 1983 va tornar a fer-ho davant un PSC que no va digerir que Santa Coloma fos l'única gran ciutat de l'àrea metropolitana que se li resistís. El 1987 va derrotar Manuela de Madre (PSC), que va comptar amb el suport de Felipe González.

La veritable mare de totes les batalles es va lliurar el 1991, quan finalment el PSC (Manuela de Madre) va guanyar, encara que només per 1.500 vots.

En Lluís es va prendre la derrota com una cosa personal. "Va perdre l'equilibri psíquic", explica el seu amic i també capellà Jaume P. Sayrach. Mogut per la ira va ratllar el cotxe particular de la nova alcaldessa, estacionat a l'aparcament municipal, tot formant la paraula "falsa", sense adonar-se que la càmera de seguretat l'estava gravant. "Li va quedar una rancúnia que si bé es pot entendre humanament –diu Sayrach-, no es podia acceptar des del punt de vista polític ni cristià". L'episodi va acabar amb una sanció i la comprensió de Manuela de Madre, que mai no va utilitzar l'incident per venjar-se'n políticament.

A mitjans dels noranta, en Lluís va anar allunyant-se de la política local i va tornar a l'activitat religiosa. Va fer de capellà a la parròquia del Verdum, a Barcelona. Després es va enrolar a l'Apostolat del Mar i feia misses i bodes als creuers turístics pel Carib. Va tornar a la parròquia de Badalona, on la malaltia el va obligar a jubilar-se. La seva personalitat polièdrica, contradictòria, profundament humana, l'han portat als llocs més inversemblants i aparentment contradictoris. En tots ha fet i ha estat ell mateix. Un personatge entranyable digne de figurar com a protagonista d’una novel·la de Graham Greene.

Eugeni Madueño

22/07/2015

La Vanguardia

El monjo pornògraf

El Suprem condemna a 20 anys Neth Khai, que reconeix “l’obsessió per la riquesa”

Espiritualitat. Monjos budistes resant davant del palau reial de Phnom Penh

Encara que l’acusat s’hagi declarat culpable, els delictes comesos són greus, afecten tant la moralitat social com les regles budistes i perjudiquen els valors d’altres monjos”, va dir el president del Tribunal Suprem de Cambodja, Khim Ponn, abans d’emetre el seu veredicte. Una sentència per la qual va confirmar la condemna de vint anys de presó a l’exmonjo Neth Khai.

Amb la seva decisió, el magistrat Khim Ponn va rebutjar la reducció de pena que havia sol·licitat a començaments de mes aquest antic monjo budista, que va ser expulsat de l’orde quan es van saber les seves malifetes. Al favor seu, Neth Khai va esgrimir que havia admès els seus delictes i que els quatre anys que feia que era a la presó l’havien impulsat a reflexionar i a adonar-se dels seus errors. “Estava obsessionat per la riquesa. L’avarícia ha fet que les persones m’odiïn”, va subratllar quan va reconèixer les seves malifetes, segons el diari The Phnom Penh Post.

A Neth Khai, de 39, anys, el va detenir la policia cambodjana a finals de juny del 2010, després de ser acusat de fotografiar i gravar vídeos de més de 600 dones, entre les quals una trentena de menors d’edat, mentre es banyaven en una pagoda. “Havia filmat centenars de dones des de l’any 2008”, va dir el cap de la policia Touch Naruth. Al principi, el van inculpar només d’un delicte de pornografia, cosa que comportava una pena d’entre un mes i un any.

Tot i això, mentre investigava aquest escàndol la policia va descobrir alguna cosa més que una afició per fotografiar dones despullades amb el telèfon mòbil. Quan li van confiscar l’ordinador van trobar que aquest monjo es dedicava a distribuir els vídeos a través de la xarxa i que moltes d’aquelles imatges eren de domini públic a tot Cambodja. “Aquestes víctimes s’enfronten a la vergonya cada dia quan es troben amb amics i veïns. N’hi ha que tenen por i tot d’anar a l’escola perquè aquests enregistraments han aparegut a l’esfera pública”, va dir al seu dia el president del Tribunal Municipal de Phnom Penh, que va emetre la primera sentència contra Neth Khai el 2010.

Però aquestes víctimes van superar la vergonya. Quatre, entre les quals una menor, van fer un pas endavant, i a partir d’aquell moment van ploure les denúncies contra l’exmonjo luxuriós.

Una de les damnificades va declarar davant del tribunal que va decidir recórrer a la policia quan va veure la seva imatge a la xarxa de telefonia mòbil. “Em vaig reconèixer molt bé a les fotos. Realment havia estat fotografiada per Neth Khai, i voldria que el tribunal el castigués d’acord amb la llei”, va dir aquesta dona, que aleshores tenia 33 anys d’edat.

Algunes de les gairebé vint menors que havien estat plasmades en imatges també van presentar càrrecs. Una acció que va motivar que l’exmonjo fos acusat de produir i distribuir pornografia infantil, delicte especialment greu a Cambodja, país on els drets dels menors no estan ni de bon tros respectats, i que comporta una pena d’entre cinc i deu anys de presó.

El delicte de Neth Khai pren especial rellevància perquè suposa un desprestigi del que representa la figura del monjo budista en aquest país en desenvolupament del sud-est asiàtic. Ha trencat els esquemes de moltes famílies que consideren tot un mèrit tenir un fill monjo, encara que sigui temporal. És sinònim de prestigi en una societat majoritàriament agrícola, on un de cada cinc cambodjans viu per sota del llindar de la pobresa i un de cada quatre no sap llegir ni escriure.

És per això que el succés va transcendir ràpidament, en aquest país que té més de 55.000 monjos i 4.300 pagodes, i va suposar tot un escàndol. Fins al punt que Meas Kung, màxim responsable de la pagoda de Srah Chak, a Phnom Penh, on prestava els seus serveis Neth Khai, es va veure obligat a dimitir quan va esclatar el cas i va dedicar tot el temps a refutar les acusacions d’una possible implicació en la gravació dels vídeos.

El superior de Neth Khai va sortir-ne indemne, però no pas aquells a qui va descobrir la policia que descarregaven i distribuïen els vídeos, com va ser el cas de Soeun Sophak, de 24 anys, que va complir un mes de presó. Una minúcia, però, en comparació amb la pena imposada a Neth Khai de vint anys de presó i una indemnització d’entre 10.000 i 12.500 dòlars a cada víctima.

Isidre Ambrós

21/07/2015

La Vanguardia

Un Hospital sense Por

Sant Joan de Déu es transforma perquè els nens malalts s’hi sentin bé 

El pas per l’hospital, ja sigui per un trau al cap, perquè es dispara la febre o per un càncer, deixa una profunda empremta en els pacients petits. Per això és tan important pels gestors de l’infantil Sant Joan de Déu que cada transformació que es faci a les instal·lacions –un pla de deu anys– tingui com a objectiu que nens de qualsevol edat s’hi puguin estar sense por.

A l’hospital de dia les columnes semblen troncs d’arbres i una gelosia que representa una pineda esmorteeix l’entrada de llum exterior És una pretensió que va molt més enllà del confort i la seguretat professional. “Intentem que el pacient se sorprengui, que passin coses sempre que vingui”, resumeix l’arquitecta Rosa Clotet. És la responsable, juntament amb Joan Llongueras i els grafistes Rai Pinto i Dani Rubio, que hi hagi un tobogan per passar d’un pis a altre, que hi hagi matalassos perquè els més petits saltin sense parar mentre s’esperen per entrar a la consulta sense que ningú no es queixi, que la llum de les habitacions de l’hospital de dia, on pacients en quimioteràpia passen molt de temps, estigui tamisada no per unes persianes, sinó per una espècie de gelosia que sembla una pineda, que el TAC sigui una nau espacial o que la nova unitat de cirurgia ambulatòria hagi de tenir el sostre ple d’estels.

A la capçalera del llit de l’hospital de dia hi ha esquirols. Als passadissos nous, els animals representats a mida natural per cilindres de colors van començar sent un entreteniment per a la vista i la imaginació, però ara també ho són per a les orelles: algun nen va tenir la pensada de posar una moneda sobre els cilindres que, quan baixa d’un a l’altre, produeix una melodia. “Amb això no hi comptàvem”, reconeix M. Josep Planas directora de planificació de l’hospital. “Però cada canvi s’ha estudiat a fons i hem rebut l’opinió de totes les professions que intervenen a l’hospital i de les famílies, perquè ells també són aquí dins”.

I els seus suggeriments s’atenen. Per exemple, al nou hospital de dia hi ha, a petició de les famílies, dos seients al costat del malalt, no un, i també una habitació amb microones i nevera (hi passen moltes setmanes tan- cats). I un lloc on es pot plorar i estar tot sol. També van demanar emportar-se el plafó de fotos de l’hospital de dia antic al nou. “Es creen forts llaços sentimentals”, aclareix M. Josep Planas. A l’àrea d’oncologia, on les estades són llargues, hi ha dues habitacions sacrificades per als pares.

Cada transformació, una cosa que es va fent a poc a poc perquè no es pot tancar ni un dia, busca millores que no tenen res a veure amb la tecnologia punta i la seguretat professional, que això ja es dóna per descomptat. Per exemple, a la nova UCI, que estarà a punt a finals de l’any que ve, els llits estaran en un espai amb parets, no cortines, i amb lloc per dormir els pares. A la maternitat, els arquitectes van dissenyar una superfície per a cada habitació on s’inclou tot el que és necessari per explorar i rentar el nadó, de manera que des del llit de la mare.

Esperes Entretingudes

Anar a un hospital no és agradable. N’hi ha a qui no els agrada ni anar-hi de visita. Però es fa encara més costerut quan està relacionat amb la malaltia d’un nen. L’angoixa en una sala d’espera i la por abans d’un diagnòstic es converteixen en moments difícils d’oblidar. No hi ha pares que no retinguin a la memòria haver passat una llarga nit asseguts a urgències amb el nen als braços o la sensació de desesperació quan te l’arrenquen d’aquests mateixos braços per portar-lo al quiròfan o fer-li una prova. I què passa després? Doncs que el nen veu una bata blanca i surt corrents; una agulla a cinc metres i es posa a plorar. Un trauma difícil de superar quan només tens set anys, però en què l’entorn i les formes al final hi tenen molt a dir.

Sí, sí, les formes. Perquè si el metge o la infermera van vestits de colors alegres la reacció del re sempre sigui visible. “Perquè pugui aprendre i preguntar el que vulgui Més car? No necessàriament, però segur que el pediatre triga més a passar visita”, explica la directora de planificació. I sempre buscant llum natural, “per ajudar a orientar-se”.

Els canvis no sempre han estat ben rebuts pels professionals. Com quan van proposar que entressin els pallassos al quiròfan fins que el pacient s’adormís. Ara és una rutina, com també posar l’anestèsia local en braços de la mare i no tombats a la llitera. Els nens estan absolutament distrets, i fins i tot quan els posen la màscara els pallassos els ensenyen a inspirar jugant. Així que ara els anestesistes reclamen el seu pallasso de quiròfan.

La qüestió dels gossos va costar una mica més. Gossos a l’hospital! Són uns autèntics professionals que inciten el nen a camimenor és diferent. La desconfiança es mitiga. I si quan entra a l’hospital Sant Joan de Déu descobreix un tobogan gegant pel qual pot lliscar una vegada i una altra, fins que la mare li talla el rotllo i li diu que s’ha llevat a dos quarts de set del matí per fer-li una anàlisi de sang i no per jugar, és senyal que ha aconseguit oblidar-se de la temuda agulla.

Aquesta intenció de diluir la forta càrrega emocional que pot provocar anar a un hospital, ja sigui de manera puntual o periòdica, és la que està transfornar una vegada i una altra a rehabilitació, encara que els faci una mica de mal. Gossos que asserenen el nen angoixat per la por del que li espera i d’un patiment que no entén. I el súmmum va ser l’entrada de músics a nounats. L’espai estèril per excel·lència, envaït primant el Sant Joan de Déu en una gran ludoteca. Els nens hi juguen i l’espai s’ha dissenyat pensant en ells.

Les esperes en consultes externes es fan més entretingudes si es poden esgotar saltant en matalassos o admirant un gran escenari de Playmobil amb drac i castell. Fins i tot resulta divertit seguir l’itinerari que condueix als diferents serveis marcats al terra de l’hospital. Se segueix la línia de l’ovella, el gat, l’ànec, l’abella... La duresa de l’hospital es dilueix, hi continua sent però fa de més bon suportar. mer per les mares i ara pels músics. “I de sobte, així que sona la música, es fa el silenci, ja no hi ha veus ni plors i tot queda en calma i amb cares somrients”, descriu M. Josep Planas. Els pallassos, els gossos i els músics costen entre 80.000 i 100.00 euros a l’any. “Són uns diners que demanem als donants. No podem encomanar aquesta tasca a voluntaris, perquè els necessitem cada dia, no ens poden fallar”.

És més car? “Cada canvi l’estudiem i el preparem molt prèviament. I el nostre compromís és que sigui una obra sostenible en tots els sentits. Per exemple, que generi menys despesa energètica”, defensa l’arquitecta. Per exemple: el filtre tèrmic que suposa la gelosia del bosc a les vidrieres de l’hospital de dia redueix un 35% l’aire condicionat.

Ana Macpherson/Silvia Angulo 

20/07/2015 

La Vanguardia

El Trueta farà aviat cirurgia pediàtrica les 24 hores

El conseller de Salut, Boi Ruiz, va anunciar-ho abans de la presentació del llibre del neuròleg Lopez Pousa

El conseller de Salut , al mig, amb el llibre escrit pel doctor López Pousa, a la dreta. L'acte de presentació del llibre es va fer a l'auditori Josep Irla de Girona. Foto: MANEL LLADÓ.

D'aquí a tres mesos, l'hospital Josep Trueta de Girona ampliarà l'horari de la cirurgia pediàtrica i prestarà el servei les 24 hores del dia i els 365 dies de l'any. Així va anunciar-ho ahir el conseller de Salut, Boi Ruiz, a Girona, moments abans de la presentació del llibre del neuròleg gironí Secundino López Pousa. La instrucció del Servei Català de la Salut que desenvolupa completament aquest servei va sortir publicada dimecres. I un cop publicada la instrucció, s'ha de calcular un període de tres mesos per a la posada en marxa del servei les 24 hores.

Recentment, el servei de pediatria del Trueta va denunciar públicament el mal funcionament del servei de cirurgia pediàtrica per la manca de recursos per fer operacions d'urgència les 24 hores del dia. I lamentaven que ni tan sols hi hagués un cirurgià pediàtric de guàrdia. En aquests moments, el Trueta només opera infants de vuit del matí a les tres de la tarda, i fora d'aquest horari són traslladats a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona.

Boi Ruiz va assistir ahir a la presentació del llibre Adiós a la mariposas, escrit pel neuròleg Secundino López Pousa. El llibre és un recull de situacions quotidianes en pacients amb demència i vol ser una ajuda per a les persones que conviuen amb l'Alzheimer. Lopez Pousa ha atès més de 10.000 persones amb trastorns de memòria i demència.

LA XIFRA

3 mesos

falten perquè es posi en marxa la cirurgia pediàtrica les 24 hores del dia i els 365 dies a l'any. 

Dos guardons per a l'Institut d'Investigació Biomèdica

El projecte Neonatologist at Home (NoaH), desenvolupat per l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (Idibgi) i per la UdG, ha rebut un premi de 2.500 euros en el concurs d'innovació en salut del Vall Institut de Recerca (VHIR). L'objectiu del projecte és facilitar el seguiment de nadons prematurs sota un programa d'hospitalització domiciliària aprofitant els avenços de la tecnologia mòbil i la intel·ligència artificial. L'aplicació NoaH amb sensors sense fils permet mesurar les constants del nadó i recollir la informació clínicament rellevant proporcionada pels pares. D'altra banda, la Fundació Espanyola d'Aparell Digestiu va atorgar recentment el premi a la millor comunicació oral en intestí prim i còlon a un treball signat per la doctora Mariona Serra-Pagès i Xavier Aldeguer, de l'Idibgi. El treball es va presentar en un congrés d'àmbit estatal.

Núria Astorch

17/07/2015

El Punt Avui

Tot el que dóna sentit a la vida sorgeix de relacionar-se

Kenneth J. Gergen, investigador, psicòleg social experimental

Tinc un ‘affaire’ amb els meus 80 anys. Novaiorquès, visc a Filadèlfia. Sóc professor de recerca al Swarthmore College. Casat per segona vegada, sumem cinc fills. Un dels meus projectes és el govern col·laboratiu. La democràcia és un procés continu. La meva feina connecta amb la espiritualitat.

Què ha entès?

Que no s’ha d’etiquetar ni etiquetar-se en cap categoria perquè les categories ens separen, i quan ens aïllem la creativitat es redueix. Crear, sovint, és estar sol amb un mateix.

Però no estar aïllat.

Tot el que té sentit ho cocreem, com el llenguatge. Les idees sorgeixen del diàleg en la comunitat; som éssers relacionals. Tot el que produeix alegria, tristesa o sentit sorgeix de relacionar-se. La seva teoria del construccionisme social es basa en aquesta premissa?

Sí, substitueixo el tradicional èmfasi sobre la ment individual pels processos de relació. Però sóc tan crític amb l’individualisme com amb la vida comunal.

No entenc això segon.

La tradició occidental entén que el món està format per individus: tu vius en la teva psique i jo visc en la meva, tu veus el món a la teva manera i jo el veig a la meva. Amb les comunitats passa el mateix: tu tens la teva i jo tinc la meva, i això ens porta a “nosaltres som els millors”, “som diferents”, “això és nostre”. Jo vull una altra cosa.

Què vol?

Portar tots els àmbits socials, política inclosa, el que aplico en les organitzacions i les grans empreses. La meva preocupació bàsica és que hi hagi canvi social.

Com s’orquestra?

En les organitzacions i empreses s’avalua l’individu, i això provoca que la gent estigui ansiosa i se senti amenaçada i aïllada preguntant-se si compleix el que se n’espera.

Quina és l’alternativa?

Ho aplico a Finlàndia: avaluem com ho estem fent plegats, què és el que fem bé, què podríem fer millor i qui contribueix en què per fer un bon equip. És un canvi de l’individu al procés de grup.

Els nens petits tenen el “meu” incorporat; sembla genètic.

Ni tan sols biològicament som éssers independents. Depenem de milions d’organismes que ens mantenen vius, i també del medi ambient. Vivim gràcies a molts processos relacionals, i aquest procés és generador de sentit.

D’acord.

Si des que són petits els nens aprenen a ser autosuficients, quan els altres no els aproven es genera un conflicte amb l’autoestima.

És molt molt comú.

Perquè ens aprovin ens assegurem que la nostra imatge és la correcta. A través del "jo,jo,jo" intentem agradar als altres. El canvi cultural que intento establir és del "jo" al "nosaltres".

Quan el meu nét té deures, el seu pare diu: "Tenim deures"; els deures formen part de la família.

I la responsabilitat individual?

He passat molt de temps a la Xina estudiant i col·laborant amb el seu sistema cooperatiu d’aprendre, i allà no hi ha el bullying.

Se’ls ensenya a obeir o a raonar?

Busquem la manera que els professors col·laborin amb els nens i treballin plegats, i que l’administració de l’escola treballi amb els mestres per anar trencant les jerarquies. La societat xinesa és molt jeràrquica.

Per això el tema no es pot aturar a l’escola.

Però es tracta d’un canvi social que ja està en marxa: gràcies a les tecnologies s’estan trencant els aïllaments, la gent viu relacionada. L’adolescent que ve a sopar no ve sol, l’acompanyen tots els amics connectats a través del mòbil. Estem vinculats amb milers de persones.

...a la superfície.

Això és el que cal treballar, que cada vegada estiguem relacionats d’una manera més positiva amb més aspectes del món. Hem de passar d’una vida individualista a una de relacional en què tu em necessites i jo et necessito, tu em cuides i jo et cuido, ens tenim en compte els uns als altres. El problema és el “jo vull el que és meu i quedar-me amb el que és teu”.

Creu que l’ésser humà no és egoista?

Vaig créixer en una societat individualista totalment convençut que això era natural. Després de viure a l’Àfrica, a la Xina i a Escandinàvia vaig entendre que només era una manera de viure. Passo molt de temps en països escandinaus que estan molt avançats socialment en aquesta cultura relacional, i la diferència entre rics i pobres és molt més petita, no tenen gent sense sostre, gent que viu al carrer.

I per què són els que tenen un dels índexs més alt de suïcidis?

Viuen físicament molt separats els uns dels altres, i si vius sol és molt difícil trobar sentit a la vida. És el nosaltres el que crea sentit, però no es pot reduir només a la Copa del Món de futbol.

Relacionar-se amb els altres és el més difícil.

La indagació apreciativa ens permet canviar la manera de relacionar-nos. Es tracta de trobar entre tots què és el que més valorem de la nostra vida en comú o de treballar junts.

És traslladable a les parelles?

Es tracta d’apreciar els detalls de l’altre –“Que bé, has comprat taronges!”, “Fantàstic, has tret el gos!”– o asseure’s a parlar del que té sentit en la nostra relació. Cal enfocar-se en els aspectes positius, en què és el que funciona, què és el que va bé, i també pensar de què volem més i ja tenim. Això és aplicable als fills, els amics, les ciutats, els estats...

Ima Sanchís

14/07/2015

La Vanguardia

Salut i el CAC porten al fiscal 15 blogs que fomenten l'anorèxia

Les pàgines expliquen com perdre pes immediatament, lesionar-se i fins i tot suïcidar-se
El 90% dels pacients de trastorns alimentaris són dones i la meitat, menors

Quan un jove se submergeix a internet cada vegada té més possibilitats de trobar pàgines, blogs i altres llocs web que promoguin trastorns alimentaris nocius com l'anorèxia i la bulímia. Un problema que va augmentant amb el pas dels anys a causa del desenvolupament de les noves tecnologies i l'augment dels continguts audiovisuals a les xarxes, cada vegada més accessibles. En aquest marc, la Conselleria de Salut i el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) van presentar davant la Fiscalia de Barcelona una denúncia contra 15 blogs que promouen aquest tipus de trastorns perquè poden incórrer en possibles delictes de lesions.

Les 15 pàgines denunciades han sigut escollides perquè són «les que fomenten més contingut agressiu». En aquestes webs s'hi fan discursos apologètics sobre trastorns alimentaris com l'anorèxia i la bulímia. Pàgines web que estan en constant proliferació, on els internautes amb aquest tipus de desordres alimentaris poden trobar fàcilment consells per portar a terme dietes hipocalòriques, consells sobre la manera d'arribar a autolesionar-se, competicions (entre els mateixos usuaris) per aconseguir perdre pes en temps rècord, i fins i tot guies amb maneres de suïcidar-se.

L'anàlisi d'aquests blogs mostra que l'apologia de l'anorèxia parteix de dues característiques principals. Una de basada en consells que podrien ser perjudicials per a la salut de les persones i una altra, en la creació d'identitats grupals al voltant de models corporals que s'identifiquen amb aquest tipus de trastorns.

Guia de recomanacions

Boi Ruiz, conseller de Salut de la Generalitat, i Roger Loppacher, president del CAC, van destacar ahir en conferència de premsa que la presentació d'aquesta denúncia és fruit d'un informe de l'ens audiovisual en el marc d'un projecte de control de continguts de risc a internet i de l'«excel·lent relació i treball entre les dues institucions».

«És important que es deixi clar que bellesa i salut no són el mateix i que estar sa és lo principal», va destacar el president del CAC. Va concretar a més que el seu departament i Salut han elaborat una guia de recomanacions perquè «els mitjans de comunicació i la publicitat no perpetuïn estigmes ni afavoreixin el desenvolupament d'aquest tipus de trastorns». «Aquesta és una problemàtica que afecta tothom i s'ha de sensibilitzar sobre els seus efectes», va explicar Loppacher. Fins i tot va accentuar que s'ha d'anar amb compte amb el tema i fer-lo «més visible a la societat». Uns blogs que intenten promoure estratègies nocives per a la salut i banalitzar els trastorns de la conducta alimentària fent creure que es tracta d'un estil de vida «natural».

Ruiz es va declarar a favor de canviar la llei de salut pública perquè la promoció de l'anorèxia i la bulímia siguin considerades un delicte i perseguides com a tals, possibilitat que ara resulta complicada perquè l'apologia no està tipificada d'aquesta manera.

Entre les recomanacions presentades destaca que no s'emeti publicitat de productes destinats a la pèrdua de pes en horari protegit (de 6 a 22 hores) i que es tingui «especial cura» amb internet, on l'expressió blog pro ana pro mia retorna 871.000 resultats de recerca, el doble que el 2011. Pel que fa referència a les xarxes, es recomana que els responsables d'allotjar aquest tipus de llocs webs i els moderadors dels blogs, xats i fòrums «siguin acurats i sensibles davant dels continguts que facin apologia de conductes alimentàries nocives».

La majoria, dones

A Catalunya, al voltant d'uns 3.000 pacients pateixen aquests trastorns, el 90% dels quals són dones i la meitat menors d'edat. «Preocupa que el 5,6% de la població adolescent pateix algun trastorn d'aquesta mena i que la xifra s'hagi arrelat», va detallar Ruiz. En aquest context, el conseller també destaca que «el 23% de les consultes del programa Salut i escola estan relacionades amb assessorament dietètic».

Tenint en compte l'abast del problema, que el 70% dels adolescents catalans manifesten que no se senten a gust amb el seu cos, el mateix conseller ha advocat per promoure «una lluita integral des de tots els àmbits socials, no únicament des del sanitari».

Sergi Delgado

14/07/2015

El Periódico

El Josep Trueta és el centre més ben valorat pels usuaris sanitaris de Catalunya

L'hospital de Girona obté un índex de satisfacció de 8,4 sobre 10 a l'informe del Departament de Salut

L'hospital Josep Trueta de Girona és el centre amb un índex de satisfacció més alt dels seus usuaris. Així, els pacients de l'hospital de Girona el puntuen amb un 8,4 sobre 10, mentre que l'índex de satisfacció de mitjana a Catalunya és de 7,8 sobre 10. En general, segons es desprèn de la Central de Resultats sanitaris presentats per l'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuaS), la ciutadania valora positivament l'atenció ambulatòria especialitzada als hospitals de la xarxa pública catalana, però en critiquen el temps d'espera fins a la visita amb l'especialista i les condicions incòmodes a la sala d'espera.

La Central de Resultats inclou dades objectives descriptives de l'any 2014, treballs monogràfics sobre determinats aspectes i malalties i enquestes d'opinió. Entre les primeres, destaca que la cirurgia major ambulatòria ja ha substituït el 58,4% de les intervencions quirúrgiques ordinàries, davant del 52,4% del 2009. En el cas de les varius a les cames, el percentatge arriba al 93,2%. La cirurgia major ambulatòria és un dels principals objectius de la sanitat pública, perquè estalvia l'hospitalització del pacient durant més d'un dia i redueix costos.

En general, l'activitat quirúrgica als 62 hospitals de la xarxa pública catalana ha augmentat, i s'ha situat en les 428.083 hospitalitzacions, davant les 414.000 de l'any passat i les 386.000 del 2011, el punt més baix. Les hospitalitzacions de caràcter mèdic s'han estabilitzat i s'han situat en 383.000, mentre que el 2009 eren gairebé 410.000.

Pel que fa a les urgències, els centres públics catalans en van atendre 3,2 milions, el 87% de les quals als hospitals, i el 13% en centres d'atenció primària. No obstant, el 64% de les urgències als hospitals van ser de nivell 4 i 5, els dos més baixos en l'escala de gravetat, mentre que als centres d'atenció primària aquests nivells van representar el 84% de les visites a urgències.

La mortalitat 30 dies després de l'alta hospitalària ronda el 10%, amb poques diferències entre centres. Els reingressos hospitalaris un mes després de l'alta es produeixen en un 5,7% dels casos dels pacients amb diabetis, un 14% en la insuficiència cardíaca i un 16% en el cas d'afectats de malaltia pulmonar obstructiva crònica, xifres similars a anys anteriors. La reducció de la mortalitat fa augmentar el nombre de reingressos dels casos més greus.

L'AQuaS també ha calculat l'impacte econòmic positiu que ha tingut el descens de les infeccions bacterianes als hospitals. Del 2008 al 2013 l'estalvi ha estat de 10 milions d'euros.

Una altra afectació derivada de l'hospitalització són les úlceres per pressió, a causa de l'estada diversos dies en un llit. Aquestes úlceres apareixen sobretot en els casos de pacients més greus, en els que han patit danys neurològics que impedeixen la mobilitat o la sensibilitat, i en els de trastorns nutricionals o cognitius. Mentre que el 2005 van patir úlceres el 0,54% dels ingressats, el 2014 van ser el 0,65%.

En l'àmbit sociosanitari, van ser internades 43.000 persones en més de 90 centres. D'aquestes, 26.000 van ser per convalescència, amb una estada mitjana de 34 dies, 8.000 per cures pal·liatives, amb nou dies d'estada mitjana, i 6.000 eren malalts subaguts, amb una estada mitjana de nou dies. El 44% dels convalescents van millorar durant l'ingrés, davant del 36,7% que ho van fer l'any 2013. El 60% dels ingressats a les unitats de cures pal·liatives tenien càncer.

D'altra banda, els afectats per ictus van estar de mitjana 12 dies ingressats en un hospital i 41 més convalescents.

ACN/DdG

11/07/2015

Diari de Girona

Els pares i la seva revolució pendent

L’ONU convida els homes a implicar-se més a casa

Ells s’han d’alliberar de la visió estreta de la masculinitat, diu l’estudi de les Nacions Unides

"Break free”. Sense esmentar la mítica cançó de Queen però utilitzant aquesta expressió d’alliberament i llibertat, el primer informe sobre l’estat de la paternitat al món presentat fa dues setmanes a les Nacions Unides advoca perquè els homes trenquin les estretes parets entre les quals s’ha construït el concepte de què significa ser homes i ser pares. El canvi social més important del segle XXI, se subratlla, és que ells passin a tenir un rol actiu o més actiu al món de la cura dels fills, de la llar, dels altres. 

A tot el món. L’organització Mencare, autora de l’informe presentat per l’ONU, ha fet campanyes en diversos països del món per animar els homes a implicar-se més en la cura dels fills i ressaltar els beneficis que això reporta a tota la societat. Aquests cartells recullen les campanyes fetes a Letònia, Sud-àfrica, Ruanda i Turquia. Les seves activitats i iniciatives es desenvolupen en 30 països. L’informe va ser presentat per Chelsea Clinton a l’ONU. Chelsea Clinton va ser l’encarregada de presentar a les Nacions Unides l’informe State of the World’s Fathers (L’estat dels pares del món), elaborat a partir de centenars d’estudis amb les dades disponibles a 30 països sobre desigualtat de gènere en l’àmbit de la cura dels fills i de la llar, de la feina no remunerada. Però en aquesta ocasió la novetat és que són ells i no les dones els protagonistes d’una anàlisi encaminada a subratllar el que es perden els homes, i el món en general, si no es trenquen de debò els rols de gènere que regeixen a tot el planeta, encara que les diferències variïn segons els països.

Una paternitat activa, indica l’informe, impacta en els nens de manera semblant a la implicació de les mares, es vincula amb un desenvolupament cognitiu més gran i més bons resultats a l’escola, més bona salut mental dels petits, i índexs més baixos de delinqüència en els nois. Estudis en diversos països mostren també que una interacció més gran dels pares és important per desenvolupar empatia i les habilitats socials de nens i nenes. La dedicació dels homes a la família fa que els nens acceptin la igualtat de gènere i que les nenes tinguin més sentit de l’autonomia i l’empoderament.

Els pares que donen un sentit profund a la relació amb els seus fills asseguren que aquesta és la font de felicitat i benestar més important de la seva vida. Impacta així, sempre segons aquest llarg treball, en la seva salut mental i física. Aquesta implicació dels pares està creixent a les zones amb més desenvolupament econòmic, però el denominador comú és que si elles són el 40% de la força laboral general, en canvi continuen fent entre el doble i deu vegades més de les tasques domèstiques i de cura. A cap país del món no hi ha una distribució equitativa entre homes i dones de la feina no remunerada. I una de les principals causes d’aquest desequilibri és la falta de polítiques públiques.

L’informe, per tant, destaca que els homes necessiten ajuda, missatges que els animin a implicar-se i polítiques que ho facin possible. Els pares importen i és una prioritat global urgent, s’indica. Importen no perquè siguin homes i això suposi una aportació única i intransferible en el desenvolupament dels petits, sinó perquè aquests necessiten que els cuidin, els calmin, els alimentin i això no ve donat per la identitat sexual ni per la biologia. Si és possible, dos són millor que un. Està demostrat, segons els estudis que s’esmenten, que tots i totes tenen la mateixa capacitat per fer-ho.

L’informe recull una visió general del món indicant que als països amb rendes mitjanes i altes hi ha hagut avenços importants. Però els obstacles que es detecten són universals. La pobresa i la inestabilitat econòmica normalment signifiquen que ells hagin d’invertir més temps i esforç centrant-se en el seu rol de proveïdors econòmics. L’emigració per causes laborals ha fet que molts homes s’hagin separat de les seves famílies, com passa a les zones del món amb conflictes bèl·lics.

A més d’aquestes causes de fort impacte, les normes de gènere tradicionals continuen vigents i ser un pare plenament implicat en les atencions suposa fer front a comportaments profundament arrelats. Algunes dones senten que la llar és el lloc on exerceixen cert poder i control, i són reticents a cedir-lo. Es continua pensant erròniament, segons indica l’informe, que els rols definits per la biologia són diferents. I tots i totes alberguen sospites profundes sobre la capacitat dels homes com a cuidadors. Això es tradueix en reticències a oferir suport i en moltes ocasions es reprimeixen les seves habilitats.

En aquest sentit, es considera que explicitar els nombrosos beneficis d’una paternitat profunda i un augment en la implicació en l’assistència de la llar requereix transformar la paternitat en una institució, amb les mesures socials, econòmiques i polítiques que això comporta. L’informe dut a terme per Mencare –una campanya que vincula diverses oenagés, entre les quals Save the Children, amb el suport de l’ONU– no se centra a analitzar les parelles heterosexuals, sinó que es refereix a tota mena de paternitats: biològiques, adoptives, legals, en una relació amb una parella del mateix sexe...

En aquesta petició perquè les institucions s’impliquin, destaca sobretot l’aposta per facilitar la baixa dels homes quan neixen els seus fills. És una de les vies per fomentar –sempre amb els drets laborals garantits– una implicació més gran en la vida dels petits. Si la baixa per maternitat és avui pràcticament universal, la paternal és possible en 92 països, tot i que en la meitat d’aquests és menor a tres setmanes. Per això se’n considera fonamental una d’específica per a ells, intransferible i pagada.

“Aquest camí pot ser clau per animar un nombre més alt d’homes a acollir-s’hi, un camí per implicar-se a casa i aconseguir l’equitat en el repartiment de la feina no remunerada”. Són ells l’objecte d’anàlisi, però és evident que aquesta revolució pendent és fonamental per a les dones, perquè la càrrega que arrosseguen de la feina no remunerada impacta en tots els aspectes de la seva vida: educació, ocupació, riquesa, independència, vulnerabilitat, estrès. Que la dona pugui tenir més marge per fer servir el seu temps beneficiarà les relacions de parella, assenyala també l’informe, i per tant serà positiu per als fills.

Si les dones participessin en el mercat de treball com ho fan els homes, als Estats Units el PIB creixeria el 5%, un 9% en el cas del Japó o un 34% a Egipte. Cal trencar, per tant, la falsa creença, s’assenyala, que ells necessiten més que elles anar a treballar fora de casa. És una estereotipada construcció social quan el que cal és mirar conjuntament els dos àmbits perquè tots dos es complementen i són necessaris per a l’economia. “Els pares importen”. Quan els fills són petits, joves i també adults. Normalment ells s’impliquen en la part més satisfactòria de l’atenció als fills –els jocs– i són un motor important de desenvolupament. Però no és l’únic paper que poden tenir.

Les relacions familiars són complexes i dinàmiques, uns poden compensar les mancances dels altres, poden equilibrar-se l’un a l’altre. Després de 16 informes seguits analitzant la maternitat al món, per fi arriba el primer sobre els pares.

Cristina Sen

13/07/2015

La Vanguardia

El cervell es pot regenerar molt més del que crèiem

Lawrence Steinman, investigador i professor de Neurologia de la Universitat de Stanford

Tinc 67 anys: suficients per ser nen quan ho necessito. Vaig néixer a Los Àngeles i ajudava al meu pare a la farmàcia. Sóc casat amb el meu amor de batxillerat. La dreta dels EE. UU. no creu en la ciència, per tant sóc d'esquerres: la salut és de tots i no tan sols de qui negocien amb ella.

Què li està descobrint avui el nostre cervell?

Quan jo era estudiant, no hi havia cap medicament per a l’esclerosi múltiple i avui en tenim més de 20 de testats cup actuen en la primera fase i comencem a esbrinar què passa en la següent...

Com poden penetrar al cervell?

Avui a Stanford tenim una tècnica per implantar una fibra òptica al cervell d'un ratolí i veure com funciona.

Veuen actuar el seu cervell en directe?

A més, analitzem en detall la retina humana, que també forma part del cervell. D'altra banda, a Stanford desenvolupem noves tècniques bioquímiques per analitzar les proteïnes produïdes pels gens.

Suposo que avançar en una malaltia déna claus per desentranyar-ne d’altres.

Per això no deixem de posar en comú tot el que aprenem. En investigar l’esclerosi, vam veure que són els glòbuls blancs els que ataquen el cervell així que, si els mantenim fora d'ell, relluïn els danys. Aquesta mateixa estratègia l’apliquem contra l’ictus amb un sol medicament que si ha d'administrar amb urgència després d'un atac.

És bo saber-ho.

Estem comprovant que el cervell és capaç de regenerar-se més del que crèiem.

Com?

Provem de col.locar alguna de les molècules que hem descobert que són regeneradores al lloc precís del cervell. Si ho aconseguim, obtindríem una gran millora en malalties degeneratives com l’esclerosi lateral amiotròfica o el parkinson.

Quines són les molècules resilients?

Són molt simples, perquè el cervell per comunicar-se utilitza molècules molt petites, com el monòxid de carboni...

Allà del fum dels motors de cotxe?

Sí, i ens enverinaria en un garatge, però en quantitats ínfimes redueix la inflamació del cervell i, combinat amb compostos de sofre, actua com a neurotransmissor.

La medicina rau en les dosis.

També investiguem com una dosi mínima d’una altra molècula petitíssima anomenada cistamina podria millorar malalties com la de corea Huntington.

No era fins avui mortal necessitat?

Ho era, però la cistamina ja s’està aplicant i està donant resultats prometedors en assajos clínics.

Lluís Amiguet

08/07/2015

La Vanguardia