Tot el que dóna sentit a la vida sorgeix de relacionar-se

Kenneth J. Gergen, investigador, psicòleg social experimental

Tinc un ‘affaire’ amb els meus 80 anys. Novaiorquès, visc a Filadèlfia. Sóc professor de recerca al Swarthmore College. Casat per segona vegada, sumem cinc fills. Un dels meus projectes és el govern col·laboratiu. La democràcia és un procés continu. La meva feina connecta amb la espiritualitat.

Què ha entès?

Que no s’ha d’etiquetar ni etiquetar-se en cap categoria perquè les categories ens separen, i quan ens aïllem la creativitat es redueix. Crear, sovint, és estar sol amb un mateix.

Però no estar aïllat.

Tot el que té sentit ho cocreem, com el llenguatge. Les idees sorgeixen del diàleg en la comunitat; som éssers relacionals. Tot el que produeix alegria, tristesa o sentit sorgeix de relacionar-se. La seva teoria del construccionisme social es basa en aquesta premissa?

Sí, substitueixo el tradicional èmfasi sobre la ment individual pels processos de relació. Però sóc tan crític amb l’individualisme com amb la vida comunal.

No entenc això segon.

La tradició occidental entén que el món està format per individus: tu vius en la teva psique i jo visc en la meva, tu veus el món a la teva manera i jo el veig a la meva. Amb les comunitats passa el mateix: tu tens la teva i jo tinc la meva, i això ens porta a “nosaltres som els millors”, “som diferents”, “això és nostre”. Jo vull una altra cosa.

Què vol?

Portar tots els àmbits socials, política inclosa, el que aplico en les organitzacions i les grans empreses. La meva preocupació bàsica és que hi hagi canvi social.

Com s’orquestra?

En les organitzacions i empreses s’avalua l’individu, i això provoca que la gent estigui ansiosa i se senti amenaçada i aïllada preguntant-se si compleix el que se n’espera.

Quina és l’alternativa?

Ho aplico a Finlàndia: avaluem com ho estem fent plegats, què és el que fem bé, què podríem fer millor i qui contribueix en què per fer un bon equip. És un canvi de l’individu al procés de grup.

Els nens petits tenen el “meu” incorporat; sembla genètic.

Ni tan sols biològicament som éssers independents. Depenem de milions d’organismes que ens mantenen vius, i també del medi ambient. Vivim gràcies a molts processos relacionals, i aquest procés és generador de sentit.

D’acord.

Si des que són petits els nens aprenen a ser autosuficients, quan els altres no els aproven es genera un conflicte amb l’autoestima.

És molt molt comú.

Perquè ens aprovin ens assegurem que la nostra imatge és la correcta. A través del "jo,jo,jo" intentem agradar als altres. El canvi cultural que intento establir és del "jo" al "nosaltres".

Quan el meu nét té deures, el seu pare diu: "Tenim deures"; els deures formen part de la família.

I la responsabilitat individual?

He passat molt de temps a la Xina estudiant i col·laborant amb el seu sistema cooperatiu d’aprendre, i allà no hi ha el bullying.

Se’ls ensenya a obeir o a raonar?

Busquem la manera que els professors col·laborin amb els nens i treballin plegats, i que l’administració de l’escola treballi amb els mestres per anar trencant les jerarquies. La societat xinesa és molt jeràrquica.

Per això el tema no es pot aturar a l’escola.

Però es tracta d’un canvi social que ja està en marxa: gràcies a les tecnologies s’estan trencant els aïllaments, la gent viu relacionada. L’adolescent que ve a sopar no ve sol, l’acompanyen tots els amics connectats a través del mòbil. Estem vinculats amb milers de persones.

...a la superfície.

Això és el que cal treballar, que cada vegada estiguem relacionats d’una manera més positiva amb més aspectes del món. Hem de passar d’una vida individualista a una de relacional en què tu em necessites i jo et necessito, tu em cuides i jo et cuido, ens tenim en compte els uns als altres. El problema és el “jo vull el que és meu i quedar-me amb el que és teu”.

Creu que l’ésser humà no és egoista?

Vaig créixer en una societat individualista totalment convençut que això era natural. Després de viure a l’Àfrica, a la Xina i a Escandinàvia vaig entendre que només era una manera de viure. Passo molt de temps en països escandinaus que estan molt avançats socialment en aquesta cultura relacional, i la diferència entre rics i pobres és molt més petita, no tenen gent sense sostre, gent que viu al carrer.

I per què són els que tenen un dels índexs més alt de suïcidis?

Viuen físicament molt separats els uns dels altres, i si vius sol és molt difícil trobar sentit a la vida. És el nosaltres el que crea sentit, però no es pot reduir només a la Copa del Món de futbol.

Relacionar-se amb els altres és el més difícil.

La indagació apreciativa ens permet canviar la manera de relacionar-nos. Es tracta de trobar entre tots què és el que més valorem de la nostra vida en comú o de treballar junts.

És traslladable a les parelles?

Es tracta d’apreciar els detalls de l’altre –“Que bé, has comprat taronges!”, “Fantàstic, has tret el gos!”– o asseure’s a parlar del que té sentit en la nostra relació. Cal enfocar-se en els aspectes positius, en què és el que funciona, què és el que va bé, i també pensar de què volem més i ja tenim. Això és aplicable als fills, els amics, les ciutats, els estats...

Ima Sanchís

14/07/2015

La Vanguardia