Dues bessones salven el seu germà d'una malaltia rara mitjançant la selecció genètica

Família i metges a la Clínica IVI
Foto:Europa Press

La selecció genètica ha permès concebre dues bessones lliures d'adrenoleucodistròfia que han salvat el seu germà gran d'aquesta malaltia. 

És una malaltia rara que afecta un de cada 35.000 persones i que, de no tractar-se mitjançant un trasplantament de medul·la òssia, genera un deteriorament progressiu del pacient que el porta a la mort. 

El nen, anomenat Hissen i que ara té 11 anys, és el segon cas d'èxit a Espanya d'una selecció genètica per aconseguir el naixement d'un nadó compatible i sa per curar un germà amb una patologia greu, després d'un cas semblant que va passar a Sevilla, i el primer que es produeix en el món per curar aquesta malaltia concreta. 

L'operació ha implicat la col·laboració de diversos centres, especialment de la clínica IVI de Barcelona, que ha fet el diagnòstic genètic implantacional perquè les bessones naixessin lliures de la malaltia, i de l'Hospital Sant Pau de Barcelona, on es va portar a terme el trasplantament. 

En roda de premsa, el director de la clínica IVI, Agustín Ballesteros, ha explicat que la selecció genètica de les germanes es va portar a terme després de descartar que existissin familiars compatibles --només el 30% dels casos ho aconsegueixen per aquesta via-- i tot i inscriure a Hissen en el Registre Espanyol de Donants de Medul·la Osea --només el 60% troba un perfil adequat--. 

El trasplantament de cèl·lules de cordó i de medul·la òssia es va portar a terme l'octubre del 2011, quan les bessones ja tenien més de sis mes, i des d'aleshores el nen ha evolucionat favorablement i fins i tot s'ha detectat una millora de l'afectació neurològica, contrastada també amb unes dades bioquímics positius. 

La directora de la Unitat d'Hematologia, Oncologia i Trasplantament del Servei de Pediatria del Sant Pau, Isabel Badell, ha assenyalat que el procés va requerir d'una administració de quimioteràpia "molt intensiva" al nen abans del trasplantament, per evitar rebuig, i que la transfusió de sang del cordó es va completar amb una extracció de medul·la òssia en els dos malucs de la germana seleccionada per tenir més pes.

L'adrenolecucodistròfia es desencadena quan una enzim impedeix el metabolisme correcte d'àcids grassos de cadena molt llarga, que s'acumulen al sistema nerviós i a altres parts de l'organisme, produint un deteriorament progressiu del to muscular, la comprensió de la comunicació verbal i de la visió, entre d'altres. 

En el cas d'Hissen, la clínica IVI va aconseguir fecundar cinc òvuls viables dels pares, després d'aconseguir l'autorització del cas el març del 2010 per part de la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida (CNRHA), el que va portar que un any després naixessin Leire i Noa. 

"Molt contents" 

Els pares dels nens --que ja tenien un fill gran--, Alicia López i Mario Chesa, d'uns 40 anys i veïns de Ripollet (Barcelona), han agraït als diferents equips mèdics la feina feta i s'han mostrat "molt contents" per revertir un procés que podia acabar amb la vida d'un dels seus plançons. Hissen, per part seva, ha indicat que es troba molt a gust amb la seva nova vida, per no haver de portar màscara quan surt de l'hospital, on es trobava "tancat", i ha explicat que ara pot fer esport. 

Els pares, juntament amb el doctor Ballesteros, han demanat una agilitació d'aquest tipus de processos perquè l'espera dels pares i dels nens no sigui tan extensa, ja que en aquest tipus de casos la malaltia pot anar degenerant fins a un punt que no sigui possible la salvació i els pares poden perdre amb l'edat part de la seva capacitat per quedar-se embarassats. 

"Al tractar-se d'una malaltia a contrarellotge les respostes haurien de ser més ràpides", ha assenyalat la mare, que ha explicat que en el seu cas el vistiplau es va demorar sis mesos, un termini que es va fer molt llarg. Ballesteros ha explicat que a Espanya aquest tipus de procediments encara es consideren experimentals, després de l'aprovació de la llei de reproducció humana assistida del 2006 que obria la porta a aquest procés, pel que ha considerat "absolutament imprescindible" millorar els terminis perquè l'actual cursa d'obstacles es converteixi en una autopista. 

"La nostra experiència és que no ha estat un tractament tan ràpid com requeriria", ha afegit, sobre una operació que té un cost al mercat de 9.000 euros però que la clínica privada ha portat a terme de manera altruista d'aquí al seu programa de responsabilitat social corporativa, i també perquè així ho determinen els casos experimentals.

Europa Press
13/06/2012

La Salut de l'ensenyament superior

Els Estats anomenats del benestar, que els catalans en tant que espanyols hem pogut tastar aquests darrers 30 anys llargs de democràcia, van ser fruit d’un pacte entre les aspiracions de la burgesia capitalista (que feia bandera de les llibertats individuals) i els treballadors (que reclamaven la primacia de la igualtat entre les persones i el repartiment dels béns disponibles). I és que tant una cosa com l’altra no solament són desitjables, sinó que difícilment es pot donar, en la pràctica, la primera sense la segona. La llibertat és el bé més preuat de les persones, però aquesta llibertat només es pot exercir realment si es tenen  unes condicions mínimes de subsistència: sense salut, sense formació, sense un habitatge digne, sense feina, sense recursos econòmics... la llibertat individual no passaria de ser una entelèquia o un autèntic sarcasme. Aquell pacte venia a dir que els Estats, a més de les funcions habituals que desenvolupaven, assumirien també la de recaptar i redistribuir la riquesa generada per la ciutadania, a través dels impostos, de manera que tothom, pel sol fet de ser persona i sense cap condició prèvia, pogués gaudir d’una mena de salari social. Aquest és l’origen del sistema públic de salut, d’educació, de pensions, de prestacions en cas de necessitat...; aquesta és l’única manera de garantir que els drets humans siguin autènticament universals.

El que estem vivint en aquests moments és purament i simple el trencament d’aquell pacte. Tenim prou evidències que aquest tipus d’acords són fruit o bé de la bona voluntat de les parts o bé d’un equilibri de forces que fan difícil la victòria dels uns i la derrota dels altres. Desgraciadament, en la vida social el que sol comptar són les relacions de poder, la llei del més fort, de manera que quan els capitalistes d’avui (molt especialment els financers –és a dir, els especuladors-, però també els immobiliaris i tot un seguit de directius, tècnics, gerents, assessors, intermediaris, polítics...) han copsat la debilitat dels treballadors (i de les classes mitjanes) han decidit fer marxa enrere, fer-nos creure que l’Estat del benestar és insostenible, que la llibertat individual no ha de tenir cap límit, que tothom s’ha de buscar la vida (i si no se’n surt és simplement culpa seva o que desgraciadament no ha tingut sort) i que els impostos són un atracament (sobretot els directes, no pas els que graven el consum).

Aquest és també el problema de les universitats: en la major part dels països europeus, l’accés a la universitat s’havia considerat un dret universal i, doncs, relativament barat, de manera que l’única condició per accedir-hi fos el mèrit, l’esforç i les capacitats personals, i no l’origen o el capital disponible (les beques més que pagar els estudis, el que feien era atorgar una salari mínim als estudiants que s’havien de mantenir per si mateixos). Ara se’ns diu que això no pot ser, que tots els estudiants hauran de pagar el cost real dels seus estudis en funció de la seva renda familiar... Però aquí hi ha la trampa: la renda familiar és la que hauria de determinar els impostos a pagar, però no el cost dels estudis universitaris (o de les receptes, els judicis o l’educació), que haurien simplement de tenir unes taxes mínimes per tal de garantir-ne l’accés universal.

Per altra banda, aquests fonamentalistes de la llibertat sense límits creuen també que les úniques coses que funcionen bé són les privades i que l’única manera de garantir l’eficiència dels treballadors i de les empreses és la inseguretat (és a dir, la por a perdre el lloc de treball) i la competència (què deu voler dir la competència entre hospitals, posem per cas: que no se’ls hi morin els pacients? En aquest cas, la solució seria ben fàcil: enviar els que estan més greus a l’hospital del costat –a poder ser públic- i així, a sobre, el podrien acusar d’incompetent i d’ineficient!). Doncs sí: consideren que les universitats han d’actuar com els grans hipermercats: han de publicitar els seus productes, fer ofertes, diferenciar-se dels altres, competir per tenir més i millors clients (i evitar els indesitjables), tenir molta cura de la imatge i, per descomptat, eliminar aquells productes que no tenen prou sortida o que no donen prou benefici, independentment de que siguin necessaris.

El mal de les universitats, per tant, és el mateix mal de tots els serveis i sistemes públics, dels quals ens hem beneficiat tots, però molt especialment les classes mitjanes i treballadores (perquè els altres ja ho tenien resolt per un altre costat). Quan aquests serveis deixen de ser universals, el que se’n segueix és que hi comença a haver cada cop més persones que no hi tenen accés: primer són els més pobres i vulnerables, després potser seran els estrangers amb o sense papers; a continuació els joves o no tan joves que no tenen feina, potser més endavant seran els fumadors o els que fan esports de risc o els discapacitats... 

L’única manera d’aturar aquest despropòsit és ser inflexibles: els drets socials han de seguir essent universals. O fer-nos forts, aplegar-nos, perquè desgraciadament els poderosos només entenen la llei de la força.

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC

Les urgències de l´Hospital Dr Josep Trueta de Girona, les més ràpides

Calculen en 5 minuts el temps d'espera durant l'epidèmia de grip entre l'arribada al centre i la primera atenció

El servei d'urgències va funcionar bé durant l'epidèmia de grip

El servei d'urgències de l'hospital Dr Josep Trueta de Girona va ser el més ràpid de Catalunya a l'hora d'atendre els pacients. La conselleria de Salut calcula que el temps d'espera que van patir els malalts a finals de febrer del 2012 era de poc més de 5 minuts, mentre que a l'hospital Joan XXIII de Tarragona els pacients havien de romandre gairebé 20 minuts per set atesos. Les dades es van donar a conèixer arran d'una pregunta de la diputatda d'ERC per Girona, Carme Capdevila, que va voler conèixer la situació de col·lapse que es va viure als centre sanitaris a principis d'any. 

La resposta de la conselleria deixa clar que l'hospital gironí treballava aquells dies el doble de ràpid que la resta de centres sanitaris de Catalunya: va ser l'únic que va tenir una mitjana d'espera de 5 minuts i 16 segons. Per contra, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova Vall d'Hebron o l'Hospital de Vialdecans se situaven entre els 11 i els 12 minuts. 

A més, l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa triplicava el temps d'espera de Girona, amb 15 minuts, mentre que l'Hospital Joan XXIII de Tarragona arribava fins els 19 minuts amb 57 segons. 

En la resposta parlamentària, la Generalitat però admet que és impossible saber quan es triga a decidir el trasllat d'un malalt a planta. "La gran variabilitat de la decisió fa que no es diposi d'unes dades fiables respecte al temps d'espera per ingressar en planta als hospitals de l'ICS i de la xarxa hospitalària d'utilització pública. 

Les xifres d'atenció d'urgències i de trasllat a planta del gener i febrer són significatives perquè van coincidir amb una epidèmia de grip que va col·lapsar els serveis d'urgències dels grans hospitals catalans. 

La Conselleria de Salut va obrir 870 llits hospitalaris al gener i al febrer per atendre a l'augment de demanda provocat per la irrupció tardana de l'epidèmia de la grip. A primers de gener, quan la grip encara no havia arribat al nivell d'epidèmia, els hospitals catalans tenien una dotació de 12.660 llits, si bé van acabar el mes de febrer amb 13.530 per atendre el pic de demanda. A les comarques gironines es van habilitar 117 d'aquests llits. Pràcticament tot l'hospital Trueta funcionava a ple rendiment per fer front a una afluència creixent de persones al servei d'urgències. Les plantes que estaven tancades per les retallades del 2011 es van haver d'obrir gradualment. 

Col·lapse per ingressar 

De l'augment de Catalunya, es van obrir 504 a Barcelona, mentre que 93 ho van fer a la Catalunya central, 44 al Camp de Tarragona, 2 a les Terres de l'Ebre i 60 a Lleida. 

A l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, el més gran de Catalunya, els serveis d'urgències de medicina general es van col·lapsar malgrat l'obertura d'aproximadament 80 nous llits que no aconsegueixen absorbir el total de malalts que requereixen ingrés. 

Salut va admetre que el pic assistencial ocasionat per la grip va obligar a reprogramar algunes intervencions quirúrgiques a l'hospital de Bellvitge. L'hospital Arnau de Vilanova de Lleida que també va patir una situació de col·lapse, amb una recepció diària de 280 pacients, una part dels quals tampoc podien ser traslladats a planta el mateix dia. 

A Tarragona, l'hospital Joan XXIII registra una "forta freqüentació" a l'àrea d'urgències amb esperes de tres dies per ser passats a planta. Una situació semblant es repetia a Viladecans i al Can Ruti de Badalona, segons les mateixes fonts.

Jesús Badenes

12/06/2012

Diari de Girona

Un nou fàrmac contra el càncer de mama porta la quimioteràpia a la cèl·lula tumoral

Homenatge als supervivents de càncer

La farmacèutica suïssa Roche ha desenvolupat una innovadora teràpia contra el càncer de mama, el TDM-1, cridada a "revolucionar" el tractament d'aquesta malaltia ja que, per primera vegada, agrupa en una única molècula un agent biològic que fa de "cavall de Troia" o "míssil teledirigit" per a una potent quimioteràpia que s'allibera a l'arribar a la cèl·lula tumoral. 

Aquest avanç, que ha protagonitzat la sessió plenària del Congrés de la Societat Americana d'Oncologia Mèdica (ASCO, en les seves sigles en anglès) que s'està celebrant a Chicago, actua contra un subtipus del càncer de mama, el subtipus HER-2 positiu, que suposa fins al 20 per cent d'aquests tumors. No obstant això, el mecanisme d'acció utilitzat representa "una nova forma d'abordar el càncer", com va assenyalar Joan Albanell, del Servei d'Oncologia de l'Hospital del Mar de Barcelona, qui ha participat en el desenvolupament a Espanya d'aquesta teràpia experimental. Albanell no descarta que aquesta pugui ampliar-se en el futur com a primera opció terapèutica d'aquest tipus de càncer o en altres en els quals també juga un paper clau el HER2, com en els tumors gàstrics. En concret, la molècula incorpora la teràpia biològica que fa 10 anys va revolucionar el tractament d'aquesta malaltia, el "trastuzumab", comercialitzat com "Herceptin" també per Roche, i recupera la potent quimioteràpia DM1, que es va desenvolupar fa 20 anys però que no s'utilitzava des d'aleshores per l'alta toxicitat que comportava. 

"És 20 vegades més potent que moltes de les quimioteràpies que s'usen actualment, per això a l'administrar-se de manera convencional els efectes secundaris eren molt alts", va explicar Albanell. No obstant això, la seva unió al trastuzumab permet portar aquesta quimioteràpia fins a la membrana de la cèl·lula tumoral i, una vegada allà, s'allibera. "Els beneficis són espectaculars, al temps que es minimitzen els efectes secundaris per a aquestes pacients", va afegir el cap de la Unitat de Mama de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, Javier Cortés. 

Amb participants espanyols 

Els resultats presentats a ASCO per demostrar la seva eficàcia corresponen a l'estudi internacional Emilia, que ha inclòs més de mil pacients en fase metastàtica que van patir una recaiguda després d'un primer tractament i en el qual han participat investigadors i pacients d'hospitals com La Paz de Madrid, l'esmentat Vall d'Hebron, l'Arnau de Vilanova de Lleida o l'Institut Valencià d'Oncologia. 

En concret, els resultats han demostrat com aquest fàrmac, que s'administra per via intravenosa una vegada cada tres setmanes, aconsegueix endarrerir l'evolució del tumor una mitjana de 9,6 mesos, enfront dels 6,4 mesos que aconsegueix la teràpia estàndard. A més, la tolerància ha estat molt bona, com prova que en només un 15 per cent de les pacients va caldre baixar les dosis i tan sols un 4 per cent va abandonar l'estudi.

Europa Press

5/06/2012

Diari de Girona

Lebensborn

Calendari de Lebensborn per fomentar la "raça ària" del 1929

L'eugenèsia, del grec "ben nascut", és una teoria que postula que la constitució genètica dels humans es pot perfeccionar mitjançant el control de la seva reproducció. Plató, clàssic de clàssics, va suggerir les primeres tesis eugenistes, però va ser l'antropòleg anglès Francis Galton, qui, inspirant-se en el pensament de Charles Darwin, va plantejar la versió moderna d'aquesta teoria l'any 1865. Els partidaris de l'eugenèsia defensen polítiques específiques per detectar els defectes genètics dels individus d'una comunitat i, en base a criteris més culturals que científics, proposen intervenir. 

Al llarg de la història, en nom d'aquesta manera de pensar, s'han aplicat, per exemple, controls de natalitat, avortaments selectius, esterilitzacions forçoses, segregacions racials i fins a arribar a l'extrem nazi dels genocidis. 

L'eugenèsia nazi va liderar-la l'associació Lebensborn, que dirigia el líder de la SS Heinrich Himmler. L'objectiu: expandir la raça ària per Europa i esborrar del mapa totes aquelles persones que tenien "una vida indigna de ser viscuda". Una dada: Himmler va fer esterilitzar 400.000 persones. 

Una altra de les tècniques eugenistes tradicionals passa pel control de la immigració. Consisteix en una tàctica més per separar de manera efectiva els bons dels dolents; els blancs escollits, dels pobres negres desgraciats; els caucàsics perfectes, dels moros que només fan que prendre'ns la feina i abusar del poc que queda de l'Estat del Benestar. 

El 2012 les tesis eugenistes tornen a estar de moda per a alguns polítics apassionats per allò "retro" els quals, mancats d'un discurs sòlid per aixecar la moral a la tropa, es dediquen a predicar als quatre vents que millor que els immigrants deixin de criar perquè això empobreix la nostra societat, perquè els negres i els moros no ens convenen. Glups. 

Que ningú no s'alarmi, però, perquè els nostres estadistes d'estar per casa no són ni la meitat de malparits que eren els nazis. En el fons, no pensen amb mala fe, ni de cap manera; perquè no en saben.

Pep Taberner

09/06/2012

Diari de Girona

Salut demana altres terrenys per al nou Trueta

El conseller Boi Ruiz prioritza la construcció del futur hospital en un lloc diferent de l'actual per evitar "limitacions d'espai".

El conseller de Salut, Boi Ruiz considera preferent que el futur centre sanitari estigui instal·lat en terrenys del terme municipal de Girona. Però no descarta cap de les opcions que fins ara hi ha sobre la taula: fer-lo nou en un altre lloc, reformar l'actual o fins i tot executar el projecte bàsic que va idear el tripartit (només "si no hi ha cap alternativa"). Ruiz creu que la Facultat de Medicina i el nou Trueta han d'estar junts. 

Fer el nou hospital Trueta a la ciutat de Girona és "prioritari", però no està clar que es faci als terrenys on reposa l'actual centre sanitari. El conseller de Salut, Boi Ruiz ha demanat a l'Ajuntament de Girona que busqui i li ofereixi espais alternatius per aixecar el futur hospital de referència. Ruiz va explicar ahir que fer un nou Trueta a l'entrada nord de Girona (el lloc d'ara) comporta "limitacions d'espai" i enderrocar l'edifici vell, una acció que sempre ha comptat amb l'oposició de CiU. No obstant, la conselleria encara manté sobre la taula totes les opcions que han anat sortint fins ara: emplaçar-lo fora de Girona, reformar l'actual hospital o fins i tot recuperar el projecte bàsic del tripartit. La gran incògnita és quan: Ruiz va avançar que l'any que ve no hi haurà diners per iniciar-lo.

El conseller considera que el projecte inicial que va aprovar el tripartit (que preveu enderrocar l'actual Trueta i fer el nou al costat) té limitacions. Amb anterioritat Ruiz ja havia esmentat que aquestes limitacions eren econòmiques, ja que fer un futur centre sanitari de 250 milions d'euros estava per sobre de les possibilitats de la Generalitat.

F. Benejam

09/06/2012

Diari de Girona

Menjar sense gluten

Si agafeu amb la mà un grapat de farina de blat i la tanqueu, deixant escletxes entre els dits, hi feu caure aigua suaument amb l'aixeta poc oberta i l'aneu amassant amb calma, veureu que l'aigua que en surt és blanquinosa a causa del midó que arrossega, mentre que a la mà la farina s'anirà transformant en una massa viscosa, homogènia i tova, que es pot estirar i acaba no adherint-se als dits. Aquesta massa està constituïda bàsicament pel gluten, o conjunt de proteïnes dels cereals panificables, com ara el blat, l'ordi, el sègol i, també, la civada. Aquesta tècnica tan simple és la que aplicaven, i potser encara a vegades apliquen, els forners artesanals per saber, segons el tacte del gluten, si aquella farina donarà un pa amb una molla i una crosta de textures adients. La qualitat del pa depèn, en gran part, de la qualitat del seu gluten, i per això, amb els cereals que no en porten, com ara el blat de moro o l'arròs, no es pot panificar. Per tant, aquest conjunt de proteïnes facilita la feina dels forners i també té un cert valor nutritiu, ja que si es complementa amb les proteïnes dels llegums dóna un conjunt proteic vegetal complet. D'altra banda, als diabètics, que han d'evitar o controlar els aliments amb massa midons o sucres, els pot anar bé substituir, amb la deguda prudència, les pastes alimentoses normals per les enriquides amb gluten i amb menys midó. 

Però el gluten del blat, cereal que és la base de la nostra alimentació, no és bo per a tothom. Això es deu al fet que hi ha una malaltia, la celiaquia, que consisteix en una intolerància al gluten que altera la paret intestinal i causa diarrees, gasos, pèrdua de pes, cansament, alteracions de conducta, mala nutrició i altres símptomes, que es presenta més sovint en la infància, però també en edats més avançades en formes atípiques, no sempre de fàcil diagnòstic. L'únic tractament és mantenir un estricte règim sense gluten tota la vida, la qual cosa no és fàcil, perquè no només s'ha de prescindir de tots els derivats del blat, l'ordi, el sègol i la civada (pa, farines, pasta, pastissos...), sinó que, a més, cal vigilar molts ingredients afegits a productes que en principi no haurien de contenir-ne. La incidència de la malaltia sembla que és aproximadament de l'1 per cent de la població, però hi ha dades que indiquen que pot ser superior. Gràcies a la tecnologia, artesanal o industrial, i a ingredients i additius adients, es disposa d'aliments sense gluten per substituir els normals que en porten, però el cost és alt. Tornant a les pastes, si busqueu catàlegs de les destinades a règims especials, en trobareu més “sense gluten” que no pas enriquides amb aquest component, perquè responen a aquesta ineludible necessitat. 

El passat 18 de maig, l'Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya, amb la presència de l'Associació de Celíacs de Catalunya, va presentar a Barcelona un “pacte de col·laboració amb les empreses per a la millora de l'etiquetatge dels productes alimentaris d'utilitat per a persones celíaques”, per promoure la correcta informació sobre els aliments i productes alimentosos sense gluten, que són molts (verdures, fruites, patates, llegums, carns, ous, peix, llet) i no tan sols els dissenyats amb aquesta finalitat. Però cal estar segurs que, per la seva manipulació o preparació, no contenen cap ingredient amb gluten (l'arrebossat d'un precuinat, per exemple). El distintiu que proposa aquest pacte per als aliments que compleixin les condicions és el d' “apte per a celíacs”, que potser és més adient que no pas “sense gluten”. La raó d'això és que el coneixement social força ampli que existeix de la malaltia celíaca ha fet que algunes persones, amb un criteri erròniament curós i esbiaixat del que és saludable, estiguin interpretant que el gluten és un producte “nociu” que és millor evitar, i a l'hora de comprar aliments optin, sense necessitat, per productes que no en contenen, la qual cosa els pot portar a desequilibris en l'alimentació. Menjar ha de ser un acte lliure, però a partir d'una elecció racional, no de criteris regits per hipocondries sense base. Heus ací un petit signe d'una societat malalta per l'obsessió de no emmalaltir.

Abel Mariné

08/06/2012

El Punt Avui

Inversions que són la bomba

SETEM i el Centre Delàs d'estudis per la Pau de Justícia i Pau descobreixen els vincles financers entre la banca i la indústria militar a Espanya, al seu informe: Inversions que són la bomba. Negocis de la banca amb empreses espanyoles d'armament.

Els seus autors són: Jordi Calvo Rufanges, Joan Farrés i Axel Thamers, investigadors del Centre Delàs.

Resum executiu

Las empresas de armas españolas dependen de la financiación que reciben de las entidades bancarias para mantener su actividad económica, hecho que sitúa a la banca tradicional como uno de los actores principales para el sustento financiero de este sector militar.

El presente informe muestra el volumen y la importancia de las relaciones entre los bancos y las empresas de armas españolas, identificando aquellas entidades financieras que colaboran con el complejo militar español.

Se han identificado 30 empresas de armamento del complejo militar-industrial español que han recibido apoyo financiero de la banca que opera en España desde 2007 a 2011. Las empresas de armas españolas que han recibido un volumen de financiación significativo, se dedican a fabricar barcos de guerra, aviones de combate, misiles, bombas, munición, blindados, tanques, helicópteros militares, elementos de comunicación militar e incluso bombas de racimo hasta 2008.

En este informe aparecen implicadas 42 entidades financieras,entre las que se encuentran los grandes bancos (españoles y extranjeros), bancos de tamaño reducido o mediano, cajas de ahorros ahora convertidas en bancos, algunos grupos de cooperativas de crédito, empresas de seguros e intermediarias financieras. Prácticamente todas las modalidades de entidades financieras de la banca tradicional se encuentran entre las que podemos denominar como banca armada. Además, las maneras de financiar a la industria militar no son únicamente las que resultan más evidentes por su relación directa entre el banco y la empresa de armas, sino que existe un entramado financiero complejo (público y privado) en que la industria militar recibe apoyo de los bancos a través de grandes transnacionales, empresas de capital de riesgo, inversores particulares, infinidad de intermediarias financieras y SICAV.

El apoyo financiero que ha recibido el complejo militar-industrial mediante participaciones accionariales, fondos de inversión y créditos de 2007 a 2011, nos muestra que se han desviado al menos 1.372 millones de euros al sector armamentístico (casi 2.300 si contamos la participación de la SEPI en EADS), que hubieran podido ser destinados a dar apoyo a otros sectores de la economía con efectos más positivos sobre la sociedad.

Finalmente, los diez bancos que han participado en el negocio armamentístico con mayor volumen de negocios y mayor presencia en empresas de armas españolas en el período estudiado son, por orden de importancia: Bankia, Liberbank, Banco Santander, Caixabank, BBVA, Catalunya Caixa, Banco Popular, Banco Sabadell, Ibercaja y Bankinter.

Todo ello muestra que el negocio de las armas tiene una gran dependencia de las entidades financieras, sin cuyo apoyo no existirían tantas armas ni tantas empresas militares. Con los datos revelados en este informe podemos afirmar que los bancos aquí estudiados pueden ser considerados corresponsables del negocio armamentístico español durante el período analizado.

Podeu veure tot l'informe clicant: aquí

Bones notícies

Artwork: Helene Nelson Reed

La bona notícia té mala premsa. És així i s'ha demostrat en múltiples ocasions. Sembla que el lector necessita males notícies, que prefereix el consum de tragèdies i de desgràcies, més que no pas de descobriments i innovacions científiques. Amb tot, la mala notícia sistemàticament reiterada acaba causant efectes en el cos social i en la percepció que tenen els ciutadans de la seva capacitat per canviar el món.

Des del començament de la maleïda crisi, la saturació de missatges negatius ha crescut exponencialment. És difícil quantificar l'allau de males noticies que el ciutadà, mínimament interessat en l'actualitat, ha de digerir cada matí abans d'anar a la feina, o cada vespre abans de ficar-se al llit. Si, vertaderament, les notícies fossin digerides mentalment i emocionalment, causarien vertaders estralls en la ciutadania, però tinc la impressió que una tapa l'altra, de tal manera que, abans que s'hagin processat els efectes de la primera, en segueix una altra, tant o més alarmant que la primera, que l'eclipsa i centra el focus d'atenció, però solament durant una breu fracció de temps, perquè immediatament, en ve una altra de més grossa i així successivament. 

Tots sabem que la finalitat d'un diari, com la d'un butlletí informatiu de ràdio o de televisió, no és fer un diagnòstic de la societat. Els diagnòstics corresponen als sociòlegs, als economistes, als antropòlegs, però un mitjà de comunicació de masses narra el que és notícia. No cal dir que sobre què és notícia hi ha un gran debat, però queda clar que no reflecteix, necessàriament, la tònica general, allò que s'esdevé de manera global, sinó que, més aviat, la notícia es refereix al que és notori, sigui per estrany, per exòtic, per horrible o, senzillament, perquè trenca la normalitat. Amb tot, molts consumidors de diaris, de butlletins informatius i de notícies interpreten el paper dels mitjans com a diagnosticadors de la realitat, la qual cosa té uns efectes corrosius en la visió que tenim de la nostra societat, del nostre món educatiu i de nosaltres mateixos. 

L'allau de males notícies té efectes en la salut mental i emocional del país. Amb això no estic, òbviament, justificant el silenci, ni menys encara un tracte paternalista que amagui la realitat per no fer mal al ciutadà. El ciutadà adult necessita conèixer la realitat, però amb els seus clarobscurs, amb les seves llacunes i possibilitats. La saturació de missatges negatius acaba tenint un efecte desastrós en el seu subconscient, ja que el ciutadà comú pot arribar a la conclusió que no hi ha res a fer, a patir l'anomenada síndrome TINA (There is no alternative), i això el transforma en un paràsit, en un mer observador social, de tal manera que deixa de ser l'agent de canvi que pot arribar a ser. 

Massa sovint s'amaga la bona notícia, perquè, probablement, no genera audiència i, no obstant això, hi ha bones notícies. Amb massa freqüència, l'agressió, la violència, la corrupció, la crueltat, l'estafa i la hipocresia són carnassa de diaris; però estranyament apareixen, en la mateixa proporció, notícies relatives a la innovació, a la mediació, a la pau, a l'honestedat, a la feina ben feta. Tal vegada perquè aquestes són les pràctiques habituals i, per això mateix, no són notícia. Si és així, podem estar més tranquils; però si vertaderament hem de creure que l'estat del món és el que ens descriuen els diaris i les televisions, el món és un malalt en situació crítica irreversible. 

Contra aquesta manera de fer, cal mostrar que el món té possibilitats, perquè realment en té i només això pot suscitar el desig del ciutadà de canviar-lo, de millorar-lo, d'esforçar-se per canviar la situació vigent. Canviar el sentit de la mirada és ja començar a canviar el món.

Francesc Torralba

06/06/2012

El Punt Avui

Girona, temps de flors

En qualsevol època de l’any, la set vegades immortal Girona, té un especial encant, tant pels gironins (també pels d’adopció), com pels innombrables turistes que visiten la ciutat. Una ciutat que, com canta encertadament la sardana de Ricard Viladesau “Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi i a tots ens enamora”. Una Girona que ha establert en el seu calendari popular, tres dates ben assenyalades pels gironins com són: el Divendres Sant per la seva espectacular processó dels Manaies, les gironines festes de primavera del mes de maig, amb la mostra “Girona, Temps de Flors” i les tradicionals fires de Sant Narcís que s’escauen per la tardor, just a les portes de Tot Sants quan a tothom li satisfà assaborir els panellets, els moniatos i les castanyes.

En cadascuna d’aquestes tres dates del calendari de festes de Girona, la ciutat resta col·lapsada per la gernació de visitants de totes les contrades més properes a Girona, òbviament del Gironès, del Pla de l’Estany, de la Selva i també del Baix i Alt Empordà, però també de Barcelona i de la veïna França. No obstant, la que atrau un nombre més elevat de visitants d’arreu del territori català, per la seva espectacularitat, la seva bellesa i per l’excepcional harmonia i singular perfecció que comporta ornamentar tots els racons del barri vell, jardins, patis, claustres, monuments i la major part dels edificis més emblemàtics és, sens dubte, la que s’escau just quan la primavera ens deixa descobrir l’esclat de la natura i el perfum encisador de la seva extensa i variada gamma de flors.

Enguany, “El temps de flors” ha arribat a la seva 57a edició i tot i la duresa de la crisi i les conseqüències nefastes per un gran nombre de ciutadans, Girona apareixia més guarnida i engalanada que mai davant dels ulls de tothom. La ciutat resta convertida en un grandiós oasi de perfecció on els floricultors i els artistes en ornamentació floral, aconseguiren que els visitants s’abstraguessin dels seus problemes quotidians, de les penúries per arribar a finals de mes, de la situació de precarietat dels fills a l’atur, de les maleïdes hipoteques per la compra de l’habitatge o dels problemes dels veïns que han de recorre als menjadors socials per poder menjar un plat calent.

Davant del daltabaix que sofreix el país, la crisi del sistema financer, la precarietat de les economies domèstiques, així com la poca o nul·la capacitat que ofereixen els governants per resoldre-la o donar respostes creïbles, algun es preguntaran si és legítim invertir diners en mantenir tradicions com la de “Girona, temps de flors”? Personalment penso que, si bé és cert que aquesta o qualsevol altre activitat cultural, val diners i potser molts diners, convé valorar que a la ciutadania no se li pot negar poder gaudir de les poques coses que encara li resten sense que, per gaudir-les, es vegi  obligada a despendre’s dels pocs diners que, dissortadament, pot disposar.

En aquest nostra país, calen unes polítiques més sensibles i socials per no castigar a la població desfavorida. Cal forçar que les economies benestants de casa nostra contribueixin a les arques de l’Administració, notablement més del que ho fan en l’actualitat. Que els polítics, deixin d’una vegada per totes, de fer pagar els plats trencats a les economies de menors ingressos. S’ha de poder seguir fent el “Temps de flors” i igualment, la sanitat i les escoles públiques han d’oferir el mateixos serveis que oferien abans de la crisi, procurant –això sí- gestionar millor els recursos d’aquests serveis, però molt especialment, procurant que els polítics tinguin menys escrúpols a l’hora de prémer l’accelerador per exigir que qui tingui més, pagui més. Ja seria hora que deixessin d’imposar més impostos i més carregues indirectes a la ciutadania, doncs aquestes mesures són intrínsecament injustes perquè pobres i rics paguen exactament igual els carburants, el bus o el metro, les tasses universitàries o l’IVA, l’impost que s’aplica a qualsevol article de vestir, de calçar o per l’adquisició d’un electrodomèstic.

Convé que els qui ens governen, tinguin molta més predisposició de la que ens ofereixen i que les seves polítiques tinguin la prioritat de satisfer a les classes més necessitades, procurant que la seva vida esdevingui digna, malgrat la precarietat de recursos.

Jaume Rocabert i Cabruja

31/05/2012

Girona