La Salut de l'ensenyament superior

Els Estats anomenats del benestar, que els catalans en tant que espanyols hem pogut tastar aquests darrers 30 anys llargs de democràcia, van ser fruit d’un pacte entre les aspiracions de la burgesia capitalista (que feia bandera de les llibertats individuals) i els treballadors (que reclamaven la primacia de la igualtat entre les persones i el repartiment dels béns disponibles). I és que tant una cosa com l’altra no solament són desitjables, sinó que difícilment es pot donar, en la pràctica, la primera sense la segona. La llibertat és el bé més preuat de les persones, però aquesta llibertat només es pot exercir realment si es tenen  unes condicions mínimes de subsistència: sense salut, sense formació, sense un habitatge digne, sense feina, sense recursos econòmics... la llibertat individual no passaria de ser una entelèquia o un autèntic sarcasme. Aquell pacte venia a dir que els Estats, a més de les funcions habituals que desenvolupaven, assumirien també la de recaptar i redistribuir la riquesa generada per la ciutadania, a través dels impostos, de manera que tothom, pel sol fet de ser persona i sense cap condició prèvia, pogués gaudir d’una mena de salari social. Aquest és l’origen del sistema públic de salut, d’educació, de pensions, de prestacions en cas de necessitat...; aquesta és l’única manera de garantir que els drets humans siguin autènticament universals.

El que estem vivint en aquests moments és purament i simple el trencament d’aquell pacte. Tenim prou evidències que aquest tipus d’acords són fruit o bé de la bona voluntat de les parts o bé d’un equilibri de forces que fan difícil la victòria dels uns i la derrota dels altres. Desgraciadament, en la vida social el que sol comptar són les relacions de poder, la llei del més fort, de manera que quan els capitalistes d’avui (molt especialment els financers –és a dir, els especuladors-, però també els immobiliaris i tot un seguit de directius, tècnics, gerents, assessors, intermediaris, polítics...) han copsat la debilitat dels treballadors (i de les classes mitjanes) han decidit fer marxa enrere, fer-nos creure que l’Estat del benestar és insostenible, que la llibertat individual no ha de tenir cap límit, que tothom s’ha de buscar la vida (i si no se’n surt és simplement culpa seva o que desgraciadament no ha tingut sort) i que els impostos són un atracament (sobretot els directes, no pas els que graven el consum).

Aquest és també el problema de les universitats: en la major part dels països europeus, l’accés a la universitat s’havia considerat un dret universal i, doncs, relativament barat, de manera que l’única condició per accedir-hi fos el mèrit, l’esforç i les capacitats personals, i no l’origen o el capital disponible (les beques més que pagar els estudis, el que feien era atorgar una salari mínim als estudiants que s’havien de mantenir per si mateixos). Ara se’ns diu que això no pot ser, que tots els estudiants hauran de pagar el cost real dels seus estudis en funció de la seva renda familiar... Però aquí hi ha la trampa: la renda familiar és la que hauria de determinar els impostos a pagar, però no el cost dels estudis universitaris (o de les receptes, els judicis o l’educació), que haurien simplement de tenir unes taxes mínimes per tal de garantir-ne l’accés universal.

Per altra banda, aquests fonamentalistes de la llibertat sense límits creuen també que les úniques coses que funcionen bé són les privades i que l’única manera de garantir l’eficiència dels treballadors i de les empreses és la inseguretat (és a dir, la por a perdre el lloc de treball) i la competència (què deu voler dir la competència entre hospitals, posem per cas: que no se’ls hi morin els pacients? En aquest cas, la solució seria ben fàcil: enviar els que estan més greus a l’hospital del costat –a poder ser públic- i així, a sobre, el podrien acusar d’incompetent i d’ineficient!). Doncs sí: consideren que les universitats han d’actuar com els grans hipermercats: han de publicitar els seus productes, fer ofertes, diferenciar-se dels altres, competir per tenir més i millors clients (i evitar els indesitjables), tenir molta cura de la imatge i, per descomptat, eliminar aquells productes que no tenen prou sortida o que no donen prou benefici, independentment de que siguin necessaris.

El mal de les universitats, per tant, és el mateix mal de tots els serveis i sistemes públics, dels quals ens hem beneficiat tots, però molt especialment les classes mitjanes i treballadores (perquè els altres ja ho tenien resolt per un altre costat). Quan aquests serveis deixen de ser universals, el que se’n segueix és que hi comença a haver cada cop més persones que no hi tenen accés: primer són els més pobres i vulnerables, després potser seran els estrangers amb o sense papers; a continuació els joves o no tan joves que no tenen feina, potser més endavant seran els fumadors o els que fan esports de risc o els discapacitats... 

L’única manera d’aturar aquest despropòsit és ser inflexibles: els drets socials han de seguir essent universals. O fer-nos forts, aplegar-nos, perquè desgraciadament els poderosos només entenen la llei de la força.

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC