Girona, temps de flors

En qualsevol època de l’any, la set vegades immortal Girona, té un especial encant, tant pels gironins (també pels d’adopció), com pels innombrables turistes que visiten la ciutat. Una ciutat que, com canta encertadament la sardana de Ricard Viladesau “Girona t’enamora a tu, m’enamora a mi i a tots ens enamora”. Una Girona que ha establert en el seu calendari popular, tres dates ben assenyalades pels gironins com són: el Divendres Sant per la seva espectacular processó dels Manaies, les gironines festes de primavera del mes de maig, amb la mostra “Girona, Temps de Flors” i les tradicionals fires de Sant Narcís que s’escauen per la tardor, just a les portes de Tot Sants quan a tothom li satisfà assaborir els panellets, els moniatos i les castanyes.

En cadascuna d’aquestes tres dates del calendari de festes de Girona, la ciutat resta col·lapsada per la gernació de visitants de totes les contrades més properes a Girona, òbviament del Gironès, del Pla de l’Estany, de la Selva i també del Baix i Alt Empordà, però també de Barcelona i de la veïna França. No obstant, la que atrau un nombre més elevat de visitants d’arreu del territori català, per la seva espectacularitat, la seva bellesa i per l’excepcional harmonia i singular perfecció que comporta ornamentar tots els racons del barri vell, jardins, patis, claustres, monuments i la major part dels edificis més emblemàtics és, sens dubte, la que s’escau just quan la primavera ens deixa descobrir l’esclat de la natura i el perfum encisador de la seva extensa i variada gamma de flors.

Enguany, “El temps de flors” ha arribat a la seva 57a edició i tot i la duresa de la crisi i les conseqüències nefastes per un gran nombre de ciutadans, Girona apareixia més guarnida i engalanada que mai davant dels ulls de tothom. La ciutat resta convertida en un grandiós oasi de perfecció on els floricultors i els artistes en ornamentació floral, aconseguiren que els visitants s’abstraguessin dels seus problemes quotidians, de les penúries per arribar a finals de mes, de la situació de precarietat dels fills a l’atur, de les maleïdes hipoteques per la compra de l’habitatge o dels problemes dels veïns que han de recorre als menjadors socials per poder menjar un plat calent.

Davant del daltabaix que sofreix el país, la crisi del sistema financer, la precarietat de les economies domèstiques, així com la poca o nul·la capacitat que ofereixen els governants per resoldre-la o donar respostes creïbles, algun es preguntaran si és legítim invertir diners en mantenir tradicions com la de “Girona, temps de flors”? Personalment penso que, si bé és cert que aquesta o qualsevol altre activitat cultural, val diners i potser molts diners, convé valorar que a la ciutadania no se li pot negar poder gaudir de les poques coses que encara li resten sense que, per gaudir-les, es vegi  obligada a despendre’s dels pocs diners que, dissortadament, pot disposar.

En aquest nostra país, calen unes polítiques més sensibles i socials per no castigar a la població desfavorida. Cal forçar que les economies benestants de casa nostra contribueixin a les arques de l’Administració, notablement més del que ho fan en l’actualitat. Que els polítics, deixin d’una vegada per totes, de fer pagar els plats trencats a les economies de menors ingressos. S’ha de poder seguir fent el “Temps de flors” i igualment, la sanitat i les escoles públiques han d’oferir el mateixos serveis que oferien abans de la crisi, procurant –això sí- gestionar millor els recursos d’aquests serveis, però molt especialment, procurant que els polítics tinguin menys escrúpols a l’hora de prémer l’accelerador per exigir que qui tingui més, pagui més. Ja seria hora que deixessin d’imposar més impostos i més carregues indirectes a la ciutadania, doncs aquestes mesures són intrínsecament injustes perquè pobres i rics paguen exactament igual els carburants, el bus o el metro, les tasses universitàries o l’IVA, l’impost que s’aplica a qualsevol article de vestir, de calçar o per l’adquisició d’un electrodomèstic.

Convé que els qui ens governen, tinguin molta més predisposició de la que ens ofereixen i que les seves polítiques tinguin la prioritat de satisfer a les classes més necessitades, procurant que la seva vida esdevingui digna, malgrat la precarietat de recursos.

Jaume Rocabert i Cabruja

31/05/2012

Girona