TANORÈXIA: els perills de ser addicte al bronzejat

Els tanorèxics mai es veuen prou morens, de manera que prenen el sol en excés o van a cabines de raigs ultraviolats

A l'estiu a gairebé tots ens agrada anar a la platja i posar-nos morens. Per a algunes persones, tanmateix, el bronzejat s'acaba convertint en una obsessió que els porta a caure en la tanorèxia, ja que mai es veuen prou bruns i per això prenen el sol en excés o van a cabines de raigs ultraviolats durant tot l´any. Un dels grans perills és que aquesta sobreexposició acabi derivant en càncer de pell.

Un tanorèctic mai està satisfet. El seu to de bronzejat sempre és insuficient, així que aprofita el sol durant tot l'any o acudeix a les cabines de raigs per estar més i més fosc, perquè pateix un trastorn de la seva pròpia imatge i, sovint, té depressió i ansietat.

La Tanorèctia és una dismorfofòbia, és a dir, una alteració de la percepció que un té de si mateix.

A Espanya, són diagnosticats 5.000 nous casos de càncer de pell cada any i la seva incidència augmenta un 7%, segons l'Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV). La major part estan relacionats amb l'excessiva o inadequada exposició al sol.

Tot i que no hi ha dades concretes d'incidència d'aquest trastorn, la psicòloga experta en addicions i ansietat Cristina Mae Wood explica a Efe que podria afectar prop de l'1% de la població en general.

Són addictes al bronzejat, un problema que s'agreuja si no són conscients d'això i de les conseqüències, com el risc de càncer de pell.

"No es veuen prou bronzejats, mai és suficient", i quan es posen davant del mirall es veuen pàl·lids, assegura Mae Wood.

I és un trastorn que afecta molt més a dones que a homes, segons la psicòloga, encara que difícil de quantificar. L'edat de més risc sol estar entre els 15 i els 35 anys.

Però el bon temps de l'estiu es fa irresistible per "torrar" i veure's, segons creuen, més atractius i sentir-se millor.

Llavors, quan comença l'addicció? La psicòloga general sanitària Maria Blanca Madrid ho té clar: quan hi ha una relació de "dependència" respecte a les radiacions.

Madrid assegura a Efe que qualsevol addicció no sorgeix sobtadament, ja que primer hi ha un "ús", després arriba l' "abús" i, finalment, no es pot viure sense això.

L'addicte al bronzejat necessita el sol diàriament i, si no és possible, fes servir els aparells de raigs uva, malgrat estar catalogats com cancerígens per l'Agència Internacional d'Investigació sobre el Càncer.

I aquesta dependència té una explicació: a nivell orgànic, les radiacions solars generen neurotransmissors de plaer. "D'aquí, l'addicció a fer-ho cada dia", apunta Madrid.

Una addicció es mesura segons freqüència, intensitat i durada del subjecte amb allò que el satisfà. Per això, Mae Wood indica que el tanorèctic estarà tot el dia bronzejant, independentment de l'hora i de la intensitat dels raigs ultraviolats. És més, no anirà de vacances on tot just es pugui veure el sol. A més, detalla, quan comença l'època estival "no s'atreveix a portar roba lleugera si no està bronzejat per no mostrar-se". Això pot interferir en la seva vida diària, donant lloc a problemes socials i, fins i tot, laborals. Té "fòbia" a no resultar físicament atractiu i això fa que "no li importin els riscos de la seva addicció", diu Mae Wood.

Per això, aclareix Maria Blanca Madrid, és convenient que el tanorèctic rebi ajuda de dos especialistes: del dermatòleg, per reconèixer i tractar els problemes cutanis; i del psicòleg, per tractar aquest trastorn.

Generalment, està relacionat amb l'ansietat i la depressió, que també hauran de tractar-se en la teràpia. El tanorèctic ha de ser conscient del problema mental que pateix i de les conseqüències. Mitjançant una teràpia cognitiva conductal, es treballarà, entre moltes altres coses, el seu pensament i autoestima, per fer-li veure que la part externa d'algú no és el més important.

"Han de atrevir-se a no estar tan bruns", apunta Mae Wood, per adonar-se que els altres no els rebutgen. Carolina Medina, dermatòloga de l'AEDV, explica a Efe que les persones que tenen obsessió per estar morenes no s'adonen que el seu cos va acumulant una radiació que pot produir canvis cel·lulars i acabar en càncer de pell.

La pell té memòria i el càncer podria originar-"fins i tot als cinc anys" de començar a prendre el sol de manera descontrolada.

No només això, també dóna lloc, assenyala la dermatòloga, al deteriorament i envelliment prematur de la pell i a l'aparició de taques cutànies.

Aquest i altres trastorns relacionats amb la pròpia imatge són fruit d'una societat que exigeix, especialment a les dones, un aspecte físic radiant, coincideixen aquestes expertes. Per això, Medina reitera que cadascú ha d'acceptar el color natural de la seva pell sense deixar-se portar per modes.

EFE

12/08/2016

Diari de Girona

Torturats a les presons de Síria: "Ens havien de trencar"

Amnistia denuncia almenys 17.723 morts sota custòdia i reconstrueix la presó de Saydnaya a partir del relat de supervivents

Amuntegament de presos, tal com el descriuen els supervivents. / AMNISTIA INTERNACIONAL

"Estava en el grup de 50 homes que vam arribar aquell dia a la presó. Ens van portar al pati i ens van començar a pegar. Feien servir cables de plàstic, de metall i fins i tot elèctrics. Ens pegaven per tot el cos i al cap. En aquestes 'festes de benvinguda' ens registraven i ens prenien la roba i tot el que teníem. Ens feien caminar despullats per l'edifici i ens colpejaven. No se'n salvava ningú; vaig veure com pegaven un vell. Ens havien de trencar; ens tractaven com animals. Es tractava de fer-nos tan poc humans com fos possible. No vaig veure morir ningú, però vaig veure un riu de sang… Sempre havia pensat que a Síria no hi havia justícia, però no m'hauria imaginat que la humanitat podia caure tan baix".

És el testimoni del Samer, un advocat sirià que va ser detingut el febrer del 2012 a la ciutat de Hama quan intentava portar aliments infantils a una zona opositora. El recull Amnistia Internacional (AI) en el seu últim informe sobre les tortures i els assassinats a les presons sirianes, que documenta el que l'ONG qualifica de crims contra la humanitat comesos per les forces del règim de Baixar al-Assad. A partir del testimoni de 65 presos que van sobreviure a les tortures en diverses branques dels serveis secrets i a la presó de Saydnaya, a la perifèria de Damasc, l'informe acredita la pràctica sistemàtica de la tortura a les presons sirianes.

Catàleg d'horrors

Els supervivents descriuen un catàleg d'horrors: assassinats, violacions i tota mena d'abusos sexuals, obtenció de confessions i acusacions sota tortura, amuntegament, falta de menjar i atenció mèdica, vexacions i tractes degradants. Diversos testimonis relaten la pràctica del 'dulab', que consisteix a immobilitzar el cos del detingut amb un pneumàtic.

Amnistia ha documentat juntament amb el Grup d'Anàlisi de Dades de Drets Humans la mort de 17.723 persones sota custòdia a les presons de Síria des de l'esclat de la revolta popular el març del 2011 fins al desembre de l'any passat. L'entitat alerta però que la xifra real ha de ser molt superior, tenint en compte "les desenes de milers de desaparicions forçades als centres de detenció d'arreu de Síria".

"La pràctica de la tortura i el maltractament a les presons de Síria és sistemàtica. N'havíem documentat casos a les últimes dècades, però hem vist un increment massiu des de l'inici de la crisi del 2011. Pensem que és un atac massiu i sistemàtic contra la població civil, un crim contra la humanitat", explica a l'ARA Claudia Scheufler, responsable de la campanya per a Síria d'Amnistia.

"Malgrat les denúncies dels grups de defensa dels drets humans i de l'ONU, aquestes violacions han continuat, en un intent de terroritzar la població civil i deixar clar que qualsevol que pugui ser vist com un opositor al govern serà castigat, fins i tot potser amb la mort".

Amuntegats i sense higiene

A les morts sota tortura cal afegir-hi les causades per la falta d'higiene en instal·lacions absolutament desbordades i on, segons el relat dels supervivents, s'obliga els detinguts a conviure amb els cadàvers de les víctimes durant dies. "Ens clavaven puntades de peu per veure qui era viu i qui no. A mi i a un altre noi ens van fer aixecar i aleshores ens vam adonar que havíem estat dormint al costat de set cadàvers", afegeix un dels testimonis detingut a la branca 235 de la intel·ligència militar a Damasc. Els reclusos no tenien cap accés a l'exterior: advocats, familiars o companys.

El règim sirià compta amb disset cossos policials i parapolicials, un autèntic arxipèlag de la tortura que ha ofegat la reivindicació democràtica i de justícia social dels manifestants que van sortir massivament al carrer davant la repressió de les primeres protestes pacífiques pel règim.

Saydnaya: el pitjor lloc del món

AI ha col·laborat amb un equip britànic d'especialistes en arquitectura forense per fer una reconstrucció virtual de la presó militar de Saydnaya, a la perifèria de Damasc, a partir del relat dels supervivents, que es pot trobar a la seva web. Eren detinguts durant setmanes en cel·les subterrànies amb un fred extrem a l'hivern i sense mantes.

AI reclama a Rússia i als Estats Units que pressionin el règim sirià i les altres parts en conflicte que garanteixin el lliure accés d'observadors independents a les presons i que siguin alliberats els activistes pacífics. També demanen tractament mèdic i psicològic per als supervivents.

Cristina Mas

18/08/2016

Ara.cat

Catàleg de canvis genètics contra les malalties rares

La llista s'ha elaborat a partir d'una mostra de 60.700 individus

L'estudi identifica 7,5 milions de mutacions

 Foto: REUTER.

L'ADN és la molècula que hi ha a l'interior de totes les cèl·lules i que conté la informació per fabricar les proteïnes codificada en unes seqüències de quatre lletres (A, G, T i C, amb referència al nom de les subunitats que el formen). En els darrers anys, s'han desenvolupat una sèrie de tecnologies per poder llegir aquestes seqüències de l'ADN, la qual cosa ha permès identificar canvis que a vegades poden produir variacions en la proteïna que fabrica i, de retruc, causar alguna malaltia. Per aquest motiu, doncs, és tan important el catàleg de gairebé 7,5 milions de mutacions genètiques (amb la seva freqüència i distribució al llarg de l'ADN) que ha publicat el projecte internacional ExAC i en el qual ha participat l'Institut Hospital del Mar d'Investigacions Mèdiques (IMIM).

L'estudi, que s'ha posat a disposició de la comunitat científica, representa un salt no només qualitatiu en relació amb investigacions anteriors, sinó també un gran salt quantitatiu, en la mesura que per realitzar-lo s'han analitzat els ADN de 60.700 persones de diferents ètnies, una mostra que multiplica per deu i per vint-i-quatre la base sobre la qual s'havien sustentat els dos treballs precedents (amb 6.503 i 2.505 persones, respectivament).

El doctor Roberto Elosua, que coordina el grup d'investigació en epidemiologia i genètica cardiovascular de l'IMIM, ha posat en relleu que l'ampli catàleg “pot ser molt útil en l'estudi de pacients que presenten malalties hereditàries estranyes”. En aquest sentit, l'estudi ha permès identificar fins a 7,5 milions de variacions genètiques, de les quals 180.000 ocasionen una pèrdua de funcionalitat de la proteïna que fabriquen, un avenç que permetrà analitzar l'impacte que aquestes tenen sobre la salut.

D'altra banda, el treball publicat ahir per la revista científica Nature també ha posat de manifest que algunes de les mutacions que fins ara es creia que causaven malalties genètiques hereditàries rares són, realment, freqüents en la població, una dada que qüestiona el paper causal que fins ara se'ls atribuïa. Així, Elousa ha destacat que cada individu és portador, de mitjana, de 54 variants genètiques que es consideraven causants de malaltia i que, en realitat, no ho són.

LES XIFRES

54

variacions genètiques per individu que es consideraven causants de les malalties.

10

vegades més gran és la mostra de l'estudi en relació amb un treball similar anterior.

El Punt Avui
18/08/2016

Llarga vida al biquini

Mosaïque dels biquinis, Piazza Armerina_ Sicilia, Itàlia. Segle IV

Quan Aheda Zanetti va idear el burquini el 2003, l’èxit va ser immediat. Musulmana aficionada a l’esport, Zanetti va pensar que l’invent permetria a moltes dones gaudir del bany públic. Avui, milers de musulmanes adquireixen els seus burquinis per internet. Trien models més o menys pudorosos en funció de si la túnica és llarga o curta o si són més o menys cenyits. França, que esgrimeix el valor de la laïcitat i amb la susceptibilitat a flor de pell pel gihadisme, acaba de prohibir el burquini en alguns municipis considerant-lo “ostentació” religiosa. Ja el 2008 el director d’una piscina a Holanda va decidir permetre el burquini en hores determinades, com passava amb els nudistes, i les autoritats municipals el van esmenar. Però el Govern holandès va defensar que s’afavoria la integració de dones musulmanes que, altrament, no ani­rien –per voluntat pròpia o imposada– a la instal·lació.

Alguns municipis catalans van prohibir el burca al·legant motius de seguretat, però l’argument dels alcaldes que veten el burquini és que pot revoltar els ànims, i això és difícil de justificar. La prohibició del burquini no contribuirà a lluitar contra el terror ni a millorar la convivència amb la comunitat musulmana, per més que veure’n a les nostres platges ens trasbalsi perquè no deixa de representar una estigmatització del cos de la dona i, per tant, una regressió en la seva llibertat.

Curiosament, el biquini va tenir uns inicis més tímids. Malgrat que el petit vestit de dues peces ja apareix als mosaics romans de Piazza Armerina ( Sicília), la invenció s’atribueix a l’enginyer francès Louis Réard, l’any 1946. A diferència de Zanetti, Réard no els va vendre com xurros. El puritanisme de l’època el va censurar, fins i tot a Esther Williams l’hi van censurar. No cal dir el que va passar a Espanya, on algun alcalde va ser amenaçat d’excomunió. Els seixanta van popularitzar per fi el biquini, que ara celebra 70 anys i al qual desitgem llarga vida, per si de cas.

M Dolores García

17/08/2016

La Vanguardia

“Ploreu, homes, que si ploreu estareu més relaxats”

Leena Yadav, directora de cinema i guionista

Tinc 45 anys. Vaig néixer a Mhow, però canviava sovint de ciutat perquè el meu pare era general de l’exèrcit. Visc a Bombai. Llicenciada en Econòmiques. Estic casada, no tinc fills. Em preocupa la pèrdua d’humanitat en molts llocs del món. Crec en la deesa, però no en cap religió

M’he passat la vida acomiadant-me.

Això és trist.

El meu pare era general de l’exèrcit indi i canviàvem de ciutat cada dos anys. Quan aconseguia tenir amics, havíem de mudar-nos. Em va resultar molt dur.

Però va aprendre a anar sola pel món.

Sempre m’ha interessat la psique humana, les meves pel·lícules són de dins cap a fora i responen a preguntes essencials, com d’on ve la violència.

D’on ve?

De la por. Intento també definir què és la llibertat, i el primer és que no se’ns identifiqui com a dona o com a home, sinó com a ésser humà. A l’Índia les dones han de sacrificar la seva vida per fer “el que és correcte”.

Què és el correcte?

Quan buscàvem localitzacions per rodar La ciutat de les dones a Gujarat, esquitxat de petits pobles regits per antigues normes patriarcals, vaig conèixer una dona amb una història que va inspirar una de les meves protagonistes.

Em farà plorar?

Depèn de si accepta vostè la injustícia com a norma o es rebel·la. Aquella dona va enviudar, ja amb fills, als 15 anys. Ningú no la va tornar a tocar, mai més no va vestir de colors. “He enterrat totes les meves necessitats personals per poder fer el que és correcte per als meus fills”, em va dir.

Ja entenc què vol dir.

És correcte casar una nena de 15 anys contra la seva voluntat, condemnar-la a la solitud i a la foscor? Qui ho decideix? Per què ho accepten, les dones?

Hi ha trobat alguna resposta?

Vaig conèixer moltes dones que no paraven de treballar, de dia al camp, de nit cosint, a més d’ocupar-se de la casa i els nens, però totes estaven convençudes que el veritable suport de la família era el seu marit.

I com eren ells?

Molts d’ells, alcohòlics i maltractadors. Però elles els excusen: “Pobre, torna cansat a la nit, és comprensible que es diverteixi bevent”.

Vostè els va conèixer.

En la majoria de pobles no em van deixar rodar perquè era la cap de l’equip i això donava mal exemple a les seves dones, i eren homes joves. I vam tenir moltíssims problemes amb les seqüències de ball de les noies. Els extres, els homes del mateix poble, es van excitar tant que vam haver de protegir les actrius.

... !

Conec moltes dones que accepten el maltractament en silenci, i els seus marits no són pagesos analfabets, sinó homes encorbatats.

Vostè ha sortit rebel ...

Quan de petita veia els anuncis, em preguntava què feien aquelles dones mig nues i amb aquelles actituds exposades d’aquesta manera. Avui també som esclaves de la bellesa.

La seva història és la reacció a una societat misògina?

Sí, i em preocupa que moltes de les persones que defensen el patriarcat són dones que eduquen els seus fills en el domini i les seves filles en la submissió.

Almenys és un rol, el seu rol.

Sí, i per això jo proposo qüestionar els valors, perquè mentre la injustícia continuï sent la norma, no es podrà aturar. Tots ens ho hem de qüestionar tot, no donar res per descomptat.

Quines són les rebel·lies dels seus protagonistes?

Són com jo, van prenent consciència que no poden canviar el món però sí canviar-se a elles mateixes.

I com es fa això?

D’entrada sent tu mateixa i no com volen els altres que siguis. Els meus protagonistes no escapen a un món millor, sinó sent elles mateixes millors i donant-se suport les unes a les altres.

I quines han estat les seves pròpies revolucions personals?

Amb les meves pel·lícules me l’he jugada, sempre qüestionant, de vegades he temut que hauria de tocar el dos, però no puc evitar-ho.

Va començar sent muntadora en un món d’homes...

Sí, i molts quan em veien muntant s’enfadaven: “Això tu no ho sabràs fer!” i marxaven de l’estudi. Vaig persistir, i la meva revolució va ser fer-ho sense enfadar-me.

Què els vol dir als homes?

Ploreu, perquè si ploreu estareu més relaxats. A l’Índia, allò que els homes no ploren és exagerat, significa: sigues fort, domina, tingues el control de tot.

Què han de saber els homes de les dones?

Que si es relaxen, s’obren i confien, tindran proximitat i això els beneficiarà, els relaxarà. Estic convençuda que els homes volen plorar.

I què han de descobrir les dones?

Hem de redescobrir-nos cada dia i comprendre la dinàmica de gènere. No caure en la trampa de l’“això és així”. La millor dinàmica és la del diàleg, perquè si abaixes el cap, acabes sent una esclava o un esclau de l’statu quo.

Quina és la lliçó de la seva història?

L’esperança. Emetem judicis constantment, i són una trampa, ens limiten, ens impedeixen d’obrir-nos a altres realitats, ens tanquen al nostre món minúscul.

I quin és el seu missatge per a les dones?

No lluitis contra els homes, sinó per la igualtat. I potser no és ni tan sols una lluita, és un diàleg.

Ima Sanchís

15/08/2016

La Vanguardia

“Trobar un nét robat és millor que rebre el Nobel”

“El govern de Macri té una direcció empresarial, amb prioritats com ara quedar bé amb els EUA, i intenta banalitzar els anys de la dictadura”
“El president argentí pretén destruir tot el que va fer el kirchnerisme”
“Les Àvies de Plaza de Mayo no vam participar en la visita d'Obama al parc de la Memòria perquè és un lloc sagrat”

Estela de Carlotto, presidenta de les Àvies de Plaza de Mayo, a la seu de Casa Amèrica Catalunya, a Barcelona Foto: ANDREU PUIG.

El pentinat ros impecable i un bastó negre rematen la figura elegant de tota una campiona dels drets humans, que ha liderat durant quatre dècades les Àvies de Plaza de Mayo, una organització que no defalleix en la recerca del mig miler de néts a qui la dictadura argentina va esborrar la identitat. Als 85 anys, Estela de Carlotto sap que és l'hora d'abaixar el ritme, però no defuig el compromís ni l'anàlisi del moment polític a l'Argentina.

Després de 39 anys de lluita i 119 néts recuperats, entre els quals el seu, de què està més orgullosa?

Fa anys que estem nominades al Nobel de la pau, però quan la gent diu que com pot ser que no ens el donin, la nostra resposta sempre és que no hi ha cap premi millor que trobar un nét robat, és molt millor que el Nobel.

Com és la relació de les Àvies de Plaza de Mayo amb el govern de Mauricio Macri?

L'Argentina viu la democràcia més llarga de la seva història i l'hem de defensar, no volem més cops d'estat ni dictadures. Respectem totes les eleccions presidencials fetes legalment. Hi tindrem diàleg, amb el govern, però el criticarem quan la seva gestió no encaixi amb les necessitats dels drets humans. Cap país d'Amèrica Llatina que ha viscut una dictadura ha resolt la situació de la memòria i la reparació com l'Argentina.

El president argentí no té com a prioritat els drets humans?

Aquest govern té una direcció empresarial, amb prioritats com pagar el deute extern, quedar bé amb els Estats Units i obrir sense límits el mercat a les importacions, que provoquen el tancament de les petites i mitjanes indústries. També ha apujat un 400% el preu de la llum i de l'aigua.

Macri diu que el país ha canviat des que ell va arribar al càrrec. Què en pensen les Àvies?

La campanya de Macri estava dirigida a odiar el govern anterior. La seva consigna era pobresa zero, unitat dels argentins i lluita contra el narcotràfic. Però la realitat és que la pobresa ha crescut, en mig any hi ha dos milions de pobres més, la societat s'ha polaritzat i el narcotràfic continua entrant per on vol. Però als argentins no ens enganyen, tot i que és veritat que les dificultats són serioses.

La feblesa econòmica pot abocar el país a un ‘corralito' com el del 2001?

Els polítics parlen d'un possible retorn al 2001 perquè l'economia està malament i s'estan tancant moltes empreses. Sembla propiciar-se una situació de sous miserables per sotmetre'ns a través de l'economia.

Els problemes econòmics han fet que la lluita de les Àvies ja no sigui una prioritat?

Nosaltres participem en la lluita diària. Jo també sóc una jubilada que no podrà pagar el rebut de la llum i coopero amb els que reclamen beneficis socials. Les Àvies imposarem la nostra demanda com hem fet durant la dictadura i durant la democràcia. Però no ens interessen només les nostres reclamacions.

La deceben els casos de corrupció que esquitxen el govern anterior?

Curiosament, quan surten els papers de Panamà, que afecten el president Macri, apareix el cas López [un alt funcionari kirchnerista enxampat intentant amagar milions de dòlars en un convent]. Que no som nens d'escola bressol, home! Si hi ha casos que afecten el govern anterior, que els investiguin.

Les crítiques al kirchnerisme no formen part del joc polític?

Però Macri intenta destruir tot el que va fer el govern anterior. L'expresidenta Cristina Fernández de Kirchner va dir un cop: “Ens odien tant que si poguessin suprimir la lletra k de l'abecedari ho farien.” I és cert.

Alguns sectors polítics van acusar-la de perdre l'equidistància amb el kirchnerisme.

Per què cal mantenir la distància? Mai vaig anar a un acte partidari del govern, però vaig aplaudir els beneficis que n'obteníem les Àvies. Tant Néstor com Cristina [Kirchner] van enlairar la bandera dels drets humans i si un govern fa coses bones les aplaudim. En canvi, a Macri li vam demanar una entrevista i va respondre'ns que no tenia temps. Durant la campanya fins i tot va arribar a dir que érem unes mentideres.

Què el va fer canviar d'opinió per finalment entrevistar-se amb vostès?

Caldria preguntar-ho a ell. Suposo que algú li va comentar que era vergonyós que altres presidents volguessin veure'ns i en canvi ell no.

Què pensa de la visita d'Obama a l'Argentina pel 40è aniversari del cop d'estat?

Nosaltres no vam voler participar en els actes de la visita al parc de la Memòria perquè és un lloc sagrat i, tot i que Obama no és directament responsable del que va passar durant els anys del terrorisme d'estat, des del Pentàgon va néixer la doctrina de seguretat nacional imposada a tot Amèrica Llatina i ningú ha demanat mai perdó. Obama va ser ben atès. Vam proposar-li una reunió privada on ell volgués, però la trobada no es va arribar a produir.

Marta Monedero

14/08/2016

El Punt Avui

La comunitat musulmana desmunta mites

Tres imams francesos ofereixen conferències davant prop de 600 persones provinents de diferents punts de l'Estat

El paper de la família en la cultura musulmana, l'educació, els rols masculí i femení a l'islam, la situació de la dona a Occident o la recitació de l'Alcorà són algunes de les qüestions que, des d'ahir i fins diumenge, es tracten en un congrés que se celebra per primera vegada a Banyoles. I ho fa amb un objectiu clar: desmuntar mites i falsos rumors.

L'amfitriona de l'esdeveniment, que ahir esperava prop de 600 persones d'arreu de l'Estat, és una ciutat amb una nodrida i consolidada població d'origen africà, que hi viu des de fa prop de 30 anys. Una de les entitats locals que representen aquest col·lectiu és, de fet, l'encarregada de coordinar el muntatge que des d'ahir ocupa el pavelló del Pla de l'Ametller, l'Associació d'Immigrants i Amics de Banyoles i Comarca Meragemu.

La promotora del congrés és la Federació de Comunitats Musulmanes Africanes d'Espanya, que està vinculada a la Comissió Islàmica d'Espanya, l'òrgan que representa les entitats religioses musulmanes i actua com a interlocutor davant l'Estat espanyol i les administracions públiques –tal com informa l'Observatori del pluralisme religiós a Espanya.

La d'aquest cap de setmana és la setena edició d'una cimera que vol aclarir conceptes al voltant de la cultura i els costums musulmans, tal com va explicar una de les persones que hi col·laboren a Banyoles, Musa Doumbuya. Abans, el congrés s'ha fet a Saragossa, València i altres punts de Catalunya i de la resta de l'Estat; dels mateixos llocs d'on s'han desplaçat ara al Pla de l'Estany.

En aquesta edició, el congrés s'ha centrat en la figura de la dona musulmana a Occident tot i que, com va matisar Doumbuya, no és una cimera específicament centrada en ella. «Hi ha molta gent que pregunta per temes de les dones, hi ha molta mainada que no ha anat mai a Àfrica i volem aclarir les veritats de les mentides», va explicar l'home; que va remarcar la necessitat d'acabar amb «rumors».

Una forma de vida

Des de primera hora del matí, al Pla de l'Ametller es feien els preparatius d'un congrés que s'allarga tres dies i que ha portat a Banyoles tres imams francesos, originaris de Gàmbia i Mauritània. Al migdia, les dones preparaven el primer dinar de les tres jornades, a l'1 es va procedir al res i a les 2 va començar l'àpat. A la tarda es van fer les primeres ponències, durant les quals es van tractar temes relacionats amb «la cultura i la forma de vida de la comunitat musulmana a aquí» –va remarcar Doumbuya. També s'han previst torns oberts de paraules per tal que els assistents puguin fer preguntes.

El congrés es tanca diumenge, a les 2 de la tarda. Els organitzadors van destacar el suport que han rebut de les autoritats banyolines.

P.T.V.

13/08/2016

Diari de Girona

Un ronyó de recanvi per a tota la vida

Una dona anglesa el va rebre de la seva mare fa 43 anys, i no hi ha constància de cap altre òrgan trasplantat que sigui centenari 

Quan Sue Westhead encara no havia fet els trenta i els metges li van dir que necessitava un ronyó nou, s’hauria conformat que la peça de recanvi li durés cinc anys. Això era a principi dels anys setanta. Gairebé quatre dècades i mitja després, l’ òrgan continua funcionant perfectament, sense cap indici evident de deteriorament.

Però això no és tot. L’històric ronyó en qüestió no era d’una noia de la seva edat, sinó de la seva mare, que llavors ja tenia 57 anys. La qual cosa vol dir que es tracta d’un òrgan en si mateix centenari, d’allò que no hi ha, amb una enginyeria pròpia d’un Bentley o un Rolls Royce si es tractés d’un cotxe, i d’un Rolex o un Breitling si fos un rellotge.

Com que no hi ha estadístiques sobre això, és impossible saber del cert si es tracta del ronyó trasplantat més vetust de la història, i si compleix per tant els requisits per figurar al llibre Guinness de rècords. Però té totes les paperetes per tenir aquest honor. De fet, només els òrgans de les persones ­centenàries el superen en edat i experiència.

Quan a Sue Westhead li van implantar el ronyó de la seva mare al Royal Victoria Infirmary Hospital de Newcastle, els doctors li van dir que si tot anava bé podia esperar viure amb el recanvi al voltant de vint anys, i després en necessitaria un de nou (la qual cosa no hauria estat necessàriament fàcil, per qüestions de compatibilitat). “Em sentia tan malament i estava tan desesperada que m’hauria conformat amb molt menys, una quarta part d’aquell temps”, explica la dona en la celebració del centenari del seu ronyó màgic.

Aleshores, els ronyons de Sue operaven a un deu per cent de la capacitat màxima, molt per sota del necessari per poder fer una vida normal, i la insuficiència renal feia que la seva expectativa de vida no fos particularment optimista si no es beneficiava d’un trasplantament (tenia la pell de color groc, no tenia ni gana ni energia, fins al punt que amb prou feines podia caminar). I encara que l’edat de la seva mare no la convertia en la donant ideal, consideracions mèdiques (especialment de compatibilitat) van fer que els especialistes es decantessin per aquella opció.

Des d’aquella operació han transcorregut 43 anys, un fet que la professió mèdica considera un petit miracle. “Sens dubte ho és, i cal donar les gràcies als magnífics gens de la família, però jo també hi he posat el meu granet de sorra, fent exercici, amb una vida saludable i prenent al llarg de tot aquest temps més de vint pastilles diàries per combatre un possible rebuig. Encara que suposo que a hores d’ara el ronyó de la meva mare ja es deu trobar com a casa. Si ara es donés de baixa, seria com aquells matrimonis de tota la vida que es divorcien quan són avis...”, diu Westhead.

Cap autoritat pertinent (Societat Britànica de Trasplantaments, Autoritat per al Control dels Teixits Humans, Ministeri de Sanitat, Centre de Trasplantaments i Transfusions de Sang...) té constància de l’existència al món –i sens dubte al Regne Unit– d’un ronyó trasplantat amb més d’un segle d’edat. El de Sue farà els 101 al novembre, si tot segueix bé com fins ara.

L’any passat es van efectuar tan sols a la Gran Bretanya tres mil trasplantaments de ronyó, i cinc mil persones es troben en llista d’espera (de mitjana dos o tres anys per rebre el d’un donant que hagi mort, molt menys si es tracta del d’un familiar). El paper principal d’aquest òrgan és filtrar els residus de la sang i convertir-los en orina. Si falla i el procés no es duu a terme, el cos acumula residus i la vida de l’interessat corre un perill seriós.

En el cas del cor, la persona que més temps ha viscut amb un òrgan trasplantat és John McCafferty, que va rebre el seu l’octubre del 1982 a Londres i va viure 33 anys més, fins a la seva mort preci­sament a conseqüència d’una infecció i insuficiència renal, als 73 anys.

Als Estats Units, fa uns dies, una dona va ser portada a l’altar per l’home que té el cor que va donar el seu pare en morir. “Va ser molt emocionant –va dir–, com si una part d’ell hagués estat amb mi aquell dia tan assenyalat”.

Rafael Ramos

13/08/2016

La Vanguardia

La sortida de l'infern de l'heroïna

El CAS de la Mina, el barri més castigat per les drogues, tracta diàriament 50 addictes en un ambient de confiança i respecte

"El 90% dels que s'han pogut desenganxar al barri ho han fet gràcies a aquest lloc", assegura un veterà malalt

El Manu entra saludant, com qui ve a buscar pa. A fora s’esperen la seva dona i els seus dos fills petits, resguardats sota una ombra. Un dels nens sembla molt hàbil amb el patinet. El pare es posa al dia amb el personal, xerra amb aquest diari i se’n va. Se’n va amb la metadona i la medicació sota el braç, perquè com cada divendres, des de fa 22 anys, passa pel Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències de la Mina per seguir el tractament per la seva addicció a l’heroïna. 

«Consumia cavall pel nas i per la vena. En vaig estar prenent durant 25 anys i la majoria dels que van començar amb mi ja no hi són». Entre ells, el seu cosí, Ángel Fernández Franco, un nom que no sona de res si no s’acompanya de l’àlies: el Torete, un dels personatges que, juntament amb el Vaquilla, van posar la Mina al mapa gràcies al seu historial delictiu i les pel·lícules sobre les seves vides. La del Manu ha sigut una existència plena també d’alts i baixos, però sense tant altaveu.

1.700 MORTS

Li va passar el mateix que a molts als anys 80 i primers 90, quan a Espanya morien a l’any 1.700 persones per sobredosi. Els pares, incapaços de controlar la canalla, buscaven ajuda on fos, i com que començaven a passejar els primers autocars d’ajuda a drogoaddictes –precursors dels actuals CAS–, hi pujaven a bord, ni que fos en marxa, per informar-se. Aquí va acabar el Manu agafat de l’orella per la seva mare, després d’uns «dies molt fotuts d’abstinència, quan estava en el més profund del forat». Va començar a punxar-se als 14 anys. «Per una tonteria, per barrejar-te amb aquest o aquell». En aquestes dues dècades ha tingut alguna recaiguda. Un Cap d’Any, una revetlla. «Excuses», diu.

Parla de tot allò mentre Felipe Díaz, l’infermer, li prepara la metadona. Aquest professional de la sanitat ja estava a les clíniques mòbils que anaven per les places. Al barri n’hi havia tres parades. Les troba a faltar perquè eren «més pròximes a la gent i a més evitaves problemes d’integració», aquelles manifestacions contràries a les sales de venipunció, tan necessàries com innòcues. Va començar a treballar a la Mina el 1996 i és la persona que controla les dosis; el que, juntament amb Chefa Marín, subministra tot el que és necessari perquè els malalts de la droga puguin anar tirant sense pensar en l’agulla.

MARXAR

No és fàcil, perquè si alguna cosa abunda en aquest barri és el narcotràfic. Per això el Manu, quan va poder, va marxar al Besòs. «Jo li dic a tothom que se’n vagi d’aquí, perquè el barri no ajuda; el barri no canvia. I només ho farà si el fem canviar els que som d’aquí de tota la vida». «El problema –assenyala el Felipe– és que en un mateix edifici et trobes el traficant, el consumidor i les famílies».

El Manu té un fill ja a primària que es mereixia una explicació. Li han explicat que el papa té un problema als ossos, i que si no es pren la seva medicació, es posarà molt malalt. És una veritat a mitges. Però sí que és cert que si s’oblida de la metadona, encara que hagi estat anys sense consumir heroïna, se sent «com un avi, sense forces, amb fred, tremolós». «Prefereixo estar controlat. Més ara que tinc una família. Sense la meva dona, que mai s’ha pres res, crec que no ho hauria aconseguit». En aquest punt es recorda de tots els familiars que han mort per culpa de la droga, com un altre cosí al qual van trobar en un parc amb l’agulla al braç.

Marta Torrens, directora de la línia d’addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar, assenyala que la clau de l’èxit, a més de la confiança i el vincle que es genera amb els pacients, és «la proximitat i l’accessibilitat del centre» per aconseguir trencar els tabús, les barreres i l’estigma. Ells mateixos, els professionals que treballen en aquest entorn, han hagut d’escoltar frases com «de veritat que treballes amb aquella gent?». I això són coses que no ajuden.

SOBREDOSI

No gaire lluny d’aquí hi ha la sala de venipunció, gestionada per una entitat privada. Aquí, sosté Torrens, l’objectiu no és tant saber quants s’animen a iniciar un tractament, sinó «ser conscients de la quantitat de vides salvades per una sobredosi que es produeix en un lloc controlat i no al carrer».

Si fan el pas, com ho va fer el Manu, se’ls dóna hora de seguida. «Si esperem, poden recaure». La capacitat de retenció és sens dubte el principal èxit d’aquest tipus de centres. Per això van pas a pas, educant en la paciència, treballant les perspectives a llarg termini.

L’Antonio és un altre drogoaddicte que va regularment al CAS de la Mina. Fa cinc anys que està prenent metadona. Va començar a punxar-se després de separar-se. «Les males companyies, un moment fotut; ja saps». Va arribar fatal, tremolant de fred. És un noi nerviós, que parla de pressa, una mica inconnex en les frases. Però amb un desig clar: «Ara estic bé, tinc moltes ganes de treballar i per això faig tots els cursos que em diu l’assistent social». El Felipe li entrega la metadona barrejada amb suc de taronja i se’n va. Té una mica de pressa. S’acomiada a la porta de la Susana, l’educadora social, la persona que fa més anys que està al centre. «Els conec bé a tots, però el més important és que em coneixen ells a mi i que confien en mi, en nosaltres», diu la Susana.

Pel centre circulen una mitjana de 50 persones al dia. El 80% dels que estan en tractament hi passen diàriament. Els efectes es noten. El Manu està convençut que el 90% dels que ho deixen ho fan gràcies al CAS. La metadona salvadora, que es fabrica a prop de la plaça de Lesseps, a la tan pròxima com llunyana Barcelona, es guarda en una caixa forta. L’or líquid de la lluita contra la droga.

Carlos Márquez Daniel

04/08/2016

El Periódico

Un estudi del Trueta troba variants genètiques de l'esclerosi múltiple

El Dr. René Robles ha estudiat 30 membres d'una família, 10 dels quals tenen la malaltia

Un estudi del Trueta troba variants genètiques de l'esclerosi múltiple

Un estudi dut a terme per la Unitat de Neuroimmunologia i Esclerosi Múltiple Territorial Girona del Servei de Neurologia de l'hospital Dr. Josep Trueta de Girona (UNIEMTG) ha permès identificar unes variants genètiques que mai no s'havien descrit en l'estudi de l'esclerosi múltiple. També hi ha intervingut l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona.

Aquesta malaltia crònica del sistema nerviós central té un component genètic de base no ben coneguda, a partir del qual diversos factors ambientals poden ­desencadenar un desequilibri del sistema immunològic, que acaba provocant la pèrdua de mielina i la lesió dels axons en el sistema nerviós central.

No obstant això, fins ara no s'ha pogut demostrar tota la càrrega hereditària que comporta l'esclerosi múltiple, i aquest estudi aporta noves dades sobre els mecanismes genètics que alteren la funció normal del sistema inflamatori com a mecanisme patogènic de la malaltia.

Durant cinc anys l'equip liderat pel Dr. Ramió, responsable de la UNIEMTG, amb el Dr. René Robles al capdavant d'aquest projecte i el Dr. Genís, que va identificar els primers casos fa més de 7 anys, ha estudiat 30 membres d'una mateixa família de Girona, 10 dels quals estan afectats per la malaltia de forma hereditària.

Tots presenten diferents formes de l'esclerosi múltiple i s'han estudiat clínicament, genèticament i amb ressonància magnètica. Els resultats han permès d'identificar certes variants genètiques, fins ara mai descrites, que suggereixen l'existència de diversos gens implicats en el desenvolupament de la malaltia. En una primera fase es van identificar fins a 135 membres d'aquesta família, que està establerta a Girona i té els seus orígens a Portugal i a l'Índia. L'estudi s'ha centrat en 30 dels seus membres, la majoria d'entre 30 i 40 anys.

La recerca està ara en una segona fase, en la qual es fa un seguiment dels pacients i es validen els resultats obtinguts.

Aquesta comprovació s'està realitzant sobre una població més gran de pacients afectats per la malaltia d'arreu de l'Estat espanyol, més enllà de la família estudiada inicialment. També s'està investigant quines funcions fan exactament els gens identificats en el sistema immunològic i el sistema nerviós central.

Tesi doctoral i beca FIS

Aquest estudi ha estat el treball de la tesi doctoral de René Robles a la Universitat de Girona, que ha rebut la màxima qualificació.

La tasca d'identificació de gens de susceptibilitat en esclerosi múltiple va rebre l´any 2009 una beca del Fons d'Investigació en Salut del Govern espanyol.

Diari de Girona

11/08/2016