La sortida de l'infern de l'heroïna

El CAS de la Mina, el barri més castigat per les drogues, tracta diàriament 50 addictes en un ambient de confiança i respecte

"El 90% dels que s'han pogut desenganxar al barri ho han fet gràcies a aquest lloc", assegura un veterà malalt

El Manu entra saludant, com qui ve a buscar pa. A fora s’esperen la seva dona i els seus dos fills petits, resguardats sota una ombra. Un dels nens sembla molt hàbil amb el patinet. El pare es posa al dia amb el personal, xerra amb aquest diari i se’n va. Se’n va amb la metadona i la medicació sota el braç, perquè com cada divendres, des de fa 22 anys, passa pel Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències de la Mina per seguir el tractament per la seva addicció a l’heroïna. 

«Consumia cavall pel nas i per la vena. En vaig estar prenent durant 25 anys i la majoria dels que van començar amb mi ja no hi són». Entre ells, el seu cosí, Ángel Fernández Franco, un nom que no sona de res si no s’acompanya de l’àlies: el Torete, un dels personatges que, juntament amb el Vaquilla, van posar la Mina al mapa gràcies al seu historial delictiu i les pel·lícules sobre les seves vides. La del Manu ha sigut una existència plena també d’alts i baixos, però sense tant altaveu.

1.700 MORTS

Li va passar el mateix que a molts als anys 80 i primers 90, quan a Espanya morien a l’any 1.700 persones per sobredosi. Els pares, incapaços de controlar la canalla, buscaven ajuda on fos, i com que començaven a passejar els primers autocars d’ajuda a drogoaddictes –precursors dels actuals CAS–, hi pujaven a bord, ni que fos en marxa, per informar-se. Aquí va acabar el Manu agafat de l’orella per la seva mare, després d’uns «dies molt fotuts d’abstinència, quan estava en el més profund del forat». Va començar a punxar-se als 14 anys. «Per una tonteria, per barrejar-te amb aquest o aquell». En aquestes dues dècades ha tingut alguna recaiguda. Un Cap d’Any, una revetlla. «Excuses», diu.

Parla de tot allò mentre Felipe Díaz, l’infermer, li prepara la metadona. Aquest professional de la sanitat ja estava a les clíniques mòbils que anaven per les places. Al barri n’hi havia tres parades. Les troba a faltar perquè eren «més pròximes a la gent i a més evitaves problemes d’integració», aquelles manifestacions contràries a les sales de venipunció, tan necessàries com innòcues. Va començar a treballar a la Mina el 1996 i és la persona que controla les dosis; el que, juntament amb Chefa Marín, subministra tot el que és necessari perquè els malalts de la droga puguin anar tirant sense pensar en l’agulla.

MARXAR

No és fàcil, perquè si alguna cosa abunda en aquest barri és el narcotràfic. Per això el Manu, quan va poder, va marxar al Besòs. «Jo li dic a tothom que se’n vagi d’aquí, perquè el barri no ajuda; el barri no canvia. I només ho farà si el fem canviar els que som d’aquí de tota la vida». «El problema –assenyala el Felipe– és que en un mateix edifici et trobes el traficant, el consumidor i les famílies».

El Manu té un fill ja a primària que es mereixia una explicació. Li han explicat que el papa té un problema als ossos, i que si no es pren la seva medicació, es posarà molt malalt. És una veritat a mitges. Però sí que és cert que si s’oblida de la metadona, encara que hagi estat anys sense consumir heroïna, se sent «com un avi, sense forces, amb fred, tremolós». «Prefereixo estar controlat. Més ara que tinc una família. Sense la meva dona, que mai s’ha pres res, crec que no ho hauria aconseguit». En aquest punt es recorda de tots els familiars que han mort per culpa de la droga, com un altre cosí al qual van trobar en un parc amb l’agulla al braç.

Marta Torrens, directora de la línia d’addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar, assenyala que la clau de l’èxit, a més de la confiança i el vincle que es genera amb els pacients, és «la proximitat i l’accessibilitat del centre» per aconseguir trencar els tabús, les barreres i l’estigma. Ells mateixos, els professionals que treballen en aquest entorn, han hagut d’escoltar frases com «de veritat que treballes amb aquella gent?». I això són coses que no ajuden.

SOBREDOSI

No gaire lluny d’aquí hi ha la sala de venipunció, gestionada per una entitat privada. Aquí, sosté Torrens, l’objectiu no és tant saber quants s’animen a iniciar un tractament, sinó «ser conscients de la quantitat de vides salvades per una sobredosi que es produeix en un lloc controlat i no al carrer».

Si fan el pas, com ho va fer el Manu, se’ls dóna hora de seguida. «Si esperem, poden recaure». La capacitat de retenció és sens dubte el principal èxit d’aquest tipus de centres. Per això van pas a pas, educant en la paciència, treballant les perspectives a llarg termini.

L’Antonio és un altre drogoaddicte que va regularment al CAS de la Mina. Fa cinc anys que està prenent metadona. Va començar a punxar-se després de separar-se. «Les males companyies, un moment fotut; ja saps». Va arribar fatal, tremolant de fred. És un noi nerviós, que parla de pressa, una mica inconnex en les frases. Però amb un desig clar: «Ara estic bé, tinc moltes ganes de treballar i per això faig tots els cursos que em diu l’assistent social». El Felipe li entrega la metadona barrejada amb suc de taronja i se’n va. Té una mica de pressa. S’acomiada a la porta de la Susana, l’educadora social, la persona que fa més anys que està al centre. «Els conec bé a tots, però el més important és que em coneixen ells a mi i que confien en mi, en nosaltres», diu la Susana.

Pel centre circulen una mitjana de 50 persones al dia. El 80% dels que estan en tractament hi passen diàriament. Els efectes es noten. El Manu està convençut que el 90% dels que ho deixen ho fan gràcies al CAS. La metadona salvadora, que es fabrica a prop de la plaça de Lesseps, a la tan pròxima com llunyana Barcelona, es guarda en una caixa forta. L’or líquid de la lluita contra la droga.

Carlos Márquez Daniel

04/08/2016

El Periódico