La supervivència al càncer infantil s'estanca

Els tumors malignes més freqüents en nens són les leucèmies, que representen el 30% dels casos 

En els últims 30 anys els avenços per aconseguir augmentar la supervivència dels nens amb càncer han permès que de cinc menors malalts, quatre tinguin possibilitat de curació, però, en els últims tres anys, l'índex de supervivència, que se situa per sota el 80%, s'ha estancat.

Ho han assegurat diversos experts en oncologia pediàtrica en la presentació de la tercera edició del llibre "Hematologia i Oncologia Pediàtriques", en què un centenar de professionals en la matèria realitzen una radiografia de la situació actual del càncer pediàtric a Espanya.

La presidenta de la Societat Espanyola d'Hematologia i Oncologia Pediàtrica, la doctora Ana Fernández-Teijeiro, ha destacat que Espanya, amb un 77%, està per sota de la mitjana de la UE pel que fa a la supervivència de pacients pediàtrics amb càncer, situada al voltant del 83%, una situació d ' "estancament" que s'ha detectat en els últims tres anys.

"Tot i que havíem tingut una corba ascendent i satisfactòria, però, alguna cosa està passant en els últims anys que ens estem quedant i que els nostres resultats no siguin tot el desitjables que haurien de ser", ha afirmat Fernández-Teijeiro.

La raó de les xifres, ha explicat l'experta, "possiblement" està relacionada amb que si bé a Espanya hi ha més de 40 hospitals que poden atendre nens amb càncer, a través de les unitats d'oncologia pediàtriques, no tots ells tenen la mateixa experiència per tractar els tipus de malaltia especialment complexos.

En aquest sentit, ha aclarit que, segons els estàndards europeus, una unitat d'aquestes característiques està "prou capacitada" quan tracta almenys 30 nous casos a l'any, i a Espanya de tots els hospitals que les tenen, "pràcticament només onze compleixen aquests requisits ".

"Això ens obligaria a valorar altres formes de treballar en xarxa, tenint alguns centres que tinguin la suficient experiència per prendre les importants decisions diagnòstiques i terapèutiques però treballant estretament amb aquests centres perifèrics on poden acudir a controls i quimioteràpia", ha opinat Fernández-Teijeiro .

El president de l'Associació Espanyola de Pediatria, Serafín Màlaga, ha abundat en què els nens tenen "el mateix dret que els adults" a ser tractats per especialistes formats en oncologia pediàtrica i ha alertat del "dèficit" de recerca en càncer pediàtric.

En el mateix sentit s'ha pronunciat el cap de Servei d'Hematologia i Oncologia Pediàtrica de l'Hospital Universitari Nen Jesús, Luis Madero, qui, a més, ha subratllat un altre dels problemes i reptes del càncer infantil, que són els adolescents, ja que es queden "en terra de ningú" perquè aquesta població no té res a veure amb la infantil, ni amb l'adulta.

De fet, tant Madero com Fernández-Teijeiro han coincidit a destacar que no hi ha moltes dades del càncer en adolescents d'entre 14 i 18 anys perquè la majoria dels casos no s'inclou en el Registre Espanyol de Tumors Infantils (RETI-SEHOP), actualitzat cada any pels oncòlegs hematòlegs pediàtrics d'Espanya des de 1978.

En concret, si cada any es comptabilitzen entre 350 i 400 nous casos de càncer en adolescents, al registre no s'inclouen més de 70, perquè en molts casos són tractats per oncòlegs mèdics, que no tenen contacte amb el registre o desconeixen la seva existència , i no per pediàtrics.

Tot i la manca de dades, han assenyalat que l'experiència clínica confirma que els índexs de supervivència en els adolescents no són tan favorables com els nens més petits.

Els experts han indicat que del que es tracta és que en aquestes situacions, tant l'oncòleg mèdic com el pediàtric tractin a aquests pacients de forma coordinada i col·laborin entre ells perquè la supervivència sigui més satisfactòria.

Els tumors malignes més freqüents en l'edat pediàtrica són les leucèmies (30%), els tumors del sistema nerviós central (20%) i els limfomes (13%), mentre que en els pacients d'entre 14 i 18 anys l'ordre varia: els ossis (25%), els limfomes (20%) i els tumors del sistema nerviós central (15%).

EFE

01/07/2016

Diari de Girona

El pediatre que va morir intentant rescatar el seu fill dels jihadistes

El tunisià Fathi Bauyoudh va ser assassinat a l'aeroport d'Istanbul, quan anava a buscar el seu primogènit captat per Daesh

El coronel Bayoudh, en una imatge del seu perfil de Facebook

Una de les víctimes de l'atemptat de dimarts a l'aeroport internacional d'Istanbul, que va deixar 41 morts, era un metge militar tunisià que havia viatjat a Turquia per intentar rescatar el seu fill del Daesh, [l'acrònim d'Estat Islàmic].

El Ministeri de Defensa de Tunísia ha confirmat que el coronel Fathi Bayoudh, metge militar, és una de les tretze víctimes mortals estrangeres de l'atac. Baydouh, cap del servei de pediatria de l'hospital militar de Tunis, era a l'aeroport esperant la seva dona amb qui s'havia de reunir per retrobar el seu fill i tornar a casa.

Segons informa el portal tunisià 'Kapitalis', el jove, Anouar, fa dos anys va dir als seus pares que marxava a Suïssa per una estada de formació. Poc després va trucar a la seva mare per dir-li que havia entrat a Síria, des de l'Iraq i que planejava casar-se amb la jove que l'havia acompanyat des de Tunísia. Anouar -explica 'Kapitalis'- va tenir problemes amb l'organització jihadista i va marxar a Turquia.

"Hem de pensar com el terrorisme impacta en les famílies dels mateixos terroristes", explica a l'Ara Lurdes Vidal, cap de món àrab de l'Institut Europeu de la Mediterrània. "Segurament tenen poc suport institucional, i fins i tot passen per sospitosos. Per això van ells mateixos a buscar-los: no és la primera història de pares i mares coratge".

Eduard Soler, investigador del CIDOB, recorda que "hi ha centenars de casos de famílies que intenten rescatar els seus fills de Daesh: segurament ells són els únics que poden fer-ho i n'hi ha que fins i tot arrisquen les seves vides entrant en zones de combat". Cap país té una política de recuperar els combatents jihadistes. "Si un metge militar tunisià, que podria mobilitzar molts recursos, ha hagut d'anar a buscar ell mateix el seu fill ¿que els pot passar a una família d'immigrants a Dinamarca?", rebla.

Amb la revolució que va fer caure el règim de Zine Abi Dine Ben Ali el gener de 2011, Tunísia va desencadenar l'onada de canvi al món àrab i s'ha convertit en un model per a la regió. Tot i que la seva transició a la democràcia parlamentària suposa una excepció davant la imposició dels projectes reaccionaris als altres països de l'anomenada primavera àrab, la seva gran assignatura pendent són els joves. La joventut van ser el motor del procés revolucionari i no ha trobat resposta a les seves inquietuds. Per aquest motiu és el país que envia més combatents a Síria.

Segons el govern, uns 3.500 tunisians han anat a combatre a Síria, l'Iraq i la veïna Líbia, organitzats per diverses xarxes de reclutament jihadista. Un estudi publicat el desembre per Soufan Group eleva la xifra fins als 6.500. Com passa amb els combatents europeus, no sempre es tracta de joves amb dificultats econòmiques: com en aquest cas, també n'hi ha de famílies benestants i amb estudis superiors que pateixen una profunda crisi d'identitat.

"Tunísia té un problema greu de manca d'oportunitats, però en aquest cas veiem com les motivacions dels jihadistes poden ser molt diverses, igual que a Europa: en definitiva , nosaltres diem als joves que ells són un problema; i Daesh els diu que són la solució", apunta Vidal. La retòrica nihilista dels jihadistes es basa en arguments i reivindicacions que són certes i legítimes: una política exterior hipòcrita de les grans potències que ha menystingut els pobles àrabs, la islamofòbia creixent a Europa, la subjugació dels palestins, les intervencions militars a l'Iraq o l'Afganistan, el suport a règims dictatorials... "

Com podem fer front a la seva narrativa si aquests greuges perviuen?", es pregunta Vidal.

Les motivacions doncs també són molt diverses: van des de la religiosa fins a l'oferta material (casa, un sou, una feina), la pertinença a una comunitat, l'adrenalina, fer història o fins i tot un impuls humanitari genuí. "Hi ha joves qualificats, que es pensen que aniran a Síria a salvar criatures, que tenen una missió redemptora, solidària", afegeix. I és que el fenomen el Daesh té també una sentit utòpic, una mena de "contracultura revolucionària".

I què passa quan s'adonen que la realitat no és aquest somni d'igualtat i justícia que els havien promès? Cap govern sembla haver trobat la resposta. "Si tornen a casa, penedits, es troben una societat hostil. 

Com es desradicalitzaran si l'únic futur que poden tenir és la presó?", diu Vidal. La família, per molts és l'únic vincle que els pot fer "tornar", en tots els sentits. Encara que per les males passades de la vida hi acabin deixant la pell.

Cristina Mas

30/06/2016

Ara.cat

El dret a morir a internet

Una nova llei catalana: el Govern regularà que els familiars puguin gestionar el llegat del mort a la xarxa 

Les xarxes socials formen part de nosaltres en la vida... i també després de la mort. Internet testimonia un llegat, tot un patrimoni digital farcit de fotos, articles i comentaris que en algun moment hem publicat a les xarxes socials. Gràcies a una nova llei en potència sobre la mort digital que impulsa el Departament de Justícia de la Generalitat, a Catalunya l’última paraula sobre la destinació d’aquests continguts la tindran els familiars. Podran, així, complir-se les voluntats del mort, si és que va donar alguna instrucció expressa.

La majoria de famílies sol·liciten a Facebook, per exemple, que tanqui el compte quan una persona mor. Si no es notifica, el perfil continua actiu. Això implica que coneguts i persones del difunt continuïn rebent missatges automàtics emesos per la mateixa xarxa social que ofereixen entaular amistat. Apareix la seva foto acompanyat de missatges del tipus: “persones que potser coneixes”. És un procediment automàtic massa dolorós si es dilata en el temps. En altres casos, la xarxa social es converteix en una vetlla on es publiquen les últimes paraules en record de la persona morta. Hi ha famílies que com a part del dol mantenen obert el compte perquè el record no quedi difuminat amb el pas del temps.

“Quan ens morim, no ho fem digitalment”, assegura el conseller de Justícia, Carles Mundó. D’aquí la necessitat de la nova llei, que ampliarà el Codi Civil de Catalunya perquè es pugui designar un hereu digital. Aquest hereu tindrà plens poders per gestionar el patrimoni que el mort deixi penjat a la xarxa. “La llei ha de preveure com ens podem morir digitalment si aquesta és la nostra voluntat”, afirma Mundó.

El Govern ultima ja l’avantprojecte amb la voluntat que el Consell Executiu ho aprovi al setembre i que s’iniciï després la seva tramitació al Parlament. L’aspecte troncal de la futura normativa és la creació de la figura de l’hereu del patrimoni digital, que podrà designar-se al testament i que serà qui s’encarregui de tancar el compte del difunt a internet o bé que en manegi el patrimoni virtual: fotos, música, llibres, etcètera.

Les grans operadores de serveis a internet ja ofereixen dins dels seus protocols i normes d’ús la possibilitat de tancar el compte d’un mort així com recuperar el contingut que deixen. Google, Facebook i Twitter tenen a disposició dels usuaris uns formularis en els quals es demana documentació que certifiqui la defunció i el grau de parentiu. No obstant això, la nova llei proporcionarà una cobertura legal al demandant que ara no existeix.

En qualsevol cas, les grans tecnològiques no faciliten en cap cas la contrasenya ni l’accés al compte, fins i tot sent possible –després d’un minuciós examen de les circumstàncies que realitzen els responsables de les xarxes– recuperar part del contingut que el mort va penjar a la xarxa.

Facebook i Google ofereixen opcions per acreditar-se com a hereu digital, en la mateixa línia que apunta la llei catalana, però fins ara no resulta res fàcil acreditar-se com a tal. Google l’anomena gestor de comptes inactius: aquesta persona podrà manejar el tancament del compte i la recuperació dels arxius en cas de defunció.

Per la seva part Facebook ofereix des de febrer de l’any passat el que denomina contracte de llegat, a través del qual l’usuari designa un responsable perquè gestioni el seu compte en cas de morir. Els familiars a més tindran accés a Facebook amb un “compte commemoratiu” que permetrà continuar recordant el difunt, recuperar-ne els arxius encara que amb una sèrie de restriccions per evitar la suplantació de la identitat. No es podran modificar les publicacions que va fer, llegir-ne els missatges privats ni eliminar-ne les amistats.

La reforma que impulsa Justícia facilita les coses i, fet que és més important, reconeix i apodera una persona perquè tingui la capacitat de reclamar davant els prestadors de serveis la possibilitat de gestionar un determinat compte. “El que farem és apoderar-lo perquè no tingui dificultats a l’hora d’acreditar que representa la persona difunta. Es tracta de succeir-lo en la personalitat perquè davant els operadors pugui dir-los: miri, el titular d’aquest contracte que va permetre obrir el compte ha mort i com que ara sóc jo el que representa aquesta persona i complint amb el mandat demano que es tanqui el compte o que se’m passin els arxius”, explica el conseller Mundó. D’aquesta manera es facilita cobertura legal als ciutadans si les tecnològiques en desatenen la petició o incompleixen les garanties.

Aquesta és l’única via que la Generalitat té a disposició per poder regular la mort digital. No pot obligar les companyies que adoptin uns determinats requisits ja que no té competències en matèria de protecció de dades i de telecomunicacions, una possibilitat que sí que estan adoptant a França, per exemple. “ Pensem que encara que no tinguem tot el marc legislatiu que ens agradaria, estem sent sensibles a una realitat social que existeix i que serà creixent”.

Tot i això, hi haurà els qui creguin innecessari pagar un notari per deixar sa i estalvi el llegat del parent mort. Pot passar, sobretot, entre els joves que se sentin allunyats de la burocràcia dels testaments o bé quan no existeixi un patrimoni immobiliari o econòmic. Per a aquests casos, el Departament de Justícia crearà el registre de voluntats digitals.

En aquest registre, les persones que ho desitgin podran designar el seu hereu digital a través d’internet i sense necessitat d’anar al notari. Al web de la conselleria es podrà omplir gratuïtament el document de voluntats digitals, que tindrà davant els operadors de serveis el mateix valor oficial que el testament.

“Creiem que dóna resposta a totes aquelles persones, més joves, que poden tenir la fatalitat de morir-se i segur que té un patrimoni digital que algú ha de gestionar”, comenta Mundó. Si es hi ha la circumstància que el mort va omplir tant el testament com el registre prevaldrà el més recent.

Un dels dubtes que pot suscitar la normativa és si no és més fàcil deixar les contrasenyes escrites al testament. El conseller assegura que en tractar-se d’un element canviant que s’ha d’actualitzar periòdicament és més eficaç designar un hereu digital.

Toni Muñoz

30/06/2016

La Vanguardia

Turquia acusa al Papa d'adoptar "una mentalitat de croat"

Ankara s'irrita amb Francesc, que condemna el genocidi en la visita a Armènia 

Es podia esperar que el Govern turc s'irrités per la visita de Francesc a Armènia i pel seu previsible ús de la paraula tabú -genocidi- per qualificar les matances mas­sives perpetrades per l'exèrcit otomà entre la població armènia, fa un segle. Però la irada reacció d'Ankara va desbordar les previsions perquè va utilitzar un llenguatge molt ofensiu i provocador contra el Papa, a qui va acusar d'adoptar "una mentalitat de croat", comentari que va desencadenar la immediata i clara rèplica del portaveu vaticà.

La ira de Turquia -que encara no ha admès la seva responsabilitat i es nega a considerar genocidi el que va passar, malgrat les evi­dències històriques- es va canalitzar a través del vice-­primer ministre, Nurettin Canikli. El dirigent turc va titllar de "molt desafortuna­des" les paraules del Sant Pa­ re i va dir que a les accions del seu papat "és possible veure totes les reflexions i rastres de la mentalitat del croat". No és el primer cop que Jorge Maria Bergoglio fa servir el terme genocidi. Ho va fer ara fa un any i va pro­vocar la retirada de l'ambai­xador turc davant el Vaticà, que es va absentar de Roma durant deu mesos. Però aquesta vegada encara ha fet més mal a Ankara per dir-ho en terra armènia i davant els descendents de les víctimes.

El portaveu de la Santa Seu, el pare jesuïta Federico Lombardi, va contestar amb contundència, tot i que va guardar sempre la cortesia diplomàtica i amb la seva proverbial flegma. Lombardi va recordar que "el Papa no fa croades ni organitza guerres", i que el seu objectiu és sempre "posar les bases per a la pau i el diàleg entre els pobles". El portaveu va insistir que Francesc, en els tres dies d'estada a Armènia, no havia dit ni una sola paraula contra el poble turc.

Abans d'iniciar-se el viat­ge hi havia molta expectació sobre si Francesc utilitzaria o no la paraula genocidi per descriure unes accions que van causar un milió i mig de morts, o si optaria pel terme armeni, que es pot traduir com "el gran mal" però que no té potser la mateixa con­ notació que utilitzar la paraula tabú per als turcs. Ankara no pot suportar que els crims dels otomans es pu­guin equiparar a l'Holocaust jueu. Lombardi va perdre una mica la paciència i va instar la premsa a no obsessionar­ se en una qüestió semàntica que, segons ell, és "una tram­pa politico-sociològica". Al fi­nal, la polèmica no es va po­der evitar i va esclatar en to­ ta la seva virulència.

Ahir es va produir una cosa insòlita en un viatge pa­pal. Francesc no va presidir una missa dominical amb fidels, sinó que va celebrar l'eucaristia en privat. Va par­ticipar, en canvi, en una li­túrgia cristiana presidida per la màxima autoritat de l'Església apostòlica armè­nia, el catolicós Karekin II. Aquesta església és anterior a les esglésies ortodoxes i manté bones relacions amb Roma. El Vaticà dóna molta importància al fet que Armè­nia fos el primer país que va adop­tar el cristianisme com a re­ligió oficial, l'any 301.

En les seves últimes hores a Ar­mènia, Francesc va participar en un dinar ecumènic i va visitar l'impor­tant monestir de Khor Virap, a prop de la frontera amb Turquia. Hi va resar per la pau i va alliberar dos coloms blancs en direcció a l'oest, com a símbol del desig d'entesa amb els turcs i també perquè a prop d'allà hi ha la muntanya Ararat, de més de 5.000 metres d'altitud, on, segons l'Antic Testament, es va po­sar l'arca de Noè després del diluvi universal.

L'actual Armènia -hereva de la república soviètica del mateix nom, al Caucas sud- té 3,3 milions d'habitants. Però al món hi ha una diàspo­ra de més de 7 milions d'armenis, amb extenses comunitats a Moscou, la resta de Rússia, Califòrnia i Fran­ça. La seva dolorosa història ha re­ forçat la identitat col·lectiva. Enca­ra avui els armenis expliquen orgu­llosos un passat d'esplendor i recor­den que un segle abans de Crist sumaven tanta població com l'Índia de llavors.

Eusebio Val

27/06/2016

La Vanguardia

Gairebé 6.000 gironins han formalitzat el testament vital al registre de Salut

Girona i Figueres estan entre les ciutats amb més documents de voluntats anticipades, amb 10 i 9 per mil habitants

Gairebé 6.000 persones han registrat un document de voluntats anticipades a les comarques gironines, segons dades del Departament de Salut. A la demarcació hi ha 84 testaments vitals per cada 10.000 ciutadans, cosa que converteix Girona en la segona província catalana -per darrere de Barcelona, on n'hi ha 97- amb més nombre d'aquests documents que recullen quin tractament mèdic es vol rebre o es rebutja en aquelles situacions en què l'interessat no pot expressar el seu parer. Quan es formalitzen, s'afegeixen a la història clínica del pacient.

Segons les dades de la conselleria, el desembre de 2015 a les comarques gironines hi havia el 9% dels prop de 68.700 documents que s'han dipositat al Registre de Voluntats Anticipades de Catalunya entre el 2002 i l'any passat. D'aquests, 5.506 corresponen a substitucions i modificacions d'altres anteriors i 101 s'han revocat.

L'informe recull dades dels documents registrats en poblacions de més de 40.000 habitants. A la ciutat de Girona, se'n comptabilitzen 10,09 per cada miler d'habitants i a Figueres, 9,24, només per darrere de Barcelona (14,31), Manresa (13,55) i Vic (11,06). Les altres capitals de província registren números més baixos: 5,75 testaments vitals per cada 1.000 lleidatans i 7,09 documents per cada mil persones a Tarragona. Durant l'any 2015, a Catalunya es van registrar un total de 6.966 testaments vitals, més de 17 al dia, cosa que suposa un lleuger increment de la tendència que se segueix des del 2007.

Pel que fa al perfil, el 64% de les persones que han registrat la seva planificació de l'atenció mèdica són dones i, encara que són majoritàriament gent gran, el 35% de les dones i el 37% dels homes tenen menys de 60 anys.

No hi ha un document oficial fix, perquè no hi ha unes instruccions estandarditzades, ja que depenen de la voluntat de la persona que el redacta, però Salut ofereix models orientatius. S'hi poden rebutjar procediments mèdics que es considerin agressius o que no busquin la curació del pacient, sinó el manteniment de la vida.

Entre els exemples hi ha evitar la quimioteràpia sense garanties de curació, cirurgia agressiva, la reanimació cardiopulmonar o les mesures de suport vital com el ventilador mecànic. També s'hi pot incloure una petició de cures pal·liatives per evitar el dolor quan no és possible la curació, el consentiment o el rebuig de la donació d'òrgans o una descripció de la jerarquia de valors i creences sobre la vida, cosa que pot ajudar a actuar en aquells casos que no s'han descrit als documents.

Per formalitzar-lo, abans d'entregar-lo al metge de capçalera per incorporar-lo a la història clínica, cal signar-lo davant de tres testimonis o d'un notari. Fins al moment, els gironins són els catalans que més opten pels notaris.

Alba Carmona

28/06/2016

Diari de Girona

“La felicitat es pot mesurar i es pot ensenyar”

Martin Seligman, pare de la psicologia positiva, dirigeix el centre Penn

Colab.LV | Foto: Jordi Roviralta

Tinc 73 anys. Vaig néixer a New York i visc a Filadelfia. Sóc casat, 7 fills i 4 nets. Doctor en Psicología Experimental i en Humanitats. Sóc centrista. Crec que Déu arriba al final i no al començament, a molt llarg plaç nosaltres crearem a Déu. Desapareixes quan ja no et recorda ningú.

Què el va portar a estudiar les fortaleses humanes?

Quan em van nomenar president de l’ Associació Americana de Psicologia em vaig proposar de fer bé la meva feina i em vaig dedicar a preguntar pel món què fèiem bé i què fèiem malament els psicòlegs.

Això és curiós, humil i intel·ligent.

Vaig descobrir que investigar i tractar els aspectes negatius i patològics de l’ésser humà (l’ansietat, l’estrès, la depressió, el suïcidi, les addiccions...) ho sabem fer molt bé; però ningú no s’ocupava dels aspectes positius, de manera que la psicologia no li explicava a la gent com podia portar una bona vida.

D’això se’n van encarregar alguns filòsofs.

...I no es tracta de mostrar a la gent com no estar deprimit, no enfadar-se o no tenir ansietat, sinó d’ensenyar-los a ser feliços. Em vaig proposar d’estudiar les bases del benestar psicològic i de la felicitat; i les fortaleses i virtuts humanes, tot dins del marc de la ciència.

A quines conclusions ha arribat?

Que les emocions positives, la qualitat de les relacions, en definitiva: la felicitat, es poden mesurar i es poden ensenyar.

Però cadascú té el seu caràcter.

Es pot canviar. Jo era un pessimista depressiu i he après a ser optimista i alegre.

Doncs expliqui’m com es fa.

Si analitzem les estadístiques de violència, riquesa real, sanitat, educació, no hem fet més que progressar. La queixa sobre el món en què vivim cal repensar-la, i en la vida personal cal canviar d’actitud.

Sense assenyalar les coses negatives, com ho millores?

Suposem que identificant els aspectes negatius d’un pacient la psicoteràpia aconsegueix treure’l del pou ( cosa que només succeeix en el 65% dels casos), és a dir, que passi de menys deu a zero; però així no aconsegueixes que sigui feliç.

Això és demanar molt.

Les habilitats (optimisme, temprança, coratge, humanitat, autoestima, gratitud...) estan per sobre de zero. Potenciar les nostres fortaleses és una manera de potenciar el benestar.

Com ho va fer, vostè?

Durant vint anys vaig investigar el pessimisme. Però personalment, quan em sorprenia pensant de manera negativa, reconeixia aquests pensaments pessimistes i buscava arguments realistes que els desmuntessin.

Cal discutir amb un mateix?

Sí, fins a desmuntar la negativitat. Després, per aconseguir el benestar, cal centrar-se en com s’han de potenciar i desenvolupar aquelles ­àrees en les quals ets bo en lloc de dedicar-te a la prevenció del que pot ser problemàtic.

Apliqui-ho, per exemple, a la depressió.

Les investigacions demostren uns resultats excel·lents amb l’estimulació d’emocions positives com l’alegria, l’esperança o la il·lusió.

Hi ha proves científiques?

Moltíssimes. Hem demostrat que aquestes fortaleses humanes que es poden aprendre són barreres eficaces del trastorn mental. I els estudis mostren que l’optimisme té un efecte directe sobre la nostra resposta immune.

Doni-me’n un exemple.

Als Estats Units hem mesurat comtat per comtat el pessimisme, la infelicitat i l’avorriment; i resulta que són predictors molt més eficaços dels infarts que l’ètnia, els ingressos, l’educació, el sedentarisme o l’obesitat.

Increïble.

Preocupats per l’alta taxa d’estrès posttraumàtic de l’exèrcit nord-americà (5%), em van encarregar un estudi i un pla de xoc. I novament el principal predictor no va resultar ser la intensitat o cruesa del combat, és a dir, el trauma en si, sinó que és el fet de ser una persona catastrofista el que augmenta el risc de tenir estrès posttraumàtic en un 30%.

Doni’m una petita eina.

Hi ha 24 virtuts per treballar, però, per exemple, en les relacions és fonamental passar d’una actitud constructiva passiva (“ Felicitats pel teu discurs!”) a la constructiva activa (“En quin moment t’han aplaudit?”, “Què has dit?”, “Què ha estat el més emocionant?”...).

Això sí que és empatia.

La psicologia sempre ha considerat que els motius de la tristesa, la depressió o l’ansietat ve­nien de fora, però avui sabem que depenen del que tu penses sobre el que t’ha passat, això és el que produeix el sentiment.

Una cosa és el que passa fora i t’afecta, i una altra la falta d’autoestima.

És el mateix procés, per això en moltes escoles dels Estats Units ensenyem als nens les habilitats de l’optimisme i fem un seguiment durant la pubertat. D’aquesta manera hem aconseguit reduir a la meitat la taxa de depressions.

Tot passa pel raciocini?

Jo treballo sobre les estructures cerebrals, i estem fent avenços increïbles en neurociències! D’aquí un mes es publicarà un avenç importantíssim sobre la indefensió apresa (la sensació subjectiva que no podem fer res davant una situació). Steve Miller ha trobat els circuits cerebrals que l’activen i desactiven. Jo els anomeno els circuits de l’esperança, podrem desactivar la depressió.

Quins són els elements essencials que poden elevar el nivell de felicitat?

Augmentar les relacions i les emocions positives, el compromís (posar en pràctica les fortaleses personals), el sentit i l’ assoliment (establir metes que ens motivin a aconseguir-les).

Llàgrimes de Seligman

Va passar d’estudiar la depressió a investigar les bases, tant psicològiques com neurològiques, del benestar i la felicitat i com conquerir-les estimulant les fortaleses i virtuts humanes. Té diversos llibres publicats i un test interessant que està penjat a la xarxa: Qüestionari VIA de Fortaleses Personals. Dirigeix el Centre de Psicologia Positiva Penn (Universitat de Pennsilvània) i imparteix el màster Penn del programa de Psicologia Positiva Aplicada. Em sorprèn quan al final de l’entrevista, quan m’explica que som els humans els que crearem Déu i que tot es resumeix a llum, el pare de la psicologia positiva plora tot d’una. Ha vingut a Barcelona a fer un taller a l’equip directiu sobre com conquerir el benestar.

Ima Sanchís

27/06/2016

La Vanguardia

Crisi demogràfica: més morts que naixements per primer cop des del 1941

Durant el 2015, el nombre de naixements va caure un 2% a l'Estat, i les morts van incrementar-se un 6,7%

El nombre de defuncions supera el de naixements per primer cop des del 1941 / GETTY

Durant l'any 2015, el nombre de morts va superar el de naixements, una situació que no s'havia produït mai, o com a mínim no des del 1941, el primer any del qual existeixen dades. La situació, que ja es preveia, és un reflex més de la greu crisi demogràfica que viu l'Estat.

Segons les dades que l' Institut Nacional d'Estadística (INE) ha donat a conèixer aquest dijous, l'any passat, el nombre de naixements va caure un 2%, però les morts van incrementar-se un 6,7%. Dit d'una altra manera, van produir-se 419.109 naixements (8.486 menys que l'any anterior) mentre que van morir 422.276 persones (26.446 defuncions més). Tot plegat dóna un saldo vegetatiu negatiu de 2.753 ànimes.

No són les úniques dades preocupants a nivell demogràfic, tot i que també són qüestions en bona part conegudes. L'edat a les quals les dones tenen el seu primer fill continua augmentant, i és que Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa. A més a més, l' esperança de vida s'ha reduït per primer cop des del 2005, el nombre de naixements és el més baix des del 2002, el nombre de dones en edat de ser mares cau, l'augment del nombre de morts és el més gran des del 1971 i la taxa de mortalitat és la més elevada des del 2003.

La radiografia que en fa l'INE no és gens positiva, i alerta d'una situació que compromet no només la piràmide poblacional, sinó també el futur del mercat laboral, la productivitat o el sistema de pensions i prestacions, perquè una economia amb més gent inactiva que activa no és sostenible.

Des del 2008, quan van néixer gairebé 520.000 nens i es va arribar al màxim en 30 anys, la caiguda arriba al 19,4%. A hores d'ara neixen 9 nens per cada 1.000 habitants i el nombre de dones entre 15 i 49 anys no ha deixat de caure des del 2009. L'INE ho explica per tres raons: que aquest rang d'edat està format per generacions menys nombroses nascudes durant la crisi de natalitat dels 80 i la primera meitat dels 90; a un menor flux d' immigració exterior i, també, a un augment de les emigracions de joves durant els últims anys.

Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa

"Sorprèn el poc debat que genera que una de cada quatre dones acabi per no tenir cap fill, en contra de les seves pròpies expectatives i desitjos". Aquesta és la conclusió del Centre d'Estudis Demogràfics (CED) de la UAB, que ha fet públic el seu informe sobre l'evolució de la natalitat a l'Estat. El document, que porta el títol 'La infecunditat a Espanya: tic-tac, tic-tac, tic-tac!!!', presenta una sèrie de dades demolidores sobre l'evolució del fenomen de la maternitat, com per exemple que el 25% de les dones nascudes el 1975 no tindran cap fill. Serà la generació "més infecunda de totes les generacions nascudes a Espanya en els darrers 130 anys", que és la data en què van començar a recollir-se estadístiques. El debat no és nou, i de fet ja s'havia avisat que la tendència segueix en caiguda lliure. D es de l'inici de la crisi, el nombre de naixements s'ha reduït un 20%, mentre que l'any passat va ser el primer en què va produir-se una situació que s'allargarà en el temps, com és que el nombre de defuncions va superar el nombre de parts. Ara bé, l'informe de la UAB aporta una altra dada rellevant, i és que Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa. Com pot apreciar-se en el següent gràfic adjunt, entre el 1985 i el 2012 l'edat mitjana de la primera maternitat de les dones s'ha ajornat dels 26 als 30 anys i mig.

El resultat que se'n deriva és que es tracta d'un dels països de la Unió Europea en què hi ha més distància entre el nombre de fills desitjats i el nombre tingut. Després d'analitzar les diferents causes per no tenir descendència, l'estudi apunta que la infertilitat primària, aquella que té a veure amb raons biològiques, s'ha mantingut constant en el temps, al voltant del 2%, i "no és la responsable del elevats nivells d'infecunditat". A més a més, l a millora de les tècniques de reproducció assistida ha fet que aquesta raó perdi encara més força. Hi ha una segona raó, i és que el nombre de dones que no desitgen tenir fills i mantenen aquesta decisió al llarg de la seva vida és sempre inferior al 5%, segons les enquestes que es fan any rere any. "Els nivells d'infecunditat actuals estan associats al retard de l'edat en la primera maternitat i les condicions materials i conjugals" que envolten la decisió final de tenir fills, diu el CED.

Els autors del treball troben especialment destacable que, mentre la societat debat sobre les conseqüències de l'envelliment i la sostenibilitat del sistema de pensions, la viabilitat d'un sistema de salut universal, l'augment de la dependència o la minva de la població en edat de treballar, no hi hagi cap política orientada a fer créixer la natalitat, tot i que diverses experiències a nivell europeu han demostrat que legislar sobre la qüestió té efectes positius.

Si no és per la infertilitat o perquè les dones no volen tenir fills, per què el nombre de fills ha caigut dels 3,15 que es tenien el 1900 als 1,3 fills actuals? Per què mai abans el 25% de les dones no eren mares? El Centre d'Estudis Demogràfics també dóna respostes, i descarta que sigui per la falta d'homes o dones en el "mercat matrimonial", perquè en tot cas era a principis de segle quan existia un elevada solteria definida per una societat molt rígida.

Així doncs, conclou que més aviat es tracta de la voluntat de tenir una bona carrera professional i, especialment en les dones, per la recerca d'una parella que pugui compartir de forma equitativa el projecte reproductiu. " L'Estat s'inhibeix, o es redueix a la retòrica pro natalista", i la realitat és que falta suport a la conciliació real de la vida familiar i laboral, mentre s'estén la inseguretat i l'atur, el treball precari, les dificultats per accedir a un habitatge, els baixos salaris, les llargues jornades laborals i les escasses ajudes públiques. "Si a tot això hi afegim que el cost majoritari de la reproducció recau sobre les dones, la infecunditat està servida", conclou el treball.

EFE

23/06/2016

Ara.cat

Troben al metro de Barcelona un dels clans de nens carteristes més gran d'Europa

Segons els Mossos d'Esquadra, una de les líders havia agafat set dels nens de la família a Holanda i els havia portat a Barcelona, on robava al metro amb les dues noies grans

Els menors robaven al metro / P. TORDERA

Els Mossos d'Esquadra i la Policia holandesa han detingut els dos caps d'un clan criminal que es dedicava a fer servir nens per robar als metros de tot Europa, entre els quals, el metro de Barcelona. Una de les arrestades és una dona que va agafar set dels nens de la família que vivien en un centre de menors a Holanda i els va portar a Barcelona per convertir-los en carteristes. Segons els Mossos, la dona ja actuava amb les dues noies més grans al metro de Barcelona.

La investigació policial es va iniciar a Amsterdam a mitjans de l'any passat, quan la policia holandesa va detectar menors que es dedicaven a robar i va posar en marxa un dispositiu de vigilància que va demostrar que, efectivament, els menors eren dirigits per adults per cometre els robatoris. Actualment la policia holandesa està investigant quatre grups criminals actius als Països Baixos que estarien utilitzant menors per delinquir i sospiten que podrien ser fins a 300 nens.

La branca barcelonina del clan

Segons els Mossos, la dona detinguda, de 49 anys, havia demanat asil per poder residir a Holanda l'abril de 2014, acompanyada de set menors que va dir que eren els seus fills. La policia holandesa va anar detenint alguns dels nens que actuaven al metro i en va assumir la tutela. Fa mig any, la dona es va emportar sis dels nens a Barcelona.

L'octubre del 2015 es van establir en dos pisos, a Trinitat i Nou Barris. En un dels pisos hi vivia la dona, l'altre home detingut, que era la seva parella i tres nens, mentre que la resta d'infants eren a l'altre immoble amb una de les noies grans, que estava embarassada i ja tenia un nen d'un any. Una de les sospites de la policia holandesa és que dins el clan hi haguessin abusos sexuals.

Segons el cap de Transports dels Mossos, Joaquim Bayarri, els qui robaven al metro de Barcelona "eren la mare i les dues filles grans". Una de les noies acumulava fins a "cinc antecedents per robatoris al metro de Barcelona i tenia una ordre d'allunyament". Els altres nens localitzats eren tan petits que encara no havien entrat a la roda, mentre que els Mossos busquen el setè menor, "un noi d'uns 14 anys que ja no se sap si continua a Barcelona".

Esquivaven els serveis socials assegurant que eren adultes

Els Mossos expliquen que la branca barcelonina del potent clan havia ideat un sistema per poder defugir el control de les autoritats catalanes i que els nens carteristes no acabessin sota la tutela de l'administració, com els havia passat a Holanda: els tres nens més petits no delinquien i les dues noies grans "es feien passar per majors d'edat". D'aquesta manera, si les arrestaven per furt se'n lliuraven "pagant una multa" i esquivaven el fet d'haver d'estar tutelades per la Generalitat

La policia catalana ja ha comprovat que una de les nenes, que estava embarassada i tenia un fill d'un any, en realitat era menor d'edat i la justícia holandesa –que va demanar la col·laboració del jutjat d'instrucció 10 de Barcelona– ja s'ha fet càrrec de tots dos, igual que dels altres nens més petits. Segons Bayarri, l'altra noia, de la qual encara s'ha de determinar l'edat i constava a efectes legals a l'Estat com a major de 18 anys, ha ingressat preventivament a la presó perquè "tenia una ordre d'allunyament del metro i acumulava diversos antecedents per furts".

El cap de Transports dels Mossos assegura que el clan familiar formava part "d'un grup criminal organitzat, amb una enorme mobilitat". Cada vegada que una policia europea els encerclava "marxaven a altres països amb noves identitats". A mitjans de juny, els Mossos van registrar els dos habitatges del clan, on van intervenir diversos mòbils d'última generació, targetes de telefonia de diverses companyies internacionals, càmeres fotogràfiques, discs durs, documentació personal i uns 1.000 euros en efectiu, així com diversa moneda estrangera.

Montse Riart

22/06/2016

Ara.cat

El Bisbat demana a capellans i catequistes el certificat del registre de delictes sexuals

El Bisbat de Girona ja ha dema­nat a capellans i catequistes que aportin el certificat del registre de delictes sexuals. Segons l'ens epi­scopal,la mesura afecta unes 800 persones voluntàries que treballen habitualment amb menors en l'àmbit de la formació, l'acompanyament i altres activitats parro­quials.

L'ens eclesiàstic ha pres aques­ta mesura perquè així es preveu en la llei 26/2015, que versa sobre la modificació del sistema de pro­tecció a la infància i l'adolescència. El Bisbat de Girona ha demanat a les parròquies que mossens, catequistes i altres voluntaris que treballen habitualment en activitats de formació, catequesi o educació en el lleure amb infants i joves aportin per al proper curs el certi­ficat conforme no tenen antecedents per delictes sexuals.

Aquest certificat de penals, l'han de presentar tant els responsa­bles i voluntaris actuals com els que ja s'ha previst que s'incorpo­rin per primera vegada en activitats parroquials a partir del curs vinent.

El Bisbat de Girona va fer la sol·licitud el passat 26 de maig amb una carta dirigida a totes les parròquies i l'ens ha donat de ter­mini fins a finals d'aquest mes de juny perquè un centenar de rectors i responsables de parròquies apor­tin les dades i la documentació ne­cessària de catequistes i voluntaris.

Quan l'ens episcopal disposi de la documentació podrà realitzar la tramitació de manera agrupada davant del Ministeri de Justícia.

Tanmateix, segons informa el Bis­bat en un comunicat, en la matei­xa circular també s'ha informat els voluntaris de la possibilitat de sol·licitar el certificat de forma individual.

La mesura afecta uns vuit-cents catequistes i voluntaris i el Bisbat de Girona també ha posat un te­lèfon d'informació a disposició de rectors i catequistes per resol­dre qualsevol dubte en relació a la tramitació d'aquest certificat obli­gatori.

Pel que fa a altres col·lectius, com són els monitors caps d'escoltes o els professors de religió, segons l'ens eclesiàstic fan la sol·licitud a través de les seves respectives organitzacions i institucions.

Mestres i pediatres

Les professions, oficis i activitats que impliquin un contacte habitual amb menors també han d'a­portar el seu certificat de penals si volen continuar exercint la seva fei­na. Entre ells hi ha mestres, pro­fessors i pediatres.

Aquest passat gener, quan el Departament d'Ensenyament va obrir la borsa laboral per a mestres i professors interins, van haver de certificar que no tenen antece­dents penals per delictes sexuals. Unes sol·licituds que van haver d'obtenir amb pocs dies i que van generar molt de rebombori sobretot per les fortes cues que es van generar els primers dies davant les portes de la gerència territorial a Catalunya del Ministeri de Justícia.

Els mestres i professors es van haver d'esperar durant hores per poder obtenir el certificat de penals i les situacions de tensió van aca­bar amb la decisió que el Govern espanyol presentés d'altres for­mes de tramitar el certificat, com ara anar de forma presencial a les delegacions i subdelegacions del Govern i als registres de qualsevol òrgan administratiu que pertanyi a l'Administració General de l'Es­tat, de les Comunitats Autòno­mes o de l'Administració Local.

Un altre col.lectiu laboral que també ha d'acreditar el seu expe­dient pel que fa a delictes sexuals és el dels pediatres i infermers, que, naturalment, tracten amb menors cada dia. Així ho va anunciar el fe­brer la Generalitat, que va asse­gurar que els pediatres i els professionals d'infermeria per accedir a ser personal estatutari o laboral als hospitals de l'Institut Català de la Salut (ICS) també han d'acredi­tar que no tenen antecedents penals relacionats amb menors. Tam­bé els professionals de l'ICS que ocupin actualment, com personal estatutari o laboral, un lloc de treball que impliqui contacte habitual amb menors han d'aportar en el termini de dos mesos una decla­ració responsable, mitjançant un juramento una promesa de no ha­ ver estat condemnats o una certi­ficació negativa de penals.

CUES A LA GERÈNCIA DEL MINISTERI DE JUSTÍCIA A CATALUNYA

L'oficina del carrer Garcilaso de Barcelona on hi ha la gerència del Ministeri de justícia a Catalunya es va omplir aquest mes de gener i febrer sobretot de mestres i professors que volien obtenir el seu certificat de Penals per tal de poder accedir a la borsa de treball.Ensenyament va prorrogar fins al23 de març el termini davant les dificultats.

 

DdG

20/06/2016

Diari de Girona

Sobre la tortura en sentit ampli

Quan ACAT i Justícia i Pau preparàvem l'acte per al Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura, instituït per l'ONU, que s'escau el 26 de juny, vam pensar que potser caldria reflexionar per ampliar el camp de fets que entenem normalment com a tortura.

La Convenció de l'ONU contra la tortura, aprovada el 10 de desembre de 1984, ratificada per l'Estat espanyol i aplicada a Espanya a partir d'octubre de 1987, defineix la tortura així: "S'entendrà per tortura tot acte pel qual s'infligeixin intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, físics o mentals, amb la finalitat d'obtenir-ne informació o una confessió (...), quan aquests dolors siguin infligits per un funcionari públic o una altra persona en l'exercici de funcions públiques (...)".

El diccionari filosòfic de Comte-Sponville diu que "tortura és imposar a algú, deliberadament, un sofriment extrem, en ocasions per pura crueltat (...)". Definició que permet d'ampliar el camp d'accions o situacions qualificables com a tortura.

L'article 3 de la Declaració Universal dels Drets Humans proclama que "Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona". L'article 5 reforça l'anterior: "Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants".

Davant d'això ens sembla raonable considerar tortura una sèrie de fets, habituals a la societat violenta en què vivim, que més que pels poders polítics dels estats sembla regida pel dictat del gran capital que vetlla per afavorir els seus interessos.

Entre els fets que destaquen més actualment hi ha:

• Rebuig d'aquelles persones que fugint de guerres o conflictes cerquen refugi als països de l'est d'Europa i que són expulsades a Turquia, recloses en camps o retornades als països d'origen.
• Contenció violenta de la immigració africana de la qual en tenim un exemple a les tanques de Ceuta i Melilla. O en la imputació de 16 guàrdies civils pels fets de Tarajal. Cal remarcar que unes 12.700 persones han mort des del 2010 en voler assolir les costes d'Europa.
• Fa pocs dies els mitjans de comunicació ens deien que al món hi ha uns quaranta-nou milions d'esclaus, un 24% més que el 2014.
• L'evolució econòmica dels últims anys ha fet que més d'un 20% de la població visqui per sota el llindar de pobresa. Haver de viure en la pobresa extrema, amb infants desnodrits i, tantes vegades, sense llum ni mitjans de calefacció, no es pot considerar una situació de tortura?
• Moltes persones viuen al carrer, algunes amb sostre per passar la nit, encara que sigui en condicions insegures o gens higièniques, i altres sense un lloc fix on refugiar-se.
• Moltes més fa anys que no tenen feina i han esgotat les possibilitats d'obtenir subsidis i ajudes per poder viure amb un mínim de dignitat.
• Les víctimes de violència domèstica, les persones grans que viuen soles i de les quals ningú no es recorda, ...

Per reflexionar sobre la qüestió de la tortura en sentit ampli, hem preparat una taula rodona amb el títol "Els marges de la tortura". Hi hem convidat com a ponents Anna Quintanas Feixas i Joan Vergés Gifra, del Departament de Filosofia de la UdG i Salomó Marquès Sureda, professor jubilat del Departament de Pedagogia de la UdG, com a moderador. Serà el dia 27 de juny, a les 19.30, a l'Espai, 31, al passatge entre el carrer de Santa Clara i la plaça de Josep Pla. Us hi esperem.

Xavier Merino i Serra

Membre d'ACAT i de Justícia i Pau

21/06/2016

Diari de Girona