Alerta davant l'ús de fàrmacs per potenciar el rendiment intel·lectual

Persones sanes intenten millorar la seva memòria o concentració prenen medicaments disenyats per l'alzheimer o el TDAH

Potser, alguna de les següents situacions els resulti familiar: aquesta setmana han de lliurar un projecte important, o tenen un exàmen, o han d'acabar un encàrrec urgent; el temps s'acaba i estan treballant a tota màquina, fins i tot fins ben entrada la matinada. Després de diversos dies d'intensa activitat, es senten molt cansats, els costa concentrar-se, estan despistats. Així, no hi ha manera d'acabar res. Però imaginin que hi hagués un fàrmac que els ajudés a mantenir-se desperts i actius, a trobar la concentració que necessiten i que augmentés el seu rendiment intel·lectual. Ho prendrien?

Moltes persones sanes consumeixen medicaments capaços de potenciar les seves capacitats cognitives, sobretot la memòria i la concentració. L'únic problema és que aquestes pastilles que ingereixen no han estat dissenyats per a ells, sinó com a tractament mèdic per als qui pateixen alguna malaltia neurològica, com Alzheimer, esquizofrènia o TDAH. I pel que sembla, alerten els científics, aquesta tendència podria anar en augment.

"No sabem prou sobre quants ciutadans sense malaltia mental estan prenent aquests fàrmacs, ni tampoc de quina manera, ni per què. El problema és que els actuals medicaments que milloren la cognició [en malalts] també tenen una àmplia varietat d'efectes secundaris que no són predictibles i que podrien ser perjudicials", alerten les neurocientífiques Barbara Sahakian i Sharon Morein-Zamir, ambdues investigadores de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit; aquestes investigadores acaben de publicar un article a The Lancet Psychiatry Journal en què insten a governs, institucions de salut públiques i farmacèutiques a treballar de forma conjunta per valorar l'ús d'aquests fàrmacs en gent sana.

"Necessitem tenir estudis i dades que ens permetin disposar d'una visió àmplia i equilibrada dels riscos i beneficis d'aquest tipus de fàrmacs i establir a partir d'aquí unes regulacions jurídiques clares per al seu ús".

Els fàrmacs utilitzats per potenciar les capacitats cognitives són de molts tipus, des d'antipsicòtics, com ho llegeixen, fins nicotina. Segons han començat a detectar els científics, entre els més consumits hi ha el metilfenidat, un medicament psicoestimulant usat per tractar el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) ; el modafinilo un neuroestimulant que sol prescriure per a aquelles persones que pateixen narcolèpsia, un trastorn neurològic crònic que altera la capacitat normal del cervell de regular els cicles de son i que causa una gran somnolència durant el dia. I també el donezepilo, usat per tractar la dificultat per recordar i pensar amb claredat, així com comunicar-se dels malalts de demència i Alzheimer.

Aquests medicaments no es poden adquirir a Espanya si no és amb recepta mèdica, però això no frena moltes persones de comprar a través d'internet, sense cap garantia sanitària.

Sahakian i Morein-Zamir, de Cambridge, expliquen a The Lancet Pshychiatry Journal, que la gent els pren amb l'objectiu d'obtenir millors resultats a l'institut, a la universitat, la feina o per mantenir l'atenció i el rendiment quan tenen privació de son o jetlag. De moment, gran part dels estudis que s'han realitzat s'han centrat en l'ús que fan els estudiants als Estats Units, on s'ha vist que fins a un 35% d'aquest col·lectiu podrien estar prenent. I aquestes neurocientífiques consideren que podria ser només la punta de l'iceberg.

Casto Rivadulla, professor i investigador del Grup de Neurociència i Control Motor (NEUROcom) de la Universitat de La Corunya, es posa les mans al cap: "És una barbaritat que els estudiants prenguin aquest tipus de substàncies sense prescripció mèdica . El cervell passa per diverses fases i períodes crítics, com és l'adolescència i fins que madura, cap als 23 anys. En aquestes èpoques és quan hauria d'estar més estable, i en canvi el sotmetem a estrès químic, a més de l'alcohol i altres drogues que els xavals consumeixen. Els danys que això pot generar és terrible "

Aquests medicaments actuen afectant la comunicació entre les neurones. En les persones malaltes, intenten corregir alteracions en el funcionament del cervell. "El que no s'ha demostrat és què passa quan prens alguna cosa creat per millorar una patologia i estàs sa", assenyala Rivadulla, que afegeix que "si et prens fàrmacs per a l'ansietat sense patir-ne, podràs suportar millor nivells d'estrès molt més grans. La qüestió és plantejar-se si realment el necessites. Perquè la suposada millora té un preu. I encara no sabem com gran és el preu.", afegeix aquest investigador.

Tractar de millorar les nostres capacitats cognitives mitjançant l'ús de químics no és nou. Durant molt de temps, per exemple, els estudiants universitaris consumien amfetamines durant el període d'exàmens, ja que creien que els ajudaven a aguantar més temps estudiant ja memoritzar més. I als Estats Units, després de llançar al mercat el Prozac, molts executius el prenien, malgrat no patir depressió, per augmentar els seus nivells de resistència davant l'estrès, la tensió nerviosa i l'ansietat.

Però, volen saber quin és el millor mètode, el més infal·lible, recomanat per tots els neurocientífics, sense efectes secundaris, sense necessitat de recepta mèdica, per millorar la seva capacitat cognitiva? Dormir. Durant les hores de son el cervell realitza una eficient posada a punt i es prepara per tornar a funcionar a ple rendiment l'endemà.

El projecte Nerri

La neuromillora, com es denomina a l'ús tant de fàrmacs com de dispositius tecnològics per intentar millorar les capacitats cognitives en persones sanes, és ja un tema que preocupa als països de la Unió Europa. Per això, ja s'ha posat en marxa un projecte anomenat Nerri, un acrònim de neuromillora i investigació responsable, finançat pel 7è programa marc de la Comissió Europea, que pretén establir un diàleg entre la societat, els científics i la indústria abans que aquests productes arribin de forma massiva al mercat. L'objectiu és informar els ciutadans, també escoltar les seves preocupacions, i entre tots establir els límits ètics i també de seguretat sanitària. A Espanya el projecte està coordinat pel Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, que promou trobades, debats, entre ciutadans i experts per discutir sobre aquest tema. Perquè si els diguessin, lectors, que hi ha un tractament sense efectes secundaris que li poden donar als seus fills per millorar la seva capacitat per a, posem per cas, les matemàtiques, l'hi donarien? I si vostès decideixen no donar però la resta dels companys de classe sí que en prenen, tenen per tant, avantatge respecte al seu fill? El debat està servit.

Cristina Sáez

06/04/2015

La Vanguardia

Antidepressius: 5 errors i falses creences

Rebre un tractament adequat seguint les recomanacions d'un especialista és la clau

És clau que el pacient resolgui en la consulta i la farmàcia tots els seus possibles dubtes sobre el tractament ja que d'això depèn també la persistència en la seva continuïtat.

Segons explica a Infosalus Santiago Cuéllar, responsable del Departament d'Acció Professional del Consell General de Col·legis Farmacèutics (CGCF), els efectes adversos dels antidepressius quan es produeixen ho fan a l'inici i es van tolerant lentament, aquests fàrmacs s'administren perquè s'espera millorar la situació del pacient i no empitjorar-la causa dels efectes secundaris.

El farmacèutic apunta a Infosalus 5 aspectes que generen errors i falses creences sobre els antidepressius:

• Interrompre el tractament: Es fa pels efectes negatius que poden presentar-se abans que s'adverteixin els positius a causa del temps de latència en què inicien el seu funcionament. "Gran part dels pacients que inicien el tractament el deixen durant aquest període de latència en què poden aparèixer efectes secundaris i encara no ha millorat la depressió. Per això és molt important la tasca de conscienciació també des de la farmàcia que és important mantenir la teràpia fins que mostri la seva eficàcia", assenyala Cuellar.
• Ús d'alcohol: No s'aconsella i de prendre s'hauria de fer en mínima quantitat i durant els àpats ja que l'alcohol trastorna la bioquímica de la depressió, complica i potencia els efectes negatius de la mateixa i és un inductor de la destrucció orgànica més ràpida dels fàrmacs. 
• Tractament per llargs períodes: L'ús a llarg termini dels antidepressius no limita els seus efectes com pot succeir en el cas de les benzodiazepines (ansiolítics i hipnòtics) que generen tolerància i als tres o quatre mesos poden desaparèixer els efectes per als quals es va receptar el fàrmac. En el cas dels antidepressius es poden mantenir durant períodes més llargs amb dosis més baixes per evitar possibles recaigudes.
• Banalització: La seva àmplia utilització ha provocat que s'hagi banalitzat excepcionalment l'ús dels antidepressius i no són substàncies innòcues, cal dispensar en farmàcies i ser utilitzats amb indicacions precises. "Cap medicament funciona de manera singular, requereix d'una acció continuada perquè es produeixi l'acumulació de neurotransmissors, si s'utilitza de forma puntual només pot obtenir-se un possible efecte placebo i els efectes adversos sí que poden aparèixer", apunta Cuellar. 
• Desfer-se de les restes: Finalment, el farmacèutic recorda que és important per aquest motiu insistir a pacients i cuidadors que eliminin les restes de tractaments ja que els antidepressius són fàrmacs assequibles i guardar no suposa un estalvi sinó un perill per a altres adults i nens.

EP

04/04/2015

Diari de Girona

La feina més silenciosa

Fan més fàcil un camí sempre molt complicat, el que porta a la mort. Són professionals i voluntaris que saben que darrere d’una criatura malalta hi ha tota una família que emmalalteix. Els acompanyen en una tasca vocacional i poc reconeguda Entrem a les unitats de cures pal·liatives pediàtriques 

“Mai no menteixo a una criatura”, diu el pediatre de la unitat de cures pal·liatives de l’Hospital Sant Joan de Déu Sergi Navarro Vilarrubí (31 anys). Porta la bata típica blanca de metge, però a l’estetoscopi hi ha un detall que el delata: hi té lligat un nino, un Nemo petit (de la pel·lícula Buscant en Nemo), que diu que a les criatures els agrada tocar. El Sergi, doncs, no diu mentides. Ni tampoc pietoses. Quan una criatura li pregunta sobre la seva malaltia, fa servir el mètode de tornar-li la resposta amb una pregunta. “Sergi, podré anar a l’escola?” “Tu, què creus?” I la criatura en sap la resposta.

És divendres i és el dia que el Sergi es reuneix amb l’equip d’infermeres i metges de la unitat. “Ens expliquem com estan les criatures que tractem a l’hospital i a casa; acordem com treballar els casos emocionalment, és a dir, ho compartim tot”. Són sessions de dues hores setmanals, que cal sumar a les de tancament, quan la criatura mor, que és quan ho revisen tot objectivament i després fan una ronda subjectiva un per un, per veure com s’han sentit i com ho ha viscut la família.

La paraula mort la diu de manera tranquil·la. “Tinc les meves eines personals per treballar-hi, que les necessito”. Les seves eines són parlar i parlar amb els companys, i també amb els psicòlegs externs a l’hospital amb qui es reuneixen un cop al mes. També recorre a l’espiritualitat, als pensaments màgics, i sobretot pensa i té clar que la mort forma part de la vida.

La periodista Elisabet Pedrosa, en el llibre Seguirem vivint. Una mort lluminosa és possible (Ara Llibres), un cant a la vida després de la mort de la seva filla Gina, ho escriu, i mentre es llegeix es poden escoltar les mateixes paraules del metge Navarro, que tan bé va cuidar la Gina juntament amb tot l’equip: “Vivim la mort com un fracàs i no volem acceptar-ho, quan forma part de la vida; és una realitat”. De l’Elisabet Pedrosa és la frase “llevadores de l’eternitat” per referir-se als professionals i voluntaris de les cures pal·liatives.

Prioritat de l’OMS

Des de Ginebra, el nou màxim responsable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per dissenyar un programa mundial de cures pal·liatives, el metge Xavier Gómez Batiste-Alentorn, entrevistat telefònicament, esbossa les xifres: “A Catalunya moren cada any una mitjana de 400 criatures, i hi ha tres hospitals que són referència en pal·liatius, Sant Joan de Déu, la Vall d’Hebron i l’Hospital de Sant Pau”.

Gómez Batiste-Alentorn explica la seva missió. “Les pediàtriques són una de les prioritats de l’OMS, perquè són essencials per a l’infant, i perquè quan una criatura està malalta, emmalalteix tota la família sencera”, diu. Curiosament, “la formació de cures pal·liatives no està resolta a medicina, però sí a infermeria”. Més de la meitat de les facultats de medicina no tenen en el programa curricular les cures pal·liatives, i si hi és acostuma a ser opcional.

“Jo mateix vaig marxar a Anglaterra per formar-m’hi després d’haver-me especialitzat com a oncòleg”. La supraespecialitat es pot adquirir ara mateix amb màsters, com el que s’imparteix a la Universitat de Vic (UVIC), on Gómez Batiste-Alentorn va crear la càtedra de cures pal·liatives.

El metge de l’OMS insisteix que amb la criatura malalta hi ha tota una família que emmalalteix. I malgrat que són situacions poc prevalents, “la necessitat d’atenció és altíssima, perquè mai no estem preparats perquè una criatura mori”.

Atenció continuada

El doctor Josep Sánchez de Toledo, cap del servei d’oncologia i hematologia pediàtriques de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona -que esmenta el seu company Luis Gros i la infermera Anna Callés com a referents de l’Hospital de la Vall d’Hebron en cures pal·liatives pediàtriques-, explica que pal·liatius no és un terme que li agradi. “S’associa al final de la vida, quan el que fem és una atenció continuada”. El metge Sergi Navarro hi coincideix. Sánchez de Toledo defensa que “una cosa és curar i tractar i una altra cuidar, i aquesta última és el que farien les unitats de pal·liatius”. Per la seva banda, el mencionat Luis Gros, pediatre oncòleg amb dedicació a les cures pal·liatives, indica que el programa a la Vall d’Hebron treballa “per afavorir sempre el millor lloc terapèutic, que si és possible serà la llar”.

Tornem amb Sergi Navarro a la reunió de l’equip de Sant Joan de Déu. És un equip interdisciplinari, perquè cada cas té necessitats socials, espirituals i emocionals a més de físiques, òbviament. “No ens posem cap cuirassa per treballar, però tampoc no podem pensar sempre que podria ser el nostre fill; busquem un equilibri que ens permeti canalitzar les emocions”, expliquen tots junts. El doctor Navarro afegeix que ell sovint somia en les criatures. “Puc dir-te gairebé els noms de tots els que he tractat durant els tres anys que fa que sóc a la unitat”. “Quants són?”, li preguntem. “Gairebé les cent criatures que he vist morir”.

Ara, la pregunta irremeiable: “I què somies?” Doncs les paraules, les converses que va mantenir amb ells. “Entre els 7 i els 9 anys saben què vol dir la mort; si tenen aquesta edat i són conscients del seu cos, tenen una lucidesa que potser no tenen els pares”. Ells mateixos arriben a protegir els pares o els preparen per a la mort. “N’hi ha que demanen de celebrar l’aniversari o els Reis mesos abans de la data; volen viure-ho perquè saben com es troben”.

La mort és un alliberament del dolor del cos, com escriu la mare-periodista, la periodista-mare, Elisabet Pedrosa, “i la feina més difícil és acceptar que la criatura ha de marxar per alliberar-se’n”, diu Navarro. D’aquí la importància de l’equip interdisciplinari; d’aquí la importància de les unitats de pal·liatius. I de la feina vocacional dels que s’hi dediquen, que saben que corren el risc de fatiga per compassió però també el de satisfacció per compassió. “La bona mort no és un privilegi d’uns, sinó de tots, i nosaltres treballem perquè així sigui”, diu la infermera de Sant Joan de Déu Sílvia Ciprés. “La nostra feina és assistencial, emocional, investigadora i, sí, vocacional”.

La Gina va morir en braços de la seva mare, l’Elisabet, acompanyada de totes les persones que l’estimaven. Del doctor Navarro i de la infermera Sílvia Ciprés també. “Es van convertir en amics, confidents i consellers. Ens van fer la vida més fàcil en el moment més difícil”, va escriure Elisabet Pedrosa.

Trinitat Gilbert

04/04/2015

Ara.cat

La innovació principal és estimar l’alumne

Montserrat del Pozo, pedagoga, pionera a aplicar les intel.ligències múltiples

Tinc 60 anys. Vaig néixer a Caracas i visc a Roma, però sóc als núvols. Em vaig llicenciar en Filosofia i Lletres, Art i Història. L’educació és l’únic que pot canviar el món i vull donar els recursos necessaris a les persones perquè es pugui produir aquest canvi.

De vegades hi ha un professor especial; quin va ser el seu?

La mare Soledad Rodríguez, que, a més d’obrir-me al món, em va mostrar que hi havia moltes coses que jo podia fer per millorar-lo. La confiança és un regal. La innovació principal és estimar l’alumne. Sentir que confien en tu i sentir-te estimat et permet assumir la part bona i la dolenta del món, i a dir: “Jo puc fer alguna cosa”.

N’hi va haver més?

El meu entrenador de bàsquet em va ensenyar a superar-me, entendre que la més gran victòria és un bon passi, treballar en grup: que els altres estiguessin a gust amb mi. Vaig integrar que no es tracta de pujar al cim de la muntanya, sinó que hi arribem tots.

I Déu se li va creuar pel camí?

Una lesió em va obligar a fer tres mesos de repòs, vaig tenir temps per pensar com volia intentar canviar el món i va ser així, sense haver-m’ho plantejat mai abans, que vaig decidir servir Déu.

Curiós.

Després en el servei em vaig trobar amb la docència i el fracàs escolar, i em vaig preguntar què era l’essencial què podíem donar als alumnes perquè en el futur poguessin arribar a donar el millor de si mateixos.

Quina pregunta! Què es va respondre?

Que les eines essencials són el coneixement d’un mateix (intel·ligència intrapersonal) i la bona relació amb els altres (interpersonal), però vaig recórrer Europa i els EUA a la recerca de respostes.

Una ment oberta...

Vam extreure el millor de la pedagogia, i així vaig topar amb la neurologia i amb un missatge molt poderós: tots som intel·ligents.

Martin Seligman, Glenn Doman i Howard Gardner van ser la seva inspiració.

Vam aplicar les seves teories al Col·legi Montserrat a partir de l’any 1994. Amb Doman, vam saber que podíem intervenir en la primera infantesa per generar una bona organització neurològica i, amb Gardner, vam descobrir les intel·ligències múltiples.

Sempre hi ha alguna cosa en què ets bo.

Sí, i hem d’utilitzar aquesta intel·ligència, sense menystenir les altres, per tenir èxit. Si treballem les nostres fortaleses aconseguirem l’excel·lència, si treballem les nostres mediocritats serem mediocres.

Vostès estan ara a dalt de tot.

La nostra aposta de canvi va ser absoluta, però cal continuar investigant, bevent de moltes fonts: pedagògiques, neurològiques, sociològiques, de teoria econòmica..., perquè això dóna com a resultat un alumne amb molts recursos i competència global.

Què ha estat el més difícil?

Hi ha molts professors cansats que quan no aconsegueixen que els seus alumnes avancin els culpen a ells i es retiren, però ho fan dins de l’aula.

Quina creu que és la motivació fonamental de l’ésser humà?

Sentir-se útil. Però a nosaltres també ens agrada preparar per al naufragi, perquè tots sabem nedar, però en un naufragi, quants ens salvaríem? I també treballem la tolerància a la frustració i la identificació de les creences negatives sobre un mateix que entorpeixen tant la vida.

Ha creat una escola per a professors reconeguda internacionalment.

El recurs més important és un professor conscient de la seva feina. Quan al professor l’ajudes a reflexionar sobre el valor de la seva feina i li dónes eines per dur-ho a terme, és capaç no tan sols de superar-se, sinó de mantenir una motivació a l’aula.

Professor i alumnes es retroalimenten.

Sí, quan el professor veu el canvi en els alumnes, es crea un cercle virtuós en el qual el professor millora perquè millorin els alumnes. I és així com el professor es converteix en un emprenedor i els alumnes deixen de ser consumidors.

Deixen d’engolir informació?

Sí. La creativitat del professor aplicada a les diverses matèries promou creativitat en els alumnes, és a dir, més preguntes que respostes, esperit crític i propostes.

Què ha entès del fracàs escolar?

Que permetre que un alumne cregui que fracassa és tallar-li les ales. De vegades una mala nota en matemàtiques desencadena una sèrie de creences negatives cap a un mateix que no permet a l’alumne ser excel·lent en el que és excel·lent.

Vostè s’ha sorprès a si mateixa?

M’ha sorprès crear un projecte tan valorat des de tantes òptiques diferents. Però de tots els reconeixements, el que més profundament m’ha arribat és que em diguessin que he generat esperança.

És una gran floreta.

No en tinc l’exclusiva. Vivim en un reducte del món més que privilegiat. Tant de bo tinguem la sensibilitat de fer coses per aquesta immensa majoria no privilegiada. El meu camp és l’educació: un crit de llibertat en un món que plora, quin és el seu?...

De vegades ens falten ales.

Sí, la determinada determinació que deia santa Teresa. Cal llançar-se, perquè el procés és sempre una millora contínua.

Valenta i radical

Ashoka, la xarxa internacional més gran d'emprenedors, li acaba d'atorgar un premi pel seu model educatiu, implantat en les 56 escoles que té la congregació perquè aquest model es pugui reproduir (ja han format més de 3.000 professors). Avui, la mare Montserrat, responsable de les missioneres de la Sagrada Família de Natzaret, està sol.licitada per fer conferències a tot el món i fins i tot pel papa Francesc, que la va convocar a una taula rodona per pensar com aconseguir un bon ensenyament en camps de refugiats. Però quan va començar, va ser una aposta solitària, valenta i radical.

Ima Sanchís

02/04/2015

La Vanguardia

El govern espanyol rectifica i torna a garantir l'atenció primària als sensepapers

El PP diu ara que es tracta d'una qüestió de "salut pública" i que és més pràctic per "no saturar les urgències"

Els immigrants que es troben a Espanya en situació irregular tornaran a tenir dret a l'atenció primària dins el Sistema Nacional de Salut (SNS), però no recuperaran la targeta que els va ser retirada amb l'aprovació de la reforma sanitària el 2012. Així ho ha anunciat, en una entrevista a Efe, el ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Alfonso Alonso. El ministre defensa aquesta decisió per "qüestions de salut pública", perquè és "més pràctic" i per "no saturar les urgències" .

"Ho veiem ja amb molta claredat i treballem en això, estem disposats a fer un pas, crec que no té sentit que no puguin ser atesos en l'atenció primària", sosté el titular de Sanitat. No obstant això, manifesta que està "completament en contra" que els sensepapers siguin titulars d'una targeta sanitària que "els donaria un dret a Europa que no existeix a cap altre país".

Alonso no és partidari de retirar altres mesures de la reforma com el copagament farmacèutic, tot i que, segons el Govern, l'economia s'està recuperant, perquè Espanya sempre ha tingut una despesa en medicaments "molt elevada" i cal "seguir sent molt exigents en el seu control".

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha explicat més tard en roda de premsa aquesta esmena, que suposa una rectificació respecte al decret d'abril del 2012, aprovat per l'anterior ministra, Ana Mato. Rajoy, que ha comparegut amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha recordat que l'executiu del PP va fixar que els immigrants irregulars només poguessin ser atesos a urgències, amb l'excepció de l'assistència a menors i dones embarassades. Aquella reforma sanitària estava pensada per estalviar 7.000 milions d'euros, va assegurar llavors l'executiu central.

La mesura, però, no es va aplicar a totes les comunitats autònomes, que tenen les competències sanitàries transferides. Catalunya va decidir des del primer moment que no seguiria aquesta reforma, per entendre que podia posar en perill la sanitat del conjunt de la població. Per aquesta raó, el Servei Català de la Salut dóna targetes sanitàries –amb prestacions minvades el primer any– a tothom que acrediti residència a Catalunya.

"Ara, per millorar l'assistència, el ministeri de Sanitat vol regular l'accés a l'atenció primària. Fins ara es feia per la via d'urgència i, per a més seguretat, ara es farà als ambulatoris, perquè les urgències no es col·lapsin", ha afegit Rajoy. El canvi, que arriba dos anys i mig després de la primera reforma, "sembla més sensat i raonable", segons el cap de l'executiu.

EFE

31/03/2015

Ara.cat

La mort i la primavera

Caminant ahir, cap al tard, pels afores de Girona, admirant els camps de cereal verdíssim que la llevantada ha repintat, vaig veure una dona que portava un manat d'espàrrecs. Ara sí que ha arribat la primavera, em vaig dir. I vaig recordar que fa exactament un any els vaig parlar del meu amic Miquel Berga, professor de literatura anglesa, que escriu una columna sobre la primavera tan bon punt té notícia dels primers espàrrecs, emulant el lector del Times que, tan bon punt sent cantar el primer cucut de l'any, escriu una carta al diari per proclamar l'arribada de l'estació més alegre. A la tornada, vaig entrar a la fruiteria del costat de casa i vaig demanar un manat d'espàrrecs a l'amiga romanesa que la regenta. Mentre em feia la truita, escoltava per ràdio les informacions sobre l'avió estavellat als Alps. La tragèdia ve de bracet amb la primavera, vaig pensar, amb una punta d'incomoditat culpable. Aquesta primavera no l'han anunciat els espàrrecs ni el Corte Inglés. És la mort qui l'ha anunciada.

Com és sabut, a les comarques de Girona, com a tants altres llocs, la tragèdia de l'avió esclafat als Alps ha deixat un rastre de dolor que no s'acabarà quan la notícia desaparegui dels mitjans. El dolor dels familiars i amics començarà a ensenyar les urpes de veritat quan aquesta tragèdia hagi deixat de tenir interès informatiu i es faci visible el gran buit. Escric en divendres i, a hores d'ara, a una velocitat impressionant, ja s'han resolt -si el cas no fa de cop un gir espectacular- tots els interrogants que han convertit aquesta tragèdia en una vertiginosa narració de suspens.

Primer va ser el colossal impacte emotiu, després les primeres hipòtesis convencionals: error de l'avió, terrorisme. La filtració de l'expert al The New York Times va introduir les primeres sospites sobre el factor humà i després, a una velocitat de sèrie policíaca, se n'han anat sabent tots els detalls: l'absència del comandant de la cabina, el bloqueig de la porta, la respiració del jove copilot fins a la decisió final, la destral amb què el comandant va intentar obrir la porta, el descobriment per part dels policies alemanys del document de baixa per depressió que el jove suïcida va amagar abans d'arrossegar fredament a la mort a 149 desconeguts companys de vol. Uns companys de vol dels quals ara reconstruïm les petites històries amb tècnica narrativa de trencadís, com feien John Dos Passos o I.B. Singer.

Vet aquí un exemple de manual de com els mitjans de comunicació narren la realitat a la manera d'una ficció. Els temes d'actualitat van evolucionant dia a dia de manera molt semblant a com evolucionen, en les sèries de ficció, els personatges i les situacions que els guionistes ideen. No és estrany que els espectadors d'aquesta confusa barreja de realitat i ficció, els ciutadans, estiguem tan desconcertats. Som víctimes d'aquesta confusió, però, alhora, en som la causa: la narració atractiva busca convertir-nos en audiència.

En tant que audiència, manem: els mèdia ens adulen, ens sedueixen. Per seduir-nos, la narració periodística ha de ser tan suggestiva, truculenta i captivadora com la millor sèrie televisiva. Som nosaltres, doncs, els que volem ser arrossegats en les espirals obsessives que, sigui al voltant d'una crisi política (procés català, corrupció, aparició de Podem), sigui al voltant de l'anunci d'una possible malaltia (vaques boges, ebola), sigui a causa d'algun desastre llunyà (tsunami, matances de la gihad) o proper (avió destrossat als Alps) ens mantenen en constant tensió emocional. Sempre entre el plor, el pànic, la il·lusió. Sempre a punt d'estrès emocional.

Sembla que el copilot estava passant per una depressió. Ara ja no resta sinó especular sobre els túnels insondables de la ment humana. Un tema massa abstracte: aviat els mitjans de comunicació passaran pàgina. Una nova espiral mediàtica substituirà aquesta tragèdia. La mort sembla encara més absurda quan no hi cap causa que la pugui explicar. Si la causa fos el terrorisme, el dolor dels familiars seria idèntic, però s'activaria una lògica social. Es desplegarien teories i discussions que acabarien sepultant el dolor de la tragèdia i el substituirien per explicacions ideològiques. La història encapsularia la tragèdia.

Que la causa de la tragèdia sigui el laberint mental d'un jove deprimit ens deixa despullats d'explicacions ideològiques i ens situa davant dels límits de la condició humana. Per això la discussió s'ha desviat cap a la seguretat, una seguretat impossible de garantir. I és que l'optimisme contemporani no pot suportar la idea que la condició humana porta incorporat el mal i que, per més filtres que hi posem, finalment, el mal troba sempre un camí per expressar-se (com també, feliçment, el troba sempre el bé, per negatives que siguin les circumstàncies).

D'aquí dos dies arribarà el mes abril, que serà molt cruel: l'herba i les flors silvestres rebrotaran a la vall alpina on es va estavellar l'avió. En uns citadíssims versos de T.S. Eliot, abril és descrit com el mes cruel perquè fa brotar els lilàs a les terres on van caire tants joves en la Primera Guerra Mundial. Creixeran els lilàs a les valls alpines i taparan els records dels nostres morts. Abril serà cruel, com és cruel l'alegre primavera: la vida. D'això parla (i també de l'estrany sacrifici d'un Déu que va compartir l'absurd destí tràgic dels humans) la Setmana Santa que comença.

Antoni Puigvert

30/03/2015

La Vanguardia

Via lliure de totes les comunitats autònomes al Pla Nacional contra l'Hepatitis C

Alonso no aclareix quants malalts s'atendran aquest any

Les comunitats autònomes han donat el vistiplau per unanimitat al Pla Estratègic Nacional contra l'Hepatitis C elaborat pel Ministeri de Sanitat per garantir l'accés i el finançament dels nous tractaments d'última generació, que de moment implicarà tractar uns 52.000 pacients. 

"Davant un problema estem aportant una solució", ha defensat el ministre del ram, Alfonso Alonso, després del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut (CISNS) celebrat aquest dijous, ja que permetrà tractar tots els pacients "segons criteris clínics" i "sense que el finançament suposi cap problema". "No suposarà un problema econòmic", ha insistit.

Amb aquesta finalitat, Sanitat ha tancat diferents acords amb les companyies farmacèutiques com un sostre de despesa inicial de 727 milions d'euros i una rebaixa progressiva dels preus establerta mitjançant set trams en funció del nombre de medicaments administrats, de manera que "en la mesura que apujant el nombre de pacients tractats, el medicament és més barat".

A més, ha avançat que el 20 d'abril vinent el Ministeri d'Hisenda es reunirà amb les comunitats per definir les condicions del préstec a 10 anys amb un interès del 0% durant el 2015 que els ofereix per sufragar el pagament d'aquests medicaments.

Hisenda avançarà el pagament

En principi, serà Hisenda la que es farà càrrec de les factures relatives al pagament dels medicaments que els vagin remetent les comunitats, que després hauran de tornar amb "condicions molt avantatjoses", segons Alonso, en funció de si estan adherides al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) o al de Facilitat Financera. I Madrid i el País Basc, que no formen part de cap d'aquests mecanismes, hauran de formalitzar convenis específics per beneficiar-se d'aquestes condicions.

De fet, ha avançat que, encara que la comunitat basca en principi s'havia mostrat reticent a aquest sistema, ja han sol·licitat una reunió amb el departament de Cristóbal Montoro per adherir-se al tema. En tots els casos, la facturació serà trimestral i el primer pagament s'abordarà al juny. "No hi ha excusa per no tractar els pacients", ha insistit.

A més, ha reconegut que les previsions de despesa poden variar en funció de si es diagnostiquen nous pacients tal com preveu el pla, ja que la prevalença de la malaltia és molt alta, segons ha recordat Alonso. No obstant, en aquest cas "la garantia d'Hisenda no està limitada", ha sentenciat.

Un avenç científic "molt important"

El ministre ha celebrat que totes les comunitats ho hagin considerat un "bon pla", ja que segons ell representa un "avenç científic molt important" al permetre tractar amb aquests nous fàrmacs --que resulten molt eficaços però presenten un preu molt elevat-- tots els pacients amb una fibrosi "significativa", a partir de F2, cosa que converteix Espanya en un referent a nivell internacional.

"Tot Europea ens mirarà, perquè som el primer país que ofereix un tractament integral al conjunt dels afectats", ha defensat.

Després de quantificar el nombre actual de pacients diagnosticats, i en funció dels criteris clínics del pla, Sanitat calcula que en principi s'hauran de tractar "pel cap baix 52.000" dels més de 95.000 pacients que hi ha a Espanya.

Es tractaran tots els pacients aquest any?

De tota manera, Alonso ha admès que és "difícil" quantificar quants s'atendran aquest any, perquè "se'ls ha d'atendre bé i requerirà un esforç per part de tot el sistema i les comunitats". "No sabem quants en podrem tractar aquest any, tant de bo fossin tots", ha reconegut.

"El sistema té capacitat i els professionals també. Són molts pacients, i n'hi ha molts que fa molts anys que esperen perquè no tenien una solució que ara sí que tenen. No hi haurà cap instrucció política, però en un dia no es poden tractar tots. El nombre d'especialistes és el que és, però estic segur que ens sorprendrà la capacitat del sistema", ha defensat Alonso.

Per això, ha demanat "col·laboració per part de tothom" i ha fet un toc d'atenció especial per als pacients, a qui ha demanat "confiança" en els especialistes, que seran els encarregats de "prioritzar" l'administració d'aquests tractaments.

No obstant, ha assegurat que les comunitats ja estan eliminant els comitès que havien creat per controlar l'ús d'aquests fàrmacs, si bé no ha precisat si totes les autonomies estan administrant uniformement aquests fàrmacs als seus pacients.

A més, ha recordat que a partir de l'1 d'abril s'incorporaran nous medicaments que inclouen combinacions d'alguns dels principis actius que ja són al mercat, cosa que permetrà abaixar el preu del tractament.

Europa Press

26/03/2015

El Periòdico.cat

El càncer allibera de la tirania de la vida

Raquel Taranilla, filòloga i analista de l'oncodiscurs

Tinc 33 anys. Sóc de Barcelona i fa un any que visc a Doha (Qatar). Llicenciada en Dret i doctora en Filologia Hispànica amb una tesi sobre el discurs forense. Visc en parella, sense fills. Sóc d'esquerres i agnòstica. He sobreviscut a un càncer: explico.

Quin va ser, el símptoma?

Mal d'esquena. Des d'un punt a les cervicals, irradiava dolor per tot el cos.

Què era?

"Contractura de trapezis", per males postures, em van diagnosticar al principi: feia anys que estudiava, mal asseguda, preparant la tesi.

Sobre...?

Narració i procés penal: analitzo la lingüística forense, el discurs processal. Llicenciada en Dret i Filologia, tenia 27 anys...

27 anys... Què més sentia?

Bombolles metàl.liques a les mans.

Bombolles metàl.liques?

Parestèsia, en diu el llenguatge mèdic. Però jo reivindico el meu propi discurs personal.

Per això és experta en discurs!

A la tesi certifico que la víctima es converteix en objecte del procés judicial, ja no subjecte: com el pacient a l'historial mèdic!

Quin va ser el seu tractament mèdic?

Dos mesos de pastilles... sense millora. No podia apujar els braços: em treia el sostenidor tallant-lo per davant amb tisores! Vaig anar a un naturòpata... i va veure esclerosi. Esverada, em vaig fer una ressonància.

I va aparèixer el tumor?

Entre la quarta i la sisena vèrtebra, entre mèdul.la espinal i os. El vaig veure fotografiat en talls tan bonics com versos d'un poema.

Adversa bellesa.

Em vaig sentir alleujada! Vaig saber què em passava: un limfòcit mal reproduït va causar el tumor. Em van internar, me'l van extirpar i em vaig quedar en cadira de rodes, i sis mesos de quimioteràpia...

Com se sentia?

Arrasada per dins, com un tronc cremat. I m'ho havien de fer tot rentar-me, donar-me menjar... Jo era un oncocòs.

Oncocòs?

Calba, pell resseca, prima, pàl.lida... Una representació angèlica, etèria, una imatge que podem acollir. I ometem els aspectes repulsius, els vòmits, rebutjos... Per aixà el càncer és una malaltia protegida!

Protegida? Què vol dir?

Mereix amor incondicional de la societat..., i el malalt sent que ha de ser modèlic.

Esclar.

Després de la químio, el dolorós trasplantament de medul.la: "Val la pena deien. Vaig veure que per al metge el seu èxit és que visquis: veu les teves analítiques, no a tu!

La ciència és aixi, no ens queixem...

Una eminència se'm va apropar al jo ajaguda immòbil amb collar ortopèdic, va arribar envoltat de deixebles i va dir: "A veure: què tenim aquí?". I li va respondre el més llest "Un limfoma limfoblàstic en estadi 2".

Veien un diagnòstic, no una persona.

És el discurs mèdic, ets en una mena de cadena de muntatge. "Ets un miracle!", em va dir més endavant un altre metge...

Perquè vostè es va recuperar.

Sí, i em vaig haver de revacunar de tot, i reaprendre a caminar, a moure'm, a escriure...

A què atribueix la recuperació?

Va ser així, mitjançant la medicina, i podria haver estat diferent: tant se val morir o viure.

Dona...

Així ho veig: el relat problema-esforç-salvació és molt ansiogen, veu el càncer com un ritus de passada, com una prova per superar.

"El càncer em va fer més bona persona".

Ens estimem més aquest relat, però i el dret a retirar-nos de la cursa? Però aquest no es el discurs normal. Que opta per veure el cos com a escenari virtuós, suport d'un fet patològic del qual s'ha d'alliberar. Hi ha un altre discurs...

A veure.

El càncer salvífic t'allibera de la vida, aquesta tirania pesada, torturadora, insofrible.

És una altra manera de veure-ho, sí.

Vaig decidir no explicar-me que el càncer és al meu cos, sinó que el càncer és el meu cos, també.

I què li aporta, aquest relat?

Veig la vida com una sala d'espera amb una porta al càncer que, al seu torn, té dues sortides: l'una a la mort, i l'altra, de tornada a la sala d'espera. La salut és una presumpció.

Està curada?

Segons els oncòlegs, sí. Així que aquí sóc una altra vegada: a la sala d'espera de la vida!

Què ha après de la seva vivència?

Que ens agafem al discurs científic i li atribuïm solidesa..., peni és tan temptatiu com el discurs igual! Tan sols un relat.

Què més?

T'enfades amb el teu cos... des de no sé quin jo superior. Avui veig que morir després d'aquell diagnòstic hauria donat un balanç positiu a la meva vida, magnífics 27 anys feliços. Perquè després en van venir uns...

De molt patiment, oi?

Moltíssim vaig aprendre la infinita capacitat de dolor que em pot donar el cos! El cert és que els protocols mèdics van salvar la meva vida, malgrat els excessos.

Què diria als que temen el càncer?

Només diré això: la por és una pèrdua de temps. Ja vindrà el que hagi de venir!

I als que ja en tenen un?

Res, no els dic res.

I als familiars, als amics?

Que li preguntin al malalt "Què puc fer que agradi", i procurar-li plaers!

'Mi cuerpo también'

Raquel ho explica tot al llibre Mi cuerpo también (Los Libros del Lince), text d'altíssima qualitat literària amb que s'arroga el dret a emetre el seu propi discurs, que considera tan vàlid com el de la ciència mèdica. Raquel -filòloga analista de discursos- entén que el discurs medicalitzat i el literari són dues temptatives equivalents de narrar una realitat, la seva va llegir el càncer com un parèntesi molest produït pel seu cos... El arrenca amb l'orgasme d'un coit amb què demostrar-se a si mateixa que el seu cos li podia reportar tant plaer com dolor, juxtaposats... A partir d'aquesta estampa continua un insòlit i brillant exercici de lucidesa sobre el càncer i discurs mèdic.

Víctor-M. Amela

24/02/2015

La Vanguardia

"Anem cap a un model de partenariat en què ONGs i grans mecenes aporten competències diferents"

Entrevista al director de l’Institut d’Innovació Social d’Esade: Ignasi Carreras

Quin sentiment li provoca el concepte de filantrocapitalisme?

Aquesta paraula em genera un sentiment dual. D’una banda, el que m’agradaria és que aquestes persones que són mecenes hagin generat els seus recursos d’una manera no tan sols honesta sinó també responsable; que la seva activitat no hagi sigut especulativa i hagi sigut respectuosa amb els drets humans i el medi ambient. Dit això, estem parlant de persones que han tingut èxit en la seva activitat econòmica i que quan comparteixen el seu patrimoni normalment incorporen una sèrie de criteris d’eficiència i d’orientació als resultats que ajuden a tractar els objectius que es plantegen d’una manera molt professional i orientada a aconseguir un impacte social.

La Fundació Bill & Melinda Gates ja és el tercer donant de l’Organització Mundial de la Salut, per davant de molts governs. Això pot condicionar les decisions que es prenen des de l’ONU?

La Fundació Gates té diverses coses positives: una és la quantitat de diners que mou; la segona és que estan molt orientats a causes concretes, moltes de les quals relacionades amb la salut, i aporten un plantejament innovador, en què realment volen veure que el que s’inverteix dóna resultats. Això fa que els que reben els recursos hagin de retre comptes molt clars dels objectius i els resultats. Però per a mi el més interessant que ha aportat aquest nou model de filantrops és que obliguen els governs a comprometre una quantitat equivalent de recursos al que ells aporten. La Fundació Gates podria tenir la temptació de dir: com que els governs no aporten prou recursos, doncs ja els aportem nosaltres, i això seria un pas enrere. Del que es tracta és d’afegir la capacitat d’actuació de la societat civil al deure d’actuació dels governs. Fan un paper d’acceleradors.

La seva capacitat de mobilitzar recursos també ha atret altres fortunes cap a la filantropia social...

Aquests últims anys hem vist que molts joves empresaris, especialment del món de la tecnologia, acumulaven fortunes sent relativament joves. Ara volen compartir la seva riquesa en vida, i no deixar el llegat als seus descendents quan es morin. Això fa que apareguin més recursos que no pas competències creades per gestionar aquests recursos d’una manera efectiva en causes socials que moltes vegades són molt complexes de gestionar. Aquest és precisament un altre dels aspectes positius de la Fundació Gates: han sabut captar altres fortunes per unir esforços cap a la mateixa causa. La contrapartida que pot tenir aquest model és que acabin formant un grup tan poderós que puguin condicionar decisions de governs o d’agències multilaterals. Pot arribar un moment que diguin: nosaltres creiem que s’ha d’anar per aquí, i si no se segueix aquesta línia no hi posarem els nostres recursos. Si aquests recursos tan potents posats en comú van realment a l’arrel del problema, tenen programes molt efectius, són inclusius amb l’opinió dels destinataris i dels participants, estableixen aliances amb organitzacions més petites i realment són transparents i reten comptes del que fan, som davant d’un gran avenç. Però si en un moment donat els objectius de les grans fundacions filantròpiques responen més a dèries personals del que s’ha de fer i no estan gaire oberts a escoltar els altres, això també es pot convertir en un perill.

Aquesta nova onada de recursos i d’agents privats està fent canviar els processos de les agències públiques a l’hora de definir les polítiques de desenvolupament?

Sí, sobretot és una manera de fer més orientada a resultats. Aquesta gent ve de l’empresa privada, són més ràpids analitzant i prenent decisions, però sobretot el que canvia més és que estableixen molts indicadors de resultats molt tangibles i efectius. I llavors, per poder rebre el suport de la Fundació Gates o d’altres fundacions similars, t’has de comprometre a un seguit de resultats i demostrar que els aconsegueixes. I a les agències de les Nacions Unides o de la Unió Europea els processos són habitualment més lents, i no es treballa tant en resultats a curt i mitjà termini.

I en quin lloc queden situades les ONG amb aquest nou escenari?

Les ONG tenen tres o quatre fonts clàssiques de finançament: la que hauria de ser la principal per a les principals organitzacions que coneixem és el suport dels seus socis i donants. Aquesta font d’ingressos és la que els dóna més independència. La segona font de finançament són les subvencions públiques de governs, d’agències governamentals, de l’ONU, de la UE, etc. La tercera prové d’empreses i institucions, a més d’esdeveniments específics que es fan per recaptar diners (maratons, concerts, fires, etc.). Però en un moment de crisi econòmica arreu del món i sobretot pel que fa a la cooperació internacional, s’han reduït molt les aportacions i aquests nous tipus de filantrops globals han ocupat espais que abans ocupaven la part pública i les corporacions. Per a moltes ONG això ha representat una ajuda en un moment difícil, una manera de relacionar-se molt orientada a projectes concrets a mitjà i llarg termini, amb uns socis que són gent molt preparada. Per tant, en general solen ser un aliat de les ONG.

Les ONG acabaran integrades o sotmeses a aquests grans filantrops?

La temptació que tenen aquestes grans fundacions és definir els seus propis programes i després buscar ONG especialitzades perquè els puguin portar a terme. I la temptació que tenen les ONG és definir els seus programes i buscar aquestes fundacions perquè els hi financin. I el camí d’entesa és fer projectes conjunts en copropietat i codirigint-los des del principi. Anem cada vegada més cap a un model de partenariat, en què les dues parts aporten alguna cosa. No tan sols un aporta diners i l’altre l’execució del projecte, sinó que cadascú aporta competències distintives i se senten copropietaris d’aquesta actuació.

Els nous mecenes globals estan revolucionant també el mercat laboral dels cooperants?

Sí, paguen molt millor. Tenen una filosofia molt més corporativa i no se senten part del moviment d’ONGs, que implica una sèrie de valors d’austeritat, de sentir-te a prop de la gent que viu en la pobresa, amb la qual cosa tens tendència a autolimitar els sous; però és que també tens un nombre de socis limitat, amb un poder adquisitiu no sempre alt, i que no estan disposats a acceptar que les seves aportacions es gastin en grans estructures. En canvi, aquestes grans fundacions paguen millor que l’administració pública i que les ONG, i sobretot en països en vies de desenvolupament, on hi ha una gran competència per atreure el talent, s’emporten el millor talent de les organitzacions locals.

Des del punt de vista dels països receptors hi ha una resposta diferent a aquest tipus de programes d’ajuda?

Els nous mecenes tenen el gran avantatge de la independència política. Si les ajudes vénen del govern espanyol o noruec o dels Estats Units aquests recursos es posen dins d’un protocol de relacions bilaterals, i això vol dir que hi ha un seguit de contrapartides polítiques. A més, els organismes públics normalment col·laboren amb agències governamentals. En canvi, els mecenes globals tenen la llibertat de col·laborar amb molts tipus d’actors i poden aprofitar millor diferents tipus d’agents locals. Però tots haurien de ser transparents i retre comptes del que fan. Si un dia la Fundació Bill & Melinda Gates perd la legitimitat, per molts diners que tinguin, potser la gent no voldrà col·laborar amb ells.

T.T.

21/03/2015

Ara.cat

La dona i l'alimentació

L'informe de la Universitat de Dresden, del 2009, sobre la salut de les dones a la Unió Europea, que comença amb la frase de la poetessa i feminista nord-americana Adrienne Rich “la vida al planeta neix de la dona”, i que indica que queda molt per investigar sobre el perquè d'una major incidència d'unes determinades malalties, explica que les més freqüents d'aquest col·lectiu són els trastorns cardiovasculars i el càncer, sobretot el de pit, però que també es veu particularment afectat per problemes de salut mental –depressió, demència i malaltia d'Alzheimer–, per l'anorèxia i la bulímia, i per la diabetis i l'obesitat, que van en augment. Moltes d'aquestes patologies, degudes a factors diversos i complexos, tenen relació amb l'alimentació. 

Els principis bàsics d'una alimentació correcta són els mateixos independentment del sexe, però hi ha trets diferencials importants. Un exemple: l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, que acaba de publicar la ingesta recomanable de vitamina A, conclou que les dones necessiten ingerir-ne 650 micrograms al dia, enfront dels 750 dels homes. Les característiques estructurals i fisiològiques de les dones són diferents de les dels homes i deriven, entre altres factors, de la funció maternal, dels aspectes hormonals relacionats i de factors genètics i socials. La dona té una proporció de massa muscular inferior a l'home i una proporció de greix superior, amb zones “exclusives” d'acumulació (pit, malucs, natges). Això determina que les seves necessitats calòriques siguin més baixes. Aquesta diferència ja es manifesta a partir dels 5-7 anys. Altres especificitats són que la dona té menys tendència a atipar-se, cosa que explica que l'obesitat femenina es doni més per poca activitat física que no per excés de menjar; té més tendència a l'hipotiroïdisme, que predisposa al sobrepès; assimila i emmagatzema més ràpidament els hidrats de carboni (midons, sucres), i té més tendència a tenir càlculs renals, flatulències, retenció de líquids i restrenyiment.

Entre els nutrients especialment importants per a la dona hi ha el ferro, la primera font del qual es troba a les carns i els ous, que es perd en part en la menstruació, i el calci, que es troba sobretot a la llet, que s'ha d'ingerir des de la infància, perquè a partir dels 30 anys la densitat òssia comença a baixar, i si no s'ha incorporat prou calci, el risc d'osteoporosi augmenta. Aquestes i altres necessitats són molt rellevants durant l'embaràs i en la lactància. Hi ha requeriments específics en la síndrome premenstrual (ajuda a pal·liar-ne els efectes tenir un bon nivell de calci, vitamines D i E, omega-3, magnesi i zinc) i en la menopausa, etapa en la qual cal ingerir força verdura i llegum (fibra i antioxidants), tenir cura del calci, moderar les calories, les proteïnes animals, la sal, l'alcohol i el cafè. No són clars, en canvi, els efectes beneficiosos de la soja i els seus derivats, atribuïts a les isoflavones que contenen, i no hi ha prou base per recomanar amb caràcter general els productes d'aquest llegum sense un control facultatiu.

Tot i haver de tenir en compte totes aquestes recomanacions, l'alimentació de les dones ha millorat els darrers temps. Així ho demostra un estudi recent sobre l'evolució de la dieta d'homes i dones a 187 països, entre 1990 i 2010, publicat a la revista Lancet, que conclou que la gent gran menja més bé que els joves, i que les dones ho fan millor que els homes. Després de segles d'ocupar-se de l'alimentació dels altres, especialment de la família, ja és hora que la dona tingui en compte les seves especificitats a l'hora de menjar.

Abel Mariné

20/03/2015

El Punt Avui