El càncer allibera de la tirania de la vida

Raquel Taranilla, filòloga i analista de l'oncodiscurs

Tinc 33 anys. Sóc de Barcelona i fa un any que visc a Doha (Qatar). Llicenciada en Dret i doctora en Filologia Hispànica amb una tesi sobre el discurs forense. Visc en parella, sense fills. Sóc d'esquerres i agnòstica. He sobreviscut a un càncer: explico.

Quin va ser, el símptoma?

Mal d'esquena. Des d'un punt a les cervicals, irradiava dolor per tot el cos.

Què era?

"Contractura de trapezis", per males postures, em van diagnosticar al principi: feia anys que estudiava, mal asseguda, preparant la tesi.

Sobre...?

Narració i procés penal: analitzo la lingüística forense, el discurs processal. Llicenciada en Dret i Filologia, tenia 27 anys...

27 anys... Què més sentia?

Bombolles metàl.liques a les mans.

Bombolles metàl.liques?

Parestèsia, en diu el llenguatge mèdic. Però jo reivindico el meu propi discurs personal.

Per això és experta en discurs!

A la tesi certifico que la víctima es converteix en objecte del procés judicial, ja no subjecte: com el pacient a l'historial mèdic!

Quin va ser el seu tractament mèdic?

Dos mesos de pastilles... sense millora. No podia apujar els braços: em treia el sostenidor tallant-lo per davant amb tisores! Vaig anar a un naturòpata... i va veure esclerosi. Esverada, em vaig fer una ressonància.

I va aparèixer el tumor?

Entre la quarta i la sisena vèrtebra, entre mèdul.la espinal i os. El vaig veure fotografiat en talls tan bonics com versos d'un poema.

Adversa bellesa.

Em vaig sentir alleujada! Vaig saber què em passava: un limfòcit mal reproduït va causar el tumor. Em van internar, me'l van extirpar i em vaig quedar en cadira de rodes, i sis mesos de quimioteràpia...

Com se sentia?

Arrasada per dins, com un tronc cremat. I m'ho havien de fer tot rentar-me, donar-me menjar... Jo era un oncocòs.

Oncocòs?

Calba, pell resseca, prima, pàl.lida... Una representació angèlica, etèria, una imatge que podem acollir. I ometem els aspectes repulsius, els vòmits, rebutjos... Per aixà el càncer és una malaltia protegida!

Protegida? Què vol dir?

Mereix amor incondicional de la societat..., i el malalt sent que ha de ser modèlic.

Esclar.

Després de la químio, el dolorós trasplantament de medul.la: "Val la pena deien. Vaig veure que per al metge el seu èxit és que visquis: veu les teves analítiques, no a tu!

La ciència és aixi, no ens queixem...

Una eminència se'm va apropar al jo ajaguda immòbil amb collar ortopèdic, va arribar envoltat de deixebles i va dir: "A veure: què tenim aquí?". I li va respondre el més llest "Un limfoma limfoblàstic en estadi 2".

Veien un diagnòstic, no una persona.

És el discurs mèdic, ets en una mena de cadena de muntatge. "Ets un miracle!", em va dir més endavant un altre metge...

Perquè vostè es va recuperar.

Sí, i em vaig haver de revacunar de tot, i reaprendre a caminar, a moure'm, a escriure...

A què atribueix la recuperació?

Va ser així, mitjançant la medicina, i podria haver estat diferent: tant se val morir o viure.

Dona...

Així ho veig: el relat problema-esforç-salvació és molt ansiogen, veu el càncer com un ritus de passada, com una prova per superar.

"El càncer em va fer més bona persona".

Ens estimem més aquest relat, però i el dret a retirar-nos de la cursa? Però aquest no es el discurs normal. Que opta per veure el cos com a escenari virtuós, suport d'un fet patològic del qual s'ha d'alliberar. Hi ha un altre discurs...

A veure.

El càncer salvífic t'allibera de la vida, aquesta tirania pesada, torturadora, insofrible.

És una altra manera de veure-ho, sí.

Vaig decidir no explicar-me que el càncer és al meu cos, sinó que el càncer és el meu cos, també.

I què li aporta, aquest relat?

Veig la vida com una sala d'espera amb una porta al càncer que, al seu torn, té dues sortides: l'una a la mort, i l'altra, de tornada a la sala d'espera. La salut és una presumpció.

Està curada?

Segons els oncòlegs, sí. Així que aquí sóc una altra vegada: a la sala d'espera de la vida!

Què ha après de la seva vivència?

Que ens agafem al discurs científic i li atribuïm solidesa..., peni és tan temptatiu com el discurs igual! Tan sols un relat.

Què més?

T'enfades amb el teu cos... des de no sé quin jo superior. Avui veig que morir després d'aquell diagnòstic hauria donat un balanç positiu a la meva vida, magnífics 27 anys feliços. Perquè després en van venir uns...

De molt patiment, oi?

Moltíssim vaig aprendre la infinita capacitat de dolor que em pot donar el cos! El cert és que els protocols mèdics van salvar la meva vida, malgrat els excessos.

Què diria als que temen el càncer?

Només diré això: la por és una pèrdua de temps. Ja vindrà el que hagi de venir!

I als que ja en tenen un?

Res, no els dic res.

I als familiars, als amics?

Que li preguntin al malalt "Què puc fer que agradi", i procurar-li plaers!

'Mi cuerpo también'

Raquel ho explica tot al llibre Mi cuerpo también (Los Libros del Lince), text d'altíssima qualitat literària amb que s'arroga el dret a emetre el seu propi discurs, que considera tan vàlid com el de la ciència mèdica. Raquel -filòloga analista de discursos- entén que el discurs medicalitzat i el literari són dues temptatives equivalents de narrar una realitat, la seva va llegir el càncer com un parèntesi molest produït pel seu cos... El arrenca amb l'orgasme d'un coit amb què demostrar-se a si mateixa que el seu cos li podia reportar tant plaer com dolor, juxtaposats... A partir d'aquesta estampa continua un insòlit i brillant exercici de lucidesa sobre el càncer i discurs mèdic.

Víctor-M. Amela

24/02/2015

La Vanguardia