Significat
El terme estrès prové del mot anglès stress que significa tensió i s’utilitza en el sentit general de sobrecàrrega.
Estem estressats quan les demandes del medi són superiors als recursos
personals per afrontar-les. L’experiència subjectiva d’estrès és aquesta
vivència de sobrecàrrega que requereix un sobreesforç. Està influïda
per variables personals, de l’entorn i del moment vital en que es
produeix.
Se sol diferenciar stress de distress
per assenyalar que el primer no sempre és dolent, hi ha persones que
fins i tot se senten millor amb un elevat grau d’activitat i dinamisme,
el problema sorgeix quan l’estrès supera certs nivells d’exigència i
l’organisme no està preparat per suportar-ho, aleshores parlaríem de distress, precisament el mot “angoixat” en anglès és distressing.
Què ens passa?
Quan
es produeix un augment de l’activitat física i/o psíquica hi ha un
dispendi d’energia i el cos reacciona per a recuperar-se buscant
l’equilibri (homeòstasi), necessita descansar. Aquesta recuperació pot
ser més curta o més llarga, es necessitarà més o menys temps, però en el
cas que no es produís i perdurés el desgast, ens arribaria l’ estrès.
És de sentit comú que no podem encadenar maratons.
Un
altre camí per on ens pot arribar l’ estrès, és a través de situacions
que percebem com a perilloses o amenaçadores i ens posem en alerta
vivint-les en tensió. Si hi pensem, trobarem algun exemple, fins i tot
en fets de la vida quotidiana que ens generen una reacció que ens
altera emocionalment. Les amenaces adquireixen un sentit per a qui les pateix,
és a dir, encara que pugui semblar per a uns que no hi ha una amenaça
aparent i que és una reacció és excessiva, hi seria per a qui la percep.
Per exemple, prendre l’avió, pot causar estrès en algunes persones,
depenent de la idea que tenen de volar i de les seves conseqüències.
Conseqüències de l’ estrès
En l’ estrès hi estan implicats factors biològics, psicològics, conductuals, cognitius, externs i interns. Quan estem estressats, augmenta l’activitat del sistema nerviós
i el cos produeix més adrenalina, allibera glucocorticoides, puja la
pressió sanguínia, augmenta l’activitat cardíaca, el to muscular i la
respiració. Si es pot afrontar, si no es converteix en distress, si
descansem i ens recuperem, l’estrès quedarà neutralitzat, però sinó fos
així i perdurés, ens ocasionaria malestar i ens podria arribar a causar
un descens del sistema immunològic i/o certes malalties, entre
d’altres: hipertensió, ulcera d’estómac, infart, mal d’esquena i de les
cervicals, insomni, ansietat i depressió.
L’ansietat per estrès es pot manifestar amb somatitzacions(1)
que poden ser d’ofec (asma), mareig, brunzits al cap, palpitacions,
acceleració del ritme cardíac, suor i tremolor. Se solen donar en
situacions inesperades i la preocupació per futurs atacs incrementa
l’estrès i les seves implicacions perquè es retroalimenten.
Vinculacions
Que siguem més resistents o més vulnerables davant certes situacions que vivim com a estressants dependrà de factors personals (físics i psíquics), ambientals i socials.
De la mateixa manera que quan parlem de salut diem que depèn de tres
tipus de benestar: el psicològic, el físic i el social, aquests factors
interaccionen i s’influeixen els uns als altres perquè les persones som un tot.
Si consideréssim la salut com un continu que s’estengués des del
confort fins la malaltia, l’estrès en seria un agent patogen perquè
implica un sobreesforç de l’organisme i li produeix malestar.
Hi
ha situacions a la vida que són percebudes com més estressants que
d’altres, les pèrdues i els dols, el sentiment de soledat i el de
fracàs, certes malalties, les intervencions quirúrgiques, els ingressos
hospitalaris, els exàmens, el divorci, les crisis de parella, les crisis
econòmiques, l’atur, etc., aquesta percepció podrà afectar l’estat
d’ànim i a la salut perquè com hem dit, tot està connectat. Si vivim en
estat d’alerta constant es produeix un desgast que causa fatiga i si
estem esgotats es redueix la competència per respondre i les defenses.
Afrontament
Sembla
coherent que davant de situacions de sobrecàrrega, el descans i la
recuperació de l’equilibri psíquic i físic seria la solució, però ni
sempre es pot ni fer-ho és fàcil. A banda del succés vital que ens porta
a l’estrès, el que influirà fonamentalment és la valoració que en faci cada persona, la manera de percebre-ho, la vulnerabilitat, el significat de l’experiència d’ estrès, l’actitud i la manera d’afrontar-ho.
Es consideren maneres desadaptatives i ineficaces
per sortir de l’estrès: treballar encara més davant de situacions de
sobrecàrrega; fer una autocrítica negativa en el sentit de pensar que
no es té la capacitat per sortir-ne; les preocupacions i les rumiacions;
les estratègies d’evitació emocional, de fugida i de negació del
problema perquè bloquegen la solució. En canvi, el reconeixement del que
ens passa i poder-ho compartir, acceptant i buscant el suport dels més
propers sol produir un alleujament de l’ impacte negatiu dels fets
estressants.
Si es produeixen somatitzacions ens ajudarà canviar les interpretacions catastròfiques de les sensacions corporals i
també practicar tècniques de concentració, relaxació i meditació. Quant
al tractament farmacològic de l’ansietat per a qui pugui resultar útil,
només apuntar que el fàrmac tracta el símptoma no la causa; (tot i que
es poden influir positivament); que els ansiolítics creen tolerància(2) i
addicció(3); que seria convenient acompanyar-los d’altres plantejaments
per intentar solucionar el problema de fons, s’hauria de poder
concretar quin és el conflicte, respondre a preguntes del tipus: quina
és la meva vulnerabilitat? D’ on em ve? Què em manté ansiós? Què
depressiu? Com podria transformar els pensaments negatius? Em sento prou
eficaç i capaç? També es recomana fer exercici físic moderat, una
alimentació equilibrada, no consumir drogues; fer activitats de
distracció i disposar d’un espai íntim.
Pensem que per complicada que sigui la situació que ens causa estrès segur que podem començar a planificar la solució del problema,
fer un pla d’acció, un seguiment i acceptar la nostra part de
responsabilitat (capacitat de respondre) en el problema i en la solució.
A vegades potser es tracta de planificar el temps i el treball, de
mantenir un ordre en els horaris i de respectar les hores del son i el
descans; en d’altres el factor a canviar potser tindrà més a veure amb
les expectatives. Al final, de les situacions adverses en podrem fer una
reavaluació mirant d’extraure’n, malgrat tot, alguna cosa positiva.
_________________________________________________________________________________
(1)
es parla de somatització quan hi ha una presència de símptomes físics
que no es poden explicar per la presència de cap malaltia ni per causa
orgànica. Encara que els símptomes són reals per qui els té, no existeix
un problema físic que els provoqui sinó que en són un reflex o la
expressió física (en el soma o cos) d’una situació d’estrès psicològic o
de conflicte no resolt (procés psíquic). En les psicosomatitzacions el
cos manifesta els conflictes psíquics i es tenen en compte tant la
psique com el soma.
(2) es produeix
tolerància a un determinat fàrmac quan hi ha un hàbit en el seu consum
continuat o creixent que fa disminuir la seva resposta o efectes. La
tolerància demana augmentar la dosis perquè faci efecte.
(3)
l’addicció farmacològica es refereix a una dependència o a una forta
inclinació a un determinat fàrmac, pot ser física i/o psicològica.
Glòria Ribas Serra
12/06/13
Diari de Girona
