De Girona al món

Ahir em va trucar un amic de la Catalunya interior, per consolar-me de la derrota del Girona FC a Almeria, que frustra el somni de la Primera Divisió. Irònic, va dir: "Quina descans: no heu pujat a Primera! Si ja cada dos per tres els de Girona protagonitzeu l'actualitat catalana, amb el futbol a Primera us trobàvem a tot arreu!". Potser té raó, vaig pensar, malenconiós, davant el mirall. No es pot tenir tot. Tenim el primer restaurant del món (El Celler de Can Roca), la catedral gòtica més ampla del món i un dels barris jueus més visitats del món. Tenim un brodat únic al món, el cèlebre Tapís de la Creació, que destaca com la guinda d'un pastís artístic formidable (Museu de la Catedral, MD'A, Museu d'Història, Museu del Cinema, Fundació Rafael Masó). Catedral part, disposem d'un grup de temples que, distribuïts harmònicament en el conjunt petri d'un barri medieval modest, però ben recuperat, conformen un nucli històric cada dia més visitat i aplaudit.

Però ja no som la "ciutat petita i delicada" que descrivia, nostàlgic, Ministral Massià. Ja no som la ciutat de boires tardor que Sagarra, Carner i Espriu van descriure. Ja no som l'asfixiant ciutat de les bogeries místiques que va imaginar Bertrana. Ni la dels botiguers àtons i reticents de Josep Pla. Ni la "Girona grisa i negra" que va denunciar el periodisme antifranquista (Aragó, Casero, Guillamet, Pujades). En els primers anys de la democràcia, Girona va fer un gir espectacular en la consciència pròpia. Un gir que jo, llavors aprenent de columnista a El Punt Diari, descriure com una mutació del mite de Narcís. Girona canviava el mite de Sant Narcís, patró de la ciutat, que havia marcat durant segles el camí clerical i conservadora, pel mite pagà de Narcís. La nova Girona es rejovenia sotmetent a un procés tan intens de cirurgia estètica que, al contemplar al mirall de l'Onyar, es trobava tan bellament restaurada, que s'enamorava de si mateixa.

Aquella ciutat restaurada, convertida en destinació turística, va créixer per una empenta comú a totes les capitals: l'apoteosi dels funcionaris (hospital Trueta, UdG, Generalitat, Estat, Diputació i Ajuntament). També protagonitzava una expansió mercantil (pivota un gran eix comercial: de Vic a Palamós, de Perpinyà a Blanes). Finalment, va esdevenir la capital de l'oci i la cultura gràcies als estudiants i professors de la UdG.

La seva privilegiada posició geogràfica i la bona xarxa de comunicacions han arrodonit la sort de Girona. Acabem d'estrenar l'AVE que ens situa a mitja hora llarga de Barcelona ia quatre i mitja de Madrid. Aviat estarem a sis de París. Tot i les trampes de Ryanair, l'aeroport de Vilobí es manté molt actiu. L'autopista AP7 ens situa en la principal xarxa espanyola i europea, i l'eixamplament de l'Eix Transversal ens converteix en cap de pont de la Catalunya interior.

Però la crisi, que tot ho posa en qüestió, exigeix ​​que Narcís deixi de mirar-se al mirall. Som gairebé 100.000 habitants, amb un atur registrat del 14,26%. Per fortuna, la indústria gironina, petita i mitjana, progressa molt adequadament. Està fent els deures d'innovació i reducció de costos i, a base d'exportacions, comença a omplir el buit terrible que va deixar la fallida de la construcció i la caiguda del consum. M'ho explica en Pere Cornellà, el nou president de Pimec-Girona. Cornellà és un empresari cafeter que no només ha aconseguit resistir la competència de l'empresa Nescafé (instal·lada a la zona amb una gran fàbrica), i de totes les grans distribuïdores del sector cafeter, sinó que ha convertit els seus torrats a marca de qualitat (una qualitat que projecta als bars i restaurants que subministra: organitza uns cursos perquè els baristes aprenguin que un bon cafè no s'aconsegueix posant en marxa la màquina, sinó mitjançant un procés subtil en què intervé la temperatura, la pressió, la quantitat i la tipologia). Cornellà em parla apassionadament de la capacitat d'innovació i superació de la petita i mitjana empresa gironina, que s'està convertint en la punta de llança de la recuperació. I, com estendard de la seva optimisme, em mostra un informe publicat recentment sobre les cent primeres empreses gironines, bolcades a l'exportació.

Una d'aquestes empreses és Comexi Group, multinacional gironina inicialment dedicada a la fabricació de maquinària per a la indústria de l'envàs flexible, que ha anat desenvolupant, amb devoció innovadora, altres productes i creant noves empreses relacionades amb la impressió, plegat, conversió i rebobinat de plàstic, paper i alumini. El maig passat, Comexi va tenir un gran èxit a les fires del seu sector a Itàlia, Xina i Brasil, confirmant la seva posició internacional.

De Girona al món. Comexi és l'avantguarda del camí de la Girona futura. Un camí de tres paraules. Recerca, innovació, exportació. Joan Vila, empresari paperer de Besalú, i autor de brillants reflexions setmanals al Diari de Girona, s'afegeix una més. Estalvi de costos, estalvi energètic. I una recomanació. En el món d'avui-sosté-tots volen menjar tres vegades al dia i, per tant, ja no podem permetre'ns el luxe de ser negligents. Ni la ciutat, ni el país, ni les empreses, ni els ciutadans, per molt bells que ens veiem al mirall, podem permetre'ns el luxe de la ineficiència.

Antoni Puigvert

24/06/13

La Vanguardia