Tenir cura de la manera com ens comuniquem és
una via molt eficaç per a que aflori tant el
millor d'un mateix com el dels altres.
Les
paraules poden sembrar la pau o la discòrdia ...
Miquel Martí i Pol ens diu en
un dels seus poemes que el
que està clar en les paraules,
és clar en la vida. Les paraules
són poderoses perquè poden ser
font de creixement i consol, o de
sofriment i bloqueig. Per aquest motiu,
convé utilitzar bé i no parlar per
parlar i sense pensar. Es tracta que el
que diguem tingui la seva arrel en el silenci,
en el pensament reflexiu i al cor.
Només així la comunicació complirà
seva finalitat: obrir portes i finestres
a l'experiència ia la vida. D'aquesta
manera podrem conèixer-nos a nosaltres
mateixos i reconèixer els altres.
No és fàcil comunicar-se bé, amb claredat
i senzillesa. Podem dir: «No
vull comunicar-me de manera violenta », o
bé: «Vull comunicar-me de forma pacífica
». És preferible la segona expressió
perquè està definida clarament en
positiu, el cervell l'entén millor i
per això ens pot moure a l'acció. No
és el mateix dir-li a un fill: «Ets un
egoista! », a dir-li:« Aquesta conducta ha estat
poc generosa », o encara millor:« Et demano
que siguis generós ».
En el primer cas generalitzem
una conducta a tota la persona,
el que és agressiu i injust. Al
segon, canviem la paraula egoista
per la que defineix una conducta que considerem
millor: generosa. Tot i això ens
erigim en jutges de la conducta aliena.
L'última expressió no jutja i indica
clarament el que esperem de l'altre.
A Teresa de Calcuta la van convidar a encapçalar
una manifestació contra la guerra.
Ella va dir que no, ja que mai anava a
contra d'alguna cosa. «Quan tinguin alguna cosa a favor
del que manifestar-se, comptin amb mi », va ser
seva resposta. «A favor de la pau» seria la
proposta de l'ecologia emocional.
La paraula és una forma d'energia
vital que podem posar al servei de
la vida o en contra. Existeix una
connexió entre pensament i paraula,
entre mentalitat i fisiologia de l'ésser humà.
Si convertim pensaments en
paraules sovint agressives per a nosaltres
mateixos i per als altres, patim
els resultats d'aquesta comunicació
violenta. Un minut, entreteixint
pensaments negatius, deixa el
nostre sistema immunitari en una situació
delicada durant hores.
L'aventura de comunicar
La comunicació pacífica és urgent i
un art difícil que es pot aprendre.
Requereix, això sí, voluntat, temps, esforç
i molt amor a la vida.
La paraula neix al nostre interior,
a la casa de la ment, i aviat aprèn
a volar cap al cor per omplir-lo
dels colors de les emocions.
Es vesteix,
segons els casos, de llum o d'ombra,
es protegeix en murs densos per sentir-s'hi
segura o bé s'arrisca a volar lliure,
sense defenses i sabent-se vulnerable
però alhora prou
forta per a l'aventura de la comunicació
que l'espera.
Pot néixer d'un
silenci ple de reflexió o pot aflorar
del pou de la inconsciència on,
de vegades, es cria i creix.
Quan sorgeix
del silenci, la paraula sol ser necessària
i coherent, filla de la veritat que cada
un porta dins seu. Quan aflora
del pou de la irreflexió i la por,
es transforma en un dard que fereix
qui es creua en el seu camí.
La paraula viu en nosaltres i ens
construeix.
Les paraules que ens arriben
de petits són peces amb les quals
anirem aixecant el nostre edifici
interior. Si procedeixen de cases amoroses
ens acaricien i ens donen energia per enfrontar
les dificultats i perills d'aquest
món incert en constant transformació.
En canvi, si vénen de cases
tancades o de pous profunds, si neixen
de la por, del caos emocional o del soroll
intern, poden arribar a enfonsar edificis en incipient construcció personal,
a desequilibrar la seva base o a boicotejar
la creativitat i la bellesa d'aquesta obra.
El concepte que tenim de nosaltres i
l'autoestima es nodreixen d'aquestes peces:
paraules que curen, consolen, animen,
repten, uneixen, o paraules que fereixen, prohibeixen,
empresonen, s'enfonsen i divideixen.
Què passa si la nostra ment és com
una casa fosca, amb murs
gruixuts sense finestres, un edifici que fa
anys que no es reforma, oxidat i ple
d'esquerdes, un lloc tancat que no es deixa
entrar noves idees, que no s'alimenta
de la realitat ni de somnis?
Els murs
que recolcen la nostra ment estan formats
per creences, certeses i dogmes immunes
a la revisió i al canvi: «Això és
així i prou », « Perquè t'ho dic jo », « Sempre
s'ha fet així »,« Estàs equivocat »,
«No puc», «Això no és possible», «Per
que hem de complicar-nos la vida? "
Rutina, tradició, etiquetes, judicis
de valors ...
No és millor
construir una casa mental oberta als quatre vents, on entrin la llum del coneixement,
la màgia dels paisatges humans,
la melodia de la música, de les
emocions i experiències de totes les
persones que la visitin?
Amb quin tipus de paraules ens comuniquem?
Paraules-dards o paraules-llavors?
Si utilitzem les paraules-dards
actuem de manera agressiva, colpegem
l'altre amb elles, matem seva inspiració
i neutralitzem la seva motivació.
Si ens valem de les paraules-llavors
sembrem idees en els seus cors que
poden arrelar, créixer, i convertir-se
en realitats.
Quantes paraules-dard
hem rebut i emès des
que vam néixer? Missatges de desastre, de
incompetència, de fracàs, de malaltia,
judicis de valors ... Com projectils,
les paraules ens penetren, fan
efecte en la memòria emocional i es sedimenten,
poc a poc, fins a consolidar-se.
Aquest equipatge marca el nostre camí.
Les nostres creences ens mouen de
manera conseqüent: Si tot ho faig malament ...
Per què intentar-ho, si no serveixo per res ... Per què decebre'ls ...
Així, les paraules-dard romanen
clavades fins i tot quan ja no viuen les
persones que les van pronunciar.
LA PARAULA com antídot
Es diu que a la NASA hi ha un pòster
molt bonic d'una abella en què hi ha
escrit el següent: «Aerodinàmicament
el cos d'una abella no està fet per
volar, però l'abella no ho sap ».
Creences distorsionades, autoconcepte
distorsionat i baixa autoestima ...
poden inmovilizar-nos o fer-nos actuar
violentament. La paraula agressiva,
injusta, imprecisa i prepotent és
un gran contaminant emocional. Els seus
efectes en la persona que la rep són
altament tòxics i generen més agressivitat,
que es propaga en forma de conductes
violentes i destructives.
La força
destructiva pot anar dirigida contra un
mateix o bé derivar i amplificar
afectant a tot l'entorn. Perquè
a partir de les paraules es generen
creences i, quan aquestes es consoliden,
mouen o paralitzen determinades conductes.
I, en funció de les nostres conductes,
es produiran unes conseqüències
beneficioses per a nosaltres o totalment
destructives.
Per neutralitzar els
efectes negatius d'alguns d'aquests
missatges convé prendre consciència de
com és el nostre estil de comunicació
i detectar els punts de millora.
Un cop detectats els punts de millora
podem treballar el difícil
art de comunicar-nos.
Això requereix millorar l'escolta,
el silenci, connectar
empàticament, fer preguntes
i aprendre a formular
el que volem realment
des del «jo» (primera persona),
assumint la responsabilitat
de la nostra comunicació
de manera assertiva.
La comunicació
pacífica ens demana més esforç,
temps i dedicació, però també és la
més creativa i la que va a expressar millor
l'amor i el respecte que sentim
per nosaltres mateixos i pels altres.
Jaume Soler i M. Mercè Conangla
Revista Cuerpomente
