Paraules que curen

Tenir cura de la manera com ens comuniquem és una via molt eficaç per a que aflori tant el millor d'un mateix com el dels altres. 

Les paraules poden sembrar la pau o la discòrdia ... 

Miquel Martí i Pol ens diu en un dels seus poemes que el que està clar en les paraules, és clar en la vida. Les paraules són poderoses perquè poden ser font de creixement i consol, o de sofriment i bloqueig. Per aquest motiu, convé utilitzar bé i no parlar per parlar i sense pensar. Es tracta que el que diguem tingui la seva arrel en el silenci, en el pensament reflexiu i al cor. Només així la comunicació complirà seva finalitat: obrir portes i finestres a l'experiència ia la vida. D'aquesta manera podrem conèixer-nos a nosaltres mateixos i reconèixer els altres. 

No és fàcil comunicar-se bé, amb claredat i senzillesa. Podem dir: «No vull comunicar-me de manera violenta », o bé: «Vull comunicar-me de forma pacífica ». És preferible la segona expressió perquè està definida clarament en positiu, el cervell l'entén millor i per això ens pot moure a l'acció. No és el mateix dir-li a un fill: «Ets un egoista! », a dir-li:« Aquesta conducta ha estat poc generosa », o encara millor:« Et demano que siguis generós ». 

En el primer cas generalitzem una conducta a tota la persona, el que és agressiu i injust. Al segon, canviem la paraula egoista per la que defineix una conducta que considerem millor: generosa. Tot i això ens erigim en jutges de la conducta aliena. L'última expressió no jutja i indica clarament el que esperem de l'altre. 

A Teresa de Calcuta la van convidar a encapçalar una manifestació contra la guerra. Ella va dir que no, ja que mai anava a contra d'alguna cosa. «Quan tinguin alguna cosa a favor del que manifestar-se, comptin amb mi », va ser seva resposta. «A favor de la pau» seria la proposta de l'ecologia emocional. 

La paraula és una forma d'energia vital que podem posar al servei de la vida o en contra. Existeix una connexió entre pensament i paraula, entre mentalitat i fisiologia de l'ésser humà. Si convertim pensaments en paraules sovint agressives per a nosaltres mateixos i per als altres, patim els resultats d'aquesta comunicació violenta. Un minut, entreteixint pensaments negatius, deixa el nostre sistema immunitari en una situació delicada durant hores. 

L'aventura de comunicar 

La comunicació pacífica és urgent i un art difícil que es pot aprendre. Requereix, això sí, voluntat, temps, esforç i molt amor a la vida. La paraula neix al nostre interior, a la casa de la ment, i aviat aprèn a volar cap al cor per omplir-lo dels colors de les emocions. 

Es vesteix, segons els casos, de llum o d'ombra, es protegeix en murs densos per sentir-s'hi segura o bé s'arrisca a volar lliure, sense defenses i sabent-se vulnerable però alhora prou forta per a l'aventura de la comunicació que l'espera. 

Pot néixer d'un silenci ple de reflexió o pot aflorar del pou de la inconsciència on, de vegades, es cria i creix. 

Quan sorgeix del silenci, la paraula sol ser necessària i coherent, filla de la veritat que cada un porta dins seu. Quan aflora del pou de la irreflexió i la por, es transforma en un dard que fereix qui es creua en el seu camí. La paraula viu en nosaltres i ens construeix. 

Les paraules que ens arriben de petits són peces amb les quals anirem aixecant el nostre edifici interior. Si procedeixen de cases amoroses ens acaricien i ens donen energia per enfrontar les dificultats i perills d'aquest món incert en constant transformació. En canvi, si vénen de cases tancades o de pous profunds, si neixen de la por, del caos emocional o del soroll intern, poden arribar a enfonsar edificis en incipient construcció personal, a desequilibrar la seva base o a boicotejar la creativitat i la bellesa d'aquesta obra. 

El concepte que tenim de nosaltres i l'autoestima es nodreixen d'aquestes peces: paraules que curen, consolen, animen, repten, uneixen, o paraules que fereixen, prohibeixen, empresonen, s'enfonsen i divideixen. 

Què passa si la nostra ment és com una casa fosca, amb murs gruixuts sense finestres, un edifici que fa anys que no es reforma, oxidat i ple d'esquerdes, un lloc tancat que no es deixa entrar noves idees, que no s'alimenta de la realitat ni de somnis? 

Els murs que recolcen la nostra ment estan formats per creences, certeses i dogmes immunes a la revisió i al canvi: «Això és així i prou », « Perquè t'ho dic jo », « Sempre s'ha fet així »,« Estàs equivocat », «No puc», «Això no és possible», «Per que hem de complicar-nos la vida? " Rutina, tradició, etiquetes, judicis de valors ...  

No és millor construir una casa mental oberta als quatre vents, on entrin la llum del coneixement, la màgia dels paisatges humans, la melodia de la música, de les emocions i experiències de totes les persones que la visitin? 

Amb quin tipus de paraules ens comuniquem? 

Paraules-dards o paraules-llavors? Si utilitzem les paraules-dards actuem de manera agressiva, colpegem l'altre amb elles, matem seva inspiració i neutralitzem la seva motivació. Si ens valem de les paraules-llavors sembrem idees en els seus cors que poden arrelar, créixer, i convertir-se en realitats. 

Quantes paraules-dard hem rebut i emès des que vam néixer? Missatges de desastre, de incompetència, de fracàs, de malaltia, judicis de valors ... Com projectils, les paraules ens penetren, fan efecte en la memòria emocional i es sedimenten, poc a poc, fins a consolidar-se. 

Aquest equipatge marca el nostre camí. Les nostres creences ens mouen de manera conseqüent: Si tot ho faig malament ... Per què intentar-ho, si no serveixo per res ... Per què decebre'ls ... Així, les paraules-dard romanen clavades fins i tot quan ja no viuen les persones que les van pronunciar. 

LA PARAULA com antídot 

Es diu que a la NASA hi ha un pòster molt bonic d'una abella en què hi ha escrit el següent: «Aerodinàmicament el cos d'una abella no està fet per volar, però l'abella no ho sap ». Creences distorsionades, autoconcepte distorsionat i baixa autoestima ... poden inmovilizar-nos o fer-nos actuar violentament. La paraula agressiva, injusta, imprecisa i prepotent és un gran contaminant emocional. Els seus efectes en la persona que la rep són altament tòxics i generen més agressivitat, que es propaga en forma de conductes violentes i destructives. 

La força destructiva pot anar dirigida contra un mateix o bé derivar i amplificar afectant a tot l'entorn. Perquè a partir de les paraules es generen creences i, quan aquestes es consoliden, mouen o paralitzen determinades conductes. I, en funció de les nostres conductes, es produiran unes conseqüències beneficioses per a nosaltres o totalment destructives. 

Per neutralitzar els efectes negatius d'alguns d'aquests missatges convé prendre consciència de com és el nostre estil de comunicació i detectar els punts de millora. Un cop detectats els punts de millora podem treballar el difícil art de comunicar-nos. Això requereix millorar l'escolta, el silenci, connectar empàticament, fer preguntes i aprendre a formular el que volem realment des del «jo» (primera persona), assumint la responsabilitat de la nostra comunicació de manera assertiva. 

La comunicació pacífica ens demana més esforç, temps i dedicació, però també és la més creativa i la que va a expressar millor l'amor i el respecte que sentim per nosaltres mateixos i pels altres.

Jaume Soler i M. Mercè Conangla

Revista Cuerpomente