Més control als assistents familiars de dependents

Foto per Mabel García

Cal reformar la llei de Dependència. Així ho han dit per activa i per passiva tant la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, AnaMato, com els consellers autonòmics del ram. Tots coincideixen que l’esperit de la norma és bo, però demana una revisió a fons, perquè requereix molts recursos econòmics sense que, en canvi, estiguin donant els fruits esperats. Deficiències en l’atenció als dependents, a la qual cosa cal sumar menys llocs de treball dels previstos. A aquests arguments se suma l’asfixiant falta de recursos econòmics de les comunitats, situació agreujada per la retallada afegida del Govern central: gairebé 250 milions menys. 

Amb aquest panorama, els responsables de dependència dels governs central i autonòmics es reuniran la setmana que ve per debatre on retallar despeses sense que es ressenti en excés la qualitat del servei. Tot està en l’aire i qualsevol punt és revisable: l’increment del copagament que s’aplica als serveis, la inclusió tant de la renda com de l’habitatge com a elements per tenir en compte per a l’aplicació del copagament, la revisió dels criteris per atorgar un determinat grau de dependència o l’enduriment dels requisits per als assistents familiars... Tot està en estudi. 

Ahir mateix es va celebrar una reunió tècnica entre el responsable de l’Imserso, César Antón, i els directors generals de dependència de les comunitats autònomes per tal de preparar el Consell Territorial que se celebrarà la setmana que ve i en el qual ja es van acordar els requisits que s’exigiran als assistents familiars o als dependents que sol·liciten aquests serveis, segons han afirmat fonts pròximes a la reunió. D’una banda, el dependent haurà d’aportar un informe de salut, una declaració jurada sobre la seva situació “econòmica i patrimonial” tant del mateix dependent com de la unitat familiar, una còpia de l’IRPF i, a més, s’haurà de comprometre a comunicar si ingressa a l’hospital i a autoritzar a l’administració que comprovi les seves dades quan aquesta ho consideri. 

Per la seva part, l’assistent haurà d’aportar una declaració jurada sobre la seva situació econòmica i patrimonial, haurà d’acreditar també la convivència amb el dependent i tenir un horari de feina compatible amb la cura del familiar dependent i, a més, estarà obligat a permetre l’accés al domicili dels serveis socials per comprovar la feina que realitza. Per la seva part, l’administració podrà en qualsevol moment modificar o suspendre la prestació si així ho considera. 

En data 1 de juny del 2012, segons les dades del ministeri que dirigeix Ana Mato, hi havia exactament 178.321 assistents familiars, dels quals 165.043 són dones. Gairebé 110.000 d’ells tenen menys de 55 anys. L’administració, en funció de les necessitats del dependent, paga entre 390 i 500 euros mensuals a l’assistent i es fa càrrec del cost de la Seguretat Social. La llei de dependència preveia la contractació d’assistents familiars com una cosa excepcional i apostava per serveis professionals.

Celeste López

05/07/2012

La Vanguardia

Els discapacitats intel.lectuals no són ciutadans de tercera

La Vanguardia
05/07/2012
Clicar a la fotografia per veure l'enllaç amb més detall

L'atenció psicosocial a pacients terminals millora la manera com perceben la seva vida

L'atenció psicosocial a pacients terminals i als seus familiars millora la manera com perceben la seva vida, en reduir la seva ansietat i malestar així com millorar el seu estat d'ànim, segons es posa de manifest en l'informe sobre l'Impacte del Programa per a l'Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social ' La Caixa ' a Madrid. 

L'objectiu és, segons el parer del director general de la Fundació La Caixa, Jaume Lanaspa, "complementar les cures pal·liatives" d'aquest tipus de pacients amb una atenció integral, composta de suport espiritual i psicològic, perquè la persona pugui "sentir-se en pau ". 

Segons estadístiques recents, 150.000 persones de les 380.000 que moren anualment precisen de cures pal·liatives. Fins ara, des que es va posar en marxa aquest programa el 2009, 30.926 pacients i 48.420 familiars s'han beneficiat d'aquesta atenció integral. 

No obstant això, Lanaspa ha explicat que, durant aquest any, el 8 per cent de les persones que necessiten aquesta assistència (unes 12.000) formaran part d'aquest programa. "Es tracta d'un percentatge estimulant", ha declarat. Més, el director general de la Fundació La Caixa ha assegurat que aquest fet "permet pensar en un horitzó en el qual previsiblement podran aconseguir-se la integritat d'aquestes persones" dins de l'atenció completa. 

Per realitzar l'estudi, s'han observat a 1.109 pacients en situació de malaltia avançada terminal ja 4.945 familiars, que van ser atesos per 144 equips d'atenció psicosocial de l'Obra Social 'la Caixa' entre l'1 d'abril i el 15 setembre 2011. De tots ells, en el 81,3 per cent dels casos, el pacient patia càncer, i els tumors de pulmó (126 pacients) i els colorectals (66 pacients) els més freqüents en homes, i els de mama (86 pacients) i els colorectals (52 pacients) en dones. 

En els casos amb una patologia principal no oncològica, la més freqüent en dones és la pluripatologia geriàtrica (27 pacients) i, en homes, la insuficiència cardíaca (16 pacients). En relació amb el motiu principal de la consulta a l'equip d'atenció psicosocial, en el 30,37 per cent dels casos venien motivats per una simptomatologia ansiosa. 

Pacients de gairebé 70 anys 

Les dades recollides han permès dibuixar el perfil d'un pacient, que té com a mitjana 69,4 anys -el pacient més jove observat tenia 11 anys i el més major, 98-. Per sexes, el 53 per cent són homes i el 47 són dones, si bé el percentatge de dones de més 59 anys és del 27,9 per cent, davant el d'homes d'aquestes edats que suposa el 18,1. 

Quant a l'estat civil dels pacients, la majoria estan casats (60,6%), encara que entre les dones el percentatge de vídues (34,2%) és més gran que entre els homes (10,1%). En l'informe també es fa esment al grau de relació dels familiars a càrrec de la cura dels pacients amb malalties avançades. Dels 4.945 familiars, el vincle principal és el constituït per la parella, en el 46,3 per cent dels casos, enfront del dels fills, que suposa el 37,8 per cent. 

Per la seva banda, el director científic del programa per a l'Atenció de Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social 'La Caixa', el doctor Xavier Gómez Batista, ha reconegut que, des de fa alguns anys, l'atenció psicosocial -que ja s'havia desenvolupat però no prou -així com les cures pal·liatives a persones amb malalties cròniques eren els dos grans reptes que tenien fixats el sistema nacional de salut (SNS). De la mateixa manera, ha assenyalat que aquest programa posa les "necessitats essencials" del pacient en un eix central i ha valorat positivament la col·laboració publicoprivada que s'ha realitzat en aquest cas. 

En general, les causes més freqüents de mort per malaltia avançada terminal són el càncer i les malalties neurològiques progressives d'alta o baixa prevalença (25 per cent en cada un dels casos) i també les insuficiències orgàniques. En el Programa per a l'Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l'Obra Social 'la Caixa', que forma part de l'Estratègia en Cures Pal·liatives del SNS, des de la seva posada en marxa el 2009, han participat 29 equips d'atenció psicosocial formats per 144 professionals multidisciplinaris -psicòlegs, treballadors socials, infermers, metges i sacerdots- que desenvolupen la seva tasca en 57 hospitals o centres sanitaris i 50 equips d'atenció domiciliària. 

Per incloure a un o altre pacient en aquest programa, es fa una valoració de la situació psicològica de la persona i dels seus familiars i es té en compte els seus recursos econòmics i el seu context social. Després d'això, els participants emplenen un qüestionari obert en el que indiquen les seves necessitats que són, en la mesura del possible, contestades pels professionals. 

Lainformación.com

27/06/2012

Ja sóc empresari

Diumenge passat va entrar en vigor la reforma legal que obliga a inscriure les dones de fer feines en el règim general de la Seguretat Social (a. k. a. SS). Vaig saber que havia d'inscriure-hi la que ve a casa fa uns mesos, quan m'ho va dir. Fa vint anys la dona que venia era una altra i llavors vaig ser jo qui va suggerir la possibilitat d'inscriure-la, per por que un dia prengués mal i es trobés amb problemes per no estar-hi afiliada, però em va dir que ni parlar-ne, que li interessava continuar sense registrar-se enlloc. Per motius diversos moltes dones de fer feines s'han estimat sempre anar fent la viu-viu en l'economia submergida. Segons els impulsors, la reforma legal està pensada precisament per acabar amb totes aquestes irregularitats. És, per tant, una reforma necessària, que s'hauria d'haver fet molts anys abans. De manera que, convençut, fa dos mesos vaig fer les passes per inscriure-la. 

Afortunadament, la gestora que em prepara les declaracions trimestrals de l'IVA i les anuals de la renda, em va ajudar a solucionar-ho. No sé si sense ella me n'hauria sortit. Molta gent, sobretot gran, es neguiteja davant d'aquest nou mar de paperassa. La meva dona de fer feines, que treballa a diverses cases, ha hagut de deixar d'anar a algunes perquè els que l'havien d'inscriure s'han aterrit i s'han estimat més dir-li adéu. Si accepta continuar treballant en negre, endavant. Si l'han de donar d'alta, que no torni mai més. A molts se'ls fa una muntanya tractar amb el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, firmar papers que et converteixen oficialment en empresari (encara que la dona vingui a casa teva només quatre hores a la setmana!) i signar amb ella un contracte de treball. 

Per aquests motius, en comptes de normalitzar aquest mercat laboral, la reforma pot aconseguir just el contrari: incrementar-hi l'economia submergida: que només hi sobrevisqui qui accepti deixar de cotitzar a la SS i treballar en negre. Diumenge, a El Punt Avui donaven dades de la xifra de dones que, des que va començar el procés per ajustar-se a les noves normes, se n'han donat de baixa (perquè des d'ara ja no poden pagar-se elles la SS i els que les ajornalen no ho fan): "El desembre del 2011 hi havia a Catalunya 57.238 dones de fer feines, en règim fix o discontinu, inscrites en el règim especial de la Seguretat Social; el 31 de maig passat, les que ja estaven inscrites en el règim general eren només 23.681". El mateix diari explica com solucionen el problema a França: amb un simple talonari, semblant al dels tiquets-restaurant, anomenat tiquet CESU, que evita que t'hagis de fer empresari només perquè a casa ve una dona a fer feines quatre hores a la setmana. Ves si és senzill. Era gairebé impossible que sortís tan complicat com ho ha fet el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, però ho ha aconseguit. Des d'aquí, l'enhorabona.

Quim Monzó

04/07/2012

La Vanguardia

A mil quilòmetres

Algú va ficar els immigrants als autobusos i els va aviar tan lluny com va poder

Fa uns dies van arribar a Lleida dos autobusos on viatjaven cent immigrants, tots sols, procedents de Huelva i la majoria sense papers. Els autobusos són d'una línia que fa el servei entre la ciutat andalusa i la capital del Segrià. Tal com explicava l'alcalde lleidatà Àngel Ros a Javier Ricou en aquest diari, tot fa pensar que algú va agafar els immigrants, els va ficar als autobusos, en va pagar els bitllets i els va aviar tan lluny com va poder. És la segona vegada que passa. Fa tres anys, també a l'estiu, va succeir el mateix. Algú, alguna organització, es dedica, a Huelva, a treure's del damunt els immigrants un cop han fet la feina que interessava que fessin. I, posats a treure-se'ls del damunt, res millor que enviar-los a l'altra punta de l'Estat. Que triïn Lleida té sentit, perquè a Lleida es cull molta fruita i, amb aquesta excusa i falses promeses de feina, els cent homes no recelen de la trampa que els paren. 

Qui els deu facturar? Doncs potser amics dels mateixos individus que, quan els interessa, els paguen per collir fruita als vergers de Huelva. (Presumptes amics, eh!, no tinguéssim ara problemes). Un cop ben espremuts els immigrants, què signifiquen els pocs euros que costen uns bitllets si, a canvi, Huelva es deslliura de persones que, sense feina, malviurien als carrers? Que se n'encarreguin els lleidatans, si tens cuyons!, deuen comentar entre rialles mentre paguen els bitllets a la companyia d'autobusos. 

És una jugada mesquina. Mesqui-na perquè fa bandera orgullosa de la irresponsabilitat: es treu del damunt una nosa i l'envia mil quilòmetres lluny, a una ciutat que no hi té res a veure. És mesquina perquè, si els immigrants són sovint tractats com a bestiar pels que els contracten -a Catalunya, a Andalusia i a mig món-, que els carreguin en autocars, enganyats i sense que la seva voluntat tingui cap valor, ens retorna a les èpoques més nefastes de la història. 

Què ha de fer ara, Lleida? Tornar-los a ensarronar, ficar-los en autobusos i enviar-los a algun altre lloc amb la promesa de feina? A Astúries, fent-los creure que ara és la collita de la poma xuanina? A Galícia, després d'explicar-los que hi ha molts de naps, amb els grelos corresponents, a punt per collir? Diu l'alcalde Ros que ha demanat a la subdelegada del Govern espanyol a Lleida que aclareixi amb la subdelegada de Huelva què ha passat exactament. Es deuen pensar que som idiotes. Vostès creuen que se sabrà mai qui els va ficar als autobusos i qui en va pagar els bitllets? La conclusió serà que cada immigrant va pagar el seu bitllet, i no se'n parli més. Total, no cal fer-se'n mala sang i, si malgrat tot te'n fas, res millor que una copeta d'Ermita Santa Àgueda, un olorós de la DO Condado de Huelva amb nota de tast caoba fosc, matisos teula, aroma a fruits secs fosos amb notes cremoses a vainilles, i un sabor potent, sec i olorós, amb un postgust llarg.

Quim Monzó

03/07/2012

La Vanguardia

Honoraràs Pare i Mare

Els mitjans de comunicació, solen fer una bona difusió de la Memòria i els diferents informes que Càritas els lliura. Són missatges punyents, veritables crits d´alerta vers una societat, ensopida, que deriva cap a la desigualtat i l'exclusió social. Les seves dades clamen la urgència d'una major justícia social. Tanmateix, hi ha un altre clam que no te la difusió «urbi et orbi» de Càritas, però que ens commou igualment i ens crida a l´acció. Es tracta de tota l'activitat que s´exposa en la «Memòria del Voluntariat de Suport en la Solitud», de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. 

Aquest voluntariat, fundat per Mn. Joaquim Casadevall i dirigit actualment per la Maria Rosa Garriga, s'ocupa d'acompanyar i fer companyia als malalts que es troben a l´Hospital sense cap familiar o amic al seu costat. Penso que deu ser terrible patir una malaltia i a més trobar-te sol, amb l'atenció mèdica i sanitària necessària, però sense ningú per compartir penes i angoixes. 

Doncs bé, el voluntariat els dóna suport en tot el procés de la seva estada a l'Hospital i moltes vegades també els acompanyen fora de la institució sanitària, quan es troben immersos en una situació d'exclusió social. Dels 323 malalts que l'any passat els varen fer companyia, 219 foren majors de 60 anys o sigui un 67,8%. La pregunta és inevitable. Aquests malalts, de dilatada vida, no tenien ni fills, ni néts, ni nebots, ni cosins, ni parella, ni amics al costat d'ells? Costa de creure, però tanmateix la realitat d'aquests ancians ve marcada per la seva solitud. Si l'activitat de Càritas ens mostra la injusta distribució de béns que pateix la nostra societat, l'activitat del voluntariat que cuida la solitud és l'estigma de la nostra deshumanització. Com pot ser que en tot el període d'internament del malalt, cap fill, parent o amic, els vagi a visitar? On pot arribar la ingratitud dels fills? Si no hi van quan estan a l'Hospital, ja us podeu imaginar quin és el calendari de visites quan els vells estan a casa seva o «dipositats» en una residència (abans en dèiem asil).

Crec que és hora de rescatar del calaix de l'oblit el vell manament «honoraràs pare i mare», i posar-lo sobre la taula de totes les reivindicació socials i prèdiques des de la trona. És cert que l´ajuda a la dependència, si els polítics la desenvolupessin amb tota la potencialitat que marca la llei, fóra una bona ajuda material per a la gent que precisa dels altres per sobreviure. Tanmateix aquest ajut, quan arriba (si arriba), no dóna ni l'escalf humà, ni molt menys la tendresa i amor que precisa tota persona gran. 

En el greu pecat d'omissió entorn al degut amor als pares, també l'Església hi té una part de culpa. L'alta jerarquia la tenim massa entretinguda en la defensa de la família, des de la moral sexual, combatent divorcis, avortaments i les unions homosexuals i massa amnèsica o afònica en proclamar el deure d'humanitat de respectar, estimar i cuidar els pares. La caritat comença per la família –deia el cardenal Haring–, i dins la família, els més dèbils i necessitats: els infants i els vells. 

Honorar el pare i la mare és tan antic com la mateixa humanitat. Fem ressonar les paraules de l'Eclesiàstic: «Fill meu, sigues constant en honorar al teu pare, no l'abandonis mentre visqui. L'almoina del pare no s'oblidarà, serà tinguda en compte per pagar els teus pecats, el dia que estiguis en perill se'n recordarà de tu i desfarà els teus pecats com el calor ho fa amb la gebrada. Qui desprecia el seu pare és un blasfem, qui insulta a la seva mare irrita al seu Creador». (Ecl. 3,3-16) 
Avui, més que mai, necessitem posar al centre de totes les exigències ètiques i morals el quart manament, massa oblidat. Donem les gràcies al «Voluntariat de suport a la Solitud» que ens fa present permanentment aquest deure ineludible. Ajudem-los, en tot el que estigui al nostre abast!

Pere Reixach

02/07/2012

Diari de Girona

La llista de Mato

El Govern central deixa de finançar l'aspirina perquè la fi del món no ens agafi amb el cap clar

Un total de 426 medicaments han estat exclosos del sistema públic. La ministra de Sanitat, Ana Mato, ha d'haver llegit Hipòcrates, que assegurava que no eren els remeis, sinó la naturalesa la que curava. Així que menys tractaments i més vida sana, que Hipòcrates i Mato saben de què parlen. A partir de l'1 d'agost la recepta per aconseguir un Voltarén (antiinflamatori) o un Fortasec (antidiarreic), per posar dos exemples, tindrà el valor d'un autògraf del metge, però no servirà per obtenir aquestes pastilles amb càrrec a la Seguretat Social. Els ciutadans hauran de pagar la totalitat del preu d'una llarga sèrie d'específics d'ús comú, que es poden trobar a la farmaciola de qualsevol casa. Els col·legis de metges es queixen que no han estat consultats sobre quins n'han de quedar fora i les associacions de farmacèutics alerten de la pujada de preus dels fàrmacs finançats. En un país on hi ha consciència que tindrem l'Estat de benestar que puguem finançar-nos i cap més, no hauria estat tan difícil establir un consens que atorgués tota l'autoritat moral a la mesura i donés prou confiança als ciutadans. Però la crisi estimula les decisions ràpides, gairebé tant com l'efecte immediat d'alguns dels específics de la llista de Mato.

Entre els fàrmacs sense finançament públic figuren tractaments contra la secreció gàstrica, les migranyes, l'ansietat o els mucolítics. La qual cosa és una pena perquè la política camina tan desorientada que l'Almax ens ajuda a no tenir una úlcera abans d'hora, l'Hemicraneal ens aclareix les preocupacions davant la prima de risc desbocada, el Valium ens treu l'ansietat davant aquest futur que ens nega Angela Merkel, i el Bisolvon ens permet respirar quan el Govern central anuncia l'augment de l'IVA reduït a productes de primera necessitat, com són els aliments o els transports. Almenys fins ara teníem uns quants específics que ens permetien sobreviure enmig de la tempesta, sense que haguéssim d'acudir a la nostra guardiola en forma de porquet.

L'Estat espera estalviar amb la mesura uns 550 milions d'euros, és a dir, que entre tots haurem de gastar 550 milions que fins ara no fèiem servir per pagar directament els nostres fàrmacs. En la seva necessitat imperiosa de retallar de tot arreu on es pugui, el Govern ens ha deixat sense els medicaments per a símptomes lleus. Però ja se sap que les malalties lleus fàcilment esdevenen greus. La mateixa crisi que fa quatre anys era una desacceleració transitòria d'acord amb Zapatero ha acabat per convertir-se en l'Apocalipsi segons Krugman.

Malauradament, el pitjor que ens podia passar és que, quan arribi la fi del món, Ana Mato no ens pagui les aspirines per abordar-lo amb el cap clar. És més, ni tan sols ens finançarà el Fortasec, imprescindible per tallar-nos en sec la diarrea per la por davant el que és desconegut.

Màrius Carol

02/07/2012

La Vanguardia

Aquestes dones boniques

Serien espectres embotits en robes i lleis infernals, sense drets bàsics, si visquessin al seu país

Cada vegada que puc xerrar amb dones saudites fora del seu país i sense la presó tèxtil que les converteix en negres fantasmes, sempre sento una contradictòria sensació. D'una banda, l'alegria de veure-les tan magnífiques, parlant de les seves il·lusions sense cap asfixiant opressió. Dones amb cara i mans, que tenen opinió i poden expressar-la, i que somien alt perquè els seus somnis són realitzables. 
Alhora, recordo que aquestes mateixes dones, que poden emancipar-se gràcies a viure a l'estranger, serien espectres embotits en robes i lleis infernals, sense drets bàsics, si visquessin al seu país. Recordo una conversa recent a Ginebra amb una saudita que viu a Suïssa i que és directiva d'una companyia. Havia estudiat en un internat del país -gràcies a l'open mind de la seva família-, i després d'algunes tribulacions, es va casar amb un suís i viu allà feliçment. És una dona dinàmica, notablement intel·ligent i preparada. Però això que a Suïssa té un valor per si mateix, a l'Aràbia Saudita hauria estat una simple anècdota que no li hauria impedit ser segregada socialment, tutelada per homes fins al deliri, des del pare, el marit, el fill i el policia religiós de torn, i condemnada a penes feudals si incomplís les infernals prohibicions que patiria pel fet de ser dona. És a dir, el seu talent, les seves ambicions, els seus desitjos només haurien estat joguines trencades en mans del fanatisme violent que governa el seu país.

Avui llegeixo que el Govern saudita, en un atac de liberalitat (deuen haver-se marejat) permetrà que les dones participin en els Jocs de Londres. És tota una notícia, primer perquè les dones tenen moltes dificultats per poder practicar esports i sempre ho han de fer de forma segregada; i segon perquè aconseguir el nivell olímpic femení en aquell país és una gesta heroica. Alhora llegeixo que comença a existir el fenomen de les joves saudites que es vesteixen com homes per escapar de l'asfíxia a què estan sotmeses, encara que la policia religiosa ja ha començat a moure els seus tentacles per obligar-les a "rectificar la seva conducta". I en paral·lel, moltes són les notícies de dones que s'organitzen i intenten aconseguir drets mínims que, en aquell país, són tot un món. La qual cosa em porta a l'esperança de pensar que en aquesta misògina i brutal dictadura siguin les dones qui forcin el canvi. Però mentrestant, el cert és que som bons aliats d'uns totalitaris que odien les seves dones, promouen l'extremisme per tot el món i es burlen de les llibertats. Ni ens importa el seu deliri, ni la seva crueltat, ni les seves víctimes, només el seu petroli i els seus negocis. I de drets humans només en parlem si els tirans han caigut.

Però mentre estan en el poder, els donem satisfets la maneta, mirem cap a un altra banda i menyspreem les seves víctimes. Som un sac de mentides amb corbata.

Pilar Rahola

30/06/2012

La Vanguardia

El ministeri deixarà de finançar a partir del mes d'agost 425 medicaments d'ús comú

Els experts alerten que els fàrmacs exclosos es poden substituir per altres de més cars

Els medicaments per a símptomes menors que el Sistema Nacional de Salut (SNS) deixarà de finançar finalment seran 425, i no 456, com es va dir inicialment, segons va anunciar ahir la ministra de Sanitat, Ana Mato, després del Consell Interterritorial de Salut. Aquesta mesura, que, amb tota probabilitat, entrarà en vigor a partir de l'agost, permetrà estalviar 458 milions al Govern. Així, quan entri en vigor, els ciutadans hauran d'abonar de forma íntegra l'import d'aquestes medicines. 

Mato va assenyalar que la mesura inclourà excepcions per a malalts crònics i "en aquells casos en què ho decideixin els metges". La ministra també va explicar que tot i que la xifra actual és de 425, podria variar, ja que es revisarà periòdicament, i va dir que Sanitat controlarà que no hi hagi pujades excessives de preu per l'exclusió d'aquests fàrmacs del finançament. Mato va destacar que s'ha pres aquesta decisió perquè els fàrmacs que n'han quedat exclosos "ofereixen un efecte terapèutic més baix". 

 El conseller de Salut, Boi Ruiz, va lamentar que Sanitat no entregués ni explicités la llista de medicaments que quedaran exclosos del finançament públic, però va considerar "positiu" que se'n revisi el nomenclàtor. Per la seua part, Andalusia i País Basc van demanar "temps" per analitzar si deixar de finançar aquests medicaments podria tindre "un efecte perjudicial per a la salut". 

La reunió també va servir per tancar els últims serrells del nou copagament farmacèutic, que entrarà en vigor diumenge. En aquest sentit, Mato va recordar a les comunitats que "estan obligades a complir la legalitat". Així mateix, va demanar als consellers que "agilitzin" el reemborsament als pensionistes que superin els màxims fixats pel nou copagament -8 o 18 euros mensuals depenent de la renda-, perquè es produeixi trimestralment o semestralment. A més, durant la reunió, va avançar en la definició dels nous copagaments relatius als productes ortoprotèsics i dietoteràpics. 

Sobre els dietoteràpics, productes que consumeixen malalts amb trastorns metabòlics complexos o que necessiten nutrició enteral, Mato va assenyalar que estaran exempts d'aportació els productes destinats a processos de llarga durada sense alternativa mèdica nutricional, i que tindran aportació reduïda els productes de nutrició enteral i aportació normal els productes per a tractaments al·lèrgics. Pel que fa als ortoprotèsics -pròtesis-, es va aprovar un projecte de reial decret pel qual el ciutadà accedirà al mateix producte amb el mateix import de finançament amb independència d'on visqui. A més d'aquestes mesures, es va aprovar el projecte de reial decret que regula la condició d'assegurat de l'assistència sanitària. 

Així, les persones de més de 26 anys que no hagin cotitzat mai passaran a ser titulars de la seua pròpia. Amb les retallades farmacèutiques, Sanitat preveu estalviar-se 2.200 milions a l'any.

Segre.com

28/06/2012

El dret a menjar

La Fundació del Banc dels Aliments de Barcelona va celebrar 25 anys en un moment en què la crisi fa ressaltar el seu paper per evitar la fractura social 

La fundació va incrementar en un 23% els aliments recollits el 2011 respecte al 2010 

Taula presidencial de l'acte celebrat a CosmoCaixa
Foto: Xavier Gómez

De vegades solidaritat no és una paraula: és un acte. L’any passat, 120.000 persones de Barcelona van exercir un dels seus drets més bàsics gràcies a una entitat sense ànim de lucre: menjar. La Fundació del Banc dels Aliments de Barcelona va celebrar ahir un aniversari especial, el primer quart de segle, 25 anys d’ajuda als altres en un moment en què el paper és fonamental en la lluita contra la pobresa i l’exclusió. 

"És un bon dia per donar les gràcies", va expressar ahir el president de la Fundació, Antoni Sansalvadó, a l'Auditori de CosmoCaixa, on va tenir lloc l'acte commemoratiu. El fundador del Banc, Jordi Peix, va voler deixar clar que la situació actual és un "escàndol: a Catalunya hi ha més d'un milió i mig de pobres, però es desaprofiten més de 750.000 tones d'aliments". Peix va explicar que ells són els primers a adonar-se de les crisis, i que el seu paper no és suplir l'Administració, sinó complementar-la. "Volem evitar la fractura social". 

A l'acte va assistir la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, dos consellers de la Generalitat, Josep Cleries (Benestar Social i Família) i Josep Maria Pelegrí (Agricultura), i l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias. No va poder estar el president de la Generalitat, Artur Mas, però va enviar un missatge en què agraïa la tasca del Banc dels Aliments, cosa que també van fer la resta dels representants polítics. Trias ha posat èmfasi que Barcelona és una ciutat d'èxit, però que té una aturada insuportable i on hi ha gent que ho passa molt malament. Després va expressar que, per combatre la greu crisi, el primer és quadrar els comptes i després fixar prioritats, i que per als seus govern la primera és la despesa social. Cleries, per la seva banda, va ressaltar el paper del Banc dels Aliments en defensa del dret a l'alimentació i va agrair a la fundació seus 25 anys de "saber voler". 

La Fundació del Bancs del Aliments distribueix els aliments que aconsegueix recopilar per mitjà de 320 entitats benèfiques, que al seu torn els fan arribar a les persones més vulnerables. Segons les dades facilitades ahir, un 20% de la població de Catalunya viu ja en la pobresa, la qual cosa ha fet incrementar el paper d'aquesta organització. El 2010 van recollir 8.245.005 quilos d'aliments i el 2011 la xifra es va elevar un 23%, fins als 10.161.769 quilos. Jordi Peix va destacar la col·laboració dels supermercats en lliurar els seus excedents, com també dels agricultors en facilitar fruita i verdura. 

Durant l'acte es van lliurar distincions als més antics en col·laborar amb el Banc: les vuit empreses que faciliten aliments, les 22 entitats que els distribueixen i els vuit voluntaris que més temps porten treballant perquè tothom pugui alimentar-se. I va tancar un dels padrins que col·labora en les campanyes: Joan Manel Serrat. Perquè tothom tingui dret a menjar.

Santiago Tarín

26/06/2012

La Vanguardia

La Unió Europea no pot rebutjar el programa d'ajuda alimentària

L'hivern europeu de 1947 va ser un dels més difícils del segle XX. L'estiu, un dels més secs. Després de la guerra, l'escassetat d'aliments es va aguditzar. En regions on, fins i tot durant la guerra, el subministrament diari de calories per als adults va estar per sobre de les 2.000, aquest nombre es va reduir a la meitat. En alguns països, es va reduir a un terç d'aquesta quantitat.  

És difícil imaginar dificultats així avui en dia. La Unió Europea sembla haver resolt els problemes alimentaris. En la majoria dels països, el consum mitjà per persona està per sobre de 3.500 calories al dia, gairebé el doble del mínim diari de la FAO (1.900 calories). Però no hem de permetre que aquesta aparent comoditat desviï l'atenció dels importants desequilibris existents. L'aparent abundància en aquesta part del món amaga les serioses necessitats alimentàries dels menys afavorits. L'augment en les sol·licituds d'ajuda als bancs d'aliments i institucions de beneficència mostra que el problema existeix i no pot ser ignorat. 

Fins l'any passat, la UE va dur a terme un programa d'ajuda alimentària vinculat a la política agrària comuna (PAC), que recollia part de la producció excedent per lliurar-la als més necessitats. Però la caiguda en els excedents i la manca de voluntat d'alguns membres de la UE per la compra d'aliments en el mercat obert ha portat el programa a un punt crític. I tal com estan les coses, sembla condemnat al fracàs. La Comissió Europea ha presentat una proposta -es debatrà a la cimera de la setmana- perquè una part del pressupost 2014-2020 es dediqui a un nou mecanisme d'ajuda alimentària dissenyat per donar suport a la cohesió social i les polítiques d'estratègia territorial de la UE. El finançament proposta puja a 335 milions d'euros a l'any, en comparació amb els 500 milions del programa a punt de finalitzar. Una gota en l'oceà si es considera la magnitud dels fons europeus i mesquí en comparació amb l'ajuda als bancs. Tot i això, no s'ha de menysprear perquè l'ajuda alimentària és una resposta addicional molt necessària per a situacions a les quals els sistemes de benestar nacionals tenen molta dificultat per donar-los resposta. 

El treball d'organitzacions com els Bancs d'Aliments no es limita a la distribució d'ajuda alimentària. És també una manera d'arribar a aquells en risc d'exclusió social i oferir esperança als que ho han perdut tot. La UE no pot rebutjar un programa com el d'Ajuda Alimentària als Més Necessitats, l'únic que ofereix un estret contacte amb les persones que viuen en la pobresa i al marge de la societat. Les conseqüències serien devastadores: en alguns casos, tota l'ajuda alimentària es detindria. En altres, es reduiria a la meitat. Moltes de les associacions amb les quals treballem podrien veure obligades a tancar i s'agreujaria la percepció que les institucions europees són distants i cegues a les necessitats concretes de les persones reals. 

Un dels motius de la creació de la UE i de la PAC era evitar una repetició del que va passar el 1947. Estem segurs que els líders europeus no ho oblidaran quan es reuneixin a Brussel·les la setmana. 

Isabel Jornet 

Presidenta Fed. Europea de Banco de Alimentos 

26/06/2012 

La Vanguardia