Honoraràs Pare i Mare

Els mitjans de comunicació, solen fer una bona difusió de la Memòria i els diferents informes que Càritas els lliura. Són missatges punyents, veritables crits d´alerta vers una societat, ensopida, que deriva cap a la desigualtat i l'exclusió social. Les seves dades clamen la urgència d'una major justícia social. Tanmateix, hi ha un altre clam que no te la difusió «urbi et orbi» de Càritas, però que ens commou igualment i ens crida a l´acció. Es tracta de tota l'activitat que s´exposa en la «Memòria del Voluntariat de Suport en la Solitud», de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. 

Aquest voluntariat, fundat per Mn. Joaquim Casadevall i dirigit actualment per la Maria Rosa Garriga, s'ocupa d'acompanyar i fer companyia als malalts que es troben a l´Hospital sense cap familiar o amic al seu costat. Penso que deu ser terrible patir una malaltia i a més trobar-te sol, amb l'atenció mèdica i sanitària necessària, però sense ningú per compartir penes i angoixes. 

Doncs bé, el voluntariat els dóna suport en tot el procés de la seva estada a l'Hospital i moltes vegades també els acompanyen fora de la institució sanitària, quan es troben immersos en una situació d'exclusió social. Dels 323 malalts que l'any passat els varen fer companyia, 219 foren majors de 60 anys o sigui un 67,8%. La pregunta és inevitable. Aquests malalts, de dilatada vida, no tenien ni fills, ni néts, ni nebots, ni cosins, ni parella, ni amics al costat d'ells? Costa de creure, però tanmateix la realitat d'aquests ancians ve marcada per la seva solitud. Si l'activitat de Càritas ens mostra la injusta distribució de béns que pateix la nostra societat, l'activitat del voluntariat que cuida la solitud és l'estigma de la nostra deshumanització. Com pot ser que en tot el període d'internament del malalt, cap fill, parent o amic, els vagi a visitar? On pot arribar la ingratitud dels fills? Si no hi van quan estan a l'Hospital, ja us podeu imaginar quin és el calendari de visites quan els vells estan a casa seva o «dipositats» en una residència (abans en dèiem asil).

Crec que és hora de rescatar del calaix de l'oblit el vell manament «honoraràs pare i mare», i posar-lo sobre la taula de totes les reivindicació socials i prèdiques des de la trona. És cert que l´ajuda a la dependència, si els polítics la desenvolupessin amb tota la potencialitat que marca la llei, fóra una bona ajuda material per a la gent que precisa dels altres per sobreviure. Tanmateix aquest ajut, quan arriba (si arriba), no dóna ni l'escalf humà, ni molt menys la tendresa i amor que precisa tota persona gran. 

En el greu pecat d'omissió entorn al degut amor als pares, també l'Església hi té una part de culpa. L'alta jerarquia la tenim massa entretinguda en la defensa de la família, des de la moral sexual, combatent divorcis, avortaments i les unions homosexuals i massa amnèsica o afònica en proclamar el deure d'humanitat de respectar, estimar i cuidar els pares. La caritat comença per la família –deia el cardenal Haring–, i dins la família, els més dèbils i necessitats: els infants i els vells. 

Honorar el pare i la mare és tan antic com la mateixa humanitat. Fem ressonar les paraules de l'Eclesiàstic: «Fill meu, sigues constant en honorar al teu pare, no l'abandonis mentre visqui. L'almoina del pare no s'oblidarà, serà tinguda en compte per pagar els teus pecats, el dia que estiguis en perill se'n recordarà de tu i desfarà els teus pecats com el calor ho fa amb la gebrada. Qui desprecia el seu pare és un blasfem, qui insulta a la seva mare irrita al seu Creador». (Ecl. 3,3-16) 
Avui, més que mai, necessitem posar al centre de totes les exigències ètiques i morals el quart manament, massa oblidat. Donem les gràcies al «Voluntariat de suport a la Solitud» que ens fa present permanentment aquest deure ineludible. Ajudem-los, en tot el que estigui al nostre abast!

Pere Reixach

02/07/2012

Diari de Girona